dijous, 30 de desembre de 2010

SUNSET PARK

Paul Auster ens ha deixat enguany la seva obra titulada Sunset Park on ens narra la vida d'un grup de personatges amb vides entrellaçades a la ciutat de Nova York, la seva ciutat literària igual que és la ciutat cinematogràfica del director Woody Allen.

Miles Heller va abandonar fa uns anys la casa del seu pare i la seva madrastra, sense donar cap explicació. Abans d'arribar als trenta-anys es troba vivint a Miami i s'enamora de Pilar, una noia hispana aficionada a la literatura però que és menor d'edat i encara va a l'institut. Una de les germanes de Pilar no veu amb bons ulls la seva relació amb Milles i l'amenaça amb denunciar-lo a les autoritats. Per això Milles torna a Nova York, on ha mantingut contacte des de sempre amb un amic, en Bing, que té el projecte d'ocupar una casa abandonada del barri de Sunset Park, al cor de Brooklyn i al davant del cementiri de Green Wood, ple de morts 'il.lustres.

La casa la compartirà Milles amb 3 persones més. En Bing que es dedica a reparar coses antigues en un comerç que es denomina l'hospital de les coses trencades a banda de tocar la percussió en un grup de jazz. Ellen, una artista plàstica que no acaba de trobar el seu estil i viu obsesionada per l'erotisme. Alice, amb treballs temporals d'ensenyament que li permeten anar tirant per poder acabar la seva tesi doctoral.

Els quatre, més el pare de Milles, propietari d'una editorial independent sotmesa al vendaval de la crisi i amb un matrimoni que també fa aigües i la mare de Milles, a qui va abandonar de petit, per anar a Hollywood i acabar convertida en una actriu famosa, ens ofereixen un mosaic de personatges que tenen sovint dificultat de compartir els seus sentiments interiors i dibuixen l'estela dels camins de les seves vides, entre la fatalitat i l'esperança.

Pel mig, tocs d'hemeroteca amb jugadors famosos de beisbol i la malograda vida de l'actor nordamericà Steve Cochran el qual va patir una mort absolutament tràgica i sonada.

Fotografia: Imatge de Sunset Park.

dimarts, 28 de desembre de 2010

UNA CANÇÓ COUNTRY PER ANAR ACABANT L'ANY

Estic veient la primera temporada de la sèrie còmica de televisio My name is Earl que la cadena Fox va cancel.lar després d'haver-ne produït quatre temporades.
La série va aconseguir guanyar dos premis Emmy a la temporada 2005/2006 al millor director de série còmica i al millor guió en una série de comèdia i ens explica la vida i miracles de Earl, un autèntic desastre de persona que arrel d'un accident i gràcies a una al.lucinació descobreix el concepte de karma. La vida et paga amb mal tot el mal que has fet. Si vols que et pague amb bé hauràs d'esmenar tots els teus errors.
I vet aquí a Earl amb una llista de totes les malifetes que ha fet a la seva vida, tractant d'esmenar-les una a una, per a la qual cosa s'enfrontarà a situacions absolutament disparatades i plenes d'un humor que em recorda clarament a moltes pel.lícules dels germans Coen (Qui no veu en Earl al mateix H.I Mc Donnough, interpretat per Nicolas Cage en Arizona Baby?)
La sèrie també compta amb una banda sonora amb éxits musicals fonamentalment dels anys 60 i 70. D'entre les cançons he descobert una cançó de música country titulada East Bound and Down del cantautor Jerry Reed, nascut a Nashville, cuna de la música country.

divendres, 24 de desembre de 2010

CANÇÓ PER LA NIT DE NADAL

Fa pocs dies el company Jesús Auré penjava a Facebook la cançó For Emma del grup nordamericà Bon Iver que em va deixar captivat.
El grup té molt poca obra. Tan sols va treure un àlbum l'any 2007 titulat For Emma, Forever Ago i un EP l'any 2009 titulat Blood Bank.
Si algú li agrada la cançó que penjo, pot tafanejat pel Youtube i veurà una bona varietat i la màxima sensibilitat musical en les seves composicions.
Us deixo la cançó Woods del seu àlbum Blood Bank. Absolutament hipnòtica per escoltar una tarda abans del dia de Nadal mentre gairebé tothom està atrafegat per fer compres, preparar el sopar o acabar d'arreglar-se.
Bones Festes.

dimecres, 15 de desembre de 2010

EV'RY TIME WE SAY GOOD BYE

Estic llegint l'últim llibre de l'escriptor Paul Auster titulat Sunset Park.
Auster ha escrit guions d'algunes pel.lícules i fins i tot es va atrevir a dirigir en solitari dos obres, Lulú on the Bridge (1998) i La vida interior de Martin Frost (2007). Auster sembla un cinèfil que parla en ocasions de directors de cinema, reals o de ficció i pel.licules. Concretament en aquesta última obra parla, a traves d'un dels seus personatges, del clàssic Els millors anys de la nostra vida del director William Wiler.
Però un home amant de les arts, tampoc poc deixar de banda la música. Algú s'imagina a Woody Allen sense les seves bandes sonores o sense els seus concerts de clarinet?
En una escena del seu últim llibre, Auster situa en un funeral al germà de la difunta tocant la cançó Ev'ry time we say good-by/I die a llitle del cantant Cole Porter, una canço absolutament apropiada per un funeral. Aquesta cançó ha estat versionada per diferents cantants, entre d'altres podem citar a Robbie Williams o el cantant del grup Simply Red, Mick Hucknall. Us deixo la versió de Natalie Cole.

dissabte, 11 de desembre de 2010

MASH UP: ALLIOLIS MUSICALS DE L'ERA DIGITAL

Es coneix com mashup a la barreja de dos o més cançons en una de sola. Una de les tècniques més fàcils és utilitzar el canal instrumental d'una cançó per afegir-li passatges amb la part vocal d'un altra.
A Youtube en podreu trobar molts amb estils musicals ben diversos, amb més o menys encert.
Us en deixo tres a tall de mostra:
a)Part instrumental de l'Stayin'Alive dels Beegees amb veus de The Wall de Pink Floyd.
b)Part instrumental de Hey ya d'Outkast amb veus de We will rock you de Queen.
c) Un de molt encertat, amb parts instrumentals de la banda sonora de Ghost Busters i el Thunderstruck d'ACDC, cantada per Brian Johnson del grup australià.

diumenge, 5 de desembre de 2010

ELEPHANT SIX

Elephant Six (Recording Company) va ser un col.lectiu de músics del panorama independent dels Estats Units que va tenir força activitat durant la dècada dels 90. Aquest grup va ser fundat a Denver (Colorado) però tenia la seva seu operativa a Athens (Georgia), ciutat de poc més de 100.000 habitants que també va donar a la llum el grup REM. Tots els grups van acabar en altres segells discogràfics i aquesta discogràfica va entrar en declivi, malgrat els membres del col.lectiu han continuat en contacte i fins i tot formen una comuna a la ciutat d'Athens.
Un dels grups d'aquest col.lectiu és Of Montreal (Athens). La seva trajectòria musical va començar l'any 1997 i han editat fins el moment 10 àlbums i se'ls engloba dins de la molt genèrica etiqueta indie pop, i de forma específica com twe pop.
Us deixo el video de la cançó The party's crashing us, de l'àlbum Sunlandic Twins del 2005.

dijous, 2 de desembre de 2010

EL MUSEU DE LES SS DE WEWELSBURG

Llegeixo en el número de desembre de la revista La Aventura de la Història un article doble titulat el Terror de las SS i en el qual informa sobre el desenvolupament d'una mostra sobre el nazisme a Berlín i l'obertura d'un museu de les SS a la localitat de Wewelsburg.
Els alemanys, a banda del museu dedicat a l'Holocaust que existeix a la ciutat de Berlin o l'obertura al públic d'alguns camps d'extermini com el de Sachsenhausen prop de Berlín o Dachau prop de Munich, no han estat gens partidaris de revisitar una part negra de la seva història com és la del nazisme. El silenci i la persecució decidida de qualsevol simbologia o apologia del nazisme han estat una constant des de la finalització de la Segona Guerra Mundial.
Ara, amb l'oposició d'alguns sectors de la població, sembla que estan canviant les coses i és per això que avui es pot visitar aquesta inedita mostra a Berlín o el museu de les SS de Wewelsburg.
A Wewelsburg, el règim nazi va utilitzar una fortalesa medieval per a formar a la élit nacionalsonalista, on eren entrenats filosòfica, ideològica i físicament. En la reconstrucció del castell, el règim nazi hi va dedicar una partida pressupostària de 250 milions de reichmarks a l'any 1933 i també s'hi van destinar altres nombroses dotacions de fons, doncs no es va reparar en despeses per a la investigació de matèries com llengues germàniques, pre i protohistòria, folclore, història medieval i genètica.
Ara que a Tortosa segueix obert el debat sobre la eliminació d'un monument inaugurat pel dictador Francisco Franco al bell mig del riu Ebre a l'any 1966, no deixa de ser oportú veure les iniciatives que es prenen en altres països europeus al voltant de determinats episodis nefastos de la seva història.
La simbologia del castell de Wewelsburg és impressionant, atès que estava cridat a ser el santuari que albergués el legendari Sant Grial que era cercat pels jerarques nazis arreu del món. La fortalesa té una cripta que havia de destinar-se a acollir la flama eterna en honor dels oficials de les SS, i té com a clau de volta una gran esvàstica.
John Stucke, responsable del museu de de Wewelsburg declara a la revista: "Hace sólo diez años hubiese sido imposible organizar esta exposición", per afegir poc després: "Si no enseñamos todo esto, lo cubrimos de misterio y lo peligroso no es el objeto, sino la ideología que hay detrás de él".
Trobo totalment encertada la frase. La eliminació d'alguns monuments suposa esborrar una part de la memòria col.lectiva, i sovint, els episodis més indignes de la nostra història no és bo que s'oblidin. Però el que tampoc es pot permetre es deixar aquest tipus de monuments com a simples objectes que puguin deixar interpretacions obertes. El que cal és conferir-los el seu sentit i explicació històrica, i interpretar-los des de valors ètics i humanistes per tal de no repetir els greus errors del passat.
Fotografia: Castell de Wewelsburg. Renània del Nord-Westfalia. Alemanya

divendres, 26 de novembre de 2010

RECORDANT LA SHAKIRA DE 1998

L'amic Alfonso Chaney es va sorprendre ahir que hagués anat al concert de Shakira, suposo perquè coincidim amb el noste amor musical al cantant David Bowie que està força allunyat de l¡estil de a cantant colombiana.
M'agrada la música d'estils molts diferents, malgrat reconec que predomina la meva afició per la música anglosaxona, en especial l'anglesa, més que la música espanyola o catalana.
Li vull recordar al meu amic, que la cantant Shakira no és una novençana en el món de la música atès que el seu primer àlbum és d'un llunyà 1995, ara fa 15 anys i no oblidem que la cantant té actualment 33 anys (Bowie evident ma començar a la dècada dels 60 però per això també té un bon grapadet d'any) .
Tots aquesta anys en el món de la música m'indiquen que si ha arribat a l'estelat del que gaudeix actualment, ho és després de molts d'anys de picar pedra en el show business musical i gràcies a l'habilitat, pròpia o dels seus assessors, de relacionar-se molt bé amb altres artistes fent duets o amb esportistes d'elit i promoció de productes comercials que l'han portat a una projecció internacional, amb la guinda de ser la veu de l'últim Mundial de futbol.
Els seus dos primers discos, Pies descalzos (1995) i ¿Donde están los ladrones? (1998), tenen un estil molt més fresc, acústic i pop que les seves últimes cançons, però hom coincidirà amb mi que llavors podia parlar-se més de música i ara de producte musical.
Us deixo el video de la cançó ¿Donde están los ladrones? que donava nom a l'esmentat àlbum i on podem veure una Shakira molt joveneta amb el pel morè i tocant l'harmònica.

dijous, 25 de novembre de 2010

SHAKIRA AL PALAU SANT JORDI

Amb les entrades esgotades des de feia mesos, la cantant Shakira va actuar ahir al Palau Sant Jordi de Barcelona amb el recinte ple de gom a gom (18.000 localitats).
El concert va començar amb aproximadament 20 minuts de retard sobre l'hora prevista, amb el palau a fosques il.luminat pels telèfons mòbils i els flashos de les càmeres que volien captar la imatge de l'artista que va recórrer de forma arriscada, vestida amb un vestit rosa fúcsia que li tapava el cap, un passadís des d'un lateral del palau fins una pasarel.la situada com annex a l'escenari principal.
La cantant Shakira és un fenòmen de masses que aglutina públics molt diversos com recordaven avui les cròniques dels diaris El Periódico i la Vanguardia, on el primer feia referència a un pùblic" barreja d'homes i dones; adults, adolescents i nens", mentre el segon feia referència a una "audiència intergeneracional com en poques ocasions /avis de jubilosa aparença, pares saltarins i fills de curta edat) i socialment transversal".
La colombiana va parlar d'una forma fluïda el català i és que la colombiana ens va recordar que té arrels catalanes ja que el seu segon cognom es diu Ripoll i passa temporades a la ciutat de Barcelona (Per la tarda havia fet una roda de premsa per presentar l'espot nadalenc de Freixenet).
La cantant no va parar de moure's per tot el llarg de l'escenari durant les cançons més animades, pasarel.la inclosa, mentre de tant en tant sacsejava la seva rossa melena al més pur estil rock and roll i movia els seus malucs, cintura i panxa al més pur estil Bollywood, moviments que li han donat una personalitat artística força definida.
El repertori va incloure clàssics i, com no podia ser d'altra manera, cançons del seu nou disc Sale el Sol, on hi ha algunes cançons amb ritmes musicals de regaeton (Gordita- "esto a ti te va a calentar qué") on el volum de so es feia gairebé insuportable.
Una de les coses que em va cridar més l'atenció és que moltes noies cridaven reiteradament "guapa" a la cantant, en els moments en que la tenien ben a prop a la passarel·la.
Tot el públic es va entregar a l'espectacle, durant prop de 2 hores, moment en què va finalitzar el concert amb l'inefable Waka Waka, cançó de referència del passat mundial de futbol de Sudàfrica que va començar amb un vídeo a la pantalla gegant amb nens de raça negra explicant que volien ser de grans i acaben empastifant-se mans i cares amb pols de colors.
Acabat el show i enceses les llums del palau la gent va continuar ballant durant una estona al ritme d'una cançó de la cantant que sonava pels equips de so i s'acomiadava de l'espectacle amb el convenciment d'haver passat una molt bona vesprada.

dijous, 4 de novembre de 2010

NENA. MADE IN GERMANY

La cantant alemany Gabriel Susanne Kerner, més coneguda com Nena, va nàixer a l'any 1960 i va tenir el seu moment musical més gloriós en la dècada dels 80, especialment amb la seva cançó 99 Luftballons.
Nena és una artista pop molt reconeguda en el seu país i una mostra de reinvenció personal, doncs després del seu triomf, sempre va continuar en actiu, amb una rebifada de la seva carrera i popularitat en la primera dècada d'aquest segle.
El seu últim àlbum es titula Made in Germany (2009), títol que també ha servit per llançar enguany un doble àlbum en directe d'un dels concerts de la seva gira alemanya.
Als seus 50 anys té una aparença física i encant envejable i és per als alemanys una diva del pop, a l'alçada de Madonna o Killie Minogue.
Us deixo un video de la seva cançó Geheiminis de l'àlbum Made in Germany.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

CARANCHO. CINEMA REALISTA ARGENTÍ

A Argentina morin cada dia 22 persones en accident de trànsit. Aquesta dada ens dona una xifra de morts durant la última dècada d'un poc més de 80,000 morts.
Amb aquestes dades arranca la pel.lícula del director argentí Pablo Trapero que ens mostrarà la realitat social de les víctimes dels accidents i de les persones, que com a voltons, es lucren amb les indemnitzacions derivades dels accidents.
Sosa (Ricardo Darín) és un advocat que ha perdut la seva llicència i treballa a contracor dins d'una empresa, autèntica associació il.lícita amb membres corruptes de la policia, que es dedica o bé a provocar accidents i així estafar a les companyies asseguradores, o bé a aprofitar-se directament de les situacions de precarietat de moltes persones amb necessitats econòmiques , oferint un adelantament de part de la indemnització a canvi de quedar-se després amb una elevadíssima participació.
Sosa coneix a Lujan, interpretada per Martina Gusman, una metgessa que treballa en les urgències i emergències de l'àmbit metropolità de Buenos Aires. El naixement d'una relació sentimental entre ambdós, farà que Sosa intenti esmenar la seva conducta, però no és fàcil sortir d'una màfia un cop hi has entrat.
Filmada amb un alt component de realisme social, destaca per les seves últimes escenes d'acció, dures i impactants.
Nota personal: 6

dijous, 14 d’octubre de 2010

BURIED (ENTERRAT)

Buried, del director Rodrigo Cortés, ha aconseguit avui el premi Méliès d'Or, guardó a la millor pel.lícula europea del gènere fantàstic atorgat per l'European Fantastic Film Festivals Federation.
La pel.lícula tindrà de ben segur una gran rendibilitat enorme, ideal en temps de crisi i demostra com es poden fer accions amb recursos continguts, si es disposa d'una bona promoció i l'ajuda dels crítics (ambdues coses es compleixen en aquest títol).
Amb un sol actor (Ryan Reynolds) i un únic escenari, un caixó de fusta molts d'espectadors poden sentir-se estafats, però segur que ho compensa l'habilitat del director per a crear un espai claustrofòbic que angoixa i apreta l'espectador en la seva cadira.
En alguns moments ens posarem en la pell del personatge, una situació límit més propera als malsons que a les desgràcies que un pot esperar de la vida real. En canvi, en altres moments, hom voldrà posar-se en la pell dels pocs personatges de l'exterior que se'ns mostren de forma remota i d'aquesta manera ajudar a la seva salvació.
Destaquen els títols d'entrada al més estil clàssic, l'autoria dels quals no he pogut esbrinar i que perfectament podrien estar signats pel mestre Saul Bass, si aquest encara visqués.
Nota personal: 7

dissabte, 9 d’octubre de 2010

KINGS OF LEON: NOU ÀLBUM

Kings of Leon és un grup fundat l'any 1999 pels germans i cosí Followil. Originaris de la ciutat de Nashwille, cor polític i cultural de l'estat de Tenesee, aquest grup practica un rock del Sud que s'allunya de l'estil tradicional de música country produïda amplament en aquest Estat.
Ara acaben d'editar el seu cinquè àlbum d'estudi i que es titula Come Around Sundown, composat de 13 cançons. Al meu entendre destaquen les tres primeres The End, Radioactive i Pyro, sense desmerèixer tota la resta que forma un conjunt de cançons variades, amb un to més viu, rítmic i optimista que el seu àlbum anterior, Only by the Night.
La influència country es deixa notar en el so d'algunes guitarres i la veu d'algunes cançons com Back Down South
Un grup atractiu que sembla compta d'un atractiu directe que es podrà comprovar l'1 de desembre de 2010, en el seu únic concert a Espanya que es celebrarà a Madrid.
Us deixo el video de la cançó The End.

dijous, 7 d’octubre de 2010

EL RIU DE LA LLUM

L'escriptor madrileny Javier Reverte (no confondre amb l'autor del capità Alatriste) ens ha presentat enguany el seu tercer llibre dedicat als grans rius.
Si a Vagabundo en África ens va narrar un recorregut pel riu Congo amb l'omnipresent figura literària de Joseph Conrad, i a El río de la desolución va estar dedicat al Amazonas, en el Rio de la Luz l'autor ens porta pel Canadà i Alaska fins al riu Yukon amb la presència literària constant de Jack London.
El recorregut comença a la ciutat de Vancouver, des d'on pel pas de l'interior, un cami naval entre la costa continental i un nombrós d'illes litorals que voreja la costa occidental de l'estat canadenc de la Colùmbia britànica, el portarà fins la ciutat de Skyagway. Des d'allí, a traves d'un pas entre gran muntanyes anomenat White Pass que van utilitzar els aventurers que volien arribar a l'or del Klondike i pel qual discorre actualment una línia de ferrocarril, arribarà a Whitehorse.
Des d'aquesta última ciutat recorrerà el curs del riu Yukon amb canoa fins la ciutat de Dawson City, legendària ciutat que va arribar a tenir 40.000 habitants a l'any 1898, per decaure demogràficament fins 800 habitants en la dècada dels seixanta, i créixer lleugerament des de llavors, gràcies al turisme i l'explotació moderna de les mines d'or.
El recorregut no s'acaba a Dawson, sinó en un mercant porta-contenedors amb el qual viatjarà finalment el nostre escriptor des de Montreal, baixant el curs fluvial del riu Sant Llorenç i pel Atlàntic Nord amb els seus icebergs i cels grisosos fins a Liverpool.
L'autor combina, com sempre, la narració del seu recorregut que ens permet descobrir la geografia, els paisatges i els animals d'aquesta gran zona natural de Nordamerica, amb les relacions personals que viu durant el trajecte i també, la utilització de fets i personatges històrics que ens portaran en un viatge en el temps quan ens parla de l'escriptor Jack London o de personatges propis de l'Oest americà i que es van moure portats per la voràgine de la febre de l'or com Buffalo Bill, Billy el Niño, Wyatt Earp, Pat Garret o Soapy Jefferson Smith.
Un llibre amè, molt recomanable per als amants de la literatura de viatges barrejada amb història.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

THE HIGH VIOLETS I EL SHOEGAZING

El grup The High Violets va començar a caminar l'any 1998 a Portland, ciutat dels Estats Units que ha demostrat una gran efervescència musical, junt a Seattle, dins de la música indie.
Malgrat ja han passat dotze anys des de la seva fundació tan sols han gravat quatre àlbums complets, l'últim d'ells d'enguany titulat Cinema.
Aquest grup se'l etiqueta dins d'una corrent musical denominada shoegazing que faria referència a un conjunt de grups que creaven un gran mur de so amb les guitarres (distorsions amb diferents tipus de pedals) i els teclats que provocava un cert estat anímic que provocava que els músics, en lloc de mirar el públic, es miressin els peus mentre actuaven.
Algun crític musical amant de les etiquetes va generar aquesta denominació que ha perdurat fins avui des de finals desl anys 80, on s'hi enquadraven grups com Jesus and Mary Chain, i després de tenir pocs referents musicals en la dècada dels 90, en aquesta primera dècada del segle XXI han sorgit nombrosos grups que es poden enquadrar en aquesta corrent, entre els quals citarem els francesos M83, els espanyols Blacanova o els danesos Mew.
Us deixo el video de la cançó Chinese Letter.

diumenge, 19 de setembre de 2010

QUE ORFES S'HAN QUEDAT ELS ARAGONESOS SENSE EL MESTRE LABORDETA!

En qualsevol pàgina d'Internet trobareu la seva biografia, per a que repetir-la.
Avui és un dia de dol per a l'Aragó i per totes les persones lluitadores i estimadores de la seva terra i de les arrels fondes dels ancestres. Ens ha deixat un home directe, dels que xafen amb els peus al terra, peus que el van portar a recórrer molts camins i paisatges amb la seva motxilla a l'esquena.
Va portar la televisió a les Terres de l'Ebre, mostrant com els homes i les dones es relacionen amb el seu espai ambiental, l'home i el seu medi, defensant un desenvolupament a escala humana, a ritme humà i que preservi la natura.
Un home a qui no li tremolava la veu per cantar-lis el seu famós " A la mierda" als hereus de la dreta franquista des del faristol del Congrés dels Diputats. Un home que també va lluitar decididament contra el PHN, una agressió descomunal contra un riu, l'Ebre, l'artèria principal de les nostres Terres i de l'Aragó.
Aquest home lliure ens va deixar el seu Canto a la Libertad que es considerat com el segon himne de l'Aragó.
Descansi en pau un home dels que surten de tant en tant, una de les veus aragoneses més destacades dels últims 50 anys.

dilluns, 13 de setembre de 2010

ANGEL GUIMERÀ: EL NOBEL QUE ESPANYA VA IMPEDIR

Aquest estiu mentre feia un curs a Santander organitzat per la UIMP vaig comprar el llibre titulat "Menudas historias de la historia" de la periodista Nieves Concostrina.
La dedicatòria del llibre deixa molt clares les intencions de l'escriptora i que no és un altra que fer agradable la història per al gran públic a partir d'episodis breus (extensió aproximada d'una pàgina) que parlen de personatges o fets històrics de temàtica diversa, religiosa, política, de descobriments geogràfics, d'arts i ciència, d'esports, de batalles, de legendes ... Així fins a 374 notes històriques breus.
Moltes de les sorprenents històries que ens presenta l'escriptora ja les coneixia, però n'hi ha una de desconeguda per mi que em va causar una forta indignació.
L'episodi es titula "Echegaray, un Nobel discutido" i fa referència a l'obtenció del premi Nobel de Literatura per part d'aquest escriptor l'any 1904. Echegaray era un enginyer de ports i camins que va destacar en el camp de les matemàtiques; també es va dedicar durant molts anys a la política on va arribar a ser ministre, diputat i senador vitalici i finalment es va dedicar a la literatura, en concret al teatre on tothom ha coincidit anys després en la mediocritat de la seva obra.
La qüestió és que Echegaray era un home amb molt bones relacions a Espanya i no és extrany que quan l'Acadèmia d'Estocolm es va plantejar concedir el premi Nobel de Literatura de forma conjunta al català Angel Guimerà i al poeta provençal Frederic Mistral, autors de dos llengües romàniques amb una història comuna, es va activar la maquinària diplomàtica de l'Estat espanyol que va maniobrar per evitar la concessió del premi a Àngel Guimerà, qui dona la casualitat també havia destacat com a polític catalanista. Finalment el Nobel es va concedir exaequo a Echegaray i Mistral, en una mostra més de l'expoli i de les agressions continues que ha tingut que patir i pateix Catalunya.
L'autora explica un altra anècdota per il.lustrar la mediocritat dramatúrgica d'Echegaray. Sembla ser que un dels principals enemics que tenia era l'autor Valle-Inclán. Així en el teatre Fontalba de Madrid, durant la representació de l'obra El hijo del diablo, amb Margarita Xirgu com a actriu principal, Valle-Inclán es va aixecar de la seva butaca i enmig de l'ovació va cridar tres cops: ¡Muy Mal!. Un policia se li va apropar per recriminar-li els seus improperis,a la qual acció Valle-Inclan s'hi va resistir i, per això, va acabar detingut. Mentre sortia del teatre va anar cridant : !Arreste a los que aplauden!

dissabte, 11 de setembre de 2010

ELS AMICS DE LES ARTS

Ahir per la nit el grup musical Amics de les Arts van estar de concert a Tortosa dins del programa de les Festes Majors de la Cinta. Amb cinc discs a la venda, enguany al grup se'ls ha girat força feina, doncs tan sols cal veure la seva web per comprovar que durant el mes de setembre han tingut programats catorze concerts.
Es van presentar amb nou persones damunt del escenari, els quatre membres originals acompanyats de cinc músics per desgranar tot el seu repertori.
Amb una vis còmica destacada, els trànsits entre cançó i cançó els aprofiten per fer una presentació carregada de bon humor. La barreja de balades íntimes i talls d'electropop, jocs de paraules i molta ironia, els han convertit en un dels grups més atractius del espai musical en català, per la qual cosa ja han estat reconeguts per públic i crítica, tal com ho demostra l'obtenció del premi Disc català de l'any 2009 (guardó convocat anualment per Ràdio 4).
Us deixo la cançó Les meves ex i tu del disc Bed & Breakfast.
Deixa'm pensar/ com t'ho puc dir/ deixa'm pensar (x2) / Hem de parlar / fem un cafè / que hem de parlar / t'he d'explicar / Que un estudiant / mai ha pogut constatar/ que l'amor només dura un temps / I pel amants de l'estadística / diu que tota aquesta mística / s'acaba evaporant un 100% / Les meves ex i tu / teniu tant en comú / que pensat fredament / en res sou diferents / que pensat fredament / potser us entendríeu bé, / a mi totes em provoqueu el mateix / No ploris pas / no n'hi ha per tant / no ploris pas / no ploris pas / Ho faig per tu / que quedi clar / ho faig per tu / sempre per tu / Ara estaré molt fotut / vénen dies dolents / però bé, ja em recuperaré / Tu busca'n un de comprensiu / jo en buscaré una comprensible / i segur que no ens pot 'nar tan malament / Les meves ex i tu / teniu tant en comú / que pensat fredament / en res sou diferents / que pensat fredament / potser us entendríeu bé, / a mi totes em provoqueu el mateix. / Tu vius al planeta piruleta (x4) / Tu! / Les meves ex i tu / potser us entendríeu bé, / súper bé!/

divendres, 10 de setembre de 2010

UN PROFETA

En l'anterior entrada vaig fer una caracterització del cinema francès que tret de comptades excepcions em sembla un cinema reiteratiu amb personatges que es debaten en dilemes existencials i on la visió dels directors està massa omnipresent.
Acabo de veure una de les excepcions a la meva visió del cinema francès. Un profeta, dirigida pel notable i premiat Jacques Audiard (Premis Cèsar del cinema europeu, Premis BAFTA i Gran Premi del Jurat de Cannes) és un drama carcelari totalment allunyat de la maniquea pel.lícula espanyola Celda 211.
Audiard ens presenta a un jove delincuent àrab de dinou anys que arriba a la presó, analfabet, immadur, sense cap arrelament familiar i individualista. A la presó la vida diària està bàsicament organitzada en dos grans clans de protecció: els corsos i els àrabs. Però entrar dins del grup té un alt preu que és d'obligatori compliment dins d'un centre penitenciari on les dinàmiques dels interns (consum de drogues, entrada de televisors o telèfons mòbils, incidents violents) són tolerats o perseguits en funció del lloc que ocupa el pres en la piràmide social de la presó.
Les experiències, l'aprenentatge formal a l'escola de la institució i el coneixement de les dinàmiques socials de la delinqüencia organtzada convertiran a Malik en el moment de sortir de la presó en una persona nova però lluny de la rehabilitació social.
Una gran pel.lícula carregada de cruesa malgrat el director no es fa redundant en les escenes més violentes. La violència no és el tema de la pel.lícula, sinó que és un element més del dia a dia dels presoners, com ho pot ser menjar, dormir, xerrar o passejar en el pati.
L'ull del director és fred com el personatge en què es converteix Malik, que em genera una ambivalència de sentiments: ni em cau simpàtic, ni em causa rebuig. Malik és com és, amb les seves circumstàncies. Vaja, igual que la vida mateixa, on el millor és no capficar-s'hi.

dijous, 2 de setembre de 2010

VILLA AMÀLIA

El cinema francès s'ocupa d'històries existencials on planejen dubtes sobre el sentit de les nostres vides, amb personatges neuròtics, pedants, únics, fràgils però amb determinació i, sovint, francament insofribles. El que acabo de dir pot semblar una heretgia, però és el que penso. Moltes de les pel.lícules franceses es prenen massa seriosament a n'elles mateixes i als personatges que ens presenten i els seus directors, juguen a ser demiurgs de vides hiperbòliques i forçades. No puc evitar tenir sempre una sensació a camí entre la profunditat de la mirada i la inversemblança (fins i tot el ridícul).
Villa Amàlia és una fidel representant del cinema francès. Basada en una novel.la de Pascal Quignard (que evidentment no he llegit), el guionista i director Benoit Jacquot sotmet al personatge d'Ann (interpretat per l'actriu Isabelle Huppert) a accions, ara accelerades i rampelloses, ara lentes en un procés personal i confús cap a la sol.litud (que no és el mateix que sol.letat).
Ann, que porta una vida burgesa i urbana descobreix uns fets i retroba a una persona de la seva infantesa que li funcionen com a gatells per abandonar la vida que porta i emprendre una nova vida despresa de qualsevol cosa que li pugui recordar el seu passat immediat.
Desaparèixer i canviar la nostra vida és una fantasia que moltes persones tenen o han tingut al llarg de les seves vides. Cadascú s'imagina altres móns possibles, però Ann no en té cap de predefinit i l'anirà construint sobre la marxa.
Nota personal: 6
Nota Filmaffinity: 5,6

diumenge, 22 d’agost de 2010

SCISSORS SISTERS: RUNNING OUT

Fa escasament dos mesos es va editar el tercer àlbum d'estudi del grup nordamericà Scissors Sisters, els quals actuaran a Barcelona el proper 8 de novembre, a la sala Razzmataz.
El disc és una continuïtat del seu estil musical a cavall del glam i l'electropop (manifesten que estaven cansats de tanta música indie) i compta amb la producció de l'anglès Stuart Price, per la qual cosa està més que assegurat el ball.
El cantant del grup segueix utilitzant el falset a l'estil dels Beeges que és una característica del grup, malgrat se n'aparta completament en temes com Running Out (us deixo l'audio). La modulació de la veu del cantant és diferent en les diferents cançons i on, per cert, apareix molt poc la veu de la cantant Ana Matronic.
Globalment un àlbum força rodó, amb bons temes com Invisible Light, Shin Tight, Running Out o Fire with fire.

PUBLICITAT AMB ANIMALS

A Catalunya s'ha aprovat recentment una llei, a conseqüència de la tramitació parlamentària d'una iniciativa legislativa popular, que suposa la prohibició a partir de l'any 2012 de la celebració de curses de bous.
Existeix també un cert debat sobre la utilització en general d'animals en espectacles, sobre tot animals salvatges en captivitat, que ha arribat a que alguns ajuntaments catalans han prohibit en els seus municipis els espectacles de circ que utilitzin animals en captivitat.
D'altra banda, però, la utilització d'animals que parlen i es comporten com els humans es amplament acceptada en el món del cinema d'animació i no és gens difícil veure també la utilització d'animals en spots publicitaris.
Us en deixo dos que em semblen força aconseguits, un d'ells de la cervesa brasilenya Brahma basat en les curses de bous i l'altre, d'un concesionari nordamericà d'automòbils, que propugna un peculiar sistema antirobatori per a vehicles (feu-ne doble click, doncs no es carrega bé). Seran aquests anuncis peces de filmoteca d'aquí 100 anys?

diumenge, 1 d’agost de 2010

TOY STORY 3

Diu el refrany castellà "segundas partes nunca fueron buenas". I les terceres, em pregunto?
La saga d'animació Toy Story dels estudis Pixar ha anant augmentant el llistó en cadascun dels seus lliuraments i deixa un llistó elevadíssim per al cinema d'animació en la cloenda i estic convençut que guanyarà l'Òscar a la millor pel.lícula d'animació en la propera edicio d'aquests premis cinematogràfics.
Dirigida per Lee Unkrich (Monstruos SA i Buscando a Nemo) arriba 11 anys després de la seva segona part. Andy ja ha complert 17 anys i es prepara per anar a la Universitat. Que es suposa que ha de fer un adolescent amb les joguines de la seva infantesa? Tirar-les a les escombreries? Empaquetar-les en una caixa i deixar-los en un traster, per recuperar-les més tard en un acte de nostàlgia? Donar-los a algú que els hi doni una segona oportunitat?
Amb aquest punt de partida, la pel.lícula no et deixa un minut de descans gràcies al seu virtuosisme tècnis; al seu humor, irònic i en alguns moments càustic; la seva trepidant acció i les aventures dels personatges; la bondat i solidaritat, però també la maldat i l'egoïsme d'algunes joguines (com els humans, no?); la seva fluidesa narrativa.
Crec que la pel.lícula no defraudarà a cap espectador amb capacitat de fer una lectura adulta a les aventures i desventures d'uns personatges infantils i absolutament entranyables.
Com diria Buzz Lightyear: Fins a l'infinit... i més enllà!

MORCHEEBA: BLOOD LIKE A LEMONADE

Aquesta banda britànica sempre ha destacat per comptar amb un estil propi, barreja de trip hop, pop, blues, i que ha anat modificant-se al llarg del temps des dels seus inicis a l'any 1996 amb l' àlbum Who can you trust?
Al mes de juliol han tret al mercat el seu setè àlbum titulat Blood lide a Lemonade, que ha suposat el retorn de la seva cantant Skye Edwards(després d'haver abandonat el grup fa 7 anys) i també, a la vegada, a les essències musicals dels seus orígens.
Les deu cançons de l'àlbum (45' de durada total) són variades des del punt de vista musical, amb predomini del trip hop, amb samplers, guitarres (Mandala i Iam the Spring), armònica (Mandala), bombo (Cut to the Bass), scratchings (a Cut to the Bass) i tambals (Beat of the Drum).
Us deixo el video de la cançó que dona títol al disc i que segurament és la més comercial.

L'ESCRIPTOR: L´ÚLTIM THRILLER DE ROMAN POLANSKI

Qui diu que amb l'edat tot es perd? Roman Polanski va dirigir amb un resultat més que notable, aquesta pel.lícula amb 76 anys (immers en els problemes judicials derivats de la tramitació d'una antiga sol.licitud d'extradició als Estats Units per atendre una acusacio de l'any 1978 d'haver mantingut relacions sexuals amb una menor de 13 anys) i que li va permetre guanyar l'Os de Plata al Millor Director en la última edició del Festival de Berlín (recompensa a la seva llarga carrera cinematogràfica?).
Un escriptor (Ewan Mc Gregor) accepta , per indicació del seu agent literari, acabar les memòries de l'ex primer ministre de Gran Bretanya, Adam Lang (Pierce Brosnan) que estava escrivint un ajudant del polític que va morir en circumstàncies estranyes. L'escriptor agafa un vol per anar a la casa situada a la costa Est dels Estats Units on està Adam Lang per començar l'encàrreg i on descobrirà secrets perillosos de la política.
Amb un guió i un montatge clàssic, aquest thriller amb tocs que recorden al gran mestre Alfred Hitchcock, ens sumergeix en una teranyina de la que és difícil escapar, amb personatges terbols amb interessos amagats i que coincideixen amb els de les altes estructures del poder polític. (perquè sempre acabaran sent de tipus econòmic?).
En alguns aspectes m'ha costat no veure en el personatge d'Adam Lang, salvant és clar les llicències de la ficció, un cert record de l'ex primer ministre britànic Tony Blair, entregat com l'expresident espanyol Jose Maria Aznar, als dictats del President dels Estats Units George Bush, marioneta a la seva vegada dels interessos econòmics de la indústria militar dels Estats Units.
A més a més, veient la pel.lícula, a un li costa poc imaginar com pot ser la vida diària i els mitjans de vida a l'abast d'un ex-president d'un país.
Nota personal: 7
Nota filmaffinity: 7

diumenge, 25 de juliol de 2010

PIRAT'S SOUND SISTEMA

Avui he descobert (més val tard que mai) aquest grup de Barcelona, del barri de Sans, que té dos discs al mercat, Pirat's sound sistema (2005) i Vol. II (2007).
La seva música és una barreja de reggae, dancehall, rap i jamaican sound system i compten en els seus àlbums amb col.laboracions musicals d'altres grups, com per exemple els catalans Obrint Pas o els navarresos en euskera, Berri Txarrac.
A l'any 2006 van guanyar el Premi enderrock al grup revelació i enguany i aquest estiu realitzen nombrosos concerts, principalment per la geografia catalana.

dissabte, 17 de juliol de 2010

MAL DIA PER A PESCAR

"Jacob y el otro" , un conte escrit l'any 1961 per l'uruguaià Juan Carlos Onetti, serveix de base per a aquesta coproducció entre l'Uruguai i Espanya dirigida per Àlvaro Brechner.
Dos busca-vides, Jacob van Oppen, ex campió mundial de lluita lliure, carregat de dolor i desequilibri emocional, i el seu mànager, un embadocador amb moltes paraules que s'anomena príncep Orsini, volten en autobús per tot el país, d'hotel en hotel, per guanyar-se la vida en teatres i sales de festes, exhibint la força de l'ex-campió i proposant desafiaments arreglats amb contrincants pagats en secret.
Però en una ciutat troben un lluitador que vol guanyar els 1000 dòlars en joc, sense trampes i malgrat les resistència a que arribi el moment de l'enfrontament (com si fos una al.legoria de les persones que no volen acceptar la vida real i viuen en una vida somniada i emmascarada), amb unes conseqüències inesperades.
Aquesta òpera prima va aconseguir el premi a la millor direcció artística al Festival de Cinema de Gijón en l'edició 2009 i és una barreja de comèdia, drama i western crepuscular, amb personatges derrotats per la vida, rodada amb calidesa i sensibilitat però també amb una certa cruesa, generant una atmosfera atemporal gràcies a la matèria prima en què es sustenta. No és aquesta, en definitiva, la pretensió de qualsevol bon conte?
La pel.lícula és de factura modesta però utilitza molt correctament els recursos tècnics amb un guió ben travat i una notable fotografia.
Nota personal: 6,5
Nota filmaffinity: 6,7

dijous, 15 de juliol de 2010

CASAR-SE A L'ANY 1803 AMB L'AUTORITZACIÓ DEL PARE

Una pàgina amb la qual poden gaudir els aficionats a la història és la pàgina web del Ministeri de Cultura que compta amb nombrosos recursos de documents gràfics i fotogràfies.
Una de les utilitats de la pàgina és l'accés a la Legislació Històrica d'Espanya, que abasta de l'any 1000 fins l'any 1865 i amb una cerca que pot ser directa o per Tesauro.
Una perla que he trobat és el Reial Decret sobre matrimonis de fills de família, promulgat pel Rei Carles IV a l'any 1803.
El Reial Decret estableix l'edat a partir de la qual els homes i les dones tenen llibertat per contreure matrimoni i per tant no necessiten el consentiment del seu pare o el d'altres familiars en defecte de pare.
El sistema que s'estableix és evidentment contrari a la igualtat entre home i dona i d'aquesta manera un fill es podia casar sense el consentiment del seu pare als 25 anys i les filles als 23 anys. En cas que faltes el pare, l'autorització la donava la mare però l'edat per contreure lliurement matrimoni s'avançava, i així els fills es podien casar lliurement als 24, i elles als 22. El pare que no autoritzés el matrimoni del seus fills abans de les edats esmentades no "estará obligado a dar la razón, ni explicar la causa de su resistencia o disenso".
Els infants i la resta de persones reals no podien en cap cas adquirir la llibertat de casar-se al seu arbitri sense la llicència real.
Els vicaris eclesiàstics que autoritzessin matrimoni per al qual no estiguessin habilitats els contraients, serien expatriats i ocupades les seves "temporalidades", i en la mateixa pena d'expatriació i en la de confiscació de béns incorrien els contraients.

diumenge, 11 de juliol de 2010

L'APARTAMENT

Quins són els fils ocults que mouen a les persones? Subtils i diversos però tothom en té algun. El poder, la vanitat, el reconeixement, els diners, el sexe, la dependència, l'orgull, l'enveja...
Buddy Baxter (Jack Lemon) és un oficinista d'una gran companyia d'assegurances de Nova York que viu solitari en un petit apartament. Moltes vegades es queda a l'oficina fins hores després que tothom ja ha plegat. És que és molt treballador? Doncs no és per això. La seva llar s'ha convertit en el lloc de trobada de molts directius de l'empresa amb les seves amants i durant moltes hores no té casa pròpia.
Buddy aconsegueix d'aquesta manera un sobresou i un progressiu ascens dins l'empresa, a costa de la seva imatge amb els veins, el seu descans, la seva son i fins i tot la seva salut.
Però Buddy s'enamora de Fran Kubelik (Shirley McLane) una ascensorista de l'empresa, amable bondadosa i innocent ( o no tant?) que resulta ser l'amant d'un dels directius i pretén que aquest deixi la seva esposa per casar-se amb ella.
Buddy i Fran són dos peixets que intenten pescar enmig dels taurons, però acaben descobrint que els taurons sempre imposen la seva pròpia llei.
Aquesta comèdia romàntica amb rivets amargs, rodada d'una forma austera i teatral (l'apartament és on discorre la major part de la història) va ser dirigida l'any 1960 (enguany, per tant, es celebra el seu 50è aniversari) pel mestre Billy Wilder i va aconseguir nombrosos premis, com 5 Òscars a l'any 1961 (director, montatge, pel.lícula, direcció artística i guió), BAFTA, Globus d'Or i Venècia.
Al final, com en moltes ocasions de la vida, la redempció dels personatges arriba.
Una obra mestra del cinema que sempre està present en qualsevol llistat de les millors 100 pel.lícules de tota la història del setè art.

dissabte, 10 de juliol de 2010

APHRODITE: kYLIE MINOGUE 2010

La cantant australiana Kylie Minogue va estar recentment a Espanya dins la celebració de l'Orgull Gay de Madrid on va cantar una cançó del seu últim disc titulat Aphrodite.
El disc compta amb 12 cançons, que van des del primer single que s'ha editat i que es titula All the Lovers, fins la última cançó titulada Can't Beat the Feeling, que és la que m'agrada de l'àlbum i que té un final de cançó propi d'un final de concert, on és inevitable el contagi del ritme i el moviment dels peus i que per tant una excel.lent cloenda.
Kylie Minogue no inicia nous camins musicals amb aquest àlbum que no és gens innovador, però el resultat del conjunt és forma homogeni i correcte on segueix sent una artista de pop ballable i que segurament es pot dir que ja ha aconseguit succeir a Madonna com a icona del col.lectiu gay i dels amants de música de ball més comercial.
Deixo una versió de la cançó Cupid Boy, la segona cançó que més m'agrada del disc.

dissabte, 26 de juny de 2010

UNA MIRADA EN TEMPS INCERTS

Un home desconegut, sense rostre, vestit de negre rigorós, mira un paisatge de natura oberta.
Al davant i a sota, un mar de núvols blancs deixa veure les punxes de roca ferma amb uns arbres que s'enlairen al capdamunt. En la llunyania, una gran mole muntanyenca sembla cridar a l'observador: pst, pst, vine!
El dia no és clar però és prou lluminós. Una cama s'avança mentre el cos descansa damunt d'un bastó.
Esperar que arribi la nit i girar cua? Unes grimpades cap el buit? Una cerca minuciosa d'una sendera plena de giragonses entre el pedram? O una sacsada de braços per volar?
Quadre: El caminant sobre un mar de núvols.
Caspar David Friedrich. 1818.

diumenge, 20 de juny de 2010

ANOTHER ONE BITES THES DUST (AMB WYCLEF JEAN)

En la última entrada parlàvem amb l'amic Brian de versions musicals sobre temes més o menys clàssics i la dificultat que suposa moltes vegades poder superar l'original.
Aprofito aquest fil per parlar d'un àlbum de grans èxits del grup Queen. En concret en el seu Greatest Hits III, editat l'any 1999 i on trobem algunes versions d'alguns dels seus hits més comercials com la mescla d'Under Pressure amb David Bowie, Somebody to love amb George Michael, Living on my own, versionada pel propi Freddie Mercury o la que deixo amb aquest video, una versió rap del clàssic de l'any 1980 Another One Bites The Dust amb Nelust Wyclef Jean, membre del grup The Fugees.

PAPARAMERICANO VS RENATO CAROSONE

A les discoquetes i emissores de ràdio més marxoses es pot sentir des de fa un temps una versió de la cançó Tu Vuò Fa' L'Americano escrita l'any 1956 per l'italià Renato Carosone.
La lletra de la cançó parla d'un italià que imita l'estil de vida dels nordamericans i es comporta com un yankee, beu whiski amb soda, balla rock and roll, juga al beisbol i fuma Camel, però a la vegada viu a costa dels diners dels seus pares.
La cancó original s'ha considerat com una sàtira del procés d'americanització que es va desenvolupar a Itàlia durant els primers anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, en una societat marcadament tradicionalista i rural.
Més de cinquanta anys després, amb una extensió global de la cultura i els mitjans de vida americans, la denúncia de Carosone se'ns mostra com una autèntica guerra perduda.
Us deixo la cançó original de Renato Carosone i la versió actual i ballable de Yolanda Be Cool & DCUP.

dimecres, 2 de juny de 2010

LOURDES. LA FACTORIA DEL MIRACLE

Christine és una jove discapacitada que viatja a Lourdes en companyia de la seva mare a l'espera d'un miracle que la faci tornar a caminar.
Amb un ritme lent i un fred tractament de les escenes, com si d'un fals documental de viatges es tractés, podem anar veient quines són les atraccions a l'abast dels peregrins a Lourdes: visita a la gruta, presa i banys d'aigua, mises multitudinàries, compra de souvenirs, la relació amb els voluntaris...
La directora Jessica Hausner (que va obtenir el premi "Giraldillo de oro" a la millor pel.lícula en l'últim "Sevilla Festival de Cine Europeo") ha volgut ser una narradora que no pren partit sobre la realitat dels miracles però, en canvi, sí que deixa en el camí apuntats alguns aspectes de la malaltia, la solidaritat dels voluntaris, la generositat dels malalts (més bé la seva manca, doncs si a algú li ha de tocar el miracle que sigui a un mateix). El conjunt, tot plegat, no és prou solvent doncs deixa massa fils per lligar i d'una narració freda i objectiva es passa en moltes ocasions, directament, a la gelor i l'avorriment.
Nota personal: 5

diumenge, 30 de maig de 2010

FANTÀSTIC MR. FOX

El controvertit director Wes Anderson (Viatge a Darjeeling, The Life Aquatic o els Tenenbaums, una família de genis) ha utilitzat un conte que va llegir de petit, escrit l'any 1970 pel britànic Roald Dahl, per rodar una pel.lícula d'animació amb la tècnica coneguda com stop motion (allunyada, però, de l'estètica de Nick Park en la saga Wallace & Gromit).
Una rabosa, el Sr. Fox, pare de família que es guanya la vida com a periodista i acaba de comprar-se una casa en un arbre, deixant el seu antic cau, no pot renúnciar a la seva naturalesa de depredador. Una série de robatoris als tres grangers més poderoros de la regió, provocarà una persecució despiadada pel subsòl del camp on cada animalot haurà d'aportar el millor d'ell mateix.
Simpàtica, divertida, amb molta acció, uns diàlegs brillants i una lectura adulta darrera d'una aparença infantil és una emotiva aposta per a tots els amants del cinema d'animació.
Nota personal: 6,5
¬

divendres, 28 de maig de 2010

UN HOME SOLTER

Tom Ford és un disenyador de moda que s'ha considerat com el salvador econòmic de la casa italiana Gucci.
Com a bon factotum del món de l'estètica, no és gens estrany que en la seva opera prima com a director de cinema ens ofereixi una història carregada d'art. Alguns potser la consideraran una obra manierista, però de ben segur molts la consideraran una pel.lícula plena de glamour amb una fotografia excel.lent , una música notòria, un ritme narratiu engranat perfectament amb els fets que se'ns narren i uns plans cinematogràfics i unes escenes esteticistes que ens recorden que el cinema és un art visual.
Tot plegat, però, no t'arriba com si d'un castell de focs artificials gratuïts es tractés , sinó que tot és l'embolcall perfecte per al contingut de la pròpia història.
George, interpretat de forma magistral per l'actor Colin Firth, , és un professor d'universitat que no supera la mort de la seva parella. Menjat pel dolor provocat per la pèrdua del seu amor, tan sols li queda, amb permís de la seva amiga de joventut interpretada per Julianne Moore, desaparèixer d'aquest món d'una forma absolutament ordenada (els que la vegin sabran perquè ho dic).
Però la vida, si es vol viure, sempre t'ofereix oportunitats. Viure enmig del dolor és també sovint una elecció humana. El capteniment d'aquesta elecció és una simple obra de la nostra voluntat.
Una magnífica història d'amor, de pèrdua, dolor i redempció que tracta amb absoluta sensibilitat el tema de la homosexualitat, ara sí, des d'una perspectiva humana més que d'una determinada orientació sexual.
Nota personal: 8

divendres, 7 de maig de 2010

SE SABRÀ TOT

Se sabrà tot, del periodista Xavier Bosch, va ser un dels llibres més venuts en el passat dia de Sant Jordi.
Un dels protagonistes principals de la novel.la és Dani Santana que és nomenat director del diari barceloní Crònica. Els jocs d'equilibris entre la professionalitat periodística d'una banda, i els interessos del poder i la política, amb el rerafons de la viabilitat econòmica dels grups empresarials de comunicació, serà la base principal d'aquesta novel.la guanyadora del Premi Sant Jordi 2009.
Les vides d'empresaris i les seves dones, comitès de direcció, caps de redacció i periodistes; alcaldes, consellers, diputats i assessors; policies i immigrants islamistes, es barregen a Barcelona en aquest llibre, de lectura ràpida, escrit amb un llenguatge directe i del carrer i amb la presència de frases fetes i dites, algunes, potser típiques d'una facultat de periodisme com per exemple "els textos curts es llegeixen, els llargs es miren" o "cada persona, un problema".
L'autor diu en les entrevistes que no és un text autobiogràfic. Malgrat això, a un li queda la sensació que les actituds i accions dels personatges que es novel.len, en algun moment puguen haver estat observades, conegudes o fins i tot viscudes pel propi autor atesa la seva absoluta versemblança.
El llibre és honest, perquè no pretèn ser el que no és i no és més, ni menys, que una novel.la sobre el periodisme, escrita per un bon periodista.
Atès que vaig estar per Sant Jordi a Barcelona, vaig voler que l'autor em dediques el llibre i vaig poder comprovar com l'autor, en un text tant breu, demostra la seva intel.ligència i, potser, les seves conviccions més personals. La dedicatòria diu:
"...tant de bo que es pogués saber tot. Salut, sort i llibertat!"

diumenge, 2 de maig de 2010

ARIZONA BABY

Raising Arizona, batejada a Espanya com Arizona Baby, és la segona pel.lícula dirigida pels germans Coen, a l'any 1987.
H.I (Nicholas Cage) és un lladregot maldestre que entra i surt de la presó com qui va a casa seva. En cada detenció és fotografiat i resenyat per una agent de policia, l'Edwina (Holly Hunter) i al final sorgirà entre ells una història d'amor carcerària.
Uns visitants inesperats acudeixen a la casa de la parella. Són dos presos amics de H.I. que s'han escapolit de la presó, en una imatge de les que permanèixen a la memòria tot sortint amb força dificultat des de la foscor d'un tunel enfangat, enmig d'una nit plujosa, cridant i respirant l'aire de la llibertat, com si d'un part es tractés.
L'altra desgràcia serà que la parella no podrà tenir fills, i per tant veuran frustrats els seus desitjos de formar una família i per això, H.I segrestarà un dels cinc recent nascuts fills del matrimoni format per Nathan Arizona i Florence i un caçarecompenses, naixement múltiple que ha vist a les notícies de la televisió.
Acció trepidant, personatges disparatats propis dels dibuixos animats de la Warner i que són caricatures de personatges de l'Amèrica del Mitjà Oest, somnis delirants, diàlegs brillants, tot plegat l'apunt de l'estil cinematogràfic que més tard utilitzaran en títols com El gran Lebowski o O Brother.
Si hagués de posar un però, és que molts anys després d'haver-la vist durant la seva estrena cinematogràfica, ara, m'ha semblat que acusa lleugerament el pas dels anys.
De totes maneres, tan sols per l'escena que us deixo en el video, tot un exercici de planificació d'una escena d'acció, amb travel.lings a nivell del terra i diferents accions simultànies perfectament engarçades, ja es guanya ocupar un dels millors llocs de la filmografia de Joel i Ehan Coen.
Nota filmaffinity: 6,8
Nota personal: 7

dissabte, 1 de maig de 2010

AMERRIKA

Muna, divorciada, el seu fill adolescent i la seva mare, tradicional i amb les dèries de la gent gran, viuen junts a Cisjordània. Per anar de casa seva al treball i a l'escola tenen que vorejar el quilomètric mur-frontera instal.lat per Israel i passar incòmodes i denigrants controls militars.
La protagonista rep una carta. És el permís de treball i residència per anar als Estats Units. Amb un horitzó d'un millor futur, anirà a viure amb el seu fill a casa de la seva germana, casada casada amb un metge i tres filles que estan començant a patir, a causa de la seva raça, els efectes col.laterals de la invasió de l'Iraq.
La pel.lícula analitza problemes universals i tòpics com són l'emigració a la cerca de millors oportunitats; el desarrelament, en aquest cas encara més acusat perquè els palestins no tenen un estat sobirà; la frustració de les expectatives; la conservació de les tradicions pròpies i els lligams amb altres persones que comparteixen els teus orígens; la integració cultural dels fills en el nou país; el fet de no sentir-se plenament acceptat al país d'acollida; la desconfiança cap el món àrab (Un 4 % dels palestins no són musulmans).
L'interès de la pel.lícula rau en que malgrat parlar de temes dramàtics, els tracta amb una patina d'humor subtil i un optimisme vitalista que, a banda de l'empatia per les dificultats que pateixen, et provoquen una simpatia natural cap als personatges, especialment el de Muna.
Aquesta pel.lícula és una coproducció dels Estats Units, Canadà i Kuwait i és l'òpera prima del director Cherien Dabis. Va aconseguir el premi FIPRESCI de la quinzena dels realitzados del festival de Cannes 2009.
Nota filmaffinity: 6,4
Nota personal: 7