diumenge, 19 de setembre del 2010

QUE ORFES S'HAN QUEDAT ELS ARAGONESOS SENSE EL MESTRE LABORDETA!

En qualsevol pàgina d'Internet trobareu la seva biografia, per a que repetir-la.
Avui és un dia de dol per a l'Aragó i per totes les persones lluitadores i estimadores de la seva terra i de les arrels fondes dels ancestres. Ens ha deixat un home directe, dels que xafen amb els peus al terra, peus que el van portar a recórrer molts camins i paisatges amb la seva motxilla a l'esquena.
Va portar la televisió a les Terres de l'Ebre, mostrant com els homes i les dones es relacionen amb el seu espai ambiental, l'home i el seu medi, defensant un desenvolupament a escala humana, a ritme humà i que preservi la natura.
Un home a qui no li tremolava la veu per cantar-lis el seu famós " A la mierda" als hereus de la dreta franquista des del faristol del Congrés dels Diputats. Un home que també va lluitar decididament contra el PHN, una agressió descomunal contra un riu, l'Ebre, l'artèria principal de les nostres Terres i de l'Aragó.
Aquest home lliure ens va deixar el seu Canto a la Libertad que es considerat com el segon himne de l'Aragó.
Descansi en pau un home dels que surten de tant en tant, una de les veus aragoneses més destacades dels últims 50 anys.

dilluns, 13 de setembre del 2010

ANGEL GUIMERÀ: EL NOBEL QUE ESPANYA VA IMPEDIR

Aquest estiu mentre feia un curs a Santander organitzat per la UIMP vaig comprar el llibre titulat "Menudas historias de la historia" de la periodista Nieves Concostrina.
La dedicatòria del llibre deixa molt clares les intencions de l'escriptora i que no és un altra que fer agradable la història per al gran públic a partir d'episodis breus (extensió aproximada d'una pàgina) que parlen de personatges o fets històrics de temàtica diversa, religiosa, política, de descobriments geogràfics, d'arts i ciència, d'esports, de batalles, de legendes ... Així fins a 374 notes històriques breus.
Moltes de les sorprenents històries que ens presenta l'escriptora ja les coneixia, però n'hi ha una de desconeguda per mi que em va causar una forta indignació.
L'episodi es titula "Echegaray, un Nobel discutido" i fa referència a l'obtenció del premi Nobel de Literatura per part d'aquest escriptor l'any 1904. Echegaray era un enginyer de ports i camins que va destacar en el camp de les matemàtiques; també es va dedicar durant molts anys a la política on va arribar a ser ministre, diputat i senador vitalici i finalment es va dedicar a la literatura, en concret al teatre on tothom ha coincidit anys després en la mediocritat de la seva obra.
La qüestió és que Echegaray era un home amb molt bones relacions a Espanya i no és extrany que quan l'Acadèmia d'Estocolm es va plantejar concedir el premi Nobel de Literatura de forma conjunta al català Angel Guimerà i al poeta provençal Frederic Mistral, autors de dos llengües romàniques amb una història comuna, es va activar la maquinària diplomàtica de l'Estat espanyol que va maniobrar per evitar la concessió del premi a Àngel Guimerà, qui dona la casualitat també havia destacat com a polític catalanista. Finalment el Nobel es va concedir exaequo a Echegaray i Mistral, en una mostra més de l'expoli i de les agressions continues que ha tingut que patir i pateix Catalunya.
L'autora explica un altra anècdota per il.lustrar la mediocritat dramatúrgica d'Echegaray. Sembla ser que un dels principals enemics que tenia era l'autor Valle-Inclán. Així en el teatre Fontalba de Madrid, durant la representació de l'obra El hijo del diablo, amb Margarita Xirgu com a actriu principal, Valle-Inclán es va aixecar de la seva butaca i enmig de l'ovació va cridar tres cops: ¡Muy Mal!. Un policia se li va apropar per recriminar-li els seus improperis,a la qual acció Valle-Inclan s'hi va resistir i, per això, va acabar detingut. Mentre sortia del teatre va anar cridant : !Arreste a los que aplauden!

dissabte, 11 de setembre del 2010

ELS AMICS DE LES ARTS

Ahir per la nit el grup musical Amics de les Arts van estar de concert a Tortosa dins del programa de les Festes Majors de la Cinta. Amb cinc discs a la venda, enguany al grup se'ls ha girat força feina, doncs tan sols cal veure la seva web per comprovar que durant el mes de setembre han tingut programats catorze concerts.
Es van presentar amb nou persones damunt del escenari, els quatre membres originals acompanyats de cinc músics per desgranar tot el seu repertori.
Amb una vis còmica destacada, els trànsits entre cançó i cançó els aprofiten per fer una presentació carregada de bon humor. La barreja de balades íntimes i talls d'electropop, jocs de paraules i molta ironia, els han convertit en un dels grups més atractius del espai musical en català, per la qual cosa ja han estat reconeguts per públic i crítica, tal com ho demostra l'obtenció del premi Disc català de l'any 2009 (guardó convocat anualment per Ràdio 4).
Us deixo la cançó Les meves ex i tu del disc Bed & Breakfast.
Deixa'm pensar/ com t'ho puc dir/ deixa'm pensar (x2) / Hem de parlar / fem un cafè / que hem de parlar / t'he d'explicar / Que un estudiant / mai ha pogut constatar/ que l'amor només dura un temps / I pel amants de l'estadística / diu que tota aquesta mística / s'acaba evaporant un 100% / Les meves ex i tu / teniu tant en comú / que pensat fredament / en res sou diferents / que pensat fredament / potser us entendríeu bé, / a mi totes em provoqueu el mateix / No ploris pas / no n'hi ha per tant / no ploris pas / no ploris pas / Ho faig per tu / que quedi clar / ho faig per tu / sempre per tu / Ara estaré molt fotut / vénen dies dolents / però bé, ja em recuperaré / Tu busca'n un de comprensiu / jo en buscaré una comprensible / i segur que no ens pot 'nar tan malament / Les meves ex i tu / teniu tant en comú / que pensat fredament / en res sou diferents / que pensat fredament / potser us entendríeu bé, / a mi totes em provoqueu el mateix. / Tu vius al planeta piruleta (x4) / Tu! / Les meves ex i tu / potser us entendríeu bé, / súper bé!/

divendres, 10 de setembre del 2010

UN PROFETA

En l'anterior entrada vaig fer una caracterització del cinema francès que tret de comptades excepcions em sembla un cinema reiteratiu amb personatges que es debaten en dilemes existencials i on la visió dels directors està massa omnipresent.
Acabo de veure una de les excepcions a la meva visió del cinema francès. Un profeta, dirigida pel notable i premiat Jacques Audiard (Premis Cèsar del cinema europeu, Premis BAFTA i Gran Premi del Jurat de Cannes) és un drama carcelari totalment allunyat de la maniquea pel.lícula espanyola Celda 211.
Audiard ens presenta a un jove delincuent àrab de dinou anys que arriba a la presó, analfabet, immadur, sense cap arrelament familiar i individualista. A la presó la vida diària està bàsicament organitzada en dos grans clans de protecció: els corsos i els àrabs. Però entrar dins del grup té un alt preu que és d'obligatori compliment dins d'un centre penitenciari on les dinàmiques dels interns (consum de drogues, entrada de televisors o telèfons mòbils, incidents violents) són tolerats o perseguits en funció del lloc que ocupa el pres en la piràmide social de la presó.
Les experiències, l'aprenentatge formal a l'escola de la institució i el coneixement de les dinàmiques socials de la delinqüencia organtzada convertiran a Malik en el moment de sortir de la presó en una persona nova però lluny de la rehabilitació social.
Una gran pel.lícula carregada de cruesa malgrat el director no es fa redundant en les escenes més violentes. La violència no és el tema de la pel.lícula, sinó que és un element més del dia a dia dels presoners, com ho pot ser menjar, dormir, xerrar o passejar en el pati.
L'ull del director és fred com el personatge en què es converteix Malik, que em genera una ambivalència de sentiments: ni em cau simpàtic, ni em causa rebuig. Malik és com és, amb les seves circumstàncies. Vaja, igual que la vida mateixa, on el millor és no capficar-s'hi.

dijous, 2 de setembre del 2010

VILLA AMÀLIA

El cinema francès s'ocupa d'històries existencials on planejen dubtes sobre el sentit de les nostres vides, amb personatges neuròtics, pedants, únics, fràgils però amb determinació i, sovint, francament insofribles. El que acabo de dir pot semblar una heretgia, però és el que penso. Moltes de les pel.lícules franceses es prenen massa seriosament a n'elles mateixes i als personatges que ens presenten i els seus directors, juguen a ser demiurgs de vides hiperbòliques i forçades. No puc evitar tenir sempre una sensació a camí entre la profunditat de la mirada i la inversemblança (fins i tot el ridícul).
Villa Amàlia és una fidel representant del cinema francès. Basada en una novel.la de Pascal Quignard (que evidentment no he llegit), el guionista i director Benoit Jacquot sotmet al personatge d'Ann (interpretat per l'actriu Isabelle Huppert) a accions, ara accelerades i rampelloses, ara lentes en un procés personal i confús cap a la sol.litud (que no és el mateix que sol.letat).
Ann, que porta una vida burgesa i urbana descobreix uns fets i retroba a una persona de la seva infantesa que li funcionen com a gatells per abandonar la vida que porta i emprendre una nova vida despresa de qualsevol cosa que li pugui recordar el seu passat immediat.
Desaparèixer i canviar la nostra vida és una fantasia que moltes persones tenen o han tingut al llarg de les seves vides. Cadascú s'imagina altres móns possibles, però Ann no en té cap de predefinit i l'anirà construint sobre la marxa.
Nota personal: 6
Nota Filmaffinity: 5,6