TIR DE GRÀCIA

Letònia és un país banyat pel mar Bàltic que actualment té poc més de 2 milions d'habitants. En la seva història  ha tingut dominacions de diferent països  propers com  Alemanya, Suècia, Polònia i Rússia.

Aprofitant la  guerra civil russa  que es va iniciar l'any 1917 entre els boltxevics i el seu exèrcit roig i els militars de l'ex-exércit zarista i altres opositors agrupats sota el Moviment Blanc, Letònia va assolir la seva independència a l'any 1918, un cop acabada la primera guerra mundial.

Aquesta independència va suposar, però,  l'inici d'un període caòtic que va provocar que a l'any 1919 hi haguessin tres governs: El de Karlis Ulmanis amb el suport de la  Gran Bretanya; Peteris Stucka  que va proclamar la república soviètica de Letònia, amb el suport de l'Exèrcit  roig rus i que va ocupar la major part del país i el govern de Andrievs Niedra, que suposava un govern satèlit d'Alemanya.

En aquest context és on es desenvolupa la  coproducció  franco-alemanya  Tir de Gràcia dirigida  l'any 1976 per Volker Schlondorff .

Es tracta d'un drama rodat en blanc i negre  que narra la relació frustrada entre una dona jove aristòcrata interpretada per Margarethe von Trotta i un oficial prusià sexual i afectivament  reprimit. La noia es declara al militar però és rebutjada per aquest pel  seu exagerat  sentit del deure.  Això provocarà  que la dona en un entorn de guerra  es deixa portar per la promiscuïtat amb altres militars i la col·laboració amb els partidaris del moviment soviètic. 

Finalment, l'oficial portarà el seu sentit del deure fins les últimes conseqüències, en una mostra del caràcter rígid i amb un elevat sentit kantià del deure d'un oficial  alemany que ens remetrà inevitablement a les atrocitats que es van cometre en la Segona Guerra Mundial per part de l'exércit nazi, amb  elements fortament disciplinats i acrítics. El deure no es qüestiona: és simplement el deure.

Nota filmaffinity: 6,5

Nota personal:  6

Fotografia: Riga, capital de Letònia.

CICLOCROSS A IGORRE

De vacances pel País Basc en el passat pont, anàvem de Vitòria a Bilbao per la carretera N-240, i en un moment determinat varem observar que hi havia molta gent en un poble. Vam agafar la sortida i vam comprovar que el poble es deia Igorre. Vam aparcar el cotxe i ens vam adreçar per un carrer cap un control  de pas on ens van informar que es celebrava una prova de la copa del món de l'especialitat i que el preu de l'entrada eren 10 euros. Vam pagar per  veure-ho. 

Es tractava del XXXV Ciclocross internacional d'Igorre i el circuit estava en el barri d'Olabarri d'aquest municipi. Quan era adolescent veia a la televisió proves de ciclocross i sempre  vaig admirar  aquells esportistes que acabaven tots enfangat i que pedalejaven dificultosament per circuits impracticables que els obligava en moltes ocasions a ficar-se la bicicleta al coll i córrer per pujar per costes on l'adherència no permetia la pedalada. 

La carrera va ser guanyada pel belga Kevin Pauwels que d'aquesta manera també lidera el campionat del món, en una classificació on 6 dels 10 primers classificats són belgues i on el primer espanyol és el basc és Egoitz Murgoitio.

Fotografia de l'autor del blog:  Un moment de la prova

BERMEO: LA JOIA DE LA COSTA BISCAÏNA

Un dels pobles més bonics de la costa de Biscaia és Bermeo. Amb poc més de 17.000 habitants és la localitat més poblada de la comarca del Busturialdea o de l'Urdaibai, estuari del riu Oka de gran bellesa natural i qualificada com reserva de la Biosfera per la UNESCO a l'any 1984.

Bermeo és un poble que viu de manera predominant de la pesca i de la indústria conservera. És un goig passejar pel seu port i des d'allí pujar per empinades escales cap una part del seu casc històric on destaca la Torre d'Ercilla. En aquest lloc hi ha un grup escultòric denominat Han Datoz que evoca l'angoixa d'una família que espera el retorn dels homes de la mar i recorda una monumental galerna que el dia 12 d'agost de 1912 va provocar al menys 142 morts i va deixar un únic supervivent en la mar, Juan Daniel Escurza patró d'un dels vaixells.

Per la carretera de la costa que discorre entre Bakio i Bermeo destaca l'ermita de San Juan de Gaztegaluche situada damunt d'una petita illa de roca davant de l'abrupta costa biscaïna. Un altre dia en parlaré d'aquesta ermita perquè mereix la pena.

Fotografia: Bermeo, de l'autor del blog.

EL MERCAT DE L'AMETLLA DE VITÒRIA

Tots els matins del primer dissabte de cada mes, es celebra al centre històric de Vitòria el tradicional mercat de l'ametlla amb més d'un centenar de parades que venen fonamentalment productes alimentaris com per exemple formatge idiazabal, embotits, pa i pastes, mel, joies i artesania, roba, etc.

El mercat es situa principalment als carrers Cuchilleria, Correria, cuesta de San Francisco i Plazuela de Santo Domingo i està lligat amb l'obertura de portes de les restes de la muralla medieval de la ciutat i l'anomenada ruta de les barriques, on una desena de bars ofereixen un pintxo i un pote (un got de beguda) pel preu d'un euro i mig, cosa que provoca una gran animació en el centre de la ciutat.

Em pregunto perquè aquest tipus d'iniciatives no sovinteixen a Catalunya més enllà de la celebració de fires aïllades en molts pobles que estan dedicades a temàtiques diverses i on els productes de menjar sempre hi són presents. Poder passejar pel centre històric de la teva ciutat mirant parades i fent unes picadetes segur que és una cosa que li agrada a molta gent.

LA VALL DEL RIU BRUGENT

Ahir vam estar d'excursió per terres de les comarques del Baix Camp, l'Alt Camp i el Priorat.

A Reus agafes la carretera C-14 en direcció a Montblanc. A l'alçada del poble de la Riba, gires a la dreta per entrar al poble de la Riba i agafar la carretera TV-7044 en direcció a Farena.

A la Riba és on desemboca el riu Brogent en el riu Francolí.

Resseguint una estreta carretera plena de corbes, ens endinsem a la vall d'aquest riu pujant i pujant muntanya amunt, deixant al riu en la major part del recorregut en el fons de la vall.

El primer poble que trobem és Farena, un petit poble a 610 metres d'alçada a 13 quilómetres de la Riba i que té d'acord amb l'INE 46 habitants censats i on pots gaudir d'una calma absoluta enmig de les muntanyes i els boscos. El poble està molt cuidat i pots passejar pels seus carrers empedrats i gaudir dels seus pocs carrers amb cases construïdes amb pedra. A Farena vam aprofitar per esmorçar al petit restaurant Brugent, de tracte i menjar completament casolans, decoració rústica i amb la companyia d'una llar de foc encesa.

Després varem continuar per la carretera TV-7044 i en arribar a una cruilla, si gires a l'esquerra vas a Montral, municipi al qual pertany el petit poble de Farena i si gires a la dreta vas a Capafonts.

Vam enfilar cap a Capafonts, un poble ben bonic enfilat damunt del turó amb la omnipresència de la seva església i on vam aprofitar per comprar embotits a la carnisseria. La llonganissa està feta tan sols amb carn de porc, sal i pebre, sense cap aditiu. És per aquest motiu que la llonganissa quan s'asseca es va enfosquint i perd aquell to rosat que sempre conservarà l'embotit preparat amb nitrats.

Tot just a l'entrada del poble, al peu del turó, hi ha un trencall a l'esquerra que et porta a la font de la Llúdriga. Després d'uns 5 minuts de cotxe, arribes a una cadena on has d'aparcar el cotxe. Enmig d'un bosc d'alzines i boixos continues el camí de terra i al cap d'una petita estona trobes una bifurcació. Si agafes el camí de l'esquerra en direcció a les Tosques baixaràs cap al riu Brugent i podràs resseguir-lo per una sendera des d'on gaudiràs de tolls i salts d'una aigua completament transparent i en direcció a la font de la llúdriga. Tot plegat són uns 10 minuts de caminar fins la font, que no té està senyalitzada doncs és un brollador d'aigua que surt del terra i on es veu una petita obra de captació, doncs el poble de Capafonts té la seva aigua d'abastament presa directament d'aquest manantial. Tot un luxe! Prop de la font, també podeu agafar un camí que va a la Mussara i on en un trencant podeu anar a la cova de les Gralles, un gran refugi de pedra situat a poc més de 900 metres d'alçada.

Més tard, vam enfilar cap a Prades, poble preciós amb la majoria de cases construïdes amb la pedra rogenca de la zona i a 960 metres d'altitud on vam dinar en el restaurant l'Estanc situat al número 9 de la plaça major de Prades i on vam menjar de categoria.

Fotografia: Petit salt d'aigua del riu Brugent feta per l'autor del blog.

EXPOSICIÓ D'ANTONIO LÓPEZ A BILBAO

Acabo d'arribar de passar uns dies al País Basc i aprofitaré per penjar unes entrades.

A Bilbao varem visitar el Museu de Belles Arts de Bilbao que conté obres que van des de l'època del romànic i el gòtic fins l'art contemporani. Una bona selecció d'obres on destaquen la pintura de l'escola espanyola i una bona representació d'artistes bascos com Ignacio Zuloaga, Gustavo de Maeztu, els germans Ramon i Valentín de Zubiaurre o l'escultor Quintín de Torre.

Com a anècdota caldria dir que hi ha exposat un impressionat retaule titulat dels set goigs de la Verge Maria del pintor Pere Nicolau, datat de l'any 1398 i adquirit pel museu a l'any 1934. Segons la guia del museu, aquest retaule procedeix de Tortosa sense donar més explicacions de com va arribar a ser propietat del Museu.

A més a més, el museu exhibeix una exposició temporal del pintor Antonio López fins el 22 de gener del 2012. López és possiblement junt a Miquel Barceló el pintor espanyol amb més projecció internacional i s'ha caracteritzat per una obra no gaire prolífica però de gran notorietat.

López va explicar mundialment el seu procés lent de creació en la pel.lícula el sol del membrillo del dirigida l'any 1992 per Victor Erice. En la exposició es poden veure diferents paisatges de la ciutat de Madrid en gran format i escultures, rama artística en la que López també és un virtuós definidor de la figura humana. Molt recomanable.