dijous, 2 de setembre de 2010

VILLA AMÀLIA

El cinema francès s'ocupa d'històries existencials on planejen dubtes sobre el sentit de les nostres vides, amb personatges neuròtics, pedants, únics, fràgils però amb determinació i, sovint, francament insofribles. El que acabo de dir pot semblar una heretgia, però és el que penso. Moltes de les pel.lícules franceses es prenen massa seriosament a n'elles mateixes i als personatges que ens presenten i els seus directors, juguen a ser demiurgs de vides hiperbòliques i forçades. No puc evitar tenir sempre una sensació a camí entre la profunditat de la mirada i la inversemblança (fins i tot el ridícul).
Villa Amàlia és una fidel representant del cinema francès. Basada en una novel.la de Pascal Quignard (que evidentment no he llegit), el guionista i director Benoit Jacquot sotmet al personatge d'Ann (interpretat per l'actriu Isabelle Huppert) a accions, ara accelerades i rampelloses, ara lentes en un procés personal i confús cap a la sol.litud (que no és el mateix que sol.letat).
Ann, que porta una vida burgesa i urbana descobreix uns fets i retroba a una persona de la seva infantesa que li funcionen com a gatells per abandonar la vida que porta i emprendre una nova vida despresa de qualsevol cosa que li pugui recordar el seu passat immediat.
Desaparèixer i canviar la nostra vida és una fantasia que moltes persones tenen o han tingut al llarg de les seves vides. Cadascú s'imagina altres móns possibles, però Ann no en té cap de predefinit i l'anirà construint sobre la marxa.
Nota personal: 6
Nota Filmaffinity: 5,6

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada