VALS AMB BASHIR

La matança de palestins a l'any 1982 en els camps de refugiats de Sabra i Chatila , situats a l'oest de Beirut, és un dels episodis més obscurs de la història de finals del segle XX.

Durant la Guerra del Líbano de 1982, el lider maronita Bashir Gemayel va ser assassinat junt a quaranta persones més mitjançant un atemptat amb explossius a la seu central de les Forces Libaneses, una milícia cristiana-falangista al.liada amb Israel.

Dos divisions de l'exércit israelí van ocupar Beirut occidental i van rodejar completament els campaments de refugiats de Sabra i Chatila. Ariel Sharon va invitar a la milícia cristiano-falangista libanesa a entrar en els campaments de refugiats per trobar combatents de l'OLP i lliurar-los a les forces israelites.

La realitat va ser que durant més de 3 dies i les seves respective nits, amb el cel permanentment il.luminat amb bengales, la milícia es va encarregar de tallar colls, matar i violar. La xifra de morts oscil.la segons les fonts, entre 460 i 4.000 morts.

En base a aquests fets histórics el director israelita Ari Folman va realitzar aquest film d'animació, coproducció d'Israel, França i Alemanya què ha aconseguit diferents premis a nivell internacional com el Globus d'Or a la millor pel.lícula de parla no anglesa i també nominat en la mateixa categoria en la última edició dels Oscars.

Un film estremidor narrat a partir dels records del propi director de la guerra del Líban, que ens ofereix diferents escenes que t'arriben al més profund de l'ànima i en explicar-nos uns cruels fets histórics de fa 27 anys (molt de temps o poc temps?) ens fa ensumar una llunyana solució al conflicte palestino-israelí.

PLANET FUNK. CHASE THE SUN

El grup italià Planet Funk de música de ball té en el mercat quatre àlbums. Lúltim d'ells s'ha editat enguany i es tracta d'un recopilatori de les seves millors cançons (Best of).

Potser el seu títol més famós sigui Chase the Sun, de l'any 2001, què podreu veure i escoltar en el següent video. Aquesta cançó acompanya en nombroses ocasions els reportatges de televisió amb imatges d'esports extrems. Per tots aquells que l'heu escoltada i no en sabieu l'autor us deixo aquest Chase the Sun.

BIBLIOTECA VIRTUAL DE PREMSA HISTÒRICA

El Ministeri de Cultura ha presentat la Biblioteca virtual de premsa històrica que és un projecte ambiciós de digitalització amb un pes considerable a nivell internacional pel que fa al seu volum i les seves funcionalitats.

El projecte és el resultat de la cooperació de la Direcció General el Llibre, Arxius i Bibliotques del Ministeri de Cultura amb les Comunitats Autònomes i diferents institucions de caràcter científic, ateneus, fundacions, universitats i empreses periodístiques encara en funcionament.

Disposa de gairebé 2000 capçaleres de publicacions periódiques històriques de 140 localitats on s'ha imprés premsa i disposa actualment de més de 4 milions de pàgines.

Aquest projecte té com a objectius fonamentals preservar els materials biblioràfics i difondre aquests recursos informatius als ciutadans en general.

De la ciutat de Tortosa s'hi pot trobar abundant documents de diferents capçaleres periodístiques historiques.

Encuriosit he arribat a l'exemplar del 3 de gener de 1900 del diari "La verdad. Diario Político de noticias e intereses generales" on he pogut llegir entre d'altres qüestions, els següents anuncis i notícies:

• Les ruines romanes trobades al carrer major de Remolins.
• La instal.lació d'un tub a la font pública del Rastre.
• L'atropellament amb resultat mortal d'una dona per un carro conduit per un noi al sortir de la barcassa. El noi va ser empresonat abans de passar a disposició judicial.
• El nomenament de Francisco Mestre Noé com a membre de la Reial Acadèmia de la Història d'Alemanya.
• La notícia sobre una reunió encapçalada pel Diputat a Corts D. Teodoro Gonzàlez per impulsar la construcció del canal de l'esquerra que va finalitzar amb un !Viva Tortosa¡
• Un anunci de la sabateria i magatzem de calçat de Joan Moreso situada a la Plaça de la Catedral- Arc del Romeu.
• L'anunci d'un acord de l'Ajuntament de la ciutat per celebrar una fira de ramat a les festes de la cinta, per la qual cosa s'instava als propietaris col.lindants als lligallos a que no retiressin terres ni herbes d'aquests per a facilitar el trànsit del ramat.
• L'anunci del trasllat al carrer Montcada número 16 4t de l'Acadèmia de Jose Santos on es pot aprendre francès, anglès, italià, alemany, càlcul mercantil i teneduria de llibres. Com han canviat els temps!

Un important fons documental gràcies a les noves tecnologies de la informació i la comunicació.

LES HEMORROIDES DE NAPOLEÓ

Ahir escoltava a l'emissora de ràdio RAC 1 una entrevista a l'historiador Jose Miguel Carrillo, autor del llibre Les Hemorroides de Napoleó, una aproximació al públic general de 500 anècdotes històriques que van canviar el curs de la història.

Una de les anècdotes curioses del llibre és que la torre Eiffel s'hauria pogut construir a Barcelona. L'autor diu que Gustave Eiffel (qui va realitzar diferents obres arreu de la península ibérica) va oferir a l'Ajuntament de Barcelona el projecte de construcció d'una torre metàl.lica per a l'exposició Universal de Barcelona de l'any 1888.

El consistori barceloní va considerar la proposta d'Eiffel, excèntrica, exagerada i molt costosa i és per això que va rebutjar el projecte i va optar per construir l'arc de Triomf que encara podem observar avui en dia en el Passeig Sant Joan.

Més tard, Eiffel va tornar a presentar un projecte similar de torre metàl.lica per a l'exposició Universal de París de l'any 1889 i que es va aprovar sense gaire entusiasme amb el compromís d'endarrocar-la passats 20 anys. La ciutadania parisenca va considerar el projecte com extravagant i l'anomenaven popularment com el monstre de ferro.

La famosa obra d'Eiffel a París va utilitzar-se com a torre de telecomunicació, potser la primera de la història.

Eguany es celebra el 120 aniversari de la seva inauguració i s'aprofitarà per aplicar-li una nova capa de pintura de color bronze que realitzaran 25 pintors durant tot un any per a la qual cosa s'empraran unes 60 tones de pintura, 5 mil discs d'abrassió per netejar les restes de pintura antiga, 1500 brotxes i 2 hectàrees de xarxes de protecció entre d'altres materials.

Si Francesc Rius i Taulet , un dels principals promotors de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, despertés de la seva tomba i veigués que la torre del Sr. Eiffel és el símbol per excel.lència de París que atrau milions de turistes cada any, embogiria.

SOROLLA AL MNAC

Fins el 3 de maig d'enguany s'exhibiran en el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) catorze quadres de gran format del pintor valencià Joaquín Sorolla que van ser realitzats per encàrrec del mecenes nordamericà Archer Milton Huntington per decorar la biblioteca de la Hispanic Society of America de Nova York.

Els 14 quadres que s'exposen van ser pintats entre els anys 1911 i 1914 i en el seu moment no es van poder veure públicament en el nostre país, doncs era una de les condicions fixades pel Sr. Huntington el que s'havíen de veure per primera vegada en públic a la seu d'aquesta institució fundada l'any 1904.

Gràcies al mecenatge de la fundació Bancaja aquests quadres van arribar a Espanya l'any 2007, i després d'un procés de restauració s'han exhibit a València, Sevilla, Màlaga, Bilbao i ara a Barcelona abans d'anar al Museu del Prado de Madrid.

De temàtica costumbrista, els quadres retraten diferents aspectes de la gent, costums i geografía d'Espanya amb una especial relleu i interès del pintor, com en tota l'obra de Sorolla, per la utilització dels colors i el tractament de la llum.

Les peces són de grans dimensions i són les següents:

"Andalucia. La tancada; Sevilla, els natzarens, el ball i els toreros; Extremadura, el mercat; Ayamonte, la pesca de la tonyina; Galicia, la romeria; Castella, la festa del pa; Aragó, la jota; Catalunya, el peix; València, les grupes; Guipuzcoa, les bitlles; Navarra, el Consell del Roncal i Elx, el palmeral."

Si a la biblioteca de la Hispanic Society les obres es van amontegar decorant de forma abigarrada les seves parets, al MNAC s'exposen utilitzen les tècniques museístiques actuals que permeten una adequda observació de les seves proporcions.

També es pot visitar en un altra sala una selecció de dibuixos i esbossos provinents del Museu Sorolla de Madrid i de la mateixa Hispanic Society of America.

Una gran exposició que està gaudint d'una exitosa asssitència de visitants, cosa que demostra segurament un major interès per la pintura figurativa que per l'art abstracte pel públic generalista.

(En la fotografia es pot observar el quadre dedicat a Catalunya, titulat el peix)

DEXTER

Actualment s'està emitint a la cadena Cuatro la tercera temporada de la série Dexter basada en la novel.la L'obscur passatger de Jeff Lindsay.

Dexter, interpretat per l'actor Michael C. Hall, és un membre de la policia científica de Miami especialitzat en reconstrucció de les escenes del crim a partir de les esquitxades que deixa la sang. Però també és un minuciós i metòdic psicopata que assassina a criminals.

Amb alguns flashbacks, veurem petites escenes de la seva infantesa on el personatge ja apuntava maneres del comportament de la seva vida adulta i la relació que mantenia amb el seu pare Harry, també policia.

L'important en aquesta série no és el suspens sobre la trama (com en Lost), ni veure el repertori científic al servei de la policia (CSI o Bones). El que importa en Dexter és la psicologia del personatge, la seva amoralitat, els seus esforços per mantenir una relació disfuncional amb la seva nòvia i una vida d'aparent normalitat.

Amb freqüents moments de veu en off, escoltem els pensaments patològics de Dexter mentre desenvolupa la seva tasca professional, es relaciona amb la seva nòvia o assassina.

Si el cinema gore o moltes pel.lícules d'accio diem que són de "sang i fetge", en Dexter la sang serà el fil conductor, i sempre serà present gràcies a una fotografia de primers plans espectaculars.

Ens pot caure bé un psicopata? Es pot utilitzar el mal per aconseguir el bé? En temps on abunda l'ambigüetat moral, veure aquesta série potser es fa imprescindible.

EL DESAFIAMENT: FROST CONTRA NIXON

Si hom li pregunten una paralula relacionada amb el president dels EUA Richard Nixon, posiblement dirà Watergate. El cert, però és que Richard Nixon va tenir una llarga trajectòria política que es va començar a gestar durant la Segona Guerra Mundial i ha estat un dels polítics amb més poder dins del seu país i a nivell internacional durant el segle XX.

Dirigida per Ron Howard, la pel.lícula es basa en fets reals al voltant de la primera entrevista després de la seva dimissió com a President dels Estats Units que li va realitzar l'any 1977 el periodista anglès David Frost (actualment Sir David Paradine Frost).

Amb uns diàlegs puntxencs els 122 minuts que dura la pel.lícula no se'm van fer llargs. Entre els difícils preparatius de l'entrevista i el desenvolupament d'aquesta, t'acabes posant en el loc d'un espectador privilegiat del món del periodisme dels anys '70, quan el periodistes no tenien Internet, documentar-se exigia emprar un major esforç i temps i la televisió pretenia ser el mitjà informatiu per excel.lència.

Frank Langella borda el paper d'un Richard Nixon que es sabia brillant a nivell intel.lectual (se'l considera un molt excel.lent orador que va destrossar en els debats als candidats demòcrates a les succesives eleccions de diferents nivells polítics a les quals es va presentar), actuava inspirat per valors polítics ultraconservadors (Va formar part del Comitè d'activitats Antiamericanes del senador Josep McArthur) i entenia que per arribar a un fi, no importaven els mitjans que podia utilitzar un president. Un dels períodes més obscurs de la història dels Estats Units d'Àmerica.

Bona (***1/2)

EL CURIÓS CAS DE BENJAMIN BUTTON

David Fincher és un director que considero està especialment dotat per al cinema. Si cinema és tenir un alt domini de la imatge i tenir la capacitat de narrar amb interés una història, amb les pel.lícules Seven, El Club de la Lucha y Zodiac, Fincher va deixar un nivell molt alt.

Amb el curiós cas de Benjamin Button, Fincher es supera. Visualment perfecta amb una fotografia, uns efectes visuals i un maquillatge insuperables; amb la narració amb total naturalidad d'una història imposible d'un home en contra de les lleis de la natura, interpretat per Brad Pitt, que naix amb l'aparença física d'una persona de 80 anys a Orleans i es cria en mans d'una criada negra en una residència d'ancians i mori com un nen.

En la llarga vida de Button hi ha temps per moltes coses. Per iniciar-se en l'alcohol i amb el sexe en un burdell; per estimar; per viatjar; per participar en una guerra; per casar-se i tenir un fill... i per morir. Una biografia d'un personatge basat en una narracio de l'escriptor nordamericà F. Scott Fitzgerald, més conegut per la seva obra El Gran Gatsby.

Daisy, interpretada per l'actriu Cate Blanchett, per la que tinc debilitat amb la seva bellesa poc ordinària i una aparent fragilitat que combat amb papers de dones vigoroses, serà la dona que apareixerà i desapareixerà en la via de Button però li dona tot el sentit a la seva vida en aquesta pel.lícula que crec serà millor valorada amb el pas del temps al igual que li pasa al seu personatge.

Molt Bona (****)

L'HIMNE DEL LIVERPOOL CF

No sóc un seguidor especial del món del futbol doncs en general és un esport que m'avorreix. En canvi sempre m'ha agradat com es juga aquest esport a la Gran Bretanya, especialment els equips anglesos. Veure un resum a la televisió de partits de la Premiere League sempre m'ha et disfrutar per la seva espectacularitat, el seu joc directe, viu, mogut, amb força física, poques interrupcions del joc, gols espectaculars i pura energia.

L'altre dia vaig veure un bon tros del partit del Liverpool contra el Real Madrid. Semblava una màquina de jugar al futbol contra un grup d'ovelletes atemorides. Amb aquesta manera de jugar no és estrany que els equips anglesos hagin copat moltes places pels quarts de finals de la Champions. S'ha acabat per fi l'época del catenaccio?

No sóc especial seguidor del món del futbol, ni del seu significat com a fenòmen de masses, generador de gregarismes sovint alienadors i violents. Però no m'importaria en absolut, anar a l'estadi Anfield de Liverpool i veure jugar en el seu camp a aquest equip, veure en acció a la seva afició sorollosa amb les seves bufandes i banderes onejant i escoltar com canten el seu himne, potser el més bonic que es canta en un camp de futbol.

Us deixo una posible traducció de la lletra del seu himne.

"Quan camines a traves d'una tronada,

manté el cap ben alt i no tinguis por de la foscor.

Al final de la tronada hi ha un cel daurat,

i la dolça i platejada cançó d'una calàndria.

Segueix caminant a traves del vent,

segueix caminant a traves de la pluja.

Malgrat que els teus somnis es vegin sacsejats i colpejats.

Camina, camina

amb esperança en el teu cor.

I mai caminaràs sol.

Mai caminaràs sol."

LA TORNADA D'U2: NO LINE ON HORIZON

El passat 23 de febrer es va editar a nivell mundial el nou disc del grup irlandès U2. L'àlbum està format per 11 cançons i ha estat rebut amb crítiques molt diferents, des de les que consideren que és el seu millor disc des de Pop, fins altres de molt dolentes, com l'especialment destructiva de Quico Alsedo apareguda en el diari El Mundo i que es titulava U2 i No line on Horizon: sobredosis de botox.

I és que U2 és un grup amb tantes bones cançons, amb tants de registres musicls (Es pareixen en alguna cosa els títols October, Achtung Baby o Passengers-Original Soundtracks) i és tanta la influència en grups posteriors que ara tenen força éxit i reconeixements (Coldplay, The Killers) que el més fàcil i inevitable serà comparar-lo amb qualsevol de les seves obres anteriors quan el que s'ha de fer és escoltar-lo amb les orelles netes i sense prejudicis.

Sols així es podran apreciar tots els matisos musicals d'aquest àlbum, amb cançons amb ritmes i textures molt diferents, algunes clarament intimistes però sense la dolçor pegalosa d'algunes de les seves últimes produccions.

Es nota la influència del magistral Brian Enno al darrera d'aquesta producció pel que fa als arranjaments musicals capaços de generar atmosferes especials.

No és la millor obra de la seva carrera però després d'haver-lo escoltat més de dues vegades et queda la sensació d'haver escoltat un bon àlbum i absolutament sorprès com encara són capaços de dir alguna cosa nova des del punt de vista creatiu en el panorama musical amb un resultat final més que digne, amb l'excepció, segons el meu parer, de la cançó Get on your Boots que va ser el tema escollit com a single de presentació previ al llançament de l'àlbum i que és clarament la pitjor canço dels disc. Perquè l'hauran triat per presentar-se?

La cançó del video es titula Magnificient i és segurament la cançó més comercial i apta per fer saltar al públic en la propera gira mundial que s'engegarà el proper 30 de juny amb un concert al Camp Nou de Barcelona.

PETIT HOMENATGE AL GRAN PEPE RUBIANES

Diumenge va morir un xouman; un comunicador; una persona lliure i independent; un actor que omplia l'escenari amb la seva presència, el seu humor sarcàstic i la seva gesticulació hiperexpressiva; un català bilingüe; un enamorat de l'Àfrica; una persona amplament estimada.

Pepe Rubianes ha mort prematurament però ha tingut temps de deixar-nos un àutèntic llegat. Som molts els que et trobarem a faltar, doncs amb tú engegaguem els nostres riures.

CONCURS DE RELATS BREUS DE ERROR

El bloc ebrenc de ciència ficció, fantasia i terror Hesperia va completar el seu concurs de relats breus de ciència ficció amb l'edició d'un llibre on es recollíen les diferents participacions que van rebre.

Després de l'èxit que va tenir, ara ha arribat l'hora del Concurs de relats breus de terror. Es poden enviar relats fins el dia 20 d'abril de 2009 amb una extensió màxima de 140 caracters, espais inclosos. Els relats es poden remetre per correu electrònic a l'adreça hesperia@hesperia.cat, però preferentment s'ha de realitzar a traves de twitter on caldrà enviar un missatge amb el relat encapçalat per @Twitthesperia.

Fins aquests moments la participació és força nombrosa i la podeu seguir a https://twitter.com/Twitthesperia/favourites.

La meva participació ha estat la següent:

"Sense alè. L’esguard quiet. Un raig de sucs em cau del coll. El cap dins d’un poal ple de freixures. Perquè vaig pujar l’autoestopista?"

SLUMDOG MILLIONAIRE

Fa pocs dies l'Acadèmia de Cinema dels EUA va premiar amb 8 oscars (millor pel.lícula, director, guió adaptat, montatge, fotografia, banda sonora, cançó i so) a la pel.lícula que porta per títol Slumdog Millionaire, què no s'ha traduït en el nostre país i que significa alguna cosa pareguda a "gos de xabola milionari".

Si a Transpotting, el director Danny Boyle ens mostra la vida d'un grup d'heroinòmans a Edimburg, en aquesta pel.lícula ens traslladarà a Bombai, una ciutat frenètica i hiperpoblada on tothom fa el que pot per sortir de la pobresa.

Jamal Malik és un jove que treballa d'ajudant en una empresa de telecomunicacions (un call-center internacional) i que no té estudis que decideix participar en el concurs de format mundial "Who wants to be a millionaire?".

De forma sorprenent acaba el primer programa on concursa a una pregunta del premi final, 20 milions de rúpies. Abans que es celebri el proper programa on haurà de resoldre la pregunta que li donarà accés al màxim premi, i que serà seguit per una milionària audiència, Jamal serà interrogat per la polícia índia amb mitjans no precisament ortodoxes. Com pot ser que un jove que porta el te i sense estudis contesti correctament totes les respostes? És un trampós?

Jamal, mitjançant diferents flashbacks de la seva vida (alguns d'ells d'antologia del cinema) anirà donant explicacions de perquè coneix les respostes correctes. Una vida curtidora com a font de coneixement i un bellíssim fil conductor que l'ha mogut a participar en el concurs: l'amor per Latika.

Amb un argument molt atractiu, Boyle abusarà dels colors, l'exotisme del país, la successió ràpida d'escenes i d'una certa manipulació dels sentiments de l'espectador per portar-nos a l'escena final, que no podia ser cap altra més que una escena de ball al més pur estil Bollywood.

És una pel.lícula entretinguda i atractiva però potser sobrevalorada i que passa absolutament de puntetes sobre la crua realitat social de la Índia.

Bona (***1/2)

LA CREACIÓ DEL PARTIT JUDICIAL DE TORTOSA A L'ANY 1834

L'empresa Google és l'empresa que gestiona més informació a tot el món. Una de les seves línees d'activitat és la de Llibres de Google on es poden trobar tres tipus de llibres:

1) LLibres publicats i protegits per drets d'autor: L'usuari pot veure'n una vista prèvia i comprar-los en suport paper.

2) Llibres descatalogats protegits per drets d'autor: L'usuari podrà previsualitzar-los i adquirir-los on-line.

3) LLibres no protegits per drets d'autor: L'usuari pot llegir, descarregar i imprimir aquests llibres.

De l'últim grup trobarem nombrosos títols que estan en les xarxes de biblioteques i universitats d'arreu del món.

El blocaire Manel Zaera té enllaçats en el seu bloc una selecció de llibres que li interessen de Google Books. Un d'ells em va cridar l'atenció i es titula:

"Subdivisión en partidos judiciales de la nueva división territorial de la península e islas adyacentes aprobada por XM en el Real Decreto de 21 de abril de 1834."

Després de la divisió de l'Estat espanyol en províncies a l'any 1933, tot el territori estatal es va dividir en partits judicials. Un d'ells va ser el de Tortosa, amb una delimitació geogràfica gairebé idèntica a l'actualitat (districte electoral) i que segons el llibre comprenia els següents pobles (que no municipis):

Alcanar las casas de id, y el santuario de nuestra Señora de los Remedios.

Aldover

Alfará.

Amposta, las casas de las Salinas de los Alfaques, y los santuarios de Campredó y nuestra Señora de Embiexa.

Benifallet.

Cala de la Ametlla.

Cenia.

Cherta el santuario de nuestra Señora de la Azud y el término de la Ram.

Costuma o Costavana.

Ermita.

Ferreginals y el santuario de Jesús y María.

Galera.

Ginestár.

Godall

Lampolla.

Mas den Verg.

Masós de Barberans.

Pás.

Pauls

Perelló

Rasqueras

San Carlos de la Rapita

Santa Bárbara

Tivenis y el santuario de nuestra Señora del Cármen.

Tortosa los conventos de Cardós y san Bernabé y los santuarios de los Reyes, nuestra Señora de la Aldea, de la Providencia, del Coll,del Alba y de Petja, San Antonio, San Onofre y San Juan Nepomuceno.

Ulldecona y el santuario de nuestra Señora de la Piedad.

Ventallas.

Les tipografies són tal com apareixen en el llibre i com no sóc historiador no puc reconèixer on estava Costuma o Costavana i els santuaris de nuestra Señora de la Azud, San Juan Nepomuceno, San Antonio o San Onofre i que se n'ha fet d'ells. Em voleu ajudar?

LA OLA (DIE WELLE)

Com és possible que el poble alemany acabés donant un suport majoritari al dictador Adolf Hitler a les urnes i fins i tot després donés recolzament (molts mirant cap un altre costat) a les majors atrocitats que hom s'hagués pogut imaginar? És possible que això es torni a repetir?

A l'any 1967 un professor d'història d'un institut de Califòrnia als EUA va realitzar un experiment amb els seus alumnes. Aquesta prova consistia en instaurar un règim d'extrema disciplina a la seva classe, restringir les seves llibertats i fer-los formar en unitat. A l'experiment se'l va denominar The Third Wave (La tercera ola) i els alumnes es van entussiasmar tant que als pocs dies s'espiaven entre ells i assetjaven a aquells que no s'unien al grup. Al cinquè dia el professor va finalitzar l'experiment abans que se li escapés de les mans.

A partir d'aquests fets reals, el director alemany Dennis Gansel va realitzar l'any 2008 la pel.lícula titulada Die Welle (La ola) on ens mostra un professor d'institut carismàtic que imparteix un seminari sobre el tema de l'autarquia que fa la pregunta als seus alumnes de si seria possible el retorn d'una dictadura al seu país.

El professor dirigint i manipulant als seus alumnes, molts d'ells amb evidents mancances afectives familiars, acaba construïnt un moviment denominat La ola amb els trets més habituals dels moviments de masses totalitaris: un nom, una uniformitat estètica , uns símbols, una salutació, una ferma disciplina, el foment de pertinença al grup, el predomini del grup per sobre de l'individu, l'exclussió de la gent que no pertany al grup. L'experiment acabarà d'una forma absolutament dramàtica.

Amb una banda sonora que compta amb una selecció de cançons de grups del panorama musical independent dels últims anys (The Subways, Empty Trash, Coldout, Bonobo, Kilians) i temes del compositor Heiko Maile, em sembla una molt interessant producció alemanya que ens mostra com el germe de la intransigència sempre està dins nostre i quines són les conseqüències del gregarisme malentés.

Bona (***1/2)

EL FOTOPERIODISME DE LA REVISTA LIFE

La revista nordamericana LIFE va començar-se a editar l'any 1883 amb una embranzida notable a partir de l'any 1936 quan a ser comprada per Henry Luce i, després de diferents canvis en la seva perodicitat i en els seus propietaris, va deixar de publicar-se el 20 d'abril de 2007.

Aquesta revista se la considera una de les més influents del segle XX en el camp del fotoperiodisme.

Les fotografies antigues sempre tenen alguna cosa màgica. Qui no s'ha quedat embadalit mirant una fotografia antiga de la seva pròpia ciutat, dels seus avantpassats o de fets i personatges històrics.

Ara la revista Life, que sembla vol continuar a Internet, ha arribat a un acord amb google per allotjar milions d'imatges de la seva revista, moltes d'elles inèdites. Veure fotografies de personatges, cultura, esdeveniments socials i polítics, activitats esportives i molts d'altres temes que es van prendre al llarg del segle XIX i XX és un autèntic goig.

Us deixo una fotografia que parla d'altres temps de crisis i està presa al carrer Beale Street de Memphis a l'any 1938. Retrata l'aparador d'una botiga denominada El magatzem de l'home pobre on es podia comprar i "vendre qualsevol cosa de valor" (We buy anything of value). Uns visionaris de ebay?

Podeu veure totes les imatges a http://images.google.com/hosted/life

"LA DUDA"

És un problema pels espectadors i per a la recaptació d'algunes produccions cinematogràfiques que les estrenes no estiguin millor distribuïdes al llarg de l'any. Això és molt evident amb aquelles pel.lícules que obtenen nominacions als Oscar i es veuen amontegades a les nostres pantalles durant els mesos de gener i desembre de cada any, cosa que provoca que pel.lícules amb força interès poguin veure limitat el seu éxit a les nostres cartelleres.

Aquest és el cas de la pel.lícula La duda estrenada a Espanya el dia 30 de gener d'enguany i que ha arribat al número 4 en el rànking de recaptació d'aquell cap de setmana competint amb títols com Revolutionary Road, Siete Almas o Walkiria.

Aquest drama dirigit per John Patrick Shanley en base a una pròpia obra teatral que va obtenir un Premi Pulitzer narra l'intent del Pare Flyn (Philip Seymour Hoffman) de canviar les estrictes normes de disciplina en un col.legi religiós del barri del Bronx a l'any 1964.

En front d'ell es trobarà a la directora del col.legi, una adusta monja que ho controla tot amb ma de ferro interpretada per l'actriu Meryl Streep.

El col.legi ha acceptat el seu primer alumne negre qui té problemes d'acceptació per part del seus companys i quan el pare Flyn estableix una relació molt estreta amb l'alumne, salta l'alarma a partir de les sospites de conducta indecorosa del pare Flyn que té una jove i inexperta professora que provocaran una estricta reacció per part de la directora.

Amb unes interpretacions magistrals i un guió i una direcció que insinuen i juguen amb la ambigüetat, fent honor al propi títol, ens ensenyen entre d'altres coses com algunes persones que se'ns mostren com a fortes viuen carregades de dubtes; que per a perseguir el bé es pot fer molt de mal; que les nostres conviccions són la nostra taula de salvació, però poden ser la causa de l'enfonsament dels altres; que sovint arribem a certeses sense cap altre base que els indicis; del mal que pot provocar una sospita infundada.

Molt Bona (****)

CAMINO

Camino és el títol del llibre escrit pel fundador de l'Opus Dei, Jose Maria Escrivà de Balaguer aparescut per primera vegada l'any 1939 (l'any 1934 s'havia titulat al llibre "Consideraciones espirituales") i del que s'han publicat més de 4.500.000 d'exemplars en 43 idiomes.

Amb el mateix títol se'ns presenta aquesta pel.lícula dirigida per Javier Fesser que va obtenir sis premis en la última edició dels premis Goya celebrada enguany (millor pel.lícula, director, actriu protagonista, actor de repartiment, actriu revelació i guió original) i que està basada en la vida de la nena Alexia González Barros, morta a l'edat de 14 anys allà per l'any 1985 i que està en procés de canonització.

La pel.lícula també ha tingut reconeixements a Catalunya doncs ha guanyat el Premi Cinematogràfic Sant Jordi a la millor pel.lícula espanyola de l'any 2008 i el premi a la millor pel.lícula europea en la I Edició dels Premis Gaudí.

La pel.lícula no ha estat exempta de polèmica, doncs la pròpia família d'Alexia no li ha agradat algunes escenes sobre la seva filla i tampoc no ha agradat gens a l'Opus Dei i és que no se'ls deixa en un molt bon lloc pel funcionament que es mostra de la seva estructura i dels seus seguidors: aïllament de les famílies dels membres numeraris, prohibició de lectures inapropiades, el dolor i el control dels desitjos com camí de la perfecció, les aportacions dineràries o mitjançant el treball personal a la pròpia obra, el fort control sobre tot el nucli familiar...

Tret de les anteriors consideracions, la pel.lícula que dura més de dues hores, és una gran pel.lícula amb tots els ingredients per ser considerada així:

Unes interpretacions actorals pletòriques; una nena revelació que es menja la pantalla amb les seves mirades; un guió que encaixa a la perfeccio els diferents escenaris de la pel.lícula fins i tot en temps simultani; un crescendo dramàtic final , reforçat per una extraordinària partitura musical , que et deixa un nus a la gola i els ulls entelats; la perplexitat del camí que certes persones tenen per arribar a la felicitat; l'amor en el seu estat més pur.

Molt Bona (****)

LA NOIA QUE SOMNIAVA UN LLUMÍ I UN BIDÓ DE GASOLINA

Amb aquest títol tan cru ens arriba la segona part de la trilogia pòstuma de l'autor suec Stieg Larsson.

Repetirem amb els dos personatges principals del primer títol (Els homes que no estimaven a les dones), el periodista d'investigació Mikael Blomkvist i la jove i asocial Lisbeth Salander qui tindrà un major protagonisme i on se'ns revelaran parts de la biografia de la seva infantesa que ens donaran les claus per entendre molts dels seus comportaments.

Amb una trama de novel.la negra i una intriga al voltant de tres assassinats, ens apareixerà una nova temàtica d'ordre social com és el del tràfic de dones, moltes d'elles menors d'edat, provinents dels països bàltics per a l'exercici de la prostitució a Suècia.

Els nous personatges que se'ns presenten són uns quants policies, un fiscal, els membres d'una banda de moteros de l'estil Angels de l'infern, un boxador, un exmembre dels serveis d'espionatge militar de l'antiga Unió Soviètica i un membre de la policia de seguretat sueca (SAPO).

La narració no m'ha semblat tan fluïda i atrapant com el primer llibre de la trilogia, com si el malograt autor es perdés parcialment amb tot un gruixut nus de construcció de les interrelacions entre els nous personatges i finalment hagués activat d'una forma massa ràpida un trepidant desenllaç durant aproximadament les últimes 50 pàgines i deixar un final prou obert per engrescar-nos a llegir la última part de la trilogia.

Haurem d' esperar, però, al mes de juny per veure l'aparició de l'última part: La reina en el palau de les corrents d'aire.

MAUS. A SURVIVOR'S TALE.

Maus és un còmic en blanc i negre que ha estat elevat a la categoria de literatura (en molts d'articles el classifiquen com novel.la gràfica) que pel seu plantejament narratiu li va permetre obtenir un Premi Pulitzer a l'any 1992.

El seu autor, Art Spiegelman (nascut l'any 1948 a Estocolm) ens explica la biografia del seu pare Vladek Spiegelman, un polac-jueu que va sobreviure als camps d'extermini nazis.

L'obra va aparèixer inicialment a la revista Raw fundada per Art Spiegelman i la seva esposa Françoise Mouly l'any 1980 i està composta de dues parts que al nostre país es van agrupar en un únic volum l'any 2001 per l'Editorial Planeta-Agostini (la segona part estava inèdita a Espanya fins llavors) i a partir de l'any 2007 és l'editorial Random House Mondadori qui en té els drets.

La narració barreja dos moments temporals. Un d'ells està ambientat als Estats Units i ens ofereix essencialment la relació de l'autor Art Spiegelman amb el seu pare, d'avançada edat, emigrant que no acava de dominar la llengua anglesa i que té un mal caràcter ple de les dèries pròpies de qui ha patit époques de forta penúria.

El segon moment temporal es desenvolupa durant els anys anteriors a la segona Guerra Mundial i es perllonga en el període d'aquesta gran guerra amb tot el procés de persecució de la població jueua per part dels nazis i que passa inicialment per les incautacions dels seus negocis; el control d'identitats; la classificaió en persones útils i l'aïllament en ghetos; l'internament en camps de concentració; la separació de les famílies; la gana i la malaltia; , l'instint de supervivència i la mort; el col.laboracionisme de la població civil amb els perseguit o amb els perseguidors...

Amb prop de tres-centes pàgines, tots els personatges són humans amb cares d'animals, la qual cosa ens permet distingir-los de forma perfecta com a clara al.lusió al segregacionisme entre persones de diferents religions o races: els jueues són rates, els alemanys són gats, els polacs són porcs, els francesos són granotes i els americans són gossos.

Aquesta magnífica obra farà recordar a les generacions futures, de forma senzilla i gràfica, l'holocaust que van patir els jueus europeus com un dels pitjors episodis de la història de la humanitat. (És trist veure que a dia d'avui el bisbe ultraconservador Richard Williamson negui l'holocaust malgrat la petició que li ha fet el Papa Benedict XVI).

L'obra va ser escrita molt abans que Steven Spielberg portes a les pantalles la Llista de Schlinder i que la llegeixi reconeixerà de forma clara una de les fonts que va utilitzar el director americà.

THE AIRBORNE TOXIC EVENT

Avui deixo aquesta pinzellada del grup The airborne toxic event un grup format a Califòrnia l'any 2006 on es troben inspiracions de The Smiths (la cançó The Girls in their summer dresses), U2 i The Silencers (Sometime arounmidnight) o The Clash o The Libertines (Gasoline). Un grup molt inspirat amb la música des anys 80, com tants de grups anglosaxons nascuts a l'empara del Myspace i els macrofestivals d'estiu.

La cancó del video es titula Sometime Around Midnight.

KENT: INDIE-ROCK SUEC

Avui m'han parlat d'un grup suec de pop-rock que es diu Kent i que és originari de Suècia. Malgrat algunes cançons les interpreten en anglès, la major part de les seves lletres i els títols dels seus àlbums són suecs (L'últim de l'any 2007 es titula Tillbaka till samtiden) i és per això que malgrat la seva singladura musical va començar a principis dels anys 90, són molt populars als països escandinaus i prou desconeguts fóra d'aquests països.

La seva música beu d'influències dels finals dels anys 80 (es nota U2 i Depeche Mode) i per comparar-los (malgrat les comparacion siguin odioses) els inclouria entre grups com Coldplay, Keane o Snow Patrol.

La cançó del video es titula VinterNoll2.

REVOLUTIONARY ROAD

Al director Sam Mendes li han permés conservar al nostre país alguns del títols originals de les seves pel.lícules. Si l'any 1999 ens va arribar l'oscaritzada American Beauty, ara ens arriba la també nominada pels Oscars Revolutionary Road.

Un altra repetició de Mendes és tornar a analitzar l'estil de vida nordamericà, malgrat en aquest cas la problemàtica sobre la vida d'un matrimoni dels anys 50 tingui un caràcter més universal.

Frank (Leonardo Di Caprio) és un oficinista que treballa a l'empresa on ja va treballar el seu pare. April (Kate Winslet) és una ama de casa que va aparcar els seus somnis per arribar a ser actriu un cop es va casar amb en Frank. Tots dos viuen en una magnífica casa unifamiliar (si a American Beauty el roig era el color del desig, ara la casa és de color blanc, el color de la puresa), tenen dos fills i es comporten com la parella perfecta i per això són l'enveja del veïnat.

Les coses no són tan senzilles com semblen i com a American Beauty es podria dir que sovint les aparences enganyen. Ells es senten especials, però, a l'hora són conscients que les seves vides són comunes, grises, com les de tothom.

De sobte acorden donar un brusc cop de timó a les seves vides i decideixen de comú acord canviar radicalment el seu tipus de vida entre la perplexitat dels veïns i dels companys de feina d'en Frank que veuen la seva decisió com a capriciosa i irracional.

Un drama sobre la renúncia als nostres somnis i la pressió de l'entorn per tal que visquem sobre camins coneguts i oberts per altres en el sí de les unitats familiars més tradicionals i perpetuar d'aquesta forma la roda de la nostra societat i de la maquinària productiva, que compta amb unes magnífiques interpretacions del duet Di Caprio/Winslet i amb el fons musical de l'obra de Thomas Newman, autor de les bandes sonores de totes les pel.lícules de Sam Mendes.

Molt Bona (****)

LA CLASSE

Ahir vam anar a Tarragona a veure la pel.lícula la classe, guanyadora de la Palma d'Or a l'últim festival de cinema de Cannes i dirigida pel francès Laurent Cantet (Recursos Humans).

Rodada íntegrament dins del recinte d'un institut d'ensenyament secundari de l'extraradi de París (el títol original és Entre les murs, traduït al nostre país d'una forma molt simplista) ens mostra en un format de docudrama honest, versemblant i sense maniqueismes, les dificultats de la convivència a les aules i les relacions diàries que s'estableixen entre el professorat i un grup d'alumnes de 14anys provinents de sectors socioeconòmics de nivell baix i amb orígens culturals totalment diversos (marroquí, malinès, antillà, xinès...).

El professor que té un major protagonisme és François Bégaudeau que ens sorpren com un excel.lent actor si tenim en compte que s'estrena en la interpretació, quan el seu paper més destacat és el guionista de la pel.lícula i l'autoria del llibre en què es basa el guió.

La problemàtica d'uns adolescents, moltes vegades sense el compromís educatiu per part de les seves famílies; la manca de mitjans i compromís de les autoritats educatives en aquests centres públics; la dicotomia entre solucionar els problemes amb el diàleg o mitjançant a coerció de les sancions; la disjuntiva entre encarrilar a l'alumne perquè tingui un millor futur o cercar la pau a l'aula; els alt i baixos anímics dels professors a cavall entre la voluntat de ser agents educatius garants del futur dels seus alumnes i les frustracions, desencisos i les ganes de tirar la tovallola en la lluita.

Amb uns diàlegs vius i carregats d'ingeni ens fa reflexionar sobre el paper de l'educació per mantenir viva una visió tradicional basada en els valors i la cultura de l'esforç enmig d'una societat amb latents conflictes culturals originats pel fenòmen de la immigració massiva i sobre on estan els límits del respecte entre els professors i els alumnes.

**** (Molt Bona)

ADANOWSKY, LA MÚSICA DEL FILL D'ALEJANDRO JODOROWKY

Alejandro Jodorowsky és un un polifacètic artista xilè (escriptor, dramatur, director de cinema, guionista de còmics i poeta) nascut a Xile, d'orige ucranià, emigrat a Mèxic i des de fa uns quants anys viu a París.

El seu fill Adan Jodorowsky (d'aquí la contracció Adanowsky), va editar l'any 2006 un àlbum musical titulat Etoile eternelle, una extranya proposta plena d'influències musicals ben diverses, fonamentalment la música de cabaret (la seva biografia ens diu que de petit va aprendre a fer pases de ball amb James Brown i va aprendre a tocar la guitarra amb George Harrison). En les seves lletres es troba la influència del seu pare i sovint ens parlen de problemes psicològics però tractats en clau d'humor.

Us penjo el video de la cançó Estoy Mal, amb un estètica i unes maneres de fer que em recorden moltíssim a Enrique Bumbury (ex-cantant d'Heroes del Silencio) i on és més que evident el contrast d'unes imatges carregads de sarcasme i humor amb les frases de la lletra. I és que a qui no coneixem que pregona el seu estat anímic negatiu, mentre pensem en el nostre interior: "No n'hi ha per tant".

BRIGHTON PORT AUTHORITY

Amb el nom "d'autoritat portuària de Brighton" (tota una definició d'intencions) se'n presenta aquest projecte musical col.lectiu format per Norman Cook (ex-Housemartins), David Byrne (ex-Talking Heads), Iggy Pop i Fatboy Slim entre d'altres, que vol recuperar una imaginària banda dels anys 70. El seu àlbum es titula "I Think We're Gonna Need a Bigger Boat" i com a primícia durant aquest mes de gener tan sols es podrà adquirir als Estats Units a la pàgina d'Amazon. Us deixo el video de la cançó "He's Frank" , amb la veu d'Iggy Pop i que vam poder escoltar en un episodi de la segona temporada de la serie de televisió Herois.

LA PARTE CONTRATANTE DE LA PRIMERA PARTE...

Avui en el blog La Marfanta no m'he pogut reprimir i he deixat un comentari que reproduïa una seqüència famosa de la pel.lícula Una nit a la Òpera dels Germans Marx estrenada l'any 1935.

Tots els dies llegim notícies i escoltem declaracions que coste prendre per reals i semblen més pròpies del sentit de l'humor absurd dels magistrals comics. Però és així el nostre món, sovint totalment absurd i boig.

ELS HOMES QUE NO ESTIMAVEN A LES DONES

Stieg Larsson era un periodista suec que va morir a l'edat de cinquanta anys d'un atac de cor dies després d'haver lliurat al seu editor el tercer llibre de la triologia Milenium que s'ha convertint en un éxit editorial europeu i de la qual s'han editat al nostre país les dues primeres que es titulen "Els homes que no estimaven les dones" i "La noia que somniava en un llumí i un bidó de gasolina.

Després d'haver llegit a lescriptor Henning Mankell amb la seva extensa série basada en el seu personatge Kurt Wallander era interessant poder comprovar que em podia oferir aquest escriptor suec convertit després de la seva mort en un autèntic fenòmen literari.

Mikael Blomkvist és un periodista compromés (alter ego del propi autor?) que amb un grup de persones fidels editen una revista mensual tituada Milenium (I que dona nom a tota la saga de la trilogia) caracteritzada per la seva independència i l'elaboració de reportatges periodístics d'investigació i denúncia.

Lisbeth Salander és una dona jove, que arrosega forts problemes emocionals i d'adaptació social des de la seva infantesa però que és una eficaç investigadora privada gràcies als seus avançats coneixements informàtics que li permeten obtenir informació amb mitjans completament fóra de la llei.

Mikael, és condemnat per difamar a un empresari suec, autèntic tiburó de les finances amb un article basat en fonts periodístiques que no eren un altra cosa que una trampa. Aquesta condemna pública li provocarà la necessitat d'allunyar-se de la redacció de la revista i acceptar l'encàrrec de Henrik Vanger, patriarca d'un grup d'empreses familiar en decliu, per averiguar la desaparació i assassinat de Harriet Vanger als anys 60 sota l'aparença d'escriure una crònica biogràfica de la família Vanger.

Poc a poc la novel.la es converteix en una trama detectivesca on se'ns van presentant diferents personatges on abunden les dobles vides i amb una forta presa de posició amb el fenòmen de la violència exercida pels homes sobre les dones en la societat sueca.

Assassinats, conflictes familiars, periodisme, el món de les finances, les relacions entre els homes i les dones, la doble moral i la religió, les formes de vida nòrdiques omplen les més de sis-centes pàgines d'aquesta novel.la negra altament recomanable, per la qual cosa ja acabo de començar a llegir el segon lliurament de la trilogia.

ESCLAFAR BOMBOLLES DE PLÀSTIC

Qui no ha esclatat alguna vegada les petites bombolles del plàstic que protegeix les mercaderies en alguns embalatges?

Com cada cop el món virtual ens ofereix més sucedanis del món real, algú va decidir fa un temps que perquè no podiem fer esclatar les bombolletes amb el ratolí en una pantalla d'ordinador.

Ho podeu fer una a una amb un clik del ratolí damunt de cada bombolla, però també teniu un "maniac mode" amb el qual esclatareu un munt de bombolles amb tan sols deixant lliscar el ratolí per damunt de la imatge.

Si voleu veure-ho cliqueu http://www.gustavoguimaraes.com.br/arquivo/images/papelbolha.swf

A SANG FREDA

Ja fa uns anys que vaig llegir aquesta magistral combinació de novel.la i periodisme que és l'obra A Sang Freda de l'escriptor nordamericà Truman Capote que em va captivar al tractar-se d'una història basada en fets reals estructurada de forma no líneal.

Aquests Nadals he vist la pel.lícula de títol homònim dirigida l'any 1967 per Richard Brooks i interpretada per Robert Blake i Scott Wilson que interpreten a Perry Smith i a Dick Hickcock, un malalt psiquiàtric amb una infantesa desgraciada i l'atre un lladre, estafador i engatusador que ha estat a la pressó i que es posen d'acord per robar la caixa forta de la casa d'una família benestant de la localitat e River Valley, al capdavant de la qual està en Herb Clutter que acaba de contractar una assegurança de vida amb prima doble per al supòsit de mort accidental.

Amb una fotografia en blanc i negre molt contrastada que reforça el dramatisme de la història ens mostra com el ser humà pot expressar la seva cara més fosca i malvada per un motiu insignificant o fins i tot sense cap causa i com l'atzar de la vida pot convertir una mentida contada en una pressó en un malson i la fi de quatre persones completament innocents.

La pel.lícula va esgarrapant poc a poc en la psicologia dels personatges per arribar a fer-nos a entendre els obscurs perquès d'uns assassins, motivacions interiors que molts no podrem compartir però podem arribar a entendre. I resultarà finalment que ens constarà més entendre la psicologia del botxí que executa els assassins, en aquest cas amb la forca.

O potser sí ho entendrem amb una cosa tan material i senzilla com una xifra considerable de diners com suposaven als anys '50, 300 dòlars per persona executada, tot enmig de la maquinària estatal de la pena de mort, dels corredors de la mort, dels espais d'execució i les resolucions confirmatòries del governador de l'Estat a la última hora dels adéus.

**** (Molt Bona)