LA CREACIÓ DEL PARTIT JUDICIAL DE TORTOSA A L'ANY 1834

L'empresa Google és l'empresa que gestiona més informació a tot el món. Una de les seves línees d'activitat és la de Llibres de Google on es poden trobar tres tipus de llibres:

1) LLibres publicats i protegits per drets d'autor: L'usuari pot veure'n una vista prèvia i comprar-los en suport paper.

2) Llibres descatalogats protegits per drets d'autor: L'usuari podrà previsualitzar-los i adquirir-los on-line.

3) LLibres no protegits per drets d'autor: L'usuari pot llegir, descarregar i imprimir aquests llibres.

De l'últim grup trobarem nombrosos títols que estan en les xarxes de biblioteques i universitats d'arreu del món.

El blocaire Manel Zaera té enllaçats en el seu bloc una selecció de llibres que li interessen de Google Books. Un d'ells em va cridar l'atenció i es titula:

"Subdivisión en partidos judiciales de la nueva división territorial de la península e islas adyacentes aprobada por XM en el Real Decreto de 21 de abril de 1834."

Després de la divisió de l'Estat espanyol en províncies a l'any 1933, tot el territori estatal es va dividir en partits judicials. Un d'ells va ser el de Tortosa, amb una delimitació geogràfica gairebé idèntica a l'actualitat (districte electoral) i que segons el llibre comprenia els següents pobles (que no municipis):

Alcanar las casas de id, y el santuario de nuestra Señora de los Remedios.

Aldover

Alfará.

Amposta, las casas de las Salinas de los Alfaques, y los santuarios de Campredó y nuestra Señora de Embiexa.

Benifallet.

Cala de la Ametlla.

Cenia.

Cherta el santuario de nuestra Señora de la Azud y el término de la Ram.

Costuma o Costavana.

Ermita.

Ferreginals y el santuario de Jesús y María.

Galera.

Ginestár.

Godall

Lampolla.

Mas den Verg.

Masós de Barberans.

Pás.

Pauls

Perelló

Rasqueras

San Carlos de la Rapita

Santa Bárbara

Tivenis y el santuario de nuestra Señora del Cármen.

Tortosa los conventos de Cardós y san Bernabé y los santuarios de los Reyes, nuestra Señora de la Aldea, de la Providencia, del Coll,del Alba y de Petja, San Antonio, San Onofre y San Juan Nepomuceno.

Ulldecona y el santuario de nuestra Señora de la Piedad.

Ventallas.

Les tipografies són tal com apareixen en el llibre i com no sóc historiador no puc reconèixer on estava Costuma o Costavana i els santuaris de nuestra Señora de la Azud, San Juan Nepomuceno, San Antonio o San Onofre i que se n'ha fet d'ells. Em voleu ajudar?

LA OLA (DIE WELLE)

Com és possible que el poble alemany acabés donant un suport majoritari al dictador Adolf Hitler a les urnes i fins i tot després donés recolzament (molts mirant cap un altre costat) a les majors atrocitats que hom s'hagués pogut imaginar? És possible que això es torni a repetir?

A l'any 1967 un professor d'història d'un institut de Califòrnia als EUA va realitzar un experiment amb els seus alumnes. Aquesta prova consistia en instaurar un règim d'extrema disciplina a la seva classe, restringir les seves llibertats i fer-los formar en unitat. A l'experiment se'l va denominar The Third Wave (La tercera ola) i els alumnes es van entussiasmar tant que als pocs dies s'espiaven entre ells i assetjaven a aquells que no s'unien al grup. Al cinquè dia el professor va finalitzar l'experiment abans que se li escapés de les mans.

A partir d'aquests fets reals, el director alemany Dennis Gansel va realitzar l'any 2008 la pel.lícula titulada Die Welle (La ola) on ens mostra un professor d'institut carismàtic que imparteix un seminari sobre el tema de l'autarquia que fa la pregunta als seus alumnes de si seria possible el retorn d'una dictadura al seu país.

El professor dirigint i manipulant als seus alumnes, molts d'ells amb evidents mancances afectives familiars, acaba construïnt un moviment denominat La ola amb els trets més habituals dels moviments de masses totalitaris: un nom, una uniformitat estètica , uns símbols, una salutació, una ferma disciplina, el foment de pertinença al grup, el predomini del grup per sobre de l'individu, l'exclussió de la gent que no pertany al grup. L'experiment acabarà d'una forma absolutament dramàtica.

Amb una banda sonora que compta amb una selecció de cançons de grups del panorama musical independent dels últims anys (The Subways, Empty Trash, Coldout, Bonobo, Kilians) i temes del compositor Heiko Maile, em sembla una molt interessant producció alemanya que ens mostra com el germe de la intransigència sempre està dins nostre i quines són les conseqüències del gregarisme malentés.

Bona (***1/2)

EL FOTOPERIODISME DE LA REVISTA LIFE

La revista nordamericana LIFE va començar-se a editar l'any 1883 amb una embranzida notable a partir de l'any 1936 quan a ser comprada per Henry Luce i, després de diferents canvis en la seva perodicitat i en els seus propietaris, va deixar de publicar-se el 20 d'abril de 2007.

Aquesta revista se la considera una de les més influents del segle XX en el camp del fotoperiodisme.

Les fotografies antigues sempre tenen alguna cosa màgica. Qui no s'ha quedat embadalit mirant una fotografia antiga de la seva pròpia ciutat, dels seus avantpassats o de fets i personatges històrics.

Ara la revista Life, que sembla vol continuar a Internet, ha arribat a un acord amb google per allotjar milions d'imatges de la seva revista, moltes d'elles inèdites. Veure fotografies de personatges, cultura, esdeveniments socials i polítics, activitats esportives i molts d'altres temes que es van prendre al llarg del segle XIX i XX és un autèntic goig.

Us deixo una fotografia que parla d'altres temps de crisis i està presa al carrer Beale Street de Memphis a l'any 1938. Retrata l'aparador d'una botiga denominada El magatzem de l'home pobre on es podia comprar i "vendre qualsevol cosa de valor" (We buy anything of value). Uns visionaris de ebay?

Podeu veure totes les imatges a http://images.google.com/hosted/life

"LA DUDA"

És un problema pels espectadors i per a la recaptació d'algunes produccions cinematogràfiques que les estrenes no estiguin millor distribuïdes al llarg de l'any. Això és molt evident amb aquelles pel.lícules que obtenen nominacions als Oscar i es veuen amontegades a les nostres pantalles durant els mesos de gener i desembre de cada any, cosa que provoca que pel.lícules amb força interès poguin veure limitat el seu éxit a les nostres cartelleres.

Aquest és el cas de la pel.lícula La duda estrenada a Espanya el dia 30 de gener d'enguany i que ha arribat al número 4 en el rànking de recaptació d'aquell cap de setmana competint amb títols com Revolutionary Road, Siete Almas o Walkiria.

Aquest drama dirigit per John Patrick Shanley en base a una pròpia obra teatral que va obtenir un Premi Pulitzer narra l'intent del Pare Flyn (Philip Seymour Hoffman) de canviar les estrictes normes de disciplina en un col.legi religiós del barri del Bronx a l'any 1964.

En front d'ell es trobarà a la directora del col.legi, una adusta monja que ho controla tot amb ma de ferro interpretada per l'actriu Meryl Streep.

El col.legi ha acceptat el seu primer alumne negre qui té problemes d'acceptació per part del seus companys i quan el pare Flyn estableix una relació molt estreta amb l'alumne, salta l'alarma a partir de les sospites de conducta indecorosa del pare Flyn que té una jove i inexperta professora que provocaran una estricta reacció per part de la directora.

Amb unes interpretacions magistrals i un guió i una direcció que insinuen i juguen amb la ambigüetat, fent honor al propi títol, ens ensenyen entre d'altres coses com algunes persones que se'ns mostren com a fortes viuen carregades de dubtes; que per a perseguir el bé es pot fer molt de mal; que les nostres conviccions són la nostra taula de salvació, però poden ser la causa de l'enfonsament dels altres; que sovint arribem a certeses sense cap altre base que els indicis; del mal que pot provocar una sospita infundada.

Molt Bona (****)

CAMINO

Camino és el títol del llibre escrit pel fundador de l'Opus Dei, Jose Maria Escrivà de Balaguer aparescut per primera vegada l'any 1939 (l'any 1934 s'havia titulat al llibre "Consideraciones espirituales") i del que s'han publicat més de 4.500.000 d'exemplars en 43 idiomes.

Amb el mateix títol se'ns presenta aquesta pel.lícula dirigida per Javier Fesser que va obtenir sis premis en la última edició dels premis Goya celebrada enguany (millor pel.lícula, director, actriu protagonista, actor de repartiment, actriu revelació i guió original) i que està basada en la vida de la nena Alexia González Barros, morta a l'edat de 14 anys allà per l'any 1985 i que està en procés de canonització.

La pel.lícula també ha tingut reconeixements a Catalunya doncs ha guanyat el Premi Cinematogràfic Sant Jordi a la millor pel.lícula espanyola de l'any 2008 i el premi a la millor pel.lícula europea en la I Edició dels Premis Gaudí.

La pel.lícula no ha estat exempta de polèmica, doncs la pròpia família d'Alexia no li ha agradat algunes escenes sobre la seva filla i tampoc no ha agradat gens a l'Opus Dei i és que no se'ls deixa en un molt bon lloc pel funcionament que es mostra de la seva estructura i dels seus seguidors: aïllament de les famílies dels membres numeraris, prohibició de lectures inapropiades, el dolor i el control dels desitjos com camí de la perfecció, les aportacions dineràries o mitjançant el treball personal a la pròpia obra, el fort control sobre tot el nucli familiar...

Tret de les anteriors consideracions, la pel.lícula que dura més de dues hores, és una gran pel.lícula amb tots els ingredients per ser considerada així:

Unes interpretacions actorals pletòriques; una nena revelació que es menja la pantalla amb les seves mirades; un guió que encaixa a la perfeccio els diferents escenaris de la pel.lícula fins i tot en temps simultani; un crescendo dramàtic final , reforçat per una extraordinària partitura musical , que et deixa un nus a la gola i els ulls entelats; la perplexitat del camí que certes persones tenen per arribar a la felicitat; l'amor en el seu estat més pur.

Molt Bona (****)

LA NOIA QUE SOMNIAVA UN LLUMÍ I UN BIDÓ DE GASOLINA

Amb aquest títol tan cru ens arriba la segona part de la trilogia pòstuma de l'autor suec Stieg Larsson.

Repetirem amb els dos personatges principals del primer títol (Els homes que no estimaven a les dones), el periodista d'investigació Mikael Blomkvist i la jove i asocial Lisbeth Salander qui tindrà un major protagonisme i on se'ns revelaran parts de la biografia de la seva infantesa que ens donaran les claus per entendre molts dels seus comportaments.

Amb una trama de novel.la negra i una intriga al voltant de tres assassinats, ens apareixerà una nova temàtica d'ordre social com és el del tràfic de dones, moltes d'elles menors d'edat, provinents dels països bàltics per a l'exercici de la prostitució a Suècia.

Els nous personatges que se'ns presenten són uns quants policies, un fiscal, els membres d'una banda de moteros de l'estil Angels de l'infern, un boxador, un exmembre dels serveis d'espionatge militar de l'antiga Unió Soviètica i un membre de la policia de seguretat sueca (SAPO).

La narració no m'ha semblat tan fluïda i atrapant com el primer llibre de la trilogia, com si el malograt autor es perdés parcialment amb tot un gruixut nus de construcció de les interrelacions entre els nous personatges i finalment hagués activat d'una forma massa ràpida un trepidant desenllaç durant aproximadament les últimes 50 pàgines i deixar un final prou obert per engrescar-nos a llegir la última part de la trilogia.

Haurem d' esperar, però, al mes de juny per veure l'aparició de l'última part: La reina en el palau de les corrents d'aire.

MAUS. A SURVIVOR'S TALE.

Maus és un còmic en blanc i negre que ha estat elevat a la categoria de literatura (en molts d'articles el classifiquen com novel.la gràfica) que pel seu plantejament narratiu li va permetre obtenir un Premi Pulitzer a l'any 1992.

El seu autor, Art Spiegelman (nascut l'any 1948 a Estocolm) ens explica la biografia del seu pare Vladek Spiegelman, un polac-jueu que va sobreviure als camps d'extermini nazis.

L'obra va aparèixer inicialment a la revista Raw fundada per Art Spiegelman i la seva esposa Françoise Mouly l'any 1980 i està composta de dues parts que al nostre país es van agrupar en un únic volum l'any 2001 per l'Editorial Planeta-Agostini (la segona part estava inèdita a Espanya fins llavors) i a partir de l'any 2007 és l'editorial Random House Mondadori qui en té els drets.

La narració barreja dos moments temporals. Un d'ells està ambientat als Estats Units i ens ofereix essencialment la relació de l'autor Art Spiegelman amb el seu pare, d'avançada edat, emigrant que no acava de dominar la llengua anglesa i que té un mal caràcter ple de les dèries pròpies de qui ha patit époques de forta penúria.

El segon moment temporal es desenvolupa durant els anys anteriors a la segona Guerra Mundial i es perllonga en el període d'aquesta gran guerra amb tot el procés de persecució de la població jueua per part dels nazis i que passa inicialment per les incautacions dels seus negocis; el control d'identitats; la classificaió en persones útils i l'aïllament en ghetos; l'internament en camps de concentració; la separació de les famílies; la gana i la malaltia; , l'instint de supervivència i la mort; el col.laboracionisme de la població civil amb els perseguit o amb els perseguidors...

Amb prop de tres-centes pàgines, tots els personatges són humans amb cares d'animals, la qual cosa ens permet distingir-los de forma perfecta com a clara al.lusió al segregacionisme entre persones de diferents religions o races: els jueues són rates, els alemanys són gats, els polacs són porcs, els francesos són granotes i els americans són gossos.

Aquesta magnífica obra farà recordar a les generacions futures, de forma senzilla i gràfica, l'holocaust que van patir els jueus europeus com un dels pitjors episodis de la història de la humanitat. (És trist veure que a dia d'avui el bisbe ultraconservador Richard Williamson negui l'holocaust malgrat la petició que li ha fet el Papa Benedict XVI).

L'obra va ser escrita molt abans que Steven Spielberg portes a les pantalles la Llista de Schlinder i que la llegeixi reconeixerà de forma clara una de les fonts que va utilitzar el director americà.

THE AIRBORNE TOXIC EVENT

Avui deixo aquesta pinzellada del grup The airborne toxic event un grup format a Califòrnia l'any 2006 on es troben inspiracions de The Smiths (la cançó The Girls in their summer dresses), U2 i The Silencers (Sometime arounmidnight) o The Clash o The Libertines (Gasoline). Un grup molt inspirat amb la música des anys 80, com tants de grups anglosaxons nascuts a l'empara del Myspace i els macrofestivals d'estiu.

La cancó del video es titula Sometime Around Midnight.

KENT: INDIE-ROCK SUEC

Avui m'han parlat d'un grup suec de pop-rock que es diu Kent i que és originari de Suècia. Malgrat algunes cançons les interpreten en anglès, la major part de les seves lletres i els títols dels seus àlbums són suecs (L'últim de l'any 2007 es titula Tillbaka till samtiden) i és per això que malgrat la seva singladura musical va començar a principis dels anys 90, són molt populars als països escandinaus i prou desconeguts fóra d'aquests països.

La seva música beu d'influències dels finals dels anys 80 (es nota U2 i Depeche Mode) i per comparar-los (malgrat les comparacion siguin odioses) els inclouria entre grups com Coldplay, Keane o Snow Patrol.

La cançó del video es titula VinterNoll2.

REVOLUTIONARY ROAD

Al director Sam Mendes li han permés conservar al nostre país alguns del títols originals de les seves pel.lícules. Si l'any 1999 ens va arribar l'oscaritzada American Beauty, ara ens arriba la també nominada pels Oscars Revolutionary Road.

Un altra repetició de Mendes és tornar a analitzar l'estil de vida nordamericà, malgrat en aquest cas la problemàtica sobre la vida d'un matrimoni dels anys 50 tingui un caràcter més universal.

Frank (Leonardo Di Caprio) és un oficinista que treballa a l'empresa on ja va treballar el seu pare. April (Kate Winslet) és una ama de casa que va aparcar els seus somnis per arribar a ser actriu un cop es va casar amb en Frank. Tots dos viuen en una magnífica casa unifamiliar (si a American Beauty el roig era el color del desig, ara la casa és de color blanc, el color de la puresa), tenen dos fills i es comporten com la parella perfecta i per això són l'enveja del veïnat.

Les coses no són tan senzilles com semblen i com a American Beauty es podria dir que sovint les aparences enganyen. Ells es senten especials, però, a l'hora són conscients que les seves vides són comunes, grises, com les de tothom.

De sobte acorden donar un brusc cop de timó a les seves vides i decideixen de comú acord canviar radicalment el seu tipus de vida entre la perplexitat dels veïns i dels companys de feina d'en Frank que veuen la seva decisió com a capriciosa i irracional.

Un drama sobre la renúncia als nostres somnis i la pressió de l'entorn per tal que visquem sobre camins coneguts i oberts per altres en el sí de les unitats familiars més tradicionals i perpetuar d'aquesta forma la roda de la nostra societat i de la maquinària productiva, que compta amb unes magnífiques interpretacions del duet Di Caprio/Winslet i amb el fons musical de l'obra de Thomas Newman, autor de les bandes sonores de totes les pel.lícules de Sam Mendes.

Molt Bona (****)

LA CLASSE

Ahir vam anar a Tarragona a veure la pel.lícula la classe, guanyadora de la Palma d'Or a l'últim festival de cinema de Cannes i dirigida pel francès Laurent Cantet (Recursos Humans).

Rodada íntegrament dins del recinte d'un institut d'ensenyament secundari de l'extraradi de París (el títol original és Entre les murs, traduït al nostre país d'una forma molt simplista) ens mostra en un format de docudrama honest, versemblant i sense maniqueismes, les dificultats de la convivència a les aules i les relacions diàries que s'estableixen entre el professorat i un grup d'alumnes de 14anys provinents de sectors socioeconòmics de nivell baix i amb orígens culturals totalment diversos (marroquí, malinès, antillà, xinès...).

El professor que té un major protagonisme és François Bégaudeau que ens sorpren com un excel.lent actor si tenim en compte que s'estrena en la interpretació, quan el seu paper més destacat és el guionista de la pel.lícula i l'autoria del llibre en què es basa el guió.

La problemàtica d'uns adolescents, moltes vegades sense el compromís educatiu per part de les seves famílies; la manca de mitjans i compromís de les autoritats educatives en aquests centres públics; la dicotomia entre solucionar els problemes amb el diàleg o mitjançant a coerció de les sancions; la disjuntiva entre encarrilar a l'alumne perquè tingui un millor futur o cercar la pau a l'aula; els alt i baixos anímics dels professors a cavall entre la voluntat de ser agents educatius garants del futur dels seus alumnes i les frustracions, desencisos i les ganes de tirar la tovallola en la lluita.

Amb uns diàlegs vius i carregats d'ingeni ens fa reflexionar sobre el paper de l'educació per mantenir viva una visió tradicional basada en els valors i la cultura de l'esforç enmig d'una societat amb latents conflictes culturals originats pel fenòmen de la immigració massiva i sobre on estan els límits del respecte entre els professors i els alumnes.

**** (Molt Bona)

ADANOWSKY, LA MÚSICA DEL FILL D'ALEJANDRO JODOROWKY

Alejandro Jodorowsky és un un polifacètic artista xilè (escriptor, dramatur, director de cinema, guionista de còmics i poeta) nascut a Xile, d'orige ucranià, emigrat a Mèxic i des de fa uns quants anys viu a París.

El seu fill Adan Jodorowsky (d'aquí la contracció Adanowsky), va editar l'any 2006 un àlbum musical titulat Etoile eternelle, una extranya proposta plena d'influències musicals ben diverses, fonamentalment la música de cabaret (la seva biografia ens diu que de petit va aprendre a fer pases de ball amb James Brown i va aprendre a tocar la guitarra amb George Harrison). En les seves lletres es troba la influència del seu pare i sovint ens parlen de problemes psicològics però tractats en clau d'humor.

Us penjo el video de la cançó Estoy Mal, amb un estètica i unes maneres de fer que em recorden moltíssim a Enrique Bumbury (ex-cantant d'Heroes del Silencio) i on és més que evident el contrast d'unes imatges carregads de sarcasme i humor amb les frases de la lletra. I és que a qui no coneixem que pregona el seu estat anímic negatiu, mentre pensem en el nostre interior: "No n'hi ha per tant".

BRIGHTON PORT AUTHORITY

Amb el nom "d'autoritat portuària de Brighton" (tota una definició d'intencions) se'n presenta aquest projecte musical col.lectiu format per Norman Cook (ex-Housemartins), David Byrne (ex-Talking Heads), Iggy Pop i Fatboy Slim entre d'altres, que vol recuperar una imaginària banda dels anys 70. El seu àlbum es titula "I Think We're Gonna Need a Bigger Boat" i com a primícia durant aquest mes de gener tan sols es podrà adquirir als Estats Units a la pàgina d'Amazon. Us deixo el video de la cançó "He's Frank" , amb la veu d'Iggy Pop i que vam poder escoltar en un episodi de la segona temporada de la serie de televisió Herois.

LA PARTE CONTRATANTE DE LA PRIMERA PARTE...

Avui en el blog La Marfanta no m'he pogut reprimir i he deixat un comentari que reproduïa una seqüència famosa de la pel.lícula Una nit a la Òpera dels Germans Marx estrenada l'any 1935.

Tots els dies llegim notícies i escoltem declaracions que coste prendre per reals i semblen més pròpies del sentit de l'humor absurd dels magistrals comics. Però és així el nostre món, sovint totalment absurd i boig.

ELS HOMES QUE NO ESTIMAVEN A LES DONES

Stieg Larsson era un periodista suec que va morir a l'edat de cinquanta anys d'un atac de cor dies després d'haver lliurat al seu editor el tercer llibre de la triologia Milenium que s'ha convertint en un éxit editorial europeu i de la qual s'han editat al nostre país les dues primeres que es titulen "Els homes que no estimaven les dones" i "La noia que somniava en un llumí i un bidó de gasolina.

Després d'haver llegit a lescriptor Henning Mankell amb la seva extensa série basada en el seu personatge Kurt Wallander era interessant poder comprovar que em podia oferir aquest escriptor suec convertit després de la seva mort en un autèntic fenòmen literari.

Mikael Blomkvist és un periodista compromés (alter ego del propi autor?) que amb un grup de persones fidels editen una revista mensual tituada Milenium (I que dona nom a tota la saga de la trilogia) caracteritzada per la seva independència i l'elaboració de reportatges periodístics d'investigació i denúncia.

Lisbeth Salander és una dona jove, que arrosega forts problemes emocionals i d'adaptació social des de la seva infantesa però que és una eficaç investigadora privada gràcies als seus avançats coneixements informàtics que li permeten obtenir informació amb mitjans completament fóra de la llei.

Mikael, és condemnat per difamar a un empresari suec, autèntic tiburó de les finances amb un article basat en fonts periodístiques que no eren un altra cosa que una trampa. Aquesta condemna pública li provocarà la necessitat d'allunyar-se de la redacció de la revista i acceptar l'encàrrec de Henrik Vanger, patriarca d'un grup d'empreses familiar en decliu, per averiguar la desaparació i assassinat de Harriet Vanger als anys 60 sota l'aparença d'escriure una crònica biogràfica de la família Vanger.

Poc a poc la novel.la es converteix en una trama detectivesca on se'ns van presentant diferents personatges on abunden les dobles vides i amb una forta presa de posició amb el fenòmen de la violència exercida pels homes sobre les dones en la societat sueca.

Assassinats, conflictes familiars, periodisme, el món de les finances, les relacions entre els homes i les dones, la doble moral i la religió, les formes de vida nòrdiques omplen les més de sis-centes pàgines d'aquesta novel.la negra altament recomanable, per la qual cosa ja acabo de començar a llegir el segon lliurament de la trilogia.

ESCLAFAR BOMBOLLES DE PLÀSTIC

Qui no ha esclatat alguna vegada les petites bombolles del plàstic que protegeix les mercaderies en alguns embalatges?

Com cada cop el món virtual ens ofereix més sucedanis del món real, algú va decidir fa un temps que perquè no podiem fer esclatar les bombolletes amb el ratolí en una pantalla d'ordinador.

Ho podeu fer una a una amb un clik del ratolí damunt de cada bombolla, però també teniu un "maniac mode" amb el qual esclatareu un munt de bombolles amb tan sols deixant lliscar el ratolí per damunt de la imatge.

Si voleu veure-ho cliqueu http://www.gustavoguimaraes.com.br/arquivo/images/papelbolha.swf

A SANG FREDA

Ja fa uns anys que vaig llegir aquesta magistral combinació de novel.la i periodisme que és l'obra A Sang Freda de l'escriptor nordamericà Truman Capote que em va captivar al tractar-se d'una història basada en fets reals estructurada de forma no líneal.

Aquests Nadals he vist la pel.lícula de títol homònim dirigida l'any 1967 per Richard Brooks i interpretada per Robert Blake i Scott Wilson que interpreten a Perry Smith i a Dick Hickcock, un malalt psiquiàtric amb una infantesa desgraciada i l'atre un lladre, estafador i engatusador que ha estat a la pressó i que es posen d'acord per robar la caixa forta de la casa d'una família benestant de la localitat e River Valley, al capdavant de la qual està en Herb Clutter que acaba de contractar una assegurança de vida amb prima doble per al supòsit de mort accidental.

Amb una fotografia en blanc i negre molt contrastada que reforça el dramatisme de la història ens mostra com el ser humà pot expressar la seva cara més fosca i malvada per un motiu insignificant o fins i tot sense cap causa i com l'atzar de la vida pot convertir una mentida contada en una pressó en un malson i la fi de quatre persones completament innocents.

La pel.lícula va esgarrapant poc a poc en la psicologia dels personatges per arribar a fer-nos a entendre els obscurs perquès d'uns assassins, motivacions interiors que molts no podrem compartir però podem arribar a entendre. I resultarà finalment que ens constarà més entendre la psicologia del botxí que executa els assassins, en aquest cas amb la forca.

O potser sí ho entendrem amb una cosa tan material i senzilla com una xifra considerable de diners com suposaven als anys '50, 300 dòlars per persona executada, tot enmig de la maquinària estatal de la pena de mort, dels corredors de la mort, dels espais d'execució i les resolucions confirmatòries del governador de l'Estat a la última hora dels adéus.

**** (Molt Bona)

BEBO VALDÉS I DIEGO EL CIGALA

El disc "Lágrimas Negras" va unir la veu de Diego el Cigala i el piano de Bebo Valdés en un producte que fusiona magistralment el flamenc i la música cubana. Aquesta obra del 2003 va guanyar un premi Grammy Latino i ens mostra un perfecte enteniment entre aquests dos grans artistes; Diego Cigala ens canta boleros i tangos, mentre l'incombustible Bebo Valdés toca clàssics flamencs o de la copla espanyola com La Bien Pagà o Suspiros de Espanya.

Una de les cançons més aconseguida és Inolvidable, versió d'un tema de Luis Miguel que considero supera a la versió original.

LA LLISTA DE SCHLINDER

Aquests Nadals, com n'ha passat en d'altres, ens arriben males notícies de la terra on se'ns diu va nàixer Jesucrist. L'exércit israelí ha engegat un fort atac militar al territori palestí de la franja de Gaza amb un resultat de més de tres cents morts i més de mil ferits.

Els israelis acaben d'ordenar als periodistes que abandonen la zona ja que la consideren zona militar tancada. Què no passarà allí si ningú aliè al conflicte ens ho conta?

Per casualitat m'ha caigut a les mans la pel.lícula La Llista de Sclinder i l'he tornat a veure després d'haver-la disfrutat a la pantalla del cinema quan es va estrenar.

El conflicte palestí-israelí sembla irresoluble amb tots dos bàndols creuant acusacions de ser els culpables del seu perllongament, però si una cosa tinc ben clara és quina és la part més feble: el poble palestí. Faríen bé els israelís d'aprendre d'Oskar Sclindler quan en una escena de la pel.lícula dialoga amb l'oficial nazi sobre quin és el sentit del poder veritable i que no és altre que la capacitat de perdonar.

Oskar Schindler va nàixer en un poble de l'actual República Txeca i va morir a la ciutat de Hildesheim, a la Baixa Saxonia d'Alemanya l'any 1974, en mig de la més absoluta indigència després d'haver rebutjat pocs anys abans de morir l'ajut econòmic del govern d'Israel. Actualment està enterrat en un cementiri catòlic de la ciutat de Jerusalem.

Steven Spielberg va dirigir l'any 1993 (ja fa quinze anys, com passa el temps!) aquest drama bassat en l'evolució personal d'aquest personatge, ambiciós i astut i que ens retraten amb una elevada capacitat per a les relacions públiques.

Oskar Sclinder, interpretat per Liam Neeson, gràcies a les bones relacions que ha aconseguit amb els militars del règim nazi facilitant-los els desitjos i vicis més mundans (bon menjar, bona beguda, dones, música i festes) més la confiança forçosa d'un grup de jueus capitalistes que viuen al ghetto de Cracòvia i que s'han vist despullats dels seus béns, posarà de nou en funcionamet una antiga fàbrica metal.lúrgica per a produir subministraments per a l'exércit alemany.

L'arribada d'un nou oficial alterarà els plans d'Sclinder. L'oficial, interpretat magistralment per Ralph Phiennes, amb una mirada glacial que impressiona i genera terror és la reflex de la crueltat, de l'arbitrarietat i les contradiccions humanes (viu en un dilema constant entre complir amb els seus ideals de puresa de la raça i l'atracció que li desperta una dona jueua que li fa de criada).

Oskar anirà transformant el seu esperit, des de l'ambició i el lucre personal cap a la solidaritat i l'altruïsme amb què va aconseguir salvar de la mort segura a més de mil persones jueues.

Un altre paper destacat és el del comptable jueu interpretat per Ben Kingsley que amb la seva màquina d'escriure, full, rera full escriurà el llistat de persones que dona títol a la pel.lícula.

Amb una durada de més de tres hores (185 minuts) Spielberg va fer el més difícil que és aconseguir reunir d l'hora el reconeixement de la crítica, el públic i els premis cinematogràfics (va aconseguir 7 Oscars en les categories de pel.lícula, director, guió adaptat, montatge, banda sonora, direcció artística, banda sonora, direccó artística i fotografia).

La fotografia està realitzada en un blanc i negre perfecte, amb unes poques notes d'acoloriment com són les flames d'unes espelmes o l'abric roig d'una nena jueua i fins i tot les escenes finals a tot color del póstum homenatge dels supervivens davant la seva tomba.

Una obra perfecta en la ètica i la estètica, en el fons i la forma.

Obra mestra (*****)

AUSTRÀLIA

Baz Luhrmann em va sorprendre amb la seva excel.lent Moulin Rouge, un musical frenétic en el seu ritme, apabullant des del punt de vista visual, meritori en les adaptacions de clàssics de la música pop i una modernització del seu gènere.

El mateix director ens presenta aquests Nadals la seva última obra titulada Austràlia, un melodrama épic, com diríen els castellans "a la vieja usanza".

Una aristòcrata anglesa interpretada per Nicole Kidman viatja a Austràlia per trobar-se amb el seu marit que es resisteix a vendre una explotació ramadera i retornar a Anglaterra a la companyia de la seva esposa. Però quan la refinada aristòcrata, després d'un viatge on comença a comprovar les dures condicions de vida d'aquelles terres, arriba a la finca , descobreix que el seu marit ha mort assassinat per una ferida causada per una llança, cosa que converteix en sospitós al rei Jorge, un aborígen australià.

Amb un grapat de colaboradors d'allò més variat (dos dones aborígens, un nen mestís, un comptable alcoholic i gras, un cowboi australià interpretat per l'actor Hugh Jackman (X-man) i un cuiner xinès) es veuran obligats a conduir un ramat vacú de més de 1500 caps, fins la costa, per poder vendre la carn a l'exércit australià que acaba d'entrar a la Segona Guerra Mundial. La principal dificultat no seran els deserts australians, sinó un terratinent molt poderós amb un gendre ambiciós i sense escrùpols.

Com si d'una coctelera es tractés, el director ens oferira aventures, amor, la màgia dels aborígens australians, escenes de guerra ab aviació i soldats japonesos, paisatges i ciutats australianes semblants a les dels westerns americans, un dolent molt dolent, un nen gairebé sense pare.... ho remena tot amb gairebé tres hores llargues de metratge i vet aquí, li surt Austràlia!!

M'ha agradat:

• Tornar a veure una pel.licula amb cert regust a cinema clàssic.
• Els paisatges del noroest austraià.

No m'ha agradat:

• Una barreja forçada de géneres cinematogràfics.
• La interpreació sobreactuda de Nicole Kidman.
• La repetició cansina de la cançó "Over the rainbow" de la pel.lícula el Mago de Oz.
• L'excés del metratge.
• Els elements màgics entre l'aborígen rei Jorge i el seu nét ratllant el ridícul.

NOTA: Una pel.lícula per veure una tarda d'aquests Nadals i comprovar quant és de difícil tornar a fer cinema de tall clàssic que resulti prou convincent.

MAMMA MIA

L'any 2008 ens va portar aquesta adaptació cinematogràfica del musical que s'ha vist als teatres de mig món basat en les cançons del grup suec Abba.

Sofie és una jove de vint anys que està a punt de casar-se i viu en companyia de la seva mare explotant un hotel rural d'una bonica illa grega.

Sofie ha crescut sense saber qui és el seu pare però descobreix en un diari amagat de la seva mare que hi ha tres homes que poden ser els responsables de la seva concepció. Aquesta notícia la trasbalsa i decideix, d'amagat de la seva mare, invitar a tots tres a la seva boda.

Aquests tres homes que no es coneixen entre sí arriben a la illa i comença aquesta fresca, alegre i vital comèdia-musical que compta amb unes divertides interpretacions on destaca la de l'atriu Meryl Streep. Un altre actor que podem escoltar cantant en format original és l'ex James Bond, Pierce Brosnan.

La pel.lícula compta amb algunes coreografies que et fan agafar ganes de començar a pegar saltets i moure els braços al ritme de les cançons que s'encadenen dels clàssics Abba, els quals van aconseguir en el seu dia un producte musical que els ha generat una enorme quantitat de diners en forma de drets d'autor durant més de 30 anys.

Els grecs poden estar enfadats a la pel.lícula ja que, en base als tòpics nacionals tan de gust dels americans, apareixen amb posats més propis de principis de segle XX, amb dones tapades amb mocadors al cap i robes pròpies de les nostres àvies i rucs carregats de eixos de llenya que són el principal mitjà de transport a la illa.

NOTA: Una pel.lícula senzilla, per veure de forma desacomplexada i deixar-se portar per l'energia vital dels protagonismes i oblidar durant una estona qualsevol preocupació.

(Fotografia de http://www.cinempatia.com/)

MONGOL

Temüjin, conegut arreu com Gengis Khan, va viure als segles XII i XIII en una època eminentment feudal i va aconseguir per primer cop unificar les tribus nòmades mongoles que amb el pas del temps es van expandir per l'Àsia central en un vast imperi que els va portar fins les portes d'Europa.

Ara ens arriba de mans del director Sergei Bodrov la primera part d'un projecte cinematogràfic que pretén ser una trilogia i que està basat en la biografia d'aquest gran guerrer.

Es tracta d'una coproducció de quatre països, Kazajistan-Rússia-Alemanya i Mongòlia, que va estar nominada als Oscars l'any passat en la categoria de millor pel.lícula de parla no anglesa.

La pel.lícula compta amb una molt bona fotografia que dona força als grans espais oberts de l'estepa mongola per oferir-nos uns paisatges que canvien al ritme de les estacions, de la neu, passant per l'herba verda i fins els matolls assecats.

Amb una durada d'un poc més de dues hores, les desventures de la infantesa de Temüjin ens portaran amb marcades elipsis històriques al principi de la forja d'aquest líder mongol en una narració amb un ritme ben calculat.

Les persones sensibles poden veure's impactades en les crues escenes de lluita molt ben coreografiades, doncs són molt explícites amb la sang i les ferides provocades per les espases.

Una pel.lícula que combina diversos gèneres com el biopic, el drama, l'acció, el western i el cinema bèlic, considero que de forma molt encertada.

Bona (***)

JAMES BOND o JASON BOURNE

No sóc un fan especial de la saga James Bond, però no m'amagaré d'haver-ne vist unes poques.

Daniel Craig es va incorporar com a nou intérpret del personatge a la série creada per Ian Fleming, en la distreta i interessant Casino Royale, què em va deixar un bon gust de boca, tant com per veure ara la nova entrega de l'espia britànic amb llicència per a matar.

Si amb Casino Royale es va recuperar el millor esperit de la saga que havia caigut progressivament en decadència, ara amb Quantum of Solace, el director Marc Foster ens mostra una pel.lícula més pròpia de la saga "Jason Bourne".

Rodada de forma frenètica amb escenes d'acció que s'encadenen de forma vertiginosa, amb una càmera nerviosa en constant moviment; amb persecucions per terra, mar i aire; explosions, flamerades, trets i trencadisses; amb estades en diferents localitzacions internacionals (Itàlia, Haití, Àustria i Bolívia) he trobat un Bond despullat de la sensualitat, sentit de l'humor i flema britànica que ha caracteritzat al personatge.

A més a més, un dels altres atractius de la série, les famoses "xiques Bond" que ens ha deixat imatges com la de Halle Berri sortint de l'aigua del mar en homenatge a la també xica bond Ursula Andress, passen sense pena ni glòria. Algú troba realment prou atractiva a Olga Kurilenko per interpretar aquest paper? (La podeu veure a la fotografia i suposo que deu ser cosa de gustos).

Malgrat ha arrassat a les taquilles de cinema, no m'agradat aquest Bond espés, amb sed de venjança, ple de neguits, apagat i sense xispa malgrat es mogui com un boig abraçat d'una càmera a ritme d'amfetamines.

Dolenta(*)

EL FRANQUISME I MONTSERRAT

Durant les últimes setmanes he combatit una determinada posició política que apostava legítimament per enderrocar el monument a la "Batalla de l'Ebro" que existeix al bellmig del riu Ebre al seu pas per Tortosa.

Un dels motius més utilitzats pels partidaris de la retirada és que va ser inaugurat l'any 1966 pel general Francisco Franco i que, malgrat en una ocasió li van ser retirats elements esculturals i commemoratius feixistes, tot el monument en conjunt demostra una clara simbologia franquista que seria contrària a la Llei de Memòria Història aprovada l'any passat a les Corts Generals.

Aquest cap de setmana, de forma sobtada, ja que el meu destí era la ciutat de Barcelona, vaig desviar-me per tornar a visitar el Monestir de Montserrat, doncs malgrat no sóc una persona religiosa és un dels indrets de Catalunya que m'agrada més.

L'abadia de Montserrat ha representat durant molts anys un lloc de trobada on l'espiritualitat i la cultura catalana han coincidit. Els abats de Montserrat, al menys des dels anys 60, han estat uns ferms defensors de la cultura i la llengua catalana, així com transmissors dels valors de tolerància en el sí de la societat catalana.

Doncs bé, en una sala propera a la cambra on es troba la imatge de la Verge de Montserrat, en una vitrina hi ha tres banderes. Una d'elles va ser ofrenada a la verge l'any 1939 pel terç de "Nuestra Señora de Montserrat".

Pels que no ho sàpiguen, aquest terç va ser una de les milícies carlines integrades dins de l'exércit franquista durant la guerra civil espanyola 1936-1939. Format gairebé exclusivament per catalans que van fugir de Catalunya, la majoria perseguits pel seu catolicisme, es van integrar en aquestes milícies, sigueren o no sigueren carlins i van tenir un paper destacat en la Batalla de l'Ebre, lluitant en pobles com Villalba dels Arcs, La Fatarella i Prat de Comte i en diferents línees de la Serra de Pándols.

El terç va patir nombroses baixes i ferits, la qual cosa va provocar en diferents ocasions la seva desfeta i posterior recomposició. També va ser la primera unitat franquista que va arribar al riu Ebre.

Acabada la Guerra Civil, el 8 d'octubre de 1939 els seus membres van pujar a Montserrat vestits amb els uniformes militars per donar gràcies a la Moreneta per la seva protecció. Finalment, el 26 d'octubre aquesta unitat militar queda dissolta.

L'abadia de Montserrat hauria de retirar la bandera d'aquest terç militar que reposa tan prop de la Moreneta? Significa que els monjos montserratins són franquistes per l'exhibició pública d'aquesta bandera?

COMETES EN EL CEL

Amir viu amb la seva dona als Estats Units, on va arribar de petit en companyia del seu pare fugint de la invasió sovètica de l'Afganistan. Acaba de rebre a casa seva dues caixes plenes del llibre que li acaben d'editar quan rep una trucada d'un home de l'Afganistan.

La pel.lícula fa un flashback cap l'Afganistan de l'any 1978 on Amir és un nen infeliç que viu en una casa benestant i té com a únic amic a Hassan, fill del criat que ha servit al seu pare durant els últims 40 anys i d'una étnia que no és de l'étnia pastún, dominant al país. Les principals aficions d'Amir són el cinema, escriure històries, llegir-li contes a Hassan i fer volar cometes.

La pel.lícula ens farà dos salts més, un cap l'any 1988 on verem a Amir que s'acaba de graduar a la Universitat i un altre a l'any 2000, mateix moment en què comença la pel.lícula, amb un Afganistan destrossat pel govern talibà i on Amir es veurà obligat moralment a anar al rescat d'un nen estretament relacionat amb el seu propi passat.

Aquest melodrama està basat en un llibre de Khaled Hosseini, que va ser un autèntic bestseller als Estats Units, i va estar dirigida l'any 2007 per Marc Foster (qui acaba de canviar totalment de registre cinematogràfic i ens presenta la última pel.lícula de James Bond titulada Quantum of Solace).

La crueldat dels nens; els conflictes étnics i la segregació social que comporten; els secrets dels pares als seus fills; els sentiments mai declarats; la conservació de la cultura i costums pròpies quan es viu a l'estranger; la inestabilitat política d'Afganistan; la incapacitat per enfrontar-se als poblemes són temes que es tracten a la pel.lícula.

Alguns la critiquen perquè incideix més amb els temes sentimentals que amb la realitat geopolítica de l'Afganistan i pel tractament melodramàtic de la història. No he llegit el llibre en què es basa la pel.lícula però suposo que sí va ser un bestseller als EUA era perquè accentuava més els aspectes íntims i lacrimògens que els avatars polítics d'aquest país asiàtic tan convuls.

Bona (***)

ARCHIVO ROJO

Ahir vaig descobrir, dins del portal PARES d'arxius espanyols del Ministeri de Cultura, el projecte ARCHIVO ROJO que és un arxiu fotogràfic creat perla Junta de Defensa de Madrid com a fons de propaganda per denuncir els desastres de la Guerra Civil. El régim franquista va amagar aquestes fotografies (l'extrany és que no les fes desaparèixer com tampoc no va fer desaparèixer els arxius incautats a la Generalitat de Catalunya que romanien a Salamanca).

El Ministeri diu en la seva presentació que "avui, aquestes imatges, ens apropen més als actes encaminats per al record i l'homenatge de les víctimes dels bàndols en guerra i per tal que la societat actual reafirmi els seus llaços de convivència política i social recollits en l'espirit de la Constitució de 1978".

Considero que és una bona iniciativa del Ministeri de Cultura (que justifica d'alguna manera la seva raó de ser en un Estat on les competències en cultura estan transferides a les Comunitats Autònomes).

Actualment hi ha més de sis mil fotografies, sobre les quals els usuaris hi poden afegir dades informatives i m'ha cridat l'atenció una que ens mostra el Govern de la Generalitat empressonat a la presó Modelo de Barcelona després dels fets d'octubre de 1934.

EL NEN DEL PIJAMA DE RATLLES

Pot un llibre per a nens o adolescents convertir-se en un bestller per a adults? La resposta és afirmativa en el cas del llibre del autor irlandès John Boyne titulat El nen del pijama de ratlles.

Bruno és un nen de 9 anys que viu a Berlin en un petit univers familiar format per la seva germana Grettel, la seva mare, el seu pare, comandant de l'exércit nazi, una criada, la seva àvia i la casalot de 5 plantes on viu.

Tota la família, però, ha de seguir la destinació del seu pare que és destinat a Polònia, al camp de concentració d'Auschwitz. Les noves condicions de vida suposaran un trasbals per al nen: una casa més petita, el distanciament dels seus tres amics, l'absència d'animades cafeteries i vida de carrer.

Pel contra, per la finestra de la seva habitació, descobrirà que té un nombrós veïnat al darrera d'una alambrada i que tenen en comú la seva vestimenta.

Bruno es farà amic d'un nen jueu que viu al camp de concentració. La seva relació s'anirà fent cada cop més estreta, tant, que acabaran unint els seus destins d'una forma totalment involuntària i dramàtica.

Adaptada recentment al cinema pel director Mark Herman, és una obra que tracta temes molt sensibles com la infantesa i l'holocaust del poble jueu a la segona guerra mundial però des d'una manera de narrar ingenua, com si fos narrada per un nen per a altres nens.

Em perdonareu, però em sembla una obra absolutament menor, classificable com literatura juvenil o per a neolectors i que no ha aconseguit commoure'm el més mínim. Digueu-me pedra, però fa poc havia acabat de llegir la Carretera de Cormac McCarthy, on també apareix un nen i la qual vaig comentar en aquest blog, i em va trasbalsar absolutament.

RESTAURANT DALUAN DE MORELLA

Aquest diumenge vaig celebrar anticipadament el meu aniversari i vam anar a dinar al Restaurant Daluan de Morella.

El Restaurant Daluan (David, Luis i Anna, fills del matrimoni que explota el negoci) és un restaurant modern en un poble tan tradicional com és Morella. Avel.lí, a la cuina, és professor entre setmana de l'escola d'hosteleria de Benicarló i els caps de setmana i períodes més vacacionals explota en companyia de la seva dona Jovita, aquesta interessant aposta gastronòmica.

El tracte exquisit, amb detalls constants pels comensals; els plats molt ben elaborats, amb sabor cassolà, amb productes tradicionals del terreny, però modernitzats i molt ben presentats.

Tenen diferents menús, un d'ells el gastronòmic de tardor que és el que vam gaudir. Completíssim, confomat per deu tastos i plats, permet asaborir la bona feina de la cuina i gaudir del tracte amable de les persones que atenen la sala.

El menú ve configurat pels següents plats:

1) Mantega d'oliva d'oliva amb tòfona i pa torrat. La mantega ve presentada dins d'un tub tipus pomada i l'apliques prement-lo a sobre d'unes llesques superfines i torrades de pa.

2) Carpaccio de tofona, amb oli varietat farga. Tres làmines de tofona del terreny que cassen perfectament amb un oli perfumat i saborós i pel damunt unes escames de sal maldon.

3) Milfull de cecina amb foei i melmelada de violeta.

4) Còctel de crema de bacallà calent amb tomàquets secs. Servit en una copa de còctel és una crema lleugera amb intens sabor de bacallà, fins i tot amb un dau en el fons, i uns bocinets de tomàquets secs rehidratats.

5)Suc de rovellons amb espàrrec triguers i el seu cruixent de pernil. Excel.lent. Una variació de bolets saltejats, són regats davant del comensal amb una crema de rovellons.

6) Arrós cremós de rovellos i melós de manetes d'ibéric. Excel.lent. L'arrós al punt, les manetes meloses i daurades per fora, amb un intens sabor de bolets, sense fer-se pesat al paladar.

7) Rellom de porc senglar al grill amb duo de salses i xips de vegetals. Un rellomo de porc senglar rossat per dins i torrat per fora, molt tendre. Les dues salses, una olivada de l'Aragó i un altra de Pedro Ximenes.

8) Carpaccio de pinya amb coco i xocolata. Unes fines llenques de pinya natural acompanyades amb dos quenelles de gelat cassolà de coco i xocolata.

9) Sorbet de coallada amb transparència d'ametles i infussió de romer amb mel. Una sorpresa l'infussió amb un tot delicat de romer.

10) Bombó de flaó. Reinterpretació d'una pasta típica de Morella.

La vaixella i la decoració del local són molt atractives.

Els serveis estaven farcits de detalls: colònia, crema de mans, tovalloles de roba individuals, flors naturals.

A l'estiu tenen una petita terrassa a l'exterior.

Un lloc recomanable, una autèntica sorpresa dins d'un poble tan preciós com és Morella. Em va agradar tant, que no sabia si compartir l'experiència o guardar-me aquest tresor per a mí.

Que quan valia aquest menú? Doncs 34 euros iva inclós, beguda a banda. Considero que la relació qualitat/preu és excel.lent.

Restaurant Daluan: Callejón Cárcel, 4 12300 Morella

Telèfon 964160071-669135139

www.daluan.es

DOCTOR ZHIVAGO

David Lean va ser un director anglès amb una llarga i brillant trajectòria que considero està infravalorat malgrat la major part de la seva obra té un alt nivell, el seu conjunt fílmic és coherent des del punt de vista artístic, les seves pel.lícules han estat aclamades per crítica i públic i ha estat reconegut amb dos estatuetes de l'Acadèmia de Hollywood i una Palma d'Or a Cannes entre d'altres premis cinematogràfics.

Dirigida l'any 1965 (any del meu naixement) i basada en l'obra literària de Boris Pasternak, Doctor Zhivago és una llarga superproducció (176 minuts) produïda per Carlo Ponti per a la Metro Goldwin Mayer.

Ambientada a Rússia, des de les acaballes de l'imperi del zar Nicolàs fins el govern d'Stalin, passant per l'adveniment de la revolució boltxevic, la primera guerra mundial i la guerra civil entre l'exércit roig i el blanc, ens ofereix una magna història èpica i amorosa.

Zhivago, interpretat per Omar Shariff és un poeta i metge que perd als seus pares de petit i creix en el sí d'una família benestant de la vella i aristocràtica Rússia. La seva vida discórre entre les successives convulsions polítiques que viurà el seu país i l'amor cap a dues dones, Lara, interpretada per una radiant Julie Christie en el paper de la seva vida, i Tonya, interpretada per una joveníssima Geraldine Chaplin.

Altres personatges destacasts, són el germà de Zhivago interpretat per Alec Guiness, general soviètic que voldrà recuperar l'alè del seu germà cercant la seva neboda desapareguda, i Komarowsky, interpretat per Rod Steiger, un home abjecte i amoral.

També podem remarcar una potent direcció artística amb moltes de les seves escenes localitzades a les gèlides terres de l'estepa russa (he llegit que la major part de les escenes d'exteriors es van rodar a Espanya entre Sòria i Madrid); la seva banda sonora, obra de Maurice Jarre (pare del famós interpret de música electrònica Jean Michael Jarre) amb la seva apegalosa melodia que hem sentit fins a la sacietat en fils musicals; i els nombrosos enfocaments de la càmera a traves del vidre de les finestres metàfora, potser, de la nostra visió distorsionada de la realitat.

No cal dir, que no es pot analitzar l'obra per la seva visió ideologitzada de la Unió Soviètica, doncs està dirigida per un director britànic en plena época de la guerra freda i està basada, com ja he comentat, en una obra de Boris Pasternak, que es va exiliar de la Unió Soviètica i que sembla documentat que va rebre el premi Nobel de Literatura a l'any 1958 per les pressions de la CIA a l'Acàdèmica Sueca (Doctor Zhivago va estar prohibit a la Unió Soviètica fins l'any 1988).

Obra mestra (*****)

Aquesta entrada també es pot llegir en el blog col.lecltiu de cinema clàssic http://cinema-classics.blogspot.com/

LA CARRETERA

Aquesta obra va ser escrita l'any 2006 per l'escriptor nordamericà Cormac Mc Carthy i va rebre l'any següent el Premi Pulitzer en la categoria de ficció.

Un pare i el seu fill caminen cap al Sud al llarg d'una carretera (la vida) a la recerca de millor condicions.

No sabem exactament perquè (s'insinua una explosió nuclear) però el cel està gris, fa molt fred, els boscos estan cremats, la cendra ho inunda tot, l'aire, el terra, l'aigua...

Ells són uns dels pocs supervivents d'aquest món apocalíptic que avancen en companyia de les seves poques pertinences, la gana i la por.

El nen viurà un prematur viatge d'iniciació a l'adultesa. La foscor i la gelor de la mort, paissatges dessolats, l'instint de supervivència, els records del temps perdut en un món que va ser millor, uns pocs sers humans vivint com autèntics animals...però també un petita llum, l'amor d'un pare cap el seu fill.

Escrita en un sol bloc, sense capítols, ombrívola i amb un llenguatge aspre, concís, sense concessions al lirisme, és una obra excel.lent tret, potser, d'un final massa esperançador en un món sense espai per pensar en un demà millor.

Una obra que et va engolint poc a poc i aconsegueix que el seu record et perduri molts dies després d'acabar-la de llegir.