Hi ha tanta bellesa en el món...
El director Sam Mendes va dirigir l'any 1999 aquest àcid retrat d'una família de classe mitjana, matrimoni amb filla adolescent, que viu en un típic i tranquil barri residencial de grandioses unifamiliars construïdes en amples parcel.les ajardinades.
Una veu en off, la de Lester, interpretat per Kevin Spacey, ens indica al principi de la pel.lícula que en menys d'un any estarà mort, malgrat en aquell moment encara no ho sapigue i que en certa manera ja està mort.
Perquè? La seva mort és interior. La seva estructurada vida mostra uns perfectes signes exteriors de perfecció (bon barri, bona casa, bon jardí, bons cotxes, bones feines, éxit econòmic en definitiva). Però en la intimitat la ronya de la infelicitat, com si d'una plaga es tractés, s'ho està menjant tot. La parella no gaudeix d'una bona comunicació, no tenen relacions sexuals, i viuen en una frustració interna pels límits al desenvolupament de la pròpia personalitat que sovint s'autoimposen els membres d'una parella.
La relació amb la seva filla adolescent, Jane (Thora Birch) tampoc és per tirar-hi cohets. Sense l'existència d'una comunicació real, una família no és una entitat pròpia sinó la suma de tres individus.
La bonica amiga de Jane, Angela, desvergonyida i en aparença alliberada sexualment provocarà en Lester l'aparició de la famosa crisi dels quaranta. Però Angela tampoc és en realitat com aparenta ser.
Els nous veïns que arriben al barri, un matrimoni amb un altre fill a les acaballes de l'adolescència també tenen fosca ronya per tapar. El pare exmilitar és un homòfob radical. Tindrà alguna cosa que amagar?
Premiada amb cinc Oscar l'any 1999 (Pel.lícula, Director, Actor principal, Guió original i fotografia) i sis premis BAFTA va ser una pel.lícula que va conciliar de forma favorable tant a la crítica com el públic.
Una excel.lent fotografia satura en diferents escenes d'un roig intens les roses que cultiva Carolyn (Annete Bening) en el seu jardí. Roses que Lester desfulla en centenars de pétals perfectes en les seves oníriques i calentoses visions. Roses roges perfectes i artificials, en un exacte símil dels personatges.
Hi ha tanta bellesa en el món...o potser no tanta. No us en refieu de les aparences.
(****)Molt Bona
(Aquesta entrada també es va editar ahir en el blog col.laboratiu de cinema http://cinema-classics.blogspot.com/2008/09/american-beauty.html impulsat per l'incansable Gustau Moreno).
una pel.lícula fabulosa
ResponEliminaÉs una pel·lícula amb gran magnetisme. Recordo que em va marcar moltíssim en el seu moment... Sam Mendes és un gran director, com va demostrar posteriorment amb la infravalorada Camino a la perdición.
ResponEliminaSalutacions i excel·lent comentari!