diumenge, 25 de juliol de 2010

PIRAT'S SOUND SISTEMA

Avui he descobert (més val tard que mai) aquest grup de Barcelona, del barri de Sans, que té dos discs al mercat, Pirat's sound sistema (2005) i Vol. II (2007).
La seva música és una barreja de reggae, dancehall, rap i jamaican sound system i compten en els seus àlbums amb col.laboracions musicals d'altres grups, com per exemple els catalans Obrint Pas o els navarresos en euskera, Berri Txarrac.
A l'any 2006 van guanyar el Premi enderrock al grup revelació i enguany i aquest estiu realitzen nombrosos concerts, principalment per la geografia catalana.

dissabte, 17 de juliol de 2010

MAL DIA PER A PESCAR

"Jacob y el otro" , un conte escrit l'any 1961 per l'uruguaià Juan Carlos Onetti, serveix de base per a aquesta coproducció entre l'Uruguai i Espanya dirigida per Àlvaro Brechner.
Dos busca-vides, Jacob van Oppen, ex campió mundial de lluita lliure, carregat de dolor i desequilibri emocional, i el seu mànager, un embadocador amb moltes paraules que s'anomena príncep Orsini, volten en autobús per tot el país, d'hotel en hotel, per guanyar-se la vida en teatres i sales de festes, exhibint la força de l'ex-campió i proposant desafiaments arreglats amb contrincants pagats en secret.
Però en una ciutat troben un lluitador que vol guanyar els 1000 dòlars en joc, sense trampes i malgrat les resistència a que arribi el moment de l'enfrontament (com si fos una al.legoria de les persones que no volen acceptar la vida real i viuen en una vida somniada i emmascarada), amb unes conseqüències inesperades.
Aquesta òpera prima va aconseguir el premi a la millor direcció artística al Festival de Cinema de Gijón en l'edició 2009 i és una barreja de comèdia, drama i western crepuscular, amb personatges derrotats per la vida, rodada amb calidesa i sensibilitat però també amb una certa cruesa, generant una atmosfera atemporal gràcies a la matèria prima en què es sustenta. No és aquesta, en definitiva, la pretensió de qualsevol bon conte?
La pel.lícula és de factura modesta però utilitza molt correctament els recursos tècnics amb un guió ben travat i una notable fotografia.
Nota personal: 6,5
Nota filmaffinity: 6,7

dijous, 15 de juliol de 2010

CASAR-SE A L'ANY 1803 AMB L'AUTORITZACIÓ DEL PARE

Una pàgina amb la qual poden gaudir els aficionats a la història és la pàgina web del Ministeri de Cultura que compta amb nombrosos recursos de documents gràfics i fotogràfies.
Una de les utilitats de la pàgina és l'accés a la Legislació Històrica d'Espanya, que abasta de l'any 1000 fins l'any 1865 i amb una cerca que pot ser directa o per Tesauro.
Una perla que he trobat és el Reial Decret sobre matrimonis de fills de família, promulgat pel Rei Carles IV a l'any 1803.
El Reial Decret estableix l'edat a partir de la qual els homes i les dones tenen llibertat per contreure matrimoni i per tant no necessiten el consentiment del seu pare o el d'altres familiars en defecte de pare.
El sistema que s'estableix és evidentment contrari a la igualtat entre home i dona i d'aquesta manera un fill es podia casar sense el consentiment del seu pare als 25 anys i les filles als 23 anys. En cas que faltes el pare, l'autorització la donava la mare però l'edat per contreure lliurement matrimoni s'avançava, i així els fills es podien casar lliurement als 24, i elles als 22. El pare que no autoritzés el matrimoni del seus fills abans de les edats esmentades no "estará obligado a dar la razón, ni explicar la causa de su resistencia o disenso".
Els infants i la resta de persones reals no podien en cap cas adquirir la llibertat de casar-se al seu arbitri sense la llicència real.
Els vicaris eclesiàstics que autoritzessin matrimoni per al qual no estiguessin habilitats els contraients, serien expatriats i ocupades les seves "temporalidades", i en la mateixa pena d'expatriació i en la de confiscació de béns incorrien els contraients.

diumenge, 11 de juliol de 2010

L'APARTAMENT

Quins són els fils ocults que mouen a les persones? Subtils i diversos però tothom en té algun. El poder, la vanitat, el reconeixement, els diners, el sexe, la dependència, l'orgull, l'enveja...
Buddy Baxter (Jack Lemon) és un oficinista d'una gran companyia d'assegurances de Nova York que viu solitari en un petit apartament. Moltes vegades es queda a l'oficina fins hores després que tothom ja ha plegat. És que és molt treballador? Doncs no és per això. La seva llar s'ha convertit en el lloc de trobada de molts directius de l'empresa amb les seves amants i durant moltes hores no té casa pròpia.
Buddy aconsegueix d'aquesta manera un sobresou i un progressiu ascens dins l'empresa, a costa de la seva imatge amb els veins, el seu descans, la seva son i fins i tot la seva salut.
Però Buddy s'enamora de Fran Kubelik (Shirley McLane) una ascensorista de l'empresa, amable bondadosa i innocent ( o no tant?) que resulta ser l'amant d'un dels directius i pretén que aquest deixi la seva esposa per casar-se amb ella.
Buddy i Fran són dos peixets que intenten pescar enmig dels taurons, però acaben descobrint que els taurons sempre imposen la seva pròpia llei.
Aquesta comèdia romàntica amb rivets amargs, rodada d'una forma austera i teatral (l'apartament és on discorre la major part de la història) va ser dirigida l'any 1960 (enguany, per tant, es celebra el seu 50è aniversari) pel mestre Billy Wilder i va aconseguir nombrosos premis, com 5 Òscars a l'any 1961 (director, montatge, pel.lícula, direcció artística i guió), BAFTA, Globus d'Or i Venècia.
Al final, com en moltes ocasions de la vida, la redempció dels personatges arriba.
Una obra mestra del cinema que sempre està present en qualsevol llistat de les millors 100 pel.lícules de tota la història del setè art.

dissabte, 10 de juliol de 2010

APHRODITE: kYLIE MINOGUE 2010

La cantant australiana Kylie Minogue va estar recentment a Espanya dins la celebració de l'Orgull Gay de Madrid on va cantar una cançó del seu últim disc titulat Aphrodite.
El disc compta amb 12 cançons, que van des del primer single que s'ha editat i que es titula All the Lovers, fins la última cançó titulada Can't Beat the Feeling, que és la que m'agrada de l'àlbum i que té un final de cançó propi d'un final de concert, on és inevitable el contagi del ritme i el moviment dels peus i que per tant una excel.lent cloenda.
Kylie Minogue no inicia nous camins musicals amb aquest àlbum que no és gens innovador, però el resultat del conjunt és forma homogeni i correcte on segueix sent una artista de pop ballable i que segurament es pot dir que ja ha aconseguit succeir a Madonna com a icona del col.lectiu gay i dels amants de música de ball més comercial.
Deixo una versió de la cançó Cupid Boy, la segona cançó que més m'agrada del disc.