dissabte, 18 d’octubre del 2014

ISLA MÍNIMA

Els aiguamolls del Guadalquivir estan situats  en l'estuari del riu Guadalquivir a cavall de les províncies de Sevilla, Càdis i Huelva. 

En aquest espai natural  s'hi planta arròs i es pesca. Un del municipis de la zona va nàixer  al voltant dels anys 40, quan uns 900 arrossaires valencians, especialment de Sueca, s'hi van instal.lar de forma estacional  amb les seves famílies per tal de conrear arròs.  A l'any 1956 s'hi va instal.lar una fàbrica de paper i la zona es va passar a denominar Villafranco del Guadalquivir. en honor del general Franco. La població es va anar convertint de temporal a permanent i les construccions són de tipus colonial amb traçat viari de forma regular.  A l'any 2000, el nom del que ja era un municipi independent, es va canviar en referéndum popular pel d'Isla Mayor.

A la gent de les Terres  de l'Ebre, veure aquesta pel.lícula ens evoca de forma natural paisatges coneguts del Delta de l'Ebre. La pel.lícula s'hagués pogut rodar d'igual manera a les nostres terres, malgrat que el caràcter andalús  és insubstituïble i li dona la personalitat característica a la pel.lícula.

Dirigida per Alberto Rodriguez és un thriller basat en la investigació de dos  inspectors de la policia espanyola, en els primers anys de la democràcia, d'una série de noies joves que han estat assassinades.

La història progressa amb un ritme molt ben teixit, en un fresc de la època amb posos del postfranquisme,  mostrant el retrat d'una manera de  viure i d'uns personatges  situats  en  un microcosmos creat pels aiguamolls.

Els que veiem moltes séries, és inevitable relacionar-la amb l'excel.lent série nordamericana True Detective de la qual n'hem vist la seva primera temporada enguany i està en rodatge la seva segona temporada.

M'atreveixo a afirmar que és la millor pel.lícula de génere negre que s'ha fet a Espanya i que és absolutament recomanable, ni que sigui per quedar-se embadalit amb algunes imatges aèries de la zona.


dissabte, 21 de desembre del 2013

LA MEVA MALA EXPERIÈNCIA AMB LA COMPANYIA DE TELEFONIA VODAFONE

Vull fer pública la carta que enviaré dilluns a la companyia de Vodafone i que recull  de forma sintetitzada la  meva mala experiència amb la companyia de telefonia Vodafone per sí algú li pot servir per conèixer el funcionament d'aquesta companyia.


Vodafone España SAU
Parque Empresarial Castellana Norte
C. Isabel Colbrand, 22  Edificio D 4º
28050 MADRID

Señores,

Les estaría muy agradecido que algún responsable de atención al cliente, con suficiente jerarquía en su compañía para tomar decisiones,  pudiera leer mi carta puesto que  todas las conversaciones telefónicas mantenidas hasta ahora (¡Y ya son varias decenas!), han sido absolutamente infructuosas, por no decir directamente inútiles.

Hace pocos días he recibido una carta suya  fechada en Madrid el 12 de diciembre de 2013, donde se me comunica que salvo error, su cuenta presenta el día de la fecha un saldo pendiente de pago por un total de 141,57, motivo por el cual hemos procedido a la suspensión cautelar del servicio que tiene contratado con nuestra compañía.”

He sido cliente suyo de telefonía móvil  desde el  2008 y en telefonía fija desde el 2011, sin haber devuelto nunca o impagado ningún recibo como pueden comprobar en sus archivos.
Ustedes prestan un mal servicio de  telefonía móvil en mi ciudad, Tortosa, pues son conocedores de que qal menos dos zonas  en pleno núcleo urbano  que frecuento por motivos profesionales y que son  el Barrio del Rastro (Edificio  de los Juzgados) y Barrio de Ferrerías  de Tortosa (confluencia entre la Avenida de Cataluña y Calle Arnes) es imposible conectarse a su  red de datos o recibir llamadas de voz sin interferencias, lo que demuestra  falta de una adecuada cobertura de su compañía en el interior de una ciudad de 30.000 habitantes, hecho del todo lamentable y supone un incumplimiento contractual grave por su parte.
Por otro lado, el servicio de atención al cliente me ha parecido, como lo describiría, una auténtica pesadilla. En su día contraté una modalidad de autónomos, en mi calidad de profesional, disponiendo de unas tarifas   alejadas de mis necesidades y con precios fuera de mercado, comparado con las recientes tarifas  para clientes particulares.

Por un servicio de ADSL, llamadas a fijo desde el fijo, cuota de línea fija, 350 minutos mensuales de voz en telefonía móvil desde el móvil, 1 gb de navegación de datos y 0, sí señores, 0 SMS a números no Vodafone estaba pagando mensualmente un total de  65 euros más IVA, a lo cual se añadían consumos adicionales por  cada SMS  enviado u otros consumos no incluídos en el contrato que provocaban facturas finales que oscilaban entre los 85 i 115 euros mensuales.

Como la competencia ofrece  mucho más,  por mucho menos,  intenté modificar mis tarifas contratadas con Ustedes. En dicho momento comenzó una auténtica pesadilla. Que si en el 123 no lo podían realizar y tenía que ir a una tienda física…en la tienda física que no era posible el cambio de autónomos a particular, que tenía que llamar al 123… que si un operador me ofrece  hacer una nueva alta del fijo y beneficiarme de nuevas tarifas y me promete que voy a poder mantener mi número fijo, cosa que afortunadamente  no hice porque me han dicho que es imposible recuperar un número cuando ya no lo tienes como abonado… que si otra vez en el 123 me indican que no es posible. ¡Vaya, un auténtico esclavo, no sabemos porqué, de unas tarifas que no quería  y  sobre las que no se me daba ninguna posibilidad de  modificación!

Ante tanta incompetencia decido darme de baja de mi teléfono móvil. Cuál es mi sorpresa cuando en su factura número CI0685168083 de fecha 22/11/2013 se me carga   en concepto de “cargo incum. Acuerdo Descuento (13 Nov)” un total de 141,57 que tan amablemente  me reclama su compañía.

Empieza otra vez mi peregrinación  por numerosos departamentos y operadores de su número de atención al cliente, que si facturación, que si particulares, que si autónomos, que si reclamaciones… nadie es capaz de indicarme  que Acuerdo he incumplido para que pretendan aplicarme dicha penalización.

Ante su inoperancia,  solicité un número de cuenta para hacer un abono  por los consumos de mi teléfono, excluyendo la penalización, por lo que efectuó una transferencia por importe de 69,90 euros en concepto de consumos a una cuenta suya del Banco de Santander.

Una vez efectuada la transferencia, envío una copia a su fax 607133514, indicado por Ustedes para tales efectos, explicando los motivos del impago parcial de mi última factura por aplicación indebida de penalización.
Ante  tantos despropósitos solicito una portabilidad de mi teléfono fijo a otro operador el cual me indica que Ustedes incumplen el término  de que disponen (16 de diciembre)  para ceder la línea y que harán una reclamación. La misma mañana hago una reclamación  a su teléfono  de desatención al cliente y me indican que no es problema de Vodafone, que es un problema de la otra operadora.

Sorprendentemente, una hora después recibo una llamada de un operador de Vodafone  haciéndome una oferta  aún más atractiva que el de la otra operadora (¡Parece que ahora sí se podían modificar las tarifas!!). Le indico al operador de que como  me puedo fiar de Vodafone con el viacrucis al que me han sometido previamente  y me  responde que le dé un correo electrónico y me enviará la oferta por correo electrónico. Todavía espero la oferta.
Mientras,  recibo más llamadas del departamento de cobros como si fuera un moroso. Les indico que la penalización aplicada es incorrecta. Se me argumenta que existe un acuerdo con Vodafone, pero nadie sabe indicarme en qué consiste dicho acuerdo y cuando fue formalizado. El operador me dice que revisaran las grabaciones y  me la enviarán por correo electrónico. Todavía espero la grabación.

Finalmente, mira que son Ustedes malos gestores, recibo una carta donde se me reclama de nuevo la penalización no pagada indicándome que se suspende cautelarmente su servicio. ¿Señores, sabe su mano derecha lo que hace su mano izquierda? ¿Nadie le ha dicho al Departamento que me amenaza con suspender el servicio  que ya no soy cliente suyo?

¿En base a qué derecho me reclaman Ustedes dicha cantidad? ¿Qué acuerdo beneficioso es que he incumplido mientras pagaba tarifas más elevadas que la del mercado? ¿Qué terminales me han entregado por permanecer con Ustedes? ¿Han comprobado que el último terminal bonificado que me entregaron, lo fue en diciembre de 2011, obligándome a una permanencia de 18 meses? ¿Qué no saben contar para ver que  el período de 18 meses ha pasado ampliamente?

Por todo ello, les indico, tal como ya  les solicitaba en el fax de fecha 2/12/2013, que den de baja la cantidad reclamada por ser incorrecta al tratarse de una penalización basada en un acuerdo inexistente.

Asimismo les ruego que dejen de molestarme por correo ordinario y por teléfono, pues voy a poner toda la documentación que tengo en manos de la Secretaria de Estado para las telecomunicaciones y la sociedad de información para que les sancione por abuso en la aplicación de penalizaciones   indiscrimadas y por mala prestación de su servicio  puesto que no  ofrece una  cobertura incorrecta en  núcleo urbano donde resido y que goza de una población de 30.000 habitantes, a pesar de cobrar mensualmente por el servicio.


Atentamente. 

divendres, 13 de setembre del 2013

VIA CATALANA. UNA FITA MÉS DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA

Les imatges diuen que valen més que les paraules. Però totes les imatges vistes i viscudes d'aquest dia em provoquen sentiments diversos que es podrien en resumir en una paraula: EMOCIÓ, i emoció és sinònim de VIDA,  i el poble de Catalunya està VIU, i la seva negació és tot el contrari: MORT. I qui vol morir, poden escollir viure?





dilluns, 18 de febrer del 2013

PERSEGUEIXO HORES


Les hores, les hores caminen sense aturador. 
Les persegueixo enfilat i esmaperdut,
sense poder-les mai empaitar, sempre davant meu,
xiuxiuejant -vine, vine amb nosaltres.
Compassives, de tant en tant, semblen aturar-se,
i em deixen panteixant sense al.lè.
Una papallona voleiant em fa oblidar una estona,
de la tasca diària de depredador de temps.
Un tènue somriure es pinta en els llavis closos.
Les trèmules ales desprenen un esclat
de colors irisats pels raigs de l’astre daurat.
La papallona persegueix minuts, 
minuts que corren sense aturador,
de flor en flor entre núvols de pol•len, 
enduts per un vent que avui no té pressa.
Les hores em criden, et deixo papallona,
continua la cursa, sempre caçant les maleïdes hores
què em deixen sempre enrere i cansat fins no poder més.

diumenge, 23 de desembre del 2012

REDEMPCIÓ (TYRANNOSAUR)

Encara no m'he recuperat de tants de cops a la mandíbula, al fetge, al cap... No, no és una pel.lícula de boxa, però et pot deixar  ben noquejat.

Joseph és un home alcohòlic, violent, autodestructiu, vidu. Hannah és una dona  molt creient que té una botiga on coneixerà a Joseph. Els camins dels dos s'entrecreuen. Tots dos necessiten amor, tots dos  estan colpejats per la vida amb existències infelices. La interpretació de  Peter Mullan i Olivia Colman són excepcionals en els seus papers dramàtics, on l'expressivitat facial no necessita de paraules.

El director anglès, Paddy Considine dirigeix amb un to sobri, fred i contingut,  tota una sèrie d'escenes d'alta violència, explícita i implícita on no queden escletxes per al somriure i a uns actors/personatges  que intenten mantenir l'equilibri malgrat les seves càrregues de desesperació. 

Una pel·lícula dels nostres temps, on se'ns ven la felicitat del consum per la televisió, però a l'hora s'aboca a la gent al drama de la misèria, econòmica i moral. 

Malgrat tot, sempre hi haurà un espai per a la redempció, per trobar amb dificultat un espai interior de pau, malgrat els cops, malgrat l'entorn... La solució sempre està dins nosaltres.

Nota filmaffinity:  7,1

Nota personal:  8

divendres, 16 de novembre del 2012

SUQUET D'ANGUILA A L'ESTIL EMILI

INGREDIENTS (Per 4/5 persones)

1 quilogram d'anguiles
1 ceba i mitja grans
1 tomàquet mitjà
6 grans d'all
Julivert
Sal
Nyora en pols/Pebre roig
1 troç de pesteta
1 xorret de vi blanc
1 cullerada sopera de farina
Oli d'oliva


PREPARACIÓ DEL PEIX

Cal comprar 1 quilogram d'anguiles vives al peixater de confiança o conèixer on comprar-les directament a la zona del Delta de l'Ebre. Per preparar-les és millor  posar-les al congelador, perquè l'anguila fresca està viva,  tarda molt a morir i netejar-les en viu és  molt difícil. El dia abans de fer el suquet les traieu del congelador. El dia de fer el suquet netegeu bé les ventrades i les netegeu   totes ells molt bé amb aigua i sal. Fer-les a trossos al gust de cadascú.

PREPARACIÓ DEL  PLAT

Ratllar 1 ceba i mitja i ficar-ho en una cassola antiadherent o de fang amb una bona quantitat d'oli d'oliva. Sofregir la ceba.

Quan està daurada, afegir-hi el tomàquet ratllat i continuar sofregint.

En un morter  fer una picada amb els 6 grans d'all pelats i el julivert.

Quan el tomàquet  estigui sofregit, afegir la picada i  continuar sofregint.  Sofregir també  el tros de pesteta o extracte de peperoncino que sol venir d'Itàlia. ( A mi m'agraden que piquen  tan sols un puntet. A qui li agradi picant en pot afegir més. A qui no li agradi gent el picant, que no en fiqui) Al cap d'una estona afegir el rajolí de vi blanc i deixar que evapori. 

Quan hagi evaporat el vi, afegir la nyora en pols (es pot substituir per pebre vermell que prefereixo al colorant artificial- els més sibarites poden ficar safrà també), sofregir un poc per tal que no es cremi i afegir una cullerada de farina caramullada. Sofregir  un moment la farina fins que es barregi amb el sofregit.

Afegir 500 ml d'aigua.

Quan l'aigua bulli, afegir l'anguila. Repartir bé per la cassola i quan comenci a bullir deixar-les amb foc mitjà durant 15 minuts sense tapar la cassola.

La salsa  potser us quedi un poc líquida, però com és recomanable, menjar-s'ho al dia següent i s'haurà de tornar a  escalfar la casssola, és preferible que quedi  amb un poc més d'aigua.

Bon profit.


dimarts, 25 de setembre del 2012

ADÉU A LA REINA


El 14 de juliol de 1789 és considerat com l’inici de la Revolució Francesa. Aquest dia una multitud va anar als Invalides  de París  i es van apoderar de 30000 a 40000 fusells, canons i un morter. Al cap de poques hores el avalotadors es van dirigir a la fortalesa de La Bastilla, que finalment va  capitular.

A Versalles, el Rei Lluís XVI, la reina Maria Antonieta, la cort, la guarda reial i el personal de servei  segueixen amb preocupació  els esdeveniments  durant els dies inmediatament posteriors.

Un altre personatge històric  que se’ns mostra és Yolande Martine Gabrielle de Polastron, coneguda també com la duquesa de Polignac, la qual  va ser una figura molt influent de la cort de Lluís XVI com ho demostren els nombrosos favors i beneficis obtinguts d’aquest i de la  reina. La pel.lícula apunta   directament el lesbianisme de  Maria Antonieta amb la duquesa com la causa de la importància d’aquest personatge, que va suposar la pèrdua de popularitat de  la pròpia reina.

El director francès Benoît Jacquot  aprofita aquests  fets  per presentar-nos un drama històric  amb alguns apunts meritoris com  la doble moral dels personatges, entre la fidelitat  a la monarquia i l’aprofitament de la caiguda;   personatges  amb  defectes i pecats més continguts del què sol ser habitual  quan s’aborda aquesta cronologia;  una certa contenció en  la fastuositat de l’arquitectura versallesca, mostrant  molts espais del backstage de palau;  una visió des de dins on les vivències  del dia a dia tapen la decadència de l’antic règim; uns bons treballs de les actrius.

Crec que és una  pel.lícula   recomanable  que més enllà del seu gènere cinematogràfic històric  deixa veure  les eternes pulsions de l’ànima humana.

Nota personal: 7
Nota filmaffinity:  5,7



dissabte, 15 de setembre del 2012

LA DONA DE NEGRE

La productora Hammer  creada  l'any 1934  va tenir la seva època daurada als anys 60 amb títols clàssics del cinema de terror com Frankenstein o el Dràcula de Cristopher Lee.

La dona de negre és una pel.lícula de terror clàssic ambientada a principis del segle XX en una zona rural britànica  on els principals esdeveniments es desenvolupen en una casa victoriana  perfectament recreada.

El paper principal és interpretat per Daniel Radcliffe que és un advocat vidu que té un nen petit i és enviat a la casa d'una clienta del despatx on treballa que ha mort per posar en ordre els seus papers. En el poble i la casa es veurà atrapat en una història  de fantasmes i esperits, amb efectes  de suspens clàssic i d'altres  inspirats pel cinema fantàstic oriental.

És molt possible que la pel.lícula ens deixi la sensació  d'haver vist  tot el que podíem  veure en aquest gènere cinematogràfic, però s'agraeix que el  seu director James Watkins no utilitzi  efectes de sang i fetge. El fet és que si la mires  sense prejudicis i com a divertiment té alguns moments destacats i que  en general et fan estar atent i en tensió.

Nota personal: 6

Nota filmaffinity:  5,7




divendres, 3 d’agost del 2012

XAROP D'ARCE


Avui he comprat  i provat per primer cop xarop d'arce.  

Aquest producte es produeix principalment al Canadà i al Nordest dels Estats Units. Quan s'apropa la primavera, es fa una incisió a l'escorça de l'arbre i mitjançant un sistema de tubs se n'estreu la seva saba. 

Més tard la saba es bull durant força estona per reduir-ne la humitat i  fer-la més concentrada  fins arribar a una  textura de caramel  líquid. 

En funció del mes en que s'extreu la saba i de l'espécie d'arce, el xarop  adquereix  una tonalitat àmbar més clara o més fosca. Sembla que el més fosc és més tardà i menys recomanable.

L'ampolla tradicional d'embotellat  és com la de la fotografia i  que a més a més es correspon amb el producte que he  adquirit. El sabor  té gust de caramel amb un  retrogust llarg de notes vegetals i també té un aroma molt agradable.

Els seus usos són com els de la mel o el caramel. Als Estats Units es sol utilitzar per acompanyar  els famosos pancakes (tortitas) o gelats. 

dissabte, 28 de juliol del 2012

INTOCABLE

És possible que un negre   jove, sa, sense estudis, dels extraradi de París  i que viu dels subsidis pugui establir  una complicitat amb un home gran, paraplègic, hipercult,  aristòcrata, milionari i que viu en una mansió? En la pel·lícula Intocable del director francès Eric Toledano la resposta és afirmativa.

Aquesta  comèdia  estrenada en el mercat espanyol  durant el passat mes de març venia precedida d'un gran èxit  de públic  i crítica a França, crec que merescut. En temps de  notícies negatives i pocs profetes de l'esperança, la frescor i l'energia primària de Driss, interpretat per  desconegut actor Omar Sy,   obre l'esperit mort i tancat de Philippe, interpretat per François Cluzet, on permeteu-me que vegi una metàfora de la  històrica, autocomplaent i adormida Europa front la primària, activa i desperta Àfrica.

Una  pel·lícula  amb una durada de 115 minuts que va aconseguir fer-me riure en molts moments i que et deixa a la seva finalització un somriure en el rostre i un alleujament en el cor.

Nota personal: 8,5

Nota  Filmaffinity: 8,1

dimecres, 25 d’abril del 2012

EL LLADRÓ DE CERVELLS DE PERE ESTUPINYÀ

Pere Estupinyà és un tortosí internacional. Va nàixer en aquesta ciutat a l'any 1974 i va cursar estudis de Química i Bioquímica, però el que l'ha fet més famós ha estat la seva col. col·laboració com a guionista i  editor del Programa  Redes d'Eduard Punset a Televisió Espanyola.

Al novembre del 2007 va començar un blog de divulgació científica a partir de la seva estada d'un any al prestigiós Institut Tecnològic de Massachussets (MIT) i a la Universitat de Harvard.

Enamorat de la ciència, intenta transmetre  al lector la seva passió en el llibre El lladre de cervells. Tot compartint el coneixement científic de les ments més brillants, prol.logat pel propi Punset i  publicat  en català per l'editorial La Magrana.

El llibre ens apropa a diferents camps  d'investigació científica  com la neurobiologia, l'astrofísica, la genètica, la biologia, la robòtica, l'economia.  Amb un llenguatge assequible i una voluntat clarament dirigida cap a la divulgació, trobarem molts temes on la ciència hi està dedicant  uns esforços per recollir els fruits en generacions  futures.  I això és així, perquè aquesta  és la voluntat de la ciència: descobrir la veritat científica i treballar més enllà dels resultats a curt termini, forma de treball que xoca sovint amb les agendes polítiques i pressupostàries de molts governs. La ciència mai pot ser conformista i  tots podem  utilitzar una manera  d'actuar pròpia dels científics: rascar on no pica, en els termes utilitzats per l'autor, i que implica ganes de descobrir coses més enllà dels camps d'interès habituals de les persones.   Aquesta mentalitat encuriosida i amb ganes d'aprendre és evident que no li falta a Estupinyà. Com ell mateix diu  gairebé al final del seu llibre: "El dogmatisme es basa  en atendre de manera arbitrària tan sols a les evidències que reforcen les teves inflexibles creences. En canvi, el motor del progrés científic és la predisposició a destronar al teu mestre i rectificar el coneixement  establert."

Quina llàstima que  les persones  en general no  utilitzen més sovint com a patró de conducta aquestes paraules.

diumenge, 12 de febrer del 2012

THE ARTIST

Miquel Martí i Pol deia que tot està per fer i  tot és possible.  Quan un  es comença a adonar que ja acumula anys a les seves espatlles i  després de veure  prop de  2.000 pel.lícules,  se n'adona que cada cop li costa més veure  una història que el sorprengui.

Amb  The Artist potser la paraula correcta no sigui sorpresa però si profunda reflexió. Amb centenars de pel.lícules que omplen les multisales amb gags que no em fan riure, explosions i persecucions, seqüeles, versions d'altres pel.lícules  penso sovint que no hi ha rés nou per crear, que tot està fet i que la imatge  digital,  l'animació i els 3 D, amb comptades excepcions, cada dia té menys ànima  i la industria cinematogràfica tan sols realitza productes de ràpid consum ( i dolents) i poca cosa més.

The Artist m'ha retornat  a la màgia del cinema durant els seus 100 minuts. Una bona història rodada en blanc i negre que és un gran homenatge al cinema mut. 

El  seu director, Michael Hazanavicios, ens relata  la caiguda d'un gran actor de l'època del cinema mut en l'adveniment del cinema sonor i el correlatiu triomf d'una  jove actriu que s'ha convertit en una estrella  dels nous temps.   Amb un paral.lelisme evident amb el que succeeix a la vida on la joventut  va desplaçant de forma més o menys natural a les generacions que els han precedit, la tecnologia nova desplaça a l'antiga al ritme de les noves devocions de nous públics.

Una molt bona pel.lícula que ha recollit un grapat de premis  i nominacions   a una banda i a l'altra de l'Atlàntic (té 10 nominacions per als Oscars d'enguany). També cal destacar una  perfecta BSO, un magnífic gos actor de la raça Jack Russell que serà la imatge de la casa de videojocs Nintendo i una  molt atractiva actriu franco-argentina  que es diu Berenice Bejó, que de ben segur amb la seva interpretació  farà un  gran salt endavant en la seva carrera, a l'igual  que el  personatge que interpreta.

Nota personal: 8

Nota filmafinity:  8,2

dilluns, 30 de gener del 2012

EN MARS SALVATGES: UN VIATGE A L'ÀRTIC

Javier Reverte és un periodista i escriptor que ha abordat gèneres literaris molt diferents; des de la poesia amb  títols com Poemes africans  fins la novel.la d'entre les quals citaré El metge d'Ifini.  Però el que ha fet més famós a l'autor són els seus llibres de viatges.

Reverte i el  gènere de viatges aconsegueixen atrapar-me d'una forma irremeiable. És per això  que fins ara ja he llegit quatre obres d'ell: Vagabund  a Àfrica (1998, un recorregut pel riu Congo); El riu  de la desolació (2003, al llarg del riu Amazones); El riu de la llum (2009, al llarg dels territoris del nord-oest del Canadà, Alaska i el riu Yukón), i ara, en Mars  Salvatges: un viatge a l'Àrtic (2011).

L'autor inicia el seu periple a la ciutat canadenca d'Ottawa des d'on agafarà avions per fer escala a  Iqualuit,  a l'illa de Baffin i acabar a la petita ciutat de Resolute, a l'illa de Cornwallis. 

En aquest punt, Reverte  ens narra el seu viatge pel pas del Nor-oest a bord d'un  trenca-gels rús  equipat per tasques científiques i oceanogràfiques, que a l'estiu es dedica des de fa pocs anys a  fer la travessa,  que resta oberta  durant pocs mesos al tràfic marí  des de fa  uns pocs anys  a causa dels desgels provocats pel canvi climàtic.

L'autor aprofitarà la seva singladura pel pas, per recordar la història dels grans exploradors artics, dura i sovint dramàtica, amb un reguitzell de morts en els seus gels. 

Frobisher, Hudson, Davis, Bylot, Parry, Franklin, John i James Ross, Collison, Mc Clure, Mc Clintock, Machenzie i Norman Wells són noms que van deixar  la seva petjada en el descobriment i exploració d'aquests inhumans indrets i que  són recordats quan mirem un Atlas i veiem illes, estrets, deltes, badies i penínsules amb els seus noms.

El primer que va aconseguir navegar de forma completa  aquest pas del Nord-oest és el norueg Roald Admunsen  entre els anys 1903 i 1906.  Admunsen és un dels grans exploradors de la història que, no podia ser d'altra manera, va trobar la seva mort   en una operació de rescat en el Mar de Barens després d'haver assolit grans fites d'entre les que destaca ser el primer home en arribar al Pol Sud.

Un llibre recomanable pels amants dels llibres de viatges i la història de les grans exploracions geogràfiques.

divendres, 20 de gener del 2012

THE DO

Vull deixar-vos un curt apunt sobre el grup The Do format pel músic francès Dan Levy i la cantant finlandesa Olivia Bouyssou Merilahti.

Fins ara han editat dos àlbums, un de l'any 2008 titulat   A Mouthful   un segon,   Both ways open jaws, de l'any 2011.

El duet va actuar a Girona i a Barcelona al mes de desembre passat i el diari Daily Telegraph els  ha qualificat com una barreja de Fever Ray, MIA i Björk.  

El que és cert és que tenen un estil propi i molt tècnic, amb bones pinzellades electròniques acompanyades d'un ampla sèrie d'instruments musicals.





dilluns, 9 de gener del 2012

ANAMANAGUCHI

Us penjo la meva descoberta d'avui. És un grup musical  de Nova York que es diu Anamanaguchi que practica un génere musical també nou per mi que es diu chiptunes.

Format per quatre membres, utilitzen instruments típics del món del rock com  la guitarra, el baix i la  bateria, però les combinen amb el so electrònic generat per dues cònsoles antigues  de videojocs transformades. Les cònsoles que utilitzen són una NES i una Gameboy, totes dues de la casa japonesa Nintendo.

Aquest grup són els autors de la banda sonora del videojoc Scott Pilgrim versus The World: The Game, basat en una pel.lícula   que porta el mateix títol, frenètica i esbojarrada barreja de cinema i videojocs.


.

dimarts, 20 de desembre del 2011

TIR DE GRÀCIA

Letònia és un país banyat pel mar Bàltic que actualment té poc més de 2 milions d'habitants. En la seva història  ha tingut dominacions de diferent països  propers com  Alemanya, Suècia, Polònia i Rússia.

Aprofitant la  guerra civil russa  que es va iniciar l'any 1917 entre els boltxevics i el seu exèrcit roig i els militars de l'ex-exércit zarista i altres opositors agrupats sota el Moviment Blanc, Letònia va assolir la seva independència a l'any 1918, un cop acabada la primera guerra mundial.

Aquesta independència va suposar, però,  l'inici d'un període caòtic que va provocar que a l'any 1919 hi haguessin tres governs: El de Karlis Ulmanis amb el suport de la  Gran Bretanya; Peteris Stucka  que va proclamar la república soviètica de Letònia, amb el suport de l'Exèrcit  roig rus i que va ocupar la major part del país i el govern de Andrievs Niedra, que suposava un govern satèlit d'Alemanya.

En aquest context és on es desenvolupa la  coproducció  franco-alemanya  Tir de Gràcia dirigida  l'any 1976 per Volker Schlondorff .

Es tracta d'un drama rodat en blanc i negre  que narra la relació frustrada entre una dona jove aristòcrata interpretada per Margarethe von Trotta i un oficial prusià sexual i afectivament  reprimit. La noia es declara al militar però és rebutjada per aquest pel  seu exagerat  sentit del deure.  Això provocarà  que la dona en un entorn de guerra  es deixa portar per la promiscuïtat amb altres militars i la col·laboració amb els partidaris del moviment soviètic. 

Finalment, l'oficial portarà el seu sentit del deure fins les últimes conseqüències, en una mostra del caràcter rígid i amb un elevat sentit kantià del deure d'un oficial  alemany que ens remetrà inevitablement a les atrocitats que es van cometre en la Segona Guerra Mundial per part de l'exércit nazi, amb  elements fortament disciplinats i acrítics. El deure no es qüestiona: és simplement el deure.

Nota filmaffinity: 6,5

Nota personal:  6

Fotografia: Riga, capital de Letònia.

diumenge, 18 de desembre del 2011

CICLOCROSS A IGORRE


De vacances pel País Basc en el passat pont, anàvem de Vitòria a Bilbao per la carretera N-240, i en un moment determinat varem observar que hi havia molta gent en un poble. Vam agafar la sortida i vam comprovar que el poble es deia Igorre. Vam aparcar el cotxe i ens vam adreçar per un carrer cap un control  de pas on ens van informar que es celebrava una prova de la copa del món de l'especialitat i que el preu de l'entrada eren 10 euros. Vam pagar per  veure-ho. 

Es tractava del XXXV Ciclocross internacional d'Igorre i el circuit estava en el barri d'Olabarri d'aquest municipi. Quan era adolescent veia a la televisió proves de ciclocross i sempre  vaig admirar  aquells esportistes que acabaven tots enfangat i que pedalejaven dificultosament per circuits impracticables que els obligava en moltes ocasions a ficar-se la bicicleta al coll i córrer per pujar per costes on l'adherència no permetia la pedalada. 

La carrera va ser guanyada pel belga Kevin Pauwels que d'aquesta manera també lidera el campionat del món, en una classificació on 6 dels 10 primers classificats són belgues i on el primer espanyol és el basc és Egoitz Murgoitio.

Fotografia de l'autor del blog:  Un moment de la prova

dimarts, 13 de desembre del 2011

BERMEO: LA JOIA DE LA COSTA BISCAÏNA


Un dels pobles més bonics de la costa de Biscaia és Bermeo. Amb poc més de 17.000 habitants és la localitat més poblada de la comarca del Busturialdea o de l'Urdaibai, estuari del riu Oka de gran bellesa natural i qualificada com reserva de la Biosfera per la UNESCO a l'any 1984.

Bermeo és un poble que viu de manera predominant de la pesca i de la indústria conservera. És un goig passejar pel seu port i des d'allí pujar per empinades escales cap una part del seu casc històric on destaca la Torre d'Ercilla. En aquest lloc hi ha un grup escultòric denominat Han Datoz que evoca l'angoixa d'una família que espera el retorn dels homes de la mar i recorda una monumental galerna que el dia 12 d'agost de 1912 va provocar al menys 142 morts i va deixar un únic supervivent en la mar, Juan Daniel Escurza patró d'un dels vaixells.

Per la carretera de la costa que discorre entre Bakio i Bermeo destaca l'ermita de San Juan de Gaztegaluche situada damunt d'una petita illa de roca davant de l'abrupta costa biscaïna. Un altre dia en parlaré d'aquesta ermita perquè mereix la pena.
Fotografia: Bermeo, de l'autor del blog.

dilluns, 12 de desembre del 2011

EL MERCAT DE L'AMETLLA DE VITÒRIA


Tots els matins del primer dissabte de cada mes, es celebra al centre històric de Vitòria el tradicional mercat de l'ametlla amb més d'un centenar de parades que venen fonamentalment productes alimentaris com per exemple formatge idiazabal, embotits, pa i pastes, mel, joies i artesania, roba, etc.

El mercat es situa principalment als carrers Cuchilleria, Correria, cuesta de San Francisco i Plazuela de Santo Domingo i està lligat amb l'obertura de portes de les restes de la muralla medieval de la ciutat i l'anomenada ruta de les barriques, on una desena de bars ofereixen un pintxo i un pote (un got de beguda) pel preu d'un euro i mig, cosa que provoca una gran animació en el centre de la ciutat.

Em pregunto perquè aquest tipus d'iniciatives no sovinteixen a Catalunya més enllà de la celebració de fires aïllades en molts pobles que estan dedicades a temàtiques diverses i on els productes de menjar sempre hi són presents. Poder passejar pel centre històric de la teva ciutat mirant parades i fent unes picadetes segur que és una cosa que li agrada a molta gent.

diumenge, 11 de desembre del 2011

LA VALL DEL RIU BRUGENT


Ahir vam estar d'excursió per terres de les comarques del Baix Camp, l'Alt Camp i el Priorat.

A Reus agafes la carretera C-14 en direcció a Montblanc. A l'alçada del poble de la Riba, gires a la dreta per entrar al poble de la Riba i agafar la carretera TV-7044 en direcció a Farena.
A la Riba és on desemboca el riu Brogent en el riu Francolí.

Resseguint una estreta carretera plena de corbes, ens endinsem a la vall d'aquest riu pujant i pujant muntanya amunt, deixant al riu en la major part del recorregut en el fons de la vall.

El primer poble que trobem és Farena, un petit poble a 610 metres d'alçada a 13 quilómetres de la Riba i que té d'acord amb l'INE 46 habitants censats i on pots gaudir d'una calma absoluta enmig de les muntanyes i els boscos. El poble està molt cuidat i pots passejar pels seus carrers empedrats i gaudir dels seus pocs carrers amb cases construïdes amb pedra. A Farena vam aprofitar per esmorçar al petit restaurant Brugent, de tracte i menjar completament casolans, decoració rústica i amb la companyia d'una llar de foc encesa.

Després varem continuar per la carretera TV-7044 i en arribar a una cruilla, si gires a l'esquerra vas a Montral, municipi al qual pertany el petit poble de Farena i si gires a la dreta vas a Capafonts.

Vam enfilar cap a Capafonts, un poble ben bonic enfilat damunt del turó amb la omnipresència de la seva església i on vam aprofitar per comprar embotits a la carnisseria. La llonganissa està feta tan sols amb carn de porc, sal i pebre, sense cap aditiu. És per aquest motiu que la llonganissa quan s'asseca es va enfosquint i perd aquell to rosat que sempre conservarà l'embotit preparat amb nitrats.

Tot just a l'entrada del poble, al peu del turó, hi ha un trencall a l'esquerra que et porta a la font de la Llúdriga. Després d'uns 5 minuts de cotxe, arribes a una cadena on has d'aparcar el cotxe. Enmig d'un bosc d'alzines i boixos continues el camí de terra i al cap d'una petita estona trobes una bifurcació. Si agafes el camí de l'esquerra en direcció a les Tosques baixaràs cap al riu Brugent i podràs resseguir-lo per una sendera des d'on gaudiràs de tolls i salts d'una aigua completament transparent i en direcció a la font de la llúdriga. Tot plegat són uns 10 minuts de caminar fins la font, que no té està senyalitzada doncs és un brollador d'aigua que surt del terra i on es veu una petita obra de captació, doncs el poble de Capafonts té la seva aigua d'abastament presa directament d'aquest manantial. Tot un luxe! Prop de la font, també podeu agafar un camí que va a la Mussara i on en un trencant podeu anar a la cova de les Gralles, un gran refugi de pedra situat a poc més de 900 metres d'alçada.

Més tard, vam enfilar cap a Prades, poble preciós amb la majoria de cases construïdes amb la pedra rogenca de la zona i a 960 metres d'altitud on vam dinar en el restaurant l'Estanc situat al número 9 de la plaça major de Prades i on vam menjar de categoria.

Fotografia: Petit salt d'aigua del riu Brugent feta per l'autor del blog.

divendres, 9 de desembre del 2011

EXPOSICIÓ D'ANTONIO LÓPEZ A BILBAO


Acabo d'arribar de passar uns dies al País Basc i aprofitaré per penjar unes entrades.

A Bilbao varem visitar el Museu de Belles Arts de Bilbao que conté obres que van des de l'època del romànic i el gòtic fins l'art contemporani. Una bona selecció d'obres on destaquen la pintura de l'escola espanyola i una bona representació d'artistes bascos com Ignacio Zuloaga, Gustavo de Maeztu, els germans Ramon i Valentín de Zubiaurre o l'escultor Quintín de Torre.

Com a anècdota caldria dir que hi ha exposat un impressionat retaule titulat dels set goigs de la Verge Maria del pintor Pere Nicolau, datat de l'any 1398 i adquirit pel museu a l'any 1934. Segons la guia del museu, aquest retaule procedeix de Tortosa sense donar més explicacions de com va arribar a ser propietat del Museu.

A més a més, el museu exhibeix una exposició temporal del pintor Antonio López fins el 22 de gener del 2012. López és possiblement junt a Miquel Barceló el pintor espanyol amb més projecció internacional i s'ha caracteritzat per una obra no gaire prolífica però de gran notorietat.

López va explicar mundialment el seu procés lent de creació en la pel.lícula el sol del membrillo del dirigida l'any 1992 per Victor Erice. En la exposició es poden veure diferents paisatges de la ciutat de Madrid en gran format i escultures, rama artística en la que López també és un virtuós definidor de la figura humana. Molt recomanable.

diumenge, 27 de novembre del 2011

CELLERS CAN BLAU


Divendres passat vaig visitar una nova vinoteca Tanins a Tortosa on vaig prendre una copa de vi Blau.

Els Cellers Can Blau són una bodega del grup Orowines, que agrupa diferents projectes empresarials vitivinícoles en diferents Denominacions d'Orige a Espanya com són la Montsant, Jumilla, Rueda, Almansa, Calatayud i vi de la Terra de Castella i Lleó.

Cellers can Blau van engegar la seva activitat l'any 2003 i disposen de 34 hectàrees de vinya. Actualment produeixen tres marques diferents: un vi d'entrada que és el Blau amb 4 mesos de criança en barrica; Can Blau, amb 9 mesos de criança en barrica nova i Mas de can Blau, amb una més llarga criança de 18 mesos en barriques noves.

Com Blau em va agradar em vaig emportar a casa el Can Blau, per un poc més d'11 euros l'ampolla.
Es tracta d'un vi multivarietal amb un 40 % de samsó (nom que a Catalunya rep la varietat Cariñena, també anomenada Mazuelo que és el nom que indica l'ampolla), un 40 % de shiraz i un 20 % de garnatxa.
Can Blau és un bon vi del Montsant de color cirera amb reflexos violats, un nas molt intens amb notes de fruita madura, balsàmics i pebre, en boca és ample, amb tanins molt ben integrats i estructurats i amb un postgust llarg però refinat que invita a beure'l.

Finalment, com a nota diferent, cal indicar l'etiquetatge de l'ampolla, força creatiu amb un disseny que recorda els vitralls.

diumenge, 20 de novembre del 2011

THE KILLING

He acabat de veure els tretze capítols de la primera temporada de la sèrie de televisió nordamericana The Killing de la productora AMC que també ha signat sèries tan interessants com The Walking Dead (té confirmada una tercera temporada) o Breaking Bead (que ja ha tingut 4 temporades).

Durant els tretze capítols una detectiu de la polícia de Seattle, i el seu atípic company de treball intentaran trobar el assassí de la jove Rosie Larsen. La tasca no serà fàcil atès que la investigació es troba immersa en plena campanya per a les eleccions de l'alcalde de Seattle i n'hi ha sospites que apunten cap a persones relacionades amb un dels candidats. D'aquesta manera la sèrie té diferents subtrames com són les de la família de la noia assassinada, els mètodes i les persones que envolten i donen suport a un candidat en una campanya electoral o els problemes familiars de la detectiu, tot envoltat per una ciutat plujosa i efervescent com és la capital de l'estat nordamericà de Washington.

La sèrie compta amb un excel.lent guió i té un ritme narratiu excel.lent, amb moments que posen la pell de gallina per les emocions i els sentiments de molts dels personatges. Absolutament recomanable i amb un final sorprenent que ens portarà a una segona temporada.

dimarts, 15 de novembre del 2011

MARGIN CALL

Lehman Brothers era una companyia global nordamericana, amb seus i oficines arreu del món, dedicada a la gestió d'actius financers, renda fixa i inversions a banda de prestar serveis bancaris. L'empresa centenària va presentar la seva fallida al setembre del 2008 i els mercats financers van trontollar. De fet aquesta crisi financera que molts qualifiquen de sistèmica encara està plenament vigent en molts països dels món, especialment a Europa.

Margin Call és una pel.lícula que intenta explicar el món de les altes finances de Wall Street, dirigida pel desconegut J.C. Chandor i que compta amb un excel.lent repartiments d'actors com Jeremy Irons, Kevin Spacey, Zachari Quinto, Simon Baker o Demi Moore.

Peter Sullivan (Zachari Quinto) és un jove analista d'una centenària empresa financera que descobreix una sèrie de dades que podrien portar a la companyia a la fallida. Com diu el president de la companyia, hi ha tres maneres de guanyar-se la vida en aquell negoci: ser els primers, ser els més llestos o enganyar a la gent. L'opció de la companyia passa per la ser la primera en desfer-se de paquets d'actius, que en el seu moment es van anomenar com a tòxics, fins i tot amb pèrdua, però evitant la pèrdua major a posteriori.

La pel.lícula posa en evidència la gran separació entre el món real de la gent de carrer, amb les seves vides, famílies i treballs, i els taurons i aprenents de les finances, que carregats d'egolatria tan sols pensen en acumular més i més diners i viure absorbits per una feina que sovint s'aproxima a un casino.

Brokers, traders, agents financers, analistes, tota una sèrie de persones posades al servei de l'especulació financera que treballa en actius moltes vegades virtuals i que es basen en la confiança de compradors i venedors. Quan aquesta confiança es trenca, el resultat és demoledor, doncs mostra amb tota cruesa que no són més que castells precaris de fum, mentida i avarícia.
Nota filmaffinity: 6,5
Nota personal: 6,5
Nota filmafinnitu

dimarts, 25 d’octubre del 2011

RALLY CATALUNYA A LA TERRA ALTA


Aquest passat cap de setmana va arribar el rally Catalunya RACC a les Terres de l'Ebre, puntuable per al campionat mundial de l'especialitat. En concret el divendres es van córrer dos trams, amb dues passades per cada un dels dos trams.

Un era el de Pesells gairebé íntegrament sobre camins de terra entre Arenys de Lledó i Bot. L'altre es denominava Terra Alta, majoritàriament també sobre camins de terra entre Villalba dels Arcs i la Fatarella.

La sequera va provocar que els corredors aixequessin molta pols en el seu recorregut i per això els comissaris de la carrera van allargar els intervals entre els corredors a 4 minuts respecte els pilots prioritaris i a 3 minuts la resta.

Per la tarda vam pujar a una zona del tram de la Terra Alta al qual es pot accedir per la carretera que va de la Fatarella a Ascó amb un paisatge ple de aerogeneradors.

La nit va arribar i per primera vegada vaig poder veure alguns corredors corrent amb la nit ja entrada i comprovar la potència dels fars d'aquests vehicles.

Després de tres dies de cursa, aquesta va ser finalment guanyada per Sebastian Loeb, per vuitena vegada, qui d'aquesta manera s'acosta també al seu vuitè títol mundial a falta de disputar-se una sola carrera del campionat.

Fotografia de l'autor: K. Meeke de l'equip Mini WRC Team amb un Mini John Cooper W.

dilluns, 1 d’agost del 2011

EL HOMBRE DE AL LADO

El reconegut arquitecte Charles Édouard Jenneret-Gris, conegut mundialment com Le Corbusier, va dissenyar una vivenda unifamiliar nomenada Casa Curutchet que es va construir a la ciutat argentina de La Plata entre l'any 1949 i el 1953.

És en aquesta vivenda on transcórre la pel.lícula argentina El hombre de al lado, dirigida per Mariano Cohne i Gastón Duprat, un drama contat en forma de comèdia negra.

Leonardo és un reputat dissenyador de mobiliari que viu a la Casa Curutchet amb la seva dona i una filla adolescent. La seva còmoda vida burgesa, i els seus problemes també burgesos, es veuran alterats de sobte per un veí, Victor, que ha decidit pel seu compte obrir una finestra en una paret mitgera per obtenir uns pocs raigs de sol.

A partir d'aquest senzill punt de partida anirem veient una lluita entre els dos veïns; Leonardo per tancar aquesta finestra que atempta contra la seva intimitat; Víctor per mantenir la finestra oberta i obtenir el sol que "no gasta el seu veí". Una lluita per una finestra que amaga també una lluita entre diferents classes socioeconòmiques: Leonardo l'alta, culta i benestant, Víctor la treballadora i ruda.

Una pel.lícula on aparentment passa ben poca cosa, però que és tota una manifestació de la lluita que representa la vida, més encara en temps de crisi; uns defensant els seus drets adquirits, altres volen arrabassar-los. Que no us toqui mai cap veí com el Víctor, us pot amargar l'existència.
Nota Filmaffinity: 6,9
Nota personal: 7

dissabte, 16 de juliol del 2011

BEIRUT

El grup estadounidenc Beirut és un grup de música pop, amb fortes influències de la música tradicional dels Balcans, que té dos àlbums en el mercat i un de tercer que es publicarà el proper mes d'agost.

La banda utilitza en les seves composicions molts d'instruments acústics de corda com el violí, el ukelele, el violoncel, l'acordió, la guitarra i la mandolina, i també instruments de vent com les trompetes, el saxòfon o el bombardí (tuba tenora).

Us deixo el video de la cançó Elephant Gun, del seu EP homònim publicat al 2007.

dilluns, 27 de juny del 2011

EL PREU DE LA FAM


La dècada dels anys 40 i 50 del segle passat, coneguts com els anys de la postguerra, suposen un dels episodis més negres de la nostra història recent.

Editat per Ara Llibres, El preu de la Fam/L'estraperlo a la Catalunya de la postguerra de l'escriptora Laura de Andrés Creus, és una novel.la periodística que vol retratar la vida dels anys immediats a l'acabament de la guerra civil espanyola, fonamentalment a la ciutat de Barcelona.

La persecució política immediata a l'acabament de la guerra civil; l'extensió de la cartilla de racionament, les cues i la picaresca en el nombre de persones que formaven la família; la fam, personificada amb humor per les vinyetes de Carpanta, el qual inicialment va burlar la censura, per acabar sota el seu llàpis vermell, convertint la fam del personatge en un simple apetit desaforat; la farina de blat barrejada amb farina de yuka; els sucedanis de cafè; el contraban de tabac; l'estraperlo i el naixement de noves fortunes; l'autarquia econòmica del primers temps del franquisme; l'exercici de la prostitució de les dones del cabàs, que d'aquesta manera completaven l'economia familiar per criar els seus fills; els meubles i el paper de les viudes de militars en l'explotació d'aquest tipus de negoci; les "querides" de la gent amb poder econòmic; els negocis de les autoritats polítiques franquistes; el paper de l'església; les vagues del sector tèxtil dels anys 1945 i 1946, la postura internacional respecte a govern de Franco que va ser molt diferent durant la Segona Guerra Mundial que finalitzada aquesta on la prioritat era frenar el comunisme nascut darrera el que Churchill va nomenar el teló d'acer; la utilització del gasogen davant l'escassetat d'hidrocarburs; la censura de la premsa; el NODO; els salaris de misèria; la Fiscalia de Tasas; el primers ministres tecnòcrates...

Una de les frases que més m'ha colpit del llibre, és de Francisco Franco Salgado-Araujo, cosí del Caudillo, qui assegurava en defensa de la autarquia econòmica de la Nova Espanya, que no volia "un progreso liberal, capitalista, burgués, judío, protestante, ateo y masón. Preferimos el atraso de España".

L'autora ha comptat amb el prestigiós historiador Paul Preston en el pròleg d'un amè llibre que es llegeix molt fàcilment i ens il.lustra d'una època, que comparada amb l'actual situació de crisi, ens semblarà que gaudim d'una bonança i benestar clarament superior.

dijous, 26 de maig del 2011

SÉ EL QUE ESTÀS PENSANT


No us esparvereu, no he adquirit dots telepàtiques durant la última campanya electoral.

Amb aquest títol es va editar l'any passat l'òpera prima del nordamericà John Verdon. Es tracta d'una novel.la negra (permeteu-me que em resisteixi a utilitzar la paraula thriller que apareix a la portada) ambientada als estats de Nova York, Delaware i Connecticut.

David Gurney és un policia retirat que viu amb la seva dona en un casa de pagès al mig d'un bosc del comtat de Delaware. Un bon dia rep la carta d'un antic company de la facultat que li demana ajuda. L'home ha rebut una carta amb unes intruccions ben estranyes. Gurney intentarà desxifrar l'entrallat, però en lloc d'esclarir-lo, es veurà immers en la persecució d'un assasí en sèrie que deixa al seu pas cinc cadàvers.

La novel.la no té una acció trepidant i es va construïnt a partir del passat del propi Gurney i el seu present marcat per la relació tensa amb la seva dona amb la culpabilitat de fons per la mort del fill de la parella.

Però Gurney és molt bo i, com ja ho havia fet en anteriors ocasions, l'assassí no se'n sortirà bé. Una entretinguda història, una més, de policies i assassins ( no eren lladres?).
Us deixo un petit paràgraf que m'ha agradat:

"Cada ciutat té els seu cerca-raons: borratxos problemàtics, porcs que ho embruten tot per fer la vida impossible als veïns, sonats que obliguen les exdones a demanar ordres de protecció, imbècils que deixen que els seus gossos bordin tota la nit, guillats a qui les mares no deixen que s'acostin els seus fills".

Desitjo que no tingueu prop cap d'aquests personatges.

dilluns, 2 de maig del 2011

EL MÉS PETIT DE TOTS

Un dels records que tinc del meu avi patern és una petita figureta que em va donar quan era menut. Amb el meu avi mai vaig arribar a parlar de política doncs va morir quan jo tenia catorze anys.

Sempre he conservat aquella figura i durant molts anys sempre m'havia preguntat el significat d'aquella nen de metall negre, vestit amb roba de treball, amb el braç esquerre aixecat, el puny clos i tocat amb un capell roig que recorda una barretina.

Fa pocs temps vaig descobrir, coses d'internet, que la figura que em va donar el meu avi té nom: el més petit de tots.

Aquesta figura va ser creada l'any 1937 per l'escultor Miquel Paredes Fonollà i representa un infant vestit de milicià, amb una granota obrera i una gorra mig frígia (símbol republicà), mig barretina (símbol catalanista) i que alçava el punt mentre a l'altra ma portava una senyera (que ja no va arribar a les meves mans).
El motiu de la seva creació era una campanya d'agitació política durant la guerra civil que va engegar el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles amb el suport directe del President Companys, i que volia ser un símbol del Front d'Esquerres i d'una societat catalana que defensava la legalitat republicana.

Per desgràcia, Miquel Paredes Fonollà va tenir que viure i patir l'exili on va morir al Vallespir en la indigència a l'any 1980, com tants d'altres que es van perdent en la memòria col.lectiva del nostre poble i que tan van lluitar per defensar la democràcia.

Amb aquest nom, Lola Anglada va escriure també l'any 1937 un dels seus contes més famosos.

Per tot plegat, em fa suposar que el meu avi va conservar durant tot el franquisme aquesta figureta que va donar al seu net sense explicar-li la important significació política d'oposició al règim franquista. Moltes gràcies avi.