dijous, 8 de febrer de 2007

BABEL


La última pel.lícula del director mexicà Alejandro Gonzélz Iñárritu, nominada als
Oscars i dirigida després d'Amores Perros i 21 gramos és un altre cop una narració
no líneal. En quatre països, Estats Units, Mèxic, Marroc i Japó les vides de diverses persones es veuen afectades per una història comuna. El món desenvolupat i el món subdesenvolupat es mostren en tota la seva cruesa però si hi ha alguna cosa comuna a totes les persones estiguin on estiguin és la capacitat de patir dolor, ja sigui físic com potser el personatge interpretat per Kate Blanchett o la d'uns nens perduts en el desert de Nuevo Mèxic com evidentment psíquic, crec que de forma extrema en el personatge d'una púber japonesa.

Babel ens diu que sota tota la diversitat que hi ha al món, tots acabem necessitan a l'altre. Fóra de la vida burgesa on ens dotem de proteccions de tota mena, hi ha llocs on viure encara és primitiu i difícil. Obtenir assistència sanitària o aconseguir una ambulància es mostren com a veritables proeses en zones del Marroc. Aconseguir tendresa, que algú t'escolti i t'entengui i et doni la seva protecció i ajut també pot ser una proesa extrema en una metròpolis japonesa.

La pel.lícula té una durada de 142 minuts, però a mi personalment m'han pasat com una exhalació ja que m'ha semblat pura vida... i una porta a l'esperança relatada des de situacions desesperades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada