LA VERGE DE FOUQUET

Llegeixo un conte de l'escriptor basc Anjel Lertxundi que es titula "Berlín no queda tan lluny" basat en el quadre Verge amb nen de l'anomenat díptic de Melún, obra del pintor francès Jean Fouquet (1415-1481).

Fouquet és un pintor a cavall entre el gótic i el renaixement molt influït per l'escola flamenca (Van Eyck) i el quatroccento italià, país on va va conèixer diferents autors d'aquesta corrent pictórica (es creu que podria haver colaborat directament amb Fra Angelico).

A banda del domini del color, Fouquet destaca per la minuciosa i estudiada composició tècnica dels seus quadres basada en els cercles, polígons regulars i la utilització del número auri.

Es diu que en aquest quadre, la verge és el retrat fidel d'Agnes Sorel amant del rei francés Carlos VII qui va ser famosa entre la cort per la seva promiscuïtat sexual.

La part del díptic que apareix a la fotografia es pot veure en el museu d'art antic de la ciutat belga d'Amberes i l'altra part, on està agenollat Étienne Chevalier, secretari del rei, està al Museu Nacional de Berlín.

La verge tocada amb una corona de perles, sosté al nen en braços rodejada de sis monocroms angels rojos (color habitual del demoni) i tres més de color blau. De les onze mirades del quadre, totes miren a llocs diferents i tan sols el nen sembla mirar cap un racó de l'exterior del quadre. La verge, amb un plantat pit nu, que sembla no interessar gens al nen, té una mirada freda i una actitud poc carinyosa cap aquest.

Una obra mestra de la pintura.

EL TREN DE LES 3:10

Yuma és una ciutat de l'estat d'Arizona als EUA fundada l'any 1864 que compta actualment amb prop de 200.000 habitants i que va ser una ciutat de referència durant la conquesta de l'oest nordamericà del segle XIX per disposar d'una presó que tenia la fama de que ningú es podia escapar d'ella i que va tenir entre els seus murs alguns dels criminals més famosos del vell Suroest entre l'any 1875 i l'any 1909 (dades históriques apunten a que tan sols vint-i-set presos van aconseguir escapolir-se).

James Mangold (A la corda fluixa, Identitat, Kate & Leopold) ens presenta aquest western que és remake d'un altra pel.lícula dirigida l'any 1957 per Delmer Daves.

Dan Evans (Christian Bale), invàlid de la guerra de secessió nordamericana, viu amb la seva família en un ranxo enmig de greus problemes econòmics. La captura del famós atracador Ben Wade (Russell Crowe) després de l'assalt a una diligència blindada propietat de la Southern Pacífic que construeix el ferrocarril cap l'Oest farà que Dan vegi l'oportunitat de guanyar uns bons diners en formar part d'un grup que ha de custodiar al presoner i portar-lo a la ciutat de Contention, a dres dies de viatge, per pujar-lo al tren de les 3:10 que va a Yuma, capital on es s'ha de jutjar i empresonar el bandoler.

El camí fins Contention no serà gens fàcil, doncs seran seguits de prop pels membres de la banda de Ben Wade i per fer drecera, hauran de passar per una zona controlada per indis guerrers.

Un bon western, ple d'acció, amb personatges rocallosos que viuen en uns nous territoris no massa adaptats a les essencials necessitats humanes, ben rodada, que et manté en tensió i compta amb un interessant duel interpretatiu dentre dos personatges enfrontats per les circumstàncies del present i que es comporten d'acord com són, i no són un altra cosa que productes de les pròpies experiències dels seus passats.

Molt bona (****)

ENS HA DEIXAT UN MÍTIC ACTOR

Avui hem conegut la notícia de la mort de l'actor, director i productor Paul Newman als 83 anys. Amb gairebé seixanta pel.lícules interpretades, els seu atractiu físic i els seus ulls blaus van deixar enamorades a moltes dones de finals del cinquanta, seixanta i setanta.

A més d'un gran actor, es considera que ha estat un gran senyor amb una important consciencia social, doncs ha promogut diverses fundacions, d'entre les quals destaquen els campaments d'estiu Hole in the Wall, gratuïts i destinats a nens amb malalties greus.

En pau descansis. Has deixat al teu darrera un bon llegat.

ELS VIKINGS

La primera pel.lícula que vaig veure a la pantalla gran del cinema va ser aquesta pel.lícula de l'any 1958 (enguany se'n compleixen cinquanta anys des de la seva estrena ) que va ser dirigida pel director nordamericà Richard Fleischer autor entre d'altres de pel.lícules com 20.000 legües de viatge submarí (1954), Viatge al.lucinant (1966) o Tora! Tora! Tora! (1970).

Ambientada entre els segles IX i X, els vikings són un poble guerrer que viu en unes inhóspites i estérils terres al nord d'Europa, barbuts, amb costums brutals, creences religioses paganes (Odín és el seu Déu i el Wahala el seu cél en el qual no s'entra si no es mor amb una espasa a la ma) i dedicats a assetjar i saquejar les costes d'Anglaterra, en aquella época conformada per diferents territoris amb diferents reis.

En un d'aquesta atacs un d'aquests reis anglesos és mort i la seva esposa queda embarassada del rei vinking Ragnar (es sobreentén que fruit d'una violació). En pujar al tro un cosí del rei difunt, el futur naixement d'aquest fill de reina s'ha d'amagar per qüestions successories i per això és abandonat.

Als fiords de Noruega on està rodada part de la pel.lícula i on viuen els vikings viu Einar interpretat per Kirk Douglas. En una baralla, Einar perd un ull i queda molt desfigurat. Qui li causa aquestes ferides? Doncs un falcó llançat contra ell per aquell nen anglés abandonat que ara és un esclau adult, Eric, interpretat per Toni Curtis. L'odi entre aquests personatges serà intens al llarg de tot el metratge.El rei viking Ragnar, assessorat per un traïdor anglés, farà una incursió en terres angleses per capturar a Morgana, interpretada per Janet Leigh (en aquell moment esposa de Tony Curtis a la vida real) que un cop portada a terres vikingues podrà ser objecte de petició d'un rescat.

Però ves per on que tant Eric com Einar (fills del mateix pare sense saber-ho) s'enamoraran de la mateixa dona, Morgana...

Pel.lícula d'aventures al vell ús, d'aquella manera de contar històries que ens distreia quan erem petits asseguts davant Televisió Espanyola els dissabtes per la tarda.

A banda de la força en què està rodada, amb acció, baralles i escenes brillants com la dels vikings conquerint el castell del rei anglès i la emotiva final, destaca la banda sonora de Mario Nascimbene.

Bona (***)

(Entrada comuna amb el blog col.lectiu http://cinema-classics.blogspot.com/).

26-S: HOMENATGE A L'ESCIPTOR GERARD VERGES

Avui dia 26 de setembre a l'Auditori Felip Pedrell es celebrarà un homenatge a l'escriptor tortosí Gerard Verges en reconeixement a la seva obra i en el programa Lletre ebrenques d'Antena Caro s'emetrà un programa dedicat exclusivament a n'aquest autor.

El company Emigdi Subirats ens ha invitat com a blocaires ebrencs a sumar-nos a l'esdeveniment penjant un poema d'en Vergés. Aquest és un fragment que m'agrada de l'obra "l'ombra rogenca de la lloba":

"...

Tot comença amb un aire divertit, tot comença amb un aire d'esperança tan Verd com les destrals dels llenyataires, tan Roig com les sotanes dels canonges, tan Blanc com les membranes dels insectes. Però l'home és més fràgil que la rosa. Tot i així —cal tenir-ho molt present— a ma vida privada no l'afecten la còpula ancestral de les tortugues ni les reserves d'or dels bancs suïssos. Trio el menú: vedella amb moixernons; i un priorat; i un suc de mandarina. —Què més vol el senyor? —Tranquil·litat. Vull morir dolçament com les acàcies que arriba abril i no rebroten. Vull... (Bull l'olla al foc com deu bullir l'infern.)

..."

AMERICAN BEAUTY

Hi ha tanta bellesa en el món...

El director Sam Mendes va dirigir l'any 1999 aquest àcid retrat d'una família de classe mitjana, matrimoni amb filla adolescent, que viu en un típic i tranquil barri residencial de grandioses unifamiliars construïdes en amples parcel.les ajardinades.

Una veu en off, la de Lester, interpretat per Kevin Spacey, ens indica al principi de la pel.lícula que en menys d'un any estarà mort, malgrat en aquell moment encara no ho sapigue i que en certa manera ja està mort.

Perquè? La seva mort és interior. La seva estructurada vida mostra uns perfectes signes exteriors de perfecció (bon barri, bona casa, bon jardí, bons cotxes, bones feines, éxit econòmic en definitiva). Però en la intimitat la ronya de la infelicitat, com si d'una plaga es tractés, s'ho està menjant tot. La parella no gaudeix d'una bona comunicació, no tenen relacions sexuals, i viuen en una frustració interna pels límits al desenvolupament de la pròpia personalitat que sovint s'autoimposen els membres d'una parella.

La relació amb la seva filla adolescent, Jane (Thora Birch) tampoc és per tirar-hi cohets. Sense l'existència d'una comunicació real, una família no és una entitat pròpia sinó la suma de tres individus.

La bonica amiga de Jane, Angela, desvergonyida i en aparença alliberada sexualment provocarà en Lester l'aparició de la famosa crisi dels quaranta. Però Angela tampoc és en realitat com aparenta ser.

Els nous veïns que arriben al barri, un matrimoni amb un altre fill a les acaballes de l'adolescència també tenen fosca ronya per tapar. El pare exmilitar és un homòfob radical. Tindrà alguna cosa que amagar?

Premiada amb cinc Oscar l'any 1999 (Pel.lícula, Director, Actor principal, Guió original i fotografia) i sis premis BAFTA va ser una pel.lícula que va conciliar de forma favorable tant a la crítica com el públic.

Una excel.lent fotografia satura en diferents escenes d'un roig intens les roses que cultiva Carolyn (Annete Bening) en el seu jardí. Roses que Lester desfulla en centenars de pétals perfectes en les seves oníriques i calentoses visions. Roses roges perfectes i artificials, en un exacte símil dels personatges.

Hi ha tanta bellesa en el món...o potser no tanta. No us en refieu de les aparences.

(****)Molt Bona

(Aquesta entrada també es va editar ahir en el blog col.laboratiu de cinema http://cinema-classics.blogspot.com/2008/09/american-beauty.html impulsat per l'incansable Gustau Moreno).

CHE, L'ARGENTÍ

Ens ha arribat aquesta primera part (per imperatius comercials de durada la pel.lícula se'ns presentarà dividida en dues parts) d'aquest biopic sobre Ernesto Che Guevara.

Coproduïda entre França, EUA i Espanya, el director Steven Soderberg (Ocean's Eleven; Erin Brokovich; Sexo, mentiras y cintas de video) ens narra gairebé un diari de campanya militar en un format proper al documental. Amb ritme pausat, la càmera es situa totalment fóra dels personatges, sense espais per a la instrospecció psicològica ni la valoració política o ideològica.

El Che se'ns presenta en aquesta primera pel.lícula com un líder libertari antiimperialista que en companyia dels germans Castro i el moviment revolucionari 26 de juliol pretenen alliberar el poble cubà de la dictadura d'en Fulgencio Batista.

M'ha agradat:

• Les interpretacions de Benício del Toro (Che Guevara) i Demian Bichir (Fidel Castro).
• El retrat fred i asèptic del personatge.
• La omnipresència del tabac, ja que molts personatges fumen habans gairebé a tota hora doncs no hem d'oblidar que està ambientada en els anys cinquanta i seixanta a l'illa de Cuba.

No m'ha agradat:

• La veu aflautada del personatge de Fidel Castro (pocs coneixem la veu original del Che Guevara, però gairebé tothom coneix la veu del líder cubà).
• La pel.lícula no presenta certs aspectes obscurs del Che que alguns biografs apunten cap el seu autoritarisme i la comissió de certs assassinats innecessaris.
• Malgrat el director pretén l'objectivitat cap el personatge, l'obsessió del personatge per la justícia ens acaba provocant una imatge totalment positiva.
• Ens queden caps sense lligar com per exemple quina era la relació del Che amb la seva esposa i el fill que havia deixat a Méxic mentre estava en campanya o la consumació de la relació afectiva amb la guerillera Aleida March qui seria la seva futura esposa.

(***)Bona

CINEMA COLOMBIÀ: SATANÀS

Aquesta pel.lícula colombiana es va estrenar en el nostre país el passat mes de juliol, un any després que es pogués veure a les pantalles d'aquell país sudamericà i ha obtingut diversos reconeixements en festivals de cinema com els de de San Sebastià, Huelva o Mònaco.

Dirigida per Andrés Baix i protagonitzada per actors desconeguts pel públic espanyol (Damià Alcaza, Marcela Mar, Blas Jaramillo i altres) narra tres històries de diferents personatges que coincidiran en el menjador d'un restaurant en la contundent i violenta escena final.

Basada en una novela de Mario Mendoza que va narrar uns dramàtics esdeveniments que van succeir en la Bogotà dels anys 80, ens retrata a personatges afectats per alguns dels principals mals de la nostra societat com són la soletat, l'aïllament, la impotència, la codícia pels diners, el nihilisme...

La seva visió de la humanitat és força negativa i decadent, com si la nostra ànima tan sols fos capaça d'allotjar el mal (d'aquí el títol Satanàs) i potser li resta força a la proposta el fet de no aprofundir en l'ambivalencia de l'esperit dels homes, capaços de cometre actes abominables però també, afortunadament, d'actes d'amor cap al proïsme.

Bona (***)

ATERCIOPELADOS

Aquest és un grup colombià que va començar la seva singladura musical allà per l'any 1990. Amb set discs al mercat (un d'ells recopilatori) fa un pop-rock en llengua castellana a partir de les arrels culturals de la música colombiana. Han tingut força reconeixement internacional i és així que han aconseguit dos Grammys llatins, el primer l'any 2001 en la categoria de Millor Àlbum Vocal de Grup de Rock pel seu disc Gozo Poderoso i el segon l'any 2007 en la categoria de Millor Àlbum de Música Alternativa pel seu disc Oye. Amb aquest grup ha colaborat gent com Julieta Benegas i Enrique Bunbury i en l'últim disc de Pastora, Circuitos de Lujo, trobem la cançó Bolero Falaz que és una versió d'un altra cançó del mateix títol del grup Aterciopelados. A banda dels seus mérits musicals també destaquen les lletres de les seves cançons, moltes introspectives, altres de protesta. Us deixo el vídeo de l'optimista Luz azul del seu disc Gozo Poderoso.

AN AMERICAN CRIME

Aquesta pel.lícula basada en fets reals parla sobre la tolerància envers la crueltat practicada sobre terceres persones que poden arribar a tenir els humans sota l'emparament de l'acció social de grup.

En els anys seixanta, en una petita ciutat de l'Estat d'Indiana, Gertrude Baniszewski és una vidua que manté a set fills mitjançant la realització de petits treballs domèstics i el salari d'una de les seves filles grans. Un matrimoni de firaires volen fer una gira pels Estats Units i troben com a sortida per no arrossegar les seves filles pagar 20 dòlars setmanals a Gertrude perquè en tingui cura i vigili que van a escola.

Els fets que es desenvoluparan estan extrets de les actes del judici contra Gertrude Baniszewki i un grup nombrós de persones del poble que en ares de la rectitud moral d'una nena van degenerar cap una absoluta depravació moral. Com he llegit en un altre comentari de la pel.lícula, és comú en psiquiatria dir que com més perfecte és l'exterior més imperfecte és l'interior, sovint aplicat al arquetipus del psicòpata, brillant, educat i amb un elevat éxit social.

Dirigida per Tommy O'haver compta amb unes brillants interpretacions de les actrius Catherine Keener (Hacia rutas salvajes, Capote) en el paper de Gertrude Baniszewki i amb la jove i prometedora Ellen Page (Juno, Hard Candy).

(***)Bona

PASTORA I FANGORIA AL CAMBRIROCK 2008

Dissabte passat vam anar fins Cambrils per veure un magnífic concert (i gratuït) en el marc del cicle de concerts celebrats en aquesta bonica ciutat de la Costa Daurada entre els dies 20 i 24 d'agost.

Poc abans de les onze va començar l'actuació del grup Pandora qui compta amb tres discs en el mercat, Pastora, la Vida Moderna i Circuitos de lujo (aquest últim editat enguany sota la coproducció de Brian Sperber -Moby, The Wannadies o Dinosaur Jr).

Aquest grup barceloní, molt conegut per la cançó "no me llames Dolores llamame Lola" (que en part els ha beneficiat i en part els ha perjudicat ja que molta gent pensa que són un grup d'una sola cançó) tenen un molt bon directe i unes cuidades cançons que barrejen l'acústic i l'electrònic amb molts de matisos en els seus arranjaments musicals. A més a més, com ja ho fan d'acompanyament dels seus discs, en directe compten amb la colaboració de Pauet Riba, que entre d'altres coses dibuixa sobre l'escenari i amb l'ajut d'una càmera posa escenes del propi concert en una pantalla de fons tractada gràficament amb programes informàtics. Un concert càlid, potent i sensual.

En acabar Pandora, canvi d'escenari, i començament de l'actuació de la reina del pop electrònic al nostre país, Alaska, qui des de principis dels 90 funciona sota la marca Fangoria. Aquest grup ja el vaig poder veure l'any passat a les festes de Santa Tecla de Tarragona i et permeten veure la melena taronja d'Alaska movent-se per l'escenari en companyia d'una parella de travestits de talla gran. El concert també em va agradar - amb canvi d'escenari al mig de l'actuació- però et deixa un regust de música enllaunada en no disposar de bateria i amb la poca presència musical de dues guitarres que de vegades semblen més figurants que músics.

En acabar l'actuació dels dos grups encara hi havia més festa amb l'incombustible Ximo Bayo (però nosaltres vam plegar).

Una bona iniciativa de l'Ajuntament de Cambrils als responsables del qual felicito des d'aqui. Sumar en un sol concert aquests dos grups de categoria és una cosa que no es pot veure sovint.

Quan penso que a Tortosa no han vingut mai aquests grups i la programació musical de les Festes de la Cinta en els últims anys em posso trist. A veure quan els responsables de les Festes de la Cinta ens programen concerts de primera i no ens cal anar a veure'ls a Tarragona o Cambrils.

PELEGRINS

Tres germans malavinguts hauran de realitzar el camí de Santiago obligats pel testament de la seva mare si volen cobrar la seva herència.

Un guia verificarà que compleixen les etapes del camí i els guiarà pel recorregut junt altres cinc persones, casdascuna moguda a realitzar el pelegrinatge per raons molt diferents. Les vivències, somnis, relacions personals i els disgustos dels personatges, emmarcats pels bells paissatges del camí, ens portaran finalment a Santiago de Compostela.

Amb aquest argument ens ha arribat enguany aquesta comèdia amb petits tocs dramàtics dirigida l'any 2005 per la francesa Coline Serreau i interpretada per actors desconeguts (al menys per al públic espanyol).

M'ha agradat:

• Una pel.lícula lleugera per passar una estona distreta en un capvespre d'estiu en una sessió de cinema a la fresca i disposat al contagi de les rises dels espectadors.
• Que els personatges, amb evidents símptomes neuròtics, facin la seva redempció personal mitjançant el fet de compartir moments tan primaris de la nostra vida com menjar, dormir o caminar.
• La escena d'arranc del repartiment de les cartes.

No m'ha agradat:

• La incorporació d'escenes oníriques plasmades amb excés d'artificiositat, en contrast amb els grans espais naturals en què discórre la història.
• Que es centri gairebé en exclusiva en la banda francesa del camí de Santiago, doncs la banda espanyola (bastant més llarga en la realitat ) és afusellada en tres breus escenes. Ai, la France!!

(**) Es deixa veure

TROPA DE ÉLITE

BOPE és l'acrònim de Batalló d'operacions policials especials, policia militar de Rio de Janeiro fundada l'any 1970, especialitzada en guerrilla urbana i considerada com un dels millors grups d'operacions especials del món.

Sobre l'existència d'aquest cos policial es desenvolupa aquesta pel.lícula del director brasileny Jose Padhilla amb un metratge de prop de dues hores que va aconseguir l'Os d'Or en l'últim festival de cinema de Berlín.

El comandant Nascimiento del BOPE està a punt de ser pare i entrena durament a diferents aspirants per substituir-lo. És l'any 1997 i el papa Karol Woityla visitarà Brasil amb el programa de dormir en una favela de Rio de Janeiro. El BOPE serà l'encarregat de pacificar uns dels barris de faveles dominat pels senyors de la drog carregats d'armes amb la tolerància de la policia absolutament corrupta.

Una de les principals requisits per ser un digne membre del BOPE és la honradesa sense macula, on la lluita contra la delinqüència organitzada és l'objectiu i on el lema és matar sense que et matin.

Pel.lícula que segurament exagera el món de la favela i els límits del BOPE (és cinema, no és un documental) però que aconsegueix retratar perfectament la corrupció de la policia de Rio de Janeiro (molts sudamericans em confirmen que les policies dels seus països obtenen sobresous aprofitant el seu uniforme d'una manera absolutament natural).

Amb un ritme trepidant, una càmera nerviosa, un molt bon montatge i una cruesa absoluta (els que heu vist Ciudad de Dios de Fernando Meirelles m'entendreu) ens dibuixa un món on no existeix el bé i el mal, tan sols els propis interessos i la necessitat animal de sobreviure.

La fotografia està extreta de www.fotografiasmilitares.com i representa el logotip oficial del BOPE que ens dona una idea de la duresa d'aquest cos de policia militar.

Molt Bona (****)

MIDNIGHT JUGGERNAUTS: NO TOT ÉS EL BAGUL DELS RECORDS

Després de dos posts amb música desl 80, ara toca tornar al 2008. A Brian li comentava que avui en dia hi ha molts grups influïts per música antiga, especialment de la dècada dels 80. És un fenòmen que passa en el món artístic en general, també passa en el cinema (amb nombrosos remakes i guinyades a obres clàssiques) i el món de la pintura sovint s'ha revisitat els pintors clàsics (avui les arts plàstiques caminen sense cap altre romb que el catxé que agafi l'artista).

El grup Midnight Juggernauts són de Melbourne, van gravar el seu primer EP l'any 2005 i el seu primer llarga durada l'any 2007, reeditat per al mercat internacional amb materal afegit a l'abril d'enguany.

Les influències en la canxó del video, Into the galaxy, són molt clares de dos grups/artistes. Us dono pistes fàcils: un és el rei del glamrock i l'altre són els pares de la música electrònica.

THE STRANGLERS: MÉS DE VINT ANYS ENRERA

En el post anterior m'he compromés a penjar cançons dels anys vuitanta, per a mí una de les millors époques musicals.

El grup d'avui són The Stranglers qui van començar l'any 1974 en la ciutat anglesa de Guilford. Des de llavors, amb variacions en la composició dels seus membres, han tret discs fins l'últim que va ser l'any 2004. No és extrany que amb una trajectòria tan dilatada la seva música anés canviant d'estil des del punk, passant pel new wave.

Actualment encara estan musicalment actius i podreu trobar al youtube videos en directe d'una de les seves últimes actuacions durant el macroconcert T on the Park que es va celebrar el passat mes de juliol a la ciutat escocesa de Balado.

Us deixo el video de la comercial Always the Sun del seu disc Dreamtime editat l'any 1986.

Si voleu una extensa informació de la trajectòria musical d'aquest grup anglès, podeu consultar http://www.alohacriticon.com/alohapoprock/article2702.html?topic=2

BIG COUNTRY: VINT ANYS ENRERA.

Avui Manel Zaera ha fet una entrada amb un video per recordar una canço del grup "The Alarm" la qual li recorda molts bons moments i fins i tot es va poder escoltar el dia de celebració de la seva boda.

En un comentari al post, Brian Cutts, ebrenc 100 % amb permís de les arrels, ha parlat d'un altre grup musical que es deia Big Country.

Me n'he anat immediatament al youtube i he escoltat diferents videos d'aquest grup escocès que va començar a caminar l'any 1981 sota el lideratge de Stuart Adamson. L'últim disc del grup, titulat Come Up Screaming, va sortir al mercat l'any 2000. L'any següent, el seu lider i cantant, va aparèixer mort en una habitació d'un hotel de Hawai.

Nosaltres, afortunadament, estem aquí i vam passar la nostra joventut amb música com la d'aquest grup. Ara fa vint anys que aquest grup va actuar en directe a Moscou quan encara no havia caigut el mur de Berlín. El video és un homenatge al difunt cantant i un recordatori per tots aquells que fa vint anys vam "viure" la cançó "Broken heart (13 valleys)".

INTO THE WILD: SOMNIS ADOLESCENTS

Traduïda en el nostre país com "Hacia rutas salvajes", aquesta pel.lícula dirigida pel també actor Sean Penn es basa en la història real de Cristopher McCandless qui, un cop acabats els seus estudis unversitaris, dóna tots els seus estalvis a una ONG, sense dir rés a la seva família se'na va de casa amb una motxilla a l'esquena i el seu vell cotxe cap a la recerca de l'harmonia amb la natura, en un periple épic que acabarà a les terres solitàries d'Alaska, més enllà dels territoris del Yukón.

Durant dues hores i mitja veurem l'evolució interior del personatge, amb una progressiva maduració que arribarà quan ja serà tard.

M'ha agradat:

1) La interpretació d'un jove Emile Hirsch, amb un gran paper que no desaprofita i que ve acompanyada d'una coherent transformació física produïda per una evident pérdua de pes. També mereixen destacar-se, encara que breus, el papers del pare del personatge, William Hurt, i d'un adorable ancià Hal Holbrok qui va rebre una nominació als Oscar com a millor actor de repartiment (al final li va prendre la cartera l'espanyol Javier Bardem).

2) El tractament visual de la pel.lícula amb paisatges majestuosos com són el canyó del riu Colorado o els espais oberts d'Alaska. La pel.lícula també va ser nominada als Oscars pel seu muntatge.

3) La banda sonora molt ben ensamblada amb la naturalesa de la pròpia història, del músic Eddie Veder, més conegut per ser el líder del grup de rock Pearl Jam i que va rebre un Globus d'or per aquesta pel.lícula com a millor cançó original.

No m'ha agradat:

1) La profusió de rétols insertats a la pel.lícula, ja sigui per marcar blocs o per remarcar textos literaris.

2) La seva excessiva durada (140 minuts) doncs crec que la història es pot explicar sense alterar el seu ritme amb uns més raonables 120 minuts ("Lo bueno si breve, dos veces bueno").

3) Una lectura possible que és la de que el rebel que tots portem més o menys en el nostre interior (i el propi director també) és bo posar-lo a treballar mitjançant l'expréssió artística, dis-li cinema, dis-li música (dis-li blog), però posar-lo a treballar en la vida real és de rucs.

(***)Bona

CUT COPY: SONS DE BALL AUSTRALIANS

El grup australià Cut Copy va començar la seva singladura l'any 2001 i ha tret al mercat dos discs de llarga durada i tres EP's.

El seu últim disc és d'enguany, es titula In Ghost Colours, ha estat número 1 a Austràlia i s'està escoltant de forma minoritària al nostre país.

La seva música està influïda per la música post punk i new wave de la dècada dels anys 80 i pertanyen a un format de grups que fan música electrònica de ball però utilitzen també instruments musicals com les guitarres, el baix o la bateria (The Presets, New Young Pony Club o Midnight Jugernauts). Us els aniré postejant.

Solen també fer de DJ's i és digne d'escoltar el recull Fabriclive 29 emparat pel famós club de ball The Fabric a Londres.

Us deixo la cançó Light &Music.

MIRANDA: ELECTROPOP ARGENTÍ

El grup Miranda ha ampliat la seva difusió a Espanya a partir de posar la música a la série argentina de televisió Lalola que s'està emetent al canal Antena3TV.

Són un quintet d'electropop argentí (melodramàtic afegeixen ells mateixos) que va començar l'any 2001. Des de llavors han tret al mercat 3 discs originals de llarga duració, 1 disc en directe i un EP, homenatge musical a les telenoveles sudamericanes. L'últim disc és de l'any 2007 i es titula "El disco de tu corazón". En els seus discs han colaborat autores musicals com Julieta Venegas i Alaska.

Us deixo el video de la cançó Enamorada, obertura musical de la série Lalola.

L'EXTERMINI DELS ROMANOV

Sota aquest títol acabo de llegir un article del periodista i historiador Luis Reyes en el número de juliol de la revista La Aventura de la Història.

El dia 18 d'aquest mes, farà 90 anys del magnicidi de la família Romanov. Nicolas, l'últim zar de Rússia, la seva esposa la zarina Alexandra, l'hereu Alexis i les quatre filles duqueses, Olga, Tatiana, Maria i Anastàsia, junt alguns servidors com el doctor Botkin, el cuiner Ivan, el valet Alexei i la donzella Anna, fan ser assassinats a trets i a sang freda, a mans del Soviet dels Urals que seguia ordres del mateix Lenin, en una nit d'estiu a un sòtan de la casa Ipatev de la ciutat d'Ekaterimburg.

Per esborrar aquesta família de la història els seus cadàvers van ser destrossats per l'explossió d'unes granades en un pou d'una mina i les restes cremades amb petroli i desfetes amb àcid sulfúric. Les últimes despulles van ser enterrades en un bosc.

L'any 1977 Boris Yeltsin, per aquella época secretari regional del Partit Comunista, rep l'ordre de demoldre la casa Ipatev per esborrar cap record del crim.

El curs de la història va portar a la descomposició del règim comunista com tots sabem.

L'any 1991 el mateix Yeltsin autoritza l'exhumació de les restes enterrades en un bosc de la família reial russa que havien estat descobertes i tornades a inhumar pocs anys abans. L'anàlisi de l'ADN mitocondrial va confirmar la identitat de les restes. L'any 1998 la família és enterrada amb honors militars després d'un funeral amb tota la pompa a la Catedral de San Petersburg.

Rússia actualment ha recuperat la bandera de l'època dels zars i la ciutat de San Petersburg el nom imperial del seu fundador. La Iglésia ortodoxa ha resorgit en tot el país i l'any 2000 va canonitzar a la família com a màrtirs de la fe.

En el lloc on se'ls va matar, s'ha construit després d'haver-se contat un esdeveniment miraculós, un gran temple d'estil rus amb nou cúpules daurades que s'anomena el Temple de la Sang. L'apreci i popularitat dels rusos cap els Romanov és en aquest momens més elevada que mai.

La història és cíclica. Com més ens esforcem en esborrar-la, de vegades, renaix amb més força. Ho hauríem de saber i pensar que també pot passar al nostre país.

LEONES POR CORDEROS

...O com fer una pel.lícula de protesta política i no aconseguir remoure cap consciència.

La última pel.lícula de l'actor i director Robert Redford, interpretada per Streep Tom Cruise, Meryl Streep i el mateix director, és una pel.lícula discursiva sobre el compromís polític del ciutadà i la manipulació de l'opinió pública al voltant de la figura de l'enemic exterior.

Una reflexió sobre la manca de compromís, la crisi de valors i d'objectius més ellà de l'hedonisme i el consumisme de la joventut acual; sobre l'ús de la mentida per part dels polítics i sobre el paper erratic del periodista enmig de l'ètica de l'0bjectivitat i la veritat, la necessitat de crear notícies i la de generar opinió pública per posicionar-se millor en el mercat dels mitjans de comunicació.

Com a pel.lícula és estàtica. tòpica i teatral; la narració no ens deixa fer les nostres reflexions sinó que els director ens agafa de la maneta, ens condueix, fa els subratllats i les correccions i pren partit ideològic sense embuts.

El títol de la pel.lícula s'inspira en una frase atribuïda al general Max von Gallwitz, comandant suprem de les Forces Alemanyes a la Primera Guerra Mundial davant la mortandat causada per l'exèrcit alemany al britànic a la batalla del Somme per la mala direcció dels oficials, qui va dir: “En ningún lugar he visto a tales Leones conducidos por tales Corderos".

Robert Redford en aquesta pel.lícula no és ni lleó, ni corder; més aviat una cotorra.

(**) Regular

(Fotografia de http://revista.escaner.cl/files/u40/redford.jpg)

ANTES QUE EL DIABLO SEPA QUE HAS MUERTO

Que no faries per diners? Aquesta pregunta podria ser el subtítol d'aquesta pel.lícula dirigida per l'octogenari Sidney Lumet (doce hombres sin piedad, el prestamista, tarde de perros, Veredicto final, en plenes facultats, i interpretada per un grup equilibrat de molt bon actors com són Philip Seymour Hoffman (Capote), Ethan Hawke (Trainig day), Albert Finney (Oceans Twelve) i Marisa Tomei (En la habitación).

Dos germans que passen per èpoques de necessitat econòmica planegen un robatori a una joieria. Com deien al programa "Un, dos, tres", fins aquí "puedo leer". Aquesta pel.lícula es mereix que no et conten rés més del seu argument.

Pel.lícula dura, rogallosa, que sota l'aparença d'un thriller amaga un drama familiar de dura digestió. Les relacions familiars, de vegades, poden ser totalment hipòcrites i un niu calent on es coba en la foscor la més negra cara de l'ànima humana i on acabes odiant, sense voler, les persones que es suposa hauries d'estimar.

(****)Molt bona

VIATGE A DARJEELING

El Darjeeling Himalaya Railway és un tren de la Índia que discorre entre les ciutats de New Jalpai Guri i Darjeeling i està declarat com patrimoni de la humanitat per la Unesco.

Aquest tren sembla que ha pogut inspirar la línia ferroviària de ficció Darjeeling Limited on viatgen tres personatges que són germans a la recerca de la seva excèntrica mare (Angelica Houston).

Qualsevol viatge viscut d'una forma sinzera i real, és a dir, no com un espectador de les gents i els paisatges sinó com a persones que volen viure una part de la seva vida en un lloc diferent a la seva sedentària llar, ens transforma. La diferència està entre mirar-s'ho des de fora o mirar-s'ho des de dins. Aquest canvi és el que experimentaran el fraternals i estrambòtics personatges interpretats per Owen Wilson, Adrien Brody i Jason Schwartzman.

Aquesta roadmovie, o més ben dit, railwaymovie, dirigida per Wes Anderson, autor també de pel.lícules tan extranyes com Life Aquatic o The Royal Tenenbauns , és una mostra de cinema independent que s'ha de veure sense prejudicis.

Algú pot pensar que no és més que una suma de gags més o menys còmics, amb un barnís de modernitat enmig de l'exotisme acolorit de la Índia i amb algunes notes de dramatisme, equidistant de la irritació i la fascinació però en el seu conjunt és una pel.lícula que interessarà als vertaders amants del cinema.

Els tratges que porten els personatges en algunes escenes, certes imatges de carreres a càmera lenta darrera un tren i alguns trets de la caracterització física dels intérprets em recorden l'estètica dels Beatles en la pel.lícula Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band. La banda sonora també us ho pot confirmar.

(***)Bona

LA FORADADA EN LLUNA PLENA

El passat 21 de juny de 2008 el Club Centre Excursionista La Foradada de la Ràpita va organitzar la Xa Sortida a la Foradada en Lluna Plena.

Al voltant de les 19,15 vam començar la caminata des de l'àrea Recreativa de la Mundana, pujant pel camí de Mataredona i passant pel cocó de Jordi, la Font del Burgar, la Rueda, les Faixes llargues fins arribar a la Foradada.

L'éxit de participació va ser gran doncs van formalitzar la seva inscripció prop de 550 persones. Havent arribat a dalt de la Foradada, des d'on es gaudeix d'unes impressionants vistes de la península del Fangar, vam sopar i vam esperar que es fés de nit per veure la lluna plena il.luminant la badia dels Alfacs.

La lluna plena es va endarrerir, doncs feia uns pocs dies que s'havia superat la fase de lluna plena, i per això molts d'excursionistes vam començar la baixada al voltant de les onze. Una llàstima, doncs fa dos anys, també havia fet aquesta sortida i la lluna plena va sortir abans de les onze oferint una preciosa postal nocturna.

El camí de baixada el vam fer pels Masos abandonats de Mata-redona, en plena nit, amb la llanternes al front que et permeten caminar amb força seguretat.

Més tard de la 1,00 de la nit, vam arribar un altre cop a l'Àrea recreativa de la Mudana on l'organització ens va obsequiar amb beguda i pastes.

Una excursió que val la pena però que està arribant al màxim de la seva capacitat, doncs quan vam arribar a dalt la Foradada, més de cinc-centes persones vam estar força atapeïts.

L'ASOMBRÓS VIATGE DE POMPONIO FLATO

Mitja hora abans de que el país es paralitzi davant dels televisors per culpa de la final de l'Eurocopa de futbol he acabat de llegir la última obra de l'escriptor barceloní Eduardo Mendoza.

Encara recordo com vaig gaudir llegint el seu llibre de l'any 2001, "la aventura del tocador de señoras" que des d'aquí també recomano doncs conjuga la bona escriptura amb un exquisit sentit de l'humor.

L'asombrós viatge de Pomponio Flato és un llibre curt (no arriba a les dues-centes pàgines) i de fàcil lectura que es basa en una recreació lliure de la vida del nen Jesús i de les persones del seu entorn com el seu pare, Josep el fuster, la seva mare Maria, el seu cosí Joan, el seu oncle Zacarías en el marc históric d'un Israel infiltrat pel poder de Roma amb les seves legions incloses.

Però lluny del rigorisme históric de les Sagrades escriptures l'autor ens deleita amb una fina paròdia de les novel.les de ficció històrica que utilitzen personatges o icones religioses (Com el Codi Da Vinci o la "Hermandad de la Sábana Santa", entre d'altres) en clau de novel.la detectivesca amb un fi sentit de l'humor ple d'ironia que caracteritza a l'escriptor.

Encara recordo com vaig gaudir llegint el seu llibre de l'any 2001, "la aventura del tocador de señoras" que des d'aquí recomano doncs conjuga la bona escriptura amb un exquisit sentit de l'humor.

Us deixo un fragment que no acontentaria gaire a un lector jueu:

"Por extraño y cicatero que parezca, los judíos creen en un solo dios, al que ellos llaman Yahvé...Han llegado al convencimiento de que su dios no sólo es el mejor, sino el único que existe. Como tal, no ha de imponer a ningún otro dios ni su fuerza ni su razón y, en consecuencia, obra segun su capricho o, como dicen los judíos, según su sentido de la justicia, que es implacable con quienes creen en él, le adoran y le sirven, y muy laxo con quienes ignoran o niegan su existencia, le atacan y se burlan de él en sus barbas. Cada vez que la suerte les es contraria, o sea siempre, los judíos aducen que es Yahvé el que les ha castigado, bien por su impiedad, bien por haber infringido las leyes que él les dió. Estas leyes, en su orgien, eran pocas y consuetudinarias: no matar, no robar, etcétera. Pero andando el tiempo a su dios le entró una verdadera manía legislativa y en la actualidad el cuerpo jurídico constituye un galimatías tan inextricable y minucioso que es imposible no incurrir en falta continuadamente. Debido a esto, los judíos andan siempre arrepintiéndose por lo que han hecho y por lo que harán, sin que esta actitud los haga menos irreflexivos a la hora de actuar, ni más honrados, ni menos contradictorios que el resto de los mortales."

CYRIAK: UN ARTISTA GRÀFIC MOLT ESPECIAL

Cyriak Harris és un animador gràfic britànic que participa activament en la web gràfica b3ta.com (amb el pseudònim de mutated monty) i que he conegut casualment per una animació d'un despertador gegant colpejant amb un peu el cap d'un home que dorm.

Aquest artista té una espai propi a internet on podem veure la seva obra gràfica surrealista i força radical en format gif animats, fotografies modificades amb photoshop o videos bizarros amb fons musicals onírics realitzats amb sintetizadors.

Us deixo un video seu penjat al youtube.

FENDANT DU VALAIS

Un amic que va viure molts anys a Suïssa em va regalar una ampolla de vi, un "Fendant du Valais" que m'ha sorprés de forma agradable.

El Valais és un cantó suís situat al seu extrem sudoccidental en l'alt vall del Ròdan on es poden trobar 51 montanyes de més de 4000 metres d'altitud de les quals destaca el Cervino i el Pico Dofour, el més alt de Suïssa. Però malgrat aquesta aspressa montanyenca és una zona que es dedica al conreu de la poma, el préssec i el raïm i és la principal zona vitivinícola del país, amb vins de bona qualitat ja que malgrat ser una zona totalment tancada per altes montanyes té una elevada insolació tant a l'hivern com a l'estiu.

Fendant és el nom que rep al cantó de Valais una varietal de raïm blanc, la Chasselas, que també es cultiva a França (principalment al vall del Loira) i Alemanya i que sembla té uns orígens antiquíssims doncs ja es cultivava fa 5.000 anys a l'Egipte dels faraons.

Els vins Fendant du Valais són vins blancs, afruitats, minerals i secs. Si us agrada el món del vi i teniu oportunitat de provar-lo, tasteu-lo. El grau d'alcohol de la meva botella era d'11,9 %.

FUTURAMA EN FORMAT LLARG

Amb el títol "Futurama: el golpe de Bender", la série d'animació nordamericana Futurama del creador dels Simpson (Matt Groening) va fer el salt a la pantalla de cinema. Produïda per la Fox i dirigida per Dwayney Carey-Hill, és la primera de les quatre pel.lícules en preparació que donaran una certa continuïtat a les quatre temporades de la série que es va emetre fins l'any 2003.

Els Simpson ja van per la seva temporada número 19 després d'haver començat a emetre's l'any 1989. Des del principi vaig ser un seguidor de la série quan encara no s'havia fet tan coneguda i popular, però les últimes temporades donen clares mostres d'esgotament creatiu.

Futurama no ha tingut una vida tan llarga i tampoc ha gaudit de tan elevada acceptació i seguiment com la família d'Springfield però m'atreviria a dir que és millor, amb un humor cínic, gamberro, més políticament incorrecte, més àcid i més llacerant.

Aquesta pel.lícula no defraudarà als seguidors de la série, doncs si bé és molt arriscat per una série d'animació amb capítols curts saltar al format de llargmetratge, crec que el resultat és prou rodó i més aconseguit i brllant que l'adaptació al cinema de la série televisiva Els Simpson.

CASHBACK

Pel.lícula anglesa de tall independent que narra les peripècies amoroses i laborals d'un postadolescent que té la capacitat d'aturar el temps (tenim massa fresc al Hiro de la série Heroes i la gran capacitat de generar imatges molt atractives amb aquesta tècnica) i que amb un happy end de conte de fades, triomfa gairebé casualment en el món de l'art i de l'amor després d'anar durant tota la narració pel camí dels fracasos.

Interpretat per actors desconeguts és una pel.lícula coral amb personatges estrambòtics (o potser no tant, qui no coneix al seu voltant gent amb rareses?) dirigida per Sean Ellis l'any 2006 i amb una durada de 90 minuts.

Hi ha abús de monòlegs en off del protagonista principal que volen soplir les deficiències de guió. Malgrat tot, si la mires sense prejudicis i complexes, té passatges visuals destacables, tocs d'humor i li dona una volta de cargol als drames romàntics que ens solen venir dels Estats Units.

PROJECTE 59 EUROS DE PACOTILLA

Ens diu el diccionari de la RAE que pacotilla significa a Xile i Honduras "Chusma, gente baja y maleante" i que algo és de pacotilla quan és de d'inferior qualitat.

Però pacotilla és també l'alias de l'autor del projecte 59 Euros. Aquest anònim jove sevillà que viu a Barcelona, va veure com un dia va venir la guàrdia urbana, li va serrar el cadenat amb una serra radial i li van retirar la bicicleta de la via pública en compliment de l'ordenança municipal de circulació.

Quan va preguntar com podia retirar el seu vehicle li van comunicar que havia d'abonar una taxa de 59 Euros. Aquest jove, en lloc de recuperar la seva bicicleta, va decidir invertir aquesta quantitat en comprar metres de cadena i candaus barats i anar lligant objectes diversos al mobiliari urbà : un tricicle, un jarro en flors, una gàbia, un ventilador, una cadira, etc. Al seu blog ha penjat fotografies de 24 accions que qualifica entre reivindicatives i artístiques.

Amb aquesta acció pretén que reflexionem sobre el que ell en diu creixent privatització de la via pública. Crec que no ho defineix bé. En realitat vol dir augment de la intervenció sobre la via pública, privatització és el que fa ell amb les seves accions. De totes maneres em sembla una acció curiosa de la que la premsa hi hauria de fer seguiment. Retirarà també la guàrdia urbana aquests objectes, tot sabent que no els reclamarà cap propietari i no podràn cobrar cap taxa?

Per a més informació podeu veure a l'edició digital de El Periódico d'avui un video on ens explica les seves motivacions.

Durarà més temps la gàbia del lloro que la bicicleta lligada a l'arbre?