divendres, 10 de setembre de 2010

UN PROFETA

En l'anterior entrada vaig fer una caracterització del cinema francès que tret de comptades excepcions em sembla un cinema reiteratiu amb personatges que es debaten en dilemes existencials i on la visió dels directors està massa omnipresent.
Acabo de veure una de les excepcions a la meva visió del cinema francès. Un profeta, dirigida pel notable i premiat Jacques Audiard (Premis Cèsar del cinema europeu, Premis BAFTA i Gran Premi del Jurat de Cannes) és un drama carcelari totalment allunyat de la maniquea pel.lícula espanyola Celda 211.
Audiard ens presenta a un jove delincuent àrab de dinou anys que arriba a la presó, analfabet, immadur, sense cap arrelament familiar i individualista. A la presó la vida diària està bàsicament organitzada en dos grans clans de protecció: els corsos i els àrabs. Però entrar dins del grup té un alt preu que és d'obligatori compliment dins d'un centre penitenciari on les dinàmiques dels interns (consum de drogues, entrada de televisors o telèfons mòbils, incidents violents) són tolerats o perseguits en funció del lloc que ocupa el pres en la piràmide social de la presó.
Les experiències, l'aprenentatge formal a l'escola de la institució i el coneixement de les dinàmiques socials de la delinqüencia organtzada convertiran a Malik en el moment de sortir de la presó en una persona nova però lluny de la rehabilitació social.
Una gran pel.lícula carregada de cruesa malgrat el director no es fa redundant en les escenes més violentes. La violència no és el tema de la pel.lícula, sinó que és un element més del dia a dia dels presoners, com ho pot ser menjar, dormir, xerrar o passejar en el pati.
L'ull del director és fred com el personatge en què es converteix Malik, que em genera una ambivalència de sentiments: ni em cau simpàtic, ni em causa rebuig. Malik és com és, amb les seves circumstàncies. Vaja, igual que la vida mateixa, on el millor és no capficar-s'hi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada