dissabte, 31 de gener del 2009

THE AIRBORNE TOXIC EVENT

Avui deixo aquesta pinzellada del grup The airborne toxic event un grup format a Califòrnia l'any 2006 on es troben inspiracions de The Smiths (la cançó The Girls in their summer dresses), U2 i The Silencers (Sometime arounmidnight) o The Clash o The Libertines (Gasoline). Un grup molt inspirat amb la música des anys 80, com tants de grups anglosaxons nascuts a l'empara del Myspace i els macrofestivals d'estiu.
La cancó del video es titula Sometime Around Midnight.

dimecres, 28 de gener del 2009

KENT: INDIE-ROCK SUEC

Avui m'han parlat d'un grup suec de pop-rock que es diu Kent i que és originari de Suècia. Malgrat algunes cançons les interpreten en anglès, la major part de les seves lletres i els títols dels seus àlbums són suecs (L'últim de l'any 2007 es titula Tillbaka till samtiden) i és per això que malgrat la seva singladura musical va començar a principis dels anys 90, són molt populars als països escandinaus i prou desconeguts fóra d'aquests països.
La seva música beu d'influències dels finals dels anys 80 (es nota U2 i Depeche Mode) i per comparar-los (malgrat les comparacion siguin odioses) els inclouria entre grups com Coldplay, Keane o Snow Patrol.
La cançó del video es titula VinterNoll2.

diumenge, 25 de gener del 2009

REVOLUTIONARY ROAD

Al director Sam Mendes li han permés conservar al nostre país alguns del títols originals de les seves pel.lícules. Si l'any 1999 ens va arribar l'oscaritzada American Beauty, ara ens arriba la també nominada pels Oscars Revolutionary Road.
Un altra repetició de Mendes és tornar a analitzar l'estil de vida nordamericà, malgrat en aquest cas la problemàtica sobre la vida d'un matrimoni dels anys 50 tingui un caràcter més universal.
Frank (Leonardo Di Caprio) és un oficinista que treballa a l'empresa on ja va treballar el seu pare. April (Kate Winslet) és una ama de casa que va aparcar els seus somnis per arribar a ser actriu un cop es va casar amb en Frank. Tots dos viuen en una magnífica casa unifamiliar (si a American Beauty el roig era el color del desig, ara la casa és de color blanc, el color de la puresa), tenen dos fills i es comporten com la parella perfecta i per això són l'enveja del veïnat.
Les coses no són tan senzilles com semblen i com a American Beauty es podria dir que sovint les aparences enganyen. Ells es senten especials, però, a l'hora són conscients que les seves vides són comunes, grises, com les de tothom.
De sobte acorden donar un brusc cop de timó a les seves vides i decideixen de comú acord canviar radicalment el seu tipus de vida entre la perplexitat dels veïns i dels companys de feina d'en Frank que veuen la seva decisió com a capriciosa i irracional.
Un drama sobre la renúncia als nostres somnis i la pressió de l'entorn per tal que visquem sobre camins coneguts i oberts per altres en el sí de les unitats familiars més tradicionals i perpetuar d'aquesta forma la roda de la nostra societat i de la maquinària productiva, que compta amb unes magnífiques interpretacions del duet Di Caprio/Winslet i amb el fons musical de l'obra de Thomas Newman, autor de les bandes sonores de totes les pel.lícules de Sam Mendes.
Molt Bona (****)

diumenge, 18 de gener del 2009

LA CLASSE

Ahir vam anar a Tarragona a veure la pel.lícula la classe, guanyadora de la Palma d'Or a l'últim festival de cinema de Cannes i dirigida pel francès Laurent Cantet (Recursos Humans).
Rodada íntegrament dins del recinte d'un institut d'ensenyament secundari de l'extraradi de París (el títol original és Entre les murs, traduït al nostre país d'una forma molt simplista) ens mostra en un format de docudrama honest, versemblant i sense maniqueismes, les dificultats de la convivència a les aules i les relacions diàries que s'estableixen entre el professorat i un grup d'alumnes de 14anys provinents de sectors socioeconòmics de nivell baix i amb orígens culturals totalment diversos (marroquí, malinès, antillà, xinès...).
El professor que té un major protagonisme és François Bégaudeau que ens sorpren com un excel.lent actor si tenim en compte que s'estrena en la interpretació, quan el seu paper més destacat és el guionista de la pel.lícula i l'autoria del llibre en què es basa el guió.
La problemàtica d'uns adolescents, moltes vegades sense el compromís educatiu per part de les seves famílies; la manca de mitjans i compromís de les autoritats educatives en aquests centres públics; la dicotomia entre solucionar els problemes amb el diàleg o mitjançant a coerció de les sancions; la disjuntiva entre encarrilar a l'alumne perquè tingui un millor futur o cercar la pau a l'aula; els alt i baixos anímics dels professors a cavall entre la voluntat de ser agents educatius garants del futur dels seus alumnes i les frustracions, desencisos i les ganes de tirar la tovallola en la lluita.
Amb uns diàlegs vius i carregats d'ingeni ens fa reflexionar sobre el paper de l'educació per mantenir viva una visió tradicional basada en els valors i la cultura de l'esforç enmig d'una societat amb latents conflictes culturals originats pel fenòmen de la immigració massiva i sobre on estan els límits del respecte entre els professors i els alumnes.
**** (Molt Bona)

dissabte, 17 de gener del 2009

ADANOWSKY, LA MÚSICA DEL FILL D'ALEJANDRO JODOROWKY

Alejandro Jodorowsky és un un polifacètic artista xilè (escriptor, dramatur, director de cinema, guionista de còmics i poeta) nascut a Xile, d'orige ucranià, emigrat a Mèxic i des de fa uns quants anys viu a París.
El seu fill Adan Jodorowsky (d'aquí la contracció Adanowsky), va editar l'any 2006 un àlbum musical titulat Etoile eternelle, una extranya proposta plena d'influències musicals ben diverses, fonamentalment la música de cabaret (la seva biografia ens diu que de petit va aprendre a fer pases de ball amb James Brown i va aprendre a tocar la guitarra amb George Harrison). En les seves lletres es troba la influència del seu pare i sovint ens parlen de problemes psicològics però tractats en clau d'humor.
Us penjo el video de la cançó Estoy Mal, amb un estètica i unes maneres de fer que em recorden moltíssim a Enrique Bumbury (ex-cantant d'Heroes del Silencio) i on és més que evident el contrast d'unes imatges carregads de sarcasme i humor amb les frases de la lletra. I és que a qui no coneixem que pregona el seu estat anímic negatiu, mentre pensem en el nostre interior: "No n'hi ha per tant".

divendres, 16 de gener del 2009

BRIGHTON PORT AUTHORITY

Amb el nom "d'autoritat portuària de Brighton" (tota una definició d'intencions) se'n presenta aquest projecte musical col.lectiu format per Norman Cook (ex-Housemartins), David Byrne (ex-Talking Heads), Iggy Pop i Fatboy Slim entre d'altres, que vol recuperar una imaginària banda dels anys 70. El seu àlbum es titula "I Think We're Gonna Need a Bigger Boat" i com a primícia durant aquest mes de gener tan sols es podrà adquirir als Estats Units a la pàgina d'Amazon. Us deixo el video de la cançó "He's Frank" , amb la veu d'Iggy Pop i que vam poder escoltar en un episodi de la segona temporada de la serie de televisió Herois.

dimarts, 13 de gener del 2009

LA PARTE CONTRATANTE DE LA PRIMERA PARTE...

Avui en el blog La Marfanta no m'he pogut reprimir i he deixat un comentari que reproduïa una seqüència famosa de la pel.lícula Una nit a la Òpera dels Germans Marx estrenada l'any 1935.
Tots els dies llegim notícies i escoltem declaracions que coste prendre per reals i semblen més pròpies del sentit de l'humor absurd dels magistrals comics. Però és així el nostre món, sovint totalment absurd i boig.

diumenge, 11 de gener del 2009

ELS HOMES QUE NO ESTIMAVEN A LES DONES

Stieg Larsson era un periodista suec que va morir a l'edat de cinquanta anys d'un atac de cor dies després d'haver lliurat al seu editor el tercer llibre de la triologia Milenium que s'ha convertint en un éxit editorial europeu i de la qual s'han editat al nostre país les dues primeres que es titulen "Els homes que no estimaven les dones" i "La noia que somniava en un llumí i un bidó de gasolina.
Després d'haver llegit a lescriptor Henning Mankell amb la seva extensa série basada en el seu personatge Kurt Wallander era interessant poder comprovar que em podia oferir aquest escriptor suec convertit després de la seva mort en un autèntic fenòmen literari.
Mikael Blomkvist és un periodista compromés (alter ego del propi autor?) que amb un grup de persones fidels editen una revista mensual tituada Milenium (I que dona nom a tota la saga de la trilogia) caracteritzada per la seva independència i l'elaboració de reportatges periodístics d'investigació i denúncia.
Lisbeth Salander és una dona jove, que arrosega forts problemes emocionals i d'adaptació social des de la seva infantesa però que és una eficaç investigadora privada gràcies als seus avançats coneixements informàtics que li permeten obtenir informació amb mitjans completament fóra de la llei.
Mikael, és condemnat per difamar a un empresari suec, autèntic tiburó de les finances amb un article basat en fonts periodístiques que no eren un altra cosa que una trampa. Aquesta condemna pública li provocarà la necessitat d'allunyar-se de la redacció de la revista i acceptar l'encàrrec de Henrik Vanger, patriarca d'un grup d'empreses familiar en decliu, per averiguar la desaparació i assassinat de Harriet Vanger als anys 60 sota l'aparença d'escriure una crònica biogràfica de la família Vanger.
Poc a poc la novel.la es converteix en una trama detectivesca on se'ns van presentant diferents personatges on abunden les dobles vides i amb una forta presa de posició amb el fenòmen de la violència exercida pels homes sobre les dones en la societat sueca.
Assassinats, conflictes familiars, periodisme, el món de les finances, les relacions entre els homes i les dones, la doble moral i la religió, les formes de vida nòrdiques omplen les més de sis-centes pàgines d'aquesta novel.la negra altament recomanable, per la qual cosa ja acabo de començar a llegir el segon lliurament de la trilogia.

dissabte, 10 de gener del 2009

ESCLAFAR BOMBOLLES DE PLÀSTIC

Qui no ha esclatat alguna vegada les petites bombolles del plàstic que protegeix les mercaderies en alguns embalatges?
Com cada cop el món virtual ens ofereix més sucedanis del món real, algú va decidir fa un temps que perquè no podiem fer esclatar les bombolletes amb el ratolí en una pantalla d'ordinador.
Ho podeu fer una a una amb un clik del ratolí damunt de cada bombolla, però també teniu un "maniac mode" amb el qual esclatareu un munt de bombolles amb tan sols deixant lliscar el ratolí per damunt de la imatge.

dimecres, 7 de gener del 2009

A SANG FREDA

Ja fa uns anys que vaig llegir aquesta magistral combinació de novel.la i periodisme que és l'obra A Sang Freda de l'escriptor nordamericà Truman Capote que em va captivar al tractar-se d'una història basada en fets reals estructurada de forma no líneal.
Aquests Nadals he vist la pel.lícula de títol homònim dirigida l'any 1967 per Richard Brooks i interpretada per Robert Blake i Scott Wilson que interpreten a Perry Smith i a Dick Hickcock, un malalt psiquiàtric amb una infantesa desgraciada i l'atre un lladre, estafador i engatusador que ha estat a la pressó i que es posen d'acord per robar la caixa forta de la casa d'una família benestant de la localitat e River Valley, al capdavant de la qual està en Herb Clutter que acaba de contractar una assegurança de vida amb prima doble per al supòsit de mort accidental.
Amb una fotografia en blanc i negre molt contrastada que reforça el dramatisme de la història ens mostra com el ser humà pot expressar la seva cara més fosca i malvada per un motiu insignificant o fins i tot sense cap causa i com l'atzar de la vida pot convertir una mentida contada en una pressó en un malson i la fi de quatre persones completament innocents.
La pel.lícula va esgarrapant poc a poc en la psicologia dels personatges per arribar a fer-nos a entendre els obscurs perquès d'uns assassins, motivacions interiors que molts no podrem compartir però podem arribar a entendre. I resultarà finalment que ens constarà més entendre la psicologia del botxí que executa els assassins, en aquest cas amb la forca.
O potser sí ho entendrem amb una cosa tan material i senzilla com una xifra considerable de diners com suposaven als anys '50, 300 dòlars per persona executada, tot enmig de la maquinària estatal de la pena de mort, dels corredors de la mort, dels espais d'execució i les resolucions confirmatòries del governador de l'Estat a la última hora dels adéus.
**** (Molt Bona)

diumenge, 4 de gener del 2009

BEBO VALDÉS I DIEGO EL CIGALA

El disc "Lágrimas Negras" va unir la veu de Diego el Cigala i el piano de Bebo Valdés en un producte que fusiona magistralment el flamenc i la música cubana. Aquesta obra del 2003 va guanyar un premi Grammy Latino i ens mostra un perfecte enteniment entre aquests dos grans artistes; Diego Cigala ens canta boleros i tangos, mentre l'incombustible Bebo Valdés toca clàssics flamencs o de la copla espanyola com La Bien Pagà o Suspiros de Espanya.
Una de les cançons més aconseguida és Inolvidable, versió d'un tema de Luis Miguel que considero supera a la versió original.