dimecres, 9 de desembre de 2009

L'ESPLENDOR DEL RENAIXEMENT A ARAGÓ

En el Museu de Belles Arts de València (carrer Pio Vè, 9) es pot visitar la seva interessant col.lecció permanent d'art (des del gòtic -Pere Nicolau, Antoni Peris, Jaume Mateu i Gonçal Peris), passant pel Renaixement , el Barroc (Ribalta, Vicente Giner, Giordano Bruno, Van Dyck, el Greco, Ribera, Velàzquez, Murillo o Rutilio Manetti), el segle XVIII (Goya, Vergara o Agustí Esteve) i finalment la pintura del segle XIX i XX (Sorolla, Zuloaga, Benlliure, Meifrén, Mir, Anglada Camarasa).
Però actualment també es pot visitar una exposició temporal titulada "L'esplendor del Renaixement en Aragó".
Aquesta exposició, organitzada pel Govern d'Aragó en col.laboració amb nombroses entitats museïstiques com el Museu del Prado, el MNAC o el Museu de Belles Arts de Bilbao i que ha viatjat per diferents ciutats (amb cloenda a Saragossa), mostra més d'un centenar d'obres pictòriques, escultòriques i d'orfebreria d'argent de l'art aragonès, des del gòtic del segle XV fins a l'obra renaixentista del segle XVI.
Un dels autors del qual s'exhibeix més obra és l'escultor Damià Forment, nascut a València l'any 1480 i considerat com l'artista més productiu de la Corona d'Aragó del seu temps i que va ser l'introductor de l'art renaixentista a Espanya.
Una excusa per visitar València i escampar l'ús del català (com costa d'escoltar gent que el parla).

dilluns, 7 de desembre de 2009

LA POMMONA BRITANNICA DE GEORGE BROOKSHAW

La Editorial Taschen es va fundar a Alemanya (Colònia) l'any 1980 i destaca per editar llibres sobre art de gran qualitat.

Acabo d'adquirir un petit llibre, a preu de saldo, titulat The book of Fruits. The complete Pomona Britannica by George Brookshaw.

George Brookshaw va publicar aquest llibre l'any 1812, del qual se'n conserva un exemplar al museu de Greiz, amb la finalitat de descriure les fruites de millor qualitat que es cultivaven en els magnífics horts reials (a Gran Bretanya) i altres horts prestigiosos de les afores de Londres.

Volia, amb el llibre, ajudar als terratinens nobles i als seus horticultors a distingir entre els diferents tipus de fruita, en un moment en que cada cop apareixien noves varietats, a partir de creuaments, que provocaven confusió entre els consumidors de l'època.

Fins a 256 varietats de fruita són dibuixades i pintades de forma minuciosa per l'autor. Els comentaris a l'obra, ens parlen de breus aspectes de fruites com les maduixes, les cireres, les groselles, el raïm, el préssec, la pera, la pinya i la poma entre d'altres. Com a curiositat, podem destacar que el llibre no inclou cap tipus de cítric (mandarina, taronja o pomelo).
La poma és la fruita més antiga que es coneix ( es consumia fa més de 5.000 anys) i potser per això se la va considerar com la fruita prohibida de l'Edén. Potser per això, però també perquè l'arbre de la ciència del bé i del mal de l'Eden era referit vulgarment en època romana com bonum et malum, i malum en llatí significava tan mal, com poma. La vinculació semàntica entre el mal i la poma estava servida.

dimecres, 2 de desembre de 2009

MANIFEST EN DEFENSA DELS DRETS FONAMENTALS A INTERNET

Davant la inclusió a l'Avantprojecte de Llei d'Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d'expressió, d'informació i del dret d'accés a la cultura a través d'Internet, els periodistes, blocaires, usuaris, professionals i creadors d'Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte i declarem que...
1.- Els drets d'autor no es poden situar per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d'expressió.
2.- La suspensió dels drets fonamentals és i ha de seguir sent competència exclusiva del poder judicial. Cap tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l'article 20.5 de la Constitució Espanyola, posa en mans d'un òrgan no judicial ―un organisme que depèn del ministeri de Cultura―, la potestat d'impedir als ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.
3.- La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicarà un dels pocs camps del desenvolupament futur de la nostra economia, entorpirà la creació d'empreses, introduirà traves a la lliure competència i ralentirà la projecció internacional.
4.- La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen únicament de les indústries culturals tradicionals, sinó de múltiples fonts diferents.
5.- Els autors, como tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les creacions. Intentar mantenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i a Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.
6.- Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles que s'adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tant desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que suposadament persegueixen.
7.- Internet ha de funcionar de manera lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar models obsolets de negoci i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.
8.- Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que es pugui produir, com a marc per al desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al futur.
9.- Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: retornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10.- En democràcia les lleis i les modificacions s'han d'aprovar després del debat públic oportú i un cop consultades prèviament a totes les parts implicades. No és admissible que s'efectuïn canvis legislatius que afecten els drets fonamentals en una llei no orgànica i que parla sobre una altra matèria.

(Aquest manifest, elaborat de forma conjunta per diversos autors, és obert i necessari. Suma't a ell i difon-lo per Internet. )

dimarts, 1 de desembre de 2009

PONYO EN EL PENYA-SEGAT

El director japonès d'animació Hayao Miyazaki (El castell ambulant, El viatge de Chihiro, la princesa Mononoke o Porco Rosso) ens presenta en la pel.lícula Ponyo en el penya-segat un relat de la relació d'un nen de 5 anys amb un princesa-peix que desitja convertir-se en humana.
És una adaptació lliure de la història de la Sireneta de Walt Disney i està adreçada al públic infantil, malgrat complau també al públic adult sensible, pel seu lirisme i pels seus moments èpics (per exemple els moments de la crescuda del mar).
En un moment en què el cinema d'animació en 3D realitzat per ordinador omple les pantalles dels cinemes, el mestre veterà Miyazaki es resisteix al canvi i ens brinda una obra d'animació en 2D feta a la manera tradicional, dibuix sobre paper pintat amb pinzell. Amb aquesta tècnica aconsegueix, però, un gran nivell de dinamisme i moviment en totes les escenes.
Una bona història per aquells que no tinguin por a deixar sortir el nen que tots portem a dins.

dilluns, 30 de novembre de 2009

BOSSA N' ROSES: NOVEMBER RAIN

November Rain és una de les cançons més famoses del grup de rock Guns N' Roses i pertany al disc Use Your Ilusion I editat l'any 1991.
L'any 2006 es va editar l'àlbum Bossa N'Roses, que a ritme de bossa nova ens presenta versions de 12 cançons del grup com Sweet child o' mine, knokin' on heaven's door, you could be mine o la pròpia November Rain.
La veritat és que les versions de temes arxiconeguts del rock, tocats a ritme de bossa nova són una música ambiental d'allò més agradable

dissabte, 28 de novembre de 2009

THE CIRCLE. EL NOU DE BON JOVI

La banda Bon Jovi es va formar l'any 1984 a una ciutat de l'estat de New Jersey dels Estats Units per Jon Bon Jovi.
Després de 25 anys, amb diferents aturades musicals i amb 10 discs d'estudi a cavall entre el glam metal, el rock progressiu, el rock dur i el pop, ens arriba el seu 11è disc en estudi titulat The Circle.
The circle (un títol que pot significar moltes coses, però alguns poden interpretar com un àlbum de cloenda del grup, el tancament del cercle) té influències musicals de grups com The Killers, Coldplay o King of Leon segons declara el propi Jovi; l'habitual guitarrista del grup, Richi Sambora està com sempre força present i moltes lletres parlen de temes socials, com per exemple la cançó titulada Work for the working man que mostra la preocupació del cantant per la crisi econòmica i l'ocupació.
Us deixo el video de la seva cançó Superman Tonight.

WORLD PRESS PHOTO 2009

L'exposició World Press Photo és la principal mostra itinerant a nivell mundial de fotoperiodisme. Cada any un jurat internacional format per tretze membres escull les fotografies guanyadores enre totes les enviades pels fotoperiodistes, agències, peròdics i fotografs d'arreu del món.
Les fotografies participen en 11 categories: notícies d'actualitat, temes d'actualitat, personatges d'actualitat , esports, fotos d'acció, esports, temes contemporanis, vida diària, retrats, naturalesa i art i entreteniment.
L'exposició amb les fotos guanyadores es pot veure cada any a 80 ciutats de tot el món.
Del 11 de novembre i fins el 13 de desembre d'enguany, l'exposició es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona situat al carrer Montalegre, 5 de Barcelona.
El nivell de les fotografies guanyadores és molt bo i com és habitual, són corprenedores les fotografies preses en llocs que han patit catàstrofes naturals (terratrèmol de la Xina o el tifó de Myanmar), conflictes bèlics (Ossétia del Sud) o fets de violència de carrer (El Salvador, Recife).
Com diu aquella vella frase "una imatge val més que mil paraules" i afegeixo que, si la imatge és bona, val més de deu mil paraules!
Us deixo un apunt de l'exposició. La fotografia de la imatge és d'Eraldo Peres i ha rebut la Menció d'honor a la categoria de vida quotidiana. En ella un grup de persones envolten el cadàver de Thiago Frankilino de Lima, assassinat en el barri de xavoles de Coque a Recife.
Segons explica el cartell explicatiu de la fotografia, a Recife es produeixen un total de noranta homicilis per cada 100.000 habitants, el doble que a Rio de Janeiro, la majoria comesos per escuadrons de la mort que volen acabar amb els elements indesitjables de la ciutat, però també fruit de rivalitats entre bandes pel control de zones estratègiques des d'on assaltar els automobilistes.

dijous, 19 de novembre de 2009

TRAVIS: SING

Escolto l'àlbum Travis- An Evening with Fran Healy & Andy Dunlop, (2009) resultat de la gravació per part de dos dels membres del grup escocès Travis d'un concert de la seva gira acústica on toquen cançons del grup.
Aquest grup de britpop va treure el seu primer àlbum complet l'any 1997 i des de llavors n'han editat cinc més i han guanyat dos cops el premi a l'àlbum de l'any en els premis Brit awards.
Us deixo el video de la cançó Sing del seu àlbum Invisible Band de l'any 2001.

JULIE I JULIA

Júlia Child va ser una escriptora i cuinera que va introduir la cuina francesa als Estats Units a partir del llibre Mastering The Art of French Cooking, amb articles a la revista Boston Globe i diferents programes de televisió, els primers dels quals es titulava The French Chef que va ser molt famós en la dècada dels 60.
A partir d'aquest personatge, la directora Nora Ephron (Tens un email, entre d'altres, i guionista de Quan en Harry va trobar la Sally ) ens presenta dues històries creuades; la de la pròpia Júlia Child mentre vivia amb el seu marit a França i aprenia a cuinar i més tard intentava publicar un gruixut llibre de cuina francesa per a les dones de casa americanes, amb la de Julie, funcionària de l'ajuntament de Nova York com a telefonista i que en un moment de la seva vida es marca com a objectiu vital, escriure un blog on en 365 dies ha de comentar les més de 500 receptes del llibre esmentat de Júlia Child, evidentment després d'haverles cuinat.
Aquesta comèdia romàntica ens presenta les históries d'amor que viuen dos matrimonis en époques i llocs diferents i que tenen diferents punts en comú: el suport dels marits als interessos de les seves esposes i l'amor a la cuina i el menjar.
Amb unes bones interpretacions, especialment de les actrius Amy Adams i Meryl Streep, és una pel.lícula simpàtica, probablement amb un excés de 30 minuts de metratge, i que segur deixarà un bon sabor de boca als amants de la cuina.
Com a curiositat, recordar que Júlia Child media 1,88 centímetres. Era per tant una dona molt alta i més en la seva época. Va morir l'any 2004 a l'edat de 91 anys. Per a destacar l'alçada de Júlia Child, tots els actors que surten a escenes on apareix l'actriu Meryl Streep són més baixos que ella (també el seu marit) i sempre porta vestits amb la cintura alta per allargar les cames, sabates de tacó i uns pentinat crepats que allarguen la seva figura.

dimarts, 10 de novembre de 2009

13a MARXA SENDERISTA DEL MEZQUIN

El riu Mezquín és un afluent del riu Guadalope situat al Baix Aragó. Per Mezquín també es coneix una agrupació de municipis composada per sis localitats que són Belmonte de San José, Castelseràs, La Codoñera, Torrecilla de Alcañiz, Torrevelilla i Valdealgorfa.
El diumenge 8 de novembre va tenir lloc la 13a edició de la Marxa Senderista del Mezquín amb tres tipus de recorregut amb llargària diferent que sortien de la localitat de Valdealgorfa. El recorregut curt tenia 16 km, el mitjà 24 km i el llarg 32 km.
En un dia hivernal amb vent, pluja i fred ( a les 15,30 hores feia 6,5 graus de temperatura) i amb una nombrosa participació de prop de 2000 caminadors, el meu grup vam optar pel recorregut curt què disposava de tres punts d'avituallament, l'últim d'ells amb unes bones torrades de pa regades amb oli i bon pernil mentre ens queia un plugim molest.
A l'arribada l'organització et regalava una camiseta conmemorativa, un diploma participatiu i tenia preparat una bona olla de fessols amb botifarra, cansalada i xorís, pa, mandarines, aigua, gasosa i vi que podies menjar assegut en unes instal.lacions municipals.
L'orografia del recorregut no tenia forts desnivells i discorria entre paisatges d'oliveres (algunes curioses com la de la fotografia amb les arrels fent de marge), algunes vinyes amb les fulles rogenques i violades i aïllats grupets de pins.
Com curiositat de la caminada cal citar que vam creuar dues vegades el Meridià 0 de Greenwich que l'organització havia marcat amb un cartell i una ratlla blanca.

diumenge, 8 de novembre de 2009

ANIMAL KINGDOM

Animal Kingdom és un grup britànic que Justificar a ambos ladosva començar a South London l'any 2007 i que després de treure un parell de singles i fer de teloner en concerts de grups com Band of Horses o Snow Patrol, acaba de treure al mercat un àlbum complet titulat Signs and Wonders.
Us deixo el video de la cançó que dona nom al disc.

dissabte, 7 de novembre de 2009

SI LA COSA FUNCIONA

Després de les pel.lícules Match Point, Scoop, El somni de Cassandra i Vicki Cristina Barcelona que van suposar un parèntesi en la filmografia del director nordamericà Woody Allen (ambientades a Europa i amb temàtiques apartades a les seves obsessions habituals), ens ha arribat enguany Si la cosa funciona (Whatewer works).
El títol de la pel.lícula sembla una referència a la pròpia trajectòria cinematogràfica del director. La ciutat de Nova York de fons és l'espai on viuen uns personatges amb els trets psicològics característics d'Allen que fan els habituals comentaris sobre jueus, hipocondria, escepticisme sobre les relacions amoroses. Però si la cosa funciona perquè no continuar pel mateix camí. Basada amb un guió escrit en els anys 70 i amb una permanent sensació de déjà vu, el director aconsegueix un altre cop mantenir un nivell més que digne (i ja en van moltes).
Aquesta comèdia d'humor negre i agre, que posa de volta i mitja les relacions de parella amb les seves montanyes russes i que està impregnada de la visió pesimista de la vida del personatge interpretat per l'actor Larry David, acaba, però, deixant-te aquell sentiment tan personal que genera el director i que es podria resumir, al meu entendre, en el títol d'una pel.lícula de Frank Capra: "Que bello es vivir".
Magnífica la interpretació de l'actriu Patricia Clarkson (Elegy, Vicki Cristina Barcelona, Buona nit i bona sort, Vides creuades).
Nota personal: 7

dijous, 5 de novembre de 2009

MOTT THE HOOPLE

Fa uns dies dedicava un parell d'entrades a David Bowie, considerat pels crítis musicals com un dels músics més importants de la història de la música rock.
Bowie va començar dins d'una corrent musical coneguda com glam rock. Altres grups vinculats a aquest estil musical són Queen, T-Rex, Slade, Sweet, Suzi Quatro o Mott the Hoople.
Mott the Hoople va ser un grup britànic que va treure deu discs entre l'any 1969 i el 1976. Una de les seves cançons més famoses es titula All the young dudes (que dona nom a un dels seus discs de l'any 1972) i que va ser escrita pel propi David Bowie.
De fet, com canvia la història els fets, el grup Queen va ser teloner de Mott the Hoople en la gira que aquests van realizar l'nay 1974 pels Estats Units (actualment gairebé tothom coneix a Queen i en canvi molt poca gent recorda a Mott the Hoople).
Us deixo un video de la cançó Roll away the Stone.

dilluns, 2 de novembre de 2009

LA CABINA

Avui ha mort l'actor Jose Luís López Vázquez a l'edat de 87 anys.
L'actor va tenir una llarga trajectòria artística en la televisió, el teatre i principalment en el cinema amb les seves interpretacions sobreactuades de papers histriónics i en moltes ocasions "d'españolito" dels anys seixanta amb elevades febres de frustració sexual.
Però per a mi sempre serà l'actor de La Cabina. Aquest curtmetratge de 35 minuts rodat per Antoni Mercero sobre un guió de Jose Luís Garci , a l'any 1972 va representar una incursió personalíssima del cinema espanyol en el génere de terror.
De tall surrealista i amb una banda sonora amb coros estridents, la pel.lícula ens mostrava l'angoixa d'un ciutadà que queda tancat dins d'una cabina telefònica davant la passivitat d'altres ciutadans. Al.legoria política de l'opressió franquista en una societat encara majoritàriament paralitzada per la por a ser apartat dels circuits de desenvolupament econòmic de la época, va poder superar la censura de les autoritats guvernamentals perquè no van saber veure el símil polític.
Descansin en pau en Jose Luís López Vázquez i totes les "cabines" del món.

THE DAMNED UNITED

Si a algún bon i veterà aficionat al futbol li pregunten pel Leeds United o el Derby County Football Club o el Nottingham Forest Football Club, potser respongui que li sonen.
I el cert és que a dia d'avui, el primer dels tres equips milita a la tercera divisió i els altres dos a la segona divisió del campionat anglès (també amb alguns equips galesos), però en la década dels setanta van ser equips que van guanyar títols de lliga, copa i fins i tot, el Notthingam, dues Copes d'Europa consecutives.
La rivalitat personal entre dos entrenadors de futbol, el del Leeds United i més tard seleccionador nacional, Don Revie i el del Derby County Football Club, Brian Clough serveix al director Tom Hooper, amb l'ajut inestimable del guionista Peter Morgan (The Queen i Frost contra Nixon) per narrar una bona història sobre el món del futbol, posiblement la millor que s'hagi rodat fins el moment.
Ben ambientada en els anys '70 (vestuari, caracterització, color de la fotografia, utilització de imatges reals de la època) i amb el suport d'un bons actors (quins bons actors hi ha a Gran Bretanya!) ens mostra una época on els diners eren importants però no en la mesura d'avui i ens apunta alguns aspectes de la naturalesa humana (la vanitat, la lleialtat, la enveja...) i ens parla d'una forma àgil i dinàmica dels equilibris entre la directiva, els jugadors, la afició i l'entrenador.
Nota personal: 7,5
Nota filmaffinity: 6,8

dissabte, 31 d’octubre de 2009

FLASH OF GENIUS

Robert Kearns va ser un enginyer nordamericà que va inventar i registrar cinc patents del netejaparabrises intermitent.
Fins l'any 1969 els automòbils estaven equipats amb netejaparabrises de cicle continu, és a dir d'una velocitat. En aquell any la companyia automobilística Ford va incorporar als seus vehicles el netejaparabrises amb cicles variables de velocitat.
Resultava, però, que a l'any 1964 Robert Kearns havia patentat aquest producte i l'havia mostrat a la mateixa Ford perquè aquesta incorporés l'invent als seus turismes.
Kearns va acabar guanyant un llarg plet contra l'empresa Ford i un altre contra l'empresa Chrysler dels quals va obtenir unes indemnitzacions de 10 i un poc més de 18 milions de dòlars respectivament.
En base a aquests fets reals l'any 2008 va arribar la pel.lícula titulada "Destellos de genio" òpera prima del director Marc Abraham. Amb una bona interpretació de Robert Kearns per l'actor Greg Kinnear (petita Miss Sunshine), Abraham filma aquest biopic dramàtic, típica història de "David contra Goliath" d'una forma que sovint sembla més propera al telefilm amb una extensió de dues hores.
Les obsessions d'un enginyer planen en una lluita que cerca més la veritat del reconeixement a l'autoria de l'invent que els diners. El resultat final és guanyador, però pel camí, la seva lluita li costa un divorci, la salut i molts anys de la seva vida sense poder-se dedicar a crear nous invents.
En la vida, de vegades moltes persones s'han trobat davant la necessitat de lluitar fermament per alguna qüestió: una herència, el dret a l'honor i la pròpia imatge, una expropiació, un dret davant de l'Administració, etc. Sovint, al final del camí, guanyen la lluita però el paisatge de les pròpies vides ha quedat absolutament dessolat. De vegades, potser també s'hagi de saber renunciar per no acabar obtenint una victòria que ens mati i buidi com a persones.
Nota personal: 6,5

ÀGORA

Hipàcia d'Alexandria va nàixer aproximadament l'any 370 DC i va ser educada pel seu pare, professor de matemàtiques, per ser una persona perfecta. Dedicada a les matemàtiques, la filosofia i l'astronomia va inventar diferents instruments com l'astrolabi o l'hidroscopi i no va contreure matrimoni per decisió pròpia (una postura molt avançada al seu temps).
Els motius de la seva mort són incerts, doncs alguns historiadors afirmen que va ser obra de Ciril, patriarca d'Alexandria, qui l'hauria fet matar l'any 415 DC, però d'altres autors sostenen que va morir a mans d'una turba de cristians.
A partir d'aquest personatge, el director Alejandro Amenàbar va rodar a la illa de Malta aquest peplum históric interpretat per actors no estelars com Raquel Weisz (Hipàcia) o Max Minghella (Davo).
Durant més de dues hores, Amenàbar ens explica la difícil coexistència entre els membres de les religions critiana, pagana o jueua en l'Alexandria de finals del segle IV i principis del V, encara sota l'imperi de Roma i la recerca i la transmissió del coneixement per part d'Hipàcia als seus alumnes.
La intolerància religiosa que ens mostra Amenàbar em sembla un tema d'actualitat. Unes persones refinades, cultes, interessades pel coneixement que adoren Déus pagans, però també amb poder econòmic i polític, front una multitud de gent pobra i amb escassa educació, i fins i tot esclaus, suggestionats pel cristianisme, amb un soldats de Crist (els parabolans) que els ajuden en la malaltia i els proporcionen menjar. Occident versus Islam?
Una pel.lícula interessant que considero hagués pogut tenir un millor cartell d'actors i que malgrat no li trobo objeccions de tipus tècnic, em sembla que el director ha volgut explicar moltes coses però ha oblidat certs aspectes formals com són la tensió dramàtica i el ritme sostingut.
Amb tot el drama que planteja el director, algú ha vist una llàgrima en els ulls d'un espectador?
Nota personal: 7,5

dilluns, 26 d’octubre de 2009

LA FAGEDA DEL RETAULE

Ahir diumenge el Parc Natural dels Ports va organitzar una nova activitat de les que té programades al llarg de l'any.
A les 8 del matí trobada al Centre d'interpretació del Parc de la Sénia des d'on ens vam dirigir al pantà d'Ulldecona i pel barranc de La Fou vam anar pujant fins la tanca que hi ha al camí que impedeix l'accés al vehicle.
El temps havia anunciat sol, però tot el dia va estar ennubolat fins a primera hora de la tarda que va deixar veure el sol. El recorregut va ser el següent:
Morral del Catinell-Font del retaule-pare faig-mas de pataques-PRC-82- Pla del torn-les Mirandes-VAllcanera celestina-Pla del torn-Barranc del retaule-Pi Gros-Morral del Catinell.
Vam començar a caminar a les 9.30 i van tornar a les 16.00, fent les parades de rigor per esmorzar i dinar i d'altres més curtes en què la guia del Parc, Natàlia, molt atenta i agradable ens va explicar alguns aspectes de la història (els róssecs per on treien la fusta) i la botànica (teix, faig, pi negre, pi roig, belladona, vesc) dels Ports.
Una molt bona ruta per veure la tardor en els arbres de fulla caduca i les vistes del Delta de l'Ebre des de les Mirandes.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

CRAZY DE PATSY CLINE

Una tarda tranquil.la de cap de setmana et pot arribar a relaxar tant que comences escoltant un tipus de música i acabes a les antipodes musicals.
Això m'ha passat avui. FA unes hores penjava un video dels britànics de The Clash i ara faig una entrada d'una cantat country dels anys 50.
La cantant Patsy Cline, de nom real Virginia Patterson Hensley va morir als 30 anys a causa d'un accident d'avió però ens va deixar cançons com I fall to pieces, Sweet Dreams o Crazy (escrita per Willie Nelson) que podeu veure en el video.
Una ximeneia amb una bona cornamenta i un fusell, l'Amèrica profunda en diuen i jo m'imagino aquesta cançó contraposada a unes imatges delirants d'una pel.lícula del David Lynch o del Quentin Tarantino.

LONDON CALLING

El catorze de desembre de 1979 el grup britànic The Clash va treure al mercat el seu tercer disc titulat London Calling (prompte en farà trenta anys).
La revista Rolling Stone considera aquest àlbum com el 8è millor àlbum de la història i la cançó que dona nom al disc està situada en el lloc 15è en la llista de les millors 500 cançons de la història de la música treta per la mateixa revista.
Aquest doble àlbum amb dinou cançons va llençar-se al mercat al preu de un. Segons wikipedia, el grup va sol.licitar a la discogràfica CBS regalar un disc senzill amb un únic nou disc. El grup, però, va grabar el senzill com un LP complet en una mostra de rebeldia en contra de la companyia i dels seus propis interessos econòmics.
El disc barreja cançons amb estils punk, ska, rockabilly, blues i reggae i va estar tot un referent músical a principis de la dècada dels 80.

dijous, 22 d’octubre de 2009

ELTON JOHN AL PALAU SANT JORDI

Després de sis anys sense actuar a Barcelona, el dimarts passat el cantant Elton John va actuar al Palau Sant Jordi dins de la seva gira mundial anomenada The red piano.
Sense cançons noves des de l'any 2006 en què va treure al mercat el seu àlbum The Captain and The Kid, Elton John va fer un repàs amb 20 cançons a la seva ampla producció musical.
Va començar amb la rítimica Bennie and The Jets, seguida per Philadelphia Freedom, Believe i Rocket Man.
Amb una escenografia molt apropiada a la imatge pública extravagant del cantant i disenyada pel seu amic David La Chapelle vam poder veure diferents moments com l'inici amb unes lletres gegants penjades amb el nom del cantant, en Believe unes gegants roses roiges unflables flanquejaven l'escenari i d'altres efectes que us relataré més endavant.
Acabada Rocket Man, un moment de tranquilil.litat amb Daniel, dedicada a un periodista seqüestrat i assassinat al Pakistan, en Daniel Pearl.
El concert va continuar amb cançons dels anys 80, però especialment dels anys 70 com per exemple Somebody saved my life tonight de l'àlbum Captain Fantastic i Goodbye yellow brick road.
Moments de ritme alternats amb moments de cançons lentes i intimitat com per exemple Nikita interpretada en solitari pel músic o Candle on the Wind amb imatges de video de l'artista Marylin Monroe, musa originària d'aquesta cançó mundialment famosa per l'enterrament de Lady Di.
La traca final va distreure el públic amb globus mentre dos gegantins pits s'unflaven en el sostre del palau, seguit per la unflada de gegantines cames de dona amb mitjans i sabates, un plàtan erecte flanquejat de dues cireres i un plàtan mig pelat i mentre sonaven Bitch is back, I'm still standing i Saturday night's alright for fighting, moment en què vora trenta persones del públic van ser invitades per la organització a pujar a l'escenari i que van acabant rodejant el piano mentre tocava el cantant.
Ben arropat per cinc músics, entre ells dos veterans membres com el bateria Nigel Olsson i el guitarrista Davey Johnstone amb la seva llarga melena blanca, ens va donar dues hores d'un repertori carregat de hits i presidit per un piano de cua vermell de la casa Yamaha.
Un dels grans de la música pop que he vist en directe als seus seixanta dos anys.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

DEIXA'M ENTRAR

Óscar és un nen de 12 anys que viu en un suburbi d'Estocolm. La seva vida li dóna tantes poques alegries com la climatologia que l'acompanya, neu i gel.
Els personatges del seu entorn són la seva mare, separada del seu pare, que li recrimina gairebé tot el que fa i tres cruels companys del col.legi que practiquen amb ell bulling extrem. Però la seva vida canviarà quan coneix a Elie, una misteriosa i solitària nena ullerosa, que mai té fred, desprén una olor especial i sovint li grinyolen els budells quan li falta el seu menjar: la sang. Aquesta pel.lícula de terror dirigida pel suec Tomas Alfredson i basada en una novel.la de l'autor John Ajvide Lindqvist és una sensible aproximació al món del vampirisme que amb un ritme lent i melangiós ens parla de soletat, identitat, primer descobriment de l'amor, supervivència i crueltat. Una bona cinta de terror, amb un final destacat que ens arriba dels països nòrdics què semblen estar de moda.
Nota personal: 7.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

MOON GUANYA EL FESTIVAL DE CINEMA DE SITGES

La pel.lícula Moon ha estat la guanyadora de l'edició 2009 del festival de cinema fantàstic de Sitges. El seu director Duncan Jones, fill del cantant David Bowie, ens presenta aquesta òpera prima de ciència ficció ambientada a la Lluna on un treballador, acompanyat per Garty el seu ordinador, està finalitzant el seu contracte de tres anys per explotar un recurs mineral que s'envia a la Terra per a produir energia. Els problemes sorgeixen quan sofreix un accident i es reemplaçat pel seu propi clon.
A més del premi a millor pel.lícula també ha aconseguit el premi al millor actor, Sam Rockwell, el premi al millor guió i el premi a la millor diseny de producció.
Per les imatges que ens avancen em sembla una aposta prometedora.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

FITO (ANTES DE QUE CUENTE DIEZ)

El bilbaí Fito Cabrales, ànima mater del grup Fito y los Fitipaldis, va treure el passat mes de setembre el seu cinquè disc d'estudi titulat Antes de que cuente Diez. El grup, amb un so cada cop més proper a la música pop, segueix utilitzant les lletres composades pel propi Fito que parlen de desamors i vivències al voltant dels bars i ha comptat en aquesta ocasió amb músics estrangers per a l'enregistrament com són el batería Pete Thomas (bateria de The Atractions i amb més de 200 discs en el seu currículum) i el baixista Andy Hess (ha tocat amb Tina Turner o Black Crow). Us deixo el video de la cançó que dona nom al disc.

divendres, 9 d’octubre de 2009

THE CULT (RAIN)

El grup britànic The Cult va nàixer a meitats dels anys 80 tocant un rock dur que en aquella época podies escoltar a les discoteques de la nostra zona com eren l'antiga Metro situada als peus del pont penjant d'Amposta (enderrocada), a la Parròquia també d'Amposta o a les sessions del diumenge per la tarda de la discoteca Karibú de Tortosa (remodelada i amb posteriors canvi de nom).
El seus millors àlbums són Love de l'any 1985 amb les cançons (Here comes the) Rain i She Sells Sanctuary i Electric de l'any 1987 amb els temes Wild flower o Born to be wild.
Us deixo un video d'una actuació en directe del grup mentre interpreta la cançó Rain (mare meva quins pèls i quines vestimentes..)

25 KILATES

El festival de cinema de Màlaga va premiar l'òpera prima del director Patxi Amezcua titulada 25 kilates, un thriller que ens mostra corrupció, delinqüència, delació i traició, i l'angoixa i la por que suposa una vida amb tots aquests ingredients.
Els policies que utilitzen inadequadament el seu poder, els receptadors que silenciosament venen objectes robats a compradors que no fan preguntes, els que utilitzen la extorsió i les agressions per cobrar deutes econòmics, els delators escampats en el carrer i en algunes redaccions periodístiques, se'ns mostren en un guió dirigit d'una forma honesta, directa i absolutament versemblant. Perquè els thrillers han de ser patrimoni exclusiu del cinema nordamericà? El director ens demostra de forma lograda que aquí també es poden narrar històries amb personatges que habiten en móns submergits però reals, sense la parafernàlia del cinema nordamericà i sense que sembli un capítol de Los Hombres de Paco.

dijous, 8 d’octubre de 2009

BERNARD I DORIS

Doris Duke va heretar als 13 anys l'imperi del magnat J.B. Buck Duke, l'empresa tabacalera American Tobacco Company. Basada en alguns aspectes de la seva pròpia vida la productora HBO Films va produïr aquesta pel.lícula per a televisió l'any 2008 que va ser nominada amb 3 premis Emmy: millor TV movie, actor i actriu. El paper de Doris Duke és interpretat per l'actriu Susan Sarandon i el del seu majordom Bernard Lafferty per l'actor Ralph Fienes, dos grans actors que no ens defrauden i ens brinden dues grans interpretacions. Doris Duke se'ns mostra com una dona rica, dominant, nimfòmana, solitària, desconfiada, excèntrica i poc convencional i el majordom Lafferty, com un persona gay reprimida, alcohòlica, submisa, hermètica i amb motivacions absolutament desconegudes. La interacció dels dos personatges al llarg de la pel.lícula ens oferirà un canvi en la relació establerta que passa d'una fredor entre ama i empleat fins una de profunda amistat, calidesa i d'absoluta complicitat. El director Bob Balaban no pren cap partit moral pels dos personatges i ens ofereix la riquesa de matisos i elipsis que prenen de vegades les relacions humananes en una meritòria comèdia dramàtica, amb una acurada posada en escena i un bon fons musical. Recomanable.

THE PEPPER POTS

Amb tres discs al mercat, el grup gironí The Pepper Pots ja ha realitzat més de 200 actuacions en directe des dels Estats Units d'Amèrica fins el Japó amb la seva música soul dels anys 60.
El conjunt barreja temes propis amb temes del denominat so Motown (Diana Ross & The Supremes, The Temptations, The Marvelettes ) i com no els pentinats i les vestimentes de les cantants reprodueixen perfectament l'estètica de l'época.
En époques de crisi i incertesa davant el futur, sembla que els mass media ens vulguin fer mirar el passat i fer créixer la nostàlgia que faci arribar pensar a la gent aquella frase feta de "qualsevol temps passat sempre va ser millor".
Així aquesta setmana la cadena de televisió Antena 3 ha estrenat la sèrie "el Curso del 63" i tot just avui, en un dels informatius d'aquesta cadena he conegut al grup The Pepper Pots. Arriben temps de conservadurisme?
Us deixo el video de la cançó Time to Live.

dilluns, 28 de setembre de 2009

WORD ON A WING

De l'extensa discografia de David Bowie els àlbums que triaria són Hunky Dory, de l'any 1971 i Station to station de l'any 1976. Station to station és un petita joia musical amb 6 cançons (uns 40 minuts) que va grabar en la època en que l'alter ego de Bowie era Thin White Duke (El prim duc blanc) amb una greu addicció a la cocaïna i altres estupefaents.
L'àlbum compta amb cançons amb molts d'arranjaments musicals, amb tocs de rock, soul i funk, i que ha aguantat molt bé el pas dels anys amb sons força contemporanis. Us deixo el video de la cançó Word on a wing, una delicia de cançó lenta.

diumenge, 27 de setembre de 2009

DAVID BOWIE I EL PUNK

David Bowie és un músic al qual sempre he admirat. La seva llarga trajectòria musical, els seus canvis d'estil musical, la seva capacitat de reinventar-se, el fet d'haver viscut en el món de la droga i haver sortit vencedor, el seu port, la relació amb la seva dona Iman fóra de la premsa del cor, la dignitat personal amb el pas dels anys... Un dels seus millors àlbums es titula Hunky Dory i es va editar en un llunyà 1971. El moviment punk va sorgir a meitat desl anys 70 (un dels seus principals expositors, el grup britànic Sex Pistols va començar l'any 1975). Però a l'any 1971, David Bowie, ja incloia dins de l'àlbum Hunky Dory la cançó Queen Bitch de la qual us deixo el video. Aquests ritmes de guitarra, aquestes botes roges que calça, l'entonació de les lletres... no és punk?

INGLOURIOUS BASTERDS (BSO AMB DAVID BOWIE)

Encara estic en digestió de la última pel.lícula de Quentin Tarantino, Inglourious Basterds que comentaré un altre dia.
El director nordamericà sempre ha utilitzat les seves pel.lícules per realitzar bandes sonores amb temes musicals antics. En la seva última producció ha fet una banda sonora amb temes de bandes sonores d'autors, entre d'altres, com Ennio Morricone o Charles Bernstein.
Un dels temes que ha rescatat és del cantant David Bowie titulat Cat People (Putting Out The Fire) de la banda sonora de la pel.lícula Cat People dirigida l'any 1982 per Paul Schrader.
Us deixo el video d'una interpretació en directe del propi David Bowie.

dimarts, 22 de setembre de 2009

VITRUVI

Amb el nom de Vitruvi funciona des de l'any 2005 un grup nascut a la comarca de la Ribera d'Ebre i format per cinc membres originaris dels pobles de Ginestar i Rasquera que fan pop cantat en català amb clares influències britàniques, especialment dels grups Coldplay i Radiohead.
Fins el moment han editat un únic àlbum de l'any 2008 titulat Musica Global.
Us deixo el video de la cançó Jo no em vull fer gran.

dissabte, 19 de setembre de 2009

XEIC!

Xeic! és un grup musical de les Terres de l'Ebre composat per gent de Rasquera i del Perelló que va nàixer l'any 2008, malgrat el projecte s'havia anat cobant des de l'any 2000 amb canvis en la formació i en el seu estil musical.
Avui practiquen una barreja de reagge, rock, patxanga i ska (rural diuen ells per marcar clarament els seus orígens). Les seves lletres parlen de coses del nostre territori i els seus directes són absolutament festius.
L'any 2008 van editar el disc que porta el nom del grup i enguany han editat un nou àlbum que porta per nom Birla.
Xeic!

dijous, 17 de setembre de 2009

UP

La última pel.lícula de la companyia Pixar Animation Studios (que pertany al grup Walt Disney) es titula UP.
Després de Toy Story, Buscando a Nemo, Ratatouille i Wall-E (entre d'altres) la companyia Pixar està demostrant que gairebé cada nova pel.lícula és una obra mestra.
El curtmetratge sobre la creació celestial de les criatures que s'exhibeix abans de la pel.lícula és una delícia, animació pura sense paraules, que et fa riure profundament.
UP manté aquest nivell de maestria tècnica de l'animació en 3D i a banda ens conta una història d'aventura plena de sentiments, amb els habituals tocs d'humor de la companyia i amb moments de profunda tristesa.
Amb una tensió adequada és una obra poètica que tracta del sentit de la vida, de l'amor, de la mort, dels somnis perduts, del poder de la voluntat, de la solidaritat, de l'ecologia. Una obra excepcional per a menuts i grans.

LA SERRA D'ESPADÀ

La serra d'Espadà és un parc natural situat a l'interior de la província de Castelló entre les conques del rius Millars i Palància.

Amb 31.000 hectàrees de superfície, abarca 19 municipis dels quals 11 tenen tot el seu terme municipal dins del parc natural. D'orografia montanyosa i plena de frescos barrancs, el seu pic més alt és el de La Ràpita amb 1.106 metres d'alçada.

Pel que fa a la seva flora, destaquen els seus boscos d'alzina surera, els més extensos de tota la comunitat valenciana i els de pi pinastre, introduït en les repoblacions forestals al litoral mediterrani per ser de creixement ràpid, però a la vegada molt resinós i per tant molt pirófil.

Alguns dels pobles que es troben dins del parc natural són Ain, Eslida (que es publicita en els seus cartells com "fiel a sus aguas, corcho y miel), Xóvar (on es troba l'embotelladora "Aguas de Chóvar"), Alcúdia de Veo o Vilamalur.
Us deixo una imatge del poble d'Ain, possiblement el més bonic de tota la Serra d'Espadà.

dilluns, 14 de setembre de 2009

L'ALT MILLARS

L'Alt Millars és una comarca de parla castellana situada a l'interior de la província de Castelló i per on discórre el curs alt del riu Millars (en castellà, Mijares).
És una comarca montanyosa amb boscos de pins, sabines i alzines sureres, fortament despoblada, tacada de pobles petits (Fanzara, Tormo, Ludiente, Arañuel, Toga, Villamalur...) i que amb gairebé 700 quilòmetres quadrats de superfície comarcal tan sols comptava l'any 2000 amb 4.167 habitants.
La seva capital administrativa és Cirat (256 habitants censats l'any 2008), però el poble que està aconseguint de forma tímida augmentar el seu nombre d'habitants i fa de motor turístic de la comarca és Montanejos (618 habitants l'any 2008).
A Montanejos hi acudeix un turisme que busca tractaments termals, també aquells amants de la natura que volen seguir els nombrosos recorreguts de senderisme i descobrir índrets d'interès que existeixen, però fonamentalment nombrosos aficionats a l'alpinisme per les seves parets verticals de roca.
Com a llocs d'interès, hi ha prop de 5o fonts de les quals destaca la de Los Baños; la Cova Negra, una gran cova on es van trobar vestigis humans de l'edat del ferro, el barranc de la Maimona i els coneguts com estrets de Montanejos als quals es pot accedir per la carretera que puja des del poble de Montanejos al pantà d'Arenoso.
A la fotografia podeu veure una panoràmica dels estrets de Montanejos per on flueix el riu Millars encanonat i envoltat de parets verticals de roca de més de 100 metres d'alçada.

dijous, 10 de setembre de 2009

CLAN OF CYMOX

Clan of Cymox és un grup musical nascut a Amsterdam l'any 1984 de música gòtica (Dark wave/Ghotic rock), amb una forta component de música electrònica que ha tingut una dilatada trajectòria musical, doncs l'any 2006 van editar un àlbum titulat Breaking point L'àlbum més reconegut pel públic i la crítica es titula Medusa i es va editar en un llunyà 1986. Us deixo el video de la canço Medusa de l'àlbum que porta el mateix nom.

diumenge, 6 de setembre de 2009

JULES ET JIM

La corrent cinematogràfica nominada Nouvelle Vague ens va deixar algunes pel.lícules trencadores en els aspectes formals (avui en canvi semblen absolutament ingenus i totalment superats) i morals com per exemple la titulada Jules et Jim, dirigida l'any 1961 pel director francès François Truffaut.
Jules i Jim són dos amics, bohemis i en aparença benestants, amants de les converses, de la literatura, de les dones i de la bona amistat, lligam indestructible que es veurà sotmès a proves tan fortes com la distància, la guerra en bàndols oposats i l'amor comú a una dona, Catherine, interpretada per Jeanne Moreau.
La història comença l'any 1907 i transcórre fins després d'acabada la Primera Guerra Mundial entre la ciutat de París i la vida tranquil.la de les campinyes franceses i alemanyes.
Catherine és una dona amb un esperit lliure, capritxós, de voluntats canviants i d'alguna manera permanentment insatisfeta que utilitza a Jules, a Jim i altres homes per aconseguir un precari equilibri emocional, amb la connivència i consentiment de la parella d'amics.
Els triangles amorosos es diu tendeixen a ser inestables i malgrat els personatges gaudeixen de moments d'alegria primària, estats de felicitat i ganes rabioses de viure la vida, es complirà la regla d'inestabilitat.
Jules et Jim, rodada en blanca i negre, és una pel.lícula estranya, disparatada, amb una base literària molt marcada i que s'anticipa a la rebeldia del maig del 1968 amb l'exposició oberta d'unes relacions entre dos homes i una dona no sotmesa que trenca amb qualsevol convencionalisme.

POR A LA TECNOLOGIA?

L'escriptor i blocaire Jesús Tibau va penjar ahir aquest video satíric de la por als canvis tecnològics i les justificacions absurdes que sovint alguns donen per resistir-se al canvi. El recomano. És humor en estat pur.

dissabte, 5 de setembre de 2009

COLDPLAY A BARCELONA

Un cel tapat que deixava caure algun borrim d'aigua no va deixar veure la lluna plena fins gairebé el final del concert de Coldplay que es va celebrar ahir per la nit a l'Estadi Olímpic de Barcelona.
Amb les entrades esgotades des del mes d'abril d'enguany, l'estadi es va omplir de gom a gom amb prop de 65.000 persones que van desbordar a l'organització en els accesos, amb monumentals cues per entrar i que van provocar que el concert comences amb 20 minuts de retard, doncs no hi havia pogut entrar tothom a les 21.30.
Coldplay és un grup que amb quatre LP's al mercat, l'últim d'ells de l'any 2008 titulat Viva la vida or death ant all his friends, s'ha guanyat el fervor del públic, aconseguint amb pocs anys i una relativa escassa producció, que els seus directes ompleixen estadis, cosa a l'abast de molts pocs artistes, alguns d'ells consagrats per molts més anys de trajectòria musical.
Amb un montatge no gaire espectacular (encara tinc a la memòria l'escenari del concert d'U2 al Camp Nou del dia 2 de juliol d'enguany) el concert va durar un poc menys de 2 hores amb falles de so que van fer que el cantant Chris Martin demanés disculpes i prometés el repartiment d'un CD amb un inédit concert en viu del grup, que jo no vaig veure.
Amb intervencions amb castellà i una en català (Bono d'U2 que tant d'amor prodiga a Barcelona no va dir en el seu concert ni un trist "bona nit") i una escenografia preparada per la gravació anunciada d'un DVD del directe, amb pirotècnia, confetis, globus grocs volejats pels espectadors en la canço Yellow, tres onades a les grades amb la llum de les pantalles dels telèfons mòbils impulsades per les indicacions del cantant, dos blocs de cançons en acústic amb Chris Martin tocant el piano i un Billi Jean, també acústic, que va provocar el deliri dels espectadors totalment entregats i que van reclamar els bisos corejant la melodia de la canço Viva la Vida, omnipresent en reportatges de televisió i victòries d'enguany del Barça i que en sortir del concert es podia escoltar per tot arreu, cantada amb més o menys fortuna.
Avui he llegit diferents crítiques del concert, n'enllaço algunes, i la que he trobat més ajustada al meu parer és la del diari digital de la Vanguàrdia. No sé si serà que em faig vell o es que és difícil que em venguin una "moto".
Us deixo un enregistrament de la interpretació de la cançó Yellow. Perdoneu la deficiència de la imatge i del so, però el meu aparell no dona per més.

dissabte, 29 d’agost de 2009

ELS NENS DE HUANG SHI

George Hogg , graduat per economia a Oxford i de família acomodada, abans d'instal.larse a nivell laboral, va realitzar una volta al món que el va aturar en diferents països com el Japó i finalment a la Xina on va morir.
En la seva última escala del viatge, Shangai, va tenir notícies de la no declarada formalment guerra entre Xina i Japó. A la Xina va fer de corresponsal de guerra, es va unir a les tropes comunistes que liderades per Mao Tse Tung també estaven enfrontades a les tropes xineses nacionalistes de Chiang Kai-Chec. i finalment va dirigir un orfanat de nens xinesos al quals va acompanyar durant un periple de gairebé 1000 quilómetres, amb dures penalitats climatològiques, des de la província de Shaanxi fins la de Gansu, on va morir de tètanus a l'any 1945, a la prompta edat de 30 anys.
Basada en el personatge i la dedicació de Hogg als nens de l'orfanat en el contexte de guerra xino-japonesa, el director Roger Spottiswoode va dirigir l'any 2008 la pel.lícula titulada "els nens de Huang Shi" que compta com a principals actors protagonistes l'irlandès Jonathan Rhys Meyers i l'australiana Radha Mitchell.
En mans del director canadenc, l'exotisme del paratges naturals xinesos, un material biogràfic de primer ordre, el tema dels danys col.laterals de les guerres. els nens orfes i la solidaritat humana, es converteixen en un tou drama bèlic de resultats pretenciosos, artificials, conformistes, sense profunditat ni brillantor. Tot plegat un llàstima, doncs aquest projecte en altres mans hagués pogut tenir un resultat absolutament memorable.
Com a interpretació que m'ha agradat, voldria destacar la de la turbadora actriu Michele Yeoh (Memoria de una Geisha, Tigre y dragón o Babylon).
.

divendres, 28 d’agost de 2009

MÀNCORA

Màncora és un poble de pescadors situat al nord del Perú que ha vist créixer en els últims anys el turisme nacional i internacional que busca llocs on practicar el surf i el buceig.
Amb aquest títol se'ns presenta la pel.lícula del director peruà Ricardo de Montreuil que ens narra el viatge de Santiago, que acaba de perdre el seu pare, la seva germanastra Ximena, interpretada per l'espanyola Elsa Pataki, i el marit d'aquesta, Iñigo, des de la ciutat de Lima fins a la costa de Màncora.
El motiu del viatge és trobar-se a si mateixos. Després de viure diferents experiències tots tres s'enfrontaran a les seves pors i els seus propis dimonis, descobrint la finitud de la pròpia vida.
Una pel.lícula segurament dirigida a un public d'entre vint i trenta anys, dècada on s'arrossega un dels neguits més clàssics de l'adolescència com és l'encaix de la pròpia persona en el món, viscut des de la negativitat i el nihilisme.
Una pel.lícula distreta que ens arriba d'una zona que s'ha convertit últimament en molt activa des del punt de vista cinematogràfic.

dissabte, 22 d’agost de 2009

PINK TURNS BLUE

Aquesta setmana durant les festes majors d'Amposta la Discoteca Metro va organitzar una sessió revival de les que de tant en tant s'organitzen. El concepte revival, en la major part d'ocasions fa referència a la música que es posava en les discoteques "més avançades" de finals desl anys 80 i principis dels anys 90. De tant en tant reescolto aquella música i em sorprén pensar com ho ballavem. Irònicament es diu que "qualsevol temps és pitjor", però la qualitat musical d'aquelles cançons, comparada amb la major part de "música dance" d'avui en dia, en totes les seves múltiples variants, és per apretar a córrer. Us deixo el video d'un grup alemany, del new wave més gòtic i sinistre, que es deia Pink Turns Blue i la cançó Walking on both sides.

ELS SIMPSON INDIS

A l'edició digital d'avui de El Periódico apareix una notícia titulada "Els Simpson canvien el groc pel marró fosc per a la seva estrena a Angola".
Es tracta d'una acció publicitària per promocionar l'arribada de la popular i veterana série nordamericana d'animació i que consisteix en l'aparició dels personatges amb la pell fosca i asseguts en el seu clàssic sofà abitllats amb robes, complements i pentinants propis de l'Àfrica subsahariana.
Remenant per www.youtube.es he trobat aquest video on el típic tall d'introducció a la série transporta a la família Simpson a la Índia. Supergraciós.

divendres, 21 d’agost de 2009

MODEST MOUSE

Modest Mouse són un grup de rock alternatiu fundat l'any 1993 a la ciutat de Issaquah a l'Estat de Washington dels Estats Units que tan productiu és des el punt de vista musical (amb la seva capital Seatle). Amb cinc LP's al mercat, l'últim d'ells publicat l'any 2007 i titulat We Were Dead Before the Ship Even Sank, ara acaben d'editar un EP titulat No One's first and you're next. Us deixo el video de la cançó Dashboard que pertany al seu disc We Were Dead Before the Ship Even Sank.
Modest Mouse-Dashboard Cargado por floatone. - Videos de música, entrevistas a los artistas, conciertos y más.

dijous, 20 d’agost de 2009

LA REINA AL PALAU DELS CORRENTS D'AIRE

Aquesta és el tercer i últim lliurament de la trilogia Millennium del desaparegut escriptor suec Stieg Larson. Aquest autor va treballar de periodista d'investigació orientat a denunciar les activitats de l'extrema dreta sueca i europea. Algunes ressenyes biogràfiques el defineixen com una persona tenaç, independent i compromès amb la lluita contra el racisme i la violència de gènere. Els dos personatges centrals del llibre, el periodista Mikael Blomkvist i l'antisocial, contestatària i autèntica Lisbeth Salander són d'alguna manera el desdoblament del propi Stieg Larson, inconformistes,atípics i contraris als convecionalismes socials. Aquest tercer lliurament aprofundeix en el tema del backstage de l'Estat: els seus serveis secrets fóra del control dels mecanismes democràtics i les clavegueres de la política. Amb l'ingredient sempre atractiu per al lector o l'espectador d'un procés judicial, el final es diria que no ha estat escrit pel propi Larson, doncs sí com he llegit, l'autor no volia fer una trilogia sinó una decalogia, no s'entén que sorprés per un infart de miocardi mortal, hagués deixat un final tan tancat que evidentment no revelaré.

dimecres, 19 d’agost de 2009

MISHIMA: EM DEURIA ENAMORAR

Em deuria enamorar Ha passat molt temps, no arribava ni als disset. Ens n'enfotíem l'un de l'altre. Mai he tornat a riure tant. Jo ja en tenia trenta-cinc, i l'edat m'incomodava, però em feia sentir tan viu, tan més jove, que el cor no m'hi cabia al pit. Em deuria enamorar, perquè de sobte em vaig sentir tan sol... Ella jugava amb el meu cor i el puto joc no s'acabava mai... Comences creient que et perdrà la bellesa llavors et topes amb l'amor Comences creient que et perdrà la bellesa fins que et trobes en l'amor.

dimarts, 18 d’agost de 2009

RHYTMS DEL MUNDO

A finals de l'any 2006 va aparèixer el disc titulat "Rhytms del mundo" editat amb finalitats benèfiques doncs els guanys anaven destinats a Artists Proyect Earth (APE) dedicada a realitzar accions contra el canvi climàtic. Interpretat pels cubans The Buena Vista Social Club va donar-li so afrocubà a cançons d'ArticMonkeys, Franz Ferdinand, Coldplay, Kaiser Chiefs, U2, Radiohead, Maroon 5 i Sting entre d'altres. Un disc recomanable del que us deixo el video de la versió de la cançó Clocks del grup Coldplay

LOS MUNDOS DE CORALINE

L'any 1993, Henry Selick va dirigir la pel.lícula d'animacio The Nightmare Before Christmas atribuïda incorrectament per molta gent a un dels seus coproductors, el director Tim Burton.
Enguany, Selick ens porta un altra pel.lícula d'animació titulada Los Mundos de Coraline on el treball en 3D és més proper a les figures i moviments de l'anterior pel.lícula que a l'animació de la Pixar o de Dreamworks.
Una nena es sent sola i privada de les atencions del seus pares. A traves d'un petita porta a la paret se li obrirà un món millor, més divertit i atractiu. Però mai hi ha rés gratuït i Coraline ho descobrirà molt ràpid.
Basada en la novel.la de Neil Gaiman, aquesta pel.lícula explora les posibilitats de l'animació més moderna i esteticista al servei d'un conte angoixant, innocent i sinistre a la vegada.

dissabte, 8 d’agost de 2009

MAN ON WIRE

Ahir dia 7 d'agost va fer 35 anys que l'equilibrista francès Philippe Petit va pasejar, sense cap més ajuda que una barra-contrapés, pel damunt d'un cable d'acer penjat entre les dues torres del Worl Trade Center.
Aquests fets van servir per rodar el documental titulat Man on Wire (home damunt del cable), dirigit per James Marsh i que va obtenir l'any passat un premi Oscar al millor documental.
Els 90 minuts de metratge es construeixen en base a entrevistes fetes en l'actualitat a Philippe Petit i el grup de persones que li van donar suport i també amb fotografies i enregistraments cinematogràfics del passat.
Petit és un home que demostra quan se l'entrevista que té el do de la paraula i de saber contar uns records i unes vivències. És per això que va aconseguir entabanar i seduir a un grup de persones, sense la colaboració de les quals no hagués estat posible.
Un paseig que perseguia el somni d'un home que es va fer realitat. I és així que l'equilibrista francès va arribar a dir mentre les torres estaven en construccció, que si ho feien era per tal que ell caminés pel cel des d'una torre a l'altra.
La funesta història de les Twin Towers, amb la seva destrucció l'11 de setembre de 2001, ha fet que aquella gesta no es pogui tornar a repetir mai més.
Petit, un inconformista que ens diu obertament que hem de tenir projectes i obrir nous camins cada dia per no repetir-nos.

divendres, 7 d’agost de 2009

TRUE BLOOD

En aquests moments s'està emetent als EUA, la segona temporada de la série de televisió True Blood realitzada per la productora HBO (Los Soprano, Sexo en Nueva York).
Un cop s'ha desenvolupat la sang sintètica què es pot trobar en botigues i bars, els vampirs han sortit dels seus taüts i molts pretenen integrar-se en la societat dels humans. La integració no és fàcil per part de cap dels dos grups, ni tots els humans veuen amb bons ulls als vampirs, ni tots els vampirs tenen vocació de canviar la sang humana per la sintètica.
Suki és una noia que viu amb el seu germà i la seva àvia en un petit poble del sud dels Estats Units, treballa de cambrera i té l'habilitat de llegir el pensament de les persones. En el bar coneixerà a Bill Compton, un vampir que vol integrar-se en la societat dels humans i al que Suki no pot llegir el pensament. Suki i Bill es sentiran recíprocament atrets, malgrat Suki, qui no ha tingut relacions sexuals amb homes, té molta por a iniciar una relació amb el vampir.
Una série d'assassinats, sang, les relacions sexuals compulsives del germà de Suki, esl hàbits dels vampirs i les drogues , són un escenari de fons de la plàcida vida d'aquest poble.
Una série força transgressora, amb un tractament estètic força destacat i no apta per a tots els espectadors.