dimecres, 19 de desembre de 2007

REC: EL TERROR A L'ESCALA DE VEïNS


Les pel.lícules de terror no formen part dels meus gèneres favorits de cinema però vaig decidir veure "REC" per la recomanació d'un amic. En aquest cas va funcionar una de les millors publicitats per al fet cultural: la difusió "boca-orella".

Dirigida per Jaume Balagueró, habitual del gènere de terror (Los sin nombre, Darkness, Frágiles), aquesta producció va rebre els premis al millor director i actriu en el Festival de Cinema de Sitges d'enguany.

La pel.lícula comença en un parc de bombers, lloc on una periodista està realitzant la gravació d'un documental informatiu sobre l'activitat diària d'aquests professionals. Mentre grava el programa es produeix un avís d'emergència que obliga a la sortida dels bombers què aniràn acompanyats per la periodista i un càmera de televisió.

A traves de l'objectiu del càmera de televisió veurem tota la pel.lícula i amb aquesta manera de narrar comprovarem com ens anem endinsant poc a poc a l'interior de la trama com si fossim un personatge més de l'acció. Seremm espectadors a l'hora d'una pel.lícula i d'un documental que s'està gravant gairebé en directe per a la televisió.
La pel.lícula dura tan sols 85 minuts però us puc assegurar que a partir de la segona meitat són de forta tensió. Tothom sortia del cinema trasbalsat. Ara ja no miro als meus veïns de la mateixa manera que abans de veure la pel.lícula. És broma, és clar.

dijous, 13 de desembre de 2007

LA BODA DE TUYA


Aquesta pel.lícula xinesa dirigida per Wang Quan'an va ser premiada amb l'Ós d'or en l'últim Festival decinema de Berlí.
Ambientada en una zona remota de Mongòlia, on la preocupació principal és la pròpia subsistència en un medi ambient agrest i estepari, ens mostra a la protagonista principal Tuya dedicada al pastoreig de ramat oví, a la cura dels seus dos fills i del seu marit invàlid, en Batel i a proveïr d'aigua als animals i la família.
La sequera provocarà que Tuya no pogui mantenir a tantes boques i s'hagi de divorciar d'en Batel. D'aquesta manera es podrà tornar a casar i haurà d'escollir entre diversos pretendents. La única condició que posa Tuya és que deixin viure al seu exmarit amb ells. Ho acceptarà algú?
Amb unes condicions de vida inhòspites s'entreveuen els canvis econòmics del país, amb un lent abandó de l'agricultura per dedicar-se a activitats més rendibles com les industrials. Rodada de forma senzilla i crua el director trufa el metratge amb una certe dosi d'humor, oriental potser, però humor al capdavall.
Els festivals de Berlí i Venecía ens tenen acostumats a premiar pel.lícules de països no occidentals. Potser per això van premiar aquesta pel.lícula que sembla més propera al neorealisme italià de la postguerra que al nou cinema asiàtic carregat d'acció i lluites amb coreografies. Per a cinèfils avançats.

divendres, 7 de desembre de 2007

BLOGUICIDI



Avui el blog de Marc Vidal (http://www.marcvidal.cat/) fa dues entrades sobre dos termes inventats i que fan referència al món del blog.
El primer és Bloconosis definit com conjunt de mals que poden ser transmesos des de qualsevol bloc vers a les persones. Podreu llegir tots els símptomes d'aquesta malaltia.
L'altre és Blocofília que seria l'afecció i amor cap els blogs i sobre la qual dona 31 raons per ser blogodepenent, totes molt ben elaborades i de les quals em quedo amb les següents:

Perquè el blocoemisor es dirigeix als seus lectors com a individus i no com a col•lectius.
  • Perquè la blocosfera multiplica els emissors d’informació i catalitza la veu polièdrica de la societat com a font d’opinió.
A partir d'aquests termes he decidit crear-ne d'altres. Per exemple, Bloguicidi que seria una mala costum d'alguns blocaires que maten el seu propoi bloc d'inanició, no el conreen i el deixen morir sense fer-li cap entrada durant molt de temps.
Blocàlgia, que faria referència als comentaris que et fan al teu bloc i que et fan pupa. Blogòmetre, seria el comptador de visites que sòl constar en el peu del blog o un enllaç a rànkings de recopiladors de blogs.


Les entrades del Marc Vidal que indico les podeu trobar a:

http://www.marcvidal.cat/marcvidal/2007/12/blocoflia-i-blo.html#more

dimecres, 5 de desembre de 2007

ISABEL I D'ANGLATERRA


La reina Isabel I d'Anglaterra va transformar el seu país majoritàriament catòlic cap el protestantisme. L'Acta de Supremacia obligava els empleats de la Corona a jurar la subordinació de l'església anglicana a la corona la qual cosa va suposar la deposició dels bisbes que no ho acceptaven i la posterior substitució per persones fidels. Una de les principals causes d'aquests fets va ser la persecució del Duc d'Alba espanyol als protestants holandesos que rebien el suport polític anglés.

Aquest personatge històric ha estat considerat pel món del cinema en diferents ocasions i recentment a la pel.lícula Elizabeth I La Edad de Oro.
Aquest coproducció anglo-francesa dirigida per Shekhar Dapur brilla pel seu vestuari elegant i fastuós, per l'ambientació dels espais interiors de la cort anglesa, per la seva banda sonora, per la fotografia, per la utilització de plans cenitals i giratoris (potser hom dirà que aquest plans són propis del cinema d'acció i no de l'històric) i per la interpretació dels actors Kate Blanchet i Geoffrey Rush.
En canvi falla un guió previsible i amb poc rigor históric, el personatge de Felip II interpretat de forma pèssima i caricaturesca per l'espanyol Jordi Mollà i la maniquea contraposició entre una cort anglesa plena de color i riquesa amb una obscura cort espanyola amb personatges vestits de negre rodejats de bisbes i cardenals.
Isabel I, coneguda també com la reina verge, se'ns mostra freda i abrumada per la responsabilitat de l'exercici de la Corona cosa que deriva necessàriament amb la solitud del poderós.
No és la millor pel.lícula històrica que s'ha rodat però em quedo primer amb el pirata históric Sir Walter Raleigh d'aquesta pel.lícula que amb al capità Jack Sparrow de la nissaga Piratas del Caribe.

dimarts, 4 de desembre de 2007

QUE ÉS DE LA TEVA VIDA?


Aquesta pregunta la fem de vegades quan ens trobem amb una persona que fa molts anys que no hem vist i amb la qual no hem conservat el tracte.

Sovint hi ha persones o gups de persones que es fan famosos en algun àmbit com per exemple la música, la televisió o el cinema i de sobte desapareixen completament de la vida pública, la qual cosa al cap del temps ens fa preguntar que se n'ha fet d'ells.

És per això que m'ha semblat interessant un blog ben elaborat que ens dona pistes sobre quina cosa fan avui aquells famosos de fa anys i que es titula "Que fue de...?".

El podeu trobar a http://www.lacoctelera.com/quefuede/posts/archive. Què va passar amb els actors de la família Munster, el grup Los Manolos, les noies Bond, les hostesses de l'un, dos, tres ....són curiositats que podreu descobrir.

dissabte, 24 de novembre de 2007

EL BOSC DELS GUINEUS


Oiva Juntunen és un lladre tant mandrós com intel.ligent. Els seu millor cop li ha proporcionat disposar d'uns quants quilograms d'or. Mentre ell disfruta del seu botí, els seus còmplices estan passant uns anys a la pressó i està clar que no està disposat a compartir el seu tresor. Remes, és un comandant de l'exercit finlandès, alcohòlic i avorrit de ser un militar en un país que no ha entrat mai en cap guerra. Naska Mosnikow és una nonagenària que s'escapa dels serveis socials en companyia del seu gat perquè no vol morir en un asil de gent gran.
Aparentment aquests tres personatges sembla que no puguin tenir massa cosa en comú però l'autor finlandès Arto Paasilinna ens el relaciona en una història que s'acabarà desenvolupant al voltant d'una cabana de fusta enmig de la immensitat gelada dels boscos de Lapònia.
El que uneix els seus personatges són les seves ànsies de llibertat, el seu individualisme, la seva manca d'integració en una estructurada societat amb la qual no es senten còmodes. Per això construeixen un microcosmos, apartats de la civilització, on les regles no cal escriure-les: ser solidaris i respectuosos i prestar-se ajuda recíproca en un entorn de naturalesa absolutament hostil. Aquest món idílic, però, també arribarà al seu fi.
Una novel.la amb una base sarcàstica que ens mostra uns personatges tan llunyans com humans.

divendres, 16 de novembre de 2007

ANUNCIS A TOT COLOR


Primer van ser unes boletes saltarines als carrers de San Francisco; després bombes de colors esclatant al voltant d'uns blocs d'edificis de Glasgow (si no recordo malament uns dels primers anuncis de televisió de l'any 2007 després dels raïms); ara uns conillets de plastilina a Nova York.
Està més que clar que la companyia Sony ha afagat una línea publicitària a la qual hi dedica força recursos per mostrar les bondats de la seva gama de televisors Bravia amb un missatge del tot cromàtic.
Utilitzant la tècnica d'animació stop motion amb plastilina i amb una cançó del més pur estil sixties, ens recorden que la publicitat també és un art.

Si no heu vist l'anunci al vostre televisor (afortunats els que ho facin amb un Bravia) el podreu veure a http://www.youtube.com/watch?v=CLUAbkRUvVQ

dimecres, 14 de novembre de 2007

MIKA: POP D'AVUI AMB SABOR D'AHIR


El cantant libanès afincat al Regne Unit de música pop és la versió britànica del grup americà Scissors Sisters. Un pop hedonista i desenfadat (tan sols falta veure els colors i el diseny de la portada per adonar-se'n), hereu de la millor tradició pop britànica i inspirat d'una forma clara amb el grup Queen i la forma de cantar de Freddie Mercury.

El seu àlbum de debut publicat enguany es titula Live in cartoon motion i ha estat un éxit per tota Europa, amb la seva cançó Grace Kelly número 1 a molts països.

La seva biografia esmenta que es va formar com a cantant d'òpera i està clar que alguna cosa li ha quedat. Les seves melodies, però, estan lluny del bel canto, són pegadisses i absolutament ballables. Escoltar la seva música et fa pujar l'estat d'ànim.
Podeu escoltar la seva cançó Stuck in the Middle a http://www.youtube.com/watch?v=1ztleRINF48. Espero que us agradi.

dimarts, 13 de novembre de 2007

COL.LABORACIÓ AMB EL 30È JOC LITERARI


Com vaig avançar ahir, ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/) proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals que sorteja entre tots els participants.

L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors.
El text que correspon al meu bloc és el següent:

"Quan vull que la solitud m’acompanyi, pujo sense córrer al cim més alt i, allí, deixo que el vent em despentini, com sempre".

Si voleu participar, trobareu les instruccions a Tens un racó dalt del món, a partir del 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat 30è joc literari. Endavant participants!

CATALÀ EMPRENYAT

Internet té moltes utilitats: cercar informació, adquirir o vendre un producte, fer un tràmit administratiu, prelacionar-te amb amb amics o clients, difondre les pròpies idees, crear xarxes de participació....

Quan la implantació de l'ús de les noves tecnologies sigui massiva, els canals de l'activitat de la política tradicional es veuran desbordats.

Ja anem per aquest camí. Arrel de les paraules del president de la Generalitat José Montilla a Madrid de fa pocs dies sobre la desafecció i el "cabreo" dels catalans ha sorgit una inciativa de recollida d'adhesions a un manifest titulat " MANIFEST ADREÇAT ALS NOSTRES REPRESENTANTS POLÍTICS, SINDICALS I SOCIALS" que es fa des de la URL http://www.catalaemprenyat.cat/.
En aquests moments ja s'hi han adherit des del 5 de novembre un total de 21.349 catalans emprenyats. En poc més de cinc minuts he vist com la xifra ha augmentat en més de 120 persones.

Està clar que hi ha molt de català emprenyat. Jo també estic emprenyat amb ... aquells que promouen aquests manifestos i recullen adhesions des de l'anonimat. M'agradaria saber qui són els autors del manifest i d'aquesta iniciativa política. Sempre m'agrada saber qui són els meus companys "d'emprenyamenta".
(Fotografia extreta de http://www.ericmilet.com/)



dilluns, 12 de novembre de 2007

30è JOC LITERARI DEL COMPANY JESÚS TIBAU


El dimarts 14 de novembre el company Jesús Tibau del blog Tens un racó dalt del món ens proposa un joc literari creatiu, divertit i interactiu. Més d'una trentena de blogs penjarem de forma simultània un fragment literari. En cinc o sis blocs el fragment pertany al llibre Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders. Uns altres 25 fragments seran falsos i no pertanyen a l'autor. El joc consisteix en trobar els fragments autèntics.

Jesús Tibau aquesta vegada no ens dirà a quins blogs hi ha pistes. Els participants han d'espavilar-se utilitzant cercadors o a traves els enllaços del seu bloc.
Per escalfar motors ens ha demanat que comencem a anúnciar l'inici del joc avui mateix. Us animo a participar en aquesta iniciativa a la xarxa.

FRANCINA BORIS (O PAQUITA)


Aquest nom fa una setmana era totalment desconegut per mi. El vaig escoltar en un tall de ràdio que informava que Francina Boris rebria una menció d'honor dels Premis Nacionals de Radiodifusió d'enguany.

El que dien d'ella la feia mereixedora d'una entrada per remarcar el treball d'una dona amb una dilatada trajectòria fins la seva jubilació a l'edat de 87 anys després d'haver començat quan tan sols tenia 14 anys a Ràdio Girona.
Des de principis de la dècada dels quaranta va realitzar de forma continuada fins el moment de la seva jubilació el programa Nostra Dansa sobre el món sardanista. Va ser una pionera. La primera dona a Ràdio Girona i el primer programa en utilitzar el català a la ràdio catalana de la postguerra.
Un puntal de difusió de la nostra llengua ja que també ha estat responsable d'altres programes radiofónics, sempre en català. El curiós és que, segons van dir a la ràdio, quan va començar no es deia Francina. Ella era Paquita però algú li va recomanar que canvies el seu nom. Aquest incident et fa recordar allò de "Yo no me llamo Jose Luis, me llamo Josep LLuís", però a l'inrevés. Quines coses té la vida.

diumenge, 11 de novembre de 2007

GUITAR HERO



Guitar hero és un videojoc llançat l'any 2005 per a la cónsola PlayStation 2. L'any següent es va editar la seqüela Guitar Hero II per a la Play 2 i per XBox 360 i finalment, enguany ha arribat al mercat el tercer lliurament del joc per a tots els suports de joc existents.
Es tracta d'un videojoc de música que inclou com a comandament una guitarra i amb el que consegueixes enfervorir o no al públic amb la teva actuació musical.

Aquesta setmana el videojoc ha tingut protagonisme en el capítol emés als Estats Units de la série d'animació més salvatge que s'emet a tot el món i que no és altra que SouthPark.
Un fragment excel.lent de prop de 3 minuts d'aquest capítol el podeu trobar a http://dailymotion.alice.it/search/xbox/video/x3fotc_south-park-guitar-hero_music?from=rss
Ens mostra el xoc entre generacions pel que fa a l'ús de la tecnologia i la creació d'entorns virtuals. Mentre els menuts estan jugant al joc musical amb la la cónsola, el pare treu la seva guitarra de veritat i es posa a tocar la mateixa cançó que els nens tocaven en el joc. La resposta dels nens no es fa esperar: Bah!!! les guitarres de veritat són per a la gent gran (Real guitars are for old people).

dissabte, 10 de novembre de 2007

HA MORT NORMAN MAILER



Als 84 anys ha mort l'escriptor noradmericà Norman Mailer. Ja fa uns quants anys vaig llegir la seva obra "Los tipos duros no bailan" i va impactar-me la seva forma d'escriure. Va ser una época en la qual llegia també a Henry Miller, a Raymond Carver i a altres escriptors nordamericans.
Se'l considera junt a Truman Capote un dels grans renovadors del periodisme literari. Si Truman Capote va escriure "A sang freda" , Mailer va publicar "La canción del verdugo" que narra la història de Gary Gilmore, el primer home executat als EUA a l'any 1975 després de la reimplantació de la pena de mort.
Gilmore va ser un cas sonat ja que va renunciar a apel.lar i va exigir ser executat en la data acordada pel jutge. Aquesta novel.la-reportatge li va valer a Norman Mailer el premi Pulitzer a l'any 1980.

Amb sis dones (una de les quals va ferir lleument amb una navalla durant la celebració d'una festa) i nou fills, la seva vida ha estat intensa. Potser després de les adaptacions cinematogràfiques que hem vist en els últims anys de la vida de Truman Capote (alguna fins i tot oscaritzada) no tardarem gaire en veure un biopic sobre Mailer.
Avui, en el dia de la seva mort, l'entrada que té a Wikipedia ja s'havia actualitzat amb la seva necrològica.
Aquí deixo una de les seves frases no del tot políticament correctes:
"La revolución feminista ha convertido a la mujer en ese tipo de hombre que a mí me entristecía cuando era joven, ese que tenía que trabajar de nueve a cinco de manera aburrida y nunca era dueño de su destino. Ahí es donde acabó su revolución, su asalto al poder."
(Fotografia junt a Madona extreta de www.usatoday.com )

divendres, 9 de novembre de 2007

L'ILLA DELS FAISANS


Aquesta petita illa a la desembocadura del riu Bidasoa és un condomini compartit entre Espanya i França (municipis d'Irún i Hendaya) on el dia 7 de novembre de l'any 1659 (enguany fa 348 anys) es va firmar el Tractat dels Pirineus.


Els francesos que havíen donat suport a la sublevació dels catalans contra les exigències de la Corona espanyola relacionades amb la guerra dels Trenta Anys van guanyar els territoris del Roselló, el Conflent, el Vallespir i una part de la Cerdanya.

El compromís francès era el de mantenir els Usatges de Barcelona i les institucions pròpies dels terrenys guanyats. A l'any següent Lluís XIV va faltar a la seva paraula i va derogar les institucions i va prohibir l'ús del català en l'àmbit públic i privat.
Sóc un simple afeccionat a la història, però sembla que no està clar el sentiment que va provocar això en els catalans del sud i del nord. En primer lloc sembla que les rivalitats entre Barcelona i Perpinyà eren grans en aquella època; en segon lloc, diverses investigacions posen sobre la taula l'escassa consciència de frontera nacional a la Catalunya de l'Alta Moderna; finalment, que el sentiment de catalanitat es va despertar a la Catalunya Nord a conseqüència de la política centralista francesa del Rei Sol.
Alguns apunts sobre aquesta qüestió els podreu trobar en aquest article:

dimecres, 7 de novembre de 2007

55 CANCRI F



Avui hem vist la notícia del descobriment d'un nou planeta al voltant de l'estel 55 Cancri situat a 41 anys llum de la Terra. El sistema planetari d'aquest estel ja era fins ara el més nombrós descobert fins el moment.
Aquest cinquè planeta que s'anomenarà amb la lletra f , orbita dins la zona considerada potencialment habitable de l'estel i podria disposar d'aigua a la seva superfície.
La troballa ha estat anunciada per l'agència federal dels EUA Fundació Nacional per a la Ciència (NSF).
Mentre aquesta notícia et fa embadalir mesurant l'enorme magnitud de l'univers i elucubrant sobre l'existència remota de vida, el dòlar i el barril Brent del petroli marquen màxims històrics i et recorden els detalls de la vida terrícola.

dimarts, 6 de novembre de 2007

EL GRAN SILENCI


Al C33 des de fa set anys s'emet el programa Silenci. Llàstima que el fan tard perquè és un perfecte aparador de les tendències artístiques més actuals i pregunta a l'entrevistat sobre una imatge del silenci que després el propi programa s'encarrega d'editar.
Si a mi en preguntessim sobre una imatge de silenci una de coses que se m'acudiria és la vida en un monestir de clausura. Potser el director alemany Philip Gröning també va pensar el mateix i va titular "el gran silenci" al documental que va rodar l'any 2005 sobre la vida dels cartoixos al monestir de la Grand Chartreusse situat en els Alps francesos.
Després de setze anys el director va obtenir permís per enregistrar i poder obtenir finalment gairebé tres hores de metratge que retrata en detall la vida a l'interior del monestir.
Sense iluminació artificial (de vegades amb la simple llum d'una espelma) anem endinsant-nos en la vida quotidiana. Resar, cantar, cuinar, menjar, pasejar.... al bell mig d'un paratge on la natura és esplendorosa. La pel.lícula discórre com la vida dels cartoixans, sense cap pressa, en pau, mostrant l' harmonia de la microsocietat monacal i el seu entorn paisatgístic.
Per veure-la has de conèixer prèviament allò que et trobaràs. Si encara així t'animes a deixar lliscar el temps de la teva vida mentre veus el documental te n'adonaràs de la velocitat de la teva pròpia vida.

dilluns, 5 de novembre de 2007

HUUBS: CERCADOR EN CATALÀ


Huubs.com és un servei web gratuït de notícies que recopila de forma automatitzada titulars de més de 770 fonts d'informació. Hi trobareu notícies en català que tinguin una antiguitat inferior a un mes, agrupades per temàtiques de caràcter general.

També permet cercar qualsevol de les notícies que recopilen dels diferents mitjans i que potser no han aparegut en la portada. Els resultats d'aquestes cerques es poden consultar també a través del protocol de sindicació de continguts RSS, sempre i quan es realitzi per a fins no comercials.
Nota: Aquesta explicació reprodueix literalment la que consta a la seva URL http://huubs.imente.com/

divendres, 2 de novembre de 2007

MARROQUINS I ALGERIANS A LES GUERRES EUROPEES


Ahir vaig veure la coproducció francesa/belga/marroquí/algeriana Days of Glory del director Rachid Bouchareb que malgrat va rebre en el festival de Cannes un premi al seu conjunt actoral, la majoria desconeguts pel gran públic, no passarà als annals del millor cinema bèlic. I és que és llarga, plana i la narració es perd sovint amb detalls que no interessen.
Sí destaca, però, el rerafons que ens planteja i que és com un grup de soldats marroquins i algerians, de religió musulmana, van lluitar per França a la Segona Guerra Mundial.

L'any 1944 Marroc i Algéria encara eren colònies franceses i la França ocupada va reclutar soldats al Magreb amb promeses d'un millor futur. La pàtria francesa, però, els va tractar com ciutadans de segona. No accedien a permisos; els costava més obtenir un ascens militar; si escassejava algun aliment eren els primers que es veien afectats i se'ls destinava a missions de primera línia de batalla amb una escassa preparació militar.

Molts d'aquests combatents no van obtenir cap recompensa de l'Estat francès i van ser oblidats. La pel.lícula va originar un cert malestar en la societat francesa que va provocar que el President de la República Francesa Jacques Chirac aprovés una norma per reconeixe'ls una pensió com ex-combatents i d'aquesta manera igualar-los als francesos continentals (i les seves vídues i orfes) que sí s'havien beneficiat des de feia temps de pensions per participar a la Gran Guerra.

Veure'la em va fer pensar en què va passar al nostre país a la Guerra Civil amb la guàrdia mora de Franco. Cercant a google he llegit un interessantíssim i extens article del diari el Mundo de data 9 de juny de 2002 titulat "El regreso de la guàrdia mora".

Els francesos es van avergonyir de la situació econòmica d'aquests combatents potser perquè els argelians van lluitar contra l'ocupant alemany i era fàcil reconèixer la tasca d'alliberament nacional que van realitzar. ¿Quin reconeixement podríen obtenir al nostre país els antics membres de la guàrdia mora quan mentre el propi Francisco Franco els va dir l'any 1937 "Cuando florezcan los rosales de la victoria, nosotros os entregaremos las mejores flores" , acabada la guerra els va fer responsables de les pitjors atrocitats de la guerra per exculpar a legionaris i falangistes?

Un petit grup d'excombatents, vídues i orfes organitzats en una plataforma no aconseguiràn que ningú reconegui per ells cap millora de les pensions que perceben de l'Estat (un soldat ferit en cinc ocasions i que va treballar a Espanya fins 1956 rep 70 euros anuals) i molt menys cap tipus de memòria històrica. És el que tenen les guerres. Al final tothom mira cap un altre costat.

dijous, 1 de novembre de 2007

SRI PADA: LA PETJADA DE BUDA




Fa unes setmanes vaig estar a Santiago de Compostela i vaig visitar el museu de les peregrinacions on hi havia una exposició temporal titulada "Sri Pada, pasos de peregrino, pegada de deuses". Es tractava d'un recull de fotografies en blanc i negre de la fotògrafa nord-americana Jessica Agulló.

El muntatge fotogràfic val la pena però encara més descobrir que significa Sri Pada. Es tracta d'una muntanya de 2.243 metres d'altitud que es troba a l'illa de Sri Lanka on es conta que Buda va visitar la illa en tres ocasions per predicar i en una de les ocasions va deixar la seva petjada al cim de la muntanya de Sri Pada (petjada sagrada ) i per això hi ha una cavitat al terra rocós. L'altra petjada estaria a Phra Sat (Tailàndia).

Entre els deures dels budistes està visitar al menys un cop a la vida el llocs sants de Sri Lanka. Entre desembre i abril, els peregrins acudeixen a milers per pujar per la nit fins el cim de la muntanya per unes escales fetes a la mateixa pedra. Són milers d'escales i el viatge dura aproximadament quatre hores. El moment culminant és arribar fins el cim abans que es faci de dia, moment en què la peculiar forma de la muntanya projecta una ombra triangular per damunt de la planura que l'envolta. Les vistes des d'allà dalt van impressionar a l'escriptor Herman Hesse.

El més curiós és que la muntanya és un lloc de culte per altres religions. Pels hindús va ser Lord Shiva qui va deixar aquesta petjada; pels musulmans es tracta de la petjada del peu d'Adam (per això també se l'anomena el pic d'Adam); i finalment, pels cristians, semblen veure el rastre de Santo Tomàs.

Ara que el budisme ha estat reconegut per l'Estat com a religió de reconegut arrelament caldrà anar coneixent i descobrint. Veient les fotografies i tota la història i humanitat que hi ha al darrera em van agafar ganes d'anar-hi. Potser ho faci, qui sap. Per a més informació teniu el següent enllaç: http://sripada.org/

dilluns, 29 d’octubre de 2007

ELS PIGMEUS A L'ANGLATERRA VICTORIANA



Si us parlessin d'una pel.lícula que està ambientada a l'Anglaterra victoriana; que hi ha un viatge a l'Àfrica on es capturen dos individus pigmeus com si es tractessin de l'eslabó perdut en l'evolució humana; que la societat científica anglesa s'ho creu; que els pigmeus són exhibits en zoològics com si de feres desconegudes es tractessin mostrant la moral i l'amor per l'exotisme de la societat d'aquella època i que té com a actors a Joseph Fiennes i a la Kristin Scott Thomas hom podria pensar que pot sortir un producte interessant.


Doncs està vist que els ingredients no són prou per fer un bon pastís. A la pel.lícula Man to Man, (que com deia un blog podria ben bé estar manllevat d'un títol de porno-gay), un tema interessant en mans d'un director mediocre pot convertir-se en un producte més propi dels antics telefilms que de la pantalla gran de cinema. I és que el director francès Regis Wargnier (que va adquirir certa notorietat amb la pel.lícula Indoxina) i que no havia dirigit cap film des de 1999 aconsegueix avorrir-nos com les ostres ( s'avorriran realment les ostres ?).
I és que no aconsegueix un ritme apropiat, té un guió que no s'apropa en cap moment a la visió dels pigmeus sobre allò que els està succeïnt, retrata uns estereotipats personatges plans i planteja escenes que no transmeten cap credibilitat. Pel.lícula molt poc recomanable i que necessitaria ser consumida amb recepta mèdica per tractar-se d'un somnífer.

diumenge, 28 d’octubre de 2007

FACTO DELAFÉ Y LAS FLORES AZULES


Ahir dissabte van actuar al pub Cool de Tortosa el grup Facto delafé y las flores azules. Aquest grup barceloní format l'any 2002 per Marc Barrachina (Facto), teclats, bases i seqüenciadors, Oscar d'Aniello (Delafé), veu i Helena Miquel (Las Flores del Mal), tenen ja dos àlbums, "vs el Monstruo de las Ramblas" i "La luz de la Mañana". Si mires la seva pàgina a myspace pots veure que d'aquí al mes de desembre tenen una nodrida llista d'actuacions arreu d'Espanya, per alguna cosa serà.

I es que tenen un bon directe, creen un ambient càlid, fresc i rítmic amb les seves veus dolces amb cadència de hip-hop parafrasejat sobre unes bases rítmiques pop, soul i electròniques senzilles.
L'any 2004 la seva cançó "Mar, el poder del mar" va ser escollida cancço del mes en el programa Disco Grande de l'emissora RNE Radio 3.
Els seus videos musicals estan en consonança amb la seva música. Són videos frescos, jovenívols i desenfadats. Podeu veure el video de la seva cancó indios del seu últim àlbum a http://www.youtube.com/watch?v=gAsWbN8F1O8.
Com dien ells, Dale gas!! Es natural y es bueno.
Felicitats a la Sala Cool per portar-los a Tortosa.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

PITACUM 2004



El món del vi és apasionant. Ja he realitzat anteriors entrades referides a vins que utilitzaven varietals poc conegudes. Aquest cap de setmana he degustat un PITACUM barrica 2004 de la DO del Bierzo (Lleó). Aquest vi està elaborat amb raïm mencia, que es conrea al norest d'Espanya fonamentalment a les DO de Bierzo i a la DO Ribera Sacra (Orense).
És un vi negre de color picota, molt aromàtic, dens, amb poca acidesa ´cosa que el fa molt viu, sabrós, amb molt de gust de gruites madures i notes minerals, amb tanins dolços molt ben integrats i amb un llarg i persistent final.

La collita del 2004 té 13,5 graus, encara que altres anyades s'han embotellat amb 14 graus d'alcohol. El seu important grau alcohòlic, que deixa molta llàgrima a la copa, no es nota gaire al paladar ja que està molt ben ensamblat amb la gran maduresa del raïm i les notes de la barrica de roure francès i americà. Està embotellat a Arganza (Lleó) a partir de ceps plantats a partir de l'any 1930.

Animo als amants del vi a sortir dels paisatges coneguts dels Riojes i Riberes de Duero ( a més dels de la nostra terreta). Al prestigiós concurs Wine Masters Challenge 2007 que es celebra tots els anys a la ciutat portuguesa d'Estoril, aquest vi va obtenir medalla de plata. Poca cosa pot pensar algú, però si s'explica que es van presentar 3.801 vins a concurs i tan sols 43 van obtenir or i 134 plata veurem que es tracta d'una meritòria nota.

dimarts, 16 d’octubre de 2007

LOST TERCERA TEMPORADA

Demà dimecres dia 17 d'octubre a partir de les 21,30 hores s'emeten per "la 2" els dos primers capítols de la tercera temporada de la série Lost.

En aquests moments ja he vist la tercera temporada sencera en versió original subtitulada i espero el febrer de 2008 per continuar disfrutant dels espisodis de la Quarta Temporada.

Aquesta Tercera Temporada m'ha semblat la més salvatge de totes tres i on els instints més agressius i primitius dels humans surten a la llum per aconseguir sobreviure i escapar de la illa.

Al personatge de Jack li surten les venades més negatives que porta dins i en canvi al personatge de Sawyer li surten els trets més solidaris. Ningú es tan sols bo o dolent. Tots som bons i dolents a l'hora, dependrà de amb qui, on i quan.

El final d'aquesta tercera tongada acaba amb un flashforward (el contrari que un flashback) de Jack i Kate que et deixa bastant sorprés. Per on ens portaran els guionistes en la propera temporada? Haurem d'esperar.

Per aquells que els agradi la série hi ha una referència a la xarxa totalment imprescindible:

dilluns, 15 d’octubre de 2007

THE POLICE VA TORNAR A BARCELONA







Diu la dita que més val tard que mai. El dia 27 de setembre després de 21 anys d'haver-se desfet el grup, The Police va tornar a l'estadi olímpic de Barcelona. La expectació era màxima ja que era l'únic concert a Espanya i les entrades s'havien exhaurit el primer dia de posar-se a la venda.

Aquest sistema d'anunciar amb antelació el dia concret en què es posaran a la venda les entrades d'un concert molt esperat fa que tothom es tiri com un boig a fer la seva compra i d'aquesta manera passa l'inevitable i és que s'esgoten en temps record les entrades disponibles. Bona feina per als promotors que d'aquesta manera ja ho tenen tot venut i cobrat amb mesos d'antelació al concert i mala feina per a aquells que s'encantin. Els revendes sempre intenten fer el seu agost, però pel que vaig veure tres quarts d'hora abans del concert hi havia força gent venent les entrades fins i tot per sota del seu preu de cost. Mal negoci doncs, nois de la revenda. Això us passa per acaparadors.

Abans del concert policíac va tocar el grup Fiction Plane encapçalat per Joe Summer, fill de l'Sting, el qual no vaig escoltar ja que vam arribar justets de temps.
Amb una mica de retard sobre l'horari previst i que va permetre que s'anés omplint l'estadi (molta gent va arribar amb el temps força just ) va començar l'espectacle.

Damunt l'escenari tan sols estava el trio format per l'Sting, el bateria Steward Copeland i el guitarrista Andy Summers. Com si no hagués passat el temps....però si, que havia passat. Hi havia gent de totes les edats però majoritàriament gent d'entre 30 i 40 anys d'edat i també de bastant més veterans i és que no hem d'oblidar que el grup es va començar a donar a conèixer a finals de la dècada dels setanta. Ja han passat uns quants anys, mare meva!!
Unes grans pantalles permetien veure de més a prop els músics que van anar desgranant totes les cançons més famoses del seu repertori. La gent, com sòl ser habitual en aquests concerts multitudinaris estava totalment disposat a cantar, ballar, palmejar i passar-s'ho bé.

Sting, molt ben posat dalt de l'escenari amb la seva camiseta blanca sense mànigues semblava que havia fet un pacte amb el dimoni. Sembla que per ell no hagin passat els anys. L'Andy Summers, té 64 anys, reflectia millor la seva edat, però que he de dir... allí al peu del canó.

Personalment el concert em va agradar força però vaig trobar que malgrat que ens enlluernessin amb tota una colla de efectes visuals amb moltíssims wats de llum en acció, els músics semblava que anaven fent, a la seva, com si estiguessin d'assaig i és que van interactuar molt poc amb el públic, amb un fred i solitari bona nit Barcelona i la presentacio dels dos companys per part de l'Sting.

Han passat per Espanya uns músics molt professionals que han pogut tornar a omplir bé els seus comptes corrents. L'anècdota és que després per Barcelona vaig passar per la porta d'un restaurant al carrer Pau Clarís on hi havíen aparcades en doble fila tres limousines blanques. Eren ells, una limousina quilomètrica per cadascú que així ningú es baralla perquè li apreten els genolls. Però llavors quan veig aquests cantants defensant nobles i filantròpiques causes humanitàries no puc evitar de no creure-me'ls. Sóc així de malfiat.

diumenge, 14 d’octubre de 2007

PROMESES DE L'EST


Després del llargmetratge "una història de violència", el director David Cronemberg acaba d'estrenar a les nostres pantalles el títol "promeses de l'est".
Ambientada a la ciutat de Londres ens narra una història on surten a la lum les principals obsesions del director: la violència, la lluita entre el bé i el mal, les actituds morals davant els fets de les nostres vides, l'absència de sentiments i la fredor emocional, les pulsions del nostre instint animal, la lluita per la supervivència, l'autodestrucció...
Una noia de 14 anys arriba embarassada i sangrant a un hospital on finalment mori. La criatura que portava en el seu si aconsegueix però sobreviure. En les seves poques pertinences la llevadora, interpretada per Naomi Watts, descobreix un diari personal escrit en rus on hi ha la targeta d'un restaurant. A partir d'aquestes dades comença a realitzar averiguacions sobre qui era la noia i on pot estar la seva família. A mesura que fa nous descobriments s'endinsa de forma perillosa en el món de la mafia rusa.
Cronemberg sempre ens impacta amb imatges que t'incomoden. Només cal recordar la pel.lícula Inseparables i la força estranya Crash. En aquesta no podia ser menys i és que la baralla protagonitzada per l'actor Vigo Mortensen en uns banys turcs és d'aquelles que en algun moment t'obliguen a desviar la vista de la pantalla.

dissabte, 13 d’octubre de 2007

EMIGDI SUBIRATS: PARLEM DE BLOCS


Avui he rebut en el meu compte de correu un avís d'Emigdi Subirats qui m'informava que havia posat un post en el seu bloc amb el títol "blocaddicte 35: ventet del sud".

Quina sorpresa ha estat la meva ja que és força freqüent que utilitzem en el nostre blog entrades d'altres blogs, però no ho és tant el fet de que parlen del nostre propi bloc. Aquest fet el podríem definir, mutatis mutandi el terme metallenguatge, com a "metabloc".

De fet ja havia consultat en algunes ocasions el seu bloc. És un autor prolífic, que actualitza diàriament el seu bloc amb diferents entrades. Si tenim en compte les categories que hi remarca, Emigdi, és en primer lloc un campredonenc que lluita per la independència del seu poble; en segon lloc, és un blogger ebrenc, concepte que si no recordo malament va ser impulsat per Manel Zaera i per al qual es va crear un logotipus específic que ha estat amplament difòs per Gustau Moreno en la seva imprescindible La Marfanta; en tercer lloc és un amant/desencantat de la política que aposta per la independència dels països catalans i té un ferm compromís amb la seva nació, la seva llengua i la seva història; finalment, un lletraferit, escriptor amateur (es defineix ell mateix en la seva presentació) amant de la literatura en general i de la poesia i dels escriptors ebrencs de forma particular. Que em perdoni si m'equivoco en la caracterització que faig d'ell però el veig com una persona fortament compromesa amb l'entorn on viu.

Podeu conèixe'l millor (aquells que encara no el conegueu) en la següent URL: http://blocs.mesvilaweb.cat/emigdi.

divendres, 5 d’octubre de 2007

DIARI D'UN ESCÀNDOL



Basada en un llibre de l'escriptora Zoë Heller, el director Richard Eyre (qui també ha dirigit Iris i Belleza robada) narra un drama psicològic basat en la vida de dues persones oposades unides pels secrets i l'engany.

Barbara (Judi Dench), una estricta professora d'una escola pública secundària situada a Londres, solitària i amb una forta afinitat pels membres del seu propi sexe, es sent fortament atreta per Sheba Hart (Cate Blanchett) una nova professora jove, guapa i que arriba al tancat món del centre educatiu com un fresc glop d'are nou.

Bàrbara, qui passa de llarg de la cinquantena, escriu de forma escrupulosa un diari de les seves reflexions i dels successos de la seva vida.

Sheba, qui està casada, acaba mantenint una relació sexual amb un dels seus joves i adolescents alumnes. Aquest inconfesable secret es descobert per Bàrbara qui veu l'oportunitat de guanyar la seva confiança i estretir lligams afectius. Les mentides i l'engany acaben provocant una explosiva cadena d'esdeveniments que faran saltar totes les relacions pels aires.

Amb unes gran interpretacions de dos personatges potents, les dues actrius es llueixen i les va fer mereixedores de dues nominacions pels Oscar de l'any 2006. Es tracta d'una pel.lícula amb una trama fosca, retorçuda i obscena però que retrata de forma amplificada la sovint amagada manipulació dels afectes i les vides de terceres persones que fem els humans.

diumenge, 30 de setembre de 2007

LA GRAN ESTAFA


Un escriptor amb dificultats per publicar un llibre amb la prestigiosa editorial Mc Graw Hill pensa en un tema colpidor per aconseguir finalment el somniat bestseller. Llegint de forma casual un article d'una revista que parla del magnat nordamericà Howard Hughes rep una repentina inspiració. El milionari és un personatge misteriós i extravagant que viu des de fa molts anys completament apartat de la vida pública. I si aconseguís escriure una biografia sobre la seva vida sense ni tan sols parlar amb l'autobiografiat? Difícil tasca, ens semblarà, però per a la imaginació desbordant de l'escriptor no és més que un repte literari poder teixir tot l'engany.

Ambientada a la dècada dels '70, el director Lasse Halström ens narra una història basada en fets reals en clau de drama i a la vegada amb certs tocs de comèdia. No deixa de sorprendre - mai l'he tingut per un actor brillant, potser penalitzat per la seva fama de galan - el paper que interpreta Richard Gere de l'escriptor Clifford Irving amb una total credibilitat per enganyar als consells de l'editorial Mc Graw Hill, als editors de la revista Time, a la seva esposa i perquè no, també a l'espectador.

dimarts, 11 de setembre de 2007

VI DE LA D.O. TORO


Aquest estiu vaig passar per Zamora i en una botiga del seu casc antic, farcit d'esglésies romàniques, vaig comprar unes botelles de vi de la D.O. Toro. Aquesta D.O destaca pels seus vins negres elaborats amb garnatxa i una varietat autòctona que és la tinta de Toro. Són vins amb un grau alcohòlic elevat (13,5º a 15º), que visualment tenen molta capa, olfactivament tenen una molt bona potència aromàtica i quan els degustes predominen els tanins pulits i la fruita madura. Són vins per la gent que disfruta d'un Montsant o un bon Terra Alta.

Una de les botelles adquirides va ser un Camparrón 2005. És un vi negre jove que representa molt bé les característiques pròpies d'aquesta zona vitivinícola. Em va costar 2,5 Euros i us puc dir que la relació qualitat/preu és excel.lent. Per la nostra zona no l'he vist i consultades unes quantes pàgines a internet el solen vendre a un preu d'entre 4 i 5 Euros.

Aquest vi està elaborat per Bodegas Francisco Casas SA del municipi de Morales de Toro la qual compta també amb una variada gamma de vins negres i blancs.

UNA SEGONA OPORTUNITAT


Acabo de veure una pel.lícula de l'any 2004 dirigida per Michel Gondry i que està interpretada entre d'altres per Jim Carrey (amb un paper molt allunyat de les seves histriòniques sobreactuacions), Kate Winslet, Kirsten Dunst i Elijah Wood i que porta per títol "Eternal Sunshine of the spotless mind".
A aquesta pel.lícula no se li va traduir el títol en el nostre país (a diferència del que sòl passar amb les distribuidores cinematogràfiques que fan traduccions absolutament lliures del títols originals de les pel.lícules exhibides), i intentaria traduir-lo com "llum del sol etern de la ment nítida". Qui s'animi a veure la pel.lícula o qui l'hagi vist entendrà millor aquest complicat títol.

Recomanable per a veure en parella, és un retrat molt poc convencional dels aspectes del món a dos i les seves vessants més clares: l'amor i el desamor. Ens parla del balanç emocional que hom fa dels fets positius i dels negatius i del pes dels records bons i el dels dolents durant la relació... i el dia en què aquesta arriba a la seva fi.
Si poguéssim esborrar una persona dels nostres records, voldríem esborrar també els records positius que tenim d'aquella persona estimada? I si ens esborréssin tots els records, tornaríem a enamorar-nos de la mateixa persona? Evolucionaria igual la nostra relació si tinguessim una segona oportunitat sense els condicionaments dels records del passat?

dimecres, 22 d’agost de 2007

A DOS METROS BAJO TIERRA

Un amic meu, amant del cinema i de les bones sèries de televisió, em va recomanar fa unes setmanes la sèrie "Six Feet Under" què s'ha exhibit al nostre país amb el títol de "A dos metros bajo tierra". En aquests moments emeten a Televisió Espanyola la cinquena temporada de la sèrie que ha obtingut algun premi Emmy.

En comentar-me el meu amic que anava de les vicissituds d'una família d'enterramorts vaig tenir una certa recança. Malgrat tot, vaig decidir recuperar els primers capítols de la primera temporada i considero que la recomanació era molt encertada.
Aquesta sèrie del canal HBO i que compta com a guionista amb Alan Ball, guanyador d'un oscar pel guió de la pel.lícula "American Beauty", narra la vida d'una família disfuncional de la ciutat de Los Angeles units pel negoci funerari. El fundador de l'empresa, pare dels dos germans que es veuen units de sobte per un testament que els nomena hereus del negoci per metitat, mor en el primer episodi a conseqüència d'un accident de cotxe. Ningú es lliura de la mort sembla que ens volguin anunciar els guionistes.
La primera escena de cada capítol ens explica la mort accidental d'una persona de qui coneixem els nom, cognom i les seves dates de naixement i defunció gràcies a una imatge d'una làpida que apareix en un fotograma. Després certs aspectes familiars d'aquest difunt es barrejaran en cada capítol amb les pròpies vivències i disputes de la família Fisher.

Al tractar-se d'una sèrie del canal HBO m'ha recordat en molts aspectes a la sèrie Los Soprano. Aquells una família de gànsters, aquests una família d'enterramorts. Tots tenen una forma especial de guanyar-se la vida, però tots tenen també les mateixes problemàtiques que tenim la resta d'humans. Són gànsters i enterramorts però persones per damunt de tot.
(Fotografia extreta de la URL oficial de la sèrie. http://www.hbo.com/sixfeetunder/ )

dissabte, 18 d’agost de 2007

NOU VIDES


Dirigida per Rodrigo Garcia l'any 2005 podrem veure aquesta pel.lícula composta de nou històries sobre nou dones diferents i que està rodada amb nou plànols-seqüència, és a dir, de forma que la càmera segueix tota la narració sense que existeixi cap canvi d'escena.
Alguns dels personatges femenins que són els pals de paller de la seva respectiva història els podrem veure com a secundaris en altres històries però sense que hi hagi cap mena de continuitat o enllaç entre les diferents narracions. Si alguna cosa podem dir que és comuna és el fet que tots els personatges necessiten de l'amor per a viure. De vegades serà el d'una filla a traves dels ulls de la qual tot sembla més fresc; d'altres el d'un marit atent a les peticions de la dona; de vegades, un marit que no està a l'alçada; també l'amor del pare que no va sentir una filla; fins i tot un amor del passat que un pensava mort i de sobte encara es mostra viu (és el cas de a segona història que sense cap mena de dubte és la més interessant). Aquesta recerca de l'amor, però, no sempre és lluminosa perquè sovint té un regust més amarg que dolç amb una ambivalència entre la felicitat i la infelicitat, entre la necessitat d'acceptació i el rebuig.
La pel.lícula compta amb la participació d'actrius veteranes com són Holly Hunter o Glen Close i també amb d'altres completament desconegudes. En totes, però, hi ha una gran força interpretativa que de vegades cau en la sobreactuació.
Una pel.lícula americana amb un cert toc experimental i de cinema independent que ens mostra que als Estats Units no tan sols es roden superproduccions adreçades als públics massius.

dimarts, 14 d’agost de 2007

L'ÀNIMA ESTÀ AL CERVELL



Acabo de llegir el llibre "El alma está en el cerebro" del polifacètic autor Eduardo Punset que s'autoqualifica a la seva URL com escriptor i divulgador científic. Les seves entrevistes en el programa de divulgació científica "Redes", emès per Televisió Espanyola, li serveixen de fil conductor per parlar de forma amena i amb voació d'arribar a tots els públics d'aquest gran enigma que és el funcionament del nostre cervell. Experts en antropologia, neurobiologia i psicologia ens ofereixen els seus punts de vista sobre com hem arribat a tenir aquesta eina tan important per a la nostra supervivència que està tan desenvolupada que li provoca que pateixi també greus disfuncions.
En el rerafons l'autor no perd oportunitat per tractar un tema que afavoreix que un llibre arribi a ser un supervendes: la felicitat.
Un dels moments que més m'ha interessat és l'explicació d'un experiment realitzat pel professor Gilbert. Es va permetre que un grup d'estudiants de fotografia fessin totes les fotografies que volguessin i al final de curs n'escollissin dues, una de les quals seria per a ells i l'altra per a la Universitat. A la meitat del grup se'ls va dir que la seva elecció seria irrevocable. A l'altra meitat que podrien canviar d'opinió i intercanviar la seva fotografia amb aquella que es quedava la Universitat. Al cap del temps es va fer un enquesta sobre la satisfacció en l'elecció de la fotografia. El grup que no podia canviar la seva fotografia es va mostrar més satisfet amb la seva elecció. El grup que podia canviar no estava tan content. Es preguntaven si havien fet l'elecció correcta. En canvi al preguntar als estudiants a quin dels dos grups haguessin volgut pertànyer, tots van manifestar que els hagués agradat formar part del grup que podia escollir i que podia canviar d'opinió. El professor Gilbert conclou "Sabem que una de les dues situacions fa més feliç a la gent i no obstant això, sempre escollim aquella que no ens fa feliç".
Serà sempre certa aquesta afirmació?

divendres, 10 d’agost de 2007

13 TZAMETI


13 (Tzameti) és una pel.lícula francesa de l'any 2005 rodada pel jove director Géla Babluani, natural de Georgia, i que rodada en un blanc i negre molt contrastat ha rebut diferents premis als Festivals de cinema de Venécia, Sundance i Sitges.

La pel.lícula recorda al cinema francès dels anys seixanta. El seu argument és molt dur i està carregat d'una violència deshumanitzada. Durant poc més d'hora i mitja la tensió es manté de vegades amb els llargs silencis del jove protagonista, Sébastien, i d'altres amb la construcció perfectament lineal d'una trama que té molt de viatge iniciàtic.

Recomano que ningú us expliqui quin és el tema principal de la pel.lícula malgrat del cartell alguna conclusió se'n pugui treure. Coneguda la trama la pel.lícula perd tot el seu interès.

Una fresca pel.lícula de tall independent que finalment ha arribat a les pantalles espanyoles durant l'any 2007.

dijous, 9 d’agost de 2007

LES VOLTES DE LA VIDA


Llegeixo al diari El País del diumenge 5 d'agost un article titulat "El samurái solitario que bombardeó América". Relata breument la història de l'aviador japonés Nobuo Fujita durant la segona guerra muncial i que té el palmarés de protagonitzar el primer atac aeri de la història contra el territori continental dels Estats Units i l'únic que ha existit a excepció del de l'11 de setembre de 2001 contra les Torres Bessones de Nova York.

Un 9 de setembre de 1942 després de despegar amb el seu hidroavió Yokosuka E14Y des de la coberta d'un submarí (els japonesos van construir petits hidroavions que es podien montar completament amb tan sols una hora i despegaven des de la coberta de submarins) va sobrevolar els boscos de l'estat d'Oregon on va deixar caure sis bombes de 76 quilos que podien disperar 520 petites bombes incendiàries. Els veïns del poble de Brookings van veure l'atac amb sorpresa però els focs es van extingir per si mateixos. L'atac es va repetir el dia 29 per la nit amb el mateix resultat.

L'any 1962 el Sr. Fujita es dedicava al comerç de metall i va rebre una invitació per viatjar al poble de Brookings. Va témer que el jutgessin per crims de guerra però va anar-hi acompanyat de la seva espasa. La seva sorpresa va ser veure una magnífica recepció per les autoritats del poble. Tan content va quedar que va regalar la seva espasa que encara s'exhibeix actualment a l'Ajuntament del poble. Al llarg de la seva vida va visitar en diverses ocasions el poble i fins i tot va arribar a plantar una sequoia en els boscos que un dia va voler calcinar. L'any 1997 el Sr. Fujita va morir i la seva filla Yoriko va decidir enterrar part de les seves cendres enmig dels boscos que l'aviador va voler incendiar. Quines voltes dona la vida!

( Fotografia extreta de la URL www.pnwbooks.com/docs/newbooks.html )

CAMBALACHE


Fa poc he escoltat una versió del cantautor argentí Juan Carlos Baglieto del tango Cambalache. La lletra va ser escrita pel poeta, autor teatral i compositor Enrique Santos Discépolo l'any 1934 per a la pel.lícula "El alma del bandoneón" estrenada l'any 1935 i que comptava amb la presència de l'actriu Libertad Lamarque.

Tant la lletra d'aquest cançó com la d'altres tangos argentins van ser prohibides per la censura argentina durant la Segona Guerra Mundial en un afany desmesurat de mantenir el govern argentí en una aparent neutralitat internacional davant el conflicte.

El bandoneón és un tipus d'acordió creat al segle XIX a Alemanya que s'utilitza en les composicions musicals del tango. En veure la lletra podem arribar a entendre perquè va ser censurada i hom pot pensar que després de setanta-dos anys no han canviat tant les coses al món.

"Que el mundo fue y sera una porqueria,

ya lo se;

en el quinientos seis

y en el dos mil también;

que siempre ha habido chorros,

maquiavelos y estafaos,

contentos y amargaos,

valores y dubles,

pero que el siglo veinte es un despliegue

de malda insolente

ya no hay quien lo niegue;

vivimos revolcaos en un merengue

y en un mismo lodo todos manoseaos.

Hoy resulta que es lo mismo

ser derecho que traidor,

ignorante, sabio, chorro,

generoso, estafador.

Todo es igual; nada es mejor;

lo mismo un burro que un gran profesor.

No hay aplazaos ni escalafon;

los inmorales nos han igualao.

Si uno vive en la impostura

y otro roba en su ambición,

da lo mismo que si es cura,

colchonero, rey de bastos,

caradura o polizon.

Que falta de respeto,

que atropello a la razon;

cualquiera es un señor,

cualquiera es un ladron.

Mezclaos con Stavisky,

van Don Bosco y la Mignon,

don Chicho y Napoleon,

Carnera y San Martin.

Igual que en la vidriera irrespetuosa

de los cambalaches

se ha mezclao la vida,

y herida por un sable sin remaches

ves llorar la Biblia contra un calefon.

Siglo veinte, cambalache

problematico y febril;

el que no llora, no mama,

y el que no afana es un gil.

Dale nomas, dale que va,

que alla en el horno nos vamo a encontrar.

No pienses mas, echate a un lao,

que a nadie importa si naciste honrao.

Que es lo mismo el que labura

noche y día como un buey

que el que vive de los otros,

que el que mata o el que cura

o esta fuera de la ley"

dissabte, 14 de juliol de 2007

MANÀ A BARCELONA


El passat 26 de juny el grup mexicà Manà va actuar al Palau Sant Jordi de Barcelona. Amb les entrades esgotades des de feia molts de dies, la gent va anar omplint poc a poc el Palau. Si observaves el públic podies comprovar que la seva música agrada a persones de diferents edats ja que hom podia veure gent molt jove i entusiasta fins a gent bastant més granadeta.

El concert va començar amb retard i va tenir una duració de més de dues hores on se'ns va oferir un ample repertori de les seves cançons, des de les més rockeres fins a les balades, des de les més noves del seu últim àlbum "Labios Compartidos" fins els temes més clàsics.

La banda que tocava amb set músics damunt l'escenari ens va deleitar amb la seva música i amb diversos efectes escenogràfics, audiovisuals i pirotècnics. El bateria Àlex Gonzàlez, com si estéssim en un concert de la millor tradició rockera, ens va fer gaudir d'un solo de bateria on va mostrar el seu virtuosisme i amples capacitats de "showman". Una de les balades va ser un duo acústic amb els músics aseguts en un sofà roig acompanyats per una joveneta que van fer pujar d'entre el públic i que estava més que emocionada per poder estar amb els seus ídols, tot bebent unes copes de vi negre.

En acabar el concert la gent va buidar el Palau i a la sortida podies escoltar els diferents comentaris que feia la gent. El comentari que més vaig escoltar va ser que havíen fet un bon concert però que no havia estat el millor. No vaig gosar preguntar el perquè. Suposo que devia ser gent amb suficients elements per poder fer la comparació. Com jo no podia comparar, pel fet que era la primera vegada que assistia a un dels seus concerts, em vaig quedar amb la sensació d'haver viscut un bon concert.

dijous, 14 de juny de 2007

EL VIOLÍ

Des de Mèxic ens arriba aquesta història dirigida per Francisco Vargas que ha estat amplament premiada en festivals internacionals de cinema (fins i tot en una secció del de Cannes) i que ens parla de pobles llatinoamericans oprimits i marginats que lluiten contra un poder en mans de governs cruels i corruptes. El tractament, però, no pren partit pels revolucionaris, ni evidentement pels poderosos. La òptica que ens ofereix és la de la perpetuació dels problemes polítics i econòmics amb el rerafons de la violència humana que acaba provocant la confusió dels motius que porten a l'opció per un bàndol o per un altre.

Un capità de l'exèrcit explica a Plutarco Hidalgo, un ancià que recórre en companyia del seu fill i del seu nét els pobles per guanyar-se la vida fent música al carrer, com va tenir que deixar l'escola després que assassinessin el seu pare. No arribarem a saber qui ho va fer. L'exèrcit? La guerrilla revolucionària? El cert, però, és que la violència el va portar a fer-se militar amb la qual cosa l'espiral continua.
Ambdós personatges comparteixen una afició comuna: la música. Plutarco toca el violí, amb una ma amputada. El capità no va poder aprendre música: la seva preocupació des de petit va ser alimentar la seva família.
Filmada en blanc i negre ens ofereix una magnífica i sòbria interpretació d'un ancià actor no profesisonal- Angel Tavira - en una història construïda amb senzillesa aparent a parti d'una durísima escena inicial de fort impacte. Després el director porta la història per un camí que permet que el nostre interès sigui sostingut fins la seva conclusió: un clímax final durísim per la càrrega d'emocions humanes que comporta. Una bona pel.lícula pels amants del cinema d'autor.

diumenge, 10 de juny de 2007

NENS PETITS

"Ningú pot canviar el passat, però el futur, això ja era un altra història i en algún punt es tenia que començar".

Aquesta és una de les últimes frases de la pel.lícula "Little Children" traduïda al nostre país com "Jocs Secrets" i que va ser dirigida pel nordamericà Todd Field, excepcional retrat de la societat de qualsevol país amb nivell de vida avançat, de la seva falsedat, mediocritat i falta de maduresa i dels transtorns psicològics i socials que tot això provoca.

Aquells que no amaguen les seves emocions són condemnats i castigats socialment. Aquells qui les amaguen poden triomfar socialment però de vegades a costa de la seva pròpia felicitat i benestar i d'aquells que els envolten.

Un narrador en off ens permet dissecionar de forma poc complaent uns personatges que se'ns mostren en la seva vida quotidiana i que viuen en un barri residencial bonic, verd, on la vida s'espera sigui d'allò més apacible en els seus parcs, piscines i cases amb jardí.

Però l'avorriment, les carències, les frustracions de tots els personatges acampen plenament i se'ns mostren adults que no es comporten com a tals. Són nens petits que veuen amb sorpresa com els seus propis fills tenen de vegades respostes molt més assenyades que les seves.

Unes bones interpretacions que van ser nominades pels Oscars (Kate Winslet per exemple) completen un cru relat a un ritme pausat davant del qual ningú que sigui sinzer amb ell mateix pot quedar-se impasible.

A PROPÒSIT DE LA MARFANTA

En aquests últims dies podem llegir en el Blog de la Marfanta el següent subtítol adreçat a la gent esperançada o temerosa dels canvis polítics que es veuran en els ajuntaments ebrencs després del dia 16 de juny:

Els resultats dels canvis polítics difícilment són aquells que els amics esperen o els enemics temen" , cita de Thomas Henry Huxley, avi del famós escriptor Aldous Huxley.

Des del meu blog vull afegir unes quantes cites sobre el món de la POLÍTICA per contribuir a la seva reflexió.

“El major càstig per aquells que no s’interessen per la política es que seran governats per persones que si s’interessen” , de Arnold Joseph Toynbee filòsof de la història que va desenvolupar la seva obra durant el segle XX i segons el qual les civilitzacions són el resultat de l’acció de l’home sobre els desafiaments naturals o socials.

De manera relacionada amb aquesta visió històrica de la política, un altre historiador, polític conservador i un dels creadors del sistema polític de la Restauració a l’Espanya del segle XIX va dir “La política és l’art d’aplicar a cada època aquella part de l’ideal que les circumstàncies fan possible."

Un dels pares de la Unió Europea, el canceller Honrad Adenauer va afirmar “l’important no és tenir raó, sinó que se la donen a un”.

Per acabar, una cita del malograt President del partit demòcrata, John Fitzgerald Kennedy qui va dir “Si haguessin més polítics que sabessin de poesia, i més poetes que entenguessin de política, el món seria un lloc un poc millor per viure en ell.”