dilluns, 30 de març de 2009

SOROLLA AL MNAC

Fins el 3 de maig d'enguany s'exhibiran en el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) catorze quadres de gran format del pintor valencià Joaquín Sorolla que van ser realitzats per encàrrec del mecenes nordamericà Archer Milton Huntington per decorar la biblioteca de la Hispanic Society of America de Nova York.
Els 14 quadres que s'exposen van ser pintats entre els anys 1911 i 1914 i en el seu moment no es van poder veure públicament en el nostre país, doncs era una de les condicions fixades pel Sr. Huntington el que s'havíen de veure per primera vegada en públic a la seu d'aquesta institució fundada l'any 1904.
Gràcies al mecenatge de la fundació Bancaja aquests quadres van arribar a Espanya l'any 2007, i després d'un procés de restauració s'han exhibit a València, Sevilla, Màlaga, Bilbao i ara a Barcelona abans d'anar al Museu del Prado de Madrid.
De temàtica costumbrista, els quadres retraten diferents aspectes de la gent, costums i geografía d'Espanya amb una especial relleu i interès del pintor, com en tota l'obra de Sorolla, per la utilització dels colors i el tractament de la llum.
Les peces són de grans dimensions i són les següents:
"Andalucia. La tancada; Sevilla, els natzarens, el ball i els toreros; Extremadura, el mercat; Ayamonte, la pesca de la tonyina; Galicia, la romeria; Castella, la festa del pa; Aragó, la jota; Catalunya, el peix; València, les grupes; Guipuzcoa, les bitlles; Navarra, el Consell del Roncal i Elx, el palmeral."
Si a la biblioteca de la Hispanic Society les obres es van amontegar decorant de forma abigarrada les seves parets, al MNAC s'exposen utilitzen les tècniques museístiques actuals que permeten una adequda observació de les seves proporcions.
També es pot visitar en un altra sala una selecció de dibuixos i esbossos provinents del Museu Sorolla de Madrid i de la mateixa Hispanic Society of America.
Una gran exposició que està gaudint d'una exitosa asssitència de visitants, cosa que demostra segurament un major interès per la pintura figurativa que per l'art abstracte pel públic generalista.
(En la fotografia es pot observar el quadre dedicat a Catalunya, titulat el peix)

dissabte, 21 de març de 2009

DEXTER

Actualment s'està emitint a la cadena Cuatro la tercera temporada de la série Dexter basada en la novel.la L'obscur passatger de Jeff Lindsay.
Dexter, interpretat per l'actor Michael C. Hall, és un membre de la policia científica de Miami especialitzat en reconstrucció de les escenes del crim a partir de les esquitxades que deixa la sang. Però també és un minuciós i metòdic psicopata que assassina a criminals.
Amb alguns flashbacks, veurem petites escenes de la seva infantesa on el personatge ja apuntava maneres del comportament de la seva vida adulta i la relació que mantenia amb el seu pare Harry, també policia.
L'important en aquesta série no és el suspens sobre la trama (com en Lost), ni veure el repertori científic al servei de la policia (CSI o Bones). El que importa en Dexter és la psicologia del personatge, la seva amoralitat, els seus esforços per mantenir una relació disfuncional amb la seva nòvia i una vida d'aparent normalitat.
Amb freqüents moments de veu en off, escoltem els pensaments patològics de Dexter mentre desenvolupa la seva tasca professional, es relaciona amb la seva nòvia o assassina.
Si el cinema gore o moltes pel.lícules d'accio diem que són de "sang i fetge", en Dexter la sang serà el fil conductor, i sempre serà present gràcies a una fotografia de primers plans espectaculars.
Ens pot caure bé un psicopata? Es pot utilitzar el mal per aconseguir el bé? En temps on abunda l'ambigüetat moral, veure aquesta série potser es fa imprescindible.

diumenge, 15 de març de 2009

EL DESAFIAMENT: FROST CONTRA NIXON

Si hom li pregunten una paralula relacionada amb el president dels EUA Richard Nixon, posiblement dirà Watergate. El cert, però és que Richard Nixon va tenir una llarga trajectòria política que es va començar a gestar durant la Segona Guerra Mundial i ha estat un dels polítics amb més poder dins del seu país i a nivell internacional durant el segle XX.
Dirigida per Ron Howard, la pel.lícula es basa en fets reals al voltant de la primera entrevista després de la seva dimissió com a President dels Estats Units que li va realitzar l'any 1977 el periodista anglès David Frost (actualment Sir David Paradine Frost).
Amb uns diàlegs puntxencs els 122 minuts que dura la pel.lícula no se'm van fer llargs. Entre els difícils preparatius de l'entrevista i el desenvolupament d'aquesta, t'acabes posant en el loc d'un espectador privilegiat del món del periodisme dels anys '70, quan el periodistes no tenien Internet, documentar-se exigia emprar un major esforç i temps i la televisió pretenia ser el mitjà informatiu per excel.lència.
Frank Langella borda el paper d'un Richard Nixon que es sabia brillant a nivell intel.lectual (se'l considera un molt excel.lent orador que va destrossar en els debats als candidats demòcrates a les succesives eleccions de diferents nivells polítics a les quals es va presentar), actuava inspirat per valors polítics ultraconservadors (Va formar part del Comitè d'activitats Antiamericanes del senador Josep McArthur) i entenia que per arribar a un fi, no importaven els mitjans que podia utilitzar un president. Un dels períodes més obscurs de la història dels Estats Units d'Àmerica.
Bona (***1/2)

divendres, 13 de març de 2009

EL CURIÓS CAS DE BENJAMIN BUTTON

David Fincher és un director que considero està especialment dotat per al cinema. Si cinema és tenir un alt domini de la imatge i tenir la capacitat de narrar amb interés una història, amb les pel.lícules Seven, El Club de la Lucha y Zodiac, Fincher va deixar un nivell molt alt.
Amb el curiós cas de Benjamin Button, Fincher es supera. Visualment perfecta amb una fotografia, uns efectes visuals i un maquillatge insuperables; amb la narració amb total naturalidad d'una història imposible d'un home en contra de les lleis de la natura, interpretat per Brad Pitt, que naix amb l'aparença física d'una persona de 80 anys a Orleans i es cria en mans d'una criada negra en una residència d'ancians i mori com un nen.
En la llarga vida de Button hi ha temps per moltes coses. Per iniciar-se en l'alcohol i amb el sexe en un burdell; per estimar; per viatjar; per participar en una guerra; per casar-se i tenir un fill... i per morir. Una biografia d'un personatge basat en una narracio de l'escriptor nordamericà F. Scott Fitzgerald, més conegut per la seva obra El Gran Gatsby.
Daisy, interpretada per l'actriu Cate Blanchett, per la que tinc debilitat amb la seva bellesa poc ordinària i una aparent fragilitat que combat amb papers de dones vigoroses, serà la dona que apareixerà i desapareixerà en la via de Button però li dona tot el sentit a la seva vida en aquesta pel.lícula que crec serà millor valorada amb el pas del temps al igual que li pasa al seu personatge.
Molt Bona (****)

dijous, 12 de març de 2009

L'HIMNE DEL LIVERPOOL CF

No sóc un seguidor especial del món del futbol doncs en general és un esport que m'avorreix. En canvi sempre m'ha agradat com es juga aquest esport a la Gran Bretanya, especialment els equips anglesos. Veure un resum a la televisió de partits de la Premiere League sempre m'ha et disfrutar per la seva espectacularitat, el seu joc directe, viu, mogut, amb força física, poques interrupcions del joc, gols espectaculars i pura energia.
L'altre dia vaig veure un bon tros del partit del Liverpool contra el Real Madrid. Semblava una màquina de jugar al futbol contra un grup d'ovelletes atemorides. Amb aquesta manera de jugar no és estrany que els equips anglesos hagin copat moltes places pels quarts de finals de la Champions. S'ha acabat per fi l'época del catenaccio?
No sóc especial seguidor del món del futbol, ni del seu significat com a fenòmen de masses, generador de gregarismes sovint alienadors i violents. Però no m'importaria en absolut, anar a l'estadi Anfield de Liverpool i veure jugar en el seu camp a aquest equip, veure en acció a la seva afició sorollosa amb les seves bufandes i banderes onejant i escoltar com canten el seu himne, potser el més bonic que es canta en un camp de futbol.
Us deixo una posible traducció de la lletra del seu himne.
"Quan camines a traves d'una tronada,
manté el cap ben alt i no tinguis por de la foscor.
Al final de la tronada hi ha un cel daurat,
i la dolça i platejada cançó d'una calàndria.
Segueix caminant a traves del vent,
segueix caminant a traves de la pluja.
Malgrat que els teus somnis es vegin sacsejats i colpejats.
Camina, camina
amb esperança en el teu cor.
I mai caminaràs sol.
Mai caminaràs sol."

dimarts, 10 de març de 2009

LA TORNADA D'U2: NO LINE ON HORIZON

El passat 23 de febrer es va editar a nivell mundial el nou disc del grup irlandès U2. L'àlbum està format per 11 cançons i ha estat rebut amb crítiques molt diferents, des de les que consideren que és el seu millor disc des de Pop, fins altres de molt dolentes, com l'especialment destructiva de Quico Alsedo apareguda en el diari El Mundo i que es titulava U2 i No line on Horizon: sobredosis de botox.
I és que U2 és un grup amb tantes bones cançons, amb tants de registres musicls (Es pareixen en alguna cosa els títols October, Achtung Baby o Passengers-Original Soundtracks) i és tanta la influència en grups posteriors que ara tenen força éxit i reconeixements (Coldplay, The Killers) que el més fàcil i inevitable serà comparar-lo amb qualsevol de les seves obres anteriors quan el que s'ha de fer és escoltar-lo amb les orelles netes i sense prejudicis.
Sols així es podran apreciar tots els matisos musicals d'aquest àlbum, amb cançons amb ritmes i textures molt diferents, algunes clarament intimistes però sense la dolçor pegalosa d'algunes de les seves últimes produccions.
Es nota la influència del magistral Brian Enno al darrera d'aquesta producció pel que fa als arranjaments musicals capaços de generar atmosferes especials.
No és la millor obra de la seva carrera però després d'haver-lo escoltat més de dues vegades et queda la sensació d'haver escoltat un bon àlbum i absolutament sorprès com encara són capaços de dir alguna cosa nova des del punt de vista creatiu en el panorama musical amb un resultat final més que digne, amb l'excepció, segons el meu parer, de la cançó Get on your Boots que va ser el tema escollit com a single de presentació previ al llançament de l'àlbum i que és clarament la pitjor canço dels disc. Perquè l'hauran triat per presentar-se?
La cançó del video es titula Magnificient i és segurament la cançó més comercial i apta per fer saltar al públic en la propera gira mundial que s'engegarà el proper 30 de juny amb un concert al Camp Nou de Barcelona.

dimarts, 3 de març de 2009

PETIT HOMENATGE AL GRAN PEPE RUBIANES

Diumenge va morir un xouman; un comunicador; una persona lliure i independent; un actor que omplia l'escenari amb la seva presència, el seu humor sarcàstic i la seva gesticulació hiperexpressiva; un català bilingüe; un enamorat de l'Àfrica; una persona amplament estimada.
Pepe Rubianes ha mort prematurament però ha tingut temps de deixar-nos un àutèntic llegat. Som molts els que et trobarem a faltar, doncs amb tú engegaguem els nostres riures.

dilluns, 2 de març de 2009

CONCURS DE RELATS BREUS DE ERROR

El bloc ebrenc de ciència ficció, fantasia i terror Hesperia va completar el seu concurs de relats breus de ciència ficció amb l'edició d'un llibre on es recollíen les diferents participacions que van rebre.
Després de l'èxit que va tenir, ara ha arribat l'hora del Concurs de relats breus de terror. Es poden enviar relats fins el dia 20 d'abril de 2009 amb una extensió màxima de 140 caracters, espais inclosos. Els relats es poden remetre per correu electrònic a l'adreça hesperia@hesperia.cat, però preferentment s'ha de realitzar a traves de twitter on caldrà enviar un missatge amb el relat encapçalat per @Twitthesperia.
Fins aquests moments la participació és força nombrosa i la podeu seguir a https://twitter.com/Twitthesperia/favourites.
La meva participació ha estat la següent:
"Sense alè. L’esguard quiet. Un raig de sucs em cau del coll. El cap dins d’un poal ple de freixures. Perquè vaig pujar l’autoestopista?"

diumenge, 1 de març de 2009

SLUMDOG MILLIONAIRE

Fa pocs dies l'Acadèmia de Cinema dels EUA va premiar amb 8 oscars (millor pel.lícula, director, guió adaptat, montatge, fotografia, banda sonora, cançó i so) a la pel.lícula que porta per títol Slumdog Millionaire, què no s'ha traduït en el nostre país i que significa alguna cosa pareguda a "gos de xabola milionari".
Si a Transpotting, el director Danny Boyle ens mostra la vida d'un grup d'heroinòmans a Edimburg, en aquesta pel.lícula ens traslladarà a Bombai, una ciutat frenètica i hiperpoblada on tothom fa el que pot per sortir de la pobresa.
Jamal Malik és un jove que treballa d'ajudant en una empresa de telecomunicacions (un call-center internacional) i que no té estudis que decideix participar en el concurs de format mundial "Who wants to be a millionaire?".
De forma sorprenent acaba el primer programa on concursa a una pregunta del premi final, 20 milions de rúpies. Abans que es celebri el proper programa on haurà de resoldre la pregunta que li donarà accés al màxim premi, i que serà seguit per una milionària audiència, Jamal serà interrogat per la polícia índia amb mitjans no precisament ortodoxes. Com pot ser que un jove que porta el te i sense estudis contesti correctament totes les respostes? És un trampós?
Jamal, mitjançant diferents flashbacks de la seva vida (alguns d'ells d'antologia del cinema) anirà donant explicacions de perquè coneix les respostes correctes. Una vida curtidora com a font de coneixement i un bellíssim fil conductor que l'ha mogut a participar en el concurs: l'amor per Latika.
Amb un argument molt atractiu, Boyle abusarà dels colors, l'exotisme del país, la successió ràpida d'escenes i d'una certa manipulació dels sentiments de l'espectador per portar-nos a l'escena final, que no podia ser cap altra més que una escena de ball al més pur estil Bollywood.
És una pel.lícula entretinguda i atractiva però potser sobrevalorada i que passa absolutament de puntetes sobre la crua realitat social de la Índia.
Bona (***1/2)