ANIMAL KINGDOM

Animal Kingdom és un grup britànic que va començar a South London l'any 2007 i que després de treure un parell de singles i fer de teloner en concerts de grups com Band of Horses o Snow Patrol, acaba de treure al mercat un àlbum complet titulat Signs and Wonders.

Us deixo el video de la cançó que dona nom al disc.

SI LA COSA FUNCIONA

Després de les pel.lícules Match Point, Scoop, El somni de Cassandra i Vicki Cristina Barcelona que van suposar un parèntesi en la filmografia del director nordamericà Woody Allen (ambientades a Europa i amb temàtiques apartades a les seves obsessions habituals), ens ha arribat enguany Si la cosa funciona (Whatewer works).

El títol de la pel.lícula sembla una referència a la pròpia trajectòria cinematogràfica del director. La ciutat de Nova York de fons és l'espai on viuen uns personatges amb els trets psicològics característics d'Allen que fan els habituals comentaris sobre jueus, hipocondria, escepticisme sobre les relacions amoroses. Però si la cosa funciona perquè no continuar pel mateix camí. Basada amb un guió escrit en els anys 70 i amb una permanent sensació de déjà vu, el director aconsegueix un altre cop mantenir un nivell més que digne (i ja en van moltes).

Aquesta comèdia d'humor negre i agre, que posa de volta i mitja les relacions de parella amb les seves montanyes russes i que està impregnada de la visió pesimista de la vida del personatge interpretat per l'actor Larry David, acaba, però, deixant-te aquell sentiment tan personal que genera el director i que es podria resumir, al meu entendre, en el títol d'una pel.lícula de Frank Capra: "Que bello es vivir".

Magnífica la interpretació de l'actriu Patricia Clarkson (Elegy, Vicki Cristina Barcelona, Buona nit i bona sort, Vides creuades).

Nota personal: 7

Nota Filmaffinity: 7,1

MOTT THE HOOPLE

Fa uns dies dedicava un parell d'entrades a David Bowie, considerat pels crítis musicals com un dels músics més importants de la història de la música rock.

Bowie va començar dins d'una corrent musical coneguda com glam rock. Altres grups vinculats a aquest estil musical són Queen, T-Rex, Slade, Sweet, Suzi Quatro o Mott the Hoople.

Mott the Hoople va ser un grup britànic que va treure deu discs entre l'any 1969 i el 1976. Una de les seves cançons més famoses es titula All the young dudes (que dona nom a un dels seus discs de l'any 1972) i que va ser escrita pel propi David Bowie.

De fet, com canvia la història els fets, el grup Queen va ser teloner de Mott the Hoople en la gira que aquests van realizar l'nay 1974 pels Estats Units (actualment gairebé tothom coneix a Queen i en canvi molt poca gent recorda a Mott the Hoople).

Us deixo un video de la cançó Roll away the Stone.

LA CABINA

Avui ha mort l'actor Jose Luís López Vázquez a l'edat de 87 anys.

L'actor va tenir una llarga trajectòria artística en la televisió, el teatre i principalment en el cinema amb les seves interpretacions sobreactuades de papers histriónics i en moltes ocasions "d'españolito" dels anys seixanta amb elevades febres de frustració sexual.

Però per a mi sempre serà l'actor de La Cabina. Aquest curtmetratge de 35 minuts rodat per Antoni Mercero sobre un guió de Jose Luís Garci , a l'any 1972 va representar una incursió personalíssima del cinema espanyol en el génere de terror.

De tall surrealista i amb una banda sonora amb coros estridents, la pel.lícula ens mostrava l'angoixa d'un ciutadà que queda tancat dins d'una cabina telefònica davant la passivitat d'altres ciutadans. Al.legoria política de l'opressió franquista en una societat encara majoritàriament paralitzada per la por a ser apartat dels circuits de desenvolupament econòmic de la época, va poder superar la censura de les autoritats guvernamentals perquè no van saber veure el símil polític.

Descansin en pau en Jose Luís López Vázquez i totes les "cabines" del món.

THE DAMNED UNITED

Si a algún bon i veterà aficionat al futbol li pregunten pel Leeds United o el Derby County Football Club o el Nottingham Forest Football Club, potser respongui que li sonen.

I el cert és que a dia d'avui, el primer dels tres equips milita a la tercera divisió i els altres dos a la segona divisió del campionat anglès (també amb alguns equips galesos), però en la década dels setanta van ser equips que van guanyar títols de lliga, copa i fins i tot, el Notthingam, dues Copes d'Europa consecutives.

La rivalitat personal entre dos entrenadors de futbol, el del Leeds United i més tard seleccionador nacional, Don Revie i el del Derby County Football Club, Brian Clough serveix al director Tom Hooper, amb l'ajut inestimable del guionista Peter Morgan (The Queen i Frost contra Nixon) per narrar una bona història sobre el món del futbol, posiblement la millor que s'hagi rodat fins el moment.

Ben ambientada en els anys '70 (vestuari, caracterització, color de la fotografia, utilització de imatges reals de la època) i amb el suport d'un bons actors (quins bons actors hi ha a Gran Bretanya!) ens mostra una época on els diners eren importants però no en la mesura d'avui i ens apunta alguns aspectes de la naturalesa humana (la vanitat, la lleialtat, la enveja...) i ens parla d'una forma àgil i dinàmica dels equilibris entre la directiva, els jugadors, la afició i l'entrenador.

Nota personal: 7,5

Nota filmaffinity: 6,8

FLASH OF GENIUS

Robert Kearns va ser un enginyer nordamericà que va inventar i registrar cinc patents del netejaparabrises intermitent.

Fins l'any 1969 els automòbils estaven equipats amb netejaparabrises de cicle continu, és a dir d'una velocitat. En aquell any la companyia automobilística Ford va incorporar als seus vehicles el netejaparabrises amb cicles variables de velocitat.

Resultava, però, que a l'any 1964 Robert Kearns havia patentat aquest producte i l'havia mostrat a la mateixa Ford perquè aquesta incorporés l'invent als seus turismes.

Kearns va acabar guanyant un llarg plet contra l'empresa Ford i un altre contra l'empresa Chrysler dels quals va obtenir unes indemnitzacions de 10 i un poc més de 18 milions de dòlars respectivament.

En base a aquests fets reals l'any 2008 va arribar la pel.lícula titulada "Destellos de genio" òpera prima del director Marc Abraham. Amb una bona interpretació de Robert Kearns per l'actor Greg Kinnear (petita Miss Sunshine), Abraham filma aquest biopic dramàtic, típica història de "David contra Goliath" d'una forma que sovint sembla més propera al telefilm amb una extensió de dues hores.

Les obsessions d'un enginyer planen en una lluita que cerca més la veritat del reconeixement a l'autoria de l'invent que els diners. El resultat final és guanyador, però pel camí, la seva lluita li costa un divorci, la salut i molts anys de la seva vida sense poder-se dedicar a crear nous invents.

En la vida, de vegades moltes persones s'han trobat davant la necessitat de lluitar fermament per alguna qüestió: una herència, el dret a l'honor i la pròpia imatge, una expropiació, un dret davant de l'Administració, etc. Sovint, al final del camí, guanyen la lluita però el paisatge de les pròpies vides ha quedat absolutament dessolat. De vegades, potser també s'hagi de saber renunciar per no acabar obtenint una victòria que ens mati i buidi com a persones.

Nota personal: 6,5

Nota Filmaffinity: 6,1

ÀGORA

Hipàcia d'Alexandria va nàixer aproximadament l'any 370 DC i va ser educada pel seu pare, professor de matemàtiques, per ser una persona perfecta. Dedicada a les matemàtiques, la filosofia i l'astronomia va inventar diferents instruments com l'astrolabi o l'hidroscopi i no va contreure matrimoni per decisió pròpia (una postura molt avançada al seu temps).

Els motius de la seva mort són incerts, doncs alguns historiadors afirmen que va ser obra de Ciril, patriarca d'Alexandria, qui l'hauria fet matar l'any 415 DC, però d'altres autors sostenen que va morir a mans d'una turba de cristians.

A partir d'aquest personatge, el director Alejandro Amenàbar va rodar a la illa de Malta aquest peplum históric interpretat per actors no estelars com Raquel Weisz (Hipàcia) o Max Minghella (Davo).

Durant més de dues hores, Amenàbar ens explica la difícil coexistència entre els membres de les religions critiana, pagana o jueua en l'Alexandria de finals del segle IV i principis del V, encara sota l'imperi de Roma i la recerca i la transmissió del coneixement per part d'Hipàcia als seus alumnes.

La intolerància religiosa que ens mostra Amenàbar em sembla un tema d'actualitat. Unes persones refinades, cultes, interessades pel coneixement que adoren Déus pagans, però també amb poder econòmic i polític, front una multitud de gent pobra i amb escassa educació, i fins i tot esclaus, suggestionats pel cristianisme, amb un soldats de Crist (els parabolans) que els ajuden en la malaltia i els proporcionen menjar. Occident versus Islam?

Una pel.lícula interessant que considero hagués pogut tenir un millor cartell d'actors i que malgrat no li trobo objeccions de tipus tècnic, em sembla que el director ha volgut explicar moltes coses però ha oblidat certs aspectes formals com són la tensió dramàtica i el ritme sostingut.

Amb tot el drama que planteja el director, algú ha vist una llàgrima en els ulls d'un espectador?

Nota personal: 7,5

Nota filmaffinity: 7

LA FAGEDA DEL RETAULE

Ahir diumenge el Parc Natural dels Ports va organitzar una nova activitat de les que té programades al llarg de l'any.

A les 8 del matí trobada al Centre d'interpretació del Parc de la Sénia des d'on ens vam dirigir al pantà d'Ulldecona i pel barranc de La Fou vam anar pujant fins la tanca que hi ha al camí que impedeix l'accés al vehicle.

El temps havia anunciat sol, però tot el dia va estar ennubolat fins a primera hora de la tarda que va deixar veure el sol. El recorregut va ser el següent:

Morral del Catinell-Font del retaule-pare faig-mas de pataques-PRC-82- Pla del torn-les Mirandes-VAllcanera celestina-Pla del torn-Barranc del retaule-Pi Gros-Morral del Catinell.

Vam començar a caminar a les 9.30 i van tornar a les 16.00, fent les parades de rigor per esmorzar i dinar i d'altres més curtes en què la guia del Parc, Natàlia, molt atenta i agradable ens va explicar alguns aspectes de la història (els róssecs per on treien la fusta) i la botànica (teix, faig, pi negre, pi roig, belladona, vesc) dels Ports.

Una molt bona ruta per veure la tardor en els arbres de fulla caduca i les vistes del Delta de l'Ebre des de les Mirandes.

CRAZY DE PATSY CLINE

Una tarda tranquil.la de cap de setmana et pot arribar a relaxar tant que comences escoltant un tipus de música i acabes a les antipodes musicals.

Això m'ha passat avui. FA unes hores penjava un video dels britànics de The Clash i ara faig una entrada d'una cantat country dels anys 50.

La cantant Patsy Cline, de nom real Virginia Patterson Hensley va morir als 30 anys a causa d'un accident d'avió però ens va deixar cançons com I fall to pieces, Sweet Dreams o Crazy (escrita per Willie Nelson) que podeu veure en el video.

Una ximeneia amb una bona cornamenta i un fusell, l'Amèrica profunda en diuen i jo m'imagino aquesta cançó contraposada a unes imatges delirants d'una pel.lícula del David Lynch o del Quentin Tarantino.

LONDON CALLING

El catorze de desembre de 1979 el grup britànic The Clash va treure al mercat el seu tercer disc titulat London Calling (prompte en farà trenta anys).

La revista Rolling Stone considera aquest àlbum com el 8è millor àlbum de la història i la cançó que dona nom al disc està situada en el lloc 15è en la llista de les millors 500 cançons de la història de la música treta per la mateixa revista.

Aquest doble àlbum amb dinou cançons va llençar-se al mercat al preu de un. Segons wikipedia, el grup va sol.licitar a la discogràfica CBS regalar un disc senzill amb un únic nou disc. El grup, però, va grabar el senzill com un LP complet en una mostra de rebeldia en contra de la companyia i dels seus propis interessos econòmics.

El disc barreja cançons amb estils punk, ska, rockabilly, blues i reggae i va estar tot un referent músical a principis de la dècada dels 80.

ELTON JOHN AL PALAU SANT JORDI

Després de sis anys sense actuar a Barcelona, el dimarts passat el cantant Elton John va actuar al Palau Sant Jordi dins de la seva gira mundial anomenada The red piano.

Sense cançons noves des de l'any 2006 en què va treure al mercat el seu àlbum The Captain and The Kid, Elton John va fer un repàs amb 20 cançons a la seva ampla producció musical.

Va començar amb la rítimica Bennie and The Jets, seguida per Philadelphia Freedom, Believe i Rocket Man.

Amb una escenografia molt apropiada a la imatge pública extravagant del cantant i disenyada pel seu amic David La Chapelle vam poder veure diferents moments com l'inici amb unes lletres gegants penjades amb el nom del cantant, en Believe unes gegants roses roiges unflables flanquejaven l'escenari i d'altres efectes que us relataré més endavant.

Acabada Rocket Man, un moment de tranquilil.litat amb Daniel, dedicada a un periodista seqüestrat i assassinat al Pakistan, en Daniel Pearl.

El concert va continuar amb cançons dels anys 80, però especialment dels anys 70 com per exemple Somebody saved my life tonight de l'àlbum Captain Fantastic i Goodbye yellow brick road.

Moments de ritme alternats amb moments de cançons lentes i intimitat com per exemple Nikita interpretada en solitari pel músic o Candle on the Wind amb imatges de video de l'artista Marylin Monroe, musa originària d'aquesta cançó mundialment famosa per l'enterrament de Lady Di.

La traca final va distreure el públic amb globus mentre dos gegantins pits s'unflaven en el sostre del palau, seguit per la unflada de gegantines cames de dona amb mitjans i sabates, un plàtan erecte flanquejat de dues cireres i un plàtan mig pelat i mentre sonaven Bitch is back, I'm still standing i Saturday night's alright for fighting, moment en què vora trenta persones del públic van ser invitades per la organització a pujar a l'escenari i que van acabant rodejant el piano mentre tocava el cantant.

Ben arropat per cinc músics, entre ells dos veterans membres com el bateria Nigel Olsson i el guitarrista Davey Johnstone amb la seva llarga melena blanca, ens va donar dues hores d'un repertori carregat de hits i presidit per un piano de cua vermell de la casa Yamaha.

Un dels grans de la música pop que he vist en directe als seus seixanta dos anys.

DEIXA'M ENTRAR

Óscar és un nen de 12 anys que viu en un suburbi d'Estocolm. La seva vida li dóna tantes poques alegries com la climatologia que l'acompanya, neu i gel.

Els personatges del seu entorn són la seva mare, separada del seu pare, que li recrimina gairebé tot el que fa i tres cruels companys del col.legi que practiquen amb ell bulling extrem. Però la seva vida canviarà quan coneix a Elie, una misteriosa i solitària nena ullerosa, que mai té fred, desprén una olor especial i sovint li grinyolen els budells quan li falta el seu menjar: la sang. Aquesta pel.lícula de terror dirigida pel suec Tomas Alfredson i basada en una novel.la de l'autor John Ajvide Lindqvist és una sensible aproximació al món del vampirisme que amb un ritme lent i melangiós ens parla de soletat, identitat, primer descobriment de l'amor, supervivència i crueltat. Una bona cinta de terror, amb un final destacat que ens arriba dels països nòrdics què semblen estar de moda.

Nota Filmaffinity: 7,4.

Nota personal: 7.

MOON GUANYA EL FESTIVAL DE CINEMA DE SITGES

La pel.lícula Moon ha estat la guanyadora de l'edició 2009 del festival de cinema fantàstic de Sitges. El seu director Duncan Jones, fill del cantant David Bowie, ens presenta aquesta òpera prima de ciència ficció ambientada a la Lluna on un treballador, acompanyat per Garty el seu ordinador, està finalitzant el seu contracte de tres anys per explotar un recurs mineral que s'envia a la Terra per a produir energia. Els problemes sorgeixen quan sofreix un accident i es reemplaçat pel seu propi clon.

A més del premi a millor pel.lícula també ha aconseguit el premi al millor actor, Sam Rockwell, el premi al millor guió i el premi a la millor diseny de producció.

Per les imatges que ens avancen em sembla una aposta prometedora.

FITO (ANTES DE QUE CUENTE DIEZ)

El bilbaí Fito Cabrales, ànima mater del grup Fito y los Fitipaldis, va treure el passat mes de setembre el seu cinquè disc d'estudi titulat Antes de que cuente Diez. El grup, amb un so cada cop més proper a la música pop, segueix utilitzant les lletres composades pel propi Fito que parlen de desamors i vivències al voltant dels bars i ha comptat en aquesta ocasió amb músics estrangers per a l'enregistrament com són el batería Pete Thomas (bateria de The Atractions i amb més de 200 discs en el seu currículum) i el baixista Andy Hess (ha tocat amb Tina Turner o Black Crow). Us deixo el video de la cançó que dona nom al disc.

THE CULT (RAIN)

El grup britànic The Cult va nàixer a meitats dels anys 80 tocant un rock dur que en aquella época podies escoltar a les discoteques de la nostra zona com eren l'antiga Metro situada als peus del pont penjant d'Amposta (enderrocada), a la Parròquia també d'Amposta o a les sessions del diumenge per la tarda de la discoteca Karibú de Tortosa (remodelada i amb posteriors canvi de nom).

El seus millors àlbums són Love de l'any 1985 amb les cançons (Here comes the) Rain i She Sells Sanctuary i Electric de l'any 1987 amb els temes Wild flower o Born to be wild.

Us deixo un video d'una actuació en directe del grup mentre interpreta la cançó Rain (mare meva quins pèls i quines vestimentes..)

25 KILATES

El festival de cinema de Màlaga va premiar l'òpera prima del director Patxi Amezcua titulada 25 kilates, un thriller que ens mostra corrupció, delinqüència, delació i traició, i l'angoixa i la por que suposa una vida amb tots aquests ingredients.

Els policies que utilitzen inadequadament el seu poder, els receptadors que silenciosament venen objectes robats a compradors que no fan preguntes, els que utilitzen la extorsió i les agressions per cobrar deutes econòmics, els delators escampats en el carrer i en algunes redaccions periodístiques, se'ns mostren en un guió dirigit d'una forma honesta, directa i absolutament versemblant. Perquè els thrillers han de ser patrimoni exclusiu del cinema nordamericà? El director ens demostra de forma lograda que aquí també es poden narrar històries amb personatges que habiten en móns submergits però reals, sense la parafernàlia del cinema nordamericà i sense que sembli un capítol de Los Hombres de Paco.

BERNARD I DORIS

Doris Duke va heretar als 13 anys l'imperi del magnat J.B. Buck Duke, l'empresa tabacalera American Tobacco Company. Basada en alguns aspectes de la seva pròpia vida la productora HBO Films va produïr aquesta pel.lícula per a televisió l'any 2008 que va ser nominada amb 3 premis Emmy: millor TV movie, actor i actriu. El paper de Doris Duke és interpretat per l'actriu Susan Sarandon i el del seu majordom Bernard Lafferty per l'actor Ralph Fienes, dos grans actors que no ens defrauden i ens brinden dues grans interpretacions. Doris Duke se'ns mostra com una dona rica, dominant, nimfòmana, solitària, desconfiada, excèntrica i poc convencional i el majordom Lafferty, com un persona gay reprimida, alcohòlica, submisa, hermètica i amb motivacions absolutament desconegudes. La interacció dels dos personatges al llarg de la pel.lícula ens oferirà un canvi en la relació establerta que passa d'una fredor entre ama i empleat fins una de profunda amistat, calidesa i d'absoluta complicitat. El director Bob Balaban no pren cap partit moral pels dos personatges i ens ofereix la riquesa de matisos i elipsis que prenen de vegades les relacions humananes en una meritòria comèdia dramàtica, amb una acurada posada en escena i un bon fons musical. Recomanable.

THE PEPPER POTS

Amb tres discs al mercat, el grup gironí The Pepper Pots ja ha realitzat més de 200 actuacions en directe des dels Estats Units d'Amèrica fins el Japó amb la seva música soul dels anys 60.

El conjunt barreja temes propis amb temes del denominat so Motown (Diana Ross & The Supremes, The Temptations, The Marvelettes ) i com no els pentinats i les vestimentes de les cantants reprodueixen perfectament l'estètica de l'época.

En époques de crisi i incertesa davant el futur, sembla que els mass media ens vulguin fer mirar el passat i fer créixer la nostàlgia que faci arribar pensar a la gent aquella frase feta de "qualsevol temps passat sempre va ser millor".

Així aquesta setmana la cadena de televisió Antena 3 ha estrenat la sèrie "el Curso del 63" i tot just avui, en un dels informatius d'aquesta cadena he conegut al grup The Pepper Pots. Arriben temps de conservadurisme?

Us deixo el video de la cançó Time to Live.

WORD ON A WING

De l'extensa discografia de David Bowie els àlbums que triaria són Hunky Dory, de l'any 1971 i Station to station de l'any 1976. Station to station és un petita joia musical amb 6 cançons (uns 40 minuts) que va grabar en la època en que l'alter ego de Bowie era Thin White Duke (El prim duc blanc) amb una greu addicció a la cocaïna i altres estupefaents.

L'àlbum compta amb cançons amb molts d'arranjaments musicals, amb tocs de rock, soul i funk, i que ha aguantat molt bé el pas dels anys amb sons força contemporanis. Us deixo el video de la cançó Word on a wing, una delicia de cançó lenta.

DAVID BOWIE I EL PUNK

David Bowie és un músic al qual sempre he admirat. La seva llarga trajectòria musical, els seus canvis d'estil musical, la seva capacitat de reinventar-se, el fet d'haver viscut en el món de la droga i haver sortit vencedor, el seu port, la relació amb la seva dona Iman fóra de la premsa del cor, la dignitat personal amb el pas dels anys... Un dels seus millors àlbums es titula Hunky Dory i es va editar en un llunyà 1971. El moviment punk va sorgir a meitat desl anys 70 (un dels seus principals expositors, el grup britànic Sex Pistols va començar l'any 1975). Però a l'any 1971, David Bowie, ja incloia dins de l'àlbum Hunky Dory la cançó Queen Bitch de la qual us deixo el video. Aquests ritmes de guitarra, aquestes botes roges que calça, l'entonació de les lletres... no és punk?

INGLOURIOUS BASTERDS (BSO AMB DAVID BOWIE)

Encara estic en digestió de la última pel.lícula de Quentin Tarantino, Inglourious Basterds que comentaré un altre dia.

El director nordamericà sempre ha utilitzat les seves pel.lícules per realitzar bandes sonores amb temes musicals antics. En la seva última producció ha fet una banda sonora amb temes de bandes sonores d'autors, entre d'altres, com Ennio Morricone o Charles Bernstein.

Un dels temes que ha rescatat és del cantant David Bowie titulat Cat People (Putting Out The Fire) de la banda sonora de la pel.lícula Cat People dirigida l'any 1982 per Paul Schrader.

Us deixo el video d'una interpretació en directe del propi David Bowie.

VITRUVI

Amb el nom de Vitruvi funciona des de l'any 2005 un grup nascut a la comarca de la Ribera d'Ebre i format per cinc membres originaris dels pobles de Ginestar i Rasquera que fan pop cantat en català amb clares influències britàniques, especialment dels grups Coldplay i Radiohead.

Fins el moment han editat un únic àlbum de l'any 2008 titulat Musica Global.

Us deixo el video de la cançó Jo no em vull fer gran.

XEIC!

Xeic! és un grup musical de les Terres de l'Ebre composat per gent de Rasquera i del Perelló que va nàixer l'any 2008, malgrat el projecte s'havia anat cobant des de l'any 2000 amb canvis en la formació i en el seu estil musical.

Avui practiquen una barreja de reagge, rock, patxanga i ska (rural diuen ells per marcar clarament els seus orígens). Les seves lletres parlen de coses del nostre territori i els seus directes són absolutament festius.

L'any 2008 van editar el disc que porta el nom del grup i enguany han editat un nou àlbum que porta per nom Birla.

Xeic!

UP

La última pel.lícula de la companyia Pixar Animation Studios (que pertany al grup Walt Disney) es titula UP.

Després de Toy Story, Buscando a Nemo, Ratatouille i Wall-E (entre d'altres) la companyia Pixar està demostrant que gairebé cada nova pel.lícula és una obra mestra.

El curtmetratge sobre la creació celestial de les criatures que s'exhibeix abans de la pel.lícula és una delícia, animació pura sense paraules, que et fa riure profundament.

UP manté aquest nivell de maestria tècnica de l'animació en 3D i a banda ens conta una història d'aventura plena de sentiments, amb els habituals tocs d'humor de la companyia i amb moments de profunda tristesa.

Amb una tensió adequada és una obra poètica que tracta del sentit de la vida, de l'amor, de la mort, dels somnis perduts, del poder de la voluntat, de la solidaritat, de l'ecologia. Una obra excepcional per a menuts i grans.

LA SERRA D'ESPADÀ

La serra d'Espadà és un parc natural situat a l'interior de la província de Castelló entre les conques del rius Millars i Palància.

Amb 31.000 hectàrees de superfície, abarca 19 municipis dels quals 11 tenen tot el seu terme municipal dins del parc natural. D'orografia montanyosa i plena de frescos barrancs, el seu pic més alt és el de La Ràpita amb 1.106 metres d'alçada.

Pel que fa a la seva flora, destaquen els seus boscos d'alzina surera, els més extensos de tota la comunitat valenciana i els de pi pinastre, introduït en les repoblacions forestals al litoral mediterrani per ser de creixement ràpid, però a la vegada molt resinós i per tant molt pirófil.

Alguns dels pobles que es troben dins del parc natural són Ain, Eslida (que es publicita en els seus cartells com "fiel a sus aguas, corcho y miel), Xóvar (on es troba l'embotelladora "Aguas de Chóvar"), Alcúdia de Veo o Vilamalur.

Us deixo una imatge del poble d'Ain, possiblement el més bonic de tota la Serra d'Espadà.

L'ALT MILLARS

L'Alt Millars és una comarca de parla castellana situada a l'interior de la província de Castelló i per on discórre el curs alt del riu Millars (en castellà, Mijares).

És una comarca montanyosa amb boscos de pins, sabines i alzines sureres, fortament despoblada, tacada de pobles petits (Fanzara, Tormo, Ludiente, Arañuel, Toga, Villamalur...) i que amb gairebé 700 quilòmetres quadrats de superfície comarcal tan sols comptava l'any 2000 amb 4.167 habitants.

La seva capital administrativa és Cirat (256 habitants censats l'any 2008), però el poble que està aconseguint de forma tímida augmentar el seu nombre d'habitants i fa de motor turístic de la comarca és Montanejos (618 habitants l'any 2008).

A Montanejos hi acudeix un turisme que busca tractaments termals, també aquells amants de la natura que volen seguir els nombrosos recorreguts de senderisme i descobrir índrets d'interès que existeixen, però fonamentalment nombrosos aficionats a l'alpinisme per les seves parets verticals de roca.

Com a llocs d'interès, hi ha prop de 5o fonts de les quals destaca la de Los Baños; la Cova Negra, una gran cova on es van trobar vestigis humans de l'edat del ferro, el barranc de la Maimona i els coneguts com estrets de Montanejos als quals es pot accedir per la carretera que puja des del poble de Montanejos al pantà d'Arenoso.

A la fotografia podeu veure una panoràmica dels estrets de Montanejos per on flueix el riu Millars encanonat i envoltat de parets verticals de roca de més de 100 metres d'alçada.

CLAN OF CYMOX

Clan of Cymox és un grup musical nascut a Amsterdam l'any 1984 de música gòtica (Dark wave/Ghotic rock), amb una forta component de música electrònica que ha tingut una dilatada trajectòria musical, doncs l'any 2006 van editar un àlbum titulat Breaking point L'àlbum més reconegut pel públic i la crítica es titula Medusa i es va editar en un llunyà 1986. Us deixo el video de la canço Medusa de l'àlbum que porta el mateix nom.

JULES ET JIM

La corrent cinematogràfica nominada Nouvelle Vague ens va deixar algunes pel.lícules trencadores en els aspectes formals (avui en canvi semblen absolutament ingenus i totalment superats) i morals com per exemple la titulada Jules et Jim, dirigida l'any 1961 pel director francès François Truffaut.

Jules i Jim són dos amics, bohemis i en aparença benestants, amants de les converses, de la literatura, de les dones i de la bona amistat, lligam indestructible que es veurà sotmès a proves tan fortes com la distància, la guerra en bàndols oposats i l'amor comú a una dona, Catherine, interpretada per Jeanne Moreau.

La història comença l'any 1907 i transcórre fins després d'acabada la Primera Guerra Mundial entre la ciutat de París i la vida tranquil.la de les campinyes franceses i alemanyes.

Catherine és una dona amb un esperit lliure, capritxós, de voluntats canviants i d'alguna manera permanentment insatisfeta que utilitza a Jules, a Jim i altres homes per aconseguir un precari equilibri emocional, amb la connivència i consentiment de la parella d'amics.

Els triangles amorosos es diu tendeixen a ser inestables i malgrat els personatges gaudeixen de moments d'alegria primària, estats de felicitat i ganes rabioses de viure la vida, es complirà la regla d'inestabilitat.

Jules et Jim, rodada en blanca i negre, és una pel.lícula estranya, disparatada, amb una base literària molt marcada i que s'anticipa a la rebeldia del maig del 1968 amb l'exposició oberta d'unes relacions entre dos homes i una dona no sotmesa que trenca amb qualsevol convencionalisme.

POR A LA TECNOLOGIA?

L'escriptor i blocaire Jesús Tibau va penjar ahir aquest video satíric de la por als canvis tecnològics i les justificacions absurdes que sovint alguns donen per resistir-se al canvi. El recomano. És humor en estat pur.

COLDPLAY A BARCELONA

Un cel tapat que deixava caure algun borrim d'aigua no va deixar veure la lluna plena fins gairebé el final del concert de Coldplay que es va celebrar ahir per la nit a l'Estadi Olímpic de Barcelona.

Amb les entrades esgotades des del mes d'abril d'enguany, l'estadi es va omplir de gom a gom amb prop de 65.000 persones que van desbordar a l'organització en els accesos, amb monumentals cues per entrar i que van provocar que el concert comences amb 20 minuts de retard, doncs no hi havia pogut entrar tothom a les 21.30.

Coldplay és un grup que amb quatre LP's al mercat, l'últim d'ells de l'any 2008 titulat Viva la vida or death ant all his friends, s'ha guanyat el fervor del públic, aconseguint amb pocs anys i una relativa escassa producció, que els seus directes ompleixen estadis, cosa a l'abast de molts pocs artistes, alguns d'ells consagrats per molts més anys de trajectòria musical.

Amb un montatge no gaire espectacular (encara tinc a la memòria l'escenari del concert d'U2 al Camp Nou del dia 2 de juliol d'enguany) el concert va durar un poc menys de 2 hores amb falles de so que van fer que el cantant Chris Martin demanés disculpes i prometés el repartiment d'un CD amb un inédit concert en viu del grup, que jo no vaig veure.

Amb intervencions amb castellà i una en català (Bono d'U2 que tant d'amor prodiga a Barcelona no va dir en el seu concert ni un trist "bona nit") i una escenografia preparada per la gravació anunciada d'un DVD del directe, amb pirotècnia, confetis, globus grocs volejats pels espectadors en la canço Yellow, tres onades a les grades amb la llum de les pantalles dels telèfons mòbils impulsades per les indicacions del cantant, dos blocs de cançons en acústic amb Chris Martin tocant el piano i un Billi Jean, també acústic, que va provocar el deliri dels espectadors totalment entregats i que van reclamar els bisos corejant la melodia de la canço Viva la Vida, omnipresent en reportatges de televisió i victòries d'enguany del Barça i que en sortir del concert es podia escoltar per tot arreu, cantada amb més o menys fortuna.

Avui he llegit diferents crítiques del concert, n'enllaço algunes, i la que he trobat més ajustada al meu parer és la del diari digital de la Vanguàrdia. No sé si serà que em faig vell o es que és difícil que em venguin una "moto".

Us deixo un enregistrament de la interpretació de la cançó Yellow. Perdoneu la deficiència de la imatge i del so, però el meu aparell no dona per més.

http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20090905/53778716174/65.000-incondicionales-arropan-a-coldplay-en-el-estadio-olimpico.html

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Coldplay/reyes/estadio/elpepicul/20090905elpepicul_8/Tes

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20090905/coldplay-encandila-barcelona/579253.shtml