dissabte, 24 de novembre del 2007

EL BOSC DELS GUINEUS


Oiva Juntunen és un lladre tant mandrós com intel.ligent. Els seu millor cop li ha proporcionat disposar d'uns quants quilograms d'or. Mentre ell disfruta del seu botí, els seus còmplices estan passant uns anys a la pressó i està clar que no està disposat a compartir el seu tresor. Remes, és un comandant de l'exercit finlandès, alcohòlic i avorrit de ser un militar en un país que no ha entrat mai en cap guerra. Naska Mosnikow és una nonagenària que s'escapa dels serveis socials en companyia del seu gat perquè no vol morir en un asil de gent gran.
Aparentment aquests tres personatges sembla que no puguin tenir massa cosa en comú però l'autor finlandès Arto Paasilinna ens el relaciona en una història que s'acabarà desenvolupant al voltant d'una cabana de fusta enmig de la immensitat gelada dels boscos de Lapònia.
El que uneix els seus personatges són les seves ànsies de llibertat, el seu individualisme, la seva manca d'integració en una estructurada societat amb la qual no es senten còmodes. Per això construeixen un microcosmos, apartats de la civilització, on les regles no cal escriure-les: ser solidaris i respectuosos i prestar-se ajuda recíproca en un entorn de naturalesa absolutament hostil. Aquest món idílic, però, també arribarà al seu fi.
Una novel.la amb una base sarcàstica que ens mostra uns personatges tan llunyans com humans.

divendres, 16 de novembre del 2007

ANUNCIS A TOT COLOR


Primer van ser unes boletes saltarines als carrers de San Francisco; després bombes de colors esclatant al voltant d'uns blocs d'edificis de Glasgow (si no recordo malament uns dels primers anuncis de televisió de l'any 2007 després dels raïms); ara uns conillets de plastilina a Nova York.
Està més que clar que la companyia Sony ha afagat una línea publicitària a la qual hi dedica força recursos per mostrar les bondats de la seva gama de televisors Bravia amb un missatge del tot cromàtic.
Utilitzant la tècnica d'animació stop motion amb plastilina i amb una cançó del més pur estil sixties, ens recorden que la publicitat també és un art.

Si no heu vist l'anunci al vostre televisor (afortunats els que ho facin amb un Bravia) el podreu veure a http://www.youtube.com/watch?v=CLUAbkRUvVQ

dimecres, 14 de novembre del 2007

MIKA: POP D'AVUI AMB SABOR D'AHIR


El cantant libanès afincat al Regne Unit de música pop és la versió britànica del grup americà Scissors Sisters. Un pop hedonista i desenfadat (tan sols falta veure els colors i el diseny de la portada per adonar-se'n), hereu de la millor tradició pop britànica i inspirat d'una forma clara amb el grup Queen i la forma de cantar de Freddie Mercury.

El seu àlbum de debut publicat enguany es titula Live in cartoon motion i ha estat un éxit per tota Europa, amb la seva cançó Grace Kelly número 1 a molts països.

La seva biografia esmenta que es va formar com a cantant d'òpera i està clar que alguna cosa li ha quedat. Les seves melodies, però, estan lluny del bel canto, són pegadisses i absolutament ballables. Escoltar la seva música et fa pujar l'estat d'ànim.
Podeu escoltar la seva cançó Stuck in the Middle a http://www.youtube.com/watch?v=1ztleRINF48. Espero que us agradi.

dimarts, 13 de novembre del 2007

COL.LABORACIÓ AMB EL 30È JOC LITERARI


Com vaig avançar ahir, ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/) proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals que sorteja entre tots els participants.

L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors.
El text que correspon al meu bloc és el següent:

"Quan vull que la solitud m’acompanyi, pujo sense córrer al cim més alt i, allí, deixo que el vent em despentini, com sempre".

Si voleu participar, trobareu les instruccions a Tens un racó dalt del món, a partir del 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat 30è joc literari. Endavant participants!

CATALÀ EMPRENYAT

Internet té moltes utilitats: cercar informació, adquirir o vendre un producte, fer un tràmit administratiu, prelacionar-te amb amb amics o clients, difondre les pròpies idees, crear xarxes de participació....

Quan la implantació de l'ús de les noves tecnologies sigui massiva, els canals de l'activitat de la política tradicional es veuran desbordats.

Ja anem per aquest camí. Arrel de les paraules del president de la Generalitat José Montilla a Madrid de fa pocs dies sobre la desafecció i el "cabreo" dels catalans ha sorgit una inciativa de recollida d'adhesions a un manifest titulat " MANIFEST ADREÇAT ALS NOSTRES REPRESENTANTS POLÍTICS, SINDICALS I SOCIALS" que es fa des de la URL http://www.catalaemprenyat.cat/.
En aquests moments ja s'hi han adherit des del 5 de novembre un total de 21.349 catalans emprenyats. En poc més de cinc minuts he vist com la xifra ha augmentat en més de 120 persones.

Està clar que hi ha molt de català emprenyat. Jo també estic emprenyat amb ... aquells que promouen aquests manifestos i recullen adhesions des de l'anonimat. M'agradaria saber qui són els autors del manifest i d'aquesta iniciativa política. Sempre m'agrada saber qui són els meus companys "d'emprenyamenta".
(Fotografia extreta de http://www.ericmilet.com/)



dilluns, 12 de novembre del 2007

30è JOC LITERARI DEL COMPANY JESÚS TIBAU


El dimarts 14 de novembre el company Jesús Tibau del blog Tens un racó dalt del món ens proposa un joc literari creatiu, divertit i interactiu. Més d'una trentena de blogs penjarem de forma simultània un fragment literari. En cinc o sis blocs el fragment pertany al llibre Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders. Uns altres 25 fragments seran falsos i no pertanyen a l'autor. El joc consisteix en trobar els fragments autèntics.

Jesús Tibau aquesta vegada no ens dirà a quins blogs hi ha pistes. Els participants han d'espavilar-se utilitzant cercadors o a traves els enllaços del seu bloc.
Per escalfar motors ens ha demanat que comencem a anúnciar l'inici del joc avui mateix. Us animo a participar en aquesta iniciativa a la xarxa.

FRANCINA BORIS (O PAQUITA)


Aquest nom fa una setmana era totalment desconegut per mi. El vaig escoltar en un tall de ràdio que informava que Francina Boris rebria una menció d'honor dels Premis Nacionals de Radiodifusió d'enguany.

El que dien d'ella la feia mereixedora d'una entrada per remarcar el treball d'una dona amb una dilatada trajectòria fins la seva jubilació a l'edat de 87 anys després d'haver començat quan tan sols tenia 14 anys a Ràdio Girona.
Des de principis de la dècada dels quaranta va realitzar de forma continuada fins el moment de la seva jubilació el programa Nostra Dansa sobre el món sardanista. Va ser una pionera. La primera dona a Ràdio Girona i el primer programa en utilitzar el català a la ràdio catalana de la postguerra.
Un puntal de difusió de la nostra llengua ja que també ha estat responsable d'altres programes radiofónics, sempre en català. El curiós és que, segons van dir a la ràdio, quan va començar no es deia Francina. Ella era Paquita però algú li va recomanar que canvies el seu nom. Aquest incident et fa recordar allò de "Yo no me llamo Jose Luis, me llamo Josep LLuís", però a l'inrevés. Quines coses té la vida.

diumenge, 11 de novembre del 2007

GUITAR HERO



Guitar hero és un videojoc llançat l'any 2005 per a la cónsola PlayStation 2. L'any següent es va editar la seqüela Guitar Hero II per a la Play 2 i per XBox 360 i finalment, enguany ha arribat al mercat el tercer lliurament del joc per a tots els suports de joc existents.
Es tracta d'un videojoc de música que inclou com a comandament una guitarra i amb el que consegueixes enfervorir o no al públic amb la teva actuació musical.

Aquesta setmana el videojoc ha tingut protagonisme en el capítol emés als Estats Units de la série d'animació més salvatge que s'emet a tot el món i que no és altra que SouthPark.
Un fragment excel.lent de prop de 3 minuts d'aquest capítol el podeu trobar a http://dailymotion.alice.it/search/xbox/video/x3fotc_south-park-guitar-hero_music?from=rss
Ens mostra el xoc entre generacions pel que fa a l'ús de la tecnologia i la creació d'entorns virtuals. Mentre els menuts estan jugant al joc musical amb la la cónsola, el pare treu la seva guitarra de veritat i es posa a tocar la mateixa cançó que els nens tocaven en el joc. La resposta dels nens no es fa esperar: Bah!!! les guitarres de veritat són per a la gent gran (Real guitars are for old people).

dissabte, 10 de novembre del 2007

HA MORT NORMAN MAILER



Als 84 anys ha mort l'escriptor noradmericà Norman Mailer. Ja fa uns quants anys vaig llegir la seva obra "Los tipos duros no bailan" i va impactar-me la seva forma d'escriure. Va ser una época en la qual llegia també a Henry Miller, a Raymond Carver i a altres escriptors nordamericans.
Se'l considera junt a Truman Capote un dels grans renovadors del periodisme literari. Si Truman Capote va escriure "A sang freda" , Mailer va publicar "La canción del verdugo" que narra la història de Gary Gilmore, el primer home executat als EUA a l'any 1975 després de la reimplantació de la pena de mort.
Gilmore va ser un cas sonat ja que va renunciar a apel.lar i va exigir ser executat en la data acordada pel jutge. Aquesta novel.la-reportatge li va valer a Norman Mailer el premi Pulitzer a l'any 1980.

Amb sis dones (una de les quals va ferir lleument amb una navalla durant la celebració d'una festa) i nou fills, la seva vida ha estat intensa. Potser després de les adaptacions cinematogràfiques que hem vist en els últims anys de la vida de Truman Capote (alguna fins i tot oscaritzada) no tardarem gaire en veure un biopic sobre Mailer.
Avui, en el dia de la seva mort, l'entrada que té a Wikipedia ja s'havia actualitzat amb la seva necrològica.
Aquí deixo una de les seves frases no del tot políticament correctes:
"La revolución feminista ha convertido a la mujer en ese tipo de hombre que a mí me entristecía cuando era joven, ese que tenía que trabajar de nueve a cinco de manera aburrida y nunca era dueño de su destino. Ahí es donde acabó su revolución, su asalto al poder."
(Fotografia junt a Madona extreta de www.usatoday.com )

divendres, 9 de novembre del 2007

L'ILLA DELS FAISANS


Aquesta petita illa a la desembocadura del riu Bidasoa és un condomini compartit entre Espanya i França (municipis d'Irún i Hendaya) on el dia 7 de novembre de l'any 1659 (enguany fa 348 anys) es va firmar el Tractat dels Pirineus.


Els francesos que havíen donat suport a la sublevació dels catalans contra les exigències de la Corona espanyola relacionades amb la guerra dels Trenta Anys van guanyar els territoris del Roselló, el Conflent, el Vallespir i una part de la Cerdanya.

El compromís francès era el de mantenir els Usatges de Barcelona i les institucions pròpies dels terrenys guanyats. A l'any següent Lluís XIV va faltar a la seva paraula i va derogar les institucions i va prohibir l'ús del català en l'àmbit públic i privat.
Sóc un simple afeccionat a la història, però sembla que no està clar el sentiment que va provocar això en els catalans del sud i del nord. En primer lloc sembla que les rivalitats entre Barcelona i Perpinyà eren grans en aquella època; en segon lloc, diverses investigacions posen sobre la taula l'escassa consciència de frontera nacional a la Catalunya de l'Alta Moderna; finalment, que el sentiment de catalanitat es va despertar a la Catalunya Nord a conseqüència de la política centralista francesa del Rei Sol.
Alguns apunts sobre aquesta qüestió els podreu trobar en aquest article:

dimecres, 7 de novembre del 2007

55 CANCRI F



Avui hem vist la notícia del descobriment d'un nou planeta al voltant de l'estel 55 Cancri situat a 41 anys llum de la Terra. El sistema planetari d'aquest estel ja era fins ara el més nombrós descobert fins el moment.
Aquest cinquè planeta que s'anomenarà amb la lletra f , orbita dins la zona considerada potencialment habitable de l'estel i podria disposar d'aigua a la seva superfície.
La troballa ha estat anunciada per l'agència federal dels EUA Fundació Nacional per a la Ciència (NSF).
Mentre aquesta notícia et fa embadalir mesurant l'enorme magnitud de l'univers i elucubrant sobre l'existència remota de vida, el dòlar i el barril Brent del petroli marquen màxims històrics i et recorden els detalls de la vida terrícola.

dimarts, 6 de novembre del 2007

EL GRAN SILENCI


Al C33 des de fa set anys s'emet el programa Silenci. Llàstima que el fan tard perquè és un perfecte aparador de les tendències artístiques més actuals i pregunta a l'entrevistat sobre una imatge del silenci que després el propi programa s'encarrega d'editar.
Si a mi en preguntessim sobre una imatge de silenci una de coses que se m'acudiria és la vida en un monestir de clausura. Potser el director alemany Philip Gröning també va pensar el mateix i va titular "el gran silenci" al documental que va rodar l'any 2005 sobre la vida dels cartoixos al monestir de la Grand Chartreusse situat en els Alps francesos.
Després de setze anys el director va obtenir permís per enregistrar i poder obtenir finalment gairebé tres hores de metratge que retrata en detall la vida a l'interior del monestir.
Sense iluminació artificial (de vegades amb la simple llum d'una espelma) anem endinsant-nos en la vida quotidiana. Resar, cantar, cuinar, menjar, pasejar.... al bell mig d'un paratge on la natura és esplendorosa. La pel.lícula discórre com la vida dels cartoixans, sense cap pressa, en pau, mostrant l' harmonia de la microsocietat monacal i el seu entorn paisatgístic.
Per veure-la has de conèixer prèviament allò que et trobaràs. Si encara així t'animes a deixar lliscar el temps de la teva vida mentre veus el documental te n'adonaràs de la velocitat de la teva pròpia vida.

dilluns, 5 de novembre del 2007

HUUBS: CERCADOR EN CATALÀ


Huubs.com és un servei web gratuït de notícies que recopila de forma automatitzada titulars de més de 770 fonts d'informació. Hi trobareu notícies en català que tinguin una antiguitat inferior a un mes, agrupades per temàtiques de caràcter general.

També permet cercar qualsevol de les notícies que recopilen dels diferents mitjans i que potser no han aparegut en la portada. Els resultats d'aquestes cerques es poden consultar també a través del protocol de sindicació de continguts RSS, sempre i quan es realitzi per a fins no comercials.
Nota: Aquesta explicació reprodueix literalment la que consta a la seva URL http://huubs.imente.com/

divendres, 2 de novembre del 2007

MARROQUINS I ALGERIANS A LES GUERRES EUROPEES


Ahir vaig veure la coproducció francesa/belga/marroquí/algeriana Days of Glory del director Rachid Bouchareb que malgrat va rebre en el festival de Cannes un premi al seu conjunt actoral, la majoria desconeguts pel gran públic, no passarà als annals del millor cinema bèlic. I és que és llarga, plana i la narració es perd sovint amb detalls que no interessen.
Sí destaca, però, el rerafons que ens planteja i que és com un grup de soldats marroquins i algerians, de religió musulmana, van lluitar per França a la Segona Guerra Mundial.

L'any 1944 Marroc i Algéria encara eren colònies franceses i la França ocupada va reclutar soldats al Magreb amb promeses d'un millor futur. La pàtria francesa, però, els va tractar com ciutadans de segona. No accedien a permisos; els costava més obtenir un ascens militar; si escassejava algun aliment eren els primers que es veien afectats i se'ls destinava a missions de primera línia de batalla amb una escassa preparació militar.

Molts d'aquests combatents no van obtenir cap recompensa de l'Estat francès i van ser oblidats. La pel.lícula va originar un cert malestar en la societat francesa que va provocar que el President de la República Francesa Jacques Chirac aprovés una norma per reconeixe'ls una pensió com ex-combatents i d'aquesta manera igualar-los als francesos continentals (i les seves vídues i orfes) que sí s'havien beneficiat des de feia temps de pensions per participar a la Gran Guerra.

Veure'la em va fer pensar en què va passar al nostre país a la Guerra Civil amb la guàrdia mora de Franco. Cercant a google he llegit un interessantíssim i extens article del diari el Mundo de data 9 de juny de 2002 titulat "El regreso de la guàrdia mora".

Els francesos es van avergonyir de la situació econòmica d'aquests combatents potser perquè els argelians van lluitar contra l'ocupant alemany i era fàcil reconèixer la tasca d'alliberament nacional que van realitzar. ¿Quin reconeixement podríen obtenir al nostre país els antics membres de la guàrdia mora quan mentre el propi Francisco Franco els va dir l'any 1937 "Cuando florezcan los rosales de la victoria, nosotros os entregaremos las mejores flores" , acabada la guerra els va fer responsables de les pitjors atrocitats de la guerra per exculpar a legionaris i falangistes?

Un petit grup d'excombatents, vídues i orfes organitzats en una plataforma no aconseguiràn que ningú reconegui per ells cap millora de les pensions que perceben de l'Estat (un soldat ferit en cinc ocasions i que va treballar a Espanya fins 1956 rep 70 euros anuals) i molt menys cap tipus de memòria històrica. És el que tenen les guerres. Al final tothom mira cap un altre costat.

dijous, 1 de novembre del 2007

SRI PADA: LA PETJADA DE BUDA




Fa unes setmanes vaig estar a Santiago de Compostela i vaig visitar el museu de les peregrinacions on hi havia una exposició temporal titulada "Sri Pada, pasos de peregrino, pegada de deuses". Es tractava d'un recull de fotografies en blanc i negre de la fotògrafa nord-americana Jessica Agulló.

El muntatge fotogràfic val la pena però encara més descobrir que significa Sri Pada. Es tracta d'una muntanya de 2.243 metres d'altitud que es troba a l'illa de Sri Lanka on es conta que Buda va visitar la illa en tres ocasions per predicar i en una de les ocasions va deixar la seva petjada al cim de la muntanya de Sri Pada (petjada sagrada ) i per això hi ha una cavitat al terra rocós. L'altra petjada estaria a Phra Sat (Tailàndia).

Entre els deures dels budistes està visitar al menys un cop a la vida el llocs sants de Sri Lanka. Entre desembre i abril, els peregrins acudeixen a milers per pujar per la nit fins el cim de la muntanya per unes escales fetes a la mateixa pedra. Són milers d'escales i el viatge dura aproximadament quatre hores. El moment culminant és arribar fins el cim abans que es faci de dia, moment en què la peculiar forma de la muntanya projecta una ombra triangular per damunt de la planura que l'envolta. Les vistes des d'allà dalt van impressionar a l'escriptor Herman Hesse.

El més curiós és que la muntanya és un lloc de culte per altres religions. Pels hindús va ser Lord Shiva qui va deixar aquesta petjada; pels musulmans es tracta de la petjada del peu d'Adam (per això també se l'anomena el pic d'Adam); i finalment, pels cristians, semblen veure el rastre de Santo Tomàs.

Ara que el budisme ha estat reconegut per l'Estat com a religió de reconegut arrelament caldrà anar coneixent i descobrint. Veient les fotografies i tota la història i humanitat que hi ha al darrera em van agafar ganes d'anar-hi. Potser ho faci, qui sap. Per a més informació teniu el següent enllaç: http://sripada.org/