Miquel Martí i Pol deia que tot està per fer i tot és possible. Quan un es comença a adonar que ja acumula anys a les seves espatlles i després de veure prop de 2.000 pel.lícules, se n'adona que cada cop li costa més veure una història que el sorprengui.
Amb The Artist potser la paraula correcta no sigui sorpresa però si profunda reflexió. Amb centenars de pel.lícules que omplen les multisales amb gags que no em fan riure, explosions i persecucions, seqüeles, versions d'altres pel.lícules penso sovint que no hi ha rés nou per crear, que tot està fet i que la imatge digital, l'animació i els 3 D, amb comptades excepcions, cada dia té menys ànima i la industria cinematogràfica tan sols realitza productes de ràpid consum ( i dolents) i poca cosa més.
The Artist m'ha retornat a la màgia del cinema durant els seus 100 minuts. Una bona història rodada en blanc i negre que és un gran homenatge al cinema mut.
El seu director, Michael Hazanavicios, ens relata la caiguda d'un gran actor de l'època del cinema mut en l'adveniment del cinema sonor i el correlatiu triomf d'una jove actriu que s'ha convertit en una estrella dels nous temps. Amb un paral.lelisme evident amb el que succeeix a la vida on la joventut va desplaçant de forma més o menys natural a les generacions que els han precedit, la tecnologia nova desplaça a l'antiga al ritme de les noves devocions de nous públics.
Una molt bona pel.lícula que ha recollit un grapat de premis i nominacions a una banda i a l'altra de l'Atlàntic (té 10 nominacions per als Oscars d'enguany). També cal destacar una perfecta BSO, un magnífic gos actor de la raça Jack Russell que serà la imatge de la casa de videojocs Nintendo i una molt atractiva actriu franco-argentina que es diu Berenice Bejó, que de ben segur amb la seva interpretació farà un gran salt endavant en la seva carrera, a l'igual que el personatge que interpreta.
Nota personal: 8
Nota filmafinity: 8,2
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada