dijous, 26 de maig del 2011

SÉ EL QUE ESTÀS PENSANT


No us esparvereu, no he adquirit dots telepàtiques durant la última campanya electoral.

Amb aquest títol es va editar l'any passat l'òpera prima del nordamericà John Verdon. Es tracta d'una novel.la negra (permeteu-me que em resisteixi a utilitzar la paraula thriller que apareix a la portada) ambientada als estats de Nova York, Delaware i Connecticut.

David Gurney és un policia retirat que viu amb la seva dona en un casa de pagès al mig d'un bosc del comtat de Delaware. Un bon dia rep la carta d'un antic company de la facultat que li demana ajuda. L'home ha rebut una carta amb unes intruccions ben estranyes. Gurney intentarà desxifrar l'entrallat, però en lloc d'esclarir-lo, es veurà immers en la persecució d'un assasí en sèrie que deixa al seu pas cinc cadàvers.

La novel.la no té una acció trepidant i es va construïnt a partir del passat del propi Gurney i el seu present marcat per la relació tensa amb la seva dona amb la culpabilitat de fons per la mort del fill de la parella.

Però Gurney és molt bo i, com ja ho havia fet en anteriors ocasions, l'assassí no se'n sortirà bé. Una entretinguda història, una més, de policies i assassins ( no eren lladres?).
Us deixo un petit paràgraf que m'ha agradat:

"Cada ciutat té els seu cerca-raons: borratxos problemàtics, porcs que ho embruten tot per fer la vida impossible als veïns, sonats que obliguen les exdones a demanar ordres de protecció, imbècils que deixen que els seus gossos bordin tota la nit, guillats a qui les mares no deixen que s'acostin els seus fills".

Desitjo que no tingueu prop cap d'aquests personatges.

dilluns, 2 de maig del 2011

EL MÉS PETIT DE TOTS

Un dels records que tinc del meu avi patern és una petita figureta que em va donar quan era menut. Amb el meu avi mai vaig arribar a parlar de política doncs va morir quan jo tenia catorze anys.

Sempre he conservat aquella figura i durant molts anys sempre m'havia preguntat el significat d'aquella nen de metall negre, vestit amb roba de treball, amb el braç esquerre aixecat, el puny clos i tocat amb un capell roig que recorda una barretina.

Fa pocs temps vaig descobrir, coses d'internet, que la figura que em va donar el meu avi té nom: el més petit de tots.

Aquesta figura va ser creada l'any 1937 per l'escultor Miquel Paredes Fonollà i representa un infant vestit de milicià, amb una granota obrera i una gorra mig frígia (símbol republicà), mig barretina (símbol catalanista) i que alçava el punt mentre a l'altra ma portava una senyera (que ja no va arribar a les meves mans).
El motiu de la seva creació era una campanya d'agitació política durant la guerra civil que va engegar el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles amb el suport directe del President Companys, i que volia ser un símbol del Front d'Esquerres i d'una societat catalana que defensava la legalitat republicana.

Per desgràcia, Miquel Paredes Fonollà va tenir que viure i patir l'exili on va morir al Vallespir en la indigència a l'any 1980, com tants d'altres que es van perdent en la memòria col.lectiva del nostre poble i que tan van lluitar per defensar la democràcia.

Amb aquest nom, Lola Anglada va escriure també l'any 1937 un dels seus contes més famosos.

Per tot plegat, em fa suposar que el meu avi va conservar durant tot el franquisme aquesta figureta que va donar al seu net sense explicar-li la important significació política d'oposició al règim franquista. Moltes gràcies avi.