diumenge, 21 de febrer del 2010

L'ADDICCIÓ A LA LECTURA

Segons la Federació de gremis d'editors d'Espanya, Catalunya va ser l'any 2007, la segona comunitat autònoma en percentatge de lectors freqüents.
L'estudi s'ha realitzat sobre població major de 14 anys i la primera comunitat lectora ha estat la Comunitat Autònoma de Madrid (65,7 %) i la última del rànking va ser Extremadura (49,5 %).
Tots els estudis basats en enquestes s'han de llegir d'una forma relativa, doncs en aquest cas considero que es fàcil obtenir un biaix en les respostes, doncs no és el mateix que et pregunten si llegeixes, on potser molts voldran quedar bé davant l'entrevistador, que la pregunta sigui si consumeixes alcohol o drogues, on de ben segur hi haurà una major ocultació en les respostes.
Aquestes xifres tan elevades de lectura, no m'acaben de lligar amb altres xifres com són les audiències de la televisió o la mitjana d'hores que es dediquen a mirar aquest mitjà. Quan es llegeix doncs?
Us deixo un video de El Programa de Jose Mota que fa una paròdia del programa Callejeros sobre l'addicció a la lectura dels nostres joves.

divendres, 19 de febrer del 2010

RICHARD HAWLEY

La paraula crooner és un terme anglès amb orígen als EUA que fa referència a un determinat tipus de cantant de balades.
L'ús d'aquest terme solia ser despectiu en els seus inicis i per això molts cantants fugien d'aquesta etiqueta. Es consideren crooners cantants com Frank Sinatra, Tonny Bennet, Dean Martin o Tom Jones, passant pels actuals Michael Bublé o Jamie Cullum, o d'altres més alternatius com Nick Cave, Jarvis Coker, un del fundadors del grup Pulp o Morrissey, fundador de The Smiths.
Un dels cantants considerat com a crooner actual és l'anglès Richard Hawley, nascut a Sheffield, ex guitarrista també del grup Pulp i actualment interpret en solitari que compta amb 5 àlbums en el mercat.
Aquesta setmana ha estat a Espanya per actuar a Múrcia, Madrid, A Coruña i Barcelona i presentar el seu últim disc titulat True Love's Gutter.
Us deixo un video de la cançó Tonight the streets are ours del seu àlbum Lady's Bridge de l'any 2007.

dimecres, 17 de febrer del 2010

INVISIBLE

A finals del 2009 es va publicar al nostre país la última obra de l'escriptor nordamericà Paul Auster que es titula Invisible.
A Auster li trobo certes similituds a Woody Allen. Ambdós són nordamericans d'èxit molt reconeguts a Europa; ambdós fan incursions en altres móns creatius que no són el propi, Allen en la literatura i la música i Auster en el cinema; són autors prolífics amb un bon ritme de producció; tenen móns absolutament personals en els quals sempre troben nous enfocaments; finalment, ambdós m'agraden i els segueixo sempre.
Adam Walker és un jove aspirant a poeta que estudia a la Universitat de Columbia. En una festa coneix a un professor universitari francès, Rudolf Born i a la seva parella, Margot. Un fet violent marcarà la vida de tots tres personatges.
Ambientada en temps diferents, entre l'any 1967 i l'any 2007, i a llocs com Nova York, París i fins i tot una petita illa del Carib, els fets que visqueren tots els personatges semblen diferents segons quina sigui la persona que els narra. Quina serà la veritat? Hi ha fets a la vida que ens poden condicionar tota la resta dels nostres dies? Els nostres records són un reflex de la realitat o són reinvencions imperfectes del nostre passat?
Auster em torna a agradar molt en aquest llibre, després de Un home en la foscor, que considero una obra carent d'interès. Un Auster que té una excelent tècnica literària en combinar les narracions en primera i tercera persona i la utilització de salts en el temps, cap endavant i cap endarrera.
La major part de nosaltres tenim una part invisible per la resta de persones. Al final dels nostres dies, cada cop potser som d'alguna manera més invisible.
"Al cap de dos dies, m'havia trobat en Born al West End, i quan em va explicar la reacció d'ella després de coneixe'ns a la festa, els meus sentiments per ella van començar a canviar. Pel que semblava, li queia bé i estava preocupada pel meu benestar, i quan et diuen que a una persona li caus bé, la teva resposta instintiva és que ella et caigui bé a tu."

diumenge, 14 de febrer del 2010

ENIGMA I L'EIVISSENC

Enigma més que un grup, podríem dir que ha estat un projecte musical liderat per Michael Cretu, alemany d'orige romanès que viu des de fa molts anys a Eivissa.
Tots els títols de les seves cançons estan en anglès menys el d'una cançó que té un títol castellà, La Puerta Del Cielo i que pertany al seu disc Seven Lives Many Faces publicat l'any 2008.
El curiós, però, és que la lletra d'aquest tema està interpretada per la cantant Malgalida Roig en eivissenc, subdialecte del català balear.
M'agradaria saber perquè el Sr. Cretu es va quedar a mitges amb l'eivissenc.
Allà dins es canal
En es peu da sa muntanya
Pareix que es senten picarols
Suau si es mou sa manada.
Dins es canta des riquets
I es mussol crida sa calma
I aquella olor que em pareix
De sa palla humilada.
Es canta des riquets
I es mussol crida sa calma
I aquella olor que em pareix
De sa palla humilada.
Allà davall dins es canal
En es peu da sa muntanya
Pareix que es senten picarols
De sa palla de sa palla humilada.

dissabte, 13 de febrer del 2010

30 SECONDS TO MARS

30 seconds to Mars és un grup de rock estadounidenc amb tres àlbums al mercat (30 seconds to Mars -2002-, A beautiful lie -2005- i This is a war -2009).
Aquest grup va ser creat pels germans Jared i Shanon Leto. Jared a banda de cantant i guitarrista del grup també ha de fet d'actor en pel.lícules com Alejandro Magno d'Oliver Stone o American Psycho de Paul Allen entre d'altres.
En moure's pels cercles de Hollywood no és estrany que tingués una relació sentimental amb diferents actrius com Cameron Diaz, amb qui va estar unit durant cinc anys o Scarlet Johanson.
Una de les curiositats del seu últim àlbum és que té 2.000 portades diferents. El grup va demanar als seus fans que els enviessin fotografies d'ells mateixos i en va seleccionar 2.000 que ha utilitzat per canviar part de la portada.
Us deixo el video de la cançó A beatiful Lie que dona títol al seu segon àlbum i que va ser rodat a Groenlàndia. Un poc més de fred per aquest hivern.

divendres, 12 de febrer del 2010

NOU DISC DE SADE: SOLDIER OF LOVE

Després de 10 anys sense treure cap nou disc (l'últim es va editar l'any 2000 i portava per títol Lover's rock), la cantant d'orige britànic-nigerià Helen Folasade Adu, coneguda internacionalment com Sade ha tret aquesta setmana al mercat un nou disc titulat Soldiers of Love.
Amb deu cançons força treballades, la cantant Sade és fidel al seu estil malgrat s'aparta dels ritmes de les produccions que la van consagrar durant la dècada dels vuitanta, gràcies a arranjaments musicals més subtils però força treballats i un to que m'ha semblat més melangiós i madur.
Us deixo una de les cançons que més m'ha agradat i que es titula In Another Time.

You'd be suprised girl Soon they'll mean nothing to you They'll fall into their brew And take down some of the boys with them too

There's nothing Nothing that you have to do In another time girl Your tears won't leave a trace In another time girl In another place

You've been down girl Their whispers are hailstones in your face You're so tired of waiting For something to change

They don't know what to do with Something so good That you wouldn't hurt them You wouldn't hurt them if you could

One of these days They're gonna fall into their brew And they'll know exactly what they did to you Darling I just want you to know

Your tears won't leave a trace In another time girl In another time girl In another place

Darling I just want you to know Your tears won't leave a trace In another time girl

In another time girl

A TERRA HOSTIL

Si la Segona Guerra Mundial i la Guerra del Vietnam ens han deixat molts de títols cinematogràfics, no podem dir el mateix de la primera guerra del Golf, ni tampoc de la guerra d'invasió d'Irak.
Aquesta guerra encara és una mena de tabú a la societat estadounidenca, ja que se n'ha escrit poc, se l'ha estudiat encara menys i ha deixat moltes poques imatges als mitjans de comunicació.
La directora Kathryn Bigelow, ex-exposa de James Cameron i amb qui competirà a l'edició dels Oscars d'enguany, entre d'altres, en els apartats de millor pel.lícula i millor director, va rodar a Jordània i Kuwait aquesta pel.lícula d'acció bèlica sobre l'Irak.
Una unitat d'élit d'artificiers de l'exércit estadounidenc treballa cada dia en accions de desactivacio d'artefactes explosius enmig de la mirada recelosa de la població de Bagdad.
La pel.lícula, rodada com un fals documental, presenta una acció rera acció per fer-nos espectadors del dia a dia d'aquests soldats, veure les seves pors, les exhibicions de valentia com a mida de la masculinitat entre homenots, i fins i tot, l'addicció d'alguns al risc quan t'enfrontes a situacions de vida o mort.
Qualsevol persona, qualsevol cadàver, qualsevol vehicle, qualsevol lloc i qualsevol objecte poden ser bombes potencials.
És posible tornar a adaptar-se a la vida real després d'haver viscut aquestes condicions extremes lluny del teu entorn natural?
La directora no es posa del cantó de cap dels bàndols, ni exalta l'acció bèlica, ni s'alinea amb el pacifisme, com si volgues ser una asèptica i desapasionada notària d'uns fets que, a banda dels videojocs, també són viscuts per persones reals, en aquest cas soldats dels Estats Units, a qui el seu país acabarà amagant sota la catifa.
Nota personal: 7
KKK

dissabte, 6 de febrer del 2010

AVATAR

Una de les accepcions de la paraula avatar és "descens d'una deïtat a la terra i la seva encarnació en un home o un animal".
Amb aquest títol, Joan Cameron ha tornat com a director a les pantalles de cinema després del gran èxit de Titanic a l'any 1997. El seu retorn ha suposat trencar amb l'históric récord de recaptació que tenia la seva pel.lícula anterior i aconseguir 9 nominacions per als premis Òscar.
L'Acadèmia del cinema dels Estats Units acostuma a premiar els directors que contribueixen positivament a l'engreix de les arques de les empreses gràcies als èxits de taquilla. No sorprenen, per tant, les seves nominacions i si a més afegim la utilització de la nova tecnologia en 3D encara sorprenen menys.
Aquesta tecnologia és una aposta de la indústria del cinema per a lluitar contra la pirateria i el reconeixement a la pel.lícula potser una indicació de com pot evolucionar el món del cinema. Recomano veure aquesta pel.lícula en 3D i suportar la incomoditat de portar les ulleres especials que es necessiten.
Jake és un marine paraplègic que és escollit per a substituir al seu germà mort en el projecte Avatar al planeta Pandora. Aquest projecte pretén facilitar l'apropament cultural dels humans als nadius del planeta amb finalitats econòmiques.
Els nadius viuen en contacte espiritual amb la mare natura, els animals, els arbres, les plantes i els membres del seu propi clan i tenen valors com el respecte a l'entorn, el culte als seus avantpassats i la pràctica d'una religiositat primitiva. En canvi, els valors de la major part dels humans són molt diferents: l'ambició, l'explotació dels recursos minerals sense mirament per la natura, l'etnocentrisme cultural i la tecnologia com a extensió del poder capitalista.
L'ecologia, la importància de l'amor, la col.lectivitat com a suport a les necessitats individuals i l'harmonia amb la natura, se'ns presenten nues, simples, gairebé infantils, buscant l'emotivitat més bàsica de l'espectador. L'embolcall és un món oníric construït amb tecnologia que combina de forma perfecta personatges reals amb personatges d'animació.
Una història simple al servei de l'espectacle visual. Però quin espectacle!
Nota filmaffinity: 7,9
Nota personal: 7,5

diumenge, 31 de gener del 2010

LA CINTA BLANCA

El blanc representa en moltes ocasions la innocència. El negre, en canvi, representa el dolor, la por, la mort i el misteri.
No és extrany que la coproducció d'Àustria i Alemanya dirigida per l'austríac Michael Haneke estigui rodada en blanc i negre. En veure la pel.lícula prompte veurem el perquè del blanc que dona lloc al seu títol, el negre, pel contrari, ens anirà omplint progressivament a base d'una pluja fina de diàlegs i actes de la vida quotidana i amb altres cops d'efecte dramàtic.
En un poble del nord d'Alemanya, anys abans de l'inici de la Primera Guerra Mundial, succeeixen un acúmul de fets dels quals se'n desconeix l'autor.
Enmig d'un entorn rural, dominat per l'omniprescència del baró qui ocupa en tasques agrícoles a la major part del poble, la mentira i les ocultacions són la manera de sobreviure al control social, la repressió, els càstigs i la rectitud protestant. Els adults i els nens pateixen els rigors, a diferents nivells, tant en el sí de la família com a traves del seu pastor i la comunitat en general.
Amb un control i rigor exacte en el desenvolupament de la història i una gran quantitat de personatges, adults i nens, que se'ns presenten, Haneke utilitza 145 minuts per desgranar les relacions asfixiants enmig d'un entorn ambiental que et neguiteja i en manté en la intriga fins al final.
La pel.lícula ha comptat amb diferents premis cinematogràfics, entre d'ells La Palma d'Or al Festival de Cannes, un Globus d'Or a la millor pel.lícula de parla no anglesa, Premi a la millor pel.lícula i direcció en els Premis del Cine Europeu i està nominada per als Oscars 2010 en la categoria de pel.lícula de parla no anglesa.
Una pel.lícula d'estil clàssic, molt apropiada per a mirades que volen aprofundir en les històries.
Nota filmaffinity: 7,5
Nota personal: 8

diumenge, 17 de gener del 2010

PIKES PEAK HILL CLIMB

La Pikes Peak Hill Climb, coneguda popularment com "la carrera fins els núbols", és una carrera d'automòbils que es celebra als Estats Units d'Amèrica des de l'any 1916.
Aquesta carrera pràcticament desconeguda a Espanya té la categoria mítica al seu país i es corre al mes de juliol, sovint coincidint amb la festa del 4 de juliol.
La seva característica principal és que es corre per una carretera de montanya que combina asfalt amb superfícies de terra i pedra solta, a l'Estat de Colorado i té una distància de gairebé 20 quilómetres amb 156 rebolts.
Com sigui que la sortida es dona a 2.866 metres a nivell del mar i l'arribada a 4.301 metres, cosa que implica un desnivell de 1435 metres, a banda de les dificultats del pilotatge s'afegeixen les dificultats tècniques per a l'alimentació del vehicle i la refrigeració dels frens.
La carrera resta oberta a diferents categories i hi corren vehicles de fins a 1.000 cavalls.
Si bé el récord de la prova el té el pilot japonès Nobuhiro Tajima a l'any 2007, una de les imatges més famoses és l'ascensió de l'antic pilot de rallies Ari Vatanen amb un Peugot 405 Turbo 16 que va ser enregistrada l'any 1988 en el rodatge de la pel.lícula Climb Dance del director Jean Louis Morey.
Segur que els apassionats del món del motor els agradarà aquest video.

divendres, 15 de gener del 2010

ALL YOU NEED IS ME

Steven Patrick Morrissey, conegut mundialment com Morrissey i rés més, és un veterà cantant i compositor que es va fer famós com a líder del grup britànic The Smiths (1982-1987), considerat uns dels principals grups de la dècada dels 80.
Des de llavors la seva carrera en solitari ha tingut nou àlbums originals i uns quants recopilatoris.
L'últim àlbum és de l'any 2009 i es titula Years of Refusal (Anys de rebuig) amb 12 cançons, alguna d'elles avançada prèviament en un recopilatori de Grans Èxits.
El personatge de Morrissey compta amb nombrosos seguidors incondicionals, però també té detractors que consideren el seu manierisme vocal excesivament teatral i carregant i el seu món musical carregat de barroquisme. Les seves lletres sovint parlen de depresió, desamor, solitud i suïcidi (Ell va vivint, però), temes que també són recurrents en aquest últim àlbum.
Crec que aquesta última producció musical (No oblidem que Morrissey complirà enguany 51 anys) ha suposat el seu retorn a un bon nivell de qualitat i per això ha pogut comptar amb un notable reconeixement de la crítica musical.
Musicalment és més vital, amb algunes cançons molt poperes i nombrosos i de vegades alambicats arranjaments musicals, sons de trompetes i guitarra espanyola. Es nota que va tardar gairebé dos anys en publicar-lo desde la seva primera gravació.
El video és de la cançó de l'àlbum All yo need is me:
"There so much destruction ( Hi ha molta destrucció)
all over the world (per tot arreu del món)
and all you can do is (i tot el que pots fer)
complain about me". (és queixar-te de mi)

dimecres, 13 de gener del 2010

BOA SORTE. VANESSA DA MATA

Vanessa Sigiana da Mata Ferreia, més coneguda com Vanessa da Mata és una cantant brasilera que va aconseguir arribar al número 1 de les llistes musicals a l'any 2007 amb la seva canço Boa Sorte, amb un duet amb el cantant nordamericà Ben Harper.
Da Mata té tres discs al mercat: Vanessa da Mata (2002), Essa Boneca Tem Manual (2004) i Sim de l'any 2007.

dijous, 7 de gener del 2010

BARBÀRIE I CIÈNCIA

Llegeixo l'últim número de la revista l'Aventura de la Història la qual dedica un petit article a l'inventor nordamericà Thomas Alba Edison.
Edison va electrificar per primer cop de forma permanent un carrer als Nadals de 1879-1880 a la localitat on vivia, Menlo Park (New Jersey).
Edison era propietari de General Electric i es va dedicar a produir i distribuir electricitat amb el sistema de corrent contínua què tenia al seu favor el seu baix voltatge però amb l'inconvenient de perdre molta energia per disipació.
En front d'aquesta tècnica, Nikola Tesla (que va compartir amb Edison el premi Nobel de Física a l'any 1915) treballava per a l'empresa Westinghouse i va desenvolupar l'electricitat amb el sistema de corrent alterna, que tenia un major voltatge i una menor pèrdua per disipació.
Edison per a combatre al seu competidor va voler posar en evidència el perill de la corrent alterna mitjançant l'electrocució d'un elefant. Si la corrent alterna era capaç de matar un elefant, que no faria amb un ser humà. Aquesta macabra demostració va enregistrar-la l'any 1903 el propi Edison.
La corrent alterna de Tesla va guanyar finalment la partida. El martiri de l'elefant no va servir de rés. De que no és capaç el ser humà per satisfer el seu ego!

dimecres, 9 de desembre del 2009

L'ESPLENDOR DEL RENAIXEMENT A ARAGÓ

En el Museu de Belles Arts de València (carrer Pio Vè, 9) es pot visitar la seva interessant col.lecció permanent d'art (des del gòtic -Pere Nicolau, Antoni Peris, Jaume Mateu i Gonçal Peris), passant pel Renaixement , el Barroc (Ribalta, Vicente Giner, Giordano Bruno, Van Dyck, el Greco, Ribera, Velàzquez, Murillo o Rutilio Manetti), el segle XVIII (Goya, Vergara o Agustí Esteve) i finalment la pintura del segle XIX i XX (Sorolla, Zuloaga, Benlliure, Meifrén, Mir, Anglada Camarasa).
Però actualment també es pot visitar una exposició temporal titulada "L'esplendor del Renaixement en Aragó".
Aquesta exposició, organitzada pel Govern d'Aragó en col.laboració amb nombroses entitats museïstiques com el Museu del Prado, el MNAC o el Museu de Belles Arts de Bilbao i que ha viatjat per diferents ciutats (amb cloenda a Saragossa), mostra més d'un centenar d'obres pictòriques, escultòriques i d'orfebreria d'argent de l'art aragonès, des del gòtic del segle XV fins a l'obra renaixentista del segle XVI.
Un dels autors del qual s'exhibeix més obra és l'escultor Damià Forment, nascut a València l'any 1480 i considerat com l'artista més productiu de la Corona d'Aragó del seu temps i que va ser l'introductor de l'art renaixentista a Espanya.
Una excusa per visitar València i escampar l'ús del català (com costa d'escoltar gent que el parla).

dilluns, 7 de desembre del 2009

LA POMMONA BRITANNICA DE GEORGE BROOKSHAW

La Editorial Taschen es va fundar a Alemanya (Colònia) l'any 1980 i destaca per editar llibres sobre art de gran qualitat.

Acabo d'adquirir un petit llibre, a preu de saldo, titulat The book of Fruits. The complete Pomona Britannica by George Brookshaw.

George Brookshaw va publicar aquest llibre l'any 1812, del qual se'n conserva un exemplar al museu de Greiz, amb la finalitat de descriure les fruites de millor qualitat que es cultivaven en els magnífics horts reials (a Gran Bretanya) i altres horts prestigiosos de les afores de Londres.

Volia, amb el llibre, ajudar als terratinens nobles i als seus horticultors a distingir entre els diferents tipus de fruita, en un moment en que cada cop apareixien noves varietats, a partir de creuaments, que provocaven confusió entre els consumidors de l'època.

Fins a 256 varietats de fruita són dibuixades i pintades de forma minuciosa per l'autor. Els comentaris a l'obra, ens parlen de breus aspectes de fruites com les maduixes, les cireres, les groselles, el raïm, el préssec, la pera, la pinya i la poma entre d'altres. Com a curiositat, podem destacar que el llibre no inclou cap tipus de cítric (mandarina, taronja o pomelo).
La poma és la fruita més antiga que es coneix ( es consumia fa més de 5.000 anys) i potser per això se la va considerar com la fruita prohibida de l'Edén. Potser per això, però també perquè l'arbre de la ciència del bé i del mal de l'Eden era referit vulgarment en època romana com bonum et malum, i malum en llatí significava tan mal, com poma. La vinculació semàntica entre el mal i la poma estava servida.

dimecres, 2 de desembre del 2009

MANIFEST EN DEFENSA DELS DRETS FONAMENTALS A INTERNET

Davant la inclusió a l'Avantprojecte de Llei d'Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d'expressió, d'informació i del dret d'accés a la cultura a través d'Internet, els periodistes, blocaires, usuaris, professionals i creadors d'Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte i declarem que...
1.- Els drets d'autor no es poden situar per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d'expressió.
2.- La suspensió dels drets fonamentals és i ha de seguir sent competència exclusiva del poder judicial. Cap tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l'article 20.5 de la Constitució Espanyola, posa en mans d'un òrgan no judicial ―un organisme que depèn del ministeri de Cultura―, la potestat d'impedir als ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.
3.- La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicarà un dels pocs camps del desenvolupament futur de la nostra economia, entorpirà la creació d'empreses, introduirà traves a la lliure competència i ralentirà la projecció internacional.
4.- La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen únicament de les indústries culturals tradicionals, sinó de múltiples fonts diferents.
5.- Els autors, como tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les creacions. Intentar mantenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i a Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.
6.- Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles que s'adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tant desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que suposadament persegueixen.
7.- Internet ha de funcionar de manera lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar models obsolets de negoci i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.
8.- Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que es pugui produir, com a marc per al desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al futur.
9.- Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: retornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10.- En democràcia les lleis i les modificacions s'han d'aprovar després del debat públic oportú i un cop consultades prèviament a totes les parts implicades. No és admissible que s'efectuïn canvis legislatius que afecten els drets fonamentals en una llei no orgànica i que parla sobre una altra matèria.

(Aquest manifest, elaborat de forma conjunta per diversos autors, és obert i necessari. Suma't a ell i difon-lo per Internet. )

dimarts, 1 de desembre del 2009

PONYO EN EL PENYA-SEGAT

El director japonès d'animació Hayao Miyazaki (El castell ambulant, El viatge de Chihiro, la princesa Mononoke o Porco Rosso) ens presenta en la pel.lícula Ponyo en el penya-segat un relat de la relació d'un nen de 5 anys amb un princesa-peix que desitja convertir-se en humana.
És una adaptació lliure de la història de la Sireneta de Walt Disney i està adreçada al públic infantil, malgrat complau també al públic adult sensible, pel seu lirisme i pels seus moments èpics (per exemple els moments de la crescuda del mar).
En un moment en què el cinema d'animació en 3D realitzat per ordinador omple les pantalles dels cinemes, el mestre veterà Miyazaki es resisteix al canvi i ens brinda una obra d'animació en 2D feta a la manera tradicional, dibuix sobre paper pintat amb pinzell. Amb aquesta tècnica aconsegueix, però, un gran nivell de dinamisme i moviment en totes les escenes.
Una bona història per aquells que no tinguin por a deixar sortir el nen que tots portem a dins.

dilluns, 30 de novembre del 2009

BOSSA N' ROSES: NOVEMBER RAIN

November Rain és una de les cançons més famoses del grup de rock Guns N' Roses i pertany al disc Use Your Ilusion I editat l'any 1991.
L'any 2006 es va editar l'àlbum Bossa N'Roses, que a ritme de bossa nova ens presenta versions de 12 cançons del grup com Sweet child o' mine, knokin' on heaven's door, you could be mine o la pròpia November Rain.
La veritat és que les versions de temes arxiconeguts del rock, tocats a ritme de bossa nova són una música ambiental d'allò més agradable

dissabte, 28 de novembre del 2009

THE CIRCLE. EL NOU DE BON JOVI

La banda Bon Jovi es va formar l'any 1984 a una ciutat de l'estat de New Jersey dels Estats Units per Jon Bon Jovi.
Després de 25 anys, amb diferents aturades musicals i amb 10 discs d'estudi a cavall entre el glam metal, el rock progressiu, el rock dur i el pop, ens arriba el seu 11è disc en estudi titulat The Circle.
The circle (un títol que pot significar moltes coses, però alguns poden interpretar com un àlbum de cloenda del grup, el tancament del cercle) té influències musicals de grups com The Killers, Coldplay o King of Leon segons declara el propi Jovi; l'habitual guitarrista del grup, Richi Sambora està com sempre força present i moltes lletres parlen de temes socials, com per exemple la cançó titulada Work for the working man que mostra la preocupació del cantant per la crisi econòmica i l'ocupació.
Us deixo el video de la seva cançó Superman Tonight.

WORLD PRESS PHOTO 2009

L'exposició World Press Photo és la principal mostra itinerant a nivell mundial de fotoperiodisme. Cada any un jurat internacional format per tretze membres escull les fotografies guanyadores enre totes les enviades pels fotoperiodistes, agències, peròdics i fotografs d'arreu del món.
Les fotografies participen en 11 categories: notícies d'actualitat, temes d'actualitat, personatges d'actualitat , esports, fotos d'acció, esports, temes contemporanis, vida diària, retrats, naturalesa i art i entreteniment.
L'exposició amb les fotos guanyadores es pot veure cada any a 80 ciutats de tot el món.
Del 11 de novembre i fins el 13 de desembre d'enguany, l'exposició es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona situat al carrer Montalegre, 5 de Barcelona.
El nivell de les fotografies guanyadores és molt bo i com és habitual, són corprenedores les fotografies preses en llocs que han patit catàstrofes naturals (terratrèmol de la Xina o el tifó de Myanmar), conflictes bèlics (Ossétia del Sud) o fets de violència de carrer (El Salvador, Recife).
Com diu aquella vella frase "una imatge val més que mil paraules" i afegeixo que, si la imatge és bona, val més de deu mil paraules!
Us deixo un apunt de l'exposició. La fotografia de la imatge és d'Eraldo Peres i ha rebut la Menció d'honor a la categoria de vida quotidiana. En ella un grup de persones envolten el cadàver de Thiago Frankilino de Lima, assassinat en el barri de xavoles de Coque a Recife.
Segons explica el cartell explicatiu de la fotografia, a Recife es produeixen un total de noranta homicilis per cada 100.000 habitants, el doble que a Rio de Janeiro, la majoria comesos per escuadrons de la mort que volen acabar amb els elements indesitjables de la ciutat, però també fruit de rivalitats entre bandes pel control de zones estratègiques des d'on assaltar els automobilistes.

dijous, 19 de novembre del 2009

TRAVIS: SING

Escolto l'àlbum Travis- An Evening with Fran Healy & Andy Dunlop, (2009) resultat de la gravació per part de dos dels membres del grup escocès Travis d'un concert de la seva gira acústica on toquen cançons del grup.
Aquest grup de britpop va treure el seu primer àlbum complet l'any 1997 i des de llavors n'han editat cinc més i han guanyat dos cops el premi a l'àlbum de l'any en els premis Brit awards.
Us deixo el video de la cançó Sing del seu àlbum Invisible Band de l'any 2001.

JULIE I JULIA

Júlia Child va ser una escriptora i cuinera que va introduir la cuina francesa als Estats Units a partir del llibre Mastering The Art of French Cooking, amb articles a la revista Boston Globe i diferents programes de televisió, els primers dels quals es titulava The French Chef que va ser molt famós en la dècada dels 60.
A partir d'aquest personatge, la directora Nora Ephron (Tens un email, entre d'altres, i guionista de Quan en Harry va trobar la Sally ) ens presenta dues històries creuades; la de la pròpia Júlia Child mentre vivia amb el seu marit a França i aprenia a cuinar i més tard intentava publicar un gruixut llibre de cuina francesa per a les dones de casa americanes, amb la de Julie, funcionària de l'ajuntament de Nova York com a telefonista i que en un moment de la seva vida es marca com a objectiu vital, escriure un blog on en 365 dies ha de comentar les més de 500 receptes del llibre esmentat de Júlia Child, evidentment després d'haverles cuinat.
Aquesta comèdia romàntica ens presenta les históries d'amor que viuen dos matrimonis en époques i llocs diferents i que tenen diferents punts en comú: el suport dels marits als interessos de les seves esposes i l'amor a la cuina i el menjar.
Amb unes bones interpretacions, especialment de les actrius Amy Adams i Meryl Streep, és una pel.lícula simpàtica, probablement amb un excés de 30 minuts de metratge, i que segur deixarà un bon sabor de boca als amants de la cuina.
Com a curiositat, recordar que Júlia Child media 1,88 centímetres. Era per tant una dona molt alta i més en la seva época. Va morir l'any 2004 a l'edat de 91 anys. Per a destacar l'alçada de Júlia Child, tots els actors que surten a escenes on apareix l'actriu Meryl Streep són més baixos que ella (també el seu marit) i sempre porta vestits amb la cintura alta per allargar les cames, sabates de tacó i uns pentinat crepats que allarguen la seva figura.

dimarts, 10 de novembre del 2009

13a MARXA SENDERISTA DEL MEZQUIN

El riu Mezquín és un afluent del riu Guadalope situat al Baix Aragó. Per Mezquín també es coneix una agrupació de municipis composada per sis localitats que són Belmonte de San José, Castelseràs, La Codoñera, Torrecilla de Alcañiz, Torrevelilla i Valdealgorfa.
El diumenge 8 de novembre va tenir lloc la 13a edició de la Marxa Senderista del Mezquín amb tres tipus de recorregut amb llargària diferent que sortien de la localitat de Valdealgorfa. El recorregut curt tenia 16 km, el mitjà 24 km i el llarg 32 km.
En un dia hivernal amb vent, pluja i fred ( a les 15,30 hores feia 6,5 graus de temperatura) i amb una nombrosa participació de prop de 2000 caminadors, el meu grup vam optar pel recorregut curt què disposava de tres punts d'avituallament, l'últim d'ells amb unes bones torrades de pa regades amb oli i bon pernil mentre ens queia un plugim molest.
A l'arribada l'organització et regalava una camiseta conmemorativa, un diploma participatiu i tenia preparat una bona olla de fessols amb botifarra, cansalada i xorís, pa, mandarines, aigua, gasosa i vi que podies menjar assegut en unes instal.lacions municipals.
L'orografia del recorregut no tenia forts desnivells i discorria entre paisatges d'oliveres (algunes curioses com la de la fotografia amb les arrels fent de marge), algunes vinyes amb les fulles rogenques i violades i aïllats grupets de pins.
Com curiositat de la caminada cal citar que vam creuar dues vegades el Meridià 0 de Greenwich que l'organització havia marcat amb un cartell i una ratlla blanca.

diumenge, 8 de novembre del 2009

ANIMAL KINGDOM

Animal Kingdom és un grup britànic que Justificar a ambos ladosva començar a South London l'any 2007 i que després de treure un parell de singles i fer de teloner en concerts de grups com Band of Horses o Snow Patrol, acaba de treure al mercat un àlbum complet titulat Signs and Wonders.
Us deixo el video de la cançó que dona nom al disc.

dissabte, 7 de novembre del 2009

SI LA COSA FUNCIONA

Després de les pel.lícules Match Point, Scoop, El somni de Cassandra i Vicki Cristina Barcelona que van suposar un parèntesi en la filmografia del director nordamericà Woody Allen (ambientades a Europa i amb temàtiques apartades a les seves obsessions habituals), ens ha arribat enguany Si la cosa funciona (Whatewer works).
El títol de la pel.lícula sembla una referència a la pròpia trajectòria cinematogràfica del director. La ciutat de Nova York de fons és l'espai on viuen uns personatges amb els trets psicològics característics d'Allen que fan els habituals comentaris sobre jueus, hipocondria, escepticisme sobre les relacions amoroses. Però si la cosa funciona perquè no continuar pel mateix camí. Basada amb un guió escrit en els anys 70 i amb una permanent sensació de déjà vu, el director aconsegueix un altre cop mantenir un nivell més que digne (i ja en van moltes).
Aquesta comèdia d'humor negre i agre, que posa de volta i mitja les relacions de parella amb les seves montanyes russes i que està impregnada de la visió pesimista de la vida del personatge interpretat per l'actor Larry David, acaba, però, deixant-te aquell sentiment tan personal que genera el director i que es podria resumir, al meu entendre, en el títol d'una pel.lícula de Frank Capra: "Que bello es vivir".
Magnífica la interpretació de l'actriu Patricia Clarkson (Elegy, Vicki Cristina Barcelona, Buona nit i bona sort, Vides creuades).
Nota personal: 7

dijous, 5 de novembre del 2009

MOTT THE HOOPLE

Fa uns dies dedicava un parell d'entrades a David Bowie, considerat pels crítis musicals com un dels músics més importants de la història de la música rock.
Bowie va començar dins d'una corrent musical coneguda com glam rock. Altres grups vinculats a aquest estil musical són Queen, T-Rex, Slade, Sweet, Suzi Quatro o Mott the Hoople.
Mott the Hoople va ser un grup britànic que va treure deu discs entre l'any 1969 i el 1976. Una de les seves cançons més famoses es titula All the young dudes (que dona nom a un dels seus discs de l'any 1972) i que va ser escrita pel propi David Bowie.
De fet, com canvia la història els fets, el grup Queen va ser teloner de Mott the Hoople en la gira que aquests van realizar l'nay 1974 pels Estats Units (actualment gairebé tothom coneix a Queen i en canvi molt poca gent recorda a Mott the Hoople).
Us deixo un video de la cançó Roll away the Stone.

dilluns, 2 de novembre del 2009

LA CABINA

Avui ha mort l'actor Jose Luís López Vázquez a l'edat de 87 anys.
L'actor va tenir una llarga trajectòria artística en la televisió, el teatre i principalment en el cinema amb les seves interpretacions sobreactuades de papers histriónics i en moltes ocasions "d'españolito" dels anys seixanta amb elevades febres de frustració sexual.
Però per a mi sempre serà l'actor de La Cabina. Aquest curtmetratge de 35 minuts rodat per Antoni Mercero sobre un guió de Jose Luís Garci , a l'any 1972 va representar una incursió personalíssima del cinema espanyol en el génere de terror.
De tall surrealista i amb una banda sonora amb coros estridents, la pel.lícula ens mostrava l'angoixa d'un ciutadà que queda tancat dins d'una cabina telefònica davant la passivitat d'altres ciutadans. Al.legoria política de l'opressió franquista en una societat encara majoritàriament paralitzada per la por a ser apartat dels circuits de desenvolupament econòmic de la época, va poder superar la censura de les autoritats guvernamentals perquè no van saber veure el símil polític.
Descansin en pau en Jose Luís López Vázquez i totes les "cabines" del món.

THE DAMNED UNITED

Si a algún bon i veterà aficionat al futbol li pregunten pel Leeds United o el Derby County Football Club o el Nottingham Forest Football Club, potser respongui que li sonen.
I el cert és que a dia d'avui, el primer dels tres equips milita a la tercera divisió i els altres dos a la segona divisió del campionat anglès (també amb alguns equips galesos), però en la década dels setanta van ser equips que van guanyar títols de lliga, copa i fins i tot, el Notthingam, dues Copes d'Europa consecutives.
La rivalitat personal entre dos entrenadors de futbol, el del Leeds United i més tard seleccionador nacional, Don Revie i el del Derby County Football Club, Brian Clough serveix al director Tom Hooper, amb l'ajut inestimable del guionista Peter Morgan (The Queen i Frost contra Nixon) per narrar una bona història sobre el món del futbol, posiblement la millor que s'hagi rodat fins el moment.
Ben ambientada en els anys '70 (vestuari, caracterització, color de la fotografia, utilització de imatges reals de la època) i amb el suport d'un bons actors (quins bons actors hi ha a Gran Bretanya!) ens mostra una época on els diners eren importants però no en la mesura d'avui i ens apunta alguns aspectes de la naturalesa humana (la vanitat, la lleialtat, la enveja...) i ens parla d'una forma àgil i dinàmica dels equilibris entre la directiva, els jugadors, la afició i l'entrenador.
Nota personal: 7,5
Nota filmaffinity: 6,8

dissabte, 31 d’octubre del 2009

FLASH OF GENIUS

Robert Kearns va ser un enginyer nordamericà que va inventar i registrar cinc patents del netejaparabrises intermitent.
Fins l'any 1969 els automòbils estaven equipats amb netejaparabrises de cicle continu, és a dir d'una velocitat. En aquell any la companyia automobilística Ford va incorporar als seus vehicles el netejaparabrises amb cicles variables de velocitat.
Resultava, però, que a l'any 1964 Robert Kearns havia patentat aquest producte i l'havia mostrat a la mateixa Ford perquè aquesta incorporés l'invent als seus turismes.
Kearns va acabar guanyant un llarg plet contra l'empresa Ford i un altre contra l'empresa Chrysler dels quals va obtenir unes indemnitzacions de 10 i un poc més de 18 milions de dòlars respectivament.
En base a aquests fets reals l'any 2008 va arribar la pel.lícula titulada "Destellos de genio" òpera prima del director Marc Abraham. Amb una bona interpretació de Robert Kearns per l'actor Greg Kinnear (petita Miss Sunshine), Abraham filma aquest biopic dramàtic, típica història de "David contra Goliath" d'una forma que sovint sembla més propera al telefilm amb una extensió de dues hores.
Les obsessions d'un enginyer planen en una lluita que cerca més la veritat del reconeixement a l'autoria de l'invent que els diners. El resultat final és guanyador, però pel camí, la seva lluita li costa un divorci, la salut i molts anys de la seva vida sense poder-se dedicar a crear nous invents.
En la vida, de vegades moltes persones s'han trobat davant la necessitat de lluitar fermament per alguna qüestió: una herència, el dret a l'honor i la pròpia imatge, una expropiació, un dret davant de l'Administració, etc. Sovint, al final del camí, guanyen la lluita però el paisatge de les pròpies vides ha quedat absolutament dessolat. De vegades, potser també s'hagi de saber renunciar per no acabar obtenint una victòria que ens mati i buidi com a persones.
Nota personal: 6,5

ÀGORA

Hipàcia d'Alexandria va nàixer aproximadament l'any 370 DC i va ser educada pel seu pare, professor de matemàtiques, per ser una persona perfecta. Dedicada a les matemàtiques, la filosofia i l'astronomia va inventar diferents instruments com l'astrolabi o l'hidroscopi i no va contreure matrimoni per decisió pròpia (una postura molt avançada al seu temps).
Els motius de la seva mort són incerts, doncs alguns historiadors afirmen que va ser obra de Ciril, patriarca d'Alexandria, qui l'hauria fet matar l'any 415 DC, però d'altres autors sostenen que va morir a mans d'una turba de cristians.
A partir d'aquest personatge, el director Alejandro Amenàbar va rodar a la illa de Malta aquest peplum históric interpretat per actors no estelars com Raquel Weisz (Hipàcia) o Max Minghella (Davo).
Durant més de dues hores, Amenàbar ens explica la difícil coexistència entre els membres de les religions critiana, pagana o jueua en l'Alexandria de finals del segle IV i principis del V, encara sota l'imperi de Roma i la recerca i la transmissió del coneixement per part d'Hipàcia als seus alumnes.
La intolerància religiosa que ens mostra Amenàbar em sembla un tema d'actualitat. Unes persones refinades, cultes, interessades pel coneixement que adoren Déus pagans, però també amb poder econòmic i polític, front una multitud de gent pobra i amb escassa educació, i fins i tot esclaus, suggestionats pel cristianisme, amb un soldats de Crist (els parabolans) que els ajuden en la malaltia i els proporcionen menjar. Occident versus Islam?
Una pel.lícula interessant que considero hagués pogut tenir un millor cartell d'actors i que malgrat no li trobo objeccions de tipus tècnic, em sembla que el director ha volgut explicar moltes coses però ha oblidat certs aspectes formals com són la tensió dramàtica i el ritme sostingut.
Amb tot el drama que planteja el director, algú ha vist una llàgrima en els ulls d'un espectador?
Nota personal: 7,5