dimarts, 20 de desembre del 2011

TIR DE GRÀCIA

Letònia és un país banyat pel mar Bàltic que actualment té poc més de 2 milions d'habitants. En la seva història  ha tingut dominacions de diferent països  propers com  Alemanya, Suècia, Polònia i Rússia.

Aprofitant la  guerra civil russa  que es va iniciar l'any 1917 entre els boltxevics i el seu exèrcit roig i els militars de l'ex-exércit zarista i altres opositors agrupats sota el Moviment Blanc, Letònia va assolir la seva independència a l'any 1918, un cop acabada la primera guerra mundial.

Aquesta independència va suposar, però,  l'inici d'un període caòtic que va provocar que a l'any 1919 hi haguessin tres governs: El de Karlis Ulmanis amb el suport de la  Gran Bretanya; Peteris Stucka  que va proclamar la república soviètica de Letònia, amb el suport de l'Exèrcit  roig rus i que va ocupar la major part del país i el govern de Andrievs Niedra, que suposava un govern satèlit d'Alemanya.

En aquest context és on es desenvolupa la  coproducció  franco-alemanya  Tir de Gràcia dirigida  l'any 1976 per Volker Schlondorff .

Es tracta d'un drama rodat en blanc i negre  que narra la relació frustrada entre una dona jove aristòcrata interpretada per Margarethe von Trotta i un oficial prusià sexual i afectivament  reprimit. La noia es declara al militar però és rebutjada per aquest pel  seu exagerat  sentit del deure.  Això provocarà  que la dona en un entorn de guerra  es deixa portar per la promiscuïtat amb altres militars i la col·laboració amb els partidaris del moviment soviètic. 

Finalment, l'oficial portarà el seu sentit del deure fins les últimes conseqüències, en una mostra del caràcter rígid i amb un elevat sentit kantià del deure d'un oficial  alemany que ens remetrà inevitablement a les atrocitats que es van cometre en la Segona Guerra Mundial per part de l'exércit nazi, amb  elements fortament disciplinats i acrítics. El deure no es qüestiona: és simplement el deure.

Nota filmaffinity: 6,5

Nota personal:  6

Fotografia: Riga, capital de Letònia.

diumenge, 18 de desembre del 2011

CICLOCROSS A IGORRE


De vacances pel País Basc en el passat pont, anàvem de Vitòria a Bilbao per la carretera N-240, i en un moment determinat varem observar que hi havia molta gent en un poble. Vam agafar la sortida i vam comprovar que el poble es deia Igorre. Vam aparcar el cotxe i ens vam adreçar per un carrer cap un control  de pas on ens van informar que es celebrava una prova de la copa del món de l'especialitat i que el preu de l'entrada eren 10 euros. Vam pagar per  veure-ho. 

Es tractava del XXXV Ciclocross internacional d'Igorre i el circuit estava en el barri d'Olabarri d'aquest municipi. Quan era adolescent veia a la televisió proves de ciclocross i sempre  vaig admirar  aquells esportistes que acabaven tots enfangat i que pedalejaven dificultosament per circuits impracticables que els obligava en moltes ocasions a ficar-se la bicicleta al coll i córrer per pujar per costes on l'adherència no permetia la pedalada. 

La carrera va ser guanyada pel belga Kevin Pauwels que d'aquesta manera també lidera el campionat del món, en una classificació on 6 dels 10 primers classificats són belgues i on el primer espanyol és el basc és Egoitz Murgoitio.

Fotografia de l'autor del blog:  Un moment de la prova

dimarts, 13 de desembre del 2011

BERMEO: LA JOIA DE LA COSTA BISCAÏNA


Un dels pobles més bonics de la costa de Biscaia és Bermeo. Amb poc més de 17.000 habitants és la localitat més poblada de la comarca del Busturialdea o de l'Urdaibai, estuari del riu Oka de gran bellesa natural i qualificada com reserva de la Biosfera per la UNESCO a l'any 1984.

Bermeo és un poble que viu de manera predominant de la pesca i de la indústria conservera. És un goig passejar pel seu port i des d'allí pujar per empinades escales cap una part del seu casc històric on destaca la Torre d'Ercilla. En aquest lloc hi ha un grup escultòric denominat Han Datoz que evoca l'angoixa d'una família que espera el retorn dels homes de la mar i recorda una monumental galerna que el dia 12 d'agost de 1912 va provocar al menys 142 morts i va deixar un únic supervivent en la mar, Juan Daniel Escurza patró d'un dels vaixells.

Per la carretera de la costa que discorre entre Bakio i Bermeo destaca l'ermita de San Juan de Gaztegaluche situada damunt d'una petita illa de roca davant de l'abrupta costa biscaïna. Un altre dia en parlaré d'aquesta ermita perquè mereix la pena.
Fotografia: Bermeo, de l'autor del blog.

dilluns, 12 de desembre del 2011

EL MERCAT DE L'AMETLLA DE VITÒRIA


Tots els matins del primer dissabte de cada mes, es celebra al centre històric de Vitòria el tradicional mercat de l'ametlla amb més d'un centenar de parades que venen fonamentalment productes alimentaris com per exemple formatge idiazabal, embotits, pa i pastes, mel, joies i artesania, roba, etc.

El mercat es situa principalment als carrers Cuchilleria, Correria, cuesta de San Francisco i Plazuela de Santo Domingo i està lligat amb l'obertura de portes de les restes de la muralla medieval de la ciutat i l'anomenada ruta de les barriques, on una desena de bars ofereixen un pintxo i un pote (un got de beguda) pel preu d'un euro i mig, cosa que provoca una gran animació en el centre de la ciutat.

Em pregunto perquè aquest tipus d'iniciatives no sovinteixen a Catalunya més enllà de la celebració de fires aïllades en molts pobles que estan dedicades a temàtiques diverses i on els productes de menjar sempre hi són presents. Poder passejar pel centre històric de la teva ciutat mirant parades i fent unes picadetes segur que és una cosa que li agrada a molta gent.

diumenge, 11 de desembre del 2011

LA VALL DEL RIU BRUGENT


Ahir vam estar d'excursió per terres de les comarques del Baix Camp, l'Alt Camp i el Priorat.

A Reus agafes la carretera C-14 en direcció a Montblanc. A l'alçada del poble de la Riba, gires a la dreta per entrar al poble de la Riba i agafar la carretera TV-7044 en direcció a Farena.
A la Riba és on desemboca el riu Brogent en el riu Francolí.

Resseguint una estreta carretera plena de corbes, ens endinsem a la vall d'aquest riu pujant i pujant muntanya amunt, deixant al riu en la major part del recorregut en el fons de la vall.

El primer poble que trobem és Farena, un petit poble a 610 metres d'alçada a 13 quilómetres de la Riba i que té d'acord amb l'INE 46 habitants censats i on pots gaudir d'una calma absoluta enmig de les muntanyes i els boscos. El poble està molt cuidat i pots passejar pels seus carrers empedrats i gaudir dels seus pocs carrers amb cases construïdes amb pedra. A Farena vam aprofitar per esmorçar al petit restaurant Brugent, de tracte i menjar completament casolans, decoració rústica i amb la companyia d'una llar de foc encesa.

Després varem continuar per la carretera TV-7044 i en arribar a una cruilla, si gires a l'esquerra vas a Montral, municipi al qual pertany el petit poble de Farena i si gires a la dreta vas a Capafonts.

Vam enfilar cap a Capafonts, un poble ben bonic enfilat damunt del turó amb la omnipresència de la seva església i on vam aprofitar per comprar embotits a la carnisseria. La llonganissa està feta tan sols amb carn de porc, sal i pebre, sense cap aditiu. És per aquest motiu que la llonganissa quan s'asseca es va enfosquint i perd aquell to rosat que sempre conservarà l'embotit preparat amb nitrats.

Tot just a l'entrada del poble, al peu del turó, hi ha un trencall a l'esquerra que et porta a la font de la Llúdriga. Després d'uns 5 minuts de cotxe, arribes a una cadena on has d'aparcar el cotxe. Enmig d'un bosc d'alzines i boixos continues el camí de terra i al cap d'una petita estona trobes una bifurcació. Si agafes el camí de l'esquerra en direcció a les Tosques baixaràs cap al riu Brugent i podràs resseguir-lo per una sendera des d'on gaudiràs de tolls i salts d'una aigua completament transparent i en direcció a la font de la llúdriga. Tot plegat són uns 10 minuts de caminar fins la font, que no té està senyalitzada doncs és un brollador d'aigua que surt del terra i on es veu una petita obra de captació, doncs el poble de Capafonts té la seva aigua d'abastament presa directament d'aquest manantial. Tot un luxe! Prop de la font, també podeu agafar un camí que va a la Mussara i on en un trencant podeu anar a la cova de les Gralles, un gran refugi de pedra situat a poc més de 900 metres d'alçada.

Més tard, vam enfilar cap a Prades, poble preciós amb la majoria de cases construïdes amb la pedra rogenca de la zona i a 960 metres d'altitud on vam dinar en el restaurant l'Estanc situat al número 9 de la plaça major de Prades i on vam menjar de categoria.

Fotografia: Petit salt d'aigua del riu Brugent feta per l'autor del blog.

divendres, 9 de desembre del 2011

EXPOSICIÓ D'ANTONIO LÓPEZ A BILBAO


Acabo d'arribar de passar uns dies al País Basc i aprofitaré per penjar unes entrades.

A Bilbao varem visitar el Museu de Belles Arts de Bilbao que conté obres que van des de l'època del romànic i el gòtic fins l'art contemporani. Una bona selecció d'obres on destaquen la pintura de l'escola espanyola i una bona representació d'artistes bascos com Ignacio Zuloaga, Gustavo de Maeztu, els germans Ramon i Valentín de Zubiaurre o l'escultor Quintín de Torre.

Com a anècdota caldria dir que hi ha exposat un impressionat retaule titulat dels set goigs de la Verge Maria del pintor Pere Nicolau, datat de l'any 1398 i adquirit pel museu a l'any 1934. Segons la guia del museu, aquest retaule procedeix de Tortosa sense donar més explicacions de com va arribar a ser propietat del Museu.

A més a més, el museu exhibeix una exposició temporal del pintor Antonio López fins el 22 de gener del 2012. López és possiblement junt a Miquel Barceló el pintor espanyol amb més projecció internacional i s'ha caracteritzat per una obra no gaire prolífica però de gran notorietat.

López va explicar mundialment el seu procés lent de creació en la pel.lícula el sol del membrillo del dirigida l'any 1992 per Victor Erice. En la exposició es poden veure diferents paisatges de la ciutat de Madrid en gran format i escultures, rama artística en la que López també és un virtuós definidor de la figura humana. Molt recomanable.

diumenge, 27 de novembre del 2011

CELLERS CAN BLAU


Divendres passat vaig visitar una nova vinoteca Tanins a Tortosa on vaig prendre una copa de vi Blau.

Els Cellers Can Blau són una bodega del grup Orowines, que agrupa diferents projectes empresarials vitivinícoles en diferents Denominacions d'Orige a Espanya com són la Montsant, Jumilla, Rueda, Almansa, Calatayud i vi de la Terra de Castella i Lleó.

Cellers can Blau van engegar la seva activitat l'any 2003 i disposen de 34 hectàrees de vinya. Actualment produeixen tres marques diferents: un vi d'entrada que és el Blau amb 4 mesos de criança en barrica; Can Blau, amb 9 mesos de criança en barrica nova i Mas de can Blau, amb una més llarga criança de 18 mesos en barriques noves.

Com Blau em va agradar em vaig emportar a casa el Can Blau, per un poc més d'11 euros l'ampolla.
Es tracta d'un vi multivarietal amb un 40 % de samsó (nom que a Catalunya rep la varietat Cariñena, també anomenada Mazuelo que és el nom que indica l'ampolla), un 40 % de shiraz i un 20 % de garnatxa.
Can Blau és un bon vi del Montsant de color cirera amb reflexos violats, un nas molt intens amb notes de fruita madura, balsàmics i pebre, en boca és ample, amb tanins molt ben integrats i estructurats i amb un postgust llarg però refinat que invita a beure'l.

Finalment, com a nota diferent, cal indicar l'etiquetatge de l'ampolla, força creatiu amb un disseny que recorda els vitralls.

diumenge, 20 de novembre del 2011

THE KILLING

He acabat de veure els tretze capítols de la primera temporada de la sèrie de televisió nordamericana The Killing de la productora AMC que també ha signat sèries tan interessants com The Walking Dead (té confirmada una tercera temporada) o Breaking Bead (que ja ha tingut 4 temporades).

Durant els tretze capítols una detectiu de la polícia de Seattle, i el seu atípic company de treball intentaran trobar el assassí de la jove Rosie Larsen. La tasca no serà fàcil atès que la investigació es troba immersa en plena campanya per a les eleccions de l'alcalde de Seattle i n'hi ha sospites que apunten cap a persones relacionades amb un dels candidats. D'aquesta manera la sèrie té diferents subtrames com són les de la família de la noia assassinada, els mètodes i les persones que envolten i donen suport a un candidat en una campanya electoral o els problemes familiars de la detectiu, tot envoltat per una ciutat plujosa i efervescent com és la capital de l'estat nordamericà de Washington.

La sèrie compta amb un excel.lent guió i té un ritme narratiu excel.lent, amb moments que posen la pell de gallina per les emocions i els sentiments de molts dels personatges. Absolutament recomanable i amb un final sorprenent que ens portarà a una segona temporada.

dimarts, 15 de novembre del 2011

MARGIN CALL

Lehman Brothers era una companyia global nordamericana, amb seus i oficines arreu del món, dedicada a la gestió d'actius financers, renda fixa i inversions a banda de prestar serveis bancaris. L'empresa centenària va presentar la seva fallida al setembre del 2008 i els mercats financers van trontollar. De fet aquesta crisi financera que molts qualifiquen de sistèmica encara està plenament vigent en molts països dels món, especialment a Europa.

Margin Call és una pel.lícula que intenta explicar el món de les altes finances de Wall Street, dirigida pel desconegut J.C. Chandor i que compta amb un excel.lent repartiments d'actors com Jeremy Irons, Kevin Spacey, Zachari Quinto, Simon Baker o Demi Moore.

Peter Sullivan (Zachari Quinto) és un jove analista d'una centenària empresa financera que descobreix una sèrie de dades que podrien portar a la companyia a la fallida. Com diu el president de la companyia, hi ha tres maneres de guanyar-se la vida en aquell negoci: ser els primers, ser els més llestos o enganyar a la gent. L'opció de la companyia passa per la ser la primera en desfer-se de paquets d'actius, que en el seu moment es van anomenar com a tòxics, fins i tot amb pèrdua, però evitant la pèrdua major a posteriori.

La pel.lícula posa en evidència la gran separació entre el món real de la gent de carrer, amb les seves vides, famílies i treballs, i els taurons i aprenents de les finances, que carregats d'egolatria tan sols pensen en acumular més i més diners i viure absorbits per una feina que sovint s'aproxima a un casino.

Brokers, traders, agents financers, analistes, tota una sèrie de persones posades al servei de l'especulació financera que treballa en actius moltes vegades virtuals i que es basen en la confiança de compradors i venedors. Quan aquesta confiança es trenca, el resultat és demoledor, doncs mostra amb tota cruesa que no són més que castells precaris de fum, mentida i avarícia.
Nota filmaffinity: 6,5
Nota personal: 6,5
Nota filmafinnitu

dimarts, 25 d’octubre del 2011

RALLY CATALUNYA A LA TERRA ALTA


Aquest passat cap de setmana va arribar el rally Catalunya RACC a les Terres de l'Ebre, puntuable per al campionat mundial de l'especialitat. En concret el divendres es van córrer dos trams, amb dues passades per cada un dels dos trams.

Un era el de Pesells gairebé íntegrament sobre camins de terra entre Arenys de Lledó i Bot. L'altre es denominava Terra Alta, majoritàriament també sobre camins de terra entre Villalba dels Arcs i la Fatarella.

La sequera va provocar que els corredors aixequessin molta pols en el seu recorregut i per això els comissaris de la carrera van allargar els intervals entre els corredors a 4 minuts respecte els pilots prioritaris i a 3 minuts la resta.

Per la tarda vam pujar a una zona del tram de la Terra Alta al qual es pot accedir per la carretera que va de la Fatarella a Ascó amb un paisatge ple de aerogeneradors.

La nit va arribar i per primera vegada vaig poder veure alguns corredors corrent amb la nit ja entrada i comprovar la potència dels fars d'aquests vehicles.

Després de tres dies de cursa, aquesta va ser finalment guanyada per Sebastian Loeb, per vuitena vegada, qui d'aquesta manera s'acosta també al seu vuitè títol mundial a falta de disputar-se una sola carrera del campionat.

Fotografia de l'autor: K. Meeke de l'equip Mini WRC Team amb un Mini John Cooper W.

dilluns, 1 d’agost del 2011

EL HOMBRE DE AL LADO

El reconegut arquitecte Charles Édouard Jenneret-Gris, conegut mundialment com Le Corbusier, va dissenyar una vivenda unifamiliar nomenada Casa Curutchet que es va construir a la ciutat argentina de La Plata entre l'any 1949 i el 1953.

És en aquesta vivenda on transcórre la pel.lícula argentina El hombre de al lado, dirigida per Mariano Cohne i Gastón Duprat, un drama contat en forma de comèdia negra.

Leonardo és un reputat dissenyador de mobiliari que viu a la Casa Curutchet amb la seva dona i una filla adolescent. La seva còmoda vida burgesa, i els seus problemes també burgesos, es veuran alterats de sobte per un veí, Victor, que ha decidit pel seu compte obrir una finestra en una paret mitgera per obtenir uns pocs raigs de sol.

A partir d'aquest senzill punt de partida anirem veient una lluita entre els dos veïns; Leonardo per tancar aquesta finestra que atempta contra la seva intimitat; Víctor per mantenir la finestra oberta i obtenir el sol que "no gasta el seu veí". Una lluita per una finestra que amaga també una lluita entre diferents classes socioeconòmiques: Leonardo l'alta, culta i benestant, Víctor la treballadora i ruda.

Una pel.lícula on aparentment passa ben poca cosa, però que és tota una manifestació de la lluita que representa la vida, més encara en temps de crisi; uns defensant els seus drets adquirits, altres volen arrabassar-los. Que no us toqui mai cap veí com el Víctor, us pot amargar l'existència.
Nota Filmaffinity: 6,9
Nota personal: 7

dissabte, 16 de juliol del 2011

BEIRUT

El grup estadounidenc Beirut és un grup de música pop, amb fortes influències de la música tradicional dels Balcans, que té dos àlbums en el mercat i un de tercer que es publicarà el proper mes d'agost.

La banda utilitza en les seves composicions molts d'instruments acústics de corda com el violí, el ukelele, el violoncel, l'acordió, la guitarra i la mandolina, i també instruments de vent com les trompetes, el saxòfon o el bombardí (tuba tenora).

Us deixo el video de la cançó Elephant Gun, del seu EP homònim publicat al 2007.

dilluns, 27 de juny del 2011

EL PREU DE LA FAM


La dècada dels anys 40 i 50 del segle passat, coneguts com els anys de la postguerra, suposen un dels episodis més negres de la nostra història recent.

Editat per Ara Llibres, El preu de la Fam/L'estraperlo a la Catalunya de la postguerra de l'escriptora Laura de Andrés Creus, és una novel.la periodística que vol retratar la vida dels anys immediats a l'acabament de la guerra civil espanyola, fonamentalment a la ciutat de Barcelona.

La persecució política immediata a l'acabament de la guerra civil; l'extensió de la cartilla de racionament, les cues i la picaresca en el nombre de persones que formaven la família; la fam, personificada amb humor per les vinyetes de Carpanta, el qual inicialment va burlar la censura, per acabar sota el seu llàpis vermell, convertint la fam del personatge en un simple apetit desaforat; la farina de blat barrejada amb farina de yuka; els sucedanis de cafè; el contraban de tabac; l'estraperlo i el naixement de noves fortunes; l'autarquia econòmica del primers temps del franquisme; l'exercici de la prostitució de les dones del cabàs, que d'aquesta manera completaven l'economia familiar per criar els seus fills; els meubles i el paper de les viudes de militars en l'explotació d'aquest tipus de negoci; les "querides" de la gent amb poder econòmic; els negocis de les autoritats polítiques franquistes; el paper de l'església; les vagues del sector tèxtil dels anys 1945 i 1946, la postura internacional respecte a govern de Franco que va ser molt diferent durant la Segona Guerra Mundial que finalitzada aquesta on la prioritat era frenar el comunisme nascut darrera el que Churchill va nomenar el teló d'acer; la utilització del gasogen davant l'escassetat d'hidrocarburs; la censura de la premsa; el NODO; els salaris de misèria; la Fiscalia de Tasas; el primers ministres tecnòcrates...

Una de les frases que més m'ha colpit del llibre, és de Francisco Franco Salgado-Araujo, cosí del Caudillo, qui assegurava en defensa de la autarquia econòmica de la Nova Espanya, que no volia "un progreso liberal, capitalista, burgués, judío, protestante, ateo y masón. Preferimos el atraso de España".

L'autora ha comptat amb el prestigiós historiador Paul Preston en el pròleg d'un amè llibre que es llegeix molt fàcilment i ens il.lustra d'una època, que comparada amb l'actual situació de crisi, ens semblarà que gaudim d'una bonança i benestar clarament superior.

dijous, 26 de maig del 2011

SÉ EL QUE ESTÀS PENSANT


No us esparvereu, no he adquirit dots telepàtiques durant la última campanya electoral.

Amb aquest títol es va editar l'any passat l'òpera prima del nordamericà John Verdon. Es tracta d'una novel.la negra (permeteu-me que em resisteixi a utilitzar la paraula thriller que apareix a la portada) ambientada als estats de Nova York, Delaware i Connecticut.

David Gurney és un policia retirat que viu amb la seva dona en un casa de pagès al mig d'un bosc del comtat de Delaware. Un bon dia rep la carta d'un antic company de la facultat que li demana ajuda. L'home ha rebut una carta amb unes intruccions ben estranyes. Gurney intentarà desxifrar l'entrallat, però en lloc d'esclarir-lo, es veurà immers en la persecució d'un assasí en sèrie que deixa al seu pas cinc cadàvers.

La novel.la no té una acció trepidant i es va construïnt a partir del passat del propi Gurney i el seu present marcat per la relació tensa amb la seva dona amb la culpabilitat de fons per la mort del fill de la parella.

Però Gurney és molt bo i, com ja ho havia fet en anteriors ocasions, l'assassí no se'n sortirà bé. Una entretinguda història, una més, de policies i assassins ( no eren lladres?).
Us deixo un petit paràgraf que m'ha agradat:

"Cada ciutat té els seu cerca-raons: borratxos problemàtics, porcs que ho embruten tot per fer la vida impossible als veïns, sonats que obliguen les exdones a demanar ordres de protecció, imbècils que deixen que els seus gossos bordin tota la nit, guillats a qui les mares no deixen que s'acostin els seus fills".

Desitjo que no tingueu prop cap d'aquests personatges.

dilluns, 2 de maig del 2011

EL MÉS PETIT DE TOTS

Un dels records que tinc del meu avi patern és una petita figureta que em va donar quan era menut. Amb el meu avi mai vaig arribar a parlar de política doncs va morir quan jo tenia catorze anys.

Sempre he conservat aquella figura i durant molts anys sempre m'havia preguntat el significat d'aquella nen de metall negre, vestit amb roba de treball, amb el braç esquerre aixecat, el puny clos i tocat amb un capell roig que recorda una barretina.

Fa pocs temps vaig descobrir, coses d'internet, que la figura que em va donar el meu avi té nom: el més petit de tots.

Aquesta figura va ser creada l'any 1937 per l'escultor Miquel Paredes Fonollà i representa un infant vestit de milicià, amb una granota obrera i una gorra mig frígia (símbol republicà), mig barretina (símbol catalanista) i que alçava el punt mentre a l'altra ma portava una senyera (que ja no va arribar a les meves mans).
El motiu de la seva creació era una campanya d'agitació política durant la guerra civil que va engegar el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles amb el suport directe del President Companys, i que volia ser un símbol del Front d'Esquerres i d'una societat catalana que defensava la legalitat republicana.

Per desgràcia, Miquel Paredes Fonollà va tenir que viure i patir l'exili on va morir al Vallespir en la indigència a l'any 1980, com tants d'altres que es van perdent en la memòria col.lectiva del nostre poble i que tan van lluitar per defensar la democràcia.

Amb aquest nom, Lola Anglada va escriure també l'any 1937 un dels seus contes més famosos.

Per tot plegat, em fa suposar que el meu avi va conservar durant tot el franquisme aquesta figureta que va donar al seu net sense explicar-li la important significació política d'oposició al règim franquista. Moltes gràcies avi.

dilluns, 4 d’abril del 2011

MANEL: UN ALTRE ÈXIT CATALÀ

Amb el seu segon disc, Deu milles per veure una bona armadura, el grup Manel ha aconseguit tornar a situar a la música cantada en català com a número 1 de l'estat espanyol, després que fa 15 anys ho aconseguís Joan Manel Serrat amb el seu disc D'un temps, d'un país.

Manel és un grup que fa una música heterogènia, diria que un pop amb arranjaments orquestrals i tocs de música tradicional catalana.

Amb lletres carregades de poesia, la veu melòdica de Guillem Gisbert ens explica petites històries de tall intimista i personal carregades de sensibilitat amb el que han guanyat el cor de nombrosos seguidors i seguidores, molts de parla no catalana. (O es que no triomfa també la música anglesa entre molta gent que no l'entén?)

Us deixo la cançó que potser més m'agrada de l'àlbum i que es titula Aniversari i que en un fragment ens explica el següent:

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient, repartir unes targetes, 
ser amable amb la gent i amb maneres de jove discret i educat 
presentar els meus respectes a l’autoritat, 
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells, 
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers i amb un home amb corbata que no sé qui és. 
I en el núvol de somnis que tens a l’abast i entre d’altres que, ho sento, però ja mai viuràs, 
detectar un caminet que m’allunyi del grup o una ombreta tranquil·la on, 
desapercebut, estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me 
celebrant el plaer indescriptible que és estar amb tu, 
avui que et fas gran, mentre a fora de l’ull les espelmes es van apagant.

Que els Manel hagin aconseguit ser el número 1 a Espanya és tot un èxit i un orgull, perquè com deia un dels comentaristes del Youtube "mentre alguns borden, vosaltres aneu a cavall".
/div>

dissabte, 19 de març del 2011

INUNDACIÓ. THOMAS HART BENTON

Avui he rebut tres llibres d'art comprats per Internet a preu de saldo. Un d'ells es titula Realismo i va ser editat l'any 2006 per l'editorial Taschen.

El llibre està dedicat a aquesta corrent de les arts plàstiques, especialment de la pintura, que pretén reproduir la realitat visible am la màxima fidelitat.

D'entre les obres que apareixen m'ha cridat l'atenció un quadre d'un autor que m'era desconegut. El pintor es diu Thomas Hart Benton (Neosho 1889-Kansas City 1975) i forma part d'un grup de pintors coneguts com regionalistes. Altres membres del grup són el més conegut Grant Wood o John Steuart Curry.
Aquesta corrent es va desenvolupar principalment després de la Gran Depressió posterior a l'any 1929 i va tractar temàtiques costumistes amb retrats de la vida rural del sur i del centre dels Estats Units. Hart Benton va destacar també com a muralista.

El quadre de la fotografia es titula Inundació i va ser pintat l'any 1951. No he pogut evitar comparar-lo amb la recent catàstrofe natural del Japó, cosa que ens hauria de recordar que els humans no som capaços de tenir-ho tot sota control, per més que moltes vegades ens comportem com si fóssim Déus.

divendres, 18 de març del 2011

BALADA TRISTA DE TROMPETA

El bilbaí Àlex de la Iglesia és un director, productor i guionista amb molta sort.

Després d'haver dirigit fins ara un total de cinc pel·lícules, ostenta el récord d'haver estat, en totes elles, candidat al Premi Goya al millor director.

De fet va guanyar aquest premi per la seva segona pel.lícula (El dia de la Bèstia). Amb aquest currículum no va ser extrany que ocupés el lloc de President de l'Acadèmia de cinema espanyol al juny de 2009 per ocupar la vacant deixada per Àngeles González Sinde en ser nomenada ministra de Cultura, i que com a protesta per la coneguda com Llei Sinde, dimitís fa poques setmanes com a President.

La seva última pel.lícula, titulada Balada triste de trompeta (que utilitza el títol d'una cançó del cantant Raphael de l'any 1969 i de la qual en surten imatges) va guanyar el Lleó de Plata a la millor direcció i al millor guió en el Festival de Venècia de l'edició 2010.
L'arrancada de la pel.lícula és en plena guerra civil quan uns militars republicans es presenten a reclutar persones per a la guerra enmig d'una actuació dels pallassos d'un circ. Després d'un salt de bastants anys, la resta de pel.lícula transcorre durant el final de la dictadura franquista amb uns personatges principals que també treballen en un circ.

La lluita esperpèntica entre dos pallassos per l'amor d'una dona ens deixarà imatges delirants i crues que pertorben els sentiments de compassió en l'espectador pels personatges.

Trobarem referències cinèfiles com l'escena en que el pallàs trist és perseguit per la Guàrdia Civil mentre fuig en solitari com un animal enmig del bosc (Frankenstein) o l'escalada a la gran creu del Valle de los Caidos com si d'un gratacel de Nova York es tractés (King Kong).

Destaquen les interpretacions de Carlos Areces i Antonio de la Torre i la fotografia del també bilbaí Kiko de la Rica en una pel.lícula que es pren com a seriosa, però utilitza un argument i uns personatges absolutament frikis.

Nota filmaffinity: 6
Nota personal: 6

/div>

dissabte, 12 de març del 2011

PA NEGRE

Fa uns dies vaig veure la pel.lícula que no agradava a Intereconomia, doncs després d'haver guanyat 9 premis Goya alguns comentaristes de la cadena "amiga" de Catalunya, van ser totalment crítics amb els guardons obtinguts, atribuïbles segons la seva opinió "als obsessos del catalanisme i la ideologia de gènere". Sense comentaris.

Basada en la novel.la homònima d'Emili Teixidor, Agustí Villaronga dirigeix aquesta pel.lícula ambientada a la Catalunya rural durant la postguerra civil espanyola.

Però a diferència dels nombrosos títols que el cinema espanyol ha dedicat a la guerra civil (menys a la postguerra) des de la reinstauració de la democràcia i on els directors sempre han incidit en la cara menys amable dels partidaris franquistes, en aquesta pel.lícula, el podriment moral de molts protagonistes no fa distincions de bàndols. Els que semblen perseguits, resulta que van ser perseguidors. Els que acabada la guerra són perseguidors, no sempre ho fan per motius polítics.

En aquest ambient, els nens no són uns espectadors passius sinó que també fiscalitzen i qüestionen les conductes dels adults.

Les històries humanes emmarcades en ambients naturals permeten sempre obrir la porta als elements màgics i tel.lúrics. Però la màgia no sempre és bonica i la crueltat dels nens i el sentiment de traïció i l'odi conseqüent cap als pares mata qualsevol esperit benèvol.

Una pel.lícula negra que pateix algun que altre problema de ritme en les transicions entre gèneres cinematogràfics no del tot compatibles.

Nota filmaffinity: 7
Nota personal: 6,5

dimarts, 8 de març del 2011

LET ENGLAND SHAKE. L'ÚLTIM DE PJ HARVEY

Polly Jean Harvey (PJ Harvey) és una cantautora nascuda en un poblet del comtat de Somerset que enguany ha editat el seu vuitè àlbum d'estudi, titulat Let England Shake.

El disc va ser gravat en una església anglesa del segle XIX i és l'obra més compromesa de la seva discografia amb lletres dedicades a la guerra i la violència exercida pel seu país al llarg de la història.

Alguns crítics consideren que és el millor àlbum de la seva carrera, iniciada l'any 1991. La seva música és difícil d'etiquetar atès que les seves cançons transcorren des del folk, passant pel pop fins a la música indie o alternativa. Les guitarres, els trombons, el xilòfons, les bateries, el piano i els teclats són omnipresents en una instrumentació amb força arranjaments que dibuixen panorames i escenaris musicals que canvien de cançó en cançó.

Una de les cançons que més m'agrada es titula The Glorious Land, amb una lletra molt dura cap Anglaterra i els seus germans de l'altre costat de l'Atlàntic. Les cornetes del setè de cavalleria que sonaven als westerns dels anys '50 i '60 en ajuda de companys apurats en les seves campanyes d'invasió i aniquilació dels indígenes amerindis, recorden el bel·licisme del poble angloamericà.

How is our glorious country ploughed? Not by iron ploughs Our lands is ploughed by tanks and feet, Feet Marching Oh, America Oh, England How is our glorious country sown? Not with wheat and corn. How is our glorious land bestowed? What is the glorious fruit of our land? Its fruit is deformed children. What is the glorious fruit of our land? 
Its fruit is orphaned children.

dimarts, 1 de març del 2011

CASINO

El cinema de gànsters és un gènere cinematogràfic basat en personatges dedicats a viure de forma criminal, normalment de forma organitzada, que ens ha deixat alguns títols brillants.

La cadena de televisió HBO s'ha especialitzat en sèries basades en aquest tipus de personatges com ara fa uns anys les sis temporades de Els Soprano o actualment la interessant Boardwalk Empire ambientada en l'època de la llei seca dels Estats Units.

Aquest cap de setmana vaig tornar a veure Casino, una de les millor obres d'aquest gènere, dirigida l'any 1995 per Martin Scorsese i interpretada per Robert de Niro, director del casino; Sharon Stone, la seva dona atractiva i alcoholitzada; Joe Pesci, violent i desequilibrat o James Woods, un hortera buscavides.

La veritat és que els 182 minuts passen a tota velocitat gràcies a un guió molt sòlid i un ritme enèrgic que barreja les escenes d'acció amb d'altres narratives on la veu en off ens presenta els personatges i ens explica els detalls de l'organització derivada dels incontrolables ingressos d'aquest tipus de casa de jocs i que serveixen per a sostenir molts altres tipus de negocis, respectables com l'activitat immobiliària o hotelera o d'altres que no ho són tant.
El retrat d'uns personatges addictes als diners fàcils està molt ben fet; personatges que compren voluntats, eliminen les molèsties o converteixen les seves personalitats patològiques en quadres psiquiàtrics per obra de la sensació de poder que genera la riquesa.

El casino Tangiers es va basar en un lloc real com era el The Stardust Resort & Casino, clausurat l'any 2006. La ciutat de las Vegas serà el pal de paller on discorre la història durant la dècada dels setanta i els anys vuitanta, un lloc ideal per ambientar aquest gènere de pel.lícules, on la velocitat a la que canvia de mans els diners és directament proporcional al nombre d'alimanyes que hi troben aliment i el nombre de despulles humanes que en resulten.

També és destacable la seva banda sonora original amb cançons d'autors com Fletwood Mac, Eric Burdon, Roxy Music, Cream o Tony Bennett entre d'altres i els títols de crèdit del mestre Saul Bass.

Nota personal: 8

diumenge, 27 de febrer del 2011

DIA 5 DE MARÇ: ELS LLIBRES S'ESCAPEN PER TORTOSA

L'escriptor Jesús Tibau ha organitzat per al proper 5 de març una activitat literària especial. Es tracta de la II jornada de bookcrossing massiu a Tortosa on es deixaran repartits pels racons de la ciutat, 100 llibres que han estat cedits per diferents editorials i la Biblioteca Marcelí Domingo d'aquesta ciutat.

L'autor anima des del seu blog a participar-hi i convida a tothom que s'hi vulgui sumar a deixar alguns dels nostres propis llibres (ell parla d'alliberar).

Una vegada més, en Jesús mostra el seu amor per la literatura i el seu dinamisme cultural.

ESCULTURES PROVOCADORES

Avui he descobert a l'escultor David Cerny. Nascut a Praga l'any 1967 aquest artista sempre ha buscat la provocació en la seva obra. Així l'any 1991, poc temps després de la caiguda del mur de Berlín, va instal.lar una escultura a Praga d'un tanc pintat de color rosa.

Un altra obra polèmica és una estàtua del patró de la reública txeca, sant Wenceslau, que s'asseu damunt de la panxa d'un cavall mort, en contraposició a les habituals estàtues eqüestres.

Una altra obra polèmica seva es titula Tauró i consisteix en una estàtua de Sadam Hussein dins d'un aquari ple de formol (aquesta escultura va prohibir-se'n la seva exposició a Polònia i Bèlgica a l'any 2006.

També és famosa la font instal.lada davant del museu Kafka de Praga que representa a dos homes que pixen mentre mouen els seus malucs.

Finalment us deixo la fotografia d'una escultura/performance on el visitant haurà de pujar unes escales i introduir el cap dins del cul d'una escultura gegant per veure una pantalla on es veu a dos polítics txecs donant-se de menjar mentre sona de fons la música de We are the Champions. Tot un provocador.

dimarts, 22 de febrer del 2011

ELS BUDDENBROOKS

Lübeck és una ciutat del nord d'Alemanya, propera a Hamburg, que va ser capital de la lliga hanseàtica i té declarat el seu casc antic com Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

A l'any 1901, l'escriptor Thomas Mann va escriure l'obra Els Buddenbrook, la seva obra més destacada junt a La montanya màgica i que va gaudir d'un destacat èxit i reconeixement a principis del segle XX, cosa que va facilitar l'obtenció del premi Nobel de literatura a l'any 1929.

El director Heinrich Breloer va adaptar l'any 2008 aquesta monumental obra al cinema en un drama historicista de 151 minuts de durada.

Els Buddenbook són una família de il.lustres mercaders, que també assoleixen càrrecs polítics, i lluiten per engrandir les seves finances i mantenir el llustre i la projecció pública de la seva família, generació i generació.
Però portar uns cognoms amb molt de prestigi i donar continuïtat a l'esplendor d'una nissaga amb tanta tradició, suposen la major part de vegades una càrrega molt pesada que o bé surten familiars directes que són rebutjats per no tenir la dosi adequada d'honorabilitat o bé aboquen directament a la infelicitat.

El cert, però, és que tots els esforços per tenir més diners o una casa més luxosa, aconseguir matrimonis avantatjosos per a les dones de la família i viure pendents de la imatge pública i el manteniment de les aparences, no aconseguiran mai, que tots arribessin al mateix lloc, el cementiri, on qualsevol lluita troba el seu final.

Nota Filmaffinity: 5,5
Nota personal: 7

dissabte, 5 de febrer del 2011

UN ACÚSTIC DE LADY GAGA

Stefani Joanne Angelina Germanotta, coneguda mundialment com Lady Gaga és una artista musical que ha provocat al públic amb els seus vestuaris i pentinats, així com amb els seus videos musicals i que està influïda musicalment pel glamrock d'artistes com David Bowie i especialment Queen (el seu nom artístic prové de la cançó Radio Gaga del grup Queen.

En pocs anys s'ha convertit en una estrella musical que omple allí on faci un concert. És un producte de mercadotècnia musical però basat en una artista amb prou qualitat vocal, que sap tocar el piano i sap moure's per l'escenari, tot embolcallat per una càrrega d'excentricitat no del tot ben valorada si un no s'hi apropa com una actualització de la música glam rock dels anys 70 filtrada amb la música pop i les pretensions més purament comercials.

Us deixo una versió acústica de la seva cançó Poker Face on demostra en solitari quines són les seves qualitats artístiques.

dimecres, 2 de febrer del 2011

EL DISCURS DEL REI

Albert Frederick Arthur George de Windsor va regnar a la Gran Bretanya entre els anys 1936 i 1952 com a George VI. Més petit que el seu germà Eduard i amb una marcada tartamudesa, no semblava predestinat per ser rei dels britànics durant 16 anys i en un dels períodes més difícils de la seva història com és la Segona Guerra Mundial.

Bertie va arribar a cenyir-se la corona després que el seu germà Eduard, que va regnar com Eduard VIII, abdiqués per poder casar-se amb la seva amant americana i divorciada Wallis Simpson.

En base a aquest personatges, el director Tom Hooper (Elisabeth I o Damned United) ens presenta una interessant pel.lícula que va més enllà del retrat biogràfic o del relat històric.

Bertie, interpretant magistralment (millor veure la versió original) per l'actor Colin Firth, acompanyat per uns fenomenals actors com són Geofrey Rush (el seu logopeda), Helena Bonham Carter (la seva esposa i mare de l'actual reina Isabel II) o Michael Gambon (en el paper del seu pare, el rei George V conegut com el rei boig) ens ofereixen un producte cinematogràfic molt acurat i típicament britànic que a l'hora ha fet la delícia de l'Acadèmia de cinema de Hollywood en haver-la nominat en 12 categories.

Cal destacar els diàlegs i la relació existent entre Bertie i el seu entrenador personal per lluitar contra la tartamudesa amb mètodes poc ortodoxes però que pretenen aconseguir l'efecte pigmalió en el rei per vèncer les pors i inseguretat arrossegades des de la seva infantesa, i dissipar els dubtes sobre el pes de representar en l'obra de la vida el paper de rei.

Nota personal: 7,5

dilluns, 31 de gener del 2011

EL DIMONI SOTA LA PELL


El director Michael Winterbottom ha adaptat una novel.la negra de l'escriptor Jim Thompson de l'any 1952.
Lou Ford, interpretat per l'actor Casey Affleck, viu en un poble de l'Estat de Texas i treballa d'ajudant del sheriff. Tot comença quan a Lou li encomanen visitar a una dona que exerceix la prostitució per tal que deixi de treballar durant un temps per apaivagar algunes queixes ciutadanes.
Les pulsions i els records més malaltisos de la seva infantesa no tardaran en sortir a la llum per acabar alterant la pacífica vida dels anys 50 d'un poble del sudoest dels Estats Units.
Algunes escenes de violència totalment explícita, fugint absolutament de la el.lipsi en les imatges, poden neguitejar o fins i tot molestar a alguns espectadors.
Destaca Casey Affleck en el seu paper de psicòpata, amb la seva vida dissociada entre el comportament social, els seus actes quan es troba davant de les seves víctimes i els seus pensaments quan està sol; un home que no coneix els remordiments, ni té cap empatia ni sentiment cap a la humanitat.
El director, però, no aprofita del tot el bon material literari que té a les seves mans i perd l'ocasió d'anar construint un crescendo dramàtic que ens vagi escalfant per a l'arribada de l'escena final. I així, d'alguna manera, és una pel.lícula parcialment fallida, on en acabar es recorden més les escenes de violència extrema que el seu final, delirant i poc creïble.
Malgrat tot és una pel.lícula més que acceptable on de ben segur els espectadors masculins gaudiran de la sensualitat animal de Joyce, paper interpretat per una tòrrida Jessica Alba.
Nota Filmaffinity: 5,7
Nota personal: 6,5