divendres, 15 de febrer de 2008

AL SUD DE LA FRONTERA, A L'OEST DEL SOL


L'any 1992, l'autor japonés Haruki Murakami va publicar el llibre "Al Sud de la frontera, a l'oest del Sol." Després d'haver llegit fa temps un altra obra d'ell, "Tokio blues. Norwegian Wood", vaig decidir retornar a les seves històries de persones afectivament inadaptades.

Ens narra el propi Hajime la història de la seva vida, des de la infantesa fins la seva maduresa marcada per les relacions amb l'univers femení. La seva vida sembla plàcida, té una feina que li agrada (regentar dos "piano-bars") , té una esposa que l'adora, unes boniques filles i un bon nivell de vida. Però dins d'ell hi ha alguna cosa que no acaba d'encaixar i esclata quan retroba a Shimamoto, una amiga de la preadolescència.

El personatge de la novel.la aparentment transita per camins segurs de la vida, però espera de forma no del tot conscient, que un abisme s'obri als seus peus i que quan arribi aquell moment, en lloc d'esquivar-lo, s'hi voldrà endinsar amb voluntat de no tornar enrera. Però quan l'abism s'ha obert no es produeix la catarsi personal que desitja, sinó més aviat la contrària: acceptar el camí que la realitat li marca més enllà dels seus desitjos i fantasies.

En els dos llibres de Murakami els personatges no són afectivament estables (especialment les protagonistes femenines), els triangles amorosos són freqüents, les dificultats per acceptar la realitat de l'adultesa són més que evidents i l'atmosfera de la narració és totalment egotista.

No espereu profunditat psicològica, ni filosòfica. Tan sols literatura d'un autor japonès que ha aconseguit entrar en els circuits editorials d'arreu del món.

Us deixo un breu fragment de la novel.la:

"Este mundo es como el desierto y todos tenemos que hacernos a la idea. .. Si llueve las plantas florecen; si no llueve, se secan. Los insectos son devorados por las lagartijas; y las lagartijas, por los pájaros. Pero, en definitiva, todos acaban muriendo. Y después de muertos, se secan. Cuando una generación muere, la sucede la siguiente. Es así. Hay muchas maneras de vivir. Hay muchas maneras de morir. Pero eso no tiene ninguna importancia. Al final, sólo queda el desierto. El desierto es lo único que vive de verdad".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada