Ahir vaig veure la pel.lícula Defosaenfosa que ens va arribar l'any passat com una producció eslovena-croata. Em va cridar l'atenció atenent que l'estiu passat vaig estar de vacances en aquests dos països. Un dels personatges, Pero, viu a l'Eslovènia rural i treballa escribint i pronunciant discursos funeraris en els enterraments que es produeixen a la seva ciutat. En els seus discursos parla de la vida dels difunts però també de la seva pròpia filosofia de la vida: Tothom no ha nascut, alguns no arriben a viure, però és segur que tothom morirem.
Pero viu amb el seu pare vidu que intenta de forma infructuosa suicidar-se, o més aviat cridar l'atenció fins que coneix una dona que li fa recuperar les ganes de viure. Les germanes de Pero són Ida, sordomuda que viu en el seu món interior i està fortament unida a Shooki, propietari d'un Ficho (el 600 de l'antiga Iugoslàvia) amb qui té una relació d'amor superior al que ningú es pugui imaginar (no vull desvetllar tota la pel.lícula) i Vilma, que té un fill i és el pal de paller de la casa.
Amb la mort de rerafons, tots els personatges se'ns mostren com sers que busquen sentit a la vida, especialment a traves de l'amor i el carinyo en totes les seves múltiples manifestacions.
La pel.lícula va ser dirigida per Jan Cvitkovic a l'any 2005 i com avanço en el títol ens hem d'aproximar a ella com a cinema minoritari que ens ve d'uns països amb escasses produccions cinematogràfiques però on se'ns demostra que amb pocs recursos es pot fer cinema. L'important és tenir una bona història, i aquesta ho és malgrat ens costi reconeixer-nos en els personatges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada