dimecres, 25 de febrer del 2009

LA CREACIÓ DEL PARTIT JUDICIAL DE TORTOSA A L'ANY 1834

L'empresa Google és l'empresa que gestiona més informació a tot el món. Una de les seves línees d'activitat és la de Llibres de Google on es poden trobar tres tipus de llibres:
1) LLibres publicats i protegits per drets d'autor: L'usuari pot veure'n una vista prèvia i comprar-los en suport paper.
2) Llibres descatalogats protegits per drets d'autor: L'usuari podrà previsualitzar-los i adquirir-los on-line.
3) LLibres no protegits per drets d'autor: L'usuari pot llegir, descarregar i imprimir aquests llibres.
De l'últim grup trobarem nombrosos títols que estan en les xarxes de biblioteques i universitats d'arreu del món.
El blocaire Manel Zaera té enllaçats en el seu bloc una selecció de llibres que li interessen de Google Books. Un d'ells em va cridar l'atenció i es titula:
"Subdivisión en partidos judiciales de la nueva división territorial de la península e islas adyacentes aprobada por XM en el Real Decreto de 21 de abril de 1834."
Després de la divisió de l'Estat espanyol en províncies a l'any 1933, tot el territori estatal es va dividir en partits judicials. Un d'ells va ser el de Tortosa, amb una delimitació geogràfica gairebé idèntica a l'actualitat (districte electoral) i que segons el llibre comprenia els següents pobles (que no municipis):
Alcanar las casas de id, y el santuario de nuestra Señora de los Remedios.
Aldover
Alfará.
Amposta, las casas de las Salinas de los Alfaques, y los santuarios de Campredó y nuestra Señora de Embiexa.
Benifallet.
Cala de la Ametlla.
Cenia.
Cherta el santuario de nuestra Señora de la Azud y el término de la Ram.
Costuma o Costavana.
Ermita.
Ferreginals y el santuario de Jesús y María.
Galera.
Ginestár.
Godall
Lampolla.
Mas den Verg.
Masós de Barberans.
Pás.
Pauls
Perelló
Rasqueras
San Carlos de la Rapita
Santa Bárbara
Tivenis y el santuario de nuestra Señora del Cármen.
Tortosa los conventos de Cardós y san Bernabé y los santuarios de los Reyes, nuestra Señora de la Aldea, de la Providencia, del Coll,del Alba y de Petja, San Antonio, San Onofre y San Juan Nepomuceno.
Ulldecona y el santuario de nuestra Señora de la Piedad.
Ventallas.
Les tipografies són tal com apareixen en el llibre i com no sóc historiador no puc reconèixer on estava Costuma o Costavana i els santuaris de nuestra Señora de la Azud, San Juan Nepomuceno, San Antonio o San Onofre i que se n'ha fet d'ells. Em voleu ajudar?

dilluns, 23 de febrer del 2009

LA OLA (DIE WELLE)

Com és possible que el poble alemany acabés donant un suport majoritari al dictador Adolf Hitler a les urnes i fins i tot després donés recolzament (molts mirant cap un altre costat) a les majors atrocitats que hom s'hagués pogut imaginar? És possible que això es torni a repetir?
A l'any 1967 un professor d'història d'un institut de Califòrnia als EUA va realitzar un experiment amb els seus alumnes. Aquesta prova consistia en instaurar un règim d'extrema disciplina a la seva classe, restringir les seves llibertats i fer-los formar en unitat. A l'experiment se'l va denominar The Third Wave (La tercera ola) i els alumnes es van entussiasmar tant que als pocs dies s'espiaven entre ells i assetjaven a aquells que no s'unien al grup. Al cinquè dia el professor va finalitzar l'experiment abans que se li escapés de les mans.
A partir d'aquests fets reals, el director alemany Dennis Gansel va realitzar l'any 2008 la pel.lícula titulada Die Welle (La ola) on ens mostra un professor d'institut carismàtic que imparteix un seminari sobre el tema de l'autarquia que fa la pregunta als seus alumnes de si seria possible el retorn d'una dictadura al seu país.
El professor dirigint i manipulant als seus alumnes, molts d'ells amb evidents mancances afectives familiars, acaba construïnt un moviment denominat La ola amb els trets més habituals dels moviments de masses totalitaris: un nom, una uniformitat estètica , uns símbols, una salutació, una ferma disciplina, el foment de pertinença al grup, el predomini del grup per sobre de l'individu, l'exclussió de la gent que no pertany al grup. L'experiment acabarà d'una forma absolutament dramàtica.
Amb una banda sonora que compta amb una selecció de cançons de grups del panorama musical independent dels últims anys (The Subways, Empty Trash, Coldout, Bonobo, Kilians) i temes del compositor Heiko Maile, em sembla una molt interessant producció alemanya que ens mostra com el germe de la intransigència sempre està dins nostre i quines són les conseqüències del gregarisme malentés.
Bona (***1/2)

dilluns, 16 de febrer del 2009

EL FOTOPERIODISME DE LA REVISTA LIFE

La revista nordamericana LIFE va començar-se a editar l'any 1883 amb una embranzida notable a partir de l'any 1936 quan a ser comprada per Henry Luce i, després de diferents canvis en la seva perodicitat i en els seus propietaris, va deixar de publicar-se el 20 d'abril de 2007.
Aquesta revista se la considera una de les més influents del segle XX en el camp del fotoperiodisme.
Les fotografies antigues sempre tenen alguna cosa màgica. Qui no s'ha quedat embadalit mirant una fotografia antiga de la seva pròpia ciutat, dels seus avantpassats o de fets i personatges històrics.
Ara la revista Life, que sembla vol continuar a Internet, ha arribat a un acord amb google per allotjar milions d'imatges de la seva revista, moltes d'elles inèdites. Veure fotografies de personatges, cultura, esdeveniments socials i polítics, activitats esportives i molts d'altres temes que es van prendre al llarg del segle XIX i XX és un autèntic goig.
Us deixo una fotografia que parla d'altres temps de crisis i està presa al carrer Beale Street de Memphis a l'any 1938. Retrata l'aparador d'una botiga denominada El magatzem de l'home pobre on es podia comprar i "vendre qualsevol cosa de valor" (We buy anything of value). Uns visionaris de ebay?
Podeu veure totes les imatges a http://images.google.com/hosted/life

divendres, 13 de febrer del 2009

"LA DUDA"

És un problema pels espectadors i per a la recaptació d'algunes produccions cinematogràfiques que les estrenes no estiguin millor distribuïdes al llarg de l'any. Això és molt evident amb aquelles pel.lícules que obtenen nominacions als Oscar i es veuen amontegades a les nostres pantalles durant els mesos de gener i desembre de cada any, cosa que provoca que pel.lícules amb força interès poguin veure limitat el seu éxit a les nostres cartelleres.
Aquest és el cas de la pel.lícula La duda estrenada a Espanya el dia 30 de gener d'enguany i que ha arribat al número 4 en el rànking de recaptació d'aquell cap de setmana competint amb títols com Revolutionary Road, Siete Almas o Walkiria.
Aquest drama dirigit per John Patrick Shanley en base a una pròpia obra teatral que va obtenir un Premi Pulitzer narra l'intent del Pare Flyn (Philip Seymour Hoffman) de canviar les estrictes normes de disciplina en un col.legi religiós del barri del Bronx a l'any 1964.
En front d'ell es trobarà a la directora del col.legi, una adusta monja que ho controla tot amb ma de ferro interpretada per l'actriu Meryl Streep.
El col.legi ha acceptat el seu primer alumne negre qui té problemes d'acceptació per part del seus companys i quan el pare Flyn estableix una relació molt estreta amb l'alumne, salta l'alarma a partir de les sospites de conducta indecorosa del pare Flyn que té una jove i inexperta professora que provocaran una estricta reacció per part de la directora.
Amb unes interpretacions magistrals i un guió i una direcció que insinuen i juguen amb la ambigüetat, fent honor al propi títol, ens ensenyen entre d'altres coses com algunes persones que se'ns mostren com a fortes viuen carregades de dubtes; que per a perseguir el bé es pot fer molt de mal; que les nostres conviccions són la nostra taula de salvació, però poden ser la causa de l'enfonsament dels altres; que sovint arribem a certeses sense cap altre base que els indicis; del mal que pot provocar una sospita infundada.
Molt Bona (****)

dimecres, 11 de febrer del 2009

CAMINO

Camino és el títol del llibre escrit pel fundador de l'Opus Dei, Jose Maria Escrivà de Balaguer aparescut per primera vegada l'any 1939 (l'any 1934 s'havia titulat al llibre "Consideraciones espirituales") i del que s'han publicat més de 4.500.000 d'exemplars en 43 idiomes.
Amb el mateix títol se'ns presenta aquesta pel.lícula dirigida per Javier Fesser que va obtenir sis premis en la última edició dels premis Goya celebrada enguany (millor pel.lícula, director, actriu protagonista, actor de repartiment, actriu revelació i guió original) i que està basada en la vida de la nena Alexia González Barros, morta a l'edat de 14 anys allà per l'any 1985 i que està en procés de canonització.
La pel.lícula també ha tingut reconeixements a Catalunya doncs ha guanyat el Premi Cinematogràfic Sant Jordi a la millor pel.lícula espanyola de l'any 2008 i el premi a la millor pel.lícula europea en la I Edició dels Premis Gaudí.
La pel.lícula no ha estat exempta de polèmica, doncs la pròpia família d'Alexia no li ha agradat algunes escenes sobre la seva filla i tampoc no ha agradat gens a l'Opus Dei i és que no se'ls deixa en un molt bon lloc pel funcionament que es mostra de la seva estructura i dels seus seguidors: aïllament de les famílies dels membres numeraris, prohibició de lectures inapropiades, el dolor i el control dels desitjos com camí de la perfecció, les aportacions dineràries o mitjançant el treball personal a la pròpia obra, el fort control sobre tot el nucli familiar...
Tret de les anteriors consideracions, la pel.lícula que dura més de dues hores, és una gran pel.lícula amb tots els ingredients per ser considerada així:
Unes interpretacions actorals pletòriques; una nena revelació que es menja la pantalla amb les seves mirades; un guió que encaixa a la perfeccio els diferents escenaris de la pel.lícula fins i tot en temps simultani; un crescendo dramàtic final , reforçat per una extraordinària partitura musical , que et deixa un nus a la gola i els ulls entelats; la perplexitat del camí que certes persones tenen per arribar a la felicitat; l'amor en el seu estat més pur.
Molt Bona (****)

dimarts, 10 de febrer del 2009

LA NOIA QUE SOMNIAVA UN LLUMÍ I UN BIDÓ DE GASOLINA

Amb aquest títol tan cru ens arriba la segona part de la trilogia pòstuma de l'autor suec Stieg Larsson.
Repetirem amb els dos personatges principals del primer títol (Els homes que no estimaven a les dones), el periodista d'investigació Mikael Blomkvist i la jove i asocial Lisbeth Salander qui tindrà un major protagonisme i on se'ns revelaran parts de la biografia de la seva infantesa que ens donaran les claus per entendre molts dels seus comportaments.
Amb una trama de novel.la negra i una intriga al voltant de tres assassinats, ens apareixerà una nova temàtica d'ordre social com és el del tràfic de dones, moltes d'elles menors d'edat, provinents dels països bàltics per a l'exercici de la prostitució a Suècia.
Els nous personatges que se'ns presenten són uns quants policies, un fiscal, els membres d'una banda de moteros de l'estil Angels de l'infern, un boxador, un exmembre dels serveis d'espionatge militar de l'antiga Unió Soviètica i un membre de la policia de seguretat sueca (SAPO).
La narració no m'ha semblat tan fluïda i atrapant com el primer llibre de la trilogia, com si el malograt autor es perdés parcialment amb tot un gruixut nus de construcció de les interrelacions entre els nous personatges i finalment hagués activat d'una forma massa ràpida un trepidant desenllaç durant aproximadament les últimes 50 pàgines i deixar un final prou obert per engrescar-nos a llegir la última part de la trilogia.
Haurem d' esperar, però, al mes de juny per veure l'aparició de l'última part: La reina en el palau de les corrents d'aire.

diumenge, 8 de febrer del 2009

MAUS. A SURVIVOR'S TALE.

Maus és un còmic en blanc i negre que ha estat elevat a la categoria de literatura (en molts d'articles el classifiquen com novel.la gràfica) que pel seu plantejament narratiu li va permetre obtenir un Premi Pulitzer a l'any 1992.
El seu autor, Art Spiegelman (nascut l'any 1948 a Estocolm) ens explica la biografia del seu pare Vladek Spiegelman, un polac-jueu que va sobreviure als camps d'extermini nazis.
L'obra va aparèixer inicialment a la revista Raw fundada per Art Spiegelman i la seva esposa Françoise Mouly l'any 1980 i està composta de dues parts que al nostre país es van agrupar en un únic volum l'any 2001 per l'Editorial Planeta-Agostini (la segona part estava inèdita a Espanya fins llavors) i a partir de l'any 2007 és l'editorial Random House Mondadori qui en té els drets.
La narració barreja dos moments temporals. Un d'ells està ambientat als Estats Units i ens ofereix essencialment la relació de l'autor Art Spiegelman amb el seu pare, d'avançada edat, emigrant que no acava de dominar la llengua anglesa i que té un mal caràcter ple de les dèries pròpies de qui ha patit époques de forta penúria.
El segon moment temporal es desenvolupa durant els anys anteriors a la segona Guerra Mundial i es perllonga en el període d'aquesta gran guerra amb tot el procés de persecució de la població jueua per part dels nazis i que passa inicialment per les incautacions dels seus negocis; el control d'identitats; la classificaió en persones útils i l'aïllament en ghetos; l'internament en camps de concentració; la separació de les famílies; la gana i la malaltia; , l'instint de supervivència i la mort; el col.laboracionisme de la població civil amb els perseguit o amb els perseguidors...
Amb prop de tres-centes pàgines, tots els personatges són humans amb cares d'animals, la qual cosa ens permet distingir-los de forma perfecta com a clara al.lusió al segregacionisme entre persones de diferents religions o races: els jueues són rates, els alemanys són gats, els polacs són porcs, els francesos són granotes i els americans són gossos.
Aquesta magnífica obra farà recordar a les generacions futures, de forma senzilla i gràfica, l'holocaust que van patir els jueus europeus com un dels pitjors episodis de la història de la humanitat. (És trist veure que a dia d'avui el bisbe ultraconservador Richard Williamson negui l'holocaust malgrat la petició que li ha fet el Papa Benedict XVI).
L'obra va ser escrita molt abans que Steven Spielberg portes a les pantalles la Llista de Schlinder i que la llegeixi reconeixerà de forma clara una de les fonts que va utilitzar el director americà.