dimecres, 20 d’octubre del 2010

CARANCHO. CINEMA REALISTA ARGENTÍ

A Argentina morin cada dia 22 persones en accident de trànsit. Aquesta dada ens dona una xifra de morts durant la última dècada d'un poc més de 80,000 morts.
Amb aquestes dades arranca la pel.lícula del director argentí Pablo Trapero que ens mostrarà la realitat social de les víctimes dels accidents i de les persones, que com a voltons, es lucren amb les indemnitzacions derivades dels accidents.
Sosa (Ricardo Darín) és un advocat que ha perdut la seva llicència i treballa a contracor dins d'una empresa, autèntica associació il.lícita amb membres corruptes de la policia, que es dedica o bé a provocar accidents i així estafar a les companyies asseguradores, o bé a aprofitar-se directament de les situacions de precarietat de moltes persones amb necessitats econòmiques , oferint un adelantament de part de la indemnització a canvi de quedar-se després amb una elevadíssima participació.
Sosa coneix a Lujan, interpretada per Martina Gusman, una metgessa que treballa en les urgències i emergències de l'àmbit metropolità de Buenos Aires. El naixement d'una relació sentimental entre ambdós, farà que Sosa intenti esmenar la seva conducta, però no és fàcil sortir d'una màfia un cop hi has entrat.
Filmada amb un alt component de realisme social, destaca per les seves últimes escenes d'acció, dures i impactants.
Nota personal: 6

dijous, 14 d’octubre del 2010

BURIED (ENTERRAT)

Buried, del director Rodrigo Cortés, ha aconseguit avui el premi Méliès d'Or, guardó a la millor pel.lícula europea del gènere fantàstic atorgat per l'European Fantastic Film Festivals Federation.
La pel.lícula tindrà de ben segur una gran rendibilitat enorme, ideal en temps de crisi i demostra com es poden fer accions amb recursos continguts, si es disposa d'una bona promoció i l'ajuda dels crítics (ambdues coses es compleixen en aquest títol).
Amb un sol actor (Ryan Reynolds) i un únic escenari, un caixó de fusta molts d'espectadors poden sentir-se estafats, però segur que ho compensa l'habilitat del director per a crear un espai claustrofòbic que angoixa i apreta l'espectador en la seva cadira.
En alguns moments ens posarem en la pell del personatge, una situació límit més propera als malsons que a les desgràcies que un pot esperar de la vida real. En canvi, en altres moments, hom voldrà posar-se en la pell dels pocs personatges de l'exterior que se'ns mostren de forma remota i d'aquesta manera ajudar a la seva salvació.
Destaquen els títols d'entrada al més estil clàssic, l'autoria dels quals no he pogut esbrinar i que perfectament podrien estar signats pel mestre Saul Bass, si aquest encara visqués.
Nota personal: 7

dissabte, 9 d’octubre del 2010

KINGS OF LEON: NOU ÀLBUM

Kings of Leon és un grup fundat l'any 1999 pels germans i cosí Followil. Originaris de la ciutat de Nashwille, cor polític i cultural de l'estat de Tenesee, aquest grup practica un rock del Sud que s'allunya de l'estil tradicional de música country produïda amplament en aquest Estat.
Ara acaben d'editar el seu cinquè àlbum d'estudi i que es titula Come Around Sundown, composat de 13 cançons. Al meu entendre destaquen les tres primeres The End, Radioactive i Pyro, sense desmerèixer tota la resta que forma un conjunt de cançons variades, amb un to més viu, rítmic i optimista que el seu àlbum anterior, Only by the Night.
La influència country es deixa notar en el so d'algunes guitarres i la veu d'algunes cançons com Back Down South
Un grup atractiu que sembla compta d'un atractiu directe que es podrà comprovar l'1 de desembre de 2010, en el seu únic concert a Espanya que es celebrarà a Madrid.
Us deixo el video de la cançó The End.

dijous, 7 d’octubre del 2010

EL RIU DE LA LLUM

L'escriptor madrileny Javier Reverte (no confondre amb l'autor del capità Alatriste) ens ha presentat enguany el seu tercer llibre dedicat als grans rius.
Si a Vagabundo en África ens va narrar un recorregut pel riu Congo amb l'omnipresent figura literària de Joseph Conrad, i a El río de la desolución va estar dedicat al Amazonas, en el Rio de la Luz l'autor ens porta pel Canadà i Alaska fins al riu Yukon amb la presència literària constant de Jack London.
El recorregut comença a la ciutat de Vancouver, des d'on pel pas de l'interior, un cami naval entre la costa continental i un nombrós d'illes litorals que voreja la costa occidental de l'estat canadenc de la Colùmbia britànica, el portarà fins la ciutat de Skyagway. Des d'allí, a traves d'un pas entre gran muntanyes anomenat White Pass que van utilitzar els aventurers que volien arribar a l'or del Klondike i pel qual discorre actualment una línia de ferrocarril, arribarà a Whitehorse.
Des d'aquesta última ciutat recorrerà el curs del riu Yukon amb canoa fins la ciutat de Dawson City, legendària ciutat que va arribar a tenir 40.000 habitants a l'any 1898, per decaure demogràficament fins 800 habitants en la dècada dels seixanta, i créixer lleugerament des de llavors, gràcies al turisme i l'explotació moderna de les mines d'or.
El recorregut no s'acaba a Dawson, sinó en un mercant porta-contenedors amb el qual viatjarà finalment el nostre escriptor des de Montreal, baixant el curs fluvial del riu Sant Llorenç i pel Atlàntic Nord amb els seus icebergs i cels grisosos fins a Liverpool.
L'autor combina, com sempre, la narració del seu recorregut que ens permet descobrir la geografia, els paisatges i els animals d'aquesta gran zona natural de Nordamerica, amb les relacions personals que viu durant el trajecte i també, la utilització de fets i personatges històrics que ens portaran en un viatge en el temps quan ens parla de l'escriptor Jack London o de personatges propis de l'Oest americà i que es van moure portats per la voràgine de la febre de l'or com Buffalo Bill, Billy el Niño, Wyatt Earp, Pat Garret o Soapy Jefferson Smith.
Un llibre amè, molt recomanable per als amants de la literatura de viatges barrejada amb història.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

THE HIGH VIOLETS I EL SHOEGAZING

El grup The High Violets va començar a caminar l'any 1998 a Portland, ciutat dels Estats Units que ha demostrat una gran efervescència musical, junt a Seattle, dins de la música indie.
Malgrat ja han passat dotze anys des de la seva fundació tan sols han gravat quatre àlbums complets, l'últim d'ells d'enguany titulat Cinema.
Aquest grup se'l etiqueta dins d'una corrent musical denominada shoegazing que faria referència a un conjunt de grups que creaven un gran mur de so amb les guitarres (distorsions amb diferents tipus de pedals) i els teclats que provocava un cert estat anímic que provocava que els músics, en lloc de mirar el públic, es miressin els peus mentre actuaven.
Algun crític musical amant de les etiquetes va generar aquesta denominació que ha perdurat fins avui des de finals desl anys 80, on s'hi enquadraven grups com Jesus and Mary Chain, i després de tenir pocs referents musicals en la dècada dels 90, en aquesta primera dècada del segle XXI han sorgit nombrosos grups que es poden enquadrar en aquesta corrent, entre els quals citarem els francesos M83, els espanyols Blacanova o els danesos Mew.
Us deixo el video de la cançó Chinese Letter.