dissabte, 26 de juny del 2010

UNA MIRADA EN TEMPS INCERTS

Un home desconegut, sense rostre, vestit de negre rigorós, mira un paisatge de natura oberta.
Al davant i a sota, un mar de núvols blancs deixa veure les punxes de roca ferma amb uns arbres que s'enlairen al capdamunt. En la llunyania, una gran mole muntanyenca sembla cridar a l'observador: pst, pst, vine!
El dia no és clar però és prou lluminós. Una cama s'avança mentre el cos descansa damunt d'un bastó.
Esperar que arribi la nit i girar cua? Unes grimpades cap el buit? Una cerca minuciosa d'una sendera plena de giragonses entre el pedram? O una sacsada de braços per volar?
Quadre: El caminant sobre un mar de núvols.
Caspar David Friedrich. 1818.

diumenge, 20 de juny del 2010

ANOTHER ONE BITES THES DUST (AMB WYCLEF JEAN)

En la última entrada parlàvem amb l'amic Brian de versions musicals sobre temes més o menys clàssics i la dificultat que suposa moltes vegades poder superar l'original.
Aprofito aquest fil per parlar d'un àlbum de grans èxits del grup Queen. En concret en el seu Greatest Hits III, editat l'any 1999 i on trobem algunes versions d'alguns dels seus hits més comercials com la mescla d'Under Pressure amb David Bowie, Somebody to love amb George Michael, Living on my own, versionada pel propi Freddie Mercury o la que deixo amb aquest video, una versió rap del clàssic de l'any 1980 Another One Bites The Dust amb Nelust Wyclef Jean, membre del grup The Fugees.

PAPARAMERICANO VS RENATO CAROSONE

A les discoquetes i emissores de ràdio més marxoses es pot sentir des de fa un temps una versió de la cançó Tu Vuò Fa' L'Americano escrita l'any 1956 per l'italià Renato Carosone.
La lletra de la cançó parla d'un italià que imita l'estil de vida dels nordamericans i es comporta com un yankee, beu whiski amb soda, balla rock and roll, juga al beisbol i fuma Camel, però a la vegada viu a costa dels diners dels seus pares.
La cancó original s'ha considerat com una sàtira del procés d'americanització que es va desenvolupar a Itàlia durant els primers anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, en una societat marcadament tradicionalista i rural.
Més de cinquanta anys després, amb una extensió global de la cultura i els mitjans de vida americans, la denúncia de Carosone se'ns mostra com una autèntica guerra perduda.
Us deixo la cançó original de Renato Carosone i la versió actual i ballable de Yolanda Be Cool & DCUP.

dimecres, 2 de juny del 2010

LOURDES. LA FACTORIA DEL MIRACLE

Christine és una jove discapacitada que viatja a Lourdes en companyia de la seva mare a l'espera d'un miracle que la faci tornar a caminar.
Amb un ritme lent i un fred tractament de les escenes, com si d'un fals documental de viatges es tractés, podem anar veient quines són les atraccions a l'abast dels peregrins a Lourdes: visita a la gruta, presa i banys d'aigua, mises multitudinàries, compra de souvenirs, la relació amb els voluntaris...
La directora Jessica Hausner (que va obtenir el premi "Giraldillo de oro" a la millor pel.lícula en l'últim "Sevilla Festival de Cine Europeo") ha volgut ser una narradora que no pren partit sobre la realitat dels miracles però, en canvi, sí que deixa en el camí apuntats alguns aspectes de la malaltia, la solidaritat dels voluntaris, la generositat dels malalts (més bé la seva manca, doncs si a algú li ha de tocar el miracle que sigui a un mateix). El conjunt, tot plegat, no és prou solvent doncs deixa massa fils per lligar i d'una narració freda i objectiva es passa en moltes ocasions, directament, a la gelor i l'avorriment.
Nota personal: 5

diumenge, 30 de maig del 2010

FANTÀSTIC MR. FOX

El controvertit director Wes Anderson (Viatge a Darjeeling, The Life Aquatic o els Tenenbaums, una família de genis) ha utilitzat un conte que va llegir de petit, escrit l'any 1970 pel britànic Roald Dahl, per rodar una pel.lícula d'animació amb la tècnica coneguda com stop motion (allunyada, però, de l'estètica de Nick Park en la saga Wallace & Gromit).
Una rabosa, el Sr. Fox, pare de família que es guanya la vida com a periodista i acaba de comprar-se una casa en un arbre, deixant el seu antic cau, no pot renúnciar a la seva naturalesa de depredador. Una série de robatoris als tres grangers més poderoros de la regió, provocarà una persecució despiadada pel subsòl del camp on cada animalot haurà d'aportar el millor d'ell mateix.
Simpàtica, divertida, amb molta acció, uns diàlegs brillants i una lectura adulta darrera d'una aparença infantil és una emotiva aposta per a tots els amants del cinema d'animació.
Nota personal: 6,5
¬

divendres, 28 de maig del 2010

UN HOME SOLTER

Tom Ford és un disenyador de moda que s'ha considerat com el salvador econòmic de la casa italiana Gucci.
Com a bon factotum del món de l'estètica, no és gens estrany que en la seva opera prima com a director de cinema ens ofereixi una història carregada d'art. Alguns potser la consideraran una obra manierista, però de ben segur molts la consideraran una pel.lícula plena de glamour amb una fotografia excel.lent , una música notòria, un ritme narratiu engranat perfectament amb els fets que se'ns narren i uns plans cinematogràfics i unes escenes esteticistes que ens recorden que el cinema és un art visual.
Tot plegat, però, no t'arriba com si d'un castell de focs artificials gratuïts es tractés , sinó que tot és l'embolcall perfecte per al contingut de la pròpia història.
George, interpretat de forma magistral per l'actor Colin Firth, , és un professor d'universitat que no supera la mort de la seva parella. Menjat pel dolor provocat per la pèrdua del seu amor, tan sols li queda, amb permís de la seva amiga de joventut interpretada per Julianne Moore, desaparèixer d'aquest món d'una forma absolutament ordenada (els que la vegin sabran perquè ho dic).
Però la vida, si es vol viure, sempre t'ofereix oportunitats. Viure enmig del dolor és també sovint una elecció humana. El capteniment d'aquesta elecció és una simple obra de la nostra voluntat.
Una magnífica història d'amor, de pèrdua, dolor i redempció que tracta amb absoluta sensibilitat el tema de la homosexualitat, ara sí, des d'una perspectiva humana més que d'una determinada orientació sexual.
Nota personal: 8

divendres, 7 de maig del 2010

SE SABRÀ TOT

Se sabrà tot, del periodista Xavier Bosch, va ser un dels llibres més venuts en el passat dia de Sant Jordi.
Un dels protagonistes principals de la novel.la és Dani Santana que és nomenat director del diari barceloní Crònica. Els jocs d'equilibris entre la professionalitat periodística d'una banda, i els interessos del poder i la política, amb el rerafons de la viabilitat econòmica dels grups empresarials de comunicació, serà la base principal d'aquesta novel.la guanyadora del Premi Sant Jordi 2009.
Les vides d'empresaris i les seves dones, comitès de direcció, caps de redacció i periodistes; alcaldes, consellers, diputats i assessors; policies i immigrants islamistes, es barregen a Barcelona en aquest llibre, de lectura ràpida, escrit amb un llenguatge directe i del carrer i amb la presència de frases fetes i dites, algunes, potser típiques d'una facultat de periodisme com per exemple "els textos curts es llegeixen, els llargs es miren" o "cada persona, un problema".
L'autor diu en les entrevistes que no és un text autobiogràfic. Malgrat això, a un li queda la sensació que les actituds i accions dels personatges que es novel.len, en algun moment puguen haver estat observades, conegudes o fins i tot viscudes pel propi autor atesa la seva absoluta versemblança.
El llibre és honest, perquè no pretèn ser el que no és i no és més, ni menys, que una novel.la sobre el periodisme, escrita per un bon periodista.
Atès que vaig estar per Sant Jordi a Barcelona, vaig voler que l'autor em dediques el llibre i vaig poder comprovar com l'autor, en un text tant breu, demostra la seva intel.ligència i, potser, les seves conviccions més personals. La dedicatòria diu:
"...tant de bo que es pogués saber tot. Salut, sort i llibertat!"

diumenge, 2 de maig del 2010

ARIZONA BABY

Raising Arizona, batejada a Espanya com Arizona Baby, és la segona pel.lícula dirigida pels germans Coen, a l'any 1987.
H.I (Nicholas Cage) és un lladregot maldestre que entra i surt de la presó com qui va a casa seva. En cada detenció és fotografiat i resenyat per una agent de policia, l'Edwina (Holly Hunter) i al final sorgirà entre ells una història d'amor carcerària.
Uns visitants inesperats acudeixen a la casa de la parella. Són dos presos amics de H.I. que s'han escapolit de la presó, en una imatge de les que permanèixen a la memòria tot sortint amb força dificultat des de la foscor d'un tunel enfangat, enmig d'una nit plujosa, cridant i respirant l'aire de la llibertat, com si d'un part es tractés.
L'altra desgràcia serà que la parella no podrà tenir fills, i per tant veuran frustrats els seus desitjos de formar una família i per això, H.I segrestarà un dels cinc recent nascuts fills del matrimoni format per Nathan Arizona i Florence i un caçarecompenses, naixement múltiple que ha vist a les notícies de la televisió.
Acció trepidant, personatges disparatats propis dels dibuixos animats de la Warner i que són caricatures de personatges de l'Amèrica del Mitjà Oest, somnis delirants, diàlegs brillants, tot plegat l'apunt de l'estil cinematogràfic que més tard utilitzaran en títols com El gran Lebowski o O Brother.
Si hagués de posar un però, és que molts anys després d'haver-la vist durant la seva estrena cinematogràfica, ara, m'ha semblat que acusa lleugerament el pas dels anys.
De totes maneres, tan sols per l'escena que us deixo en el video, tot un exercici de planificació d'una escena d'acció, amb travel.lings a nivell del terra i diferents accions simultànies perfectament engarçades, ja es guanya ocupar un dels millors llocs de la filmografia de Joel i Ehan Coen.
Nota filmaffinity: 6,8
Nota personal: 7

dissabte, 1 de maig del 2010

AMERRIKA

Muna, divorciada, el seu fill adolescent i la seva mare, tradicional i amb les dèries de la gent gran, viuen junts a Cisjordània. Per anar de casa seva al treball i a l'escola tenen que vorejar el quilomètric mur-frontera instal.lat per Israel i passar incòmodes i denigrants controls militars.
La protagonista rep una carta. És el permís de treball i residència per anar als Estats Units. Amb un horitzó d'un millor futur, anirà a viure amb el seu fill a casa de la seva germana, casada casada amb un metge i tres filles que estan començant a patir, a causa de la seva raça, els efectes col.laterals de la invasió de l'Iraq.
La pel.lícula analitza problemes universals i tòpics com són l'emigració a la cerca de millors oportunitats; el desarrelament, en aquest cas encara més acusat perquè els palestins no tenen un estat sobirà; la frustració de les expectatives; la conservació de les tradicions pròpies i els lligams amb altres persones que comparteixen els teus orígens; la integració cultural dels fills en el nou país; el fet de no sentir-se plenament acceptat al país d'acollida; la desconfiança cap el món àrab (Un 4 % dels palestins no són musulmans).
L'interès de la pel.lícula rau en que malgrat parlar de temes dramàtics, els tracta amb una patina d'humor subtil i un optimisme vitalista que, a banda de l'empatia per les dificultats que pateixen, et provoquen una simpatia natural cap als personatges, especialment el de Muna.
Aquesta pel.lícula és una coproducció dels Estats Units, Canadà i Kuwait i és l'òpera prima del director Cherien Dabis. Va aconseguir el premi FIPRESCI de la quinzena dels realitzados del festival de Cannes 2009.
Nota filmaffinity: 6,4
Nota personal: 7

dimecres, 21 d’abril del 2010

CHILDREEN SEE, CHILDREN DO

El món de la publicitat, en totes les seves vesants, sempre l'he considerat un dels espais creatius que permeten una gran riquesa. De vegades per promocionar un producte o un servei en l'àmbit comercial; d'altres, com a suport de campanyes institucionals de les Administracions o ens del tercer sector. Les idees, missatges, imatges, treballades de forma multidisciplinar (marqueting, psicòlegs, politòlegs,) ens deixen sovint autèntiques píndoles d'art.
Us deixo un spot d'una vella campanya de l'organitzacio sense ànim de lucre child friendly que vol tenir cura dels nens d'avui com a ciutadans del demà. "Allò que els nens veuen, fan".

dissabte, 17 d’abril del 2010

CANVI DE PLANS

Bromeres, guitzes i espetecs,
resisteixes pujar al cadafal.
Amb el ganivet premut,
et dibuixo l'imaginària línea de l'escapçament.
El tallant fred i metàl.lic,
lluenteixa en mans del botxí,
tranquil i amb la cara descoberta.
A les gegantines mans
t'han posat manilles de goma.
Aquest era el sentit
de la teva salada singladura?
De què serveix viure protegit dins la closca?
Pregues per la destresa del gegant
que t'agafa i et fa mal a l'esquena.
Demanes que el final sigui ràpid i precís,
que el teu cadàver quedi bonic.
De sobte, el sacrifici s'atura
i et condueixen a una cel.la,
on tot es queda fosc
i un fred humit et deixa tot tibat.
Canvi de plans,
avui soparem espinacs.
El llamàntol, per demà.
Per l'autor del blog (Entrada número 300)

A FLOCK OF SEAGULLS...RECORDS DE 1984

Les tardes de dissabte, per casa i al carrer, tenen sempre bon gust. Aquest sentiment personal m'ha acompanyat durant tota la meva vida.
Per això són bons moments per viatjar al passat, sense por a caure en la nostàlgia ni ser atrapat en cap teranyina ni trampa perillosa urdida pels records; avui he recuperat un disc de l'any 1984 del grup Flock of Seagulls, originari de Liverpool i que es titula The Story of a Young Heart.
Aquest grup anglès formava part de la corrent musical denominada New Wave i de qui van sonar molt cançons com Wishing, The more you live The more you love o I ran, entre d'altres.
Deixo el video de la cançó Living in Heaven, menys coneguda, però que trobo força interessant.

dimecres, 14 d’abril del 2010

PRECIOUS, UNA HISTÒRIA DE SUPERACIÓ PERSONAL

Clareece Jones, a qui criden com "Precious" és una adolescent de 16 anys de raça negra que viu al barri de Harlem de Nova York i pateix obessitat mòrbida.
El fet de quedar-se embarassada per segon cop, provoca que des de la seva escola, l'adrecin a un centre d'ensenyament alternatiu que ofereix formació a adolescents amb fracàs escolar per treure's un títol educatiu.
Amb un fill mongòlic, un nou fill en camí fruits de les violacions del seu propi pare, la seva manca d'acceptació social com a conseqüència de la seva obessitat, una mare que viu dels ajuts socials tancada a casa veient tot el dia la televisió i que maltracta física i psicològicament a la seva filla, Clareece trobarà a l'escola Each One Teach One la llum suficient, gràcies a la seva compromesa professora, la Srta. Rain, per treure endavant els seus estudis i sortir endavant a la vida.
El conjunt de circumstàncies dramàtiques de la vida de Clareece són pròpies d'un telefilm de sobretaula dels diumenges i el cúmul de camalitats que pateix la protagonista i la sordidesa d'algunes escenes és de tal magnitud, que sembla més una suma d'ingredients que acaba afectant a la credibilitat final del producte que vol ser una lloa a la superació personal des de les condicions més adverses.
Dirigida per Lee Daniels, cal destacar el paper de l'actriu Mo'nique que interpreta a la mare de Clarecce amb el qual va aconseguir un merescut Òscar a la millor actriu de repartiment en la última edició d'aquests premis cinematogràfics.
Nota personal: 6,5

dilluns, 12 d’abril del 2010

CRAZY HEART (CORAZÓN REBELDE)

Bad Blake és un cantant de música country vingut a menys que viu de tocar en petits locals davant un públic fidel i nostàlgic.
La seva vida és la carretera en companyia de la seva vella furgoneta, l'alcohol, el tabac i les dones d'una nit, en un camí d'autodestrucció i de creativitat musical esgotada.
Una entrevista amb una periodista d'un periòdic local, Jean, que lluita sola per treure endavant el seu fill de 4 anys, li obrirà a Bad les portes de l'amor i de la redempció.
Amb aquest típic argument de cantant alcohòlic i acabat que coneix a dona que li brinda una oportunitat per a la salvació personal, hom podria pensar que ens trobem amb una tema vist i gastat. I raons no li faltaran, però el cert és que el personatge de Bad Blake, interpretat magistralment per l'actor Jeff Bridges, en un paper que el va portar a obtenir l'Òscar al millor actor en la última edició dels premis de Hollywood, entre l'humor i el drama, és un paper brillant que també ens permetrà escoltar l'autèntica veu de Jeff Bridges mentre canta.
Òpera prima del director Scott Cooper, compta també amb les intepretacions del veterà Robert Duvall i de Colin Farrell.
Nota personal: 6,5

diumenge, 11 d’abril del 2010

TREN DELS LLACS LLEIDA- LA POBLA DE SEGUR

La línia fèrria Lleida-La Pobla de Segur va ser inaugurada l'1 de febrer de 1924 (tram Lleida-Balaguer) i formava part d'un projecte ferroviari transpirinenc inacabat que havia d'unir Lleida amb la ciutat fracesa de Saint Girons.
L'any 2005 RENFE va traspassar aquesta línia als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, qui va restablir el servei l'estiu del 2007.
En el traçat hi ha 41 túnels i 31 ponts i passa pel costat del llac de Sant Llorenç de Montgai, l'embassament de Camarasa, el pantà de Terradets i el de Talarn, amb vistes de totes les làmines d'aigua envoltades de montanyes, un cop s'ha abandonat la plana de Lleida que actualment té totes les pereres florides (totes alíniades i emparrades).
Sobre aquesta línia, des d'abril fins l'octubre circula en determinats dies un tren turístic denominat el Tren dels Llacs que surt a les 10,30 de l'estació de trens de Lleida i que fins a Balaguer és remolcat per una locomotora de vapor model 282F-0421 Beyer-Garrat i des d'allí fins La Pobla amb una locomotora Diesel.
A velocitat tranquil.la, doncs els 89,35 quilòmetres existents els realitza en prop de 2 hores, la contemplació dels paisatge, l'aigua, el pas pels túnels i els ponts amb les finestres baixades en els compartiments tancats de vuit places és una autèntica delícia.
Quan arribes a La Pobla, una guia turística de l'Ajuntament et fa una visita guiada del poble on destaca el conjunt modernista de la Casa Mauri (1907), amb mosaics de LLuís Bru (autor dels mosaics del Palau de la Música Catalana) i una escultura de Josep Llimona.
Un paquet turístic que costa 16,50 euros absolutament recomanable.

diumenge, 4 d’abril del 2010

EL PENYA-SEGAT ROIG

Fa pocs dies ens ha arribat una gran mostra de cinema èpic, el penya-segat roig del director John Woo, especialista en cinema d'acció.
Amb una durada de 148 minuts, la versió internacional condensa en una, dues pel.lícules xineses , Chi Bi (2008) i Chiu Bi Xia (2009) d'aproximadament 280 minuts.
La història està ambientada a la Xina de finals de la Dinastia Han (208 D. C) on el terrible Primer Ministre gaudeix del poder de fet de l'imperi i aconsegueix que l'emperador declari la guerra als regnes del Sud amb l'objectiu d'unificar el país i eliminar el poder dels senyors de la guerra.
Amb un exèrcit de 800.000 homes, i una gran crueltat, provocarà una necessària aliança entre els exércits de Liu Bei i de San Guo.
Cinema èpic, amb batalles multitudinàries terrestres i fluvials, on l'estratègia se'ns mostra que tenia més importància que el nombre de guerrers, amb moments trepidants, una posada en escena propera a les antigues superproduccions (és la pel.lícula més cara del cinema xinès), una fotografia preciosista i unes coreografies de lluites individuals i col.lectives molt treballades. Un gran espectacle visual.
Nota filmaffinity: 6,5
Nota personal: 7

80 ANYS DE "UN PERRO ANDALUZ"

A l'edifici reinaxentista de la Lonja de Saragossa es pot veure fins l'11 d'abril una exposició titulada "un perro andaluz. 80 años después".
La pel.lícula de Luis Buñuel va ser presentada l'any 1929 a l'Studio des Ursulines de París.
En el magnífic recinte saragossà es poden veure la pròpia pel.lícula i d'altres que van formar part de les sessions de Cine Club promogut per LLuís Buñuel a Madrid (Entr'acte -1924-, Rien que les heures -1926 o Esencia de verbena -1930-...); dos documentals sobre la trajectòria vital i professional del mateix Buñuel i de Salvador Dalí, coguionista de la pel.lícula; material gràfic i diferents objectes.
Una de les coses que em va cridar l'atenció, doncs ho desconeixia, és la carta d'injúries que van adreçar Buñuel i Dalí a l'escriptor Juan Ramón Jimenez. Se'ns explica que volien fer un acte de subversió i van pensar en adreçar una carta provocativa a un intel.lectual que tingués un ample reconeixement a la societat del moment. En un barret van ficar el nom de Manuel de Falla i el de Juan Ramón Jimenez. La sort va escollir al poeta.
Dalí i Buñuel van visitar a l'autor de Platero i jo i l'escriptor es va quedar asombrat pel talent dels joves artistes. Al dia següent van adreçar-li la següent carta:
"Nuestro distinguido amigo:
Nos creemos en el deber de decirle -sí, desinteresadamente- que su obra nos repugna profundamente por inmoral, por histérica, por arbitraria.
Especialmente: ¡¡MERDE!! para suPlatero y yo, para su fácil y malintencionado Platero y yo, el burro menos burro, el burro más odioso con el que nos hemos tropezado.
.....¡MIERDA!..................................Luis Buñuel
.....Sinceramente............................Salvador Dalí "
No puc evitar de pensar les dificultats que tindran els historiadors del futur per accedir a informació de l'esfera privada de persones famoses o influients. A traves de la correspondència de molts autors tenim la clau per explicar la biografia de molts personatges. Serà el mateix amb els correus electrònics?

dissabte, 27 de març del 2010

M. C. ESCHER: LA PERSPECTIVA IMPOSSIBLE

Avui fa 28 anys que va morir l'holandès Mauritus Cornelis Escher, més conegut per M.C. Escher.
Dibuixant i gravador (xilografies, litografies), utilitzava majoritàriament el blanc i negre en les seves obres en les quals explorava la simetria i les perspectives deformades, en dos i en tres dimensions, per enganyar l'ull humà i crear figures impossibles i espais claustrofòbics, més propers als malsons que a l'arquitectura real (de pare enginyer, va començar aquests estudis, però no els va acabar).
Us deixo un video d'animació inspirat en un dels seus dibuixos més famosos i on se'ns presenta un circuit quadrat d'escales on el caminant puja de forma infinita, sense cap escapatòria.

dijous, 25 de març del 2010

14 quilòmetres

Catorze quilòmetres és la distància que separa Europa d'Àfrica a l'Estret, un curt recorregut, però amb una enorme dimensió humana.
L'any 2007 el Festival de Cinema de Valladolid va premiar la pel.lícula 14 Kilómetros dirigida per Gerardo Olivares i que ens narra l'odisea de dos joves naturals del Níger per arribar a la terra sominada de treball i riquesa.
Un periple dur, atravessant deserts i barreres frontereres ridícules que els portarà a una patera, després d'haver gastat molts de diners i fins i tot, les dones, caure en la prostitució.
La temàtica està narrada d'una forma prou honesta, amb força i dramatisme però amb certa contenció. En el camí uns paisatges i unes músiques esplèndids que conformen una apreciable empremta estètica, en clara contradicció amb les penúries i dificultats que han de suportar els personatges.
La corrupció dels funcionaris africans, la solidaritat, la manca d'oportunitats o la simple acceptació de la duresa de la vida per part dels tuaregs són petits temes dins d'aquesta pel.lícula que qualsevol persona amb sensibilitat social hauria de veure.
Nota personal: 6,5

dimarts, 23 de març del 2010

EL PONT D'ARCALIS AL XXIII FESTIVAL TRADICIONARIUS DE BARCELONA

El proper dia 26 de març es clou a Barcelona el XXIII Festival de música tradicional amb l'actuació del grup ebrenc Quico el Célio, el noi i el mut de Ferreries.
Ahir per la nit va actuar en el Palau de la Música el grup de folk de cançons dels Pirineus, El Pont d'Arcalis per celebrar el seu 20è aniversari.
El grup està format per Jordi Fàbregas, Jordi Macaya, Isidre Pelaéz, Quim Soler i Artur Blasco, però compta en moltes actuacions amb nombrosos músics invitats.
Un dels instruments que utilitza el grup és l'acordió diatònic, instrument que gairebé va arribar a desaparèixer fins que precisament Artur Blasco, membre del Pont d'Arcalis junt Gaspar Viladomat i Josep Porta van fundar l'any 1975 l'Associació Arseguel i els acordionistes dels Pirineus que s'han encarregat d'investigar i recuperar aquest instrument tradicional dels Pirineus.

PARIS 26 GIGAPIXELS

Des de fa cert temps s'han posat de moda les fotografies d'altra resolució d'algunes ciutats.
Alguns exemples són la ciutat alemanya de Dresden amb 26 gigapixels; Praga des de la torre de la televisió amb 18 gigapixels o el barri de Harlem a Nova York amb 13 gigapixels.
Ara li ha tocat a la capital francesa, amb un projecte tècnicament molt millor que els anteriors, retratada en panoràmica des d'una torre de l'església de San Sulpice.
Els fotògrafs Arnaud Frich i Martin Loyer han realitzat aquest treball amb una resolució de 354159x75570 pixels que és el resultat de combinar 2346 fotografies realitzades amb una càmera reflex de la marca Canon model 5D Mark II.
El montatge i processat de les imatges es va fer amb un ordinador dotat amb 24 GB de memòria RAM, amb dos processadors Intel Xeon 5500 i 6 discs SSD (ultraràpids) de 16 GB.
Les imatges tenen tanta definició que en molts casos han hagut d'enfosquir els vidres de les cases per no ser denunciats per intromissió il.legítima a la intimitat.
Si us fa mandra visitar la pàgina podeu veure un video que simula una visita realitzada des de la pròpia URL. Els autors també tenen un blog on expliquen detalls d'aquest projecte.
Si us f

diumenge, 21 de març del 2010

KAFKA DE ROBERT CRUMB

Robert Crumb (1943-) és un dibuixant nordamericà de còmic, conegut mundialment com el fundador del còmic undergroung i un dels principals artistes del còmic de la segona meitat del segle XX.
La seva obra es va donar a conèixer en el nostre país a les revistes El Víbora (1979-2005) i Makoki (1982-1984) i part de la seva obra ha estat recopilada per l'editorial La Cúpula.
En les seves històries hi ha una part autobiogràfica, amb nombroses obsesions sexuals i una certa nostàlgia de la vida del passat (com es pot veure en el video, la destrucció del paisatge natural als Estats Units a causa del progrés tecnològic, dona pas a paisatges suburbials antinaturals i degradats).
Alguna de les seves obres més famoses són Les aventures de Gat Fritz i Els meus problemes amb les dones.
Ara, l'editorial La Cúpula acaba d'editar un còmic sobre la vida de l'escriptor Joseph Kafka, amb dibuixos del propi Crumb i guió de l'escriptor David Zane Mairowitch que ens mostra el context cultural i polític del literat txec, les seves fòbies i filies i el contingut d'alguna de les seves obres, en una treball híbril entre la novel.la gràfica i la biografia amb il.lustracions.

dissabte, 20 de març del 2010

LOVE OF LESBIAN. ROCK CATALÀ EN CASTELLÀ

Love of Lesbian és un grup de pop-rock indie nascut l'any 1996 a Sant Vicenç dels Horts (Barcelona) que ha editat des de l'any 1999 sis àlbums.
Si els tres primers títols (Microscopic Movies, 1999; Is it Fiction?, 2002 i Ungravity, 2003) eren cantats en anglès, el cert és que el grup va donar un gir molt positiu en la seva carrera en continuar la seva trajectòria utilitzant el castellà.
Així van seguir Maniobras de escapismo (2005), Cuentos chinos para niños del Japón (2007) i l'últim fins el moment, 1999 ( o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna)(2009), ja amb una companyia discogràfica multinacional com Warner Music.
De tant en tant s'ha obert un debat sobre si la cultura en castellà realitzada a Catalunya es pot denominar també com a cultura catalana.
Personalment aquest debat sempre m'ha semblat absolutament inútil i provincià i si faig aquest comentari és perquè des de fa cert temps alguns sectors de la joventut de Tortosa desitgen que el grup Love of Lesbian actuï a les festes majors de la Cinta, demanda que no ha obtingut els seus fruits fins el moment. En canvi, durant molts anys sí que han actuat a Tortosa grups que fan música en català, a tall d'exemple Sopa de Cabra, Els Pets o més recentment, Manel o Antònia Font.
Que no vingui Love of Lesbian a Tortosa, és un tema de llengua o de preu?

"OTRA COSA" DE JULIETA BENEGAS

El passat dimarts 16 es va editar al nostre país el nou disc de la cantant mexicana Julieta Benegas que es titula Otra cosa.
L'àlbum conté 12 cançons i ha comptat amb la col.laboració d'Alejandro Sergi i Adrian Dargelos, que són membres, respectivament, dels grups argentins Miranda i Babasónicos.
Com sempre Julieta ens canta amb la seva tonada melòdica sobre l'amor i el desamor, però sempre amb un to optimista.
Us deixo el video i la lletra de la cançó Despedida.
Letra de Despedida :
Vamos a decirnos adios, como se debe, sin rencor y sin duda de que es lo mejor. Vamos a brindar esta despedida con la certeza de haber vivido algo que nos cambió. Aqui va esta por los dos, y lo que tuvimos una bella historia de amor que terminó. Me diste tanto y yo me entregue, pero hubo algo que no supimos ver. Es tan bueno despedirnos como habernos conocido. Es tan bueno entender la derrota como fue luchar por lo que tuvimos tu y yo. Y se acabo, por eso brindemos hoy. Te pido no lo intentes mas la puerta se ha cerrado, busca tu felicidad en otro lado. Yo hare lo mismo y no te olvidaré.
Siempre serás alguien que quise de verdad, pero es tan bueno despedirnos como habernos conocido, es tan bueno entender la derrota como fue luchar por lo que tuvimos tu y yo y se acabó. Por eso brindemos hoy es tan bueno despedirnos como habernos conocido es tan bueno entender la derrota como fue luchar por lo que tuvimos tu y yo. Y se acabo por eso brindemos hoy, Por eso brindemos hoy.

dijous, 18 de març del 2010

TROLOLÓ

Aquests últims dies causa furor a youtube un video d'un cantant rus dels anys 60 que interpreta una cançó sense lletra i que tothom ha batejat com el trololó.
El programa d'Andreu Buenafuente d'ahir i el programa El món a RAC 1 d'aquest matí se n'han fet ressó d'aquest fenòmen.
El cantant de la cançó és diu Edward Anatolevich Hill, i va ser un cantant que es va ser cèlebre a l'antiga URSS on va arribar a ser escollit com Artista d'honor a l'any 1968 i Artista del Poble a l'any 1974.
Una terrible desincronització entre els moviments de la boca del cantant i el so de la cançó, una cara amb similituds al personatge d'animació Schreck, uns escenaris i lletra inexistents no han impedit que s'hagi convertit en un fenòmen viral.

diumenge, 7 de març del 2010

THE WINSTON GILES ORCHESTRA

The Winston Giles Orchestra és un grup musical originari de Melbourne, Austràlia i que porta el nom del seu cantant.
Les seves cançons són molt treballades i és difícil classificar-los doncs se'ls etiqueta des del rock alternatiu fins la psicodèlia, passant per música electrònica o dowtempo.
Potser la seva cançó més famosa sigui la que es titula Welcome to the Hotel i que va aparèixer a la BSO de la sèrie de televisió australiana Bondie Rescue, que porta el nom d'una famosa platja de Sydney on es practica el surf.

A SERIOUS MAN: LA ÚLTIMA DELS GERMANS COEN

Joel i Ethan Coen sempre ens mostren el seu món creatiu des d'un prisma absolutament personal i les seves pel.lícules solen tenir un humor negre, més aviat negríssim que en moltes ocasions és difícil d'entendre.
A Serious Man és una comèdia negra, una pel.lícula sense més pretensions que contar una història personal sobre la vida d'en Larry, un professor de física que treballa en una Universitat sense renom del mig Oest dels Estats Units cap a finals dels anys seixanta, que ha aconseguit tenir dos nominacions per als premis Oscars 2010 en les categories de millor pel.lícula i millor guió original.
Larry és una persona seriosa de la comunitat jueua que intenta mantenir la paciència i la calma davant dels problemes que la vida li planteja: un divorci, uns fills adolescents, un oncle acusat de sodomia, una veïna amb qui tenir somnis eròtics, un veí d'extrema dreta amant de les armes, uns advocats amants dels diners....
Les seves ganes de seguir els postulats de la seva religió i la tradició de la comunitat jueua el fan estar en un permanent conflicte, en la cruilla de la desesperació o la resignació davant de les proves que Déu li planteja. Sabria viure Larry sense el consell dels rabins?
La mirada dels germans Coen sempre és única, però en aquesta ocasió és especialment hiperbòlica i surrealista. Aquesta pel.lícula té algun sentit? I la vida, que en té?

dimarts, 2 de març del 2010

HEAVY RAIN

El passat dia 25 de febrer va sortir al mercat espanyol el joc Heavy Rain per a la consola PS3.
Aquest joc d'aventura gràfica s'ha editat tan sols per a la Ps3 de Sony i ha estat desenvolupat per l'empresa Quantic Dream una companyia encara poc coneguda en el món dels videojocs i que fa cert temps va editar el joc Farenheit.
Amb quatre personatges jugables que es van alternant en diferents espisodis, en aquest thriller caldrà descobrir qui és l'assassí de l'Origami.
El resultat final del joc dependrà de les diferents accions i opcions que el jugador faci escollir als personatges durant tota la trama.
El prestigiós site gamezone li ha atorgat una nota de 9 sobre 10, destacant els apartats de gràfics i el de concepte.
Posiblement aquest videojoc sigui el que fins ara ha aconseguit estar més proper al món del cinema per la seva d'història, la seva interactivitat i qualitat de gràfics i atès que moltes escenes s'han rodat amb actors reals per després renderitzar-los a gràfics.

dilluns, 1 de març del 2010

OSCARS 2010 AL MILLOR CURTMETRATGE

Una de les categories menors dels premis Oscars és la de millor curtmetratge on s'escullen peces d'animació o de ficció real .
En la edició d'enguany es presenten cinc títols, tots d'animació:
1) Logorama, codirigida per François Alaux, Herve de Crecy i Ludovic Houplain que en una història de 17 minuts de durada apareixen logotips de més de 2.500 marques comercials.
2) Granny o'Grimm Sleeping Beauty, de Lathleen O'Rourke i que ens presenta un conte sobre una nena que no pot dormir, malgrat les bones intencions de la seva àvia.
3) La dama y la muerta, de l'espanyol Javier Recio Garcia que va guanyar el Premi Goya en la seva categoria.
4) A Matter of Loaf Death de Nick Park, que suposa el retorn de Wallace & Gromit, els quals ja van guanyar un Òscar a l'any 2005 en la categoria Millor Pel.lícula d'animacio.
5) French Roast de Fabrice Joubert que ens presenta un home assegut en un cafè francès amb problemes.
Podeu veure tots el títols, podeu clicar en aquest hipervincle.
Us deixo el video del curtmetratge French Roast.

diumenge, 21 de febrer del 2010

L'ADDICCIÓ A LA LECTURA

Segons la Federació de gremis d'editors d'Espanya, Catalunya va ser l'any 2007, la segona comunitat autònoma en percentatge de lectors freqüents.
L'estudi s'ha realitzat sobre població major de 14 anys i la primera comunitat lectora ha estat la Comunitat Autònoma de Madrid (65,7 %) i la última del rànking va ser Extremadura (49,5 %).
Tots els estudis basats en enquestes s'han de llegir d'una forma relativa, doncs en aquest cas considero que es fàcil obtenir un biaix en les respostes, doncs no és el mateix que et pregunten si llegeixes, on potser molts voldran quedar bé davant l'entrevistador, que la pregunta sigui si consumeixes alcohol o drogues, on de ben segur hi haurà una major ocultació en les respostes.
Aquestes xifres tan elevades de lectura, no m'acaben de lligar amb altres xifres com són les audiències de la televisió o la mitjana d'hores que es dediquen a mirar aquest mitjà. Quan es llegeix doncs?
Us deixo un video de El Programa de Jose Mota que fa una paròdia del programa Callejeros sobre l'addicció a la lectura dels nostres joves.