80 ANYS DE "UN PERRO ANDALUZ"

A l'edifici reinaxentista de la Lonja de Saragossa es pot veure fins l'11 d'abril una exposició titulada "un perro andaluz. 80 años después".

La pel.lícula de Luis Buñuel va ser presentada l'any 1929 a l'Studio des Ursulines de París.

En el magnífic recinte saragossà es poden veure la pròpia pel.lícula i d'altres que van formar part de les sessions de Cine Club promogut per LLuís Buñuel a Madrid (Entr'acte -1924-, Rien que les heures -1926 o Esencia de verbena -1930-...); dos documentals sobre la trajectòria vital i professional del mateix Buñuel i de Salvador Dalí, coguionista de la pel.lícula; material gràfic i diferents objectes.

Una de les coses que em va cridar l'atenció, doncs ho desconeixia, és la carta d'injúries que van adreçar Buñuel i Dalí a l'escriptor Juan Ramón Jimenez. Se'ns explica que volien fer un acte de subversió i van pensar en adreçar una carta provocativa a un intel.lectual que tingués un ample reconeixement a la societat del moment. En un barret van ficar el nom de Manuel de Falla i el de Juan Ramón Jimenez. La sort va escollir al poeta.

Dalí i Buñuel van visitar a l'autor de Platero i jo i l'escriptor es va quedar asombrat pel talent dels joves artistes. Al dia següent van adreçar-li la següent carta:

"Nuestro distinguido amigo:

Nos creemos en el deber de decirle -sí, desinteresadamente- que su obra nos repugna profundamente por inmoral, por histérica, por arbitraria.

Especialmente: ¡¡MERDE!! para suPlatero y yo, para su fácil y malintencionado Platero y yo, el burro menos burro, el burro más odioso con el que nos hemos tropezado.

.....¡MIERDA!..................................Luis Buñuel

.....Sinceramente............................Salvador Dalí "

No puc evitar de pensar les dificultats que tindran els historiadors del futur per accedir a informació de l'esfera privada de persones famoses o influients. A traves de la correspondència de molts autors tenim la clau per explicar la biografia de molts personatges. Serà el mateix amb els correus electrònics?

M. C. ESCHER: LA PERSPECTIVA IMPOSSIBLE

Avui fa 28 anys que va morir l'holandès Mauritus Cornelis Escher, més conegut per M.C. Escher.

Dibuixant i gravador (xilografies, litografies), utilitzava majoritàriament el blanc i negre en les seves obres en les quals explorava la simetria i les perspectives deformades, en dos i en tres dimensions, per enganyar l'ull humà i crear figures impossibles i espais claustrofòbics, més propers als malsons que a l'arquitectura real (de pare enginyer, va començar aquests estudis, però no els va acabar).

Us deixo un video d'animació inspirat en un dels seus dibuixos més famosos i on se'ns presenta un circuit quadrat d'escales on el caminant puja de forma infinita, sense cap escapatòria.

14 quilòmetres

Catorze quilòmetres és la distància que separa Europa d'Àfrica a l'Estret, un curt recorregut, però amb una enorme dimensió humana.

L'any 2007 el Festival de Cinema de Valladolid va premiar la pel.lícula 14 Kilómetros dirigida per Gerardo Olivares i que ens narra l'odisea de dos joves naturals del Níger per arribar a la terra sominada de treball i riquesa.

Un periple dur, atravessant deserts i barreres frontereres ridícules que els portarà a una patera, després d'haver gastat molts de diners i fins i tot, les dones, caure en la prostitució.

La temàtica està narrada d'una forma prou honesta, amb força i dramatisme però amb certa contenció. En el camí uns paisatges i unes músiques esplèndids que conformen una apreciable empremta estètica, en clara contradicció amb les penúries i dificultats que han de suportar els personatges.

La corrupció dels funcionaris africans, la solidaritat, la manca d'oportunitats o la simple acceptació de la duresa de la vida per part dels tuaregs són petits temes dins d'aquesta pel.lícula que qualsevol persona amb sensibilitat social hauria de veure.

Nota Filmaffinnity: 7

Nota personal: 6,5

EL PONT D'ARCALIS AL XXIII FESTIVAL TRADICIONARIUS DE BARCELONA

El proper dia 26 de març es clou a Barcelona el XXIII Festival de música tradicional amb l'actuació del grup ebrenc Quico el Célio, el noi i el mut de Ferreries.

Ahir per la nit va actuar en el Palau de la Música el grup de folk de cançons dels Pirineus, El Pont d'Arcalis per celebrar el seu 20è aniversari.

El grup està format per Jordi Fàbregas, Jordi Macaya, Isidre Pelaéz, Quim Soler i Artur Blasco, però compta en moltes actuacions amb nombrosos músics invitats.

Un dels instruments que utilitza el grup és l'acordió diatònic, instrument que gairebé va arribar a desaparèixer fins que precisament Artur Blasco, membre del Pont d'Arcalis junt Gaspar Viladomat i Josep Porta van fundar l'any 1975 l'Associació Arseguel i els acordionistes dels Pirineus que s'han encarregat d'investigar i recuperar aquest instrument tradicional dels Pirineus.

PARIS 26 GIGAPIXELS

Des de fa cert temps s'han posat de moda les fotografies d'altra resolució d'algunes ciutats.

Alguns exemples són la ciutat alemanya de Dresden amb 26 gigapixels; Praga des de la torre de la televisió amb 18 gigapixels o el barri de Harlem a Nova York amb 13 gigapixels.

Ara li ha tocat a la capital francesa, amb un projecte tècnicament molt millor que els anteriors, retratada en panoràmica des d'una torre de l'església de San Sulpice.

Els fotògrafs Arnaud Frich i Martin Loyer han realitzat aquest treball amb una resolució de 354159x75570 pixels que és el resultat de combinar 2346 fotografies realitzades amb una càmera reflex de la marca Canon model 5D Mark II.

El montatge i processat de les imatges es va fer amb un ordinador dotat amb 24 GB de memòria RAM, amb dos processadors Intel Xeon 5500 i 6 discs SSD (ultraràpids) de 16 GB.

Les imatges tenen tanta definició que en molts casos han hagut d'enfosquir els vidres de les cases per no ser denunciats per intromissió il.legítima a la intimitat.

Si us fa mandra visitar la pàgina podeu veure un video que simula una visita realitzada des de la pròpia URL. Els autors també tenen un blog on expliquen detalls d'aquest projecte.

Si us f

KAFKA DE ROBERT CRUMB

Robert Crumb (1943-) és un dibuixant nordamericà de còmic, conegut mundialment com el fundador del còmic undergroung i un dels principals artistes del còmic de la segona meitat del segle XX.

La seva obra es va donar a conèixer en el nostre país a les revistes El Víbora (1979-2005) i Makoki (1982-1984) i part de la seva obra ha estat recopilada per l'editorial La Cúpula.

En les seves històries hi ha una part autobiogràfica, amb nombroses obsesions sexuals i una certa nostàlgia de la vida del passat (com es pot veure en el video, la destrucció del paisatge natural als Estats Units a causa del progrés tecnològic, dona pas a paisatges suburbials antinaturals i degradats).

Alguna de les seves obres més famoses són Les aventures de Gat Fritz i Els meus problemes amb les dones.

Ara, l'editorial La Cúpula acaba d'editar un còmic sobre la vida de l'escriptor Joseph Kafka, amb dibuixos del propi Crumb i guió de l'escriptor David Zane Mairowitch que ens mostra el context cultural i polític del literat txec, les seves fòbies i filies i el contingut d'alguna de les seves obres, en una treball híbril entre la novel.la gràfica i la biografia amb il.lustracions.

LOVE OF LESBIAN. ROCK CATALÀ EN CASTELLÀ

Love of Lesbian és un grup de pop-rock indie nascut l'any 1996 a Sant Vicenç dels Horts (Barcelona) que ha editat des de l'any 1999 sis àlbums.

Si els tres primers títols (Microscopic Movies, 1999; Is it Fiction?, 2002 i Ungravity, 2003) eren cantats en anglès, el cert és que el grup va donar un gir molt positiu en la seva carrera en continuar la seva trajectòria utilitzant el castellà.

Així van seguir Maniobras de escapismo (2005), Cuentos chinos para niños del Japón (2007) i l'últim fins el moment, 1999 ( o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna)(2009), ja amb una companyia discogràfica multinacional com Warner Music.

De tant en tant s'ha obert un debat sobre si la cultura en castellà realitzada a Catalunya es pot denominar també com a cultura catalana.

Personalment aquest debat sempre m'ha semblat absolutament inútil i provincià i si faig aquest comentari és perquè des de fa cert temps alguns sectors de la joventut de Tortosa desitgen que el grup Love of Lesbian actuï a les festes majors de la Cinta, demanda que no ha obtingut els seus fruits fins el moment. En canvi, durant molts anys sí que han actuat a Tortosa grups que fan música en català, a tall d'exemple Sopa de Cabra, Els Pets o més recentment, Manel o Antònia Font.

Que no vingui Love of Lesbian a Tortosa, és un tema de llengua o de preu?

"OTRA COSA" DE JULIETA BENEGAS

El passat dimarts 16 es va editar al nostre país el nou disc de la cantant mexicana Julieta Benegas que es titula Otra cosa.

L'àlbum conté 12 cançons i ha comptat amb la col.laboració d'Alejandro Sergi i Adrian Dargelos, que són membres, respectivament, dels grups argentins Miranda i Babasónicos.

Com sempre Julieta ens canta amb la seva tonada melòdica sobre l'amor i el desamor, però sempre amb un to optimista.

Us deixo el video i la lletra de la cançó Despedida.

Letra de Despedida :

Vamos a decirnos adios, como se debe, sin rencor y sin duda de que es lo mejor. Vamos a brindar esta despedida con la certeza de haber vivido algo que nos cambió. Aqui va esta por los dos, y lo que tuvimos una bella historia de amor que terminó. Me diste tanto y yo me entregue, pero hubo algo que no supimos ver. Es tan bueno despedirnos como habernos conocido. Es tan bueno entender la derrota como fue luchar por lo que tuvimos tu y yo. Y se acabo, por eso brindemos hoy. Te pido no lo intentes mas la puerta se ha cerrado, busca tu felicidad en otro lado. Yo hare lo mismo y no te olvidaré.

Siempre serás alguien que quise de verdad, pero es tan bueno despedirnos como habernos conocido, es tan bueno entender la derrota como fue luchar por lo que tuvimos tu y yo y se acabó. Por eso brindemos hoy es tan bueno despedirnos como habernos conocido es tan bueno entender la derrota como fue luchar por lo que tuvimos tu y yo. Y se acabo por eso brindemos hoy, Por eso brindemos hoy.

TROLOLÓ

Aquests últims dies causa furor a youtube un video d'un cantant rus dels anys 60 que interpreta una cançó sense lletra i que tothom ha batejat com el trololó.

El programa d'Andreu Buenafuente d'ahir i el programa El món a RAC 1 d'aquest matí se n'han fet ressó d'aquest fenòmen.

El cantant de la cançó és diu Edward Anatolevich Hill, i va ser un cantant que es va ser cèlebre a l'antiga URSS on va arribar a ser escollit com Artista d'honor a l'any 1968 i Artista del Poble a l'any 1974.

Una terrible desincronització entre els moviments de la boca del cantant i el so de la cançó, una cara amb similituds al personatge d'animació Schreck, uns escenaris i lletra inexistents no han impedit que s'hagi convertit en un fenòmen viral.

THE WINSTON GILES ORCHESTRA

The Winston Giles Orchestra és un grup musical originari de Melbourne, Austràlia i que porta el nom del seu cantant.

Les seves cançons són molt treballades i és difícil classificar-los doncs se'ls etiqueta des del rock alternatiu fins la psicodèlia, passant per música electrònica o dowtempo.

Potser la seva cançó més famosa sigui la que es titula Welcome to the Hotel i que va aparèixer a la BSO de la sèrie de televisió australiana Bondie Rescue, que porta el nom d'una famosa platja de Sydney on es practica el surf.

A SERIOUS MAN: LA ÚLTIMA DELS GERMANS COEN

Joel i Ethan Coen sempre ens mostren el seu món creatiu des d'un prisma absolutament personal i les seves pel.lícules solen tenir un humor negre, més aviat negríssim que en moltes ocasions és difícil d'entendre.

A Serious Man és una comèdia negra, una pel.lícula sense més pretensions que contar una història personal sobre la vida d'en Larry, un professor de física que treballa en una Universitat sense renom del mig Oest dels Estats Units cap a finals dels anys seixanta, que ha aconseguit tenir dos nominacions per als premis Oscars 2010 en les categories de millor pel.lícula i millor guió original.

Larry és una persona seriosa de la comunitat jueua que intenta mantenir la paciència i la calma davant dels problemes que la vida li planteja: un divorci, uns fills adolescents, un oncle acusat de sodomia, una veïna amb qui tenir somnis eròtics, un veí d'extrema dreta amant de les armes, uns advocats amants dels diners....

Les seves ganes de seguir els postulats de la seva religió i la tradició de la comunitat jueua el fan estar en un permanent conflicte, en la cruilla de la desesperació o la resignació davant de les proves que Déu li planteja. Sabria viure Larry sense el consell dels rabins?

La mirada dels germans Coen sempre és única, però en aquesta ocasió és especialment hiperbòlica i surrealista. Aquesta pel.lícula té algun sentit? I la vida, que en té?

HEAVY RAIN

El passat dia 25 de febrer va sortir al mercat espanyol el joc Heavy Rain per a la consola PS3.

Aquest joc d'aventura gràfica s'ha editat tan sols per a la Ps3 de Sony i ha estat desenvolupat per l'empresa Quantic Dream una companyia encara poc coneguda en el món dels videojocs i que fa cert temps va editar el joc Farenheit.

Amb quatre personatges jugables que es van alternant en diferents espisodis, en aquest thriller caldrà descobrir qui és l'assassí de l'Origami.

El resultat final del joc dependrà de les diferents accions i opcions que el jugador faci escollir als personatges durant tota la trama.

El prestigiós site gamezone li ha atorgat una nota de 9 sobre 10, destacant els apartats de gràfics i el de concepte.

Posiblement aquest videojoc sigui el que fins ara ha aconseguit estar més proper al món del cinema per la seva d'història, la seva interactivitat i qualitat de gràfics i atès que moltes escenes s'han rodat amb actors reals per després renderitzar-los a gràfics.

OSCARS 2010 AL MILLOR CURTMETRATGE

Una de les categories menors dels premis Oscars és la de millor curtmetratge on s'escullen peces d'animació o de ficció real .

En la edició d'enguany es presenten cinc títols, tots d'animació:

1) Logorama, codirigida per François Alaux, Herve de Crecy i Ludovic Houplain que en una història de 17 minuts de durada apareixen logotips de més de 2.500 marques comercials.

2) Granny o'Grimm Sleeping Beauty, de Lathleen O'Rourke i que ens presenta un conte sobre una nena que no pot dormir, malgrat les bones intencions de la seva àvia.

3) La dama y la muerta, de l'espanyol Javier Recio Garcia que va guanyar el Premi Goya en la seva categoria.

4) A Matter of Loaf Death de Nick Park, que suposa el retorn de Wallace & Gromit, els quals ja van guanyar un Òscar a l'any 2005 en la categoria Millor Pel.lícula d'animacio.

5) French Roast de Fabrice Joubert que ens presenta un home assegut en un cafè francès amb problemes.

Podeu veure tots el títols, podeu clicar en aquest hipervincle.

Us deixo el video del curtmetratge French Roast.

L'ADDICCIÓ A LA LECTURA

Segons la Federació de gremis d'editors d'Espanya, Catalunya va ser l'any 2007, la segona comunitat autònoma en percentatge de lectors freqüents.

L'estudi s'ha realitzat sobre població major de 14 anys i la primera comunitat lectora ha estat la Comunitat Autònoma de Madrid (65,7 %) i la última del rànking va ser Extremadura (49,5 %).

Tots els estudis basats en enquestes s'han de llegir d'una forma relativa, doncs en aquest cas considero que es fàcil obtenir un biaix en les respostes, doncs no és el mateix que et pregunten si llegeixes, on potser molts voldran quedar bé davant l'entrevistador, que la pregunta sigui si consumeixes alcohol o drogues, on de ben segur hi haurà una major ocultació en les respostes.

Aquestes xifres tan elevades de lectura, no m'acaben de lligar amb altres xifres com són les audiències de la televisió o la mitjana d'hores que es dediquen a mirar aquest mitjà. Quan es llegeix doncs?

Us deixo un video de El Programa de Jose Mota que fa una paròdia del programa Callejeros sobre l'addicció a la lectura dels nostres joves.

RICHARD HAWLEY

La paraula crooner és un terme anglès amb orígen als EUA que fa referència a un determinat tipus de cantant de balades.

L'ús d'aquest terme solia ser despectiu en els seus inicis i per això molts cantants fugien d'aquesta etiqueta. Es consideren crooners cantants com Frank Sinatra, Tonny Bennet, Dean Martin o Tom Jones, passant pels actuals Michael Bublé o Jamie Cullum, o d'altres més alternatius com Nick Cave, Jarvis Coker, un del fundadors del grup Pulp o Morrissey, fundador de The Smiths.

Un dels cantants considerat com a crooner actual és l'anglès Richard Hawley, nascut a Sheffield, ex guitarrista també del grup Pulp i actualment interpret en solitari que compta amb 5 àlbums en el mercat.

Aquesta setmana ha estat a Espanya per actuar a Múrcia, Madrid, A Coruña i Barcelona i presentar el seu últim disc titulat True Love's Gutter.

Us deixo un video de la cançó Tonight the streets are ours del seu àlbum Lady's Bridge de l'any 2007.

INVISIBLE

A finals del 2009 es va publicar al nostre país la última obra de l'escriptor nordamericà Paul Auster que es titula Invisible.

A Auster li trobo certes similituds a Woody Allen. Ambdós són nordamericans d'èxit molt reconeguts a Europa; ambdós fan incursions en altres móns creatius que no són el propi, Allen en la literatura i la música i Auster en el cinema; són autors prolífics amb un bon ritme de producció; tenen móns absolutament personals en els quals sempre troben nous enfocaments; finalment, ambdós m'agraden i els segueixo sempre.

Adam Walker és un jove aspirant a poeta que estudia a la Universitat de Columbia. En una festa coneix a un professor universitari francès, Rudolf Born i a la seva parella, Margot. Un fet violent marcarà la vida de tots tres personatges.

Ambientada en temps diferents, entre l'any 1967 i l'any 2007, i a llocs com Nova York, París i fins i tot una petita illa del Carib, els fets que visqueren tots els personatges semblen diferents segons quina sigui la persona que els narra. Quina serà la veritat? Hi ha fets a la vida que ens poden condicionar tota la resta dels nostres dies? Els nostres records són un reflex de la realitat o són reinvencions imperfectes del nostre passat?

Auster em torna a agradar molt en aquest llibre, després de Un home en la foscor, que considero una obra carent d'interès. Un Auster que té una excelent tècnica literària en combinar les narracions en primera i tercera persona i la utilització de salts en el temps, cap endavant i cap endarrera.

La major part de nosaltres tenim una part invisible per la resta de persones. Al final dels nostres dies, cada cop potser som d'alguna manera més invisible.

"Al cap de dos dies, m'havia trobat en Born al West End, i quan em va explicar la reacció d'ella després de coneixe'ns a la festa, els meus sentiments per ella van començar a canviar. Pel que semblava, li queia bé i estava preocupada pel meu benestar, i quan et diuen que a una persona li caus bé, la teva resposta instintiva és que ella et caigui bé a tu."

ENIGMA I L'EIVISSENC

Enigma més que un grup, podríem dir que ha estat un projecte musical liderat per Michael Cretu, alemany d'orige romanès que viu des de fa molts anys a Eivissa.

Tots els títols de les seves cançons estan en anglès menys el d'una cançó que té un títol castellà, La Puerta Del Cielo i que pertany al seu disc Seven Lives Many Faces publicat l'any 2008.

El curiós, però, és que la lletra d'aquest tema està interpretada per la cantant Malgalida Roig en eivissenc, subdialecte del català balear.

M'agradaria saber perquè el Sr. Cretu es va quedar a mitges amb l'eivissenc.

Allà dins es canal

En es peu da sa muntanya

Pareix que es senten picarols

Suau si es mou sa manada.

Dins es canta des riquets

I es mussol crida sa calma

I aquella olor que em pareix

De sa palla humilada.

Es canta des riquets

I es mussol crida sa calma

I aquella olor que em pareix

De sa palla humilada.

Allà davall dins es canal

En es peu da sa muntanya

Pareix que es senten picarols

De sa palla de sa palla humilada.

30 SECONDS TO MARS

30 seconds to Mars és un grup de rock estadounidenc amb tres àlbums al mercat (30 seconds to Mars -2002-, A beautiful lie -2005- i This is a war -2009).

Aquest grup va ser creat pels germans Jared i Shanon Leto. Jared a banda de cantant i guitarrista del grup també ha de fet d'actor en pel.lícules com Alejandro Magno d'Oliver Stone o American Psycho de Paul Allen entre d'altres.

En moure's pels cercles de Hollywood no és estrany que tingués una relació sentimental amb diferents actrius com Cameron Diaz, amb qui va estar unit durant cinc anys o Scarlet Johanson.

Una de les curiositats del seu últim àlbum és que té 2.000 portades diferents. El grup va demanar als seus fans que els enviessin fotografies d'ells mateixos i en va seleccionar 2.000 que ha utilitzat per canviar part de la portada.

Us deixo el video de la cançó A beatiful Lie que dona títol al seu segon àlbum i que va ser rodat a Groenlàndia. Un poc més de fred per aquest hivern.

NOU DISC DE SADE: SOLDIER OF LOVE

Després de 10 anys sense treure cap nou disc (l'últim es va editar l'any 2000 i portava per títol Lover's rock), la cantant d'orige britànic-nigerià Helen Folasade Adu, coneguda internacionalment com Sade ha tret aquesta setmana al mercat un nou disc titulat Soldiers of Love.

Amb deu cançons força treballades, la cantant Sade és fidel al seu estil malgrat s'aparta dels ritmes de les produccions que la van consagrar durant la dècada dels vuitanta, gràcies a arranjaments musicals més subtils però força treballats i un to que m'ha semblat més melangiós i madur.

Us deixo una de les cançons que més m'ha agradat i que es titula In Another Time.

In Another Time

Sade

You'd be suprised girl Soon they'll mean nothing to you They'll fall into their brew And take down some of the boys with them too

There's nothing Nothing that you have to do In another time girl Your tears won't leave a trace In another time girl In another place

You've been down girl Their whispers are hailstones in your face You're so tired of waiting For something to change

They don't know what to do with Something so good That you wouldn't hurt them You wouldn't hurt them if you could

One of these days They're gonna fall into their brew And they'll know exactly what they did to you Darling I just want you to know

Your tears won't leave a trace In another time girl In another time girl In another place

Darling I just want you to know Your tears won't leave a trace In another time girl

In another time girl

A TERRA HOSTIL

Si la Segona Guerra Mundial i la Guerra del Vietnam ens han deixat molts de títols cinematogràfics, no podem dir el mateix de la primera guerra del Golf, ni tampoc de la guerra d'invasió d'Irak.

Aquesta guerra encara és una mena de tabú a la societat estadounidenca, ja que se n'ha escrit poc, se l'ha estudiat encara menys i ha deixat moltes poques imatges als mitjans de comunicació.

La directora Kathryn Bigelow, ex-exposa de James Cameron i amb qui competirà a l'edició dels Oscars d'enguany, entre d'altres, en els apartats de millor pel.lícula i millor director, va rodar a Jordània i Kuwait aquesta pel.lícula d'acció bèlica sobre l'Irak.

Una unitat d'élit d'artificiers de l'exércit estadounidenc treballa cada dia en accions de desactivacio d'artefactes explosius enmig de la mirada recelosa de la població de Bagdad.

La pel.lícula, rodada com un fals documental, presenta una acció rera acció per fer-nos espectadors del dia a dia d'aquests soldats, veure les seves pors, les exhibicions de valentia com a mida de la masculinitat entre homenots, i fins i tot, l'addicció d'alguns al risc quan t'enfrontes a situacions de vida o mort.

Qualsevol persona, qualsevol cadàver, qualsevol vehicle, qualsevol lloc i qualsevol objecte poden ser bombes potencials.

És posible tornar a adaptar-se a la vida real després d'haver viscut aquestes condicions extremes lluny del teu entorn natural?

La directora no es posa del cantó de cap dels bàndols, ni exalta l'acció bèlica, ni s'alinea amb el pacifisme, com si volgues ser una asèptica i desapasionada notària d'uns fets que, a banda dels videojocs, també són viscuts per persones reals, en aquest cas soldats dels Estats Units, a qui el seu país acabarà amagant sota la catifa.

Nota filmaffinity: 7

Nota personal: 7

KKK

AVATAR

Una de les accepcions de la paraula avatar és "descens d'una deïtat a la terra i la seva encarnació en un home o un animal".

Amb aquest títol, Joan Cameron ha tornat com a director a les pantalles de cinema després del gran èxit de Titanic a l'any 1997. El seu retorn ha suposat trencar amb l'históric récord de recaptació que tenia la seva pel.lícula anterior i aconseguir 9 nominacions per als premis Òscar.

L'Acadèmia del cinema dels Estats Units acostuma a premiar els directors que contribueixen positivament a l'engreix de les arques de les empreses gràcies als èxits de taquilla. No sorprenen, per tant, les seves nominacions i si a més afegim la utilització de la nova tecnologia en 3D encara sorprenen menys.

Aquesta tecnologia és una aposta de la indústria del cinema per a lluitar contra la pirateria i el reconeixement a la pel.lícula potser una indicació de com pot evolucionar el món del cinema. Recomano veure aquesta pel.lícula en 3D i suportar la incomoditat de portar les ulleres especials que es necessiten.

Jake és un marine paraplègic que és escollit per a substituir al seu germà mort en el projecte Avatar al planeta Pandora. Aquest projecte pretén facilitar l'apropament cultural dels humans als nadius del planeta amb finalitats econòmiques.

Els nadius viuen en contacte espiritual amb la mare natura, els animals, els arbres, les plantes i els membres del seu propi clan i tenen valors com el respecte a l'entorn, el culte als seus avantpassats i la pràctica d'una religiositat primitiva. En canvi, els valors de la major part dels humans són molt diferents: l'ambició, l'explotació dels recursos minerals sense mirament per la natura, l'etnocentrisme cultural i la tecnologia com a extensió del poder capitalista.

L'ecologia, la importància de l'amor, la col.lectivitat com a suport a les necessitats individuals i l'harmonia amb la natura, se'ns presenten nues, simples, gairebé infantils, buscant l'emotivitat més bàsica de l'espectador. L'embolcall és un món oníric construït amb tecnologia que combina de forma perfecta personatges reals amb personatges d'animació.

Una història simple al servei de l'espectacle visual. Però quin espectacle!

Nota filmaffinity: 7,9

Nota personal: 7,5

LA CINTA BLANCA

El blanc representa en moltes ocasions la innocència. El negre, en canvi, representa el dolor, la por, la mort i el misteri.

No és extrany que la coproducció d'Àustria i Alemanya dirigida per l'austríac Michael Haneke estigui rodada en blanc i negre. En veure la pel.lícula prompte veurem el perquè del blanc que dona lloc al seu títol, el negre, pel contrari, ens anirà omplint progressivament a base d'una pluja fina de diàlegs i actes de la vida quotidana i amb altres cops d'efecte dramàtic.

En un poble del nord d'Alemanya, anys abans de l'inici de la Primera Guerra Mundial, succeeixen un acúmul de fets dels quals se'n desconeix l'autor.

Enmig d'un entorn rural, dominat per l'omniprescència del baró qui ocupa en tasques agrícoles a la major part del poble, la mentira i les ocultacions són la manera de sobreviure al control social, la repressió, els càstigs i la rectitud protestant. Els adults i els nens pateixen els rigors, a diferents nivells, tant en el sí de la família com a traves del seu pastor i la comunitat en general.

Amb un control i rigor exacte en el desenvolupament de la història i una gran quantitat de personatges, adults i nens, que se'ns presenten, Haneke utilitza 145 minuts per desgranar les relacions asfixiants enmig d'un entorn ambiental que et neguiteja i en manté en la intriga fins al final.

La pel.lícula ha comptat amb diferents premis cinematogràfics, entre d'ells La Palma d'Or al Festival de Cannes, un Globus d'Or a la millor pel.lícula de parla no anglesa, Premi a la millor pel.lícula i direcció en els Premis del Cine Europeu i està nominada per als Oscars 2010 en la categoria de pel.lícula de parla no anglesa.

Una pel.lícula d'estil clàssic, molt apropiada per a mirades que volen aprofundir en les històries.

Nota filmaffinity: 7,5

Nota personal: 8

PIKES PEAK HILL CLIMB

La Pikes Peak Hill Climb, coneguda popularment com "la carrera fins els núbols", és una carrera d'automòbils que es celebra als Estats Units d'Amèrica des de l'any 1916.

Aquesta carrera pràcticament desconeguda a Espanya té la categoria mítica al seu país i es corre al mes de juliol, sovint coincidint amb la festa del 4 de juliol.

La seva característica principal és que es corre per una carretera de montanya que combina asfalt amb superfícies de terra i pedra solta, a l'Estat de Colorado i té una distància de gairebé 20 quilómetres amb 156 rebolts.

Com sigui que la sortida es dona a 2.866 metres a nivell del mar i l'arribada a 4.301 metres, cosa que implica un desnivell de 1435 metres, a banda de les dificultats del pilotatge s'afegeixen les dificultats tècniques per a l'alimentació del vehicle i la refrigeració dels frens.

La carrera resta oberta a diferents categories i hi corren vehicles de fins a 1.000 cavalls.

Si bé el récord de la prova el té el pilot japonès Nobuhiro Tajima a l'any 2007, una de les imatges més famoses és l'ascensió de l'antic pilot de rallies Ari Vatanen amb un Peugot 405 Turbo 16 que va ser enregistrada l'any 1988 en el rodatge de la pel.lícula Climb Dance del director Jean Louis Morey.

Segur que els apassionats del món del motor els agradarà aquest video.

ALL YOU NEED IS ME

Steven Patrick Morrissey, conegut mundialment com Morrissey i rés més, és un veterà cantant i compositor que es va fer famós com a líder del grup britànic The Smiths (1982-1987), considerat uns dels principals grups de la dècada dels 80.

Des de llavors la seva carrera en solitari ha tingut nou àlbums originals i uns quants recopilatoris.

L'últim àlbum és de l'any 2009 i es titula Years of Refusal (Anys de rebuig) amb 12 cançons, alguna d'elles avançada prèviament en un recopilatori de Grans Èxits.

El personatge de Morrissey compta amb nombrosos seguidors incondicionals, però també té detractors que consideren el seu manierisme vocal excesivament teatral i carregant i el seu món musical carregat de barroquisme. Les seves lletres sovint parlen de depresió, desamor, solitud i suïcidi (Ell va vivint, però), temes que també són recurrents en aquest últim àlbum.

Crec que aquesta última producció musical (No oblidem que Morrissey complirà enguany 51 anys) ha suposat el seu retorn a un bon nivell de qualitat i per això ha pogut comptar amb un notable reconeixement de la crítica musical.

Musicalment és més vital, amb algunes cançons molt poperes i nombrosos i de vegades alambicats arranjaments musicals, sons de trompetes i guitarra espanyola. Es nota que va tardar gairebé dos anys en publicar-lo desde la seva primera gravació.

El video és de la cançó de l'àlbum All yo need is me:

"There so much destruction ( Hi ha molta destrucció)

all over the world (per tot arreu del món)

and all you can do is (i tot el que pots fer)

complain about me". (és queixar-te de mi)

BOA SORTE. VANESSA DA MATA

Vanessa Sigiana da Mata Ferreia, més coneguda com Vanessa da Mata és una cantant brasilera que va aconseguir arribar al número 1 de les llistes musicals a l'any 2007 amb la seva canço Boa Sorte, amb un duet amb el cantant nordamericà Ben Harper.

Da Mata té tres discs al mercat: Vanessa da Mata (2002), Essa Boneca Tem Manual (2004) i Sim de l'any 2007.

Font: Wikipèdia

BARBÀRIE I CIÈNCIA

Llegeixo l'últim número de la revista l'Aventura de la Història la qual dedica un petit article a l'inventor nordamericà Thomas Alba Edison.

Edison va electrificar per primer cop de forma permanent un carrer als Nadals de 1879-1880 a la localitat on vivia, Menlo Park (New Jersey).

Edison era propietari de General Electric i es va dedicar a produir i distribuir electricitat amb el sistema de corrent contínua què tenia al seu favor el seu baix voltatge però amb l'inconvenient de perdre molta energia per disipació.

En front d'aquesta tècnica, Nikola Tesla (que va compartir amb Edison el premi Nobel de Física a l'any 1915) treballava per a l'empresa Westinghouse i va desenvolupar l'electricitat amb el sistema de corrent alterna, que tenia un major voltatge i una menor pèrdua per disipació.

Edison per a combatre al seu competidor va voler posar en evidència el perill de la corrent alterna mitjançant l'electrocució d'un elefant. Si la corrent alterna era capaç de matar un elefant, que no faria amb un ser humà. Aquesta macabra demostració va enregistrar-la l'any 1903 el propi Edison.

La corrent alterna de Tesla va guanyar finalment la partida. El martiri de l'elefant no va servir de rés. De que no és capaç el ser humà per satisfer el seu ego!

L'ESPLENDOR DEL RENAIXEMENT A ARAGÓ

En el Museu de Belles Arts de València (carrer Pio Vè, 9) es pot visitar la seva interessant col.lecció permanent d'art (des del gòtic -Pere Nicolau, Antoni Peris, Jaume Mateu i Gonçal Peris), passant pel Renaixement , el Barroc (Ribalta, Vicente Giner, Giordano Bruno, Van Dyck, el Greco, Ribera, Velàzquez, Murillo o Rutilio Manetti), el segle XVIII (Goya, Vergara o Agustí Esteve) i finalment la pintura del segle XIX i XX (Sorolla, Zuloaga, Benlliure, Meifrén, Mir, Anglada Camarasa).

Però actualment també es pot visitar una exposició temporal titulada "L'esplendor del Renaixement en Aragó".

Aquesta exposició, organitzada pel Govern d'Aragó en col.laboració amb nombroses entitats museïstiques com el Museu del Prado, el MNAC o el Museu de Belles Arts de Bilbao i que ha viatjat per diferents ciutats (amb cloenda a Saragossa), mostra més d'un centenar d'obres pictòriques, escultòriques i d'orfebreria d'argent de l'art aragonès, des del gòtic del segle XV fins a l'obra renaixentista del segle XVI.

Un dels autors del qual s'exhibeix més obra és l'escultor Damià Forment, nascut a València l'any 1480 i considerat com l'artista més productiu de la Corona d'Aragó del seu temps i que va ser l'introductor de l'art renaixentista a Espanya.

Una excusa per visitar València i escampar l'ús del català (com costa d'escoltar gent que el parla).

LA POMMONA BRITANNICA DE GEORGE BROOKSHAW

La Editorial Taschen es va fundar a Alemanya (Colònia) l'any 1980 i destaca per editar llibres sobre art de gran qualitat.

Acabo d'adquirir un petit llibre, a preu de saldo, titulat The book of Fruits. The complete Pomona Britannica by George Brookshaw.

George Brookshaw va publicar aquest llibre l'any 1812, del qual se'n conserva un exemplar al museu de Greiz, amb la finalitat de descriure les fruites de millor qualitat que es cultivaven en els magnífics horts reials (a Gran Bretanya) i altres horts prestigiosos de les afores de Londres.

Volia, amb el llibre, ajudar als terratinens nobles i als seus horticultors a distingir entre els diferents tipus de fruita, en un moment en que cada cop apareixien noves varietats, a partir de creuaments, que provocaven confusió entre els consumidors de l'època.

Fins a 256 varietats de fruita són dibuixades i pintades de forma minuciosa per l'autor. Els comentaris a l'obra, ens parlen de breus aspectes de fruites com les maduixes, les cireres, les groselles, el raïm, el préssec, la pera, la pinya i la poma entre d'altres. Com a curiositat, podem destacar que el llibre no inclou cap tipus de cítric (mandarina, taronja o pomelo).

La poma és la fruita més antiga que es coneix ( es consumia fa més de 5.000 anys) i potser per això se la va considerar com la fruita prohibida de l'Edén. Potser per això, però també perquè l'arbre de la ciència del bé i del mal de l'Eden era referit vulgarment en època romana com bonum et malum, i malum en llatí significava tan mal, com poma. La vinculació semàntica entre el mal i la poma estava servida.

MANIFEST EN DEFENSA DELS DRETS FONAMENTALS A INTERNET

Davant la inclusió a l'Avantprojecte de Llei d'Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d'expressió, d'informació i del dret d'accés a la cultura a través d'Internet, els periodistes, blocaires, usuaris, professionals i creadors d'Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte i declarem que...

1.- Els drets d'autor no es poden situar per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d'expressió.

2.- La suspensió dels drets fonamentals és i ha de seguir sent competència exclusiva del poder judicial. Cap tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l'article 20.5 de la Constitució Espanyola, posa en mans d'un òrgan no judicial ―un organisme que depèn del ministeri de Cultura―, la potestat d'impedir als ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.

3.- La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicarà un dels pocs camps del desenvolupament futur de la nostra economia, entorpirà la creació d'empreses, introduirà traves a la lliure competència i ralentirà la projecció internacional.

4.- La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen únicament de les indústries culturals tradicionals, sinó de múltiples fonts diferents.

5.- Els autors, como tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les creacions. Intentar mantenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i a Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6.- Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles que s'adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tant desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que suposadament persegueixen.

7.- Internet ha de funcionar de manera lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar models obsolets de negoci i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.

8.- Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que es pugui produir, com a marc per al desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al futur.

9.- Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: retornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10.- En democràcia les lleis i les modificacions s'han d'aprovar després del debat públic oportú i un cop consultades prèviament a totes les parts implicades. No és admissible que s'efectuïn canvis legislatius que afecten els drets fonamentals en una llei no orgànica i que parla sobre una altra matèria.

(Aquest manifest, elaborat de forma conjunta per diversos autors, és obert i necessari. Suma't a ell i difon-lo per Internet. )

PONYO EN EL PENYA-SEGAT

El director japonès d'animació Hayao Miyazaki (El castell ambulant, El viatge de Chihiro, la princesa Mononoke o Porco Rosso) ens presenta en la pel.lícula Ponyo en el penya-segat un relat de la relació d'un nen de 5 anys amb un princesa-peix que desitja convertir-se en humana.

És una adaptació lliure de la història de la Sireneta de Walt Disney i està adreçada al públic infantil, malgrat complau també al públic adult sensible, pel seu lirisme i pels seus moments èpics (per exemple els moments de la crescuda del mar).

En un moment en què el cinema d'animació en 3D realitzat per ordinador omple les pantalles dels cinemes, el mestre veterà Miyazaki es resisteix al canvi i ens brinda una obra d'animació en 2D feta a la manera tradicional, dibuix sobre paper pintat amb pinzell. Amb aquesta tècnica aconsegueix, però, un gran nivell de dinamisme i moviment en totes les escenes.

Una bona història per aquells que no tinguin por a deixar sortir el nen que tots portem a dins.