dilluns, 29 de desembre de 2008

LA LLISTA DE SCHLINDER

Aquests Nadals, com n'ha passat en d'altres, ens arriben males notícies de la terra on se'ns diu va nàixer Jesucrist. L'exércit israelí ha engegat un fort atac militar al territori palestí de la franja de Gaza amb un resultat de més de tres cents morts i més de mil ferits.
Els israelis acaben d'ordenar als periodistes que abandonen la zona ja que la consideren zona militar tancada. Què no passarà allí si ningú aliè al conflicte ens ho conta?
Per casualitat m'ha caigut a les mans la pel.lícula La Llista de Sclinder i l'he tornat a veure després d'haver-la disfrutat a la pantalla del cinema quan es va estrenar.
El conflicte palestí-israelí sembla irresoluble amb tots dos bàndols creuant acusacions de ser els culpables del seu perllongament, però si una cosa tinc ben clara és quina és la part més feble: el poble palestí. Faríen bé els israelís d'aprendre d'Oskar Sclindler quan en una escena de la pel.lícula dialoga amb l'oficial nazi sobre quin és el sentit del poder veritable i que no és altre que la capacitat de perdonar.
Oskar Schindler va nàixer en un poble de l'actual República Txeca i va morir a la ciutat de Hildesheim, a la Baixa Saxonia d'Alemanya l'any 1974, en mig de la més absoluta indigència després d'haver rebutjat pocs anys abans de morir l'ajut econòmic del govern d'Israel. Actualment està enterrat en un cementiri catòlic de la ciutat de Jerusalem.
Steven Spielberg va dirigir l'any 1993 (ja fa quinze anys, com passa el temps!) aquest drama bassat en l'evolució personal d'aquest personatge, ambiciós i astut i que ens retraten amb una elevada capacitat per a les relacions públiques.
Oskar Sclinder, interpretat per Liam Neeson, gràcies a les bones relacions que ha aconseguit amb els militars del règim nazi facilitant-los els desitjos i vicis més mundans (bon menjar, bona beguda, dones, música i festes) més la confiança forçosa d'un grup de jueus capitalistes que viuen al ghetto de Cracòvia i que s'han vist despullats dels seus béns, posarà de nou en funcionamet una antiga fàbrica metal.lúrgica per a produir subministraments per a l'exércit alemany.
L'arribada d'un nou oficial alterarà els plans d'Sclinder. L'oficial, interpretat magistralment per Ralph Phiennes, amb una mirada glacial que impressiona i genera terror és la reflex de la crueltat, de l'arbitrarietat i les contradiccions humanes (viu en un dilema constant entre complir amb els seus ideals de puresa de la raça i l'atracció que li desperta una dona jueua que li fa de criada).
Oskar anirà transformant el seu esperit, des de l'ambició i el lucre personal cap a la solidaritat i l'altruïsme amb què va aconseguir salvar de la mort segura a més de mil persones jueues.
Un altre paper destacat és el del comptable jueu interpretat per Ben Kingsley que amb la seva màquina d'escriure, full, rera full escriurà el llistat de persones que dona títol a la pel.lícula.
Amb una durada de més de tres hores (185 minuts) Spielberg va fer el més difícil que és aconseguir reunir d l'hora el reconeixement de la crítica, el públic i els premis cinematogràfics (va aconseguir 7 Oscars en les categories de pel.lícula, director, guió adaptat, montatge, banda sonora, direcció artística, banda sonora, direccó artística i fotografia).
La fotografia està realitzada en un blanc i negre perfecte, amb unes poques notes d'acoloriment com són les flames d'unes espelmes o l'abric roig d'una nena jueua i fins i tot les escenes finals a tot color del póstum homenatge dels supervivens davant la seva tomba.
Una obra perfecta en la ètica i la estètica, en el fons i la forma.
Obra mestra (*****)

diumenge, 28 de desembre de 2008

AUSTRÀLIA

Baz Luhrmann em va sorprendre amb la seva excel.lent Moulin Rouge, un musical frenétic en el seu ritme, apabullant des del punt de vista visual, meritori en les adaptacions de clàssics de la música pop i una modernització del seu gènere.
El mateix director ens presenta aquests Nadals la seva última obra titulada Austràlia, un melodrama épic, com diríen els castellans "a la vieja usanza".
Una aristòcrata anglesa interpretada per Nicole Kidman viatja a Austràlia per trobar-se amb el seu marit que es resisteix a vendre una explotació ramadera i retornar a Anglaterra a la companyia de la seva esposa. Però quan la refinada aristòcrata, després d'un viatge on comença a comprovar les dures condicions de vida d'aquelles terres, arriba a la finca , descobreix que el seu marit ha mort assassinat per una ferida causada per una llança, cosa que converteix en sospitós al rei Jorge, un aborígen australià.
Amb un grapat de colaboradors d'allò més variat (dos dones aborígens, un nen mestís, un comptable alcoholic i gras, un cowboi australià interpretat per l'actor Hugh Jackman (X-man) i un cuiner xinès) es veuran obligats a conduir un ramat vacú de més de 1500 caps, fins la costa, per poder vendre la carn a l'exércit australià que acaba d'entrar a la Segona Guerra Mundial. La principal dificultat no seran els deserts australians, sinó un terratinent molt poderós amb un gendre ambiciós i sense escrùpols.
Com si d'una coctelera es tractés, el director ens oferira aventures, amor, la màgia dels aborígens australians, escenes de guerra ab aviació i soldats japonesos, paisatges i ciutats australianes semblants a les dels westerns americans, un dolent molt dolent, un nen gairebé sense pare.... ho remena tot amb gairebé tres hores llargues de metratge i vet aquí, li surt Austràlia!!
M'ha agradat:
  • Tornar a veure una pel.licula amb cert regust a cinema clàssic.
  • Els paisatges del noroest austraià.

No m'ha agradat:

  • Una barreja forçada de géneres cinematogràfics.
  • La interpreació sobreactuda de Nicole Kidman.
  • La repetició cansina de la cançó "Over the rainbow" de la pel.lícula el Mago de Oz.
  • L'excés del metratge.
  • Els elements màgics entre l'aborígen rei Jorge i el seu nét ratllant el ridícul.

NOTA: Una pel.lícula per veure una tarda d'aquests Nadals i comprovar quant és de difícil tornar a fer cinema de tall clàssic que resulti prou convincent.

dissabte, 27 de desembre de 2008

MAMMA MIA

L'any 2008 ens va portar aquesta adaptació cinematogràfica del musical que s'ha vist als teatres de mig món basat en les cançons del grup suec Abba.
Sofie és una jove de vint anys que està a punt de casar-se i viu en companyia de la seva mare explotant un hotel rural d'una bonica illa grega.
Sofie ha crescut sense saber qui és el seu pare però descobreix en un diari amagat de la seva mare que hi ha tres homes que poden ser els responsables de la seva concepció. Aquesta notícia la trasbalsa i decideix, d'amagat de la seva mare, invitar a tots tres a la seva boda.
Aquests tres homes que no es coneixen entre sí arriben a la illa i comença aquesta fresca, alegre i vital comèdia-musical que compta amb unes divertides interpretacions on destaca la de l'atriu Meryl Streep. Un altre actor que podem escoltar cantant en format original és l'ex James Bond, Pierce Brosnan.
La pel.lícula compta amb algunes coreografies que et fan agafar ganes de començar a pegar saltets i moure els braços al ritme de les cançons que s'encadenen dels clàssics Abba, els quals van aconseguir en el seu dia un producte musical que els ha generat una enorme quantitat de diners en forma de drets d'autor durant més de 30 anys.
Els grecs poden estar enfadats a la pel.lícula ja que, en base als tòpics nacionals tan de gust dels americans, apareixen amb posats més propis de principis de segle XX, amb dones tapades amb mocadors al cap i robes pròpies de les nostres àvies i rucs carregats de eixos de llenya que són el principal mitjà de transport a la illa.
NOTA: Una pel.lícula senzilla, per veure de forma desacomplexada i deixar-se portar per l'energia vital dels protagonismes i oblidar durant una estona qualsevol preocupació.

dimecres, 24 de desembre de 2008

MONGOL

Temüjin, conegut arreu com Gengis Khan, va viure als segles XII i XIII en una època eminentment feudal i va aconseguir per primer cop unificar les tribus nòmades mongoles que amb el pas del temps es van expandir per l'Àsia central en un vast imperi que els va portar fins les portes d'Europa.
Ara ens arriba de mans del director Sergei Bodrov la primera part d'un projecte cinematogràfic que pretén ser una trilogia i que està basat en la biografia d'aquest gran guerrer.
Es tracta d'una coproducció de quatre països, Kazajistan-Rússia-Alemanya i Mongòlia, que va estar nominada als Oscars l'any passat en la categoria de millor pel.lícula de parla no anglesa.
La pel.lícula compta amb una molt bona fotografia que dona força als grans espais oberts de l'estepa mongola per oferir-nos uns paisatges que canvien al ritme de les estacions, de la neu, passant per l'herba verda i fins els matolls assecats.
Amb una durada d'un poc més de dues hores, les desventures de la infantesa de Temüjin ens portaran amb marcades elipsis històriques al principi de la forja d'aquest líder mongol en una narració amb un ritme ben calculat.
Les persones sensibles poden veure's impactades en les crues escenes de lluita molt ben coreografiades, doncs són molt explícites amb la sang i les ferides provocades per les espases.
Una pel.lícula que combina diversos gèneres com el biopic, el drama, l'acció, el western i el cinema bèlic, considero que de forma molt encertada.
Bona (***)

diumenge, 14 de desembre de 2008

JAMES BOND o JASON BOURNE

No sóc un fan especial de la saga James Bond, però no m'amagaré d'haver-ne vist unes poques.
Daniel Craig es va incorporar com a nou intérpret del personatge a la série creada per Ian Fleming, en la distreta i interessant Casino Royale, què em va deixar un bon gust de boca, tant com per veure ara la nova entrega de l'espia britànic amb llicència per a matar.
Si amb Casino Royale es va recuperar el millor esperit de la saga que havia caigut progressivament en decadència, ara amb Quantum of Solace, el director Marc Foster ens mostra una pel.lícula més pròpia de la saga "Jason Bourne".
Rodada de forma frenètica amb escenes d'acció que s'encadenen de forma vertiginosa, amb una càmera nerviosa en constant moviment; amb persecucions per terra, mar i aire; explosions, flamerades, trets i trencadisses; amb estades en diferents localitzacions internacionals (Itàlia, Haití, Àustria i Bolívia) he trobat un Bond despullat de la sensualitat, sentit de l'humor i flema britànica que ha caracteritzat al personatge.
A més a més, un dels altres atractius de la série, les famoses "xiques Bond" que ens ha deixat imatges com la de Halle Berri sortint de l'aigua del mar en homenatge a la també xica bond Ursula Andress, passen sense pena ni glòria. Algú troba realment prou atractiva a Olga Kurilenko per interpretar aquest paper? (La podeu veure a la fotografia i suposo que deu ser cosa de gustos).
Malgrat ha arrassat a les taquilles de cinema, no m'agradat aquest Bond espés, amb sed de venjança, ple de neguits, apagat i sense xispa malgrat es mogui com un boig abraçat d'una càmera a ritme d'amfetamines.
Dolenta(*)

dilluns, 8 de desembre de 2008

EL FRANQUISME I MONTSERRAT

Durant les últimes setmanes he combatit una determinada posició política que apostava legítimament per enderrocar el monument a la "Batalla de l'Ebro" que existeix al bellmig del riu Ebre al seu pas per Tortosa.
Un dels motius més utilitzats pels partidaris de la retirada és que va ser inaugurat l'any 1966 pel general Francisco Franco i que, malgrat en una ocasió li van ser retirats elements esculturals i commemoratius feixistes, tot el monument en conjunt demostra una clara simbologia franquista que seria contrària a la Llei de Memòria Història aprovada l'any passat a les Corts Generals.
Aquest cap de setmana, de forma sobtada, ja que el meu destí era la ciutat de Barcelona, vaig desviar-me per tornar a visitar el Monestir de Montserrat, doncs malgrat no sóc una persona religiosa és un dels indrets de Catalunya que m'agrada més.
L'abadia de Montserrat ha representat durant molts anys un lloc de trobada on l'espiritualitat i la cultura catalana han coincidit. Els abats de Montserrat, al menys des dels anys 60, han estat uns ferms defensors de la cultura i la llengua catalana, així com transmissors dels valors de tolerància en el sí de la societat catalana.
Doncs bé, en una sala propera a la cambra on es troba la imatge de la Verge de Montserrat, en una vitrina hi ha tres banderes. Una d'elles va ser ofrenada a la verge l'any 1939 pel terç de "Nuestra Señora de Montserrat".
Pels que no ho sàpiguen, aquest terç va ser una de les milícies carlines integrades dins de l'exércit franquista durant la guerra civil espanyola 1936-1939. Format gairebé exclusivament per catalans que van fugir de Catalunya, la majoria perseguits pel seu catolicisme, es van integrar en aquestes milícies, sigueren o no sigueren carlins i van tenir un paper destacat en la Batalla de l'Ebre, lluitant en pobles com Villalba dels Arcs, La Fatarella i Prat de Comte i en diferents línees de la Serra de Pándols.
El terç va patir nombroses baixes i ferits, la qual cosa va provocar en diferents ocasions la seva desfeta i posterior recomposició. També va ser la primera unitat franquista que va arribar al riu Ebre.
Acabada la Guerra Civil, el 8 d'octubre de 1939 els seus membres van pujar a Montserrat vestits amb els uniformes militars per donar gràcies a la Moreneta per la seva protecció. Finalment, el 26 d'octubre aquesta unitat militar queda dissolta.
L'abadia de Montserrat hauria de retirar la bandera d'aquest terç militar que reposa tan prop de la Moreneta? Significa que els monjos montserratins són franquistes per l'exhibició pública d'aquesta bandera?

dissabte, 29 de novembre de 2008

COMETES EN EL CEL

Amir viu amb la seva dona als Estats Units, on va arribar de petit en companyia del seu pare fugint de la invasió sovètica de l'Afganistan. Acaba de rebre a casa seva dues caixes plenes del llibre que li acaben d'editar quan rep una trucada d'un home de l'Afganistan.
La pel.lícula fa un flashback cap l'Afganistan de l'any 1978 on Amir és un nen infeliç que viu en una casa benestant i té com a únic amic a Hassan, fill del criat que ha servit al seu pare durant els últims 40 anys i d'una étnia que no és de l'étnia pastún, dominant al país. Les principals aficions d'Amir són el cinema, escriure històries, llegir-li contes a Hassan i fer volar cometes.
La pel.lícula ens farà dos salts més, un cap l'any 1988 on verem a Amir que s'acaba de graduar a la Universitat i un altre a l'any 2000, mateix moment en què comença la pel.lícula, amb un Afganistan destrossat pel govern talibà i on Amir es veurà obligat moralment a anar al rescat d'un nen estretament relacionat amb el seu propi passat.
Aquest melodrama està basat en un llibre de Khaled Hosseini, que va ser un autèntic bestseller als Estats Units, i va estar dirigida l'any 2007 per Marc Foster (qui acaba de canviar totalment de registre cinematogràfic i ens presenta la última pel.lícula de James Bond titulada Quantum of Solace).
La crueldat dels nens; els conflictes étnics i la segregació social que comporten; els secrets dels pares als seus fills; els sentiments mai declarats; la conservació de la cultura i costums pròpies quan es viu a l'estranger; la inestabilitat política d'Afganistan; la incapacitat per enfrontar-se als poblemes són temes que es tracten a la pel.lícula.
Alguns la critiquen perquè incideix més amb els temes sentimentals que amb la realitat geopolítica de l'Afganistan i pel tractament melodramàtic de la història. No he llegit el llibre en què es basa la pel.lícula però suposo que sí va ser un bestseller als EUA era perquè accentuava més els aspectes íntims i lacrimògens que els avatars polítics d'aquest país asiàtic tan convuls.
Bona (***)

dijous, 27 de novembre de 2008

ARCHIVO ROJO

Ahir vaig descobrir, dins del portal PARES d'arxius espanyols del Ministeri de Cultura, el projecte ARCHIVO ROJO que és un arxiu fotogràfic creat perla Junta de Defensa de Madrid com a fons de propaganda per denuncir els desastres de la Guerra Civil. El régim franquista va amagar aquestes fotografies (l'extrany és que no les fes desaparèixer com tampoc no va fer desaparèixer els arxius incautats a la Generalitat de Catalunya que romanien a Salamanca).
El Ministeri diu en la seva presentació que "avui, aquestes imatges, ens apropen més als actes encaminats per al record i l'homenatge de les víctimes dels bàndols en guerra i per tal que la societat actual reafirmi els seus llaços de convivència política i social recollits en l'espirit de la Constitució de 1978".
Considero que és una bona iniciativa del Ministeri de Cultura (que justifica d'alguna manera la seva raó de ser en un Estat on les competències en cultura estan transferides a les Comunitats Autònomes).
Actualment hi ha més de sis mil fotografies, sobre les quals els usuaris hi poden afegir dades informatives i m'ha cridat l'atenció una que ens mostra el Govern de la Generalitat empressonat a la presó Modelo de Barcelona després dels fets d'octubre de 1934.

dilluns, 24 de novembre de 2008

EL NEN DEL PIJAMA DE RATLLES

Pot un llibre per a nens o adolescents convertir-se en un bestller per a adults? La resposta és afirmativa en el cas del llibre del autor irlandès John Boyne titulat El nen del pijama de ratlles.
Bruno és un nen de 9 anys que viu a Berlin en un petit univers familiar format per la seva germana Grettel, la seva mare, el seu pare, comandant de l'exércit nazi, una criada, la seva àvia i la casalot de 5 plantes on viu.
Tota la família, però, ha de seguir la destinació del seu pare que és destinat a Polònia, al camp de concentració d'Auschwitz. Les noves condicions de vida suposaran un trasbals per al nen: una casa més petita, el distanciament dels seus tres amics, l'absència d'animades cafeteries i vida de carrer.
Pel contra, per la finestra de la seva habitació, descobrirà que té un nombrós veïnat al darrera d'una alambrada i que tenen en comú la seva vestimenta.
Bruno es farà amic d'un nen jueu que viu al camp de concentració. La seva relació s'anirà fent cada cop més estreta, tant, que acabaran unint els seus destins d'una forma totalment involuntària i dramàtica.

Adaptada recentment al cinema pel director Mark Herman, és una obra que tracta temes molt sensibles com la infantesa i l'holocaust del poble jueu a la segona guerra mundial però des d'una manera de narrar ingenua, com si fos narrada per un nen per a altres nens.

Em perdonareu, però em sembla una obra absolutament menor, classificable com literatura juvenil o per a neolectors i que no ha aconseguit commoure'm el més mínim. Digueu-me pedra, però fa poc havia acabat de llegir la Carretera de Cormac McCarthy, on també apareix un nen i la qual vaig comentar en aquest blog, i em va trasbalsar absolutament.

dimecres, 19 de novembre de 2008

RESTAURANT DALUAN DE MORELLA

Aquest diumenge vaig celebrar anticipadament el meu aniversari i vam anar a dinar al Restaurant Daluan de Morella.
El Restaurant Daluan (David, Luis i Anna, fills del matrimoni que explota el negoci) és un restaurant modern en un poble tan tradicional com és Morella. Avel.lí, a la cuina, és professor entre setmana de l'escola d'hosteleria de Benicarló i els caps de setmana i períodes més vacacionals explota en companyia de la seva dona Jovita, aquesta interessant aposta gastronòmica.
El tracte exquisit, amb detalls constants pels comensals; els plats molt ben elaborats, amb sabor cassolà, amb productes tradicionals del terreny, però modernitzats i molt ben presentats.
Tenen diferents menús, un d'ells el gastronòmic de tardor que és el que vam gaudir. Completíssim, confomat per deu tastos i plats, permet asaborir la bona feina de la cuina i gaudir del tracte amable de les persones que atenen la sala.
El menú ve configurat pels següents plats:
1) Mantega d'oliva d'oliva amb tòfona i pa torrat. La mantega ve presentada dins d'un tub tipus pomada i l'apliques prement-lo a sobre d'unes llesques superfines i torrades de pa.
2) Carpaccio de tofona, amb oli varietat farga. Tres làmines de tofona del terreny que cassen perfectament amb un oli perfumat i saborós i pel damunt unes escames de sal maldon.
3) Milfull de cecina amb foei i melmelada de violeta.
4) Còctel de crema de bacallà calent amb tomàquets secs. Servit en una copa de còctel és una crema lleugera amb intens sabor de bacallà, fins i tot amb un dau en el fons, i uns bocinets de tomàquets secs rehidratats.
5)Suc de rovellons amb espàrrec triguers i el seu cruixent de pernil. Excel.lent. Una variació de bolets saltejats, són regats davant del comensal amb una crema de rovellons.
6) Arrós cremós de rovellos i melós de manetes d'ibéric. Excel.lent. L'arrós al punt, les manetes meloses i daurades per fora, amb un intens sabor de bolets, sense fer-se pesat al paladar.
7) Rellom de porc senglar al grill amb duo de salses i xips de vegetals. Un rellomo de porc senglar rossat per dins i torrat per fora, molt tendre. Les dues salses, una olivada de l'Aragó i un altra de Pedro Ximenes.
8) Carpaccio de pinya amb coco i xocolata. Unes fines llenques de pinya natural acompanyades amb dos quenelles de gelat cassolà de coco i xocolata.
9) Sorbet de coallada amb transparència d'ametles i infussió de romer amb mel. Una sorpresa l'infussió amb un tot delicat de romer.
10) Bombó de flaó. Reinterpretació d'una pasta típica de Morella.
La vaixella i la decoració del local són molt atractives.
Els serveis estaven farcits de detalls: colònia, crema de mans, tovalloles de roba individuals, flors naturals.
A l'estiu tenen una petita terrassa a l'exterior.
Un lloc recomanable, una autèntica sorpresa dins d'un poble tan preciós com és Morella. Em va agradar tant, que no sabia si compartir l'experiència o guardar-me aquest tresor per a mí.
Que quan valia aquest menú? Doncs 34 euros iva inclós, beguda a banda. Considero que la relació qualitat/preu és excel.lent.
Restaurant Daluan: Callejón Cárcel, 4 12300 Morella
Telèfon 964160071-669135139
www.daluan.es

dimecres, 5 de novembre de 2008

DOCTOR ZHIVAGO

David Lean va ser un director anglès amb una llarga i brillant trajectòria que considero està infravalorat malgrat la major part de la seva obra té un alt nivell, el seu conjunt fílmic és coherent des del punt de vista artístic, les seves pel.lícules han estat aclamades per crítica i públic i ha estat reconegut amb dos estatuetes de l'Acadèmia de Hollywood i una Palma d'Or a Cannes entre d'altres premis cinematogràfics.
Dirigida l'any 1965 (any del meu naixement) i basada en l'obra literària de Boris Pasternak, Doctor Zhivago és una llarga superproducció (176 minuts) produïda per Carlo Ponti per a la Metro Goldwin Mayer.
Ambientada a Rússia, des de les acaballes de l'imperi del zar Nicolàs fins el govern d'Stalin, passant per l'adveniment de la revolució boltxevic, la primera guerra mundial i la guerra civil entre l'exércit roig i el blanc, ens ofereix una magna història èpica i amorosa.
Zhivago, interpretat per Omar Shariff és un poeta i metge que perd als seus pares de petit i creix en el sí d'una família benestant de la vella i aristocràtica Rússia. La seva vida discórre entre les successives convulsions polítiques que viurà el seu país i l'amor cap a dues dones, Lara, interpretada per una radiant Julie Christie en el paper de la seva vida, i Tonya, interpretada per una joveníssima Geraldine Chaplin.
Altres personatges destacasts, són el germà de Zhivago interpretat per Alec Guiness, general soviètic que voldrà recuperar l'alè del seu germà cercant la seva neboda desapareguda, i Komarowsky, interpretat per Rod Steiger, un home abjecte i amoral.
També podem remarcar una potent direcció artística amb moltes de les seves escenes localitzades a les gèlides terres de l'estepa russa (he llegit que la major part de les escenes d'exteriors es van rodar a Espanya entre Sòria i Madrid); la seva banda sonora, obra de Maurice Jarre (pare del famós interpret de música electrònica Jean Michael Jarre) amb la seva apegalosa melodia que hem sentit fins a la sacietat en fils musicals; i els nombrosos enfocaments de la càmera a traves del vidre de les finestres metàfora, potser, de la nostra visió distorsionada de la realitat.
No cal dir, que no es pot analitzar l'obra per la seva visió ideologitzada de la Unió Soviètica, doncs està dirigida per un director britànic en plena época de la guerra freda i està basada, com ja he comentat, en una obra de Boris Pasternak, que es va exiliar de la Unió Soviètica i que sembla documentat que va rebre el premi Nobel de Literatura a l'any 1958 per les pressions de la CIA a l'Acàdèmica Sueca (Doctor Zhivago va estar prohibit a la Unió Soviètica fins l'any 1988).
Obra mestra (*****)
Aquesta entrada també es pot llegir en el blog col.lecltiu de cinema clàssic http://cinema-classics.blogspot.com/

dilluns, 3 de novembre de 2008

LA CARRETERA

Aquesta obra va ser escrita l'any 2006 per l'escriptor nordamericà Cormac Mc Carthy i va rebre l'any següent el Premi Pulitzer en la categoria de ficció.
Un pare i el seu fill caminen cap al Sud al llarg d'una carretera (la vida) a la recerca de millor condicions.
No sabem exactament perquè (s'insinua una explosió nuclear) però el cel està gris, fa molt fred, els boscos estan cremats, la cendra ho inunda tot, l'aire, el terra, l'aigua...
Ells són uns dels pocs supervivents d'aquest món apocalíptic que avancen en companyia de les seves poques pertinences, la gana i la por.
El nen viurà un prematur viatge d'iniciació a l'adultesa. La foscor i la gelor de la mort, paissatges dessolats, l'instint de supervivència, els records del temps perdut en un món que va ser millor, uns pocs sers humans vivint com autèntics animals...però també un petita llum, l'amor d'un pare cap el seu fill.
Escrita en un sol bloc, sense capítols, ombrívola i amb un llenguatge aspre, concís, sense concessions al lirisme, és una obra excel.lent tret, potser, d'un final massa esperançador en un món sense espai per pensar en un demà millor.
Una obra que et va engolint poc a poc i aconsegueix que el seu record et perduri molts dies després d'acabar-la de llegir.

dijous, 30 d’octubre de 2008

ZOOT WOMAN

Aquesta és una banda britànica d'electropop liderada por Johnny Blake i Stuart Price ( Les Rhytmes Digitales).
El seu primer treball es remonta a l'any 1995 (Sweet to The Wind-EP). Altres treballs els van seguir a l'any 1997 ( Chasing Cities-EP), 2001 (Living in a magazine-LP) i 2003 (Zoot Woman-LP).
Ara estan a punt de treure un nou àlbum, del qual ja han presentat el seu primer single titulat We won't brake (un video molt curiós elaborat sobre un quadre de l'estil del pintor holandès Pieter Bruegel).
Han fet produccions per a Madonna i els Scissors Sisters i acostumen a recórrer Europa amb diferents actuacions en directe.
El video és de la seva canço Grey Day que pertany al seu àlbum Zoot Woman.

video

dimecres, 22 d’octubre de 2008

SHADOW PUPPETS

L'amic Santi m'ha fet arribar el video que us penjo. Es tracta d'un curt d'animació de l'any 1994, dirigit pel nordamericà Chuck Gamble, animador i dissenyador gràfic, que es va presentar a l'edició de l'any 1995 del Prix Ars Electronica, prestigiosa competició internacional de ciberarts.
En un societat on l'home és una peça més de la màquina de producció, un esperit somniador troba la voluntat i un petit reducte per a la pervivència de la llibertat i la bellesa. Un video molt cru però ple d'humanitat i sensibilitat.
videoe

diumenge, 19 d’octubre de 2008

PINTXOS. NOUS CONTES BASCS

L'editorial Lengua de Trapo SL va publicar l'any 2005 un recull de 19 contes de 14 autors bascs, escrits originalment en euskera (tots menys un) i traduïts al castellà.
El llibre prologat per Mari Jose Olaziregi, professora de la Universitat del País Basc, pretén ser un repàs a la literatura basca dels anys noranta i dels de principis del segle XXI a traves d'una selecció de contes breus (cap d'ells excedeix les quinze pàgines).
Cada un dels autors introdueix els seus relats amb una molt breu introducció de qui són i perquè s'han dedicat a l'ofici d'escriptor. Els autors que trobarem, entre d'altres, són Bernardo Atxaga, Javi Cillero, Juan Garzia Garmendia, Pello Lizarralde...
Dos autors que m'han agrada especialment són Angel Lertxundi i Iban Zaldua qui diu en la seva introducció personal (tradueixo al català):
"Com sembla que deia John Cheever, al menys segons Rodrigo Fresán: "Un conte o un relat és allò que et contes a tú mateix a la sala d'un dentista mentre esperes que et treguin un queixal. El conte curt té a la vida, em sembla a mí, una gran funció. És també, en un sentit molt especial, un eficaç bàlsam pel dolor: en un telecadira que et porta a la pista d'esquí i que s'atasca a meitat de camí, en un barca que s'enfonsa, front un doctor que mira fixe les teves radiografies...Pasem el temps esperant una contraordre per a la nostra mort i quan no tens temps suficients per una novel.la, bé, allí està el conte curt".

divendres, 17 d’octubre de 2008

ADIVINA QUI VE AQUESTA NIT

El proper mes de gener, amb alta probabilitat, el demòcrata Barak Obama serà investit com a president dels Estats Units. Serà el primer president d'aquest país que pertany al grup que ells denominen afroamericà.
Ningú que hagués vist l'estrena en la gran pantalla de la pel.lícula "Adivina qui ve aquesta nit" a l'any 1967, hagués pogut pensar que quaranta anys més tard, un negre pogués arribar a governar als estadounidencs.
Dirigida per Stanley Kramer i interpretada per Spencer Tracy (en la seva última interpretació en una pel.lícula doncs va morir pocs mesos després), Katherine Hepburn, Sidney Potier i Katherine Houghton va obtenir dos oscars, un a la millor actriu per a la Hepburn i l'altre al millor guió original per William Rose, i vuit nominacions més a la millor pel.lícula, millor director, millor actor, millor actor de repartiment, millor actriu de repartimen, millor direccio artística, millor música i millor muntatge.
Joey és una jove de raça blanca, filla del director d'un diari, que porta a casa dels seus pares Matt i Christina Drayton (Spencer Tracy i Katherin Hepburn) al Doctor John Prentice (Sidney Poitier) a qui ha conegut fa pocs dies en un congrés a Hawai.
La parella vol comunicar als pares de la jove la seva decisió de contreure matrimoni. Els pares de la jove, lliberals i tolerants segons ella, no han de tenir cap problema en acceptar aquest matrimoni mixt. A més a més, els pares del Doctor Prentice, de raça negra, viatgen en avió des de Los Angeles a San Francisco per veure al seu fill, en trànsit des del congrés de Hawai fins a Ginebra on ha d'anar a treballar per la OMS. El lloc de trobada serà un sopar a casa de Matt i Christina.
Els recels i la confusió dels pares blancs cap el gendre negre, també es repetiran en el matrimoni negre cap a la nora blanca.La pel.lícula, en clau de melodrama, es desenvolupa majoritàriament a casa del matrimoni Drayton, i d'una forma teatralitzada, ens mostra a traves d'uns diàlegs bens elaborats els conflictes interracials als Estats Units dels anys 60 (on en gairebé 18 estats no era posible el matrimoni entre persones de diferent raça i on la persona més resistent a la unió no és altra que l'empleada negra de la llar qui considera que el doctor Prentice no ocupa el lloc social que li correspón a un home d'aquesta raça), els conflictes intergeneracionals entre pares i fills i el divorci sovint que es produeix entre les nostres idees i les nostres accions.
Destaca el duet interpretatiu format per Spencer Tracy i Katherin Hepburn, matrimoni a la pel.lícula i també a la vida real. En algun moment, especialment al principi, pot semblar ridícula i fora de contexte la situació que es planteja, però si tenim en compte el reconeixement del públic i de l'acadèmia de Hollywood, podem veure-la com un retrat del fort debat que existia a la societat estadounidenca respecte la integració racial.
Una frase memorable la trobarem enmig d'una tensa discusió entre el doctor Prentice i el seu pare, quan el primer li diu al pare que mentre ell vol viure com un home negre, ell vol viure simplement com un home. Si tenim en compte, l'escassa apel.lació al vot racial en la campanya de les presidencials nordamericanas, podem creure que Barak Obama és, en part, fill intel.lectual d'aquesta pel.lícula. La seva prioritat passa per ser president dels Estats Units, més que ser el primer president negre dels Estats Units.
Aquesta entrada també la podeu trobar en el blog col.laboratiu http://cinema-classics.blogspot.com/

dijous, 16 d’octubre de 2008

KRUDER & DORFMEISTER

Peter Kruder i Richard Dorfmeister són dos músics i DJ's austriacs que van treure el seu primer disc l'any 1993. Dins la seva discografia, destaca The K&D sessions editat l'any 1998, tot un clàssic de la musica d'ambient.
La seva obra musical està basada en remixos, alguns d'artistes consagrats com el de la cançó Nothing Really Matters de Madonna o Useless de Depeche Mode, i s'acostuma a etiquetar-los dins d'un gran grup musical denominat downtempo, que engloba altres etiquetes com el dub, el chillout, el lounge o el triphop que s'alimenten a la seva vegada del jazz, el soul i el funk sobre bases de música electrònica, amb seccions samplejades de veus.
Aquests artistes també solen treballar amb altres àlies com Tosca o Peace Orchestra. Si voleu ampliar informació sobre el grup trobareu un anàlisis de la seva discografia a http://lnx.indajaus.com/acidjazzhispano/modules.php?name=Content&pa=showpage&pid=76
on qualifiquen el seu disc The K&D sessions (del qual n'escoltareu un fragment en el vídeo) com obra mestra.
video

TRENTA ANYS DE PARALEL LINES DE BLONDIE

Enguany fa 30 anys de la publicació de l'àlbum Paralel Lines del grup americà Blondie, liderat per la vocalista Deborah Harry. Es tractava del seu tercer LP i està considerat per la crítica com la seva millor obra, amb molt d'èxit al Regne Unit i els EUA amb un sons que es movien des del post punk (I'm gonna love you too) fins el new wave (hanging on the telephone) i la música discoteca (sunday girl, heart of glass).
Heart of Glass, plena de sintetitzadors és segurament la seva canço més famosa i apareix en la major part de reculls de música disco dels anys '70.
La carrera del grup ha estat ben dilatada en el temps i ens ha deixat 11 àlbums, l'ùltim de l'any 2004, malgrat encara els podem veure en directe en molts dels macroconcerts internacionals estiuencs.
La cançó del disc que us penjo en video és Sunday Girl, amb una melodia ben comercial i apegadissa.
video

dimarts, 14 d’octubre de 2008

A L'ALTRE COSTAT

Aquesta coproducció turco-alemanya dirigida per Fatih Akin, ens narra l'entrecreuament de les vides de sis personatges a cavall de dues ciutats, Hamburg i Istambul.
Alí, interpretat per un actor molt famós al seu país (Tuncel Kurtiz), és un antic immigrant turc que s'ha jubilat que coneix a Yeter, prostituta, a qui ofereix la possibilitat de deixar el seu ofici i conviure amb ell.
El fill d'Alí és un professor universitari de literatura, dedicat a la seva feina i sense cap relació afectiva.
Yeter té una filla, Ayten, que viu a Istambul, però a la que fa molt temps que no veu i que pensa es dedica a estudiar una carrera gràcies als diners enviats des d'Alemanya, però que resulta ser una activista política que té que fugir del seu país perseguida per la policia i farà cap a Hamburg. En aquesta ciutat alemanya coneixerà una jove alemanya de qui s'enamorarà. El paper de la mare d'aquesta jove alemanya, que durant el metratge acabarà a Istambul en companyia del fill d'Alí, és interpretat per Hanna Schyugula, actriu alemanya icona del director Rainer Werner Fasbinder durant els anys '70 del segle passat.
Les relacions paternofilials; l'efecte de la llunyania en les relacions afectives; la necessitat de l'amor; el dolor provocat per la mort o el temps perdut; el perdó; la immigració; i les trobades amb persones en el camí de les nostres vides, són temes tractats pel director des d'una certa distància, per tal que siguem nosaltres els que agafem allò que més ens interessi.
El film va estar guardonat amb el premi al millor guió en l'edició 2007 del Festival de cinema de Cannes i recorda en alguns moments la pel.lícula Babel, pel que fa a històries que estan succeïnt en diferents llocs a la vegada i que aparentment semblen un trencaclosques que s'anirà construïnt escena darrera escena, fins que arribi el final que resulta massa obert i desencisant.
Bona (***)

dilluns, 6 d’octubre de 2008

COSES DE LA TARDOR

Considero que el mes que representa millor l'arribada de la tardor és el mes d'octubre. Durant aquest període del calendari ens arriben nombroses fruïtes de naturalesa ben especial, de consum no massiu però que a casa nostra són ben conegudes per la gent que manté contacte amb el camp.
Ens arriben les gustoses i digestives magranes; els asprius codonys que tan bona melmelada ens dona; els caquis o "palo santos" , els d'aquí amb carn dolça i gelatinosa; els arboços, agafats en boscos d'alzines i roures amb un curt punt de maduració, moment en què fermenten i produeixen alcohol; les licoroses andrines; els rovellons , fregits o rostits a la planxa amb all i julivert, forma en què conserven tot el seu sabor; les clementines, amb indicació geogràfica protegida ben nostra; les figues més tardanes.
A més, arriba l'hora dels caçadors, d'aquells que treuen els seus instints depredadors per un cop matades les preses, cuinar perdius, conills i porc senglars o fregir uns tordets.
A la nostra terra, on l'estiu mandreja en acomiadar-se, amb dies calmats, lluminosos i plens de sol, és un goig passejar pel camp amb despreocupació, albirant el canvi d'estació, notant com el nostre cos s'ajusta al nou ritme de la natura.

dissabte, 4 d’octubre de 2008

EL CAMPIONAT DEL MÓN ENS PASSA BEN A PROP

Des de fa molts anys sóc aficionat al món del motor i he assistit en nombroses vegades a gaudir del campionat del món de rallys. La primera vegada va ser amb un company, en Francesc, quan el Rally encara es deia Costa Brava i tenia la seva base operativa a Lloret de Mar. Ara, des de fa uns anys, la seva base s'ha desplaçat a la Costa Daurada, a Salou i gràcies a això podem veure de ben a prop les evolucions dels millors pilots del món per les carreteres tarragonines.
Aquest matí hem anat a veure el tram SS10 Priorat-Ribera d'Ebre 2, el més llarg amb 38,27 quilómetres, que començava al poble de El LLoar i acabava a la Palma d'Ebre. Aquest tram, amb petites variacions, és un dels histórics de la cursa i ja es disputava quan aquesta encara arrencava a Lloret. El creuament de carreteres al costat del poble de El Molar és de les zones més espectaculars i on es congreguen un major nombre d'aficionats.
Amb un gran ambient d'amants del motor (pots veure gent de tota Espanya i d'arreu del món amb autocaravanes, furgonetes, cotxes i tendes de campanya, hem passat una bona estona i he aprofitat per treure alguna fotografia, com aquesta del cotxe pilotat per Sébastien Loeb, líder de la prova i quatre vegades campió del món.

divendres, 3 d’octubre de 2008

MANSUN, BRITPOP DE FINALS DELS 90

El grup Mansun es va formar l'any 1995 a la ciutat de Chester, situada al nordest d'Anglaterra a poc més de 20 quilómetres de Liverpool.
La banda, enquadrada habitualment dins de l'estil anomenat britpop, es va disoldre l'any 2003 després de realitzar una minigira pel Regne Unit, deixant enrera la publicació de tres àlbums, Attach of the grey lantern (1997), el qual va arribar a número 1 a les llistes britàniques, considerat per la crítica com la millor obra del grup i que conté una de les seves cançons més populars titulada Wide Open Space de la qual en podeu veure el video; Six (1998) i Little Kix (2000).
video

dimarts, 30 de setembre de 2008

LA VERGE DE FOUQUET

Llegeixo un conte de l'escriptor basc Anjel Lertxundi que es titula "Berlín no queda tan lluny" basat en el quadre Verge amb nen de l'anomenat díptic de Melún, obra del pintor francès Jean Fouquet (1415-1481).
Fouquet és un pintor a cavall entre el gótic i el renaixement molt influït per l'escola flamenca (Van Eyck) i el quatroccento italià, país on va va conèixer diferents autors d'aquesta corrent pictórica (es creu que podria haver colaborat directament amb Fra Angelico).
A banda del domini del color, Fouquet destaca per la minuciosa i estudiada composició tècnica dels seus quadres basada en els cercles, polígons regulars i la utilització del número auri.
Es diu que en aquest quadre, la verge és el retrat fidel d'Agnes Sorel amant del rei francés Carlos VII qui va ser famosa entre la cort per la seva promiscuïtat sexual.
La part del díptic que apareix a la fotografia es pot veure en el museu d'art antic de la ciutat belga d'Amberes i l'altra part, on està agenollat Étienne Chevalier, secretari del rei, està al Museu Nacional de Berlín.
La verge tocada amb una corona de perles, sosté al nen en braços rodejada de sis monocroms angels rojos (color habitual del demoni) i tres més de color blau. De les onze mirades del quadre, totes miren a llocs diferents i tan sols el nen sembla mirar cap un racó de l'exterior del quadre. La verge, amb un plantat pit nu, que sembla no interessar gens al nen, té una mirada freda i una actitud poc carinyosa cap aquest.
Una obra mestra de la pintura.

dilluns, 29 de setembre de 2008

EL TREN DE LES 3:10

Yuma és una ciutat de l'estat d'Arizona als EUA fundada l'any 1864 que compta actualment amb prop de 200.000 habitants i que va ser una ciutat de referència durant la conquesta de l'oest nordamericà del segle XIX per disposar d'una presó que tenia la fama de que ningú es podia escapar d'ella i que va tenir entre els seus murs alguns dels criminals més famosos del vell Suroest entre l'any 1875 i l'any 1909 (dades históriques apunten a que tan sols vint-i-set presos van aconseguir escapolir-se).
James Mangold (A la corda fluixa, Identitat, Kate & Leopold) ens presenta aquest western que és remake d'un altra pel.lícula dirigida l'any 1957 per Delmer Daves.
Dan Evans (Christian Bale), invàlid de la guerra de secessió nordamericana, viu amb la seva família en un ranxo enmig de greus problemes econòmics. La captura del famós atracador Ben Wade (Russell Crowe) després de l'assalt a una diligència blindada propietat de la Southern Pacífic que construeix el ferrocarril cap l'Oest farà que Dan vegi l'oportunitat de guanyar uns bons diners en formar part d'un grup que ha de custodiar al presoner i portar-lo a la ciutat de Contention, a dres dies de viatge, per pujar-lo al tren de les 3:10 que va a Yuma, capital on es s'ha de jutjar i empresonar el bandoler.
El camí fins Contention no serà gens fàcil, doncs seran seguits de prop pels membres de la banda de Ben Wade i per fer drecera, hauran de passar per una zona controlada per indis guerrers.
Un bon western, ple d'acció, amb personatges rocallosos que viuen en uns nous territoris no massa adaptats a les essencials necessitats humanes, ben rodada, que et manté en tensió i compta amb un interessant duel interpretatiu dentre dos personatges enfrontats per les circumstàncies del present i que es comporten d'acord com són, i no són un altra cosa que productes de les pròpies experiències dels seus passats.
Molt bona (****)

diumenge, 28 de setembre de 2008

ENS HA DEIXAT UN MÍTIC ACTOR

Avui hem conegut la notícia de la mort de l'actor, director i productor Paul Newman als 83 anys. Amb gairebé seixanta pel.lícules interpretades, els seu atractiu físic i els seus ulls blaus van deixar enamorades a moltes dones de finals del cinquanta, seixanta i setanta.
A més d'un gran actor, es considera que ha estat un gran senyor amb una important consciencia social, doncs ha promogut diverses fundacions, d'entre les quals destaquen els campaments d'estiu Hole in the Wall, gratuïts i destinats a nens amb malalties greus.
En pau descansis. Has deixat al teu darrera un bon llegat.
video

dissabte, 27 de setembre de 2008

ELS VIKINGS

La primera pel.lícula que vaig veure a la pantalla gran del cinema va ser aquesta pel.lícula de l'any 1958 (enguany se'n compleixen cinquanta anys des de la seva estrena ) que va ser dirigida pel director nordamericà Richard Fleischer autor entre d'altres de pel.lícules com 20.000 legües de viatge submarí (1954), Viatge al.lucinant (1966) o Tora! Tora! Tora! (1970).
Ambientada entre els segles IX i X, els vikings són un poble guerrer que viu en unes inhóspites i estérils terres al nord d'Europa, barbuts, amb costums brutals, creences religioses paganes (Odín és el seu Déu i el Wahala el seu cél en el qual no s'entra si no es mor amb una espasa a la ma) i dedicats a assetjar i saquejar les costes d'Anglaterra, en aquella época conformada per diferents territoris amb diferents reis.
En un d'aquesta atacs un d'aquests reis anglesos és mort i la seva esposa queda embarassada del rei vinking Ragnar (es sobreentén que fruit d'una violació). En pujar al tro un cosí del rei difunt, el futur naixement d'aquest fill de reina s'ha d'amagar per qüestions successories i per això és abandonat.
Als fiords de Noruega on està rodada part de la pel.lícula i on viuen els vikings viu Einar interpretat per Kirk Douglas. En una baralla, Einar perd un ull i queda molt desfigurat. Qui li causa aquestes ferides? Doncs un falcó llançat contra ell per aquell nen anglés abandonat que ara és un esclau adult, Eric, interpretat per Toni Curtis. L'odi entre aquests personatges serà intens al llarg de tot el metratge.El rei viking Ragnar, assessorat per un traïdor anglés, farà una incursió en terres angleses per capturar a Morgana, interpretada per Janet Leigh (en aquell moment esposa de Tony Curtis a la vida real) que un cop portada a terres vikingues podrà ser objecte de petició d'un rescat.
Però ves per on que tant Eric com Einar (fills del mateix pare sense saber-ho) s'enamoraran de la mateixa dona, Morgana...
Pel.lícula d'aventures al vell ús, d'aquella manera de contar històries que ens distreia quan erem petits asseguts davant Televisió Espanyola els dissabtes per la tarda.
A banda de la força en què està rodada, amb acció, baralles i escenes brillants com la dels vikings conquerint el castell del rei anglès i la emotiva final, destaca la banda sonora de Mario Nascimbene.
Bona (***)
(Entrada comuna amb el blog col.lectiu http://cinema-classics.blogspot.com/).

divendres, 26 de setembre de 2008

26-S: HOMENATGE A L'ESCIPTOR GERARD VERGES

Avui dia 26 de setembre a l'Auditori Felip Pedrell es celebrarà un homenatge a l'escriptor tortosí Gerard Verges en reconeixement a la seva obra i en el programa Lletre ebrenques d'Antena Caro s'emetrà un programa dedicat exclusivament a n'aquest autor.
El company Emigdi Subirats ens ha invitat com a blocaires ebrencs a sumar-nos a l'esdeveniment penjant un poema d'en Vergés. Aquest és un fragment que m'agrada de l'obra "l'ombra rogenca de la lloba":
"...
Tot comença amb un aire divertit, tot comença amb un aire d'esperança tan Verd com les destrals dels llenyataires, tan Roig com les sotanes dels canonges, tan Blanc com les membranes dels insectes. Però l'home és més fràgil que la rosa. Tot i així —cal tenir-ho molt present— a ma vida privada no l'afecten la còpula ancestral de les tortugues ni les reserves d'or dels bancs suïssos. Trio el menú: vedella amb moixernons; i un priorat; i un suc de mandarina. —Què més vol el senyor? —Tranquil·litat. Vull morir dolçament com les acàcies que arriba abril i no rebroten. Vull... (Bull l'olla al foc com deu bullir l'infern.)
..."

dissabte, 13 de setembre de 2008

AMERICAN BEAUTY

Hi ha tanta bellesa en el món...
El director Sam Mendes va dirigir l'any 1999 aquest àcid retrat d'una família de classe mitjana, matrimoni amb filla adolescent, que viu en un típic i tranquil barri residencial de grandioses unifamiliars construïdes en amples parcel.les ajardinades.
Una veu en off, la de Lester, interpretat per Kevin Spacey, ens indica al principi de la pel.lícula que en menys d'un any estarà mort, malgrat en aquell moment encara no ho sapigue i que en certa manera ja està mort.
Perquè? La seva mort és interior. La seva estructurada vida mostra uns perfectes signes exteriors de perfecció (bon barri, bona casa, bon jardí, bons cotxes, bones feines, éxit econòmic en definitiva). Però en la intimitat la ronya de la infelicitat, com si d'una plaga es tractés, s'ho està menjant tot. La parella no gaudeix d'una bona comunicació, no tenen relacions sexuals, i viuen en una frustració interna pels límits al desenvolupament de la pròpia personalitat que sovint s'autoimposen els membres d'una parella.
La relació amb la seva filla adolescent, Jane (Thora Birch) tampoc és per tirar-hi cohets. Sense l'existència d'una comunicació real, una família no és una entitat pròpia sinó la suma de tres individus.
La bonica amiga de Jane, Angela, desvergonyida i en aparença alliberada sexualment provocarà en Lester l'aparició de la famosa crisi dels quaranta. Però Angela tampoc és en realitat com aparenta ser.
Els nous veïns que arriben al barri, un matrimoni amb un altre fill a les acaballes de l'adolescència també tenen fosca ronya per tapar. El pare exmilitar és un homòfob radical. Tindrà alguna cosa que amagar?
Premiada amb cinc Oscar l'any 1999 (Pel.lícula, Director, Actor principal, Guió original i fotografia) i sis premis BAFTA va ser una pel.lícula que va conciliar de forma favorable tant a la crítica com el públic.
Una excel.lent fotografia satura en diferents escenes d'un roig intens les roses que cultiva Carolyn (Annete Bening) en el seu jardí. Roses que Lester desfulla en centenars de pétals perfectes en les seves oníriques i calentoses visions. Roses roges perfectes i artificials, en un exacte símil dels personatges.
Hi ha tanta bellesa en el món...o potser no tanta. No us en refieu de les aparences.
(****)Molt Bona
(Aquesta entrada també es va editar ahir en el blog col.laboratiu de cinema http://cinema-classics.blogspot.com/2008/09/american-beauty.html impulsat per l'incansable Gustau Moreno).

dimecres, 10 de setembre de 2008

CHE, L'ARGENTÍ

Ens ha arribat aquesta primera part (per imperatius comercials de durada la pel.lícula se'ns presentarà dividida en dues parts) d'aquest biopic sobre Ernesto Che Guevara.
Coproduïda entre França, EUA i Espanya, el director Steven Soderberg (Ocean's Eleven; Erin Brokovich; Sexo, mentiras y cintas de video) ens narra gairebé un diari de campanya militar en un format proper al documental. Amb ritme pausat, la càmera es situa totalment fóra dels personatges, sense espais per a la instrospecció psicològica ni la valoració política o ideològica.
El Che se'ns presenta en aquesta primera pel.lícula com un líder libertari antiimperialista que en companyia dels germans Castro i el moviment revolucionari 26 de juliol pretenen alliberar el poble cubà de la dictadura d'en Fulgencio Batista.
M'ha agradat:
  • Les interpretacions de Benício del Toro (Che Guevara) i Demian Bichir (Fidel Castro).
  • El retrat fred i asèptic del personatge.
  • La omnipresència del tabac, ja que molts personatges fumen habans gairebé a tota hora doncs no hem d'oblidar que està ambientada en els anys cinquanta i seixanta a l'illa de Cuba.
No m'ha agradat:
  • La veu aflautada del personatge de Fidel Castro (pocs coneixem la veu original del Che Guevara, però gairebé tothom coneix la veu del líder cubà).
  • La pel.lícula no presenta certs aspectes obscurs del Che que alguns biografs apunten cap el seu autoritarisme i la comissió de certs assassinats innecessaris.
  • Malgrat el director pretén l'objectivitat cap el personatge, l'obsessió del personatge per la justícia ens acaba provocant una imatge totalment positiva.
  • Ens queden caps sense lligar com per exemple quina era la relació del Che amb la seva esposa i el fill que havia deixat a Méxic mentre estava en campanya o la consumació de la relació afectiva amb la guerillera Aleida March qui seria la seva futura esposa.

(***)Bona

diumenge, 31 d’agost de 2008

CINEMA COLOMBIÀ: SATANÀS

Aquesta pel.lícula colombiana es va estrenar en el nostre país el passat mes de juliol, un any després que es pogués veure a les pantalles d'aquell país sudamericà i ha obtingut diversos reconeixements en festivals de cinema com els de de San Sebastià, Huelva o Mònaco.
Dirigida per Andrés Baix i protagonitzada per actors desconeguts pel públic espanyol (Damià Alcaza, Marcela Mar, Blas Jaramillo i altres) narra tres històries de diferents personatges que coincidiran en el menjador d'un restaurant en la contundent i violenta escena final.
Basada en una novela de Mario Mendoza que va narrar uns dramàtics esdeveniments que van succeir en la Bogotà dels anys 80, ens retrata a personatges afectats per alguns dels principals mals de la nostra societat com són la soletat, l'aïllament, la impotència, la codícia pels diners, el nihilisme...
La seva visió de la humanitat és força negativa i decadent, com si la nostra ànima tan sols fos capaça d'allotjar el mal (d'aquí el títol Satanàs) i potser li resta força a la proposta el fet de no aprofundir en l'ambivalencia de l'esperit dels homes, capaços de cometre actes abominables però també, afortunadament, d'actes d'amor cap al proïsme.
Bona (***)

dissabte, 30 d’agost de 2008

ATERCIOPELADOS

Aquest és un grup colombià que va començar la seva singladura musical allà per l'any 1990. Amb set discs al mercat (un d'ells recopilatori) fa un pop-rock en llengua castellana a partir de les arrels culturals de la música colombiana. Han tingut força reconeixement internacional i és així que han aconseguit dos Grammys llatins, el primer l'any 2001 en la categoria de Millor Àlbum Vocal de Grup de Rock pel seu disc Gozo Poderoso i el segon l'any 2007 en la categoria de Millor Àlbum de Música Alternativa pel seu disc Oye. Amb aquest grup ha colaborat gent com Julieta Benegas i Enrique Bunbury i en l'últim disc de Pastora, Circuitos de Lujo, trobem la cançó Bolero Falaz que és una versió d'un altra cançó del mateix títol del grup Aterciopelados. A banda dels seus mérits musicals també destaquen les lletres de les seves cançons, moltes introspectives, altres de protesta. Us deixo el vídeo de l'optimista Luz azul del seu disc Gozo Poderoso.
video

dimarts, 26 d’agost de 2008

AN AMERICAN CRIME

Aquesta pel.lícula basada en fets reals parla sobre la tolerància envers la crueltat practicada sobre terceres persones que poden arribar a tenir els humans sota l'emparament de l'acció social de grup.
En els anys seixanta, en una petita ciutat de l'Estat d'Indiana, Gertrude Baniszewski és una vidua que manté a set fills mitjançant la realització de petits treballs domèstics i el salari d'una de les seves filles grans. Un matrimoni de firaires volen fer una gira pels Estats Units i troben com a sortida per no arrossegar les seves filles pagar 20 dòlars setmanals a Gertrude perquè en tingui cura i vigili que van a escola.
Els fets que es desenvoluparan estan extrets de les actes del judici contra Gertrude Baniszewki i un grup nombrós de persones del poble que en ares de la rectitud moral d'una nena van degenerar cap una absoluta depravació moral. Com he llegit en un altre comentari de la pel.lícula, és comú en psiquiatria dir que com més perfecte és l'exterior més imperfecte és l'interior, sovint aplicat al arquetipus del psicòpata, brillant, educat i amb un elevat éxit social.
Dirigida per Tommy O'haver compta amb unes brillants interpretacions de les actrius Catherine Keener (Hacia rutas salvajes, Capote) en el paper de Gertrude Baniszewki i amb la jove i prometedora Ellen Page (Juno, Hard Candy).
(***)Bona

dilluns, 25 d’agost de 2008

PASTORA I FANGORIA AL CAMBRIROCK 2008

Dissabte passat vam anar fins Cambrils per veure un magnífic concert (i gratuït) en el marc del cicle de concerts celebrats en aquesta bonica ciutat de la Costa Daurada entre els dies 20 i 24 d'agost.
Poc abans de les onze va començar l'actuació del grup Pandora qui compta amb tres discs en el mercat, Pastora, la Vida Moderna i Circuitos de lujo (aquest últim editat enguany sota la coproducció de Brian Sperber -Moby, The Wannadies o Dinosaur Jr).
Aquest grup barceloní, molt conegut per la cançó "no me llames Dolores llamame Lola" (que en part els ha beneficiat i en part els ha perjudicat ja que molta gent pensa que són un grup d'una sola cançó) tenen un molt bon directe i unes cuidades cançons que barrejen l'acústic i l'electrònic amb molts de matisos en els seus arranjaments musicals. A més a més, com ja ho fan d'acompanyament dels seus discs, en directe compten amb la colaboració de Pauet Riba, que entre d'altres coses dibuixa sobre l'escenari i amb l'ajut d'una càmera posa escenes del propi concert en una pantalla de fons tractada gràficament amb programes informàtics. Un concert càlid, potent i sensual.
En acabar Pandora, canvi d'escenari, i començament de l'actuació de la reina del pop electrònic al nostre país, Alaska, qui des de principis dels 90 funciona sota la marca Fangoria. Aquest grup ja el vaig poder veure l'any passat a les festes de Santa Tecla de Tarragona i et permeten veure la melena taronja d'Alaska movent-se per l'escenari en companyia d'una parella de travestits de talla gran. El concert també em va agradar - amb canvi d'escenari al mig de l'actuació- però et deixa un regust de música enllaunada en no disposar de bateria i amb la poca presència musical de dues guitarres que de vegades semblen més figurants que músics.
En acabar l'actuació dels dos grups encara hi havia més festa amb l'incombustible Ximo Bayo (però nosaltres vam plegar).
Una bona iniciativa de l'Ajuntament de Cambrils als responsables del qual felicito des d'aqui. Sumar en un sol concert aquests dos grups de categoria és una cosa que no es pot veure sovint.
Quan penso que a Tortosa no han vingut mai aquests grups i la programació musical de les Festes de la Cinta en els últims anys em posso trist. A veure quan els responsables de les Festes de la Cinta ens programen concerts de primera i no ens cal anar a veure'ls a Tarragona o Cambrils.

dimecres, 20 d’agost de 2008

PELEGRINS

Tres germans malavinguts hauran de realitzar el camí de Santiago obligats pel testament de la seva mare si volen cobrar la seva herència.
Un guia verificarà que compleixen les etapes del camí i els guiarà pel recorregut junt altres cinc persones, casdascuna moguda a realitzar el pelegrinatge per raons molt diferents. Les vivències, somnis, relacions personals i els disgustos dels personatges, emmarcats pels bells paissatges del camí, ens portaran finalment a Santiago de Compostela.
Amb aquest argument ens ha arribat enguany aquesta comèdia amb petits tocs dramàtics dirigida l'any 2005 per la francesa Coline Serreau i interpretada per actors desconeguts (al menys per al públic espanyol).
M'ha agradat:
  • Una pel.lícula lleugera per passar una estona distreta en un capvespre d'estiu en una sessió de cinema a la fresca i disposat al contagi de les rises dels espectadors.
  • Que els personatges, amb evidents símptomes neuròtics, facin la seva redempció personal mitjançant el fet de compartir moments tan primaris de la nostra vida com menjar, dormir o caminar.
  • La escena d'arranc del repartiment de les cartes.
No m'ha agradat:
  • La incorporació d'escenes oníriques plasmades amb excés d'artificiositat, en contrast amb els grans espais naturals en què discórre la història.
  • Que es centri gairebé en exclusiva en la banda francesa del camí de Santiago, doncs la banda espanyola (bastant més llarga en la realitat ) és afusellada en tres breus escenes. Ai, la France!!
(**) Es deixa veure

dijous, 14 d’agost de 2008

TROPA DE ÉLITE

BOPE és l'acrònim de Batalló d'operacions policials especials, policia militar de Rio de Janeiro fundada l'any 1970, especialitzada en guerrilla urbana i considerada com un dels millors grups d'operacions especials del món.
Sobre l'existència d'aquest cos policial es desenvolupa aquesta pel.lícula del director brasileny Jose Padhilla amb un metratge de prop de dues hores que va aconseguir l'Os d'Or en l'últim festival de cinema de Berlín.
El comandant Nascimiento del BOPE està a punt de ser pare i entrena durament a diferents aspirants per substituir-lo. És l'any 1997 i el papa Karol Woityla visitarà Brasil amb el programa de dormir en una favela de Rio de Janeiro. El BOPE serà l'encarregat de pacificar uns dels barris de faveles dominat pels senyors de la drog carregats d'armes amb la tolerància de la policia absolutament corrupta.
Una de les principals requisits per ser un digne membre del BOPE és la honradesa sense macula, on la lluita contra la delinqüència organitzada és l'objectiu i on el lema és matar sense que et matin.
Pel.lícula que segurament exagera el món de la favela i els límits del BOPE (és cinema, no és un documental) però que aconsegueix retratar perfectament la corrupció de la policia de Rio de Janeiro (molts sudamericans em confirmen que les policies dels seus països obtenen sobresous aprofitant el seu uniforme d'una manera absolutament natural).
Amb un ritme trepidant, una càmera nerviosa, un molt bon montatge i una cruesa absoluta (els que heu vist Ciudad de Dios de Fernando Meirelles m'entendreu) ens dibuixa un món on no existeix el bé i el mal, tan sols els propis interessos i la necessitat animal de sobreviure.
La fotografia està extreta de www.fotografiasmilitares.com i representa el logotip oficial del BOPE que ens dona una idea de la duresa d'aquest cos de policia militar.

Molt Bona (****)