dimecres, 22 d’agost del 2007

A DOS METROS BAJO TIERRA

Un amic meu, amant del cinema i de les bones sèries de televisió, em va recomanar fa unes setmanes la sèrie "Six Feet Under" què s'ha exhibit al nostre país amb el títol de "A dos metros bajo tierra". En aquests moments emeten a Televisió Espanyola la cinquena temporada de la sèrie que ha obtingut algun premi Emmy.

En comentar-me el meu amic que anava de les vicissituds d'una família d'enterramorts vaig tenir una certa recança. Malgrat tot, vaig decidir recuperar els primers capítols de la primera temporada i considero que la recomanació era molt encertada.
Aquesta sèrie del canal HBO i que compta com a guionista amb Alan Ball, guanyador d'un oscar pel guió de la pel.lícula "American Beauty", narra la vida d'una família disfuncional de la ciutat de Los Angeles units pel negoci funerari. El fundador de l'empresa, pare dels dos germans que es veuen units de sobte per un testament que els nomena hereus del negoci per metitat, mor en el primer episodi a conseqüència d'un accident de cotxe. Ningú es lliura de la mort sembla que ens volguin anunciar els guionistes.
La primera escena de cada capítol ens explica la mort accidental d'una persona de qui coneixem els nom, cognom i les seves dates de naixement i defunció gràcies a una imatge d'una làpida que apareix en un fotograma. Després certs aspectes familiars d'aquest difunt es barrejaran en cada capítol amb les pròpies vivències i disputes de la família Fisher.

Al tractar-se d'una sèrie del canal HBO m'ha recordat en molts aspectes a la sèrie Los Soprano. Aquells una família de gànsters, aquests una família d'enterramorts. Tots tenen una forma especial de guanyar-se la vida, però tots tenen també les mateixes problemàtiques que tenim la resta d'humans. Són gànsters i enterramorts però persones per damunt de tot.
(Fotografia extreta de la URL oficial de la sèrie. http://www.hbo.com/sixfeetunder/ )

dissabte, 18 d’agost del 2007

NOU VIDES


Dirigida per Rodrigo Garcia l'any 2005 podrem veure aquesta pel.lícula composta de nou històries sobre nou dones diferents i que està rodada amb nou plànols-seqüència, és a dir, de forma que la càmera segueix tota la narració sense que existeixi cap canvi d'escena.
Alguns dels personatges femenins que són els pals de paller de la seva respectiva història els podrem veure com a secundaris en altres històries però sense que hi hagi cap mena de continuitat o enllaç entre les diferents narracions. Si alguna cosa podem dir que és comuna és el fet que tots els personatges necessiten de l'amor per a viure. De vegades serà el d'una filla a traves dels ulls de la qual tot sembla més fresc; d'altres el d'un marit atent a les peticions de la dona; de vegades, un marit que no està a l'alçada; també l'amor del pare que no va sentir una filla; fins i tot un amor del passat que un pensava mort i de sobte encara es mostra viu (és el cas de a segona història que sense cap mena de dubte és la més interessant). Aquesta recerca de l'amor, però, no sempre és lluminosa perquè sovint té un regust més amarg que dolç amb una ambivalència entre la felicitat i la infelicitat, entre la necessitat d'acceptació i el rebuig.
La pel.lícula compta amb la participació d'actrius veteranes com són Holly Hunter o Glen Close i també amb d'altres completament desconegudes. En totes, però, hi ha una gran força interpretativa que de vegades cau en la sobreactuació.
Una pel.lícula americana amb un cert toc experimental i de cinema independent que ens mostra que als Estats Units no tan sols es roden superproduccions adreçades als públics massius.

dimarts, 14 d’agost del 2007

L'ÀNIMA ESTÀ AL CERVELL



Acabo de llegir el llibre "El alma está en el cerebro" del polifacètic autor Eduardo Punset que s'autoqualifica a la seva URL com escriptor i divulgador científic. Les seves entrevistes en el programa de divulgació científica "Redes", emès per Televisió Espanyola, li serveixen de fil conductor per parlar de forma amena i amb voació d'arribar a tots els públics d'aquest gran enigma que és el funcionament del nostre cervell. Experts en antropologia, neurobiologia i psicologia ens ofereixen els seus punts de vista sobre com hem arribat a tenir aquesta eina tan important per a la nostra supervivència que està tan desenvolupada que li provoca que pateixi també greus disfuncions.
En el rerafons l'autor no perd oportunitat per tractar un tema que afavoreix que un llibre arribi a ser un supervendes: la felicitat.
Un dels moments que més m'ha interessat és l'explicació d'un experiment realitzat pel professor Gilbert. Es va permetre que un grup d'estudiants de fotografia fessin totes les fotografies que volguessin i al final de curs n'escollissin dues, una de les quals seria per a ells i l'altra per a la Universitat. A la meitat del grup se'ls va dir que la seva elecció seria irrevocable. A l'altra meitat que podrien canviar d'opinió i intercanviar la seva fotografia amb aquella que es quedava la Universitat. Al cap del temps es va fer un enquesta sobre la satisfacció en l'elecció de la fotografia. El grup que no podia canviar la seva fotografia es va mostrar més satisfet amb la seva elecció. El grup que podia canviar no estava tan content. Es preguntaven si havien fet l'elecció correcta. En canvi al preguntar als estudiants a quin dels dos grups haguessin volgut pertànyer, tots van manifestar que els hagués agradat formar part del grup que podia escollir i que podia canviar d'opinió. El professor Gilbert conclou "Sabem que una de les dues situacions fa més feliç a la gent i no obstant això, sempre escollim aquella que no ens fa feliç".
Serà sempre certa aquesta afirmació?

divendres, 10 d’agost del 2007

13 TZAMETI


13 (Tzameti) és una pel.lícula francesa de l'any 2005 rodada pel jove director Géla Babluani, natural de Georgia, i que rodada en un blanc i negre molt contrastat ha rebut diferents premis als Festivals de cinema de Venécia, Sundance i Sitges.

La pel.lícula recorda al cinema francès dels anys seixanta. El seu argument és molt dur i està carregat d'una violència deshumanitzada. Durant poc més d'hora i mitja la tensió es manté de vegades amb els llargs silencis del jove protagonista, Sébastien, i d'altres amb la construcció perfectament lineal d'una trama que té molt de viatge iniciàtic.

Recomano que ningú us expliqui quin és el tema principal de la pel.lícula malgrat del cartell alguna conclusió se'n pugui treure. Coneguda la trama la pel.lícula perd tot el seu interès.

Una fresca pel.lícula de tall independent que finalment ha arribat a les pantalles espanyoles durant l'any 2007.

dijous, 9 d’agost del 2007

LES VOLTES DE LA VIDA


Llegeixo al diari El País del diumenge 5 d'agost un article titulat "El samurái solitario que bombardeó América". Relata breument la història de l'aviador japonés Nobuo Fujita durant la segona guerra muncial i que té el palmarés de protagonitzar el primer atac aeri de la història contra el territori continental dels Estats Units i l'únic que ha existit a excepció del de l'11 de setembre de 2001 contra les Torres Bessones de Nova York.

Un 9 de setembre de 1942 després de despegar amb el seu hidroavió Yokosuka E14Y des de la coberta d'un submarí (els japonesos van construir petits hidroavions que es podien montar completament amb tan sols una hora i despegaven des de la coberta de submarins) va sobrevolar els boscos de l'estat d'Oregon on va deixar caure sis bombes de 76 quilos que podien disperar 520 petites bombes incendiàries. Els veïns del poble de Brookings van veure l'atac amb sorpresa però els focs es van extingir per si mateixos. L'atac es va repetir el dia 29 per la nit amb el mateix resultat.

L'any 1962 el Sr. Fujita es dedicava al comerç de metall i va rebre una invitació per viatjar al poble de Brookings. Va témer que el jutgessin per crims de guerra però va anar-hi acompanyat de la seva espasa. La seva sorpresa va ser veure una magnífica recepció per les autoritats del poble. Tan content va quedar que va regalar la seva espasa que encara s'exhibeix actualment a l'Ajuntament del poble. Al llarg de la seva vida va visitar en diverses ocasions el poble i fins i tot va arribar a plantar una sequoia en els boscos que un dia va voler calcinar. L'any 1997 el Sr. Fujita va morir i la seva filla Yoriko va decidir enterrar part de les seves cendres enmig dels boscos que l'aviador va voler incendiar. Quines voltes dona la vida!

( Fotografia extreta de la URL www.pnwbooks.com/docs/newbooks.html )

CAMBALACHE


Fa poc he escoltat una versió del cantautor argentí Juan Carlos Baglieto del tango Cambalache. La lletra va ser escrita pel poeta, autor teatral i compositor Enrique Santos Discépolo l'any 1934 per a la pel.lícula "El alma del bandoneón" estrenada l'any 1935 i que comptava amb la presència de l'actriu Libertad Lamarque.

Tant la lletra d'aquest cançó com la d'altres tangos argentins van ser prohibides per la censura argentina durant la Segona Guerra Mundial en un afany desmesurat de mantenir el govern argentí en una aparent neutralitat internacional davant el conflicte.

El bandoneón és un tipus d'acordió creat al segle XIX a Alemanya que s'utilitza en les composicions musicals del tango. En veure la lletra podem arribar a entendre perquè va ser censurada i hom pot pensar que després de setanta-dos anys no han canviat tant les coses al món.

"Que el mundo fue y sera una porqueria,

ya lo se;

en el quinientos seis

y en el dos mil también;

que siempre ha habido chorros,

maquiavelos y estafaos,

contentos y amargaos,

valores y dubles,

pero que el siglo veinte es un despliegue

de malda insolente

ya no hay quien lo niegue;

vivimos revolcaos en un merengue

y en un mismo lodo todos manoseaos.

Hoy resulta que es lo mismo

ser derecho que traidor,

ignorante, sabio, chorro,

generoso, estafador.

Todo es igual; nada es mejor;

lo mismo un burro que un gran profesor.

No hay aplazaos ni escalafon;

los inmorales nos han igualao.

Si uno vive en la impostura

y otro roba en su ambición,

da lo mismo que si es cura,

colchonero, rey de bastos,

caradura o polizon.

Que falta de respeto,

que atropello a la razon;

cualquiera es un señor,

cualquiera es un ladron.

Mezclaos con Stavisky,

van Don Bosco y la Mignon,

don Chicho y Napoleon,

Carnera y San Martin.

Igual que en la vidriera irrespetuosa

de los cambalaches

se ha mezclao la vida,

y herida por un sable sin remaches

ves llorar la Biblia contra un calefon.

Siglo veinte, cambalache

problematico y febril;

el que no llora, no mama,

y el que no afana es un gil.

Dale nomas, dale que va,

que alla en el horno nos vamo a encontrar.

No pienses mas, echate a un lao,

que a nadie importa si naciste honrao.

Que es lo mismo el que labura

noche y día como un buey

que el que vive de los otros,

que el que mata o el que cura

o esta fuera de la ley"