SHAKIRA AL PALAU SANT JORDI

Amb les entrades esgotades des de feia mesos, la cantant Shakira va actuar ahir al Palau Sant Jordi de Barcelona amb el recinte ple de gom a gom (18.000 localitats).

El concert va començar amb aproximadament 20 minuts de retard sobre l'hora prevista, amb el palau a fosques il.luminat pels telèfons mòbils i els flashos de les càmeres que volien captar la imatge de l'artista que va recórrer de forma arriscada, vestida amb un vestit rosa fúcsia que li tapava el cap, un passadís des d'un lateral del palau fins una pasarel.la situada com annex a l'escenari principal.

La cantant Shakira és un fenòmen de masses que aglutina públics molt diversos com recordaven avui les cròniques dels diaris El Periódico i la Vanguardia, on el primer feia referència a un pùblic" barreja d'homes i dones; adults, adolescents i nens", mentre el segon feia referència a una "audiència intergeneracional com en poques ocasions /avis de jubilosa aparença, pares saltarins i fills de curta edat) i socialment transversal".

La colombiana va parlar d'una forma fluïda el català i és que la colombiana ens va recordar que té arrels catalanes ja que el seu segon cognom es diu Ripoll i passa temporades a la ciutat de Barcelona (Per la tarda havia fet una roda de premsa per presentar l'espot nadalenc de Freixenet).

La cantant no va parar de moure's per tot el llarg de l'escenari durant les cançons més animades, pasarel.la inclosa, mentre de tant en tant sacsejava la seva rossa melena al més pur estil rock and roll i movia els seus malucs, cintura i panxa al més pur estil Bollywood, moviments que li han donat una personalitat artística força definida.

El repertori va incloure clàssics i, com no podia ser d'altra manera, cançons del seu nou disc Sale el Sol, on hi ha algunes cançons amb ritmes musicals de regaeton (Gordita- "esto a ti te va a calentar qué") on el volum de so es feia gairebé insuportable.

Una de les coses que em va cridar més l'atenció és que moltes noies cridaven reiteradament "guapa" a la cantant, en els moments en que la tenien ben a prop a la passarel·la.

Tot el públic es va entregar a l'espectacle, durant prop de 2 hores, moment en què va finalitzar el concert amb l'inefable Waka Waka, cançó de referència del passat mundial de futbol de Sudàfrica que va començar amb un vídeo a la pantalla gegant amb nens de raça negra explicant que volien ser de grans i acaben empastifant-se mans i cares amb pols de colors.

Acabat el show i enceses les llums del palau la gent va continuar ballant durant una estona al ritme d'una cançó de la cantant que sonava pels equips de so i s'acomiadava de l'espectacle amb el convenciment d'haver passat una molt bona vesprada.

ELTON JOHN AL PALAU SANT JORDI

Després de sis anys sense actuar a Barcelona, el dimarts passat el cantant Elton John va actuar al Palau Sant Jordi dins de la seva gira mundial anomenada The red piano.

Sense cançons noves des de l'any 2006 en què va treure al mercat el seu àlbum The Captain and The Kid, Elton John va fer un repàs amb 20 cançons a la seva ampla producció musical.

Va començar amb la rítimica Bennie and The Jets, seguida per Philadelphia Freedom, Believe i Rocket Man.

Amb una escenografia molt apropiada a la imatge pública extravagant del cantant i disenyada pel seu amic David La Chapelle vam poder veure diferents moments com l'inici amb unes lletres gegants penjades amb el nom del cantant, en Believe unes gegants roses roiges unflables flanquejaven l'escenari i d'altres efectes que us relataré més endavant.

Acabada Rocket Man, un moment de tranquilil.litat amb Daniel, dedicada a un periodista seqüestrat i assassinat al Pakistan, en Daniel Pearl.

El concert va continuar amb cançons dels anys 80, però especialment dels anys 70 com per exemple Somebody saved my life tonight de l'àlbum Captain Fantastic i Goodbye yellow brick road.

Moments de ritme alternats amb moments de cançons lentes i intimitat com per exemple Nikita interpretada en solitari pel músic o Candle on the Wind amb imatges de video de l'artista Marylin Monroe, musa originària d'aquesta cançó mundialment famosa per l'enterrament de Lady Di.

La traca final va distreure el públic amb globus mentre dos gegantins pits s'unflaven en el sostre del palau, seguit per la unflada de gegantines cames de dona amb mitjans i sabates, un plàtan erecte flanquejat de dues cireres i un plàtan mig pelat i mentre sonaven Bitch is back, I'm still standing i Saturday night's alright for fighting, moment en què vora trenta persones del públic van ser invitades per la organització a pujar a l'escenari i que van acabant rodejant el piano mentre tocava el cantant.

Ben arropat per cinc músics, entre ells dos veterans membres com el bateria Nigel Olsson i el guitarrista Davey Johnstone amb la seva llarga melena blanca, ens va donar dues hores d'un repertori carregat de hits i presidit per un piano de cua vermell de la casa Yamaha.

Un dels grans de la música pop que he vist en directe als seus seixanta dos anys.

COLDPLAY A BARCELONA

Un cel tapat que deixava caure algun borrim d'aigua no va deixar veure la lluna plena fins gairebé el final del concert de Coldplay que es va celebrar ahir per la nit a l'Estadi Olímpic de Barcelona.

Amb les entrades esgotades des del mes d'abril d'enguany, l'estadi es va omplir de gom a gom amb prop de 65.000 persones que van desbordar a l'organització en els accesos, amb monumentals cues per entrar i que van provocar que el concert comences amb 20 minuts de retard, doncs no hi havia pogut entrar tothom a les 21.30.

Coldplay és un grup que amb quatre LP's al mercat, l'últim d'ells de l'any 2008 titulat Viva la vida or death ant all his friends, s'ha guanyat el fervor del públic, aconseguint amb pocs anys i una relativa escassa producció, que els seus directes ompleixen estadis, cosa a l'abast de molts pocs artistes, alguns d'ells consagrats per molts més anys de trajectòria musical.

Amb un montatge no gaire espectacular (encara tinc a la memòria l'escenari del concert d'U2 al Camp Nou del dia 2 de juliol d'enguany) el concert va durar un poc menys de 2 hores amb falles de so que van fer que el cantant Chris Martin demanés disculpes i prometés el repartiment d'un CD amb un inédit concert en viu del grup, que jo no vaig veure.

Amb intervencions amb castellà i una en català (Bono d'U2 que tant d'amor prodiga a Barcelona no va dir en el seu concert ni un trist "bona nit") i una escenografia preparada per la gravació anunciada d'un DVD del directe, amb pirotècnia, confetis, globus grocs volejats pels espectadors en la canço Yellow, tres onades a les grades amb la llum de les pantalles dels telèfons mòbils impulsades per les indicacions del cantant, dos blocs de cançons en acústic amb Chris Martin tocant el piano i un Billi Jean, també acústic, que va provocar el deliri dels espectadors totalment entregats i que van reclamar els bisos corejant la melodia de la canço Viva la Vida, omnipresent en reportatges de televisió i victòries d'enguany del Barça i que en sortir del concert es podia escoltar per tot arreu, cantada amb més o menys fortuna.

Avui he llegit diferents crítiques del concert, n'enllaço algunes, i la que he trobat més ajustada al meu parer és la del diari digital de la Vanguàrdia. No sé si serà que em faig vell o es que és difícil que em venguin una "moto".

Us deixo un enregistrament de la interpretació de la cançó Yellow. Perdoneu la deficiència de la imatge i del so, però el meu aparell no dona per més.

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20090905/53778716174/65.000-incondicionales-arropan-a-coldplay-en-el-estadio-olimpico.html

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Coldplay/reyes/estadio/elpepicul/20090905elpepicul_8/Tes

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20090905/coldplay-encandila-barcelona/579253.shtml

PASTORA I FANGORIA AL CAMBRIROCK 2008

Dissabte passat vam anar fins Cambrils per veure un magnífic concert (i gratuït) en el marc del cicle de concerts celebrats en aquesta bonica ciutat de la Costa Daurada entre els dies 20 i 24 d'agost.

Poc abans de les onze va començar l'actuació del grup Pandora qui compta amb tres discs en el mercat, Pastora, la Vida Moderna i Circuitos de lujo (aquest últim editat enguany sota la coproducció de Brian Sperber -Moby, The Wannadies o Dinosaur Jr).

Aquest grup barceloní, molt conegut per la cançó "no me llames Dolores llamame Lola" (que en part els ha beneficiat i en part els ha perjudicat ja que molta gent pensa que són un grup d'una sola cançó) tenen un molt bon directe i unes cuidades cançons que barrejen l'acústic i l'electrònic amb molts de matisos en els seus arranjaments musicals. A més a més, com ja ho fan d'acompanyament dels seus discs, en directe compten amb la colaboració de Pauet Riba, que entre d'altres coses dibuixa sobre l'escenari i amb l'ajut d'una càmera posa escenes del propi concert en una pantalla de fons tractada gràficament amb programes informàtics. Un concert càlid, potent i sensual.

En acabar Pandora, canvi d'escenari, i començament de l'actuació de la reina del pop electrònic al nostre país, Alaska, qui des de principis dels 90 funciona sota la marca Fangoria. Aquest grup ja el vaig poder veure l'any passat a les festes de Santa Tecla de Tarragona i et permeten veure la melena taronja d'Alaska movent-se per l'escenari en companyia d'una parella de travestits de talla gran. El concert també em va agradar - amb canvi d'escenari al mig de l'actuació- però et deixa un regust de música enllaunada en no disposar de bateria i amb la poca presència musical de dues guitarres que de vegades semblen més figurants que músics.

En acabar l'actuació dels dos grups encara hi havia més festa amb l'incombustible Ximo Bayo (però nosaltres vam plegar).

Una bona iniciativa de l'Ajuntament de Cambrils als responsables del qual felicito des d'aqui. Sumar en un sol concert aquests dos grups de categoria és una cosa que no es pot veure sovint.

Quan penso que a Tortosa no han vingut mai aquests grups i la programació musical de les Festes de la Cinta en els últims anys em posso trist. A veure quan els responsables de les Festes de la Cinta ens programen concerts de primera i no ens cal anar a veure'ls a Tarragona o Cambrils.

FACTO DELAFÉ Y LAS FLORES AZULES

Ahir dissabte van actuar al pub Cool de Tortosa el grup Facto delafé y las flores azules. Aquest grup barceloní format l'any 2002 per Marc Barrachina (Facto), teclats, bases i seqüenciadors, Oscar d'Aniello (Delafé), veu i Helena Miquel (Las Flores del Mal), tenen ja dos àlbums, "vs el Monstruo de las Ramblas" i "La luz de la Mañana". Si mires la seva pàgina a myspace pots veure que d'aquí al mes de desembre tenen una nodrida llista d'actuacions arreu d'Espanya, per alguna cosa serà.

I es que tenen un bon directe, creen un ambient càlid, fresc i rítmic amb les seves veus dolces amb cadència de hip-hop parafrasejat sobre unes bases rítmiques pop, soul i electròniques senzilles.

L'any 2004 la seva cançó "Mar, el poder del mar" va ser escollida cancço del mes en el programa Disco Grande de l'emissora RNE Radio 3.

Els seus videos musicals estan en consonança amb la seva música. Són videos frescos, jovenívols i desenfadats. Podeu veure el video de la seva cancó indios del seu últim àlbum a http://www.youtube.com/watch?v=gAsWbN8F1O8.

Com dien ells, Dale gas!! Es natural y es bueno.

Felicitats a la Sala Cool per portar-los a Tortosa.

THE POLICE VA TORNAR A BARCELONA

Diu la dita que més val tard que mai. El dia 27 de setembre després de 21 anys d'haver-se desfet el grup, The Police va tornar a l'estadi olímpic de Barcelona. La expectació era màxima ja que era l'únic concert a Espanya i les entrades s'havien exhaurit el primer dia de posar-se a la venda.

Aquest sistema d'anunciar amb antelació el dia concret en què es posaran a la venda les entrades d'un concert molt esperat fa que tothom es tiri com un boig a fer la seva compra i d'aquesta manera passa l'inevitable i és que s'esgoten en temps record les entrades disponibles. Bona feina per als promotors que d'aquesta manera ja ho tenen tot venut i cobrat amb mesos d'antelació al concert i mala feina per a aquells que s'encantin. Els revendes sempre intenten fer el seu agost, però pel que vaig veure tres quarts d'hora abans del concert hi havia força gent venent les entrades fins i tot per sota del seu preu de cost. Mal negoci doncs, nois de la revenda. Això us passa per acaparadors.

Abans del concert policíac va tocar el grup Fiction Plane encapçalat per Joe Summer, fill de l'Sting, el qual no vaig escoltar ja que vam arribar justets de temps.

Amb una mica de retard sobre l'horari previst i que va permetre que s'anés omplint l'estadi (molta gent va arribar amb el temps força just ) va començar l'espectacle.

Damunt l'escenari tan sols estava el trio format per l'Sting, el bateria Steward Copeland i el guitarrista Andy Summers. Com si no hagués passat el temps....però si, que havia passat. Hi havia gent de totes les edats però majoritàriament gent d'entre 30 i 40 anys d'edat i també de bastant més veterans i és que no hem d'oblidar que el grup es va començar a donar a conèixer a finals de la dècada dels setanta. Ja han passat uns quants anys, mare meva!!

Unes grans pantalles permetien veure de més a prop els músics que van anar desgranant totes les cançons més famoses del seu repertori. La gent, com sòl ser habitual en aquests concerts multitudinaris estava totalment disposat a cantar, ballar, palmejar i passar-s'ho bé.

Sting, molt ben posat dalt de l'escenari amb la seva camiseta blanca sense mànigues semblava que havia fet un pacte amb el dimoni. Sembla que per ell no hagin passat els anys. L'Andy Summers, té 64 anys, reflectia millor la seva edat, però que he de dir... allí al peu del canó.

Personalment el concert em va agradar força però vaig trobar que malgrat que ens enlluernessin amb tota una colla de efectes visuals amb moltíssims wats de llum en acció, els músics semblava que anaven fent, a la seva, com si estiguessin d'assaig i és que van interactuar molt poc amb el públic, amb un fred i solitari bona nit Barcelona i la presentacio dels dos companys per part de l'Sting.

Han passat per Espanya uns músics molt professionals que han pogut tornar a omplir bé els seus comptes corrents. L'anècdota és que després per Barcelona vaig passar per la porta d'un restaurant al carrer Pau Clarís on hi havíen aparcades en doble fila tres limousines blanques. Eren ells, una limousina quilomètrica per cadascú que així ningú es baralla perquè li apreten els genolls. Però llavors quan veig aquests cantants defensant nobles i filantròpiques causes humanitàries no puc evitar de no creure-me'ls. Sóc així de malfiat.

MANÀ A BARCELONA

El passat 26 de juny el grup mexicà Manà va actuar al Palau Sant Jordi de Barcelona. Amb les entrades esgotades des de feia molts de dies, la gent va anar omplint poc a poc el Palau. Si observaves el públic podies comprovar que la seva música agrada a persones de diferents edats ja que hom podia veure gent molt jove i entusiasta fins a gent bastant més granadeta.

El concert va començar amb retard i va tenir una duració de més de dues hores on se'ns va oferir un ample repertori de les seves cançons, des de les més rockeres fins a les balades, des de les més noves del seu últim àlbum "Labios Compartidos" fins els temes més clàsics.

La banda que tocava amb set músics damunt l'escenari ens va deleitar amb la seva música i amb diversos efectes escenogràfics, audiovisuals i pirotècnics. El bateria Àlex Gonzàlez, com si estéssim en un concert de la millor tradició rockera, ens va fer gaudir d'un solo de bateria on va mostrar el seu virtuosisme i amples capacitats de "showman". Una de les balades va ser un duo acústic amb els músics aseguts en un sofà roig acompanyats per una joveneta que van fer pujar d'entre el públic i que estava més que emocionada per poder estar amb els seus ídols, tot bebent unes copes de vi negre.

En acabar el concert la gent va buidar el Palau i a la sortida podies escoltar els diferents comentaris que feia la gent. El comentari que més vaig escoltar va ser que havíen fet un bon concert però que no havia estat el millor. No vaig gosar preguntar el perquè. Suposo que devia ser gent amb suficients elements per poder fer la comparació. Com jo no podia comparar, pel fet que era la primera vegada que assistia a un dels seus concerts, em vaig quedar amb la sensació d'haver viscut un bon concert.