Si hom li pregunten una paralula relacionada amb el president dels EUA Richard Nixon, posiblement dirà Watergate. El cert, però és que Richard Nixon va tenir una llarga trajectòria política que es va començar a gestar durant la Segona Guerra Mundial i ha estat un dels polítics amb més poder dins del seu país i a nivell internacional durant el segle XX.
Dirigida per Ron Howard, la pel.lícula es basa en fets reals al voltant de la primera entrevista després de la seva dimissió com a President dels Estats Units que li va realitzar l'any 1977 el periodista anglès David Frost (actualment Sir David Paradine Frost).
Amb uns diàlegs puntxencs els 122 minuts que dura la pel.lícula no se'm van fer llargs. Entre els difícils preparatius de l'entrevista i el desenvolupament d'aquesta, t'acabes posant en el loc d'un espectador privilegiat del món del periodisme dels anys '70, quan el periodistes no tenien Internet, documentar-se exigia emprar un major esforç i temps i la televisió pretenia ser el mitjà informatiu per excel.lència.
Frank Langella borda el paper d'un Richard Nixon que es sabia brillant a nivell intel.lectual (se'l considera un molt excel.lent orador que va destrossar en els debats als candidats demòcrates a les succesives eleccions de diferents nivells polítics a les quals es va presentar), actuava inspirat per valors polítics ultraconservadors (Va formar part del Comitè d'activitats Antiamericanes del senador Josep McArthur) i entenia que per arribar a un fi, no importaven els mitjans que podia utilitzar un president. Un dels períodes més obscurs de la història dels Estats Units d'Àmerica.
Bona (***1/2)
No he vist la peli. Ni tampoc les entrevistes originals - suposo que deuen estar penjats per internet en algun lloc. Pero llegint una entrevista amb la gent de la peli i Frost, han dit que a la peli (obra de teatre) s'ha exagerat una mica les "disculpes" de Nixon, i que en la realitat Frost no va aconseguir treure'l tant. No obstant aixo, Frost apoya la peli perque diu que el 90% reflecteix la realitat i es important que la gent d'avui ens enterem de com va anar aquella etapa.
ResponEliminaTambe sembla interessant (no se si surt a la peli?) els esofrço de Frost per conseguir diners ja que Nixon es oferia al periodista que millor li pagava!
Per cert, crec que Frost encara treballa, al canal de notices, Al-Jazera (?).
No he llegit ni he vist les entrevistes originals, però Nixon eas presenta com una persona que havia tingut tant de poder, i que malgrat hagués dimitit encara el conservava, que es creia per damunt del bé i del mal.
ResponEliminaA la pel.lícula sí que es veuen els esforços de David Frost per poder obtenir el finançament per poder pagar els 600.000 dòlars que costava tenir el privilegi d'obtenir l'entrevista.
Efectivament, ara treballa a la cadena Al-Jazera en anglès. Pot semblar un contrasentit que un "sir" estigui treballant per aquesta cadena. Suposo que potser una persona que ratlla els 70 anys, malgrat la seva brillant trajectòria, no tingui tantes opcions periodístiques com persones més joves.
Però en el món anglosaxó (potser m'ho podràs confirmar), l'edat no és un handicap tan gran com en el nostre país. David Letterman és encara un presentador de "prime time" i té 62 anys. I els casos de presidents dels Estats Units amb més de 70 anys no ha estat extrany. Algú s'imagina a Espanya alguna cosa semblant? Bé, a Catalunya, som diferents, dons Pujol va governar fins prop dels 70 anys i Pasqual va passar amplament els 60.
Lo motiu que ha anat Frost i diversos altres periodistes/presentadors a Al Jazera, ells diuen que és una meta, pero suposo que la butxaca també conta ....
ResponElimina...pero com dius,Efectivament, crec que l'edad dels homes no és gaire problema allì. Hi ha un bon grapat de gent que jo els he vist des dels anys 1970!, tan presentant noticies com documentals (David Attenborough), com els que presenten Mira como Baila, Eurovisio, els partits de criket etc etc. De fet, el que mes be fa els chat shows (entrevistes a famosos) es un home que deu rondar els 70-75 anys ja, el Michael Parkinson.
Has fixat que tots els noms son homes?! Aixo si, les dones (i homes) sovint queixen que a elles si que no les donen oportunitats passat les 50, i sembla veritat, ara no em ve al cap ni un exemple. Ej; el programa de mes exit ultimament , de uns famosos que ballen, ho porta un home que treballa des dels 1960s, almenys, acompanyat per una dona rossa, super-jove, i, ehem, exuberant. Que hi farem?!
Tens tota la raó. Les dones, en qüestions on la imatge compta, ho tenen pitjor que els homes. Potser és la segona revolució de la dona que queda. La primera lluita era per evitar la discriminacó home-dona. La segona és evitar la discriminació per raons d'edat.
ResponElimina