Sota aquest títol acabo de llegir un article del periodista i historiador Luis Reyes en el número de juliol de la revista La Aventura de la Història.
El dia 18 d'aquest mes, farà 90 anys del magnicidi de la família Romanov. Nicolas, l'últim zar de Rússia, la seva esposa la zarina Alexandra, l'hereu Alexis i les quatre filles duqueses, Olga, Tatiana, Maria i Anastàsia, junt alguns servidors com el doctor Botkin, el cuiner Ivan, el valet Alexei i la donzella Anna, fan ser assassinats a trets i a sang freda, a mans del Soviet dels Urals que seguia ordres del mateix Lenin, en una nit d'estiu a un sòtan de la casa Ipatev de la ciutat d'Ekaterimburg.
Per esborrar aquesta família de la història els seus cadàvers van ser destrossats per l'explossió d'unes granades en un pou d'una mina i les restes cremades amb petroli i desfetes amb àcid sulfúric. Les últimes despulles van ser enterrades en un bosc.
L'any 1977 Boris Yeltsin, per aquella época secretari regional del Partit Comunista, rep l'ordre de demoldre la casa Ipatev per esborrar cap record del crim.
El curs de la història va portar a la descomposició del règim comunista com tots sabem.
L'any 1991 el mateix Yeltsin autoritza l'exhumació de les restes enterrades en un bosc de la família reial russa que havien estat descobertes i tornades a inhumar pocs anys abans. L'anàlisi de l'ADN mitocondrial va confirmar la identitat de les restes. L'any 1998 la família és enterrada amb honors militars després d'un funeral amb tota la pompa a la Catedral de San Petersburg.
Rússia actualment ha recuperat la bandera de l'època dels zars i la ciutat de San Petersburg el nom imperial del seu fundador. La Iglésia ortodoxa ha resorgit en tot el país i l'any 2000 va canonitzar a la família com a màrtirs de la fe.
En el lloc on se'ls va matar, s'ha construit després d'haver-se contat un esdeveniment miraculós, un gran temple d'estil rus amb nou cúpules daurades que s'anomena el Temple de la Sang. L'apreci i popularitat dels rusos cap els Romanov és en aquest momens més elevada que mai.
La història és cíclica. Com més ens esforcem en esborrar-la, de vegades, renaix amb més força. Ho hauríem de saber i pensar que també pot passar al nostre país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada