THE POLICE VA TORNAR A BARCELONA

Diu la dita que més val tard que mai. El dia 27 de setembre després de 21 anys d'haver-se desfet el grup, The Police va tornar a l'estadi olímpic de Barcelona. La expectació era màxima ja que era l'únic concert a Espanya i les entrades s'havien exhaurit el primer dia de posar-se a la venda.

Aquest sistema d'anunciar amb antelació el dia concret en què es posaran a la venda les entrades d'un concert molt esperat fa que tothom es tiri com un boig a fer la seva compra i d'aquesta manera passa l'inevitable i és que s'esgoten en temps record les entrades disponibles. Bona feina per als promotors que d'aquesta manera ja ho tenen tot venut i cobrat amb mesos d'antelació al concert i mala feina per a aquells que s'encantin. Els revendes sempre intenten fer el seu agost, però pel que vaig veure tres quarts d'hora abans del concert hi havia força gent venent les entrades fins i tot per sota del seu preu de cost. Mal negoci doncs, nois de la revenda. Això us passa per acaparadors.

Abans del concert policíac va tocar el grup Fiction Plane encapçalat per Joe Summer, fill de l'Sting, el qual no vaig escoltar ja que vam arribar justets de temps.

Amb una mica de retard sobre l'horari previst i que va permetre que s'anés omplint l'estadi (molta gent va arribar amb el temps força just ) va començar l'espectacle.

Damunt l'escenari tan sols estava el trio format per l'Sting, el bateria Steward Copeland i el guitarrista Andy Summers. Com si no hagués passat el temps....però si, que havia passat. Hi havia gent de totes les edats però majoritàriament gent d'entre 30 i 40 anys d'edat i també de bastant més veterans i és que no hem d'oblidar que el grup es va començar a donar a conèixer a finals de la dècada dels setanta. Ja han passat uns quants anys, mare meva!!

Unes grans pantalles permetien veure de més a prop els músics que van anar desgranant totes les cançons més famoses del seu repertori. La gent, com sòl ser habitual en aquests concerts multitudinaris estava totalment disposat a cantar, ballar, palmejar i passar-s'ho bé.

Sting, molt ben posat dalt de l'escenari amb la seva camiseta blanca sense mànigues semblava que havia fet un pacte amb el dimoni. Sembla que per ell no hagin passat els anys. L'Andy Summers, té 64 anys, reflectia millor la seva edat, però que he de dir... allí al peu del canó.

Personalment el concert em va agradar força però vaig trobar que malgrat que ens enlluernessin amb tota una colla de efectes visuals amb moltíssims wats de llum en acció, els músics semblava que anaven fent, a la seva, com si estiguessin d'assaig i és que van interactuar molt poc amb el públic, amb un fred i solitari bona nit Barcelona i la presentacio dels dos companys per part de l'Sting.

Han passat per Espanya uns músics molt professionals que han pogut tornar a omplir bé els seus comptes corrents. L'anècdota és que després per Barcelona vaig passar per la porta d'un restaurant al carrer Pau Clarís on hi havíen aparcades en doble fila tres limousines blanques. Eren ells, una limousina quilomètrica per cadascú que així ningú es baralla perquè li apreten els genolls. Però llavors quan veig aquests cantants defensant nobles i filantròpiques causes humanitàries no puc evitar de no creure-me'ls. Sóc així de malfiat.