dijous, 30 de desembre del 2010

SUNSET PARK

Paul Auster ens ha deixat enguany la seva obra titulada Sunset Park on ens narra la vida d'un grup de personatges amb vides entrellaçades a la ciutat de Nova York, la seva ciutat literària igual que és la ciutat cinematogràfica del director Woody Allen.

Miles Heller va abandonar fa uns anys la casa del seu pare i la seva madrastra, sense donar cap explicació. Abans d'arribar als trenta-anys es troba vivint a Miami i s'enamora de Pilar, una noia hispana aficionada a la literatura però que és menor d'edat i encara va a l'institut. Una de les germanes de Pilar no veu amb bons ulls la seva relació amb Milles i l'amenaça amb denunciar-lo a les autoritats. Per això Milles torna a Nova York, on ha mantingut contacte des de sempre amb un amic, en Bing, que té el projecte d'ocupar una casa abandonada del barri de Sunset Park, al cor de Brooklyn i al davant del cementiri de Green Wood, ple de morts 'il.lustres.

La casa la compartirà Milles amb 3 persones més. En Bing que es dedica a reparar coses antigues en un comerç que es denomina l'hospital de les coses trencades a banda de tocar la percussió en un grup de jazz. Ellen, una artista plàstica que no acaba de trobar el seu estil i viu obsesionada per l'erotisme. Alice, amb treballs temporals d'ensenyament que li permeten anar tirant per poder acabar la seva tesi doctoral.

Els quatre, més el pare de Milles, propietari d'una editorial independent sotmesa al vendaval de la crisi i amb un matrimoni que també fa aigües i la mare de Milles, a qui va abandonar de petit, per anar a Hollywood i acabar convertida en una actriu famosa, ens ofereixen un mosaic de personatges que tenen sovint dificultat de compartir els seus sentiments interiors i dibuixen l'estela dels camins de les seves vides, entre la fatalitat i l'esperança.

Pel mig, tocs d'hemeroteca amb jugadors famosos de beisbol i la malograda vida de l'actor nordamericà Steve Cochran el qual va patir una mort absolutament tràgica i sonada.

Fotografia: Imatge de Sunset Park.

dimarts, 28 de desembre del 2010

UNA CANÇÓ COUNTRY PER ANAR ACABANT L'ANY

Estic veient la primera temporada de la sèrie còmica de televisio My name is Earl que la cadena Fox va cancel.lar després d'haver-ne produït quatre temporades.
La série va aconseguir guanyar dos premis Emmy a la temporada 2005/2006 al millor director de série còmica i al millor guió en una série de comèdia i ens explica la vida i miracles de Earl, un autèntic desastre de persona que arrel d'un accident i gràcies a una al.lucinació descobreix el concepte de karma. La vida et paga amb mal tot el mal que has fet. Si vols que et pague amb bé hauràs d'esmenar tots els teus errors.
I vet aquí a Earl amb una llista de totes les malifetes que ha fet a la seva vida, tractant d'esmenar-les una a una, per a la qual cosa s'enfrontarà a situacions absolutament disparatades i plenes d'un humor que em recorda clarament a moltes pel.lícules dels germans Coen (Qui no veu en Earl al mateix H.I Mc Donnough, interpretat per Nicolas Cage en Arizona Baby?)
La sèrie també compta amb una banda sonora amb éxits musicals fonamentalment dels anys 60 i 70. D'entre les cançons he descobert una cançó de música country titulada East Bound and Down del cantautor Jerry Reed, nascut a Nashville, cuna de la música country.

divendres, 24 de desembre del 2010

CANÇÓ PER LA NIT DE NADAL

Fa pocs dies el company Jesús Auré penjava a Facebook la cançó For Emma del grup nordamericà Bon Iver que em va deixar captivat.
El grup té molt poca obra. Tan sols va treure un àlbum l'any 2007 titulat For Emma, Forever Ago i un EP l'any 2009 titulat Blood Bank.
Si algú li agrada la cançó que penjo, pot tafanejat pel Youtube i veurà una bona varietat i la màxima sensibilitat musical en les seves composicions.
Us deixo la cançó Woods del seu àlbum Blood Bank. Absolutament hipnòtica per escoltar una tarda abans del dia de Nadal mentre gairebé tothom està atrafegat per fer compres, preparar el sopar o acabar d'arreglar-se.
Bones Festes.

dimecres, 15 de desembre del 2010

EV'RY TIME WE SAY GOOD BYE

Estic llegint l'últim llibre de l'escriptor Paul Auster titulat Sunset Park.
Auster ha escrit guions d'algunes pel.lícules i fins i tot es va atrevir a dirigir en solitari dos obres, Lulú on the Bridge (1998) i La vida interior de Martin Frost (2007). Auster sembla un cinèfil que parla en ocasions de directors de cinema, reals o de ficció i pel.licules. Concretament en aquesta última obra parla, a traves d'un dels seus personatges, del clàssic Els millors anys de la nostra vida del director William Wiler.
Però un home amant de les arts, tampoc poc deixar de banda la música. Algú s'imagina a Woody Allen sense les seves bandes sonores o sense els seus concerts de clarinet?
En una escena del seu últim llibre, Auster situa en un funeral al germà de la difunta tocant la cançó Ev'ry time we say good-by/I die a llitle del cantant Cole Porter, una canço absolutament apropiada per un funeral. Aquesta cançó ha estat versionada per diferents cantants, entre d'altres podem citar a Robbie Williams o el cantant del grup Simply Red, Mick Hucknall. Us deixo la versió de Natalie Cole.

dissabte, 11 de desembre del 2010

MASH UP: ALLIOLIS MUSICALS DE L'ERA DIGITAL

Es coneix com mashup a la barreja de dos o més cançons en una de sola. Una de les tècniques més fàcils és utilitzar el canal instrumental d'una cançó per afegir-li passatges amb la part vocal d'un altra.
A Youtube en podreu trobar molts amb estils musicals ben diversos, amb més o menys encert.
Us en deixo tres a tall de mostra:
a)Part instrumental de l'Stayin'Alive dels Beegees amb veus de The Wall de Pink Floyd.
b)Part instrumental de Hey ya d'Outkast amb veus de We will rock you de Queen.
c) Un de molt encertat, amb parts instrumentals de la banda sonora de Ghost Busters i el Thunderstruck d'ACDC, cantada per Brian Johnson del grup australià.

diumenge, 5 de desembre del 2010

ELEPHANT SIX

Elephant Six (Recording Company) va ser un col.lectiu de músics del panorama independent dels Estats Units que va tenir força activitat durant la dècada dels 90. Aquest grup va ser fundat a Denver (Colorado) però tenia la seva seu operativa a Athens (Georgia), ciutat de poc més de 100.000 habitants que també va donar a la llum el grup REM. Tots els grups van acabar en altres segells discogràfics i aquesta discogràfica va entrar en declivi, malgrat els membres del col.lectiu han continuat en contacte i fins i tot formen una comuna a la ciutat d'Athens.
Un dels grups d'aquest col.lectiu és Of Montreal (Athens). La seva trajectòria musical va començar l'any 1997 i han editat fins el moment 10 àlbums i se'ls engloba dins de la molt genèrica etiqueta indie pop, i de forma específica com twe pop.
Us deixo el video de la cançó The party's crashing us, de l'àlbum Sunlandic Twins del 2005.

dijous, 2 de desembre del 2010

EL MUSEU DE LES SS DE WEWELSBURG

Llegeixo en el número de desembre de la revista La Aventura de la Història un article doble titulat el Terror de las SS i en el qual informa sobre el desenvolupament d'una mostra sobre el nazisme a Berlín i l'obertura d'un museu de les SS a la localitat de Wewelsburg.
Els alemanys, a banda del museu dedicat a l'Holocaust que existeix a la ciutat de Berlin o l'obertura al públic d'alguns camps d'extermini com el de Sachsenhausen prop de Berlín o Dachau prop de Munich, no han estat gens partidaris de revisitar una part negra de la seva història com és la del nazisme. El silenci i la persecució decidida de qualsevol simbologia o apologia del nazisme han estat una constant des de la finalització de la Segona Guerra Mundial.
Ara, amb l'oposició d'alguns sectors de la població, sembla que estan canviant les coses i és per això que avui es pot visitar aquesta inedita mostra a Berlín o el museu de les SS de Wewelsburg.
A Wewelsburg, el règim nazi va utilitzar una fortalesa medieval per a formar a la élit nacionalsonalista, on eren entrenats filosòfica, ideològica i físicament. En la reconstrucció del castell, el règim nazi hi va dedicar una partida pressupostària de 250 milions de reichmarks a l'any 1933 i també s'hi van destinar altres nombroses dotacions de fons, doncs no es va reparar en despeses per a la investigació de matèries com llengues germàniques, pre i protohistòria, folclore, història medieval i genètica.
Ara que a Tortosa segueix obert el debat sobre la eliminació d'un monument inaugurat pel dictador Francisco Franco al bell mig del riu Ebre a l'any 1966, no deixa de ser oportú veure les iniciatives que es prenen en altres països europeus al voltant de determinats episodis nefastos de la seva història.
La simbologia del castell de Wewelsburg és impressionant, atès que estava cridat a ser el santuari que albergués el legendari Sant Grial que era cercat pels jerarques nazis arreu del món. La fortalesa té una cripta que havia de destinar-se a acollir la flama eterna en honor dels oficials de les SS, i té com a clau de volta una gran esvàstica.
John Stucke, responsable del museu de de Wewelsburg declara a la revista: "Hace sólo diez años hubiese sido imposible organizar esta exposición", per afegir poc després: "Si no enseñamos todo esto, lo cubrimos de misterio y lo peligroso no es el objeto, sino la ideología que hay detrás de él".
Trobo totalment encertada la frase. La eliminació d'alguns monuments suposa esborrar una part de la memòria col.lectiva, i sovint, els episodis més indignes de la nostra història no és bo que s'oblidin. Però el que tampoc es pot permetre es deixar aquest tipus de monuments com a simples objectes que puguin deixar interpretacions obertes. El que cal és conferir-los el seu sentit i explicació històrica, i interpretar-los des de valors ètics i humanistes per tal de no repetir els greus errors del passat.
Fotografia: Castell de Wewelsburg. Renània del Nord-Westfalia. Alemanya