diumenge, 22 d’agost del 2010

SCISSORS SISTERS: RUNNING OUT

Fa escasament dos mesos es va editar el tercer àlbum d'estudi del grup nordamericà Scissors Sisters, els quals actuaran a Barcelona el proper 8 de novembre, a la sala Razzmataz.
El disc és una continuïtat del seu estil musical a cavall del glam i l'electropop (manifesten que estaven cansats de tanta música indie) i compta amb la producció de l'anglès Stuart Price, per la qual cosa està més que assegurat el ball.
El cantant del grup segueix utilitzant el falset a l'estil dels Beeges que és una característica del grup, malgrat se n'aparta completament en temes com Running Out (us deixo l'audio). La modulació de la veu del cantant és diferent en les diferents cançons i on, per cert, apareix molt poc la veu de la cantant Ana Matronic.
Globalment un àlbum força rodó, amb bons temes com Invisible Light, Shin Tight, Running Out o Fire with fire.

PUBLICITAT AMB ANIMALS

A Catalunya s'ha aprovat recentment una llei, a conseqüència de la tramitació parlamentària d'una iniciativa legislativa popular, que suposa la prohibició a partir de l'any 2012 de la celebració de curses de bous.
Existeix també un cert debat sobre la utilització en general d'animals en espectacles, sobre tot animals salvatges en captivitat, que ha arribat a que alguns ajuntaments catalans han prohibit en els seus municipis els espectacles de circ que utilitzin animals en captivitat.
D'altra banda, però, la utilització d'animals que parlen i es comporten com els humans es amplament acceptada en el món del cinema d'animació i no és gens difícil veure també la utilització d'animals en spots publicitaris.
Us en deixo dos que em semblen força aconseguits, un d'ells de la cervesa brasilenya Brahma basat en les curses de bous i l'altre, d'un concesionari nordamericà d'automòbils, que propugna un peculiar sistema antirobatori per a vehicles (feu-ne doble click, doncs no es carrega bé). Seran aquests anuncis peces de filmoteca d'aquí 100 anys?

diumenge, 1 d’agost del 2010

TOY STORY 3

Diu el refrany castellà "segundas partes nunca fueron buenas". I les terceres, em pregunto?
La saga d'animació Toy Story dels estudis Pixar ha anant augmentant el llistó en cadascun dels seus lliuraments i deixa un llistó elevadíssim per al cinema d'animació en la cloenda i estic convençut que guanyarà l'Òscar a la millor pel.lícula d'animació en la propera edicio d'aquests premis cinematogràfics.
Dirigida per Lee Unkrich (Monstruos SA i Buscando a Nemo) arriba 11 anys després de la seva segona part. Andy ja ha complert 17 anys i es prepara per anar a la Universitat. Que es suposa que ha de fer un adolescent amb les joguines de la seva infantesa? Tirar-les a les escombreries? Empaquetar-les en una caixa i deixar-los en un traster, per recuperar-les més tard en un acte de nostàlgia? Donar-los a algú que els hi doni una segona oportunitat?
Amb aquest punt de partida, la pel.lícula no et deixa un minut de descans gràcies al seu virtuosisme tècnis; al seu humor, irònic i en alguns moments càustic; la seva trepidant acció i les aventures dels personatges; la bondat i solidaritat, però també la maldat i l'egoïsme d'algunes joguines (com els humans, no?); la seva fluidesa narrativa.
Crec que la pel.lícula no defraudarà a cap espectador amb capacitat de fer una lectura adulta a les aventures i desventures d'uns personatges infantils i absolutament entranyables.
Com diria Buzz Lightyear: Fins a l'infinit... i més enllà!

MORCHEEBA: BLOOD LIKE A LEMONADE

Aquesta banda britànica sempre ha destacat per comptar amb un estil propi, barreja de trip hop, pop, blues, i que ha anat modificant-se al llarg del temps des dels seus inicis a l'any 1996 amb l' àlbum Who can you trust?
Al mes de juliol han tret al mercat el seu setè àlbum titulat Blood lide a Lemonade, que ha suposat el retorn de la seva cantant Skye Edwards(després d'haver abandonat el grup fa 7 anys) i també, a la vegada, a les essències musicals dels seus orígens.
Les deu cançons de l'àlbum (45' de durada total) són variades des del punt de vista musical, amb predomini del trip hop, amb samplers, guitarres (Mandala i Iam the Spring), armònica (Mandala), bombo (Cut to the Bass), scratchings (a Cut to the Bass) i tambals (Beat of the Drum).
Us deixo el video de la cançó que dona títol al disc i que segurament és la més comercial.

L'ESCRIPTOR: L´ÚLTIM THRILLER DE ROMAN POLANSKI

Qui diu que amb l'edat tot es perd? Roman Polanski va dirigir amb un resultat més que notable, aquesta pel.lícula amb 76 anys (immers en els problemes judicials derivats de la tramitació d'una antiga sol.licitud d'extradició als Estats Units per atendre una acusacio de l'any 1978 d'haver mantingut relacions sexuals amb una menor de 13 anys) i que li va permetre guanyar l'Os de Plata al Millor Director en la última edició del Festival de Berlín (recompensa a la seva llarga carrera cinematogràfica?).
Un escriptor (Ewan Mc Gregor) accepta , per indicació del seu agent literari, acabar les memòries de l'ex primer ministre de Gran Bretanya, Adam Lang (Pierce Brosnan) que estava escrivint un ajudant del polític que va morir en circumstàncies estranyes. L'escriptor agafa un vol per anar a la casa situada a la costa Est dels Estats Units on està Adam Lang per començar l'encàrreg i on descobrirà secrets perillosos de la política.
Amb un guió i un montatge clàssic, aquest thriller amb tocs que recorden al gran mestre Alfred Hitchcock, ens sumergeix en una teranyina de la que és difícil escapar, amb personatges terbols amb interessos amagats i que coincideixen amb els de les altes estructures del poder polític. (perquè sempre acabaran sent de tipus econòmic?).
En alguns aspectes m'ha costat no veure en el personatge d'Adam Lang, salvant és clar les llicències de la ficció, un cert record de l'ex primer ministre britànic Tony Blair, entregat com l'expresident espanyol Jose Maria Aznar, als dictats del President dels Estats Units George Bush, marioneta a la seva vegada dels interessos econòmics de la indústria militar dels Estats Units.
A més a més, veient la pel.lícula, a un li costa poc imaginar com pot ser la vida diària i els mitjans de vida a l'abast d'un ex-president d'un país.
Nota personal: 7
Nota filmaffinity: 7

diumenge, 25 de juliol del 2010

PIRAT'S SOUND SISTEMA

Avui he descobert (més val tard que mai) aquest grup de Barcelona, del barri de Sans, que té dos discs al mercat, Pirat's sound sistema (2005) i Vol. II (2007).
La seva música és una barreja de reggae, dancehall, rap i jamaican sound system i compten en els seus àlbums amb col.laboracions musicals d'altres grups, com per exemple els catalans Obrint Pas o els navarresos en euskera, Berri Txarrac.
A l'any 2006 van guanyar el Premi enderrock al grup revelació i enguany i aquest estiu realitzen nombrosos concerts, principalment per la geografia catalana.

dissabte, 17 de juliol del 2010

MAL DIA PER A PESCAR

"Jacob y el otro" , un conte escrit l'any 1961 per l'uruguaià Juan Carlos Onetti, serveix de base per a aquesta coproducció entre l'Uruguai i Espanya dirigida per Àlvaro Brechner.
Dos busca-vides, Jacob van Oppen, ex campió mundial de lluita lliure, carregat de dolor i desequilibri emocional, i el seu mànager, un embadocador amb moltes paraules que s'anomena príncep Orsini, volten en autobús per tot el país, d'hotel en hotel, per guanyar-se la vida en teatres i sales de festes, exhibint la força de l'ex-campió i proposant desafiaments arreglats amb contrincants pagats en secret.
Però en una ciutat troben un lluitador que vol guanyar els 1000 dòlars en joc, sense trampes i malgrat les resistència a que arribi el moment de l'enfrontament (com si fos una al.legoria de les persones que no volen acceptar la vida real i viuen en una vida somniada i emmascarada), amb unes conseqüències inesperades.
Aquesta òpera prima va aconseguir el premi a la millor direcció artística al Festival de Cinema de Gijón en l'edició 2009 i és una barreja de comèdia, drama i western crepuscular, amb personatges derrotats per la vida, rodada amb calidesa i sensibilitat però també amb una certa cruesa, generant una atmosfera atemporal gràcies a la matèria prima en què es sustenta. No és aquesta, en definitiva, la pretensió de qualsevol bon conte?
La pel.lícula és de factura modesta però utilitza molt correctament els recursos tècnics amb un guió ben travat i una notable fotografia.
Nota personal: 6,5
Nota filmaffinity: 6,7

dijous, 15 de juliol del 2010

CASAR-SE A L'ANY 1803 AMB L'AUTORITZACIÓ DEL PARE

Una pàgina amb la qual poden gaudir els aficionats a la història és la pàgina web del Ministeri de Cultura que compta amb nombrosos recursos de documents gràfics i fotogràfies.
Una de les utilitats de la pàgina és l'accés a la Legislació Històrica d'Espanya, que abasta de l'any 1000 fins l'any 1865 i amb una cerca que pot ser directa o per Tesauro.
Una perla que he trobat és el Reial Decret sobre matrimonis de fills de família, promulgat pel Rei Carles IV a l'any 1803.
El Reial Decret estableix l'edat a partir de la qual els homes i les dones tenen llibertat per contreure matrimoni i per tant no necessiten el consentiment del seu pare o el d'altres familiars en defecte de pare.
El sistema que s'estableix és evidentment contrari a la igualtat entre home i dona i d'aquesta manera un fill es podia casar sense el consentiment del seu pare als 25 anys i les filles als 23 anys. En cas que faltes el pare, l'autorització la donava la mare però l'edat per contreure lliurement matrimoni s'avançava, i així els fills es podien casar lliurement als 24, i elles als 22. El pare que no autoritzés el matrimoni del seus fills abans de les edats esmentades no "estará obligado a dar la razón, ni explicar la causa de su resistencia o disenso".
Els infants i la resta de persones reals no podien en cap cas adquirir la llibertat de casar-se al seu arbitri sense la llicència real.
Els vicaris eclesiàstics que autoritzessin matrimoni per al qual no estiguessin habilitats els contraients, serien expatriats i ocupades les seves "temporalidades", i en la mateixa pena d'expatriació i en la de confiscació de béns incorrien els contraients.

diumenge, 11 de juliol del 2010

L'APARTAMENT

Quins són els fils ocults que mouen a les persones? Subtils i diversos però tothom en té algun. El poder, la vanitat, el reconeixement, els diners, el sexe, la dependència, l'orgull, l'enveja...
Buddy Baxter (Jack Lemon) és un oficinista d'una gran companyia d'assegurances de Nova York que viu solitari en un petit apartament. Moltes vegades es queda a l'oficina fins hores després que tothom ja ha plegat. És que és molt treballador? Doncs no és per això. La seva llar s'ha convertit en el lloc de trobada de molts directius de l'empresa amb les seves amants i durant moltes hores no té casa pròpia.
Buddy aconsegueix d'aquesta manera un sobresou i un progressiu ascens dins l'empresa, a costa de la seva imatge amb els veins, el seu descans, la seva son i fins i tot la seva salut.
Però Buddy s'enamora de Fran Kubelik (Shirley McLane) una ascensorista de l'empresa, amable bondadosa i innocent ( o no tant?) que resulta ser l'amant d'un dels directius i pretén que aquest deixi la seva esposa per casar-se amb ella.
Buddy i Fran són dos peixets que intenten pescar enmig dels taurons, però acaben descobrint que els taurons sempre imposen la seva pròpia llei.
Aquesta comèdia romàntica amb rivets amargs, rodada d'una forma austera i teatral (l'apartament és on discorre la major part de la història) va ser dirigida l'any 1960 (enguany, per tant, es celebra el seu 50è aniversari) pel mestre Billy Wilder i va aconseguir nombrosos premis, com 5 Òscars a l'any 1961 (director, montatge, pel.lícula, direcció artística i guió), BAFTA, Globus d'Or i Venècia.
Al final, com en moltes ocasions de la vida, la redempció dels personatges arriba.
Una obra mestra del cinema que sempre està present en qualsevol llistat de les millors 100 pel.lícules de tota la història del setè art.

dissabte, 10 de juliol del 2010

APHRODITE: kYLIE MINOGUE 2010

La cantant australiana Kylie Minogue va estar recentment a Espanya dins la celebració de l'Orgull Gay de Madrid on va cantar una cançó del seu últim disc titulat Aphrodite.
El disc compta amb 12 cançons, que van des del primer single que s'ha editat i que es titula All the Lovers, fins la última cançó titulada Can't Beat the Feeling, que és la que m'agrada de l'àlbum i que té un final de cançó propi d'un final de concert, on és inevitable el contagi del ritme i el moviment dels peus i que per tant una excel.lent cloenda.
Kylie Minogue no inicia nous camins musicals amb aquest àlbum que no és gens innovador, però el resultat del conjunt és forma homogeni i correcte on segueix sent una artista de pop ballable i que segurament es pot dir que ja ha aconseguit succeir a Madonna com a icona del col.lectiu gay i dels amants de música de ball més comercial.
Deixo una versió de la cançó Cupid Boy, la segona cançó que més m'agrada del disc.

dissabte, 26 de juny del 2010

UNA MIRADA EN TEMPS INCERTS

Un home desconegut, sense rostre, vestit de negre rigorós, mira un paisatge de natura oberta.
Al davant i a sota, un mar de núvols blancs deixa veure les punxes de roca ferma amb uns arbres que s'enlairen al capdamunt. En la llunyania, una gran mole muntanyenca sembla cridar a l'observador: pst, pst, vine!
El dia no és clar però és prou lluminós. Una cama s'avança mentre el cos descansa damunt d'un bastó.
Esperar que arribi la nit i girar cua? Unes grimpades cap el buit? Una cerca minuciosa d'una sendera plena de giragonses entre el pedram? O una sacsada de braços per volar?
Quadre: El caminant sobre un mar de núvols.
Caspar David Friedrich. 1818.

diumenge, 20 de juny del 2010

ANOTHER ONE BITES THES DUST (AMB WYCLEF JEAN)

En la última entrada parlàvem amb l'amic Brian de versions musicals sobre temes més o menys clàssics i la dificultat que suposa moltes vegades poder superar l'original.
Aprofito aquest fil per parlar d'un àlbum de grans èxits del grup Queen. En concret en el seu Greatest Hits III, editat l'any 1999 i on trobem algunes versions d'alguns dels seus hits més comercials com la mescla d'Under Pressure amb David Bowie, Somebody to love amb George Michael, Living on my own, versionada pel propi Freddie Mercury o la que deixo amb aquest video, una versió rap del clàssic de l'any 1980 Another One Bites The Dust amb Nelust Wyclef Jean, membre del grup The Fugees.

PAPARAMERICANO VS RENATO CAROSONE

A les discoquetes i emissores de ràdio més marxoses es pot sentir des de fa un temps una versió de la cançó Tu Vuò Fa' L'Americano escrita l'any 1956 per l'italià Renato Carosone.
La lletra de la cançó parla d'un italià que imita l'estil de vida dels nordamericans i es comporta com un yankee, beu whiski amb soda, balla rock and roll, juga al beisbol i fuma Camel, però a la vegada viu a costa dels diners dels seus pares.
La cancó original s'ha considerat com una sàtira del procés d'americanització que es va desenvolupar a Itàlia durant els primers anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, en una societat marcadament tradicionalista i rural.
Més de cinquanta anys després, amb una extensió global de la cultura i els mitjans de vida americans, la denúncia de Carosone se'ns mostra com una autèntica guerra perduda.
Us deixo la cançó original de Renato Carosone i la versió actual i ballable de Yolanda Be Cool & DCUP.

dimecres, 2 de juny del 2010

LOURDES. LA FACTORIA DEL MIRACLE

Christine és una jove discapacitada que viatja a Lourdes en companyia de la seva mare a l'espera d'un miracle que la faci tornar a caminar.
Amb un ritme lent i un fred tractament de les escenes, com si d'un fals documental de viatges es tractés, podem anar veient quines són les atraccions a l'abast dels peregrins a Lourdes: visita a la gruta, presa i banys d'aigua, mises multitudinàries, compra de souvenirs, la relació amb els voluntaris...
La directora Jessica Hausner (que va obtenir el premi "Giraldillo de oro" a la millor pel.lícula en l'últim "Sevilla Festival de Cine Europeo") ha volgut ser una narradora que no pren partit sobre la realitat dels miracles però, en canvi, sí que deixa en el camí apuntats alguns aspectes de la malaltia, la solidaritat dels voluntaris, la generositat dels malalts (més bé la seva manca, doncs si a algú li ha de tocar el miracle que sigui a un mateix). El conjunt, tot plegat, no és prou solvent doncs deixa massa fils per lligar i d'una narració freda i objectiva es passa en moltes ocasions, directament, a la gelor i l'avorriment.
Nota personal: 5

diumenge, 30 de maig del 2010

FANTÀSTIC MR. FOX

El controvertit director Wes Anderson (Viatge a Darjeeling, The Life Aquatic o els Tenenbaums, una família de genis) ha utilitzat un conte que va llegir de petit, escrit l'any 1970 pel britànic Roald Dahl, per rodar una pel.lícula d'animació amb la tècnica coneguda com stop motion (allunyada, però, de l'estètica de Nick Park en la saga Wallace & Gromit).
Una rabosa, el Sr. Fox, pare de família que es guanya la vida com a periodista i acaba de comprar-se una casa en un arbre, deixant el seu antic cau, no pot renúnciar a la seva naturalesa de depredador. Una série de robatoris als tres grangers més poderoros de la regió, provocarà una persecució despiadada pel subsòl del camp on cada animalot haurà d'aportar el millor d'ell mateix.
Simpàtica, divertida, amb molta acció, uns diàlegs brillants i una lectura adulta darrera d'una aparença infantil és una emotiva aposta per a tots els amants del cinema d'animació.
Nota personal: 6,5
¬

divendres, 28 de maig del 2010

UN HOME SOLTER

Tom Ford és un disenyador de moda que s'ha considerat com el salvador econòmic de la casa italiana Gucci.
Com a bon factotum del món de l'estètica, no és gens estrany que en la seva opera prima com a director de cinema ens ofereixi una història carregada d'art. Alguns potser la consideraran una obra manierista, però de ben segur molts la consideraran una pel.lícula plena de glamour amb una fotografia excel.lent , una música notòria, un ritme narratiu engranat perfectament amb els fets que se'ns narren i uns plans cinematogràfics i unes escenes esteticistes que ens recorden que el cinema és un art visual.
Tot plegat, però, no t'arriba com si d'un castell de focs artificials gratuïts es tractés , sinó que tot és l'embolcall perfecte per al contingut de la pròpia història.
George, interpretat de forma magistral per l'actor Colin Firth, , és un professor d'universitat que no supera la mort de la seva parella. Menjat pel dolor provocat per la pèrdua del seu amor, tan sols li queda, amb permís de la seva amiga de joventut interpretada per Julianne Moore, desaparèixer d'aquest món d'una forma absolutament ordenada (els que la vegin sabran perquè ho dic).
Però la vida, si es vol viure, sempre t'ofereix oportunitats. Viure enmig del dolor és també sovint una elecció humana. El capteniment d'aquesta elecció és una simple obra de la nostra voluntat.
Una magnífica història d'amor, de pèrdua, dolor i redempció que tracta amb absoluta sensibilitat el tema de la homosexualitat, ara sí, des d'una perspectiva humana més que d'una determinada orientació sexual.
Nota personal: 8

divendres, 7 de maig del 2010

SE SABRÀ TOT

Se sabrà tot, del periodista Xavier Bosch, va ser un dels llibres més venuts en el passat dia de Sant Jordi.
Un dels protagonistes principals de la novel.la és Dani Santana que és nomenat director del diari barceloní Crònica. Els jocs d'equilibris entre la professionalitat periodística d'una banda, i els interessos del poder i la política, amb el rerafons de la viabilitat econòmica dels grups empresarials de comunicació, serà la base principal d'aquesta novel.la guanyadora del Premi Sant Jordi 2009.
Les vides d'empresaris i les seves dones, comitès de direcció, caps de redacció i periodistes; alcaldes, consellers, diputats i assessors; policies i immigrants islamistes, es barregen a Barcelona en aquest llibre, de lectura ràpida, escrit amb un llenguatge directe i del carrer i amb la presència de frases fetes i dites, algunes, potser típiques d'una facultat de periodisme com per exemple "els textos curts es llegeixen, els llargs es miren" o "cada persona, un problema".
L'autor diu en les entrevistes que no és un text autobiogràfic. Malgrat això, a un li queda la sensació que les actituds i accions dels personatges que es novel.len, en algun moment puguen haver estat observades, conegudes o fins i tot viscudes pel propi autor atesa la seva absoluta versemblança.
El llibre és honest, perquè no pretèn ser el que no és i no és més, ni menys, que una novel.la sobre el periodisme, escrita per un bon periodista.
Atès que vaig estar per Sant Jordi a Barcelona, vaig voler que l'autor em dediques el llibre i vaig poder comprovar com l'autor, en un text tant breu, demostra la seva intel.ligència i, potser, les seves conviccions més personals. La dedicatòria diu:
"...tant de bo que es pogués saber tot. Salut, sort i llibertat!"

diumenge, 2 de maig del 2010

ARIZONA BABY

Raising Arizona, batejada a Espanya com Arizona Baby, és la segona pel.lícula dirigida pels germans Coen, a l'any 1987.
H.I (Nicholas Cage) és un lladregot maldestre que entra i surt de la presó com qui va a casa seva. En cada detenció és fotografiat i resenyat per una agent de policia, l'Edwina (Holly Hunter) i al final sorgirà entre ells una història d'amor carcerària.
Uns visitants inesperats acudeixen a la casa de la parella. Són dos presos amics de H.I. que s'han escapolit de la presó, en una imatge de les que permanèixen a la memòria tot sortint amb força dificultat des de la foscor d'un tunel enfangat, enmig d'una nit plujosa, cridant i respirant l'aire de la llibertat, com si d'un part es tractés.
L'altra desgràcia serà que la parella no podrà tenir fills, i per tant veuran frustrats els seus desitjos de formar una família i per això, H.I segrestarà un dels cinc recent nascuts fills del matrimoni format per Nathan Arizona i Florence i un caçarecompenses, naixement múltiple que ha vist a les notícies de la televisió.
Acció trepidant, personatges disparatats propis dels dibuixos animats de la Warner i que són caricatures de personatges de l'Amèrica del Mitjà Oest, somnis delirants, diàlegs brillants, tot plegat l'apunt de l'estil cinematogràfic que més tard utilitzaran en títols com El gran Lebowski o O Brother.
Si hagués de posar un però, és que molts anys després d'haver-la vist durant la seva estrena cinematogràfica, ara, m'ha semblat que acusa lleugerament el pas dels anys.
De totes maneres, tan sols per l'escena que us deixo en el video, tot un exercici de planificació d'una escena d'acció, amb travel.lings a nivell del terra i diferents accions simultànies perfectament engarçades, ja es guanya ocupar un dels millors llocs de la filmografia de Joel i Ehan Coen.
Nota filmaffinity: 6,8
Nota personal: 7

dissabte, 1 de maig del 2010

AMERRIKA

Muna, divorciada, el seu fill adolescent i la seva mare, tradicional i amb les dèries de la gent gran, viuen junts a Cisjordània. Per anar de casa seva al treball i a l'escola tenen que vorejar el quilomètric mur-frontera instal.lat per Israel i passar incòmodes i denigrants controls militars.
La protagonista rep una carta. És el permís de treball i residència per anar als Estats Units. Amb un horitzó d'un millor futur, anirà a viure amb el seu fill a casa de la seva germana, casada casada amb un metge i tres filles que estan començant a patir, a causa de la seva raça, els efectes col.laterals de la invasió de l'Iraq.
La pel.lícula analitza problemes universals i tòpics com són l'emigració a la cerca de millors oportunitats; el desarrelament, en aquest cas encara més acusat perquè els palestins no tenen un estat sobirà; la frustració de les expectatives; la conservació de les tradicions pròpies i els lligams amb altres persones que comparteixen els teus orígens; la integració cultural dels fills en el nou país; el fet de no sentir-se plenament acceptat al país d'acollida; la desconfiança cap el món àrab (Un 4 % dels palestins no són musulmans).
L'interès de la pel.lícula rau en que malgrat parlar de temes dramàtics, els tracta amb una patina d'humor subtil i un optimisme vitalista que, a banda de l'empatia per les dificultats que pateixen, et provoquen una simpatia natural cap als personatges, especialment el de Muna.
Aquesta pel.lícula és una coproducció dels Estats Units, Canadà i Kuwait i és l'òpera prima del director Cherien Dabis. Va aconseguir el premi FIPRESCI de la quinzena dels realitzados del festival de Cannes 2009.
Nota filmaffinity: 6,4
Nota personal: 7

dimecres, 21 d’abril del 2010

CHILDREEN SEE, CHILDREN DO

El món de la publicitat, en totes les seves vesants, sempre l'he considerat un dels espais creatius que permeten una gran riquesa. De vegades per promocionar un producte o un servei en l'àmbit comercial; d'altres, com a suport de campanyes institucionals de les Administracions o ens del tercer sector. Les idees, missatges, imatges, treballades de forma multidisciplinar (marqueting, psicòlegs, politòlegs,) ens deixen sovint autèntiques píndoles d'art.
Us deixo un spot d'una vella campanya de l'organitzacio sense ànim de lucre child friendly que vol tenir cura dels nens d'avui com a ciutadans del demà. "Allò que els nens veuen, fan".

dissabte, 17 d’abril del 2010

CANVI DE PLANS

Bromeres, guitzes i espetecs,
resisteixes pujar al cadafal.
Amb el ganivet premut,
et dibuixo l'imaginària línea de l'escapçament.
El tallant fred i metàl.lic,
lluenteixa en mans del botxí,
tranquil i amb la cara descoberta.
A les gegantines mans
t'han posat manilles de goma.
Aquest era el sentit
de la teva salada singladura?
De què serveix viure protegit dins la closca?
Pregues per la destresa del gegant
que t'agafa i et fa mal a l'esquena.
Demanes que el final sigui ràpid i precís,
que el teu cadàver quedi bonic.
De sobte, el sacrifici s'atura
i et condueixen a una cel.la,
on tot es queda fosc
i un fred humit et deixa tot tibat.
Canvi de plans,
avui soparem espinacs.
El llamàntol, per demà.
Per l'autor del blog (Entrada número 300)

A FLOCK OF SEAGULLS...RECORDS DE 1984

Les tardes de dissabte, per casa i al carrer, tenen sempre bon gust. Aquest sentiment personal m'ha acompanyat durant tota la meva vida.
Per això són bons moments per viatjar al passat, sense por a caure en la nostàlgia ni ser atrapat en cap teranyina ni trampa perillosa urdida pels records; avui he recuperat un disc de l'any 1984 del grup Flock of Seagulls, originari de Liverpool i que es titula The Story of a Young Heart.
Aquest grup anglès formava part de la corrent musical denominada New Wave i de qui van sonar molt cançons com Wishing, The more you live The more you love o I ran, entre d'altres.
Deixo el video de la cançó Living in Heaven, menys coneguda, però que trobo força interessant.

dimecres, 14 d’abril del 2010

PRECIOUS, UNA HISTÒRIA DE SUPERACIÓ PERSONAL

Clareece Jones, a qui criden com "Precious" és una adolescent de 16 anys de raça negra que viu al barri de Harlem de Nova York i pateix obessitat mòrbida.
El fet de quedar-se embarassada per segon cop, provoca que des de la seva escola, l'adrecin a un centre d'ensenyament alternatiu que ofereix formació a adolescents amb fracàs escolar per treure's un títol educatiu.
Amb un fill mongòlic, un nou fill en camí fruits de les violacions del seu propi pare, la seva manca d'acceptació social com a conseqüència de la seva obessitat, una mare que viu dels ajuts socials tancada a casa veient tot el dia la televisió i que maltracta física i psicològicament a la seva filla, Clareece trobarà a l'escola Each One Teach One la llum suficient, gràcies a la seva compromesa professora, la Srta. Rain, per treure endavant els seus estudis i sortir endavant a la vida.
El conjunt de circumstàncies dramàtiques de la vida de Clareece són pròpies d'un telefilm de sobretaula dels diumenges i el cúmul de camalitats que pateix la protagonista i la sordidesa d'algunes escenes és de tal magnitud, que sembla més una suma d'ingredients que acaba afectant a la credibilitat final del producte que vol ser una lloa a la superació personal des de les condicions més adverses.
Dirigida per Lee Daniels, cal destacar el paper de l'actriu Mo'nique que interpreta a la mare de Clarecce amb el qual va aconseguir un merescut Òscar a la millor actriu de repartiment en la última edició d'aquests premis cinematogràfics.
Nota personal: 6,5

dilluns, 12 d’abril del 2010

CRAZY HEART (CORAZÓN REBELDE)

Bad Blake és un cantant de música country vingut a menys que viu de tocar en petits locals davant un públic fidel i nostàlgic.
La seva vida és la carretera en companyia de la seva vella furgoneta, l'alcohol, el tabac i les dones d'una nit, en un camí d'autodestrucció i de creativitat musical esgotada.
Una entrevista amb una periodista d'un periòdic local, Jean, que lluita sola per treure endavant el seu fill de 4 anys, li obrirà a Bad les portes de l'amor i de la redempció.
Amb aquest típic argument de cantant alcohòlic i acabat que coneix a dona que li brinda una oportunitat per a la salvació personal, hom podria pensar que ens trobem amb una tema vist i gastat. I raons no li faltaran, però el cert és que el personatge de Bad Blake, interpretat magistralment per l'actor Jeff Bridges, en un paper que el va portar a obtenir l'Òscar al millor actor en la última edició dels premis de Hollywood, entre l'humor i el drama, és un paper brillant que també ens permetrà escoltar l'autèntica veu de Jeff Bridges mentre canta.
Òpera prima del director Scott Cooper, compta també amb les intepretacions del veterà Robert Duvall i de Colin Farrell.
Nota personal: 6,5

diumenge, 11 d’abril del 2010

TREN DELS LLACS LLEIDA- LA POBLA DE SEGUR

La línia fèrria Lleida-La Pobla de Segur va ser inaugurada l'1 de febrer de 1924 (tram Lleida-Balaguer) i formava part d'un projecte ferroviari transpirinenc inacabat que havia d'unir Lleida amb la ciutat fracesa de Saint Girons.
L'any 2005 RENFE va traspassar aquesta línia als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, qui va restablir el servei l'estiu del 2007.
En el traçat hi ha 41 túnels i 31 ponts i passa pel costat del llac de Sant Llorenç de Montgai, l'embassament de Camarasa, el pantà de Terradets i el de Talarn, amb vistes de totes les làmines d'aigua envoltades de montanyes, un cop s'ha abandonat la plana de Lleida que actualment té totes les pereres florides (totes alíniades i emparrades).
Sobre aquesta línia, des d'abril fins l'octubre circula en determinats dies un tren turístic denominat el Tren dels Llacs que surt a les 10,30 de l'estació de trens de Lleida i que fins a Balaguer és remolcat per una locomotora de vapor model 282F-0421 Beyer-Garrat i des d'allí fins La Pobla amb una locomotora Diesel.
A velocitat tranquil.la, doncs els 89,35 quilòmetres existents els realitza en prop de 2 hores, la contemplació dels paisatge, l'aigua, el pas pels túnels i els ponts amb les finestres baixades en els compartiments tancats de vuit places és una autèntica delícia.
Quan arribes a La Pobla, una guia turística de l'Ajuntament et fa una visita guiada del poble on destaca el conjunt modernista de la Casa Mauri (1907), amb mosaics de LLuís Bru (autor dels mosaics del Palau de la Música Catalana) i una escultura de Josep Llimona.
Un paquet turístic que costa 16,50 euros absolutament recomanable.

diumenge, 4 d’abril del 2010

EL PENYA-SEGAT ROIG

Fa pocs dies ens ha arribat una gran mostra de cinema èpic, el penya-segat roig del director John Woo, especialista en cinema d'acció.
Amb una durada de 148 minuts, la versió internacional condensa en una, dues pel.lícules xineses , Chi Bi (2008) i Chiu Bi Xia (2009) d'aproximadament 280 minuts.
La història està ambientada a la Xina de finals de la Dinastia Han (208 D. C) on el terrible Primer Ministre gaudeix del poder de fet de l'imperi i aconsegueix que l'emperador declari la guerra als regnes del Sud amb l'objectiu d'unificar el país i eliminar el poder dels senyors de la guerra.
Amb un exèrcit de 800.000 homes, i una gran crueltat, provocarà una necessària aliança entre els exércits de Liu Bei i de San Guo.
Cinema èpic, amb batalles multitudinàries terrestres i fluvials, on l'estratègia se'ns mostra que tenia més importància que el nombre de guerrers, amb moments trepidants, una posada en escena propera a les antigues superproduccions (és la pel.lícula més cara del cinema xinès), una fotografia preciosista i unes coreografies de lluites individuals i col.lectives molt treballades. Un gran espectacle visual.
Nota filmaffinity: 6,5
Nota personal: 7

80 ANYS DE "UN PERRO ANDALUZ"

A l'edifici reinaxentista de la Lonja de Saragossa es pot veure fins l'11 d'abril una exposició titulada "un perro andaluz. 80 años después".
La pel.lícula de Luis Buñuel va ser presentada l'any 1929 a l'Studio des Ursulines de París.
En el magnífic recinte saragossà es poden veure la pròpia pel.lícula i d'altres que van formar part de les sessions de Cine Club promogut per LLuís Buñuel a Madrid (Entr'acte -1924-, Rien que les heures -1926 o Esencia de verbena -1930-...); dos documentals sobre la trajectòria vital i professional del mateix Buñuel i de Salvador Dalí, coguionista de la pel.lícula; material gràfic i diferents objectes.
Una de les coses que em va cridar l'atenció, doncs ho desconeixia, és la carta d'injúries que van adreçar Buñuel i Dalí a l'escriptor Juan Ramón Jimenez. Se'ns explica que volien fer un acte de subversió i van pensar en adreçar una carta provocativa a un intel.lectual que tingués un ample reconeixement a la societat del moment. En un barret van ficar el nom de Manuel de Falla i el de Juan Ramón Jimenez. La sort va escollir al poeta.
Dalí i Buñuel van visitar a l'autor de Platero i jo i l'escriptor es va quedar asombrat pel talent dels joves artistes. Al dia següent van adreçar-li la següent carta:
"Nuestro distinguido amigo:
Nos creemos en el deber de decirle -sí, desinteresadamente- que su obra nos repugna profundamente por inmoral, por histérica, por arbitraria.
Especialmente: ¡¡MERDE!! para suPlatero y yo, para su fácil y malintencionado Platero y yo, el burro menos burro, el burro más odioso con el que nos hemos tropezado.
.....¡MIERDA!..................................Luis Buñuel
.....Sinceramente............................Salvador Dalí "
No puc evitar de pensar les dificultats que tindran els historiadors del futur per accedir a informació de l'esfera privada de persones famoses o influients. A traves de la correspondència de molts autors tenim la clau per explicar la biografia de molts personatges. Serà el mateix amb els correus electrònics?

dissabte, 27 de març del 2010

M. C. ESCHER: LA PERSPECTIVA IMPOSSIBLE

Avui fa 28 anys que va morir l'holandès Mauritus Cornelis Escher, més conegut per M.C. Escher.
Dibuixant i gravador (xilografies, litografies), utilitzava majoritàriament el blanc i negre en les seves obres en les quals explorava la simetria i les perspectives deformades, en dos i en tres dimensions, per enganyar l'ull humà i crear figures impossibles i espais claustrofòbics, més propers als malsons que a l'arquitectura real (de pare enginyer, va començar aquests estudis, però no els va acabar).
Us deixo un video d'animació inspirat en un dels seus dibuixos més famosos i on se'ns presenta un circuit quadrat d'escales on el caminant puja de forma infinita, sense cap escapatòria.

dijous, 25 de març del 2010

14 quilòmetres

Catorze quilòmetres és la distància que separa Europa d'Àfrica a l'Estret, un curt recorregut, però amb una enorme dimensió humana.
L'any 2007 el Festival de Cinema de Valladolid va premiar la pel.lícula 14 Kilómetros dirigida per Gerardo Olivares i que ens narra l'odisea de dos joves naturals del Níger per arribar a la terra sominada de treball i riquesa.
Un periple dur, atravessant deserts i barreres frontereres ridícules que els portarà a una patera, després d'haver gastat molts de diners i fins i tot, les dones, caure en la prostitució.
La temàtica està narrada d'una forma prou honesta, amb força i dramatisme però amb certa contenció. En el camí uns paisatges i unes músiques esplèndids que conformen una apreciable empremta estètica, en clara contradicció amb les penúries i dificultats que han de suportar els personatges.
La corrupció dels funcionaris africans, la solidaritat, la manca d'oportunitats o la simple acceptació de la duresa de la vida per part dels tuaregs són petits temes dins d'aquesta pel.lícula que qualsevol persona amb sensibilitat social hauria de veure.
Nota personal: 6,5

dimarts, 23 de març del 2010

EL PONT D'ARCALIS AL XXIII FESTIVAL TRADICIONARIUS DE BARCELONA

El proper dia 26 de març es clou a Barcelona el XXIII Festival de música tradicional amb l'actuació del grup ebrenc Quico el Célio, el noi i el mut de Ferreries.
Ahir per la nit va actuar en el Palau de la Música el grup de folk de cançons dels Pirineus, El Pont d'Arcalis per celebrar el seu 20è aniversari.
El grup està format per Jordi Fàbregas, Jordi Macaya, Isidre Pelaéz, Quim Soler i Artur Blasco, però compta en moltes actuacions amb nombrosos músics invitats.
Un dels instruments que utilitza el grup és l'acordió diatònic, instrument que gairebé va arribar a desaparèixer fins que precisament Artur Blasco, membre del Pont d'Arcalis junt Gaspar Viladomat i Josep Porta van fundar l'any 1975 l'Associació Arseguel i els acordionistes dels Pirineus que s'han encarregat d'investigar i recuperar aquest instrument tradicional dels Pirineus.