dissabte, 31 d’octubre de 2009

FLASH OF GENIUS

Robert Kearns va ser un enginyer nordamericà que va inventar i registrar cinc patents del netejaparabrises intermitent.
Fins l'any 1969 els automòbils estaven equipats amb netejaparabrises de cicle continu, és a dir d'una velocitat. En aquell any la companyia automobilística Ford va incorporar als seus vehicles el netejaparabrises amb cicles variables de velocitat.
Resultava, però, que a l'any 1964 Robert Kearns havia patentat aquest producte i l'havia mostrat a la mateixa Ford perquè aquesta incorporés l'invent als seus turismes.
Kearns va acabar guanyant un llarg plet contra l'empresa Ford i un altre contra l'empresa Chrysler dels quals va obtenir unes indemnitzacions de 10 i un poc més de 18 milions de dòlars respectivament.
En base a aquests fets reals l'any 2008 va arribar la pel.lícula titulada "Destellos de genio" òpera prima del director Marc Abraham. Amb una bona interpretació de Robert Kearns per l'actor Greg Kinnear (petita Miss Sunshine), Abraham filma aquest biopic dramàtic, típica història de "David contra Goliath" d'una forma que sovint sembla més propera al telefilm amb una extensió de dues hores.
Les obsessions d'un enginyer planen en una lluita que cerca més la veritat del reconeixement a l'autoria de l'invent que els diners. El resultat final és guanyador, però pel camí, la seva lluita li costa un divorci, la salut i molts anys de la seva vida sense poder-se dedicar a crear nous invents.
En la vida, de vegades moltes persones s'han trobat davant la necessitat de lluitar fermament per alguna qüestió: una herència, el dret a l'honor i la pròpia imatge, una expropiació, un dret davant de l'Administració, etc. Sovint, al final del camí, guanyen la lluita però el paisatge de les pròpies vides ha quedat absolutament dessolat. De vegades, potser també s'hagi de saber renunciar per no acabar obtenint una victòria que ens mati i buidi com a persones.
Nota personal: 6,5

ÀGORA

Hipàcia d'Alexandria va nàixer aproximadament l'any 370 DC i va ser educada pel seu pare, professor de matemàtiques, per ser una persona perfecta. Dedicada a les matemàtiques, la filosofia i l'astronomia va inventar diferents instruments com l'astrolabi o l'hidroscopi i no va contreure matrimoni per decisió pròpia (una postura molt avançada al seu temps).
Els motius de la seva mort són incerts, doncs alguns historiadors afirmen que va ser obra de Ciril, patriarca d'Alexandria, qui l'hauria fet matar l'any 415 DC, però d'altres autors sostenen que va morir a mans d'una turba de cristians.
A partir d'aquest personatge, el director Alejandro Amenàbar va rodar a la illa de Malta aquest peplum históric interpretat per actors no estelars com Raquel Weisz (Hipàcia) o Max Minghella (Davo).
Durant més de dues hores, Amenàbar ens explica la difícil coexistència entre els membres de les religions critiana, pagana o jueua en l'Alexandria de finals del segle IV i principis del V, encara sota l'imperi de Roma i la recerca i la transmissió del coneixement per part d'Hipàcia als seus alumnes.
La intolerància religiosa que ens mostra Amenàbar em sembla un tema d'actualitat. Unes persones refinades, cultes, interessades pel coneixement que adoren Déus pagans, però també amb poder econòmic i polític, front una multitud de gent pobra i amb escassa educació, i fins i tot esclaus, suggestionats pel cristianisme, amb un soldats de Crist (els parabolans) que els ajuden en la malaltia i els proporcionen menjar. Occident versus Islam?
Una pel.lícula interessant que considero hagués pogut tenir un millor cartell d'actors i que malgrat no li trobo objeccions de tipus tècnic, em sembla que el director ha volgut explicar moltes coses però ha oblidat certs aspectes formals com són la tensió dramàtica i el ritme sostingut.
Amb tot el drama que planteja el director, algú ha vist una llàgrima en els ulls d'un espectador?
Nota personal: 7,5

dilluns, 26 d’octubre de 2009

LA FAGEDA DEL RETAULE

Ahir diumenge el Parc Natural dels Ports va organitzar una nova activitat de les que té programades al llarg de l'any.
A les 8 del matí trobada al Centre d'interpretació del Parc de la Sénia des d'on ens vam dirigir al pantà d'Ulldecona i pel barranc de La Fou vam anar pujant fins la tanca que hi ha al camí que impedeix l'accés al vehicle.
El temps havia anunciat sol, però tot el dia va estar ennubolat fins a primera hora de la tarda que va deixar veure el sol. El recorregut va ser el següent:
Morral del Catinell-Font del retaule-pare faig-mas de pataques-PRC-82- Pla del torn-les Mirandes-VAllcanera celestina-Pla del torn-Barranc del retaule-Pi Gros-Morral del Catinell.
Vam començar a caminar a les 9.30 i van tornar a les 16.00, fent les parades de rigor per esmorzar i dinar i d'altres més curtes en què la guia del Parc, Natàlia, molt atenta i agradable ens va explicar alguns aspectes de la història (els róssecs per on treien la fusta) i la botànica (teix, faig, pi negre, pi roig, belladona, vesc) dels Ports.
Una molt bona ruta per veure la tardor en els arbres de fulla caduca i les vistes del Delta de l'Ebre des de les Mirandes.

dissabte, 24 d’octubre de 2009

CRAZY DE PATSY CLINE

Una tarda tranquil.la de cap de setmana et pot arribar a relaxar tant que comences escoltant un tipus de música i acabes a les antipodes musicals.
Això m'ha passat avui. FA unes hores penjava un video dels britànics de The Clash i ara faig una entrada d'una cantat country dels anys 50.
La cantant Patsy Cline, de nom real Virginia Patterson Hensley va morir als 30 anys a causa d'un accident d'avió però ens va deixar cançons com I fall to pieces, Sweet Dreams o Crazy (escrita per Willie Nelson) que podeu veure en el video.
Una ximeneia amb una bona cornamenta i un fusell, l'Amèrica profunda en diuen i jo m'imagino aquesta cançó contraposada a unes imatges delirants d'una pel.lícula del David Lynch o del Quentin Tarantino.

LONDON CALLING

El catorze de desembre de 1979 el grup britànic The Clash va treure al mercat el seu tercer disc titulat London Calling (prompte en farà trenta anys).
La revista Rolling Stone considera aquest àlbum com el 8è millor àlbum de la història i la cançó que dona nom al disc està situada en el lloc 15è en la llista de les millors 500 cançons de la història de la música treta per la mateixa revista.
Aquest doble àlbum amb dinou cançons va llençar-se al mercat al preu de un. Segons wikipedia, el grup va sol.licitar a la discogràfica CBS regalar un disc senzill amb un únic nou disc. El grup, però, va grabar el senzill com un LP complet en una mostra de rebeldia en contra de la companyia i dels seus propis interessos econòmics.
El disc barreja cançons amb estils punk, ska, rockabilly, blues i reggae i va estar tot un referent músical a principis de la dècada dels 80.

dijous, 22 d’octubre de 2009

ELTON JOHN AL PALAU SANT JORDI

Després de sis anys sense actuar a Barcelona, el dimarts passat el cantant Elton John va actuar al Palau Sant Jordi dins de la seva gira mundial anomenada The red piano.
Sense cançons noves des de l'any 2006 en què va treure al mercat el seu àlbum The Captain and The Kid, Elton John va fer un repàs amb 20 cançons a la seva ampla producció musical.
Va començar amb la rítimica Bennie and The Jets, seguida per Philadelphia Freedom, Believe i Rocket Man.
Amb una escenografia molt apropiada a la imatge pública extravagant del cantant i disenyada pel seu amic David La Chapelle vam poder veure diferents moments com l'inici amb unes lletres gegants penjades amb el nom del cantant, en Believe unes gegants roses roiges unflables flanquejaven l'escenari i d'altres efectes que us relataré més endavant.
Acabada Rocket Man, un moment de tranquilil.litat amb Daniel, dedicada a un periodista seqüestrat i assassinat al Pakistan, en Daniel Pearl.
El concert va continuar amb cançons dels anys 80, però especialment dels anys 70 com per exemple Somebody saved my life tonight de l'àlbum Captain Fantastic i Goodbye yellow brick road.
Moments de ritme alternats amb moments de cançons lentes i intimitat com per exemple Nikita interpretada en solitari pel músic o Candle on the Wind amb imatges de video de l'artista Marylin Monroe, musa originària d'aquesta cançó mundialment famosa per l'enterrament de Lady Di.
La traca final va distreure el públic amb globus mentre dos gegantins pits s'unflaven en el sostre del palau, seguit per la unflada de gegantines cames de dona amb mitjans i sabates, un plàtan erecte flanquejat de dues cireres i un plàtan mig pelat i mentre sonaven Bitch is back, I'm still standing i Saturday night's alright for fighting, moment en què vora trenta persones del públic van ser invitades per la organització a pujar a l'escenari i que van acabant rodejant el piano mentre tocava el cantant.
Ben arropat per cinc músics, entre ells dos veterans membres com el bateria Nigel Olsson i el guitarrista Davey Johnstone amb la seva llarga melena blanca, ens va donar dues hores d'un repertori carregat de hits i presidit per un piano de cua vermell de la casa Yamaha.
Un dels grans de la música pop que he vist en directe als seus seixanta dos anys.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

DEIXA'M ENTRAR

Óscar és un nen de 12 anys que viu en un suburbi d'Estocolm. La seva vida li dóna tantes poques alegries com la climatologia que l'acompanya, neu i gel.
Els personatges del seu entorn són la seva mare, separada del seu pare, que li recrimina gairebé tot el que fa i tres cruels companys del col.legi que practiquen amb ell bulling extrem. Però la seva vida canviarà quan coneix a Elie, una misteriosa i solitària nena ullerosa, que mai té fred, desprén una olor especial i sovint li grinyolen els budells quan li falta el seu menjar: la sang. Aquesta pel.lícula de terror dirigida pel suec Tomas Alfredson i basada en una novel.la de l'autor John Ajvide Lindqvist és una sensible aproximació al món del vampirisme que amb un ritme lent i melangiós ens parla de soletat, identitat, primer descobriment de l'amor, supervivència i crueltat. Una bona cinta de terror, amb un final destacat que ens arriba dels països nòrdics què semblen estar de moda.
Nota personal: 7.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

MOON GUANYA EL FESTIVAL DE CINEMA DE SITGES

La pel.lícula Moon ha estat la guanyadora de l'edició 2009 del festival de cinema fantàstic de Sitges. El seu director Duncan Jones, fill del cantant David Bowie, ens presenta aquesta òpera prima de ciència ficció ambientada a la Lluna on un treballador, acompanyat per Garty el seu ordinador, està finalitzant el seu contracte de tres anys per explotar un recurs mineral que s'envia a la Terra per a produir energia. Els problemes sorgeixen quan sofreix un accident i es reemplaçat pel seu propi clon.
A més del premi a millor pel.lícula també ha aconseguit el premi al millor actor, Sam Rockwell, el premi al millor guió i el premi a la millor diseny de producció.
Per les imatges que ens avancen em sembla una aposta prometedora.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

FITO (ANTES DE QUE CUENTE DIEZ)

El bilbaí Fito Cabrales, ànima mater del grup Fito y los Fitipaldis, va treure el passat mes de setembre el seu cinquè disc d'estudi titulat Antes de que cuente Diez. El grup, amb un so cada cop més proper a la música pop, segueix utilitzant les lletres composades pel propi Fito que parlen de desamors i vivències al voltant dels bars i ha comptat en aquesta ocasió amb músics estrangers per a l'enregistrament com són el batería Pete Thomas (bateria de The Atractions i amb més de 200 discs en el seu currículum) i el baixista Andy Hess (ha tocat amb Tina Turner o Black Crow). Us deixo el video de la cançó que dona nom al disc.

divendres, 9 d’octubre de 2009

THE CULT (RAIN)

El grup britànic The Cult va nàixer a meitats dels anys 80 tocant un rock dur que en aquella época podies escoltar a les discoteques de la nostra zona com eren l'antiga Metro situada als peus del pont penjant d'Amposta (enderrocada), a la Parròquia també d'Amposta o a les sessions del diumenge per la tarda de la discoteca Karibú de Tortosa (remodelada i amb posteriors canvi de nom).
El seus millors àlbums són Love de l'any 1985 amb les cançons (Here comes the) Rain i She Sells Sanctuary i Electric de l'any 1987 amb els temes Wild flower o Born to be wild.
Us deixo un video d'una actuació en directe del grup mentre interpreta la cançó Rain (mare meva quins pèls i quines vestimentes..)

25 KILATES

El festival de cinema de Màlaga va premiar l'òpera prima del director Patxi Amezcua titulada 25 kilates, un thriller que ens mostra corrupció, delinqüència, delació i traició, i l'angoixa i la por que suposa una vida amb tots aquests ingredients.
Els policies que utilitzen inadequadament el seu poder, els receptadors que silenciosament venen objectes robats a compradors que no fan preguntes, els que utilitzen la extorsió i les agressions per cobrar deutes econòmics, els delators escampats en el carrer i en algunes redaccions periodístiques, se'ns mostren en un guió dirigit d'una forma honesta, directa i absolutament versemblant. Perquè els thrillers han de ser patrimoni exclusiu del cinema nordamericà? El director ens demostra de forma lograda que aquí també es poden narrar històries amb personatges que habiten en móns submergits però reals, sense la parafernàlia del cinema nordamericà i sense que sembli un capítol de Los Hombres de Paco.

dijous, 8 d’octubre de 2009

BERNARD I DORIS

Doris Duke va heretar als 13 anys l'imperi del magnat J.B. Buck Duke, l'empresa tabacalera American Tobacco Company. Basada en alguns aspectes de la seva pròpia vida la productora HBO Films va produïr aquesta pel.lícula per a televisió l'any 2008 que va ser nominada amb 3 premis Emmy: millor TV movie, actor i actriu. El paper de Doris Duke és interpretat per l'actriu Susan Sarandon i el del seu majordom Bernard Lafferty per l'actor Ralph Fienes, dos grans actors que no ens defrauden i ens brinden dues grans interpretacions. Doris Duke se'ns mostra com una dona rica, dominant, nimfòmana, solitària, desconfiada, excèntrica i poc convencional i el majordom Lafferty, com un persona gay reprimida, alcohòlica, submisa, hermètica i amb motivacions absolutament desconegudes. La interacció dels dos personatges al llarg de la pel.lícula ens oferirà un canvi en la relació establerta que passa d'una fredor entre ama i empleat fins una de profunda amistat, calidesa i d'absoluta complicitat. El director Bob Balaban no pren cap partit moral pels dos personatges i ens ofereix la riquesa de matisos i elipsis que prenen de vegades les relacions humananes en una meritòria comèdia dramàtica, amb una acurada posada en escena i un bon fons musical. Recomanable.

THE PEPPER POTS

Amb tres discs al mercat, el grup gironí The Pepper Pots ja ha realitzat més de 200 actuacions en directe des dels Estats Units d'Amèrica fins el Japó amb la seva música soul dels anys 60.
El conjunt barreja temes propis amb temes del denominat so Motown (Diana Ross & The Supremes, The Temptations, The Marvelettes ) i com no els pentinats i les vestimentes de les cantants reprodueixen perfectament l'estètica de l'época.
En époques de crisi i incertesa davant el futur, sembla que els mass media ens vulguin fer mirar el passat i fer créixer la nostàlgia que faci arribar pensar a la gent aquella frase feta de "qualsevol temps passat sempre va ser millor".
Així aquesta setmana la cadena de televisió Antena 3 ha estrenat la sèrie "el Curso del 63" i tot just avui, en un dels informatius d'aquesta cadena he conegut al grup The Pepper Pots. Arriben temps de conservadurisme?
Us deixo el video de la cançó Time to Live.