L'ELEGÀNCIA DE L'ERISSÓ

Aquest llibre va rebre el Premi dels Llibreters francesos l'any 2007 i ha estat un éxit editorial al país veí. L'autora, Muriel Barbery, és una professora de filosofia que ens demostra que més enllà de la novela històrica o la ficció esotèrica , encara hi ha espai per la literatura en la seva funció més clàsica: tractar els problemes derivats de la condició humana.

Ambientada en una casa situada en un dels barris més senyorials de París on els veíns són grans burgesos i élits polítiques preocupades en gaudir d'un cómode nivell de vida, i on anar de compres es converteix en una activitat rutinària i l'esnobisme campa alegrement, dos personatges ens narraran una gran història plena d'intel.ligència i subtil sentit de l'humor.

Renée, una portera que amaga deliberadament la seva vasta cultura, superior a la dels "senyors" burgesos als qui serveix i Paloma, una adolescent que no troba sentit a la vida i s'ha marcat una data pel seu suïcidi, són els fils conductors de la història.

Tots dos personatges conflueixen gràcies a l'aparició en el veïnat del senyor Ozu qui provocarà un terratrèmol en el cor madur de la portera. L'agredolç sabor de la vida, però, farà que la desgràcia de Renée suposi la salvació de Paloma i és que de vegades, hi ha tresors per descobrir a l'interior d'altres persones que tan sols la nostra peresa i covardia provoquen la nostra falta d'interès per prescindir de l'exterior més superflu i endinsar-nos en el pinyol de l'altre.

Una història densa, plena d'interessants pensaments escrita d'una forma brillant, de la qual en deixo tres petits fragments:

"Nunca vemos más allá de nuestras certezas, y lo que es más grave todavía, hemos renunciado a conocer a la gente, nos limitamos a conocernos a nosotros mismos sin reconocernos en esos espejos permanentes. Si nos diéramos cuenta, si tomáramos conciencia del hecho de que no hacemos sino mirarnos a nosotros mismos en el otro, que estamos solos en el desierto, enloqueceríamos."

"He comprendido que yo sufría porque no podía ayudar a nadie a mi alrededor. He comprendido que sentía rencor por papá, mamá y sobretodo por Colombe porque soy incapaz de serles útil, poque no puedo hacer nada por ellos. Están en una fase demasiado avanzada de su enfermedad, y yo soy demasiado débil. Veo bien sus síntomas, pero no soy competente para curarlos, y eso me hace estar tan enferma como ellos, aunque no soy consciente de ello."

"La facultad que tenemos de manipularnos a nosotros mismos para que no se tambaleen lo más mínimo los cimientos de nuestras creencias es un fenómeno fascinante".