LA FONT DE LA VIDA

El director Darren Aranofsky (Pi, Rèquiem per un somni) ens ofereix amb aquesta pel.lícula una mostra de cinema que ens recorda allò que de vegades obllidem: el puntal d'aquest mitjà expressiu són les seves imatges.

Aquest drama formal i visualment arriscat està estructurat en tres històries entrellaçades: una història d'amor ambientada en el present (la que està més ben desenvolupada i amb més metratge), una altra també d'amor en l'Espanya i el Nou Món del segle XVI i finalment una última en el futur, en un viatge a la nebulosa Xibalba, totes elles interpretades per l'actor Hugh Jackman i l'actriu Rachel Weisz. Els que hagin vist el film "Pi" ja coneixen els mètodes narratius d'Aranofsky recolzats en una certa confusió narrativa i com no podria ser d'altra manera, aquesta tècnica afecta finalment al resultat.

Si hi ha alguna cosa comú a tots els temps és el sentiment que ens produeix l'amor i l'enfrontament al moment inevitable de la mort. L'important serà el gaudir de la vida, aquest fet extraordinari que suposa el simple fet d'existir. On està la font de la vida eterna? Sembla evident que no existeix malgrat que els personatges de la pel.lícula la busquen fins a perdre la seva pròpia vida en l'intent. No ens queda més remei que gaudir de la font de la vida finita i quina millor manera que amb amor, que malgrat ens provoqui sovint dolor ens permetrà viure més enllà de la nostra mort: en el cor d'aquells que ens han estimat.

Amb un tractament clarament esteticista, hi ha escenes d'una bellesa arrabatadora, com les del futur, amb cels nocturns plens d'espurnes incandescents. Tot ben acompanyat per una banda sonora exquisida de Clint Mansell que compta amb la colaboració del Kronos Quartet. No és una pel.lícula fàcil i fins i tot molts la podran trobar ridícula.