El bilbaí Fito Cabrales, ànima mater del grup Fito y los Fitipaldis, va treure el passat mes de setembre el seu cinquè disc d'estudi titulat Antes de que cuente Diez.
El grup, amb un so cada cop més proper a la música pop, segueix utilitzant les lletres composades pel propi Fito que parlen de desamors i vivències al voltant dels bars i ha comptat en aquesta ocasió amb músics estrangers per a l'enregistrament com són el batería Pete Thomas (bateria de The Atractions i amb més de 200 discs en el seu currículum) i el baixista Andy Hess (ha tocat amb Tina Turner o Black Crow).
Us deixo el video de la cançó que dona nom al disc.
No els conec gaire, però m'agrada molt aquesta peça. Que dius, que abans eren menys "pop"?
ResponEliminaPer mi, té un cert aire al pop-espanyol tipic que no sabria com definir, pero que no es pot confondre amb el pop anglès/americà.
Hi ha moltes variants de la música pop, però un tret que el defineix és que en predomina la veu, melodica i amb "estribillos" i les percusions tenen un ritme molt lineal. Tot plegat, fa que sigui un so més comercial que la música rock, malgrat hi ha moltes etiquetes musicals, fins i tot la de pop-rock.
ResponEliminaSi volgues posar un exemple de grups clàssics, els Beatles serien pop i els Rolling Stones, rock.
Ok, gràcies.
ResponEliminaLo que volia dir, pero, era més en la linea de que molta musica pop espanyol té "algo" paregut entre ells, tant em fa els grups de fa 20 anys com Duncan Dhu o Los Rodriguez, com els d'ara, L'oReja .., Fitipaldi. I es molt diferent del pop anglès - per a mi.
No sé si serà la manera de tocar la guitarra o el tipus de ritme obligat per les diferencies linguistiques; evidentment les lletres en castella (o català) han de conjugar verbs i fer estructures molt mes rigides que en anglès, i potser aixo porta a un altre tipus de pop amb marca propia.