diumenge, 23 de desembre de 2012

REDEMPCIÓ (TYRANNOSAUR)

Encara no m'he recuperat de tants de cops a la mandíbula, al fetge, al cap... No, no és una pel.lícula de boxa, però et pot deixar  ben noquejat.

Joseph és un home alcohòlic, violent, autodestructiu, vidu. Hannah és una dona  molt creient que té una botiga on coneixerà a Joseph. Els camins dels dos s'entrecreuen. Tots dos necessiten amor, tots dos  estan colpejats per la vida amb existències infelices. La interpretació de  Peter Mullan i Olivia Colman són excepcionals en els seus papers dramàtics, on l'expressivitat facial no necessita de paraules.

El director anglès, Paddy Considine dirigeix amb un to sobri, fred i contingut,  tota una sèrie d'escenes d'alta violència, explícita i implícita on no queden escletxes per al somriure i a uns actors/personatges  que intenten mantenir l'equilibri malgrat les seves càrregues de desesperació. 

Una pel·lícula dels nostres temps, on se'ns ven la felicitat del consum per la televisió, però a l'hora s'aboca a la gent al drama de la misèria, econòmica i moral. 

Malgrat tot, sempre hi haurà un espai per a la redempció, per trobar amb dificultat un espai interior de pau, malgrat els cops, malgrat l'entorn... La solució sempre està dins nosaltres.

Nota filmaffinity:  7,1

Nota personal:  8

divendres, 16 de novembre de 2012

SUQUET D'ANGUILA A L'ESTIL EMILI

INGREDIENTS (Per 4/5 persones)

1 quilogram d'anguiles
1 ceba i mitja grans
1 tomàquet mitjà
6 grans d'all
Julivert
Sal
Nyora en pols/Pebre roig
1 troç de pesteta
1 xorret de vi blanc
1 cullerada sopera de farina
Oli d'oliva


PREPARACIÓ DEL PEIX

Cal comprar 1 quilogram d'anguiles vives al peixater de confiança o conèixer on comprar-les directament a la zona del Delta de l'Ebre. Per preparar-les és millor  posar-les al congelador, perquè l'anguila fresca està viva,  tarda molt a morir i netejar-les en viu és  molt difícil. El dia abans de fer el suquet les traieu del congelador. El dia de fer el suquet netegeu bé les ventrades i les netegeu   totes ells molt bé amb aigua i sal. Fer-les a trossos al gust de cadascú.

PREPARACIÓ DEL  PLAT

Ratllar 1 ceba i mitja i ficar-ho en una cassola antiadherent o de fang amb una bona quantitat d'oli d'oliva. Sofregir la ceba.

Quan està daurada, afegir-hi el tomàquet ratllat i continuar sofregint.

En un morter  fer una picada amb els 6 grans d'all pelats i el julivert.

Quan el tomàquet  estigui sofregit, afegir la picada i  continuar sofregint.  Sofregir també  el tros de pesteta o extracte de peperoncino que sol venir d'Itàlia. ( A mi m'agraden que piquen  tan sols un puntet. A qui li agradi picant en pot afegir més. A qui no li agradi gent el picant, que no en fiqui) Al cap d'una estona afegir el rajolí de vi blanc i deixar que evapori. 

Quan hagi evaporat el vi, afegir la nyora en pols (es pot substituir per pebre vermell que prefereixo al colorant artificial- els més sibarites poden ficar safrà també), sofregir un poc per tal que no es cremi i afegir una cullerada de farina caramullada. Sofregir  un moment la farina fins que es barregi amb el sofregit.

Afegir 500 ml d'aigua.

Quan l'aigua bulli, afegir l'anguila. Repartir bé per la cassola i quan comenci a bullir deixar-les amb foc mitjà durant 15 minuts sense tapar la cassola.

La salsa  potser us quedi un poc líquida, però com és recomanable, menjar-s'ho al dia següent i s'haurà de tornar a  escalfar la casssola, és preferible que quedi  amb un poc més d'aigua.

Bon profit.


dimarts, 25 de setembre de 2012

ADÉU A LA REINA


El 14 de juliol de 1789 és considerat com l’inici de la Revolució Francesa. Aquest dia una multitud va anar als Invalides  de París  i es van apoderar de 30000 a 40000 fusells, canons i un morter. Al cap de poques hores el avalotadors es van dirigir a la fortalesa de La Bastilla, que finalment va  capitular.

A Versalles, el Rei Lluís XVI, la reina Maria Antonieta, la cort, la guarda reial i el personal de servei  segueixen amb preocupació  els esdeveniments  durant els dies inmediatament posteriors.

Un altre personatge històric  que se’ns mostra és Yolande Martine Gabrielle de Polastron, coneguda també com la duquesa de Polignac, la qual  va ser una figura molt influent de la cort de Lluís XVI com ho demostren els nombrosos favors i beneficis obtinguts d’aquest i de la  reina. La pel.lícula apunta   directament el lesbianisme de  Maria Antonieta amb la duquesa com la causa de la importància d’aquest personatge, que va suposar la pèrdua de popularitat de  la pròpia reina.

El director francès Benoît Jacquot  aprofita aquests  fets  per presentar-nos un drama històric  amb alguns apunts meritoris com  la doble moral dels personatges, entre la fidelitat  a la monarquia i l’aprofitament de la caiguda;   personatges  amb  defectes i pecats més continguts del què sol ser habitual  quan s’aborda aquesta cronologia;  una certa contenció en  la fastuositat de l’arquitectura versallesca, mostrant  molts espais del backstage de palau;  una visió des de dins on les vivències  del dia a dia tapen la decadència de l’antic règim; uns bons treballs de les actrius.

Crec que és una  pel.lícula   recomanable  que més enllà del seu gènere cinematogràfic històric  deixa veure  les eternes pulsions de l’ànima humana.

Nota personal: 7
Nota filmaffinity:  5,7



dissabte, 15 de setembre de 2012

LA DONA DE NEGRE

La productora Hammer  creada  l'any 1934  va tenir la seva època daurada als anys 60 amb títols clàssics del cinema de terror com Frankenstein o el Dràcula de Cristopher Lee.

La dona de negre és una pel.lícula de terror clàssic ambientada a principis del segle XX en una zona rural britànica  on els principals esdeveniments es desenvolupen en una casa victoriana  perfectament recreada.

El paper principal és interpretat per Daniel Radcliffe que és un advocat vidu que té un nen petit i és enviat a la casa d'una clienta del despatx on treballa que ha mort per posar en ordre els seus papers. En el poble i la casa es veurà atrapat en una història  de fantasmes i esperits, amb efectes  de suspens clàssic i d'altres  inspirats pel cinema fantàstic oriental.

És molt possible que la pel.lícula ens deixi la sensació  d'haver vist  tot el que podíem  veure en aquest gènere cinematogràfic, però s'agraeix que el  seu director James Watkins no utilitzi  efectes de sang i fetge. El fet és que si la mires  sense prejudicis i com a divertiment té alguns moments destacats i que  en general et fan estar atent i en tensió.

Nota personal: 6

Nota filmaffinity:  5,7




divendres, 3 d’agost de 2012

XAROP D'ARCE


Avui he comprat  i provat per primer cop xarop d'arce.  

Aquest producte es produeix principalment al Canadà i al Nordest dels Estats Units. Quan s'apropa la primavera, es fa una incisió a l'escorça de l'arbre i mitjançant un sistema de tubs se n'estreu la seva saba. 

Més tard la saba es bull durant força estona per reduir-ne la humitat i  fer-la més concentrada  fins arribar a una  textura de caramel  líquid. 

En funció del mes en que s'extreu la saba i de l'espécie d'arce, el xarop  adquereix  una tonalitat àmbar més clara o més fosca. Sembla que el més fosc és més tardà i menys recomanable.

L'ampolla tradicional d'embotellat  és com la de la fotografia i  que a més a més es correspon amb el producte que he  adquirit. El sabor  té gust de caramel amb un  retrogust llarg de notes vegetals i també té un aroma molt agradable.

Els seus usos són com els de la mel o el caramel. Als Estats Units es sol utilitzar per acompanyar  els famosos pancakes (tortitas) o gelats. 

dissabte, 28 de juliol de 2012

INTOCABLE

És possible que un negre   jove, sa, sense estudis, dels extraradi de París  i que viu dels subsidis pugui establir  una complicitat amb un home gran, paraplègic, hipercult,  aristòcrata, milionari i que viu en una mansió? En la pel·lícula Intocable del director francès Eric Toledano la resposta és afirmativa.

Aquesta  comèdia  estrenada en el mercat espanyol  durant el passat mes de març venia precedida d'un gran èxit  de públic  i crítica a França, crec que merescut. En temps de  notícies negatives i pocs profetes de l'esperança, la frescor i l'energia primària de Driss, interpretat per  desconegut actor Omar Sy,   obre l'esperit mort i tancat de Philippe, interpretat per François Cluzet, on permeteu-me que vegi una metàfora de la  històrica, autocomplaent i adormida Europa front la primària, activa i desperta Àfrica.

Una  pel·lícula  amb una durada de 115 minuts que va aconseguir fer-me riure en molts moments i que et deixa a la seva finalització un somriure en el rostre i un alleujament en el cor.

Nota personal: 8,5

Nota  Filmaffinity: 8,1

dimecres, 25 d’abril de 2012

EL LLADRÓ DE CERVELLS DE PERE ESTUPINYÀ

Pere Estupinyà és un tortosí internacional. Va nàixer en aquesta ciutat a l'any 1974 i va cursar estudis de Química i Bioquímica, però el que l'ha fet més famós ha estat la seva col. col·laboració com a guionista i  editor del Programa  Redes d'Eduard Punset a Televisió Espanyola.

Al novembre del 2007 va començar un blog de divulgació científica a partir de la seva estada d'un any al prestigiós Institut Tecnològic de Massachussets (MIT) i a la Universitat de Harvard.

Enamorat de la ciència, intenta transmetre  al lector la seva passió en el llibre El lladre de cervells. Tot compartint el coneixement científic de les ments més brillants, prol.logat pel propi Punset i  publicat  en català per l'editorial La Magrana.

El llibre ens apropa a diferents camps  d'investigació científica  com la neurobiologia, l'astrofísica, la genètica, la biologia, la robòtica, l'economia.  Amb un llenguatge assequible i una voluntat clarament dirigida cap a la divulgació, trobarem molts temes on la ciència hi està dedicant  uns esforços per recollir els fruits en generacions  futures.  I això és així, perquè aquesta  és la voluntat de la ciència: descobrir la veritat científica i treballar més enllà dels resultats a curt termini, forma de treball que xoca sovint amb les agendes polítiques i pressupostàries de molts governs. La ciència mai pot ser conformista i  tots podem  utilitzar una manera  d'actuar pròpia dels científics: rascar on no pica, en els termes utilitzats per l'autor, i que implica ganes de descobrir coses més enllà dels camps d'interès habituals de les persones.   Aquesta mentalitat encuriosida i amb ganes d'aprendre és evident que no li falta a Estupinyà. Com ell mateix diu  gairebé al final del seu llibre: "El dogmatisme es basa  en atendre de manera arbitrària tan sols a les evidències que reforcen les teves inflexibles creences. En canvi, el motor del progrés científic és la predisposició a destronar al teu mestre i rectificar el coneixement  establert."

Quina llàstima que  les persones  en general no  utilitzen més sovint com a patró de conducta aquestes paraules.

diumenge, 12 de febrer de 2012

THE ARTIST

Miquel Martí i Pol deia que tot està per fer i  tot és possible.  Quan un  es comença a adonar que ja acumula anys a les seves espatlles i  després de veure  prop de  2.000 pel.lícules,  se n'adona que cada cop li costa més veure  una història que el sorprengui.

Amb  The Artist potser la paraula correcta no sigui sorpresa però si profunda reflexió. Amb centenars de pel.lícules que omplen les multisales amb gags que no em fan riure, explosions i persecucions, seqüeles, versions d'altres pel.lícules  penso sovint que no hi ha rés nou per crear, que tot està fet i que la imatge  digital,  l'animació i els 3 D, amb comptades excepcions, cada dia té menys ànima  i la industria cinematogràfica tan sols realitza productes de ràpid consum ( i dolents) i poca cosa més.

The Artist m'ha retornat  a la màgia del cinema durant els seus 100 minuts. Una bona història rodada en blanc i negre que és un gran homenatge al cinema mut. 

El  seu director, Michael Hazanavicios, ens relata  la caiguda d'un gran actor de l'època del cinema mut en l'adveniment del cinema sonor i el correlatiu triomf d'una  jove actriu que s'ha convertit en una estrella  dels nous temps.   Amb un paral.lelisme evident amb el que succeeix a la vida on la joventut  va desplaçant de forma més o menys natural a les generacions que els han precedit, la tecnologia nova desplaça a l'antiga al ritme de les noves devocions de nous públics.

Una molt bona pel.lícula que ha recollit un grapat de premis  i nominacions   a una banda i a l'altra de l'Atlàntic (té 10 nominacions per als Oscars d'enguany). També cal destacar una  perfecta BSO, un magnífic gos actor de la raça Jack Russell que serà la imatge de la casa de videojocs Nintendo i una  molt atractiva actriu franco-argentina  que es diu Berenice Bejó, que de ben segur amb la seva interpretació  farà un  gran salt endavant en la seva carrera, a l'igual  que el  personatge que interpreta.

Nota personal: 8

Nota filmafinity:  8,2

dilluns, 30 de gener de 2012

EN MARS SALVATGES: UN VIATGE A L'ÀRTIC

Javier Reverte és un periodista i escriptor que ha abordat gèneres literaris molt diferents; des de la poesia amb  títols com Poemes africans  fins la novel.la d'entre les quals citaré El metge d'Ifini.  Però el que ha fet més famós a l'autor són els seus llibres de viatges.

Reverte i el  gènere de viatges aconsegueixen atrapar-me d'una forma irremeiable. És per això  que fins ara ja he llegit quatre obres d'ell: Vagabund  a Àfrica (1998, un recorregut pel riu Congo); El riu  de la desolació (2003, al llarg del riu Amazones); El riu de la llum (2009, al llarg dels territoris del nord-oest del Canadà, Alaska i el riu Yukón), i ara, en Mars  Salvatges: un viatge a l'Àrtic (2011).

L'autor inicia el seu periple a la ciutat canadenca d'Ottawa des d'on agafarà avions per fer escala a  Iqualuit,  a l'illa de Baffin i acabar a la petita ciutat de Resolute, a l'illa de Cornwallis. 

En aquest punt, Reverte  ens narra el seu viatge pel pas del Nor-oest a bord d'un  trenca-gels rús  equipat per tasques científiques i oceanogràfiques, que a l'estiu es dedica des de fa pocs anys a  fer la travessa,  que resta oberta  durant pocs mesos al tràfic marí  des de fa  uns pocs anys  a causa dels desgels provocats pel canvi climàtic.

L'autor aprofitarà la seva singladura pel pas, per recordar la història dels grans exploradors artics, dura i sovint dramàtica, amb un reguitzell de morts en els seus gels. 

Frobisher, Hudson, Davis, Bylot, Parry, Franklin, John i James Ross, Collison, Mc Clure, Mc Clintock, Machenzie i Norman Wells són noms que van deixar  la seva petjada en el descobriment i exploració d'aquests inhumans indrets i que  són recordats quan mirem un Atlas i veiem illes, estrets, deltes, badies i penínsules amb els seus noms.

El primer que va aconseguir navegar de forma completa  aquest pas del Nord-oest és el norueg Roald Admunsen  entre els anys 1903 i 1906.  Admunsen és un dels grans exploradors de la història que, no podia ser d'altra manera, va trobar la seva mort   en una operació de rescat en el Mar de Barens després d'haver assolit grans fites d'entre les que destaca ser el primer home en arribar al Pol Sud.

Un llibre recomanable pels amants dels llibres de viatges i la història de les grans exploracions geogràfiques.

divendres, 20 de gener de 2012

THE DO

Vull deixar-vos un curt apunt sobre el grup The Do format pel músic francès Dan Levy i la cantant finlandesa Olivia Bouyssou Merilahti.

Fins ara han editat dos àlbums, un de l'any 2008 titulat   A Mouthful   un segon,   Both ways open jaws, de l'any 2011.

El duet va actuar a Girona i a Barcelona al mes de desembre passat i el diari Daily Telegraph els  ha qualificat com una barreja de Fever Ray, MIA i Björk.  

El que és cert és que tenen un estil propi i molt tècnic, amb bones pinzellades electròniques acompanyades d'un ampla sèrie d'instruments musicals.





dilluns, 9 de gener de 2012

ANAMANAGUCHI

Us penjo la meva descoberta d'avui. És un grup musical  de Nova York que es diu Anamanaguchi que practica un génere musical també nou per mi que es diu chiptunes.

Format per quatre membres, utilitzen instruments típics del món del rock com  la guitarra, el baix i la  bateria, però les combinen amb el so electrònic generat per dues cònsoles antigues  de videojocs transformades. Les cònsoles que utilitzen són una NES i una Gameboy, totes dues de la casa japonesa Nintendo.

Aquest grup són els autors de la banda sonora del videojoc Scott Pilgrim versus The World: The Game, basat en una pel.lícula   que porta el mateix títol, frenètica i esbojarrada barreja de cinema i videojocs.


.