Acabo de llegir el llibre "Sonrisas de Bombay. El viaje que cambió mi destino" del jove periodista barceloní Jaume Sanllorente, cap visible de l'ONG catalana del mateix nom.
Segons ens relata, un bon dia, de forma gairebé casual va decidir viatjar a la Índia sense tenir gens clar si li agradarïa tot el que veuria. I no li va agradar. El que van veure els seus ulls el van impactar i neguitejar. De tornada a casa no es podia treure del cap aquell país i aquella gent i per això hi va tornar amb el convencient que s'hi acabaria quedant. Així va ser.
És per això que va decidir engegar un projecte ambiciós dedicat als nens, especialment als que pertanyen a la casta dels denominats "intocables". Als orfes per garantir-los un sostre i substraure'ls de les xarxes de prostitució i treball infantil. A altres nens, donar-los una bona escola de qualitat i accesible a les seves capacitats econòmiques. I finalment, als malalts de lepra, doncs la India és el país del món on hi ha més casos d'aquesta malaltia de fàcil curació però de gran estigmatització social.
Una bona causa no exempta de complicacions com són les dificultats oferides per la burocràcia local india, algunes amenaces de les xarxes de proxenetes i explotadors laborals i alguna que altra corruptela detectada en professors autòctons contractats a la seva escola.
El llibre es llegeix d'una volada i està escrit d'una forma directa, senzilla i amena, distribuït en capítols on hi ha sempre una entrada d'algun autor indi com per exemple la següent:
"Pensamos que nuestro sufrimiento es personal. Estamos cerrados al sufrimiento de la humanidad. Khrishnamurti".
(fotografia extreta de la web http://www.sonrisasdebombay.org/)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada