EL PREU DE LA FAM

La dècada dels anys 40 i 50 del segle passat, coneguts com els anys de la postguerra, suposen un dels episodis més negres de la nostra història recent.

Editat per Ara Llibres, El preu de la Fam/L'estraperlo a la Catalunya de la postguerra de l'escriptora Laura de Andrés Creus, és una novel.la periodística que vol retratar la vida dels anys immediats a l'acabament de la guerra civil espanyola, fonamentalment a la ciutat de Barcelona.

La persecució política immediata a l'acabament de la guerra civil; l'extensió de la cartilla de racionament, les cues i la picaresca en el nombre de persones que formaven la família; la fam, personificada amb humor per les vinyetes de Carpanta, el qual inicialment va burlar la censura, per acabar sota el seu llàpis vermell, convertint la fam del personatge en un simple apetit desaforat; la farina de blat barrejada amb farina de yuka; els sucedanis de cafè; el contraban de tabac; l'estraperlo i el naixement de noves fortunes; l'autarquia econòmica del primers temps del franquisme; l'exercici de la prostitució de les dones del cabàs, que d'aquesta manera completaven l'economia familiar per criar els seus fills; els meubles i el paper de les viudes de militars en l'explotació d'aquest tipus de negoci; les "querides" de la gent amb poder econòmic; els negocis de les autoritats polítiques franquistes; el paper de l'església; les vagues del sector tèxtil dels anys 1945 i 1946, la postura internacional respecte a govern de Franco que va ser molt diferent durant la Segona Guerra Mundial que finalitzada aquesta on la prioritat era frenar el comunisme nascut darrera el que Churchill va nomenar el teló d'acer; la utilització del gasogen davant l'escassetat d'hidrocarburs; la censura de la premsa; el NODO; els salaris de misèria; la Fiscalia de Tasas; el primers ministres tecnòcrates...

Una de les frases que més m'ha colpit del llibre, és de Francisco Franco Salgado-Araujo, cosí del Caudillo, qui assegurava en defensa de la autarquia econòmica de la Nova Espanya, que no volia "un progreso liberal, capitalista, burgués, judío, protestante, ateo y masón. Preferimos el atraso de España".

L'autora ha comptat amb el prestigiós historiador Paul Preston en el pròleg d'un amè llibre que es llegeix molt fàcilment i ens il.lustra d'una època, que comparada amb l'actual situació de crisi, ens semblarà que gaudim d'una bonança i benestar clarament superior.

SÉ EL QUE ESTÀS PENSANT

No us esparvereu, no he adquirit dots telepàtiques durant la última campanya electoral.

Amb aquest títol es va editar l'any passat l'òpera prima del nordamericà John Verdon. Es tracta d'una novel.la negra (permeteu-me que em resisteixi a utilitzar la paraula thriller que apareix a la portada) ambientada als estats de Nova York, Delaware i Connecticut.

David Gurney és un policia retirat que viu amb la seva dona en un casa de pagès al mig d'un bosc del comtat de Delaware. Un bon dia rep la carta d'un antic company de la facultat que li demana ajuda. L'home ha rebut una carta amb unes intruccions ben estranyes. Gurney intentarà desxifrar l'entrallat, però en lloc d'esclarir-lo, es veurà immers en la persecució d'un assasí en sèrie que deixa al seu pas cinc cadàvers.

La novel.la no té una acció trepidant i es va construïnt a partir del passat del propi Gurney i el seu present marcat per la relació tensa amb la seva dona amb la culpabilitat de fons per la mort del fill de la parella.

Però Gurney és molt bo i, com ja ho havia fet en anteriors ocasions, l'assassí no se'n sortirà bé. Una entretinguda història, una més, de policies i assassins ( no eren lladres?).

Us deixo un petit paràgraf que m'ha agradat:

"Cada ciutat té els seu cerca-raons: borratxos problemàtics, porcs que ho embruten tot per fer la vida impossible als veïns, sonats que obliguen les exdones a demanar ordres de protecció, imbècils que deixen que els seus gossos bordin tota la nit, guillats a qui les mares no deixen que s'acostin els seus fills".

Desitjo que no tingueu prop cap d'aquests personatges.

EL MÉS PETIT DE TOTS

Un dels records que tinc del meu avi patern és una petita figureta que em va donar quan era menut. Amb el meu avi mai vaig arribar a parlar de política doncs va morir quan jo tenia catorze anys.

Sempre he conservat aquella figura i durant molts anys sempre m'havia preguntat el significat d'aquella nen de metall negre, vestit amb roba de treball, amb el braç esquerre aixecat, el puny clos i tocat amb un capell roig que recorda una barretina.

Fa pocs temps vaig descobrir, coses d'internet, que la figura que em va donar el meu avi té nom: el més petit de tots.

Aquesta figura va ser creada l'any 1937 per l'escultor Miquel Paredes Fonollà i representa un infant vestit de milicià, amb una granota obrera i una gorra mig frígia (símbol republicà), mig barretina (símbol catalanista) i que alçava el punt mentre a l'altra ma portava una senyera (que ja no va arribar a les meves mans).

El motiu de la seva creació era una campanya d'agitació política durant la guerra civil que va engegar el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles amb el suport directe del President Companys, i que volia ser un símbol del Front d'Esquerres i d'una societat catalana que defensava la legalitat republicana.

Per desgràcia, Miquel Paredes Fonollà va tenir que viure i patir l'exili on va morir al Vallespir en la indigència a l'any 1980, com tants d'altres que es van perdent en la memòria col.lectiva del nostre poble i que tan van lluitar per defensar la democràcia.

Amb aquest nom, Lola Anglada va escriure també l'any 1937 un dels seus contes més famosos.

Per tot plegat, em fa suposar que el meu avi va conservar durant tot el franquisme aquesta figureta que va donar al seu net sense explicar-li la important significació política d'oposició al règim franquista. Moltes gràcies avi.

MANEL: UN ALTRE ÈXIT CATALÀ

Amb el seu segon disc, Deu milles per veure una bona armadura, el grup Manel ha aconseguit tornar a situar a la música cantada en català com a número 1 de l'estat espanyol, després que fa 15 anys ho aconseguís Joan Manel Serrat amb el seu disc D'un temps, d'un país.

Manel és un grup que fa una música heterogènia, diria que un pop amb arranjaments orquestrals i tocs de música tradicional catalana.

Amb lletres carregades de poesia, la veu melòdica de Guillem Gisbert ens explica petites històries de tall intimista i personal carregades de sensibilitat amb el que han guanyat el cor de nombrosos seguidors i seguidores, molts de parla no catalana. (O es que no triomfa també la música anglesa entre molta gent que no l'entén?)

Us deixo la cançó que potser més m'agrada de l'àlbum i que es titula Aniversari i que en un fragment ens explica el següent:

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient, repartir unes targetes, 
ser amable amb la gent i amb maneres de jove discret i educat 
presentar els meus respectes a l’autoritat, 
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells, 
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers i amb un home amb corbata que no sé qui és. 
I en el núvol de somnis que tens a l’abast i entre d’altres que, ho sento, però ja mai viuràs, 
detectar un caminet que m’allunyi del grup o una ombreta tranquil·la on, 
desapercebut, estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me 
celebrant el plaer indescriptible que és estar amb tu, 
avui que et fas gran, mentre a fora de l’ull les espelmes es van apagant.

Que els Manel hagin aconseguit ser el número 1 a Espanya és tot un èxit i un orgull, perquè com deia un dels comentaristes del Youtube "mentre alguns borden, vosaltres aneu a cavall".

/div>

INUNDACIÓ. THOMAS HART BENTON

Avui he rebut tres llibres d'art comprats per Internet a preu de saldo. Un d'ells es titula Realismo i va ser editat l'any 2006 per l'editorial Taschen.

El llibre està dedicat a aquesta corrent de les arts plàstiques, especialment de la pintura, que pretén reproduir la realitat visible am la màxima fidelitat.

D'entre les obres que apareixen m'ha cridat l'atenció un quadre d'un autor que m'era desconegut. El pintor es diu Thomas Hart Benton (Neosho 1889-Kansas City 1975) i forma part d'un grup de pintors coneguts com regionalistes. Altres membres del grup són el més conegut Grant Wood o John Steuart Curry.

Aquesta corrent es va desenvolupar principalment després de la Gran Depressió posterior a l'any 1929 i va tractar temàtiques costumistes amb retrats de la vida rural del sur i del centre dels Estats Units. Hart Benton va destacar també com a muralista.

El quadre de la fotografia es titula Inundació i va ser pintat l'any 1951. No he pogut evitar comparar-lo amb la recent catàstrofe natural del Japó, cosa que ens hauria de recordar que els humans no som capaços de tenir-ho tot sota control, per més que moltes vegades ens comportem com si fóssim Déus.

BALADA TRISTA DE TROMPETA

El bilbaí Àlex de la Iglesia és un director, productor i guionista amb molta sort.

Després d'haver dirigit fins ara un total de cinc pel·lícules, ostenta el récord d'haver estat, en totes elles, candidat al Premi Goya al millor director.

De fet va guanyar aquest premi per la seva segona pel.lícula (El dia de la Bèstia). Amb aquest currículum no va ser extrany que ocupés el lloc de President de l'Acadèmia de cinema espanyol al juny de 2009 per ocupar la vacant deixada per Àngeles González Sinde en ser nomenada ministra de Cultura, i que com a protesta per la coneguda com Llei Sinde, dimitís fa poques setmanes com a President.

La seva última pel.lícula, titulada Balada triste de trompeta (que utilitza el títol d'una cançó del cantant Raphael de l'any 1969 i de la qual en surten imatges) va guanyar el Lleó de Plata a la millor direcció i al millor guió en el Festival de Venècia de l'edició 2010.

L'arrancada de la pel.lícula és en plena guerra civil quan uns militars republicans es presenten a reclutar persones per a la guerra enmig d'una actuació dels pallassos d'un circ. Després d'un salt de bastants anys, la resta de pel.lícula transcorre durant el final de la dictadura franquista amb uns personatges principals que també treballen en un circ.

La lluita esperpèntica entre dos pallassos per l'amor d'una dona ens deixarà imatges delirants i crues que pertorben els sentiments de compassió en l'espectador pels personatges.

Trobarem referències cinèfiles com l'escena en que el pallàs trist és perseguit per la Guàrdia Civil mentre fuig en solitari com un animal enmig del bosc (Frankenstein) o l'escalada a la gran creu del Valle de los Caidos com si d'un gratacel de Nova York es tractés (King Kong).

Destaquen les interpretacions de Carlos Areces i Antonio de la Torre i la fotografia del també bilbaí Kiko de la Rica en una pel.lícula que es pren com a seriosa, però utilitza un argument i uns personatges absolutament frikis.

Nota filmaffinity: 6

Nota personal: 6

/div>

PA NEGRE

Fa uns dies vaig veure la pel.lícula que no agradava a Intereconomia, doncs després d'haver guanyat 9 premis Goya alguns comentaristes de la cadena "amiga" de Catalunya, van ser totalment crítics amb els guardons obtinguts, atribuïbles segons la seva opinió "als obsessos del catalanisme i la ideologia de gènere". Sense comentaris.

Basada en la novel.la homònima d'Emili Teixidor, Agustí Villaronga dirigeix aquesta pel.lícula ambientada a la Catalunya rural durant la postguerra civil espanyola.

Però a diferència dels nombrosos títols que el cinema espanyol ha dedicat a la guerra civil (menys a la postguerra) des de la reinstauració de la democràcia i on els directors sempre han incidit en la cara menys amable dels partidaris franquistes, en aquesta pel.lícula, el podriment moral de molts protagonistes no fa distincions de bàndols. Els que semblen perseguits, resulta que van ser perseguidors. Els que acabada la guerra són perseguidors, no sempre ho fan per motius polítics.

En aquest ambient, els nens no són uns espectadors passius sinó que també fiscalitzen i qüestionen les conductes dels adults.

Les històries humanes emmarcades en ambients naturals permeten sempre obrir la porta als elements màgics i tel.lúrics. Però la màgia no sempre és bonica i la crueltat dels nens i el sentiment de traïció i l'odi conseqüent cap als pares mata qualsevol esperit benèvol.

Una pel.lícula negra que pateix algun que altre problema de ritme en les transicions entre gèneres cinematogràfics no del tot compatibles.

Nota filmaffinity: 7

Nota personal: 6,5

LET ENGLAND SHAKE. L'ÚLTIM DE PJ HARVEY

Polly Jean Harvey (PJ Harvey) és una cantautora nascuda en un poblet del comtat de Somerset que enguany ha editat el seu vuitè àlbum d'estudi, titulat Let England Shake.

El disc va ser gravat en una església anglesa del segle XIX i és l'obra més compromesa de la seva discografia amb lletres dedicades a la guerra i la violència exercida pel seu país al llarg de la història.

Alguns crítics consideren que és el millor àlbum de la seva carrera, iniciada l'any 1991. La seva música és difícil d'etiquetar atès que les seves cançons transcorren des del folk, passant pel pop fins a la música indie o alternativa. Les guitarres, els trombons, el xilòfons, les bateries, el piano i els teclats són omnipresents en una instrumentació amb força arranjaments que dibuixen panorames i escenaris musicals que canvien de cançó en cançó.

Una de les cançons que més m'agrada es titula The Glorious Land, amb una lletra molt dura cap Anglaterra i els seus germans de l'altre costat de l'Atlàntic. Les cornetes del setè de cavalleria que sonaven als westerns dels anys '50 i '60 en ajuda de companys apurats en les seves campanyes d'invasió i aniquilació dels indígenes amerindis, recorden el bel·licisme del poble angloamericà.

How is our glorious country ploughed? Not by iron ploughs Our lands is ploughed by tanks and feet, Feet Marching Oh, America Oh, England How is our glorious country sown? Not with wheat and corn. How is our glorious land bestowed? What is the glorious fruit of our land? Its fruit is deformed children. What is the glorious fruit of our land? 
Its fruit is orphaned children.

CASINO

El cinema de gànsters és un gènere cinematogràfic basat en personatges dedicats a viure de forma criminal, normalment de forma organitzada, que ens ha deixat alguns títols brillants.

La cadena de televisió HBO s'ha especialitzat en sèries basades en aquest tipus de personatges com ara fa uns anys les sis temporades de Els Soprano o actualment la interessant Boardwalk Empire ambientada en l'època de la llei seca dels Estats Units.

Aquest cap de setmana vaig tornar a veure Casino, una de les millor obres d'aquest gènere, dirigida l'any 1995 per Martin Scorsese i interpretada per Robert de Niro, director del casino; Sharon Stone, la seva dona atractiva i alcoholitzada; Joe Pesci, violent i desequilibrat o James Woods, un hortera buscavides.

La veritat és que els 182 minuts passen a tota velocitat gràcies a un guió molt sòlid i un ritme enèrgic que barreja les escenes d'acció amb d'altres narratives on la veu en off ens presenta els personatges i ens explica els detalls de l'organització derivada dels incontrolables ingressos d'aquest tipus de casa de jocs i que serveixen per a sostenir molts altres tipus de negocis, respectables com l'activitat immobiliària o hotelera o d'altres que no ho són tant.

El retrat d'uns personatges addictes als diners fàcils està molt ben fet; personatges que compren voluntats, eliminen les molèsties o converteixen les seves personalitats patològiques en quadres psiquiàtrics per obra de la sensació de poder que genera la riquesa.

El casino Tangiers es va basar en un lloc real com era el The Stardust Resort & Casino, clausurat l'any 2006. La ciutat de las Vegas serà el pal de paller on discorre la història durant la dècada dels setanta i els anys vuitanta, un lloc ideal per ambientar aquest gènere de pel.lícules, on la velocitat a la que canvia de mans els diners és directament proporcional al nombre d'alimanyes que hi troben aliment i el nombre de despulles humanes que en resulten.

També és destacable la seva banda sonora original amb cançons d'autors com Fletwood Mac, Eric Burdon, Roxy Music, Cream o Tony Bennett entre d'altres i els títols de crèdit del mestre Saul Bass.

Nota filmafinnity: 8

Nota personal: 8

DIA 5 DE MARÇ: ELS LLIBRES S'ESCAPEN PER TORTOSA

L'escriptor Jesús Tibau ha organitzat per al proper 5 de març una activitat literària especial. Es tracta de la II jornada de bookcrossing massiu a Tortosa on es deixaran repartits pels racons de la ciutat, 100 llibres que han estat cedits per diferents editorials i la Biblioteca Marcelí Domingo d'aquesta ciutat.

L'autor anima des del seu blog a participar-hi i convida a tothom que s'hi vulgui sumar a deixar alguns dels nostres propis llibres (ell parla d'alliberar).

Una vegada més, en Jesús mostra el seu amor per la literatura i el seu dinamisme cultural.

ESCULTURES PROVOCADORES

Avui he descobert a l'escultor David Cerny. Nascut a Praga l'any 1967 aquest artista sempre ha buscat la provocació en la seva obra. Així l'any 1991, poc temps després de la caiguda del mur de Berlín, va instal.lar una escultura a Praga d'un tanc pintat de color rosa.

Un altra obra polèmica és una estàtua del patró de la reública txeca, sant Wenceslau, que s'asseu damunt de la panxa d'un cavall mort, en contraposició a les habituals estàtues eqüestres.

Una altra obra polèmica seva es titula Tauró i consisteix en una estàtua de Sadam Hussein dins d'un aquari ple de formol (aquesta escultura va prohibir-se'n la seva exposició a Polònia i Bèlgica a l'any 2006.

També és famosa la font instal.lada davant del museu Kafka de Praga que representa a dos homes que pixen mentre mouen els seus malucs.

Finalment us deixo la fotografia d'una escultura/performance on el visitant haurà de pujar unes escales i introduir el cap dins del cul d'una escultura gegant per veure una pantalla on es veu a dos polítics txecs donant-se de menjar mentre sona de fons la música de We are the Champions. Tot un provocador.

ELS BUDDENBROOKS

Lübeck és una ciutat del nord d'Alemanya, propera a Hamburg, que va ser capital de la lliga hanseàtica i té declarat el seu casc antic com Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

A l'any 1901, l'escriptor Thomas Mann va escriure l'obra Els Buddenbrook, la seva obra més destacada junt a La montanya màgica i que va gaudir d'un destacat èxit i reconeixement a principis del segle XX, cosa que va facilitar l'obtenció del premi Nobel de literatura a l'any 1929.

El director Heinrich Breloer va adaptar l'any 2008 aquesta monumental obra al cinema en un drama historicista de 151 minuts de durada.

Els Buddenbook són una família de il.lustres mercaders, que també assoleixen càrrecs polítics, i lluiten per engrandir les seves finances i mantenir el llustre i la projecció pública de la seva família, generació i generació.

Però portar uns cognoms amb molt de prestigi i donar continuïtat a l'esplendor d'una nissaga amb tanta tradició, suposen la major part de vegades una càrrega molt pesada que o bé surten familiars directes que són rebutjats per no tenir la dosi adequada d'honorabilitat o bé aboquen directament a la infelicitat.

El cert, però, és que tots els esforços per tenir més diners o una casa més luxosa, aconseguir matrimonis avantatjosos per a les dones de la família i viure pendents de la imatge pública i el manteniment de les aparences, no aconseguiran mai, que tots arribessin al mateix lloc, el cementiri, on qualsevol lluita troba el seu final.

Nota Filmaffinity: 5,5

Nota personal: 7

UN ACÚSTIC DE LADY GAGA

Stefani Joanne Angelina Germanotta, coneguda mundialment com Lady Gaga és una artista musical que ha provocat al públic amb els seus vestuaris i pentinats, així com amb els seus videos musicals i que està influïda musicalment pel glamrock d'artistes com David Bowie i especialment Queen (el seu nom artístic prové de la cançó Radio Gaga del grup Queen.

En pocs anys s'ha convertit en una estrella musical que omple allí on faci un concert. És un producte de mercadotècnia musical però basat en una artista amb prou qualitat vocal, que sap tocar el piano i sap moure's per l'escenari, tot embolcallat per una càrrega d'excentricitat no del tot ben valorada si un no s'hi apropa com una actualització de la música glam rock dels anys 70 filtrada amb la música pop i les pretensions més purament comercials.

Us deixo una versió acústica de la seva cançó Poker Face on demostra en solitari quines són les seves qualitats artístiques.

EL DISCURS DEL REI

Albert Frederick Arthur George de Windsor va regnar a la Gran Bretanya entre els anys 1936 i 1952 com a George VI. Més petit que el seu germà Eduard i amb una marcada tartamudesa, no semblava predestinat per ser rei dels britànics durant 16 anys i en un dels períodes més difícils de la seva història com és la Segona Guerra Mundial.

Bertie va arribar a cenyir-se la corona després que el seu germà Eduard, que va regnar com Eduard VIII, abdiqués per poder casar-se amb la seva amant americana i divorciada Wallis Simpson.

En base a aquest personatges, el director Tom Hooper (Elisabeth I o Damned United) ens presenta una interessant pel.lícula que va més enllà del retrat biogràfic o del relat històric.

Bertie, interpretant magistralment (millor veure la versió original) per l'actor Colin Firth, acompanyat per uns fenomenals actors com són Geofrey Rush (el seu logopeda), Helena Bonham Carter (la seva esposa i mare de l'actual reina Isabel II) o Michael Gambon (en el paper del seu pare, el rei George V conegut com el rei boig) ens ofereixen un producte cinematogràfic molt acurat i típicament britànic que a l'hora ha fet la delícia de l'Acadèmia de cinema de Hollywood en haver-la nominat en 12 categories.

Cal destacar els diàlegs i la relació existent entre Bertie i el seu entrenador personal per lluitar contra la tartamudesa amb mètodes poc ortodoxes però que pretenen aconseguir l'efecte pigmalió en el rei per vèncer les pors i inseguretat arrossegades des de la seva infantesa, i dissipar els dubtes sobre el pes de representar en l'obra de la vida el paper de rei.

Nota filmaffinity: 7,6

Nota personal: 7,5

EL DIMONI SOTA LA PELL

El director Michael Winterbottom ha adaptat una novel.la negra de l'escriptor Jim Thompson de l'any 1952.

Lou Ford, interpretat per l'actor Casey Affleck, viu en un poble de l'Estat de Texas i treballa d'ajudant del sheriff. Tot comença quan a Lou li encomanen visitar a una dona que exerceix la prostitució per tal que deixi de treballar durant un temps per apaivagar algunes queixes ciutadanes.

Les pulsions i els records més malaltisos de la seva infantesa no tardaran en sortir a la llum per acabar alterant la pacífica vida dels anys 50 d'un poble del sudoest dels Estats Units.

Algunes escenes de violència totalment explícita, fugint absolutament de la el.lipsi en les imatges, poden neguitejar o fins i tot molestar a alguns espectadors.

Destaca Casey Affleck en el seu paper de psicòpata, amb la seva vida dissociada entre el comportament social, els seus actes quan es troba davant de les seves víctimes i els seus pensaments quan està sol; un home que no coneix els remordiments, ni té cap empatia ni sentiment cap a la humanitat.

El director, però, no aprofita del tot el bon material literari que té a les seves mans i perd l'ocasió d'anar construint un crescendo dramàtic que ens vagi escalfant per a l'arribada de l'escena final. I així, d'alguna manera, és una pel.lícula parcialment fallida, on en acabar es recorden més les escenes de violència extrema que el seu final, delirant i poc creïble.

Malgrat tot és una pel.lícula més que acceptable on de ben segur els espectadors masculins gaudiran de la sensualitat animal de Joyce, paper interpretat per una tòrrida Jessica Alba.

Nota Filmaffinity: 5,7

Nota personal: 6,5

SUNSET PARK

Paul Auster ens ha deixat enguany la seva obra titulada Sunset Park on ens narra la vida d'un grup de personatges amb vides entrellaçades a la ciutat de Nova York, la seva ciutat literària igual que és la ciutat cinematogràfica del director Woody Allen.

Miles Heller va abandonar fa uns anys la casa del seu pare i la seva madrastra, sense donar cap explicació. Abans d'arribar als trenta-anys es troba vivint a Miami i s'enamora de Pilar, una noia hispana aficionada a la literatura però que és menor d'edat i encara va a l'institut. Una de les germanes de Pilar no veu amb bons ulls la seva relació amb Milles i l'amenaça amb denunciar-lo a les autoritats. Per això Milles torna a Nova York, on ha mantingut contacte des de sempre amb un amic, en Bing, que té el projecte d'ocupar una casa abandonada del barri de Sunset Park, al cor de Brooklyn i al davant del cementiri de Green Wood, ple de morts 'il.lustres.

La casa la compartirà Milles amb 3 persones més. En Bing que es dedica a reparar coses antigues en un comerç que es denomina l'hospital de les coses trencades a banda de tocar la percussió en un grup de jazz. Ellen, una artista plàstica que no acaba de trobar el seu estil i viu obsesionada per l'erotisme. Alice, amb treballs temporals d'ensenyament que li permeten anar tirant per poder acabar la seva tesi doctoral.

Els quatre, més el pare de Milles, propietari d'una editorial independent sotmesa al vendaval de la crisi i amb un matrimoni que també fa aigües i la mare de Milles, a qui va abandonar de petit, per anar a Hollywood i acabar convertida en una actriu famosa, ens ofereixen un mosaic de personatges que tenen sovint dificultat de compartir els seus sentiments interiors i dibuixen l'estela dels camins de les seves vides, entre la fatalitat i l'esperança.

Pel mig, tocs d'hemeroteca amb jugadors famosos de beisbol i la malograda vida de l'actor nordamericà Steve Cochran el qual va patir una mort absolutament tràgica i sonada.

Fotografia: Imatge de Sunset Park.

UNA CANÇÓ COUNTRY PER ANAR ACABANT L'ANY

Estic veient la primera temporada de la sèrie còmica de televisio My name is Earl que la cadena Fox va cancel.lar després d'haver-ne produït quatre temporades.

La série va aconseguir guanyar dos premis Emmy a la temporada 2005/2006 al millor director de série còmica i al millor guió en una série de comèdia i ens explica la vida i miracles de Earl, un autèntic desastre de persona que arrel d'un accident i gràcies a una al.lucinació descobreix el concepte de karma. La vida et paga amb mal tot el mal que has fet. Si vols que et pague amb bé hauràs d'esmenar tots els teus errors.

I vet aquí a Earl amb una llista de totes les malifetes que ha fet a la seva vida, tractant d'esmenar-les una a una, per a la qual cosa s'enfrontarà a situacions absolutament disparatades i plenes d'un humor que em recorda clarament a moltes pel.lícules dels germans Coen (Qui no veu en Earl al mateix H.I Mc Donnough, interpretat per Nicolas Cage en Arizona Baby?)

La sèrie també compta amb una banda sonora amb éxits musicals fonamentalment dels anys 60 i 70. D'entre les cançons he descobert una cançó de música country titulada East Bound and Down del cantautor Jerry Reed, nascut a Nashville, cuna de la música country.

CANÇÓ PER LA NIT DE NADAL

Fa pocs dies el company Jesús Auré penjava a Facebook la cançó For Emma del grup nordamericà Bon Iver que em va deixar captivat.

El grup té molt poca obra. Tan sols va treure un àlbum l'any 2007 titulat For Emma, Forever Ago i un EP l'any 2009 titulat Blood Bank.

Si algú li agrada la cançó que penjo, pot tafanejat pel Youtube i veurà una bona varietat i la màxima sensibilitat musical en les seves composicions.

Us deixo la cançó Woods del seu àlbum Blood Bank. Absolutament hipnòtica per escoltar una tarda abans del dia de Nadal mentre gairebé tothom està atrafegat per fer compres, preparar el sopar o acabar d'arreglar-se.

Bones Festes.

EV'RY TIME WE SAY GOOD BYE

Estic llegint l'últim llibre de l'escriptor Paul Auster titulat Sunset Park.

Auster ha escrit guions d'algunes pel.lícules i fins i tot es va atrevir a dirigir en solitari dos obres, Lulú on the Bridge (1998) i La vida interior de Martin Frost (2007). Auster sembla un cinèfil que parla en ocasions de directors de cinema, reals o de ficció i pel.licules. Concretament en aquesta última obra parla, a traves d'un dels seus personatges, del clàssic Els millors anys de la nostra vida del director William Wiler.

Però un home amant de les arts, tampoc poc deixar de banda la música. Algú s'imagina a Woody Allen sense les seves bandes sonores o sense els seus concerts de clarinet?

En una escena del seu últim llibre, Auster situa en un funeral al germà de la difunta tocant la cançó Ev'ry time we say good-by/I die a llitle del cantant Cole Porter, una canço absolutament apropiada per un funeral. Aquesta cançó ha estat versionada per diferents cantants, entre d'altres podem citar a Robbie Williams o el cantant del grup Simply Red, Mick Hucknall. Us deixo la versió de Natalie Cole.

MASH UP: ALLIOLIS MUSICALS DE L'ERA DIGITAL

Es coneix com mashup a la barreja de dos o més cançons en una de sola. Una de les tècniques més fàcils és utilitzar el canal instrumental d'una cançó per afegir-li passatges amb la part vocal d'un altra.

A Youtube en podreu trobar molts amb estils musicals ben diversos, amb més o menys encert.

Us en deixo tres a tall de mostra:

a)Part instrumental de l'Stayin'Alive dels Beegees amb veus de The Wall de Pink Floyd.

b)Part instrumental de Hey ya d'Outkast amb veus de We will rock you de Queen.

c) Un de molt encertat, amb parts instrumentals de la banda sonora de Ghost Busters i el Thunderstruck d'ACDC, cantada per Brian Johnson del grup australià.

ELEPHANT SIX

Elephant Six (Recording Company) va ser un col.lectiu de músics del panorama independent dels Estats Units que va tenir força activitat durant la dècada dels 90. Aquest grup va ser fundat a Denver (Colorado) però tenia la seva seu operativa a Athens (Georgia), ciutat de poc més de 100.000 habitants que també va donar a la llum el grup REM. Tots els grups van acabar en altres segells discogràfics i aquesta discogràfica va entrar en declivi, malgrat els membres del col.lectiu han continuat en contacte i fins i tot formen una comuna a la ciutat d'Athens.

Un dels grups d'aquest col.lectiu és Of Montreal (Athens). La seva trajectòria musical va començar l'any 1997 i han editat fins el moment 10 àlbums i se'ls engloba dins de la molt genèrica etiqueta indie pop, i de forma específica com twe pop.

Us deixo el video de la cançó The party's crashing us, de l'àlbum Sunlandic Twins del 2005.

EL MUSEU DE LES SS DE WEWELSBURG

Llegeixo en el número de desembre de la revista La Aventura de la Història un article doble titulat el Terror de las SS i en el qual informa sobre el desenvolupament d'una mostra sobre el nazisme a Berlín i l'obertura d'un museu de les SS a la localitat de Wewelsburg.

Els alemanys, a banda del museu dedicat a l'Holocaust que existeix a la ciutat de Berlin o l'obertura al públic d'alguns camps d'extermini com el de Sachsenhausen prop de Berlín o Dachau prop de Munich, no han estat gens partidaris de revisitar una part negra de la seva història com és la del nazisme. El silenci i la persecució decidida de qualsevol simbologia o apologia del nazisme han estat una constant des de la finalització de la Segona Guerra Mundial.

Ara, amb l'oposició d'alguns sectors de la població, sembla que estan canviant les coses i és per això que avui es pot visitar aquesta inedita mostra a Berlín o el museu de les SS de Wewelsburg.

A Wewelsburg, el règim nazi va utilitzar una fortalesa medieval per a formar a la élit nacionalsonalista, on eren entrenats filosòfica, ideològica i físicament. En la reconstrucció del castell, el règim nazi hi va dedicar una partida pressupostària de 250 milions de reichmarks a l'any 1933 i també s'hi van destinar altres nombroses dotacions de fons, doncs no es va reparar en despeses per a la investigació de matèries com llengues germàniques, pre i protohistòria, folclore, història medieval i genètica.

Ara que a Tortosa segueix obert el debat sobre la eliminació d'un monument inaugurat pel dictador Francisco Franco al bell mig del riu Ebre a l'any 1966, no deixa de ser oportú veure les iniciatives que es prenen en altres països europeus al voltant de determinats episodis nefastos de la seva història.

La simbologia del castell de Wewelsburg és impressionant, atès que estava cridat a ser el santuari que albergués el legendari Sant Grial que era cercat pels jerarques nazis arreu del món. La fortalesa té una cripta que havia de destinar-se a acollir la flama eterna en honor dels oficials de les SS, i té com a clau de volta una gran esvàstica.

John Stucke, responsable del museu de de Wewelsburg declara a la revista: "Hace sólo diez años hubiese sido imposible organizar esta exposición", per afegir poc després: "Si no enseñamos todo esto, lo cubrimos de misterio y lo peligroso no es el objeto, sino la ideología que hay detrás de él".

Trobo totalment encertada la frase. La eliminació d'alguns monuments suposa esborrar una part de la memòria col.lectiva, i sovint, els episodis més indignes de la nostra història no és bo que s'oblidin. Però el que tampoc es pot permetre es deixar aquest tipus de monuments com a simples objectes que puguin deixar interpretacions obertes. El que cal és conferir-los el seu sentit i explicació històrica, i interpretar-los des de valors ètics i humanistes per tal de no repetir els greus errors del passat.

Fotografia: Castell de Wewelsburg. Renània del Nord-Westfalia. Alemanya

RECORDANT LA SHAKIRA DE 1998

L'amic Alfonso Chaney es va sorprendre ahir que hagués anat al concert de Shakira, suposo perquè coincidim amb el noste amor musical al cantant David Bowie que està força allunyat de l¡estil de a cantant colombiana.

M'agrada la música d'estils molts diferents, malgrat reconec que predomina la meva afició per la música anglosaxona, en especial l'anglesa, més que la música espanyola o catalana.

Li vull recordar al meu amic, que la cantant Shakira no és una novençana en el món de la música atès que el seu primer àlbum és d'un llunyà 1995, ara fa 15 anys i no oblidem que la cantant té actualment 33 anys (Bowie evident ma començar a la dècada dels 60 però per això també té un bon grapadet d'any) .

Tots aquesta anys en el món de la música m'indiquen que si ha arribat a l'estelat del que gaudeix actualment, ho és després de molts d'anys de picar pedra en el show business musical i gràcies a l'habilitat, pròpia o dels seus assessors, de relacionar-se molt bé amb altres artistes fent duets o amb esportistes d'elit i promoció de productes comercials que l'han portat a una projecció internacional, amb la guinda de ser la veu de l'últim Mundial de futbol.

Els seus dos primers discos, Pies descalzos (1995) i ¿Donde están los ladrones? (1998), tenen un estil molt més fresc, acústic i pop que les seves últimes cançons, però hom coincidirà amb mi que llavors podia parlar-se més de música i ara de producte musical.

Us deixo el video de la cançó ¿Donde están los ladrones? que donava nom a l'esmentat àlbum i on podem veure una Shakira molt joveneta amb el pel morè i tocant l'harmònica.

SHAKIRA AL PALAU SANT JORDI

Amb les entrades esgotades des de feia mesos, la cantant Shakira va actuar ahir al Palau Sant Jordi de Barcelona amb el recinte ple de gom a gom (18.000 localitats).

El concert va començar amb aproximadament 20 minuts de retard sobre l'hora prevista, amb el palau a fosques il.luminat pels telèfons mòbils i els flashos de les càmeres que volien captar la imatge de l'artista que va recórrer de forma arriscada, vestida amb un vestit rosa fúcsia que li tapava el cap, un passadís des d'un lateral del palau fins una pasarel.la situada com annex a l'escenari principal.

La cantant Shakira és un fenòmen de masses que aglutina públics molt diversos com recordaven avui les cròniques dels diaris El Periódico i la Vanguardia, on el primer feia referència a un pùblic" barreja d'homes i dones; adults, adolescents i nens", mentre el segon feia referència a una "audiència intergeneracional com en poques ocasions /avis de jubilosa aparença, pares saltarins i fills de curta edat) i socialment transversal".

La colombiana va parlar d'una forma fluïda el català i és que la colombiana ens va recordar que té arrels catalanes ja que el seu segon cognom es diu Ripoll i passa temporades a la ciutat de Barcelona (Per la tarda havia fet una roda de premsa per presentar l'espot nadalenc de Freixenet).

La cantant no va parar de moure's per tot el llarg de l'escenari durant les cançons més animades, pasarel.la inclosa, mentre de tant en tant sacsejava la seva rossa melena al més pur estil rock and roll i movia els seus malucs, cintura i panxa al més pur estil Bollywood, moviments que li han donat una personalitat artística força definida.

El repertori va incloure clàssics i, com no podia ser d'altra manera, cançons del seu nou disc Sale el Sol, on hi ha algunes cançons amb ritmes musicals de regaeton (Gordita- "esto a ti te va a calentar qué") on el volum de so es feia gairebé insuportable.

Una de les coses que em va cridar més l'atenció és que moltes noies cridaven reiteradament "guapa" a la cantant, en els moments en que la tenien ben a prop a la passarel·la.

Tot el públic es va entregar a l'espectacle, durant prop de 2 hores, moment en què va finalitzar el concert amb l'inefable Waka Waka, cançó de referència del passat mundial de futbol de Sudàfrica que va començar amb un vídeo a la pantalla gegant amb nens de raça negra explicant que volien ser de grans i acaben empastifant-se mans i cares amb pols de colors.

Acabat el show i enceses les llums del palau la gent va continuar ballant durant una estona al ritme d'una cançó de la cantant que sonava pels equips de so i s'acomiadava de l'espectacle amb el convenciment d'haver passat una molt bona vesprada.

NENA. MADE IN GERMANY

La cantant alemany Gabriel Susanne Kerner, més coneguda com Nena, va nàixer a l'any 1960 i va tenir el seu moment musical més gloriós en la dècada dels 80, especialment amb la seva cançó 99 Luftballons.

Nena és una artista pop molt reconeguda en el seu país i una mostra de reinvenció personal, doncs després del seu triomf, sempre va continuar en actiu, amb una rebifada de la seva carrera i popularitat en la primera dècada d'aquest segle.

El seu últim àlbum es titula Made in Germany (2009), títol que també ha servit per llançar enguany un doble àlbum en directe d'un dels concerts de la seva gira alemanya.

Als seus 50 anys té una aparença física i encant envejable i és per als alemanys una diva del pop, a l'alçada de Madonna o Killie Minogue.

Us deixo un video de la seva cançó Geheiminis de l'àlbum Made in Germany.

CARANCHO. CINEMA REALISTA ARGENTÍ

A Argentina morin cada dia 22 persones en accident de trànsit. Aquesta dada ens dona una xifra de morts durant la última dècada d'un poc més de 80,000 morts.

Amb aquestes dades arranca la pel.lícula del director argentí Pablo Trapero que ens mostrarà la realitat social de les víctimes dels accidents i de les persones, que com a voltons, es lucren amb les indemnitzacions derivades dels accidents.

Sosa (Ricardo Darín) és un advocat que ha perdut la seva llicència i treballa a contracor dins d'una empresa, autèntica associació il.lícita amb membres corruptes de la policia, que es dedica o bé a provocar accidents i així estafar a les companyies asseguradores, o bé a aprofitar-se directament de les situacions de precarietat de moltes persones amb necessitats econòmiques , oferint un adelantament de part de la indemnització a canvi de quedar-se després amb una elevadíssima participació.

Sosa coneix a Lujan, interpretada per Martina Gusman, una metgessa que treballa en les urgències i emergències de l'àmbit metropolità de Buenos Aires. El naixement d'una relació sentimental entre ambdós, farà que Sosa intenti esmenar la seva conducta, però no és fàcil sortir d'una màfia un cop hi has entrat.

Filmada amb un alt component de realisme social, destaca per les seves últimes escenes d'acció, dures i impactants.

Nota personal: 6

Nota Filmaffinity: 6,7

BURIED (ENTERRAT)

Buried, del director Rodrigo Cortés, ha aconseguit avui el premi Méliès d'Or, guardó a la millor pel.lícula europea del gènere fantàstic atorgat per l'European Fantastic Film Festivals Federation.

La pel.lícula tindrà de ben segur una gran rendibilitat enorme, ideal en temps de crisi i demostra com es poden fer accions amb recursos continguts, si es disposa d'una bona promoció i l'ajuda dels crítics (ambdues coses es compleixen en aquest títol).

Amb un sol actor (Ryan Reynolds) i un únic escenari, un caixó de fusta molts d'espectadors poden sentir-se estafats, però segur que ho compensa l'habilitat del director per a crear un espai claustrofòbic que angoixa i apreta l'espectador en la seva cadira.

En alguns moments ens posarem en la pell del personatge, una situació límit més propera als malsons que a les desgràcies que un pot esperar de la vida real. En canvi, en altres moments, hom voldrà posar-se en la pell dels pocs personatges de l'exterior que se'ns mostren de forma remota i d'aquesta manera ajudar a la seva salvació.

Destaquen els títols d'entrada al més estil clàssic, l'autoria dels quals no he pogut esbrinar i que perfectament podrien estar signats pel mestre Saul Bass, si aquest encara visqués.

Nota personal: 7

Nota filmaffinity: 7,2

KINGS OF LEON: NOU ÀLBUM

Kings of Leon és un grup fundat l'any 1999 pels germans i cosí Followil. Originaris de la ciutat de Nashwille, cor polític i cultural de l'estat de Tenesee, aquest grup practica un rock del Sud que s'allunya de l'estil tradicional de música country produïda amplament en aquest Estat.

Ara acaben d'editar el seu cinquè àlbum d'estudi i que es titula Come Around Sundown, composat de 13 cançons. Al meu entendre destaquen les tres primeres The End, Radioactive i Pyro, sense desmerèixer tota la resta que forma un conjunt de cançons variades, amb un to més viu, rítmic i optimista que el seu àlbum anterior, Only by the Night.

La influència country es deixa notar en el so d'algunes guitarres i la veu d'algunes cançons com Back Down South

Un grup atractiu que sembla compta d'un atractiu directe que es podrà comprovar l'1 de desembre de 2010, en el seu únic concert a Espanya que es celebrarà a Madrid.

Us deixo el video de la cançó The End.

EL RIU DE LA LLUM

L'escriptor madrileny Javier Reverte (no confondre amb l'autor del capità Alatriste) ens ha presentat enguany el seu tercer llibre dedicat als grans rius.

Si a Vagabundo en África ens va narrar un recorregut pel riu Congo amb l'omnipresent figura literària de Joseph Conrad, i a El río de la desolución va estar dedicat al Amazonas, en el Rio de la Luz l'autor ens porta pel Canadà i Alaska fins al riu Yukon amb la presència literària constant de Jack London.

El recorregut comença a la ciutat de Vancouver, des d'on pel pas de l'interior, un cami naval entre la costa continental i un nombrós d'illes litorals que voreja la costa occidental de l'estat canadenc de la Colùmbia britànica, el portarà fins la ciutat de Skyagway. Des d'allí, a traves d'un pas entre gran muntanyes anomenat White Pass que van utilitzar els aventurers que volien arribar a l'or del Klondike i pel qual discorre actualment una línia de ferrocarril, arribarà a Whitehorse.

Des d'aquesta última ciutat recorrerà el curs del riu Yukon amb canoa fins la ciutat de Dawson City, legendària ciutat que va arribar a tenir 40.000 habitants a l'any 1898, per decaure demogràficament fins 800 habitants en la dècada dels seixanta, i créixer lleugerament des de llavors, gràcies al turisme i l'explotació moderna de les mines d'or.

El recorregut no s'acaba a Dawson, sinó en un mercant porta-contenedors amb el qual viatjarà finalment el nostre escriptor des de Montreal, baixant el curs fluvial del riu Sant Llorenç i pel Atlàntic Nord amb els seus icebergs i cels grisosos fins a Liverpool.

L'autor combina, com sempre, la narració del seu recorregut que ens permet descobrir la geografia, els paisatges i els animals d'aquesta gran zona natural de Nordamerica, amb les relacions personals que viu durant el trajecte i també, la utilització de fets i personatges històrics que ens portaran en un viatge en el temps quan ens parla de l'escriptor Jack London o de personatges propis de l'Oest americà i que es van moure portats per la voràgine de la febre de l'or com Buffalo Bill, Billy el Niño, Wyatt Earp, Pat Garret o Soapy Jefferson Smith.

Un llibre amè, molt recomanable per als amants de la literatura de viatges barrejada amb història.

THE HIGH VIOLETS I EL SHOEGAZING

El grup The High Violets va començar a caminar l'any 1998 a Portland, ciutat dels Estats Units que ha demostrat una gran efervescència musical, junt a Seattle, dins de la música indie.

Malgrat ja han passat dotze anys des de la seva fundació tan sols han gravat quatre àlbums complets, l'últim d'ells d'enguany titulat Cinema.

Aquest grup se'l etiqueta dins d'una corrent musical denominada shoegazing que faria referència a un conjunt de grups que creaven un gran mur de so amb les guitarres (distorsions amb diferents tipus de pedals) i els teclats que provocava un cert estat anímic que provocava que els músics, en lloc de mirar el públic, es miressin els peus mentre actuaven.

Algun crític musical amant de les etiquetes va generar aquesta denominació que ha perdurat fins avui des de finals desl anys 80, on s'hi enquadraven grups com Jesus and Mary Chain, i després de tenir pocs referents musicals en la dècada dels 90, en aquesta primera dècada del segle XXI han sorgit nombrosos grups que es poden enquadrar en aquesta corrent, entre els quals citarem els francesos M83, els espanyols Blacanova o els danesos Mew.

Us deixo el video de la cançó Chinese Letter.