L'ÀNIMA ESTÀ AL CERVELL

Acabo de llegir el llibre "El alma está en el cerebro" del polifacètic autor Eduardo Punset que s'autoqualifica a la seva URL com escriptor i divulgador científic. Les seves entrevistes en el programa de divulgació científica "Redes", emès per Televisió Espanyola, li serveixen de fil conductor per parlar de forma amena i amb voació d'arribar a tots els públics d'aquest gran enigma que és el funcionament del nostre cervell. Experts en antropologia, neurobiologia i psicologia ens ofereixen els seus punts de vista sobre com hem arribat a tenir aquesta eina tan important per a la nostra supervivència que està tan desenvolupada que li provoca que pateixi també greus disfuncions.

En el rerafons l'autor no perd oportunitat per tractar un tema que afavoreix que un llibre arribi a ser un supervendes: la felicitat.

Un dels moments que més m'ha interessat és l'explicació d'un experiment realitzat pel professor Gilbert. Es va permetre que un grup d'estudiants de fotografia fessin totes les fotografies que volguessin i al final de curs n'escollissin dues, una de les quals seria per a ells i l'altra per a la Universitat. A la meitat del grup se'ls va dir que la seva elecció seria irrevocable. A l'altra meitat que podrien canviar d'opinió i intercanviar la seva fotografia amb aquella que es quedava la Universitat. Al cap del temps es va fer un enquesta sobre la satisfacció en l'elecció de la fotografia. El grup que no podia canviar la seva fotografia es va mostrar més satisfet amb la seva elecció. El grup que podia canviar no estava tan content. Es preguntaven si havien fet l'elecció correcta. En canvi al preguntar als estudiants a quin dels dos grups haguessin volgut pertànyer, tots van manifestar que els hagués agradat formar part del grup que podia escollir i que podia canviar d'opinió. El professor Gilbert conclou "Sabem que una de les dues situacions fa més feliç a la gent i no obstant això, sempre escollim aquella que no ens fa feliç".

Serà sempre certa aquesta afirmació?

13 TZAMETI

13 (Tzameti) és una pel.lícula francesa de l'any 2005 rodada pel jove director Géla Babluani, natural de Georgia, i que rodada en un blanc i negre molt contrastat ha rebut diferents premis als Festivals de cinema de Venécia, Sundance i Sitges.

La pel.lícula recorda al cinema francès dels anys seixanta. El seu argument és molt dur i està carregat d'una violència deshumanitzada. Durant poc més d'hora i mitja la tensió es manté de vegades amb els llargs silencis del jove protagonista, Sébastien, i d'altres amb la construcció perfectament lineal d'una trama que té molt de viatge iniciàtic.

Recomano que ningú us expliqui quin és el tema principal de la pel.lícula malgrat del cartell alguna conclusió se'n pugui treure. Coneguda la trama la pel.lícula perd tot el seu interès.

Una fresca pel.lícula de tall independent que finalment ha arribat a les pantalles espanyoles durant l'any 2007.

LES VOLTES DE LA VIDA

Llegeixo al diari El País del diumenge 5 d'agost un article titulat "El samurái solitario que bombardeó América". Relata breument la història de l'aviador japonés Nobuo Fujita durant la segona guerra muncial i que té el palmarés de protagonitzar el primer atac aeri de la història contra el territori continental dels Estats Units i l'únic que ha existit a excepció del de l'11 de setembre de 2001 contra les Torres Bessones de Nova York.

Un 9 de setembre de 1942 després de despegar amb el seu hidroavió Yokosuka E14Y des de la coberta d'un submarí (els japonesos van construir petits hidroavions que es podien montar completament amb tan sols una hora i despegaven des de la coberta de submarins) va sobrevolar els boscos de l'estat d'Oregon on va deixar caure sis bombes de 76 quilos que podien disperar 520 petites bombes incendiàries. Els veïns del poble de Brookings van veure l'atac amb sorpresa però els focs es van extingir per si mateixos. L'atac es va repetir el dia 29 per la nit amb el mateix resultat.

L'any 1962 el Sr. Fujita es dedicava al comerç de metall i va rebre una invitació per viatjar al poble de Brookings. Va témer que el jutgessin per crims de guerra però va anar-hi acompanyat de la seva espasa. La seva sorpresa va ser veure una magnífica recepció per les autoritats del poble. Tan content va quedar que va regalar la seva espasa que encara s'exhibeix actualment a l'Ajuntament del poble. Al llarg de la seva vida va visitar en diverses ocasions el poble i fins i tot va arribar a plantar una sequoia en els boscos que un dia va voler calcinar. L'any 1997 el Sr. Fujita va morir i la seva filla Yoriko va decidir enterrar part de les seves cendres enmig dels boscos que l'aviador va voler incendiar. Quines voltes dona la vida!

( Fotografia extreta de la URL www.pnwbooks.com/docs/newbooks.html )

CAMBALACHE

Fa poc he escoltat una versió del cantautor argentí Juan Carlos Baglieto del tango Cambalache. La lletra va ser escrita pel poeta, autor teatral i compositor Enrique Santos Discépolo l'any 1934 per a la pel.lícula "El alma del bandoneón" estrenada l'any 1935 i que comptava amb la presència de l'actriu Libertad Lamarque.

Tant la lletra d'aquest cançó com la d'altres tangos argentins van ser prohibides per la censura argentina durant la Segona Guerra Mundial en un afany desmesurat de mantenir el govern argentí en una aparent neutralitat internacional davant el conflicte.

El bandoneón és un tipus d'acordió creat al segle XIX a Alemanya que s'utilitza en les composicions musicals del tango. En veure la lletra podem arribar a entendre perquè va ser censurada i hom pot pensar que després de setanta-dos anys no han canviat tant les coses al món.

"Que el mundo fue y sera una porqueria,

ya lo se;

en el quinientos seis

y en el dos mil también;

que siempre ha habido chorros,

maquiavelos y estafaos,

contentos y amargaos,

valores y dubles,

pero que el siglo veinte es un despliegue

de malda insolente

ya no hay quien lo niegue;

vivimos revolcaos en un merengue

y en un mismo lodo todos manoseaos.

Hoy resulta que es lo mismo

ser derecho que traidor,

ignorante, sabio, chorro,

generoso, estafador.

Todo es igual; nada es mejor;

lo mismo un burro que un gran profesor.

No hay aplazaos ni escalafon;

los inmorales nos han igualao.

Si uno vive en la impostura

y otro roba en su ambición,

da lo mismo que si es cura,

colchonero, rey de bastos,

caradura o polizon.

Que falta de respeto,

que atropello a la razon;

cualquiera es un señor,

cualquiera es un ladron.

Mezclaos con Stavisky,

van Don Bosco y la Mignon,

don Chicho y Napoleon,

Carnera y San Martin.

Igual que en la vidriera irrespetuosa

de los cambalaches

se ha mezclao la vida,

y herida por un sable sin remaches

ves llorar la Biblia contra un calefon.

Siglo veinte, cambalache

problematico y febril;

el que no llora, no mama,

y el que no afana es un gil.

Dale nomas, dale que va,

que alla en el horno nos vamo a encontrar.

No pienses mas, echate a un lao,

que a nadie importa si naciste honrao.

Que es lo mismo el que labura

noche y día como un buey

que el que vive de los otros,

que el que mata o el que cura

o esta fuera de la ley"

MANÀ A BARCELONA

El passat 26 de juny el grup mexicà Manà va actuar al Palau Sant Jordi de Barcelona. Amb les entrades esgotades des de feia molts de dies, la gent va anar omplint poc a poc el Palau. Si observaves el públic podies comprovar que la seva música agrada a persones de diferents edats ja que hom podia veure gent molt jove i entusiasta fins a gent bastant més granadeta.

El concert va començar amb retard i va tenir una duració de més de dues hores on se'ns va oferir un ample repertori de les seves cançons, des de les més rockeres fins a les balades, des de les més noves del seu últim àlbum "Labios Compartidos" fins els temes més clàsics.

La banda que tocava amb set músics damunt l'escenari ens va deleitar amb la seva música i amb diversos efectes escenogràfics, audiovisuals i pirotècnics. El bateria Àlex Gonzàlez, com si estéssim en un concert de la millor tradició rockera, ens va fer gaudir d'un solo de bateria on va mostrar el seu virtuosisme i amples capacitats de "showman". Una de les balades va ser un duo acústic amb els músics aseguts en un sofà roig acompanyats per una joveneta que van fer pujar d'entre el públic i que estava més que emocionada per poder estar amb els seus ídols, tot bebent unes copes de vi negre.

En acabar el concert la gent va buidar el Palau i a la sortida podies escoltar els diferents comentaris que feia la gent. El comentari que més vaig escoltar va ser que havíen fet un bon concert però que no havia estat el millor. No vaig gosar preguntar el perquè. Suposo que devia ser gent amb suficients elements per poder fer la comparació. Com jo no podia comparar, pel fet que era la primera vegada que assistia a un dels seus concerts, em vaig quedar amb la sensació d'haver viscut un bon concert.

EL VIOLÍ

Des de Mèxic ens arriba aquesta història dirigida per Francisco Vargas que ha estat amplament premiada en festivals internacionals de cinema (fins i tot en una secció del de Cannes) i que ens parla de pobles llatinoamericans oprimits i marginats que lluiten contra un poder en mans de governs cruels i corruptes. El tractament, però, no pren partit pels revolucionaris, ni evidentement pels poderosos. La òptica que ens ofereix és la de la perpetuació dels problemes polítics i econòmics amb el rerafons de la violència humana que acaba provocant la confusió dels motius que porten a l'opció per un bàndol o per un altre.

Un capità de l'exèrcit explica a Plutarco Hidalgo, un ancià que recórre en companyia del seu fill i del seu nét els pobles per guanyar-se la vida fent música al carrer, com va tenir que deixar l'escola després que assassinessin el seu pare. No arribarem a saber qui ho va fer. L'exèrcit? La guerrilla revolucionària? El cert, però, és que la violència el va portar a fer-se militar amb la qual cosa l'espiral continua.

Ambdós personatges comparteixen una afició comuna: la música. Plutarco toca el violí, amb una ma amputada. El capità no va poder aprendre música: la seva preocupació des de petit va ser alimentar la seva família.

Filmada en blanc i negre ens ofereix una magnífica i sòbria interpretació d'un ancià actor no profesisonal- Angel Tavira - en una història construïda amb senzillesa aparent a parti d'una durísima escena inicial de fort impacte. Després el director porta la història per un camí que permet que el nostre interès sigui sostingut fins la seva conclusió: un clímax final durísim per la càrrega d'emocions humanes que comporta. Una bona pel.lícula pels amants del cinema d'autor.

(Fotografia extreta de http://cinemex.com/boletos/peliculas.php?Peli=4904)

NENS PETITS

"Ningú pot canviar el passat, però el futur, això ja era un altra història i en algún punt es tenia que començar".

Aquesta és una de les últimes frases de la pel.lícula "Little Children" traduïda al nostre país com "Jocs Secrets" i que va ser dirigida pel nordamericà Todd Field, excepcional retrat de la societat de qualsevol país amb nivell de vida avançat, de la seva falsedat, mediocritat i falta de maduresa i dels transtorns psicològics i socials que tot això provoca.

Aquells que no amaguen les seves emocions són condemnats i castigats socialment. Aquells qui les amaguen poden triomfar socialment però de vegades a costa de la seva pròpia felicitat i benestar i d'aquells que els envolten.

Un narrador en off ens permet dissecionar de forma poc complaent uns personatges que se'ns mostren en la seva vida quotidiana i que viuen en un barri residencial bonic, verd, on la vida s'espera sigui d'allò més apacible en els seus parcs, piscines i cases amb jardí.

Però l'avorriment, les carències, les frustracions de tots els personatges acampen plenament i se'ns mostren adults que no es comporten com a tals. Són nens petits que veuen amb sorpresa com els seus propis fills tenen de vegades respostes molt més assenyades que les seves.

Unes bones interpretacions que van ser nominades pels Oscars (Kate Winslet per exemple) completen un cru relat a un ritme pausat davant del qual ningú que sigui sinzer amb ell mateix pot quedar-se impasible.

A PROPÒSIT DE LA MARFANTA

En aquests últims dies podem llegir en el Blog de la Marfanta el següent subtítol adreçat a la gent esperançada o temerosa dels canvis polítics que es veuran en els ajuntaments ebrencs després del dia 16 de juny:

“Els resultats dels canvis polítics difícilment són aquells que els amics esperen o els enemics temen" , cita de Thomas Henry Huxley, avi del famós escriptor Aldous Huxley.

Des del meu blog vull afegir unes quantes cites sobre el món de la POLÍTICA per contribuir a la seva reflexió.

“El major càstig per aquells que no s’interessen per la política es que seran governats per persones que si s’interessen” , de Arnold Joseph Toynbee filòsof de la història que va desenvolupar la seva obra durant el segle XX i segons el qual les civilitzacions són el resultat de l’acció de l’home sobre els desafiaments naturals o socials.

De manera relacionada amb aquesta visió històrica de la política, un altre historiador, polític conservador i un dels creadors del sistema polític de la Restauració a l’Espanya del segle XIX va dir “La política és l’art d’aplicar a cada època aquella part de l’ideal que les circumstàncies fan possible."

Un dels pares de la Unió Europea, el canceller Honrad Adenauer va afirmar “l’important no és tenir raó, sinó que se la donen a un”.

Per acabar, una cita del malograt President del partit demòcrata, John Fitzgerald Kennedy qui va dir “Si haguessin més polítics que sabessin de poesia, i més poetes que entenguessin de política, el món seria un lloc un poc millor per viure en ell.”

EL BON PASTOR

L'actor Robert de Niro es posa al darrera de la càmera per dirigir una pel.lícula amb excés de metratge (167') basada en la creació de la Central Intelligence Agency (CIA) a traves de la vida de Edward Wilson, un graduat de la Universitat de Yale que dedica tota la seva vida al treball a l'Agència des de la Segona Guerra Mundial i especialment durant l'epoca de la Guerra Freda i els problemes que aquesta obsessiva dedicació causa en qualsevol vida familiar.

El guió està signat per Eric Roth, autor també del guió de la pel.lícula Munich dirigida per Steven Spielberg qui crea alguns diàlegs notoris i compta amb la presència d'un bon planter d' actors com són el Matt Damon en el paper d'Edward Wilson, Angelica Jolie, la seva frustrada esposa, Alec Baldwin, John Turturro i William Hurt.

Matt Damon interpreta un personatge fred, callat, reservat, dedicat obsesivament al seu treball i que es creu a la perfecció el paper que desenvolupa en la vida: cal desconfiar de tothom, un no pot refiar-se de ningú, ni tan sols de la seva família. Els tripijocs de l'espionatge de l'época de la Guerra Freda - soviètics, anglesos, nordamericans, dobles agents, control polític de terceres nacions- se'ns mostren de forma sobria a un ritme potser massa lent.

El títol de la pel.lícula es refereix al paper que les classes polítiques dirigents interpreten pel bé comú de tots esl ciutadans; pastors del ramat d'ignorants ovelles que desconeixen els fils que mouen la trama del poder i els llops que habiten al món. No és el millor per aquests ciutadans-ovelles deixar-se guiar pels seus pastors? Bons pastors tinguem!!!!

LA FONT DE LA VIDA

El director Darren Aranofsky (Pi, Rèquiem per un somni) ens ofereix amb aquesta pel.lícula una mostra de cinema que ens recorda allò que de vegades obllidem: el puntal d'aquest mitjà expressiu són les seves imatges.

Aquest drama formal i visualment arriscat està estructurat en tres històries entrellaçades: una història d'amor ambientada en el present (la que està més ben desenvolupada i amb més metratge), una altra també d'amor en l'Espanya i el Nou Món del segle XVI i finalment una última en el futur, en un viatge a la nebulosa Xibalba, totes elles interpretades per l'actor Hugh Jackman i l'actriu Rachel Weisz. Els que hagin vist el film "Pi" ja coneixen els mètodes narratius d'Aranofsky recolzats en una certa confusió narrativa i com no podria ser d'altra manera, aquesta tècnica afecta finalment al resultat.

Si hi ha alguna cosa comú a tots els temps és el sentiment que ens produeix l'amor i l'enfrontament al moment inevitable de la mort. L'important serà el gaudir de la vida, aquest fet extraordinari que suposa el simple fet d'existir. On està la font de la vida eterna? Sembla evident que no existeix malgrat que els personatges de la pel.lícula la busquen fins a perdre la seva pròpia vida en l'intent. No ens queda més remei que gaudir de la font de la vida finita i quina millor manera que amb amor, que malgrat ens provoqui sovint dolor ens permetrà viure més enllà de la nostra mort: en el cor d'aquells que ens han estimat.

Amb un tractament clarament esteticista, hi ha escenes d'una bellesa arrabatadora, com les del futur, amb cels nocturns plens d'espurnes incandescents. Tot ben acompanyat per una banda sonora exquisida de Clint Mansell que compta amb la colaboració del Kronos Quartet. No és una pel.lícula fàcil i fins i tot molts la podran trobar ridícula.

SCARY MARY

Segons Wikipedia el terme mashup o barreja fa referència a un web o aplicació web que utilitza continguts de diverses fonts per crear un nou servei. El seu contingut és utilitzat per terceres persones a traves d'una interfície pública o amb altres métodes que constitueixen l'orígen que les seves dades inclouen com són sindicadors web (RSS o ATOM) i Javascript.

Utilitzant aquest grup d'aplicacions que s'anomenen web 2.0 és com el blog de la marfanta (lamarfanta.blogspot.com) ens mostra continguts que introdueixen altres creadors de blogs de les Terres de l'Ebre.

Aquest terme també s'està utilitzant en referència als trailers de cinema que utilitzen fotogrames de diverses pel.lícules o la imatge d'una pel.lícula amb l'audio d'un altra. A la web www.thetrailermash.com podrem trobar-ne alguns exemples com el que dona títol a aquesta entrada. Scary Mary és un mash up del trailer de "Mary poppins" amb l'audio "d'scary movie", transformant un musical en una pel.lícula de terror. O el mash up premiat "d'El Resplandor" que converteix el trailer de la pel.lícula d'Stanley Kubrik en una dolça comèdia.

Destaca també el mashu up titulat Neo vs Robocop que combina en una molt bona edició de video imatges de les pel.licules Mathrix, Robocop i Star Wars . Finalment si veiem "Stars wars: the empire brokeback" veurem el còmic que pot representar que els robots R2d2 i C3PO de la saga de les Galàxies amb un fons d''aúdio de la pel.lícula "Brokeback mountain" ens evoqui una relació homosexual entre robots.

MEMORIES OF MURDER

Aquest film coreà de l'any 2003 del director Bong Joon-Ho va rebre la contxa de plata al millor director al festival de cinema de San Sebastià i es tracta d'un thriller basat en fets reals.

La pel.lícula transcorre en una zona rural de Corea del Sud durant els anys vuitanta i narra l'aparició, en un breu espai de temps d'uns quants mesos, de diferents cadàvers de noies brutalment violades i assassinades en mig del camp. Cada cop pren més cos la idea d'un asssassí en sèrie. La policia vol capturar de forma ràpida al culpable i poder mostrar-lo als mitjans de comunicació per la qual cosa torturarà a alguns sospitosos per obtenir la seva confessió.

Un detectiu de la policia coreana arriba des de la capital, Seul, per ajudar a la policia local. Prompte es veurà el conflicte entre la manera de resoldre els problemes que tenen els de la capital amb les formes de la zona rural, teoria i pràctica, en un ambient decadent i negre on mai para de ploure i on tots els personatges es veuen impotents per resoldre els crims.

Aquest thriller psicològic on no s'aconsegueix trobar el culpable, hom es pregunta: Qui és l'assassí? Podria ser-ho el meu veí?

Aquest director coreà s'ha donat enguany a conèixer al públic del nostre país amb una pel.lícula de terror estrenada al mes de març de 2007 i que porta el títol de "The Host".

HEROIS

Herois és una sèrie de televisió dels Estats Units, creada per Tim Kring que es va estrenar a la cadena NBC el 25 de setembre de 2006 i que actualment es pot considerar com una de les sèries televisives més exitoses del món per les seves xifres d'audiència.

Actualment la podem veure a les cadenes autonòmiques i també a TV·3 on ha arribat amb retard per poder-la traduir al català i es tracta d'una sèrie dramàtica-fantàstica, amb un to proper al thriller que segueix la història de diversos individus que descobreixen estar en possessió d'habilitats extraordinàries per a la condició humana. Tots menys un dels personatges, que és japonès, viuen als Estats Units. Sembla que ni a Europa ni a cap altre lloc del món ha nascut gent amb aquests superpoders.

A Texas, Claire és una noia indestructible; Hiro Nakamura, l'oficinista japonès, pot aturar el temps amb la seva ment; Isaac és un pintor que pot endevinar el futur amb les seves premonicions; Niki és una noia que es desdobla en dues persones quan s'enfada. DL pot travessar objectes sòlids; Matt pot llegir el pensament i els germans Petrelli poden volar.

Tots els personatges acabaran confluint amb els seus poders per salvar el món. El tractament de la sèrie no segueix al món del còmic. S'utilitzen uns bons efectes especials, destacaria les escenes on s'atura el temps, però no se'n fa un abús. L'important és la trama, no els efectes especials. Al principi de cada episodi hi ha una breu presentació on es recorden els episodis anteriors com a mena de fil que dona continuitat a tota la sèrie.

Els capítols tenen una durada aproximada de 40 minuts, tret del primer que per ser el capítol pilot tenia una hora de durada. Recomanable per a públics ben diversos.

NEW ORDER

Punt i final a la vida d'un dels grups més influents de la música dels anys 80. En una entrevista telefònica realitzada per l'emissora de ràdio XFM (http://www.xfm.co.uk/Article.asp?b=news&id=401881) el membre del grup Peter Hook ha anunciat la dissolució del grup. Cal recordar que l'any 2005 van editar un nou disc titulat "Waiting for the Sirens' Call," i sobre el qual van realitzar una gira musical.

Nascuts sobre les cendres del grup Joy Division després de la mort del seu cantant Ian Curtis, van editar el seu primer àlbum, "Movement", a l'any 1981. Amb l'obra "Tecnique" editada l'any 1989 es van consagrar com un grup de referència en les pistes de ball amb la incorporació de la música electrònica a les seves arrels musicals. Aquest disc enregistrat a l'illa d'Eivissa es va orientar a les pistes de ball i va iniciar la música dance orientada a la introspecció.

Cançons com "Blue Monday" o "Bizarre Love Triangle" entre d'altres ja són uns clàssics de la història de la música. Escoltar aquesta cançó http://www.youtube.com/watch?v=p9Pd8ZBtZwI&mode=related&search= és tot un plaer per als que ja tenim una edat i crec que també per aquells que encara no la tenen.

"EL BUEN ALEMAN"

En el Berlín dels moments immediats a l'acabament de la Segona Guerra Mundial, mentre es fan els preparatius de la conferència de Postdam, un corresponsal de guerra americà interpretat per l'actor George Clooney es veu immmers en un thriller d'espionatge i intriga on hi ha diferents grups interessats en localitzar a Emile Brandt, marid de Lena Brandt interpretada meritòriament per Cate Blanchet i aconsegueix amb el seu paper poder ser considerada com una actriu de mil i una caracteritzacions.

Aquesta pel.lícula americana de l'any 2006, estrenada al nostre país enguany, va ser dirigida per Steven Soderbergh amb la intenció de recrear els clàsics del cinema clàsic en blanc i negre de la dècada dels 40 però no ho aconsegueix plenament ja que el director se'n surt més ben parat en l'aspecte formal que en l'aspecte narratiu. Una exquisida fotografia en blanc i negre, l'ús de la lent fixa sense zooms, els decorats i una banda sonora nominada als oscar encaixen perfectament amb el seu pretenciós intent de tornar a fer cinema clàsic.

La narració se'n ressenteix d'un guió confus i poc brillant que aconsegueix en molts moments avorrir a l'espectador qui perd poc a poc l'interès per una intriga que va caient a mesura que avança el metratge.

RESTAURANT LA CAPELLA

Aquesta setmana Santa la vaig passar en companyia d'uns amics en la localitat d'Altea (Alacant). Una nit vam sopar al restaurant "la capella" que està pegada al costat de l'església parroquial de la Consolació a la part més alta del poble antic.

Gestionat per Florenci Cano des de l'any 1995 el restaurant és de cuina mediterrània i mercat, un lloc acollidor, honest amb el producte i amable en el servei. Es nota que el propietari i la seva gent estan enamorats de la feina que fan.

Us parlo del menjar que ens van parar a taula. Per començar un calamar fresc de bon tamany fet a la planxa amb un rajolí d'un bon oli d'oliva i un variat de coques a la lluma que estan fetes amb una base de pa, a l'estic de la foccaccia italiana amb diversos ingredients a sobre i fetes al forn. De segon un rap amb verduretes, d'excel.lent frescura i que s'acompanya també del fetge del propi peix. El fetge del rap l'havia vist utilitzar per espessir el suquet de peix o també l'havia menjat bullit dins del propi suquet. Fet al forn és la cosa més semblant al foei, però de peix!!!!

De postres un sabrós i llaminer arrós amb llet i un gelat de iogurt fet de casa amb una textura d'excel.lent cremositat. La carta de vins és bastant ampla, amb nombroses referències de vins espanyols de variades denominacions d'orige. Vam beure un palacio de Bornos fermentat en barrica de la D.O Rueda. Aproximadament uns quaranta euros per persona. un preu bastant apropiat per la qualitat dels productes servits.

LITTLE MAN TATE

On és Sheffield? Doncs a Anglaterra és clar. Des d'alli ens arriba un altre grup musical dels que es denomina "blog rock". Què és això direu? Doncs són grups musicals, de rock britànic generalment, que es donen a conèixer i es difonen a traves de blogs personals que els incorporen, comenten i recomanen (el meu cas és un exemple). D'aquesta manera sense publicitat convencional , després d'editar diversos singles i fer concerts en directe aconsegueixen finalment editar un LP.

Aquesta banda es va formar al 2005 i enguany ha publicat l'àlbum "What about yo know". Influits per tota la tradició del rock anglès dels 80 i 90 se'ls compara amb els grups The Libertines o els Arctic Monkeys.

Si els voleu escoltar, cliqueu http://www.youtube.com/watch?v=swb8AEcRJhY
És rock de vella factura, de la vella escola.

SHORTBUS

Aquesta pel.lícula del director John Cameron Mitchell (Hedwig and the Angry Inch) va ser presentada oficialment al festival de Cannes de 2006. És una història coral (amb molts personatges) ambientada a Nova York després dels atemptats del 11 de setembre de 2001. Els personatges busquen la felicitat en una ciutat permisiva, i la busquen a traves del sexe. Moltes escenes de sexe explícit (es parla sobre si els actors, que són desconeguts per al públic, van practicar sexe real durant la gravació de la pel.lícula), heterosexual i homosexual, solitari, normal , pervers...

Els personatges són excéntrics i atrevits però busquen el mateix que tots: la felicitat. Per arribar-hi un dels camins serà el sexe (quina altra forma ens permet d'arribar més a prop dels altres?)

Pel.lícula per a gent sense complexes ni prejudicis que algú ha comparat (tractat des del prisma de la postmodernitat) al cinema d'art i assaig dels vells 60 i 70.

GODELLO

M'he decidit a posar la meva primera entrada sobre vins i aprofitaré per parlar d'una varietat de raïm denominada godello. Aquest varietal de raïm blanc és originari de les terres properes al riu Sil, afluent del Minyo i es conrea a les Denominacions d'Orige de Valdeorras (Ourense) i Bierzo (Lleó).

Els vins fets amb aquest raïm són de color groc-palla, perfumats i amb un cert cos malgrat ser blancs. Com exemple us nomenaré el Gaba do Xil 2005 que he provat recentment. Del productor Compañía de Vinos Telmo Rodriguez que elabora vins en diferens Denominacions d'orige de la geografia espanyola (Ribera de Duero, Alacant, Toro, Rueda, Cigales, Rioja) a preu contingut però amb molta qualitat. El Gaba do Xil representa la tercera anyada d'aquest vi. Com a reflex de la godello a la vista és groc palla pàlid, al nas no és molt intens però es nota olor a cítric i a mineral, en boca té una bona acidesa però és sabrós i sedós i persisteix amb un llarg final. El seu grau alcohòlic és del 13 %. Que aprofiti.

EL LABERINT DEL FAUNE

Any 1944, la cruenta guerra civil espanyola ja s'ha acabat però en les montanyes encara queden petits focus de resistència republicana. Vidal, un cruel capità de l'exercit franquista i magníficament interpretat per l'actor Serfi López, es casa amb Carme (Ariadna Gil) de qui espera un fill. Carme arriba a la recòndita zona rural on està destinat Vidal en companyia de la filla d'un anterior matrimoni, Ofelia, nena de 13 anys, somniadora lectora que es creu que les fades existeixen.

Mercedes (Maribel Verdú) és l'encarregada del servei de la gran masada on viu el capità i el petit regiment al seu càrrec i també és germana d'un dels membres de la resistència, malgrat amagui aquesta condició.

Ofelia descobreix, seguint a les fades, un laberint en el qual coneix un Fauno qui li proposa superar tres proves abans de la lluna plena per a convertir-se en una princesa d'un regne màgic.

La pel.lícula barreja la realitat de la postguerra, repetidament mostrada en el cinema espanyols dels últims vint anys, amb la història fantàstica que viu Ofèlia. Finalment realitat i fantasia es fonen en un únic món d'iniciació, vida i mort.

El director d'aquesta coproducció hispanomexicana és el mexicà Guillermo del Toro i després d'haver rebut set guardons en els Premis Goya 2007 va obtenir 3 Oscars de Hollywood a la millor fotografia, maquillatge i direcció artística.

THE RIFLES

Banda de rock britànic de Walthamstow, ciutat al norest de Londres. Fortament influida pel mític grup The Clash recull en la seva música tot el regust del millor britpop. Cançons directes i energètiques com l'escopetada d'un rifle. Així són ells, "The Rifles".

El seu àlbum de debut és de l'any 2006 i es titula "No love lost" on podeu trobar cançons com "Local Boy" o "When I'm alone". Podeu veure'ls i escoltar-los a http://www.youtube.com/watch?v=CG708rDGMOY&mode=related&search=.

THE KOOKS

Més música british. Que hi farem, m'agrada. Aquest quartet ens arriba des de Brighton (imatge adjunta) una ciutat del sud d'Anglaterra famosa per la seva vida nocturna i on totes les setmanes hi ha concerts i actuacions de Dj's a banda de les més multitudinàries mogudes que es fan a l'estiu com el Brighton Festival que pot aplegar a més d'un milió de persones agrupades en un espai al llarg de 2 milles.

El seu primer àlbum , "Inside in/inside out" és de l'any 2006 i va vendre més d'un milió de discs a Anglaterra. Moltes cançons són fresques i directes, píndoles pop amb melodies agradables ( com "Naive") i com no podia ser d'altra manera, de curta durada (perquè allargar un tema als quatre minuts si en tres ja està tot dit). Algun tema té inspiració "reggae" com "Time awaits" amb rastres del grup "The Police".

Si escoltes totes les cançons notaràs múltiples influències de la millor tradició musical britànica. Un bon àlbum. Podeu veure un video del seu directe a http://www.youtube.com/watch?v=kbcAVXYXxhM&mode=related&search=

RÀDIO A LA CARTA: LAST.FM

Que passaria si poguessim escollir les cançons que emet una emisora de ràdio d'acord amb els nostres gustos musicals o les apetències del moment? Això existeix. Es diu Last.Fm i és una ràdio per internet.

S'accedeix a la URL www.lastfm.es i després de baixar un petit programa-reproductor podem complir els nostres desitjos. Si a mi m'agrada per exemple el grup The Strokes, escric el nom del grup, escoltaré alguna de les seves cançons i quan s'acabi...oh, oh, per art de màgia escoltaré de forma encadenada cançons d'altres grups que fan música semblant al del grup escollit inicialment. Podré també escollir cada vegada un grup diferent, però si vull que treballi last.fm ella em ficarà la música de forma totalment gratuïta.

Es parla de que és una amenaça per les radiofòrmules: tindràs música gratis i de qualitat ajustada al teu gust. Sembla que Viacom, propietaris de la MTV, està plantejant-se comprar el portal.

Però també és una ràdio participativa ja que els usuaris es poden registrar i pots formar part d'un grup d'usuaris que tenen uns perfils de gustos pareguts al teu. A més amb el reproductor que descarregues pots recomanar una cançó a un amic, pots seleccionar-la com a favorita o la pots prohibir i d'aquesta manera ja no la tornaràs a escoltar. Les teves eleccions queden marcades al teu perfil. És una eina multimèdia totalment recomanable.

THE PIGEON DETECTIVES

Leeds és una ciutat del nord d'Anglaterra que té uns 400.000 Habitants i un àrea d'influència d'una 700.000 habitants on hi ha molta activitat musical. D'allí han sorgit grups com The Wedding present, Embrace o The Kaiserchiefs per destacar-ne els més famosos. D'un poblet proper a Leeds, Rothwell, són els The Pigeon Detectives.

La formació va naixer l'any 2002 i es troba actualment enregistrant el seu primer àlbum complet. Amb anterioritat ja havien editat diversos singles de les seves cançons "I found out", "You know I love you" o "Romantic type".

Són una banda de rock britànic que fa cançons curtes i fresques carregades de so de guitarra elèctrica, amb molt de ritme i melodies. Els amants dels concerts d'estiu, FIB i SUMMERCASE, els podrà veure tot segur i crec que en sentirem parlar bastant d'aquest grup. Temps al temps. Són molts joves. Si voleu escoltar alguna de les seves cançons podeu clicar a l'enllaç.

http://www.thepigeondetectives.com/music.htm

"HIJOS DE LOS HOMBRES"

Regne Unit, any 2027. Acaba de morir l'última persona que havia nascut al món. Tenia divuit anys. Una societat policíaca i militar en un país imperialista no impedeixen que la desesperació, la violència i el caos campin pels carrers de la ciutat i més encara en el camp. Els immigrants són engabiats i deportats sistemàticament de forma totalment inhumana.

Basada en una obra literària de ciència ficció de l'autor americà PD James publicada l'any 1992 aquesta pel.lícula va estar dirigida pel mexicà Alfonso Cuaron i té com a actors principals a Clive Owen, Julianne Moore i Michael Caine, aquest últim amb un paper que s'aparta dels papers de gentleman britànic al que ens té acostumat.

El continent és visualment impactant, malgrat no s'utilitzen en excés els efectes especials i té alguns plans seqüència tècnicament perfectes.

El contingut, malgrat el plantejament argumental pugui semblar que obri la porta a un bon guió, no acaba d'estar a l'altura de les imatges. Alguns personatges i alguns temes es tracten a pinzellades (que va fer deixar l'activisme terrorista a Theo i fer-lo convertir en un buròcrata?, quin és l'objectiu final de la banda dels peixos?, com és possible que després de tants anys d'infertilitat de la raça humana una dona, immigrant de raça negra, torni a quedar embarassada?).

Una pel.lícula molt negra que no es apta per veure en un dia trist.

ALEX TORIO: CULTURA CATALANA?

Me n'adono que a mesura que vaig fent entrades en el blog la majoria es refereixen a creacions culturals del món anglosaxó o del castellà. On és la cultura catalana us preguntareu?

No donaré la resposta però m'apropo a Catalunya i torno a donar una entrada d'un músic, Alex Torio, barceloní que composa i canta amb anglès. Profesor de matemàtiques de dia, s'ha convertit en un prolífic cantautor que ha actuat en diversos locals de Barcelona i que comença a funcionar a nivell estatal (per a la revista Rockdelux l'àlbum número 23 de l'any 2006). Ens referim a "The lame fiancée", el seu tercer enregistrament.

La seva desgarrada veu ens fa recordar a Tom Waits i a Leonard Cohen. Fusió de jazz, folk i rock, els seus temes traspuen melancolia. Podeu escoltar un dels seus temes a http://www.sinnamonrecords.com/video/alextorio_01_hi.html#

Algú es preguntarà, perquè un barceloní fa música en anglès? Jo li contestaria, perquè no?

PUBLICAR UN LLIBRE

Publicar un llibre i vendre'l pot ser més fàcil utilitzant les noves tecnologies. Si visiteu la URL http://www.lulu.com/es trobareu informació sobre com publicar i vendre la vostra

pròpia creació literària, calendaris, música o fotografies.

El procés resumit seria el següent. Primer caldria escriure una informació sobre el producte per tal que els compradors el trobessin i el coneguessin fàcilment. Després cal pujar un arxiu PDF o de procesador de texte al portal. Tries el tipus d'enquadernació, tapa de pasta blana o de pasta dura, o si és en blanc i negre o també utilitzaràs el color. Pots enviar l'arxiu que vols per a la portada o pots escollir d'entre algunes imatges que ells t'ofereixen. Finalment cal fixar el preu final del llibre que inclogui els teus drets d'autor.

La pàgina té una calculadora que et permet conèixer el preu del llibre que vols publicar, fiques el tipus d'edició (tamany i tipus de tapa i tintes), el número de pàgines i el número d'exemplars i et diu el preu de l'encàrrec.

Ja ho sabeu. Ara tan sols us falta escriure el llibre!

DREAMGIRLS

Pel.lícula musical que va tenir 8 nominacions per als oscars del 2007 i finalment se'n endugué dos: el de millor actriu secundària (Jennifer Hudson) i el millor so.

Am un guió que no acaba de ser rodó basat en una història de superació personal i que mostra el preu que s'ha de pagar per arribar a la fama, els amants de la música negra dels seixanta i setanta gaudiran amb una posada en escena i unes coreografies atractives i un conjunt d'actors que funcionen malgrat els seus diferents registres interpretatius: Jamie Foxx, Eddie Murphy, la cantant Beyoncé, DAnny Glover i Jennifer Hudson, arribada del programa American Idol, la versió americana d'Operación Triunfo.

Les dreametes, convertides quan deixen de ser unes coristes en les Dreams sembla que s'inspiren en el grup musical de les Supremes i en la cantant Diana Ross, cosa que es fa força evident en una escena on Beyoncé recorda a aquella interpretant un tema d'estil música disco dels anys 70 que la va fer famosa i que podeu comprovar en la fotografia d'aquesta entrada.

Un repertori de cançons que ens ofereixen una molt bona banda sonora i del qual en podeu fer un tast en http://www.dreamgirls-lapelicula.es/

LA VIDA DELS ALTRES

L'Oscar 2007 a la millor pel.lícula estrangera és l'opera prima
de Florian Henckel von Donnersmar.

A cavall entre el thriller policiac i el drama, està ambientada en els últims anys de l'antiga República Democràtica d'Alemanya abans de la caiguda del mur de Berlín i s'encarrega d'explicar-nos a traves d'una història concreta l'espionatge sistemàtic de la població del país que realitzava la Stasi. En aquell règim qualsevol persona podia ser suspitosa de desafecció política.

La investigació sobre un autor de teatre, Dreymanm, aparentment fidel i amb bona consideració fins aquell moment per les autoritats polítiques, ens mostra com la barrera entre el bé i el mal és fàcil de traspasar.

L'actriu i amant de l'autor de teatre arriba ser la confident de la policia per no quedar apartada de l'escena teatral i solucionar a l'hora els seus problemes de consum il.legal de psicofarmacs.

Un capità de l'Stasi se n'encarregarà de les escoltes telefòniques i de l'interior de la vivenda. D'aquesta forma descobrirà la vida íntima de la parella i de forma progresiva anirà canviant la seva posició moral. Mentre que és agent de l'Estat i el seu uniforme ja no li compensa la soletat en la que viu passarà a ocultar aspectes incriminatoris que no seran recollits en els informes oficials que s'escriuen in situ amb màquina d'escriure minut a minut, dia a dia.

Ministres amb baixes pasions, superiors que fan acudits cruels sobre Erik Honecker, un director teatral en la llista negra des de fa set anys, una veïna amenaçada de que la seva filla no seguirà estudiant Medicina si revela que l'autor teatral està sotmès a espionatge ens situen en un ambient de sordidesa on les vides i els ambients són totalment grisos (la fotografia contribueix també a crear aquesta sensació).

Una pel.lícula que amb un ritme reposat i sense accions trepidants deixa pasar uns bons 137 minuts de gaudiment i que ens ha de permetre reflexionar sobre quina és la nostra postura davant la vida.

INES DEL ALMA MIA

L'últim llibre de l'escriptora xilena Isabel Allende és una novel.la de ficció històrica basada en la vida d'Inès Suarez una dona pionera en la conquesta de l'actual Xile. Nascuda a Extremadura, com no podia ser d'altra manera ja que aquesta zona va donar molts de personatges que van obrir el continent americà als pobladors i interessos espanyols (Cortès, Pizarro, Valdivia, etc), Inès creua l'Atlàntic a la recerca del seu marit que havia fet el mateix camí uns anys abans però també per una necessitat de canviar de vida, d'obrir nous horitzons ( ja no tornarà mai més a Espanya).

Narrada a la seva filla quan Inès ja té setanta anys i una vida plena de violència, treball, privacions però també d'amor i lliurament als altres (impulsora de menjadors per a pobres, hospitals i escoles) ens porta al segle XVI quan unes persones amb voluntat de riquesa i descobriment de nous territoris inicien un viatge des del Perú, amb permís de Pizarro, cap al Sud, cap a l'actual Xile. La fundació de les ciutats de Santiago i Valdívia, els enfrontaments amb els indis maputxe, les dures condicions de vida, la crueltat dels soldats espanyols seguida per la dels propis indígenes en una espiral de violència com no podia ser d'altra manera, l'ambició de riquesa, el trencament de moltes de les rígides normes socials del país on van naixer ens fan avançar en una èpica història narrada per una autora que a aquestes alçades poc ens té que demostrar però que a l'hora es troba amb dificultats per superar alguna de les seves obres anteriors.

Una novel.la entretinguda que ens serveix per apropar-nos a la conquesta de Xile un país que ens és ben desconegut si ens fem aquestes preguntes: Que sabem d'aquest país? Coneixem a algun xilè?