LA FELICITAT, DESESPERADAMENT

Avui llegeixo al suplement del diari El País, una entrevista al filòsof francès André Compte-Sponville on diu que "no és necessari creure en Déu per estar lligats a uns valors morals" (consideració que comparteixo) i qui a la pregunta "En el seu llibre, la felicitat desesperadament", defensa que per a ser feliç és millor desitjar únicament el que depen de nosaltres mateixos" , contesta:

"Els estoics distingien entre allò que depén de nosaltres i allò que no. I és millor desitjar allò que depén de nosaltres, perquè en aquest cas voler significa actuar i desitjar allò que no depén de nosaltres, significa esperar. Un troba més felilcitat en l'acció que en l'esperança perquè si desitges allò que no depén de tú, tindràs por a que no succeeixi. El camí cap a la felicitat és el camí de l'acció, de l'amor (que afegeixo jo, no és rés més que donar sense esperar)".

Molt sàbia i optimista reflexió.

D'ARQUÍMEDES A EINSTEIN

He llegit d'una volada el llibre "De arquímedes a Einstein" escrit per Manuel Lozano Leyva, catedràtic de Física de la Universitat de Sevilla.

La idea del llibre naix a partir dels resultats d'una enquesta realitzada per la revista Physics World sobre els experiments més bells de la física.

L'autor selecciona, amb petites variacions, els deu experiments que van rebre més vots i els comenta un a un, des de l'autor més antic (Arquímedes), fins els més actuals com Einstein, Bohr, De Broglie i Heisenberg, amb l'experiment de la reixeta doble. Pel mig Erastòtenes (grec que va mesurar la circumferència de la TErra), Galileu, Newton, Cavendish, Young, Foucault (on descobrim que va ser un gran científic més enllà del seu famós péndul), Milikan i Rutheford (pare del nucli atòmic).

El llibre està escrit d'una forma amena donant bastant de pes a la biografia d'aquests personatges. En alguns experiments com per exemple el de la reixeta doble, on s'introdueixen els conceptes de la física quàntica, revolucionaris respecte els de l'anomenada física clàsica, el lector es pot perdre un poc (tan sols algun petit moment).

Els aspectes biogràfics són molt agradables de llegir ja que l'autor a banda de fer d'historiador de la ciència, aprofendeix de vegades en moltes circumstàncies familiars dels científics.

A l'epíleg fa la que considero una interesant reflexió que hauríen de llegir pares (el llibre diu que va adreçat a ells) i educadors:

"Lo único decisivo para que los niños perciban una atmósfera familiar propicia a la creatividad científica es la actitud de sus padres. Las escuelas y sus propias habilidades harán su función, pero sin dicha actitud se verá muy dificultada."

EXPIACIÓ (MÉS ENLLÀ DE LA PASSIÓ)

Expiació és l'acció de purgar la culpa pels pecats comesos i també és el títol d'una novel.la de l'escriptor britànic Ian McEwan de l'any 2001 que serveix de base per aquesta pel.lícula del director Joe Wright.

La pel.lícula té tres fases. La primera situada en un calurós estiu al voltant d'una mansió de la campinya anglesa ens ofereix una bona trama comptada des de punts de vista diferents amb un bon conjunt actoral, especialment la guapa Keira Knightley.

La segona, més difosa, amb el rerafons de la Segona Guerra Mundial que ens deixa un magnífic pla-seqüència a la platja on les tropes britàniques esperen ser evaquades i en mig d'un pavorós caos, una gran nòria de fira, al.liena a la voràgine de la guerra, continua donant voltes en el fons de la imatge.

La tercera, una entrevista en un programa de televisió en l'època actual amb un paperàs de l'actriu Vanessa Redgrave.

Una fotografia magnífica, amb impressionants contrastos de clarobscurs i colors vius, un ritme que alguns potser trobaran cansí però que ens fa endinsar progresivament en el nucli de la història, les raons i les preocupacions dels personatges i que conclourà d'una forma clarament emocional.

Una molt bona pel.lícula que ha aconseguit diverses i merescudes nominacions pels Oscars d'enguany.

Expiar, canviar amb actes presents el actes que vam fer en el passat. És això possible? Potser res canviarà pels altres, però per nosaltres? Que som? Fets o records reescrits dels nostres actes?

Foto de http://elseptimoarte.files.wordpress.com/2007/12/atonement-2.jpg

NO ÉS UN PAÍS PER VELLS

De vegades em toca anar contracorrent, com avui. La última pel.lícula dels germans Coen "No country for old men", força lloada, amb nombroses nominacions en festivals i premis cinematogràfics i reconeixements per a l'actor Javier Bardem com a millor actor de repartiment, m'ha decepcionat.

Hi ha una dita castellana que diu "mal acaba lo que mal empieza". Potser serà certa, però el que no és cert és el contrari: "Bé acaba el que bé comença". I aquesta pel.lícula n'és una mostra.

L'univers dels germans Coen és molt personal i t'hi has d'apropar sense complexOs. Però si la primera meitat (fins i tot un poc més) de la pel.lícula té un molt bon nivell, amb algunes escenes destacades com la trobada i posterior persecució i caceria pels carrers deserts entre els actors Josh Brolin i Javier Bardem, la segona part desmereix el conjunt.

Trobarem personatges durs, que viuen en un entorn salvatge i que ens ofereixen una barreja de thriller, road movie i western modern, amb una molt bona fotografia que recolza els paisatges i la psicologia dels personatges.

El paper del sheriff interpretat per Tomy Lee Jones, però, no aporta gaire cosa al conjunt i més aviat fa nosa. Així mateix, el paper interpretat per Woody Harrelson és testimonial i absolutament prescindible. El final és aixut com el desert i, després de perdres en tombarelles, no donarà resposta a cap de les preguntes que es formulen.

D'aquests directors em quedo amb Fargo i el gran Lebobski, desternillant i surrealista. Però està clar que ens haurem de preparar davant el probable oscar a l'actor Javier Bardem i les claques pàtries alabant el seu paper i de retruc la pel.lícula. Més papistes que el papa.

FUNDAMENTAL: THE PET SHOP BOYS

Si fessim una enquesta sobre les dues dècades del segle XX que hagin marcat més estil en el món de la música i la moda, crec que molts respondríen la dels 60 i la dels 80.

En el meu cas em pesa la herència dels 80. És per això que l'altre dia em va cridar l'atenció un petit debat a l'emissora de ràdio RAC 1 sobre si la influència dels vuitanta era encara viva. La conclusió dels tertulians va ser que sí.

Un dels bons grups que van náixer en aquella dècada són els Pet Shop Boys. La seva trajectòria musical ha estat llarga i exitosa (encara estan actius) i va començar l'any 1986 amb el seu primer disc Please. Majoritàriament se'ls reconeix com un dels grups més influents de la música pop electrònica i estan al darrera de moltes produccions musical d'aquest gènere musical.

Avui escoltava l'últim disc d'estudi d'aquest grup anglès, Fundamental, editat l'any 2006 i no puc dir rés més que aquests músics saben envellir molt bé. Potser abunden massa les balades, però hi ha un parell de hits excel.lents. Destaco el tema Minimal (una patada de ritme, bona atmosfera i transicions de relotge entre les parts del tema) i Twentieth Century.

Podeu veure el video de la canço Minimal a http://es.youtube.com/watch?v=seKED39QqTU.

CIGRONS AMB TRIPA DE BACALLÀ

Vaig provar per primera vegada la tripa de bacallà al Restaurant Pepo de Benifallet durant les jornades gastronòmiques que es feien al poble al mes de novembre de l'any passat i em va agradar molt. El cap de setmana passat vaig animar a cuinar aquest plat de cullera que us recomano.

La tripa de bacallà és la bufeta natatòria del bacallà i no forma part del seu tracte digestiu. Es pot adquirir a les bacallaneries de forma assecada i salada i un cop cuita és molt melosa i gelatinosa.

PREPARACIÓ DE LA TRIPA DE BACALLÀ:

La deixarem a remull durant vint-i-quatre hores amb aigua freda, sense canviar-hi l'aigua. Un cop passat aquest temps, hi retirarem manualment uns telets negres que hi té adherit. Posarem aigua en una olla i quan aquesta bulli, hi tirarem la tripa per escaldar-la i la retirarem de l'aigua quan aquesta torni a arrancar el bull. Quan estigui tèbia, la trinxarem en trossets i la reservarem.

PREPARACIÓ DEL PLAT:

Sofregirem una picada amb ametlles, all, julivert i pa torrat. Quan estigui ben sofregida hi tirarem els cigrons bullits amb el seu suc (si s'han bullit a casa molt millot). Deixarem que arranqui el bull i tirem la tripa de bacallà tallada a trossos. Deixarem que faci txup-txup i rectificarem de sal. Podem afegir aigua calenta si no ens queda prou caldós.

Si us animeu a cuinar aquest plat, espero que us agradi. Bon profit.

AL SUD DE LA FRONTERA, A L'OEST DEL SOL

L'any 1992, l'autor japonés Haruki Murakami va publicar el llibre "Al Sud de la frontera, a l'oest del Sol." Després d'haver llegit fa temps un altra obra d'ell, "Tokio blues. Norwegian Wood", vaig decidir retornar a les seves històries de persones afectivament inadaptades.

Ens narra el propi Hajime la història de la seva vida, des de la infantesa fins la seva maduresa marcada per les relacions amb l'univers femení. La seva vida sembla plàcida, té una feina que li agrada (regentar dos "piano-bars") , té una esposa que l'adora, unes boniques filles i un bon nivell de vida. Però dins d'ell hi ha alguna cosa que no acaba d'encaixar i esclata quan retroba a Shimamoto, una amiga de la preadolescència.

El personatge de la novel.la aparentment transita per camins segurs de la vida, però espera de forma no del tot conscient, que un abisme s'obri als seus peus i que quan arribi aquell moment, en lloc d'esquivar-lo, s'hi voldrà endinsar amb voluntat de no tornar enrera. Però quan l'abism s'ha obert no es produeix la catarsi personal que desitja, sinó més aviat la contrària: acceptar el camí que la realitat li marca més enllà dels seus desitjos i fantasies.

En els dos llibres de Murakami els personatges no són afectivament estables (especialment les protagonistes femenines), els triangles amorosos són freqüents, les dificultats per acceptar la realitat de l'adultesa són més que evidents i l'atmosfera de la narració és totalment egotista.

No espereu profunditat psicològica, ni filosòfica. Tan sols literatura d'un autor japonès que ha aconseguit entrar en els circuits editorials d'arreu del món.

Us deixo un breu fragment de la novel.la:

"Este mundo es como el desierto y todos tenemos que hacernos a la idea. .. Si llueve las plantas florecen; si no llueve, se secan. Los insectos son devorados por las lagartijas; y las lagartijas, por los pájaros. Pero, en definitiva, todos acaban muriendo. Y después de muertos, se secan. Cuando una generación muere, la sucede la siguiente. Es así. Hay muchas maneras de vivir. Hay muchas maneras de morir. Pero eso no tiene ninguna importancia. Al final, sólo queda el desierto. El desierto es lo único que vive de verdad".

DIARI D'UN SKIN

This is England és una pel.lícula anglesa ambientada l'any 1983 amb el rerafons del govern conservador de Margaret Tacher, la crisi econòmica i la guerra de Les Malvines.

Shaun és un nen que ha perdut al seu pare a la guerra esmentada i no té gaires amics. És per això, que quan coneix un grup de caps rapats que l'accepten en el seu sí, farà tot el possible per no defraudar les expectatives que depositen en ell.

La elevada taxa d'atur en algunes antigues zones industrials anglesses produïda a finals dels setanta i principis dels vuitanta van ser un bon terreny per al sorgiment de focus d'ultradreta. Més de tres milions de paquistaníes en aquell moment seran vistos com enemics i culpables de la crisi i la pobresa.

El grup d'skins amb mancances de tipus socioeconòmic i greus carències afectives utilitzaran la violència com a forma malsana de canalització de la seva ràbia i la seva frustració.

Amb uns actors desconeguts que borden els seus papers, en especial el nen Thomas Turgoose, aquesta pel.lícula dirigida per Shane Meadows conclou amb una explosiva i dramàtica escena que farà que el nen maduri en un dia tot el que altres necessiten molts anys per fer-ho.

Una dura pel.lícula amb un ritme narratiu in crescendo que ha estat reconeguda amb el premi a la millor pel.lícula dels British Independent Film Awards 2008.

42è JOC LITERARI DE JESÚS M. TIBAU

Em disculparà l'amic Jesús que m'avanci unes hores a l'inici del 42è joc literari, però demà dia 6 de febrer no podré penjar la meva colaboració.

El text que haureu d'esbrinar si és de l'escriptora Mercè Rodoreda o és una creació del propi Jesús és el següent:

"18. Només sento el vent que bufa tota la nit. De vegades em desperto i em sembla que tota la meva vida ha estat esclavitzada per aquest so que no para mai."

Espero que tingueu molta sort i trobeu la resposta correcta. Endavant lletraferits!

FIRMIN: UNA RATA LITERÀRIA

Acabo de llegir "Firmin: aventuras de una alimaña urbana" que és la primera obra d'un veterà exprofessor universitari de filosofia nordamericà.

La editorial Seix Barral n'ha comprat els drets mundials d'edició per a tot el món i recolza el llançament amb recomanacions a la contraportada d'autors consagrats com Eduardo Mendoza y Rosa Montero.

Firmin és una rata que neix en el sòtan d'una llibreria de Boston en la dècada dels seixanta. Firmin és sent molt diferent que la resta de rossegadors i creix alimentat per l'addicció a la lectura. Això el farà ser un marginat del món de les rates, però per més que s'esforça per assolir característiques humanes com tocar un petit piano mai serà acceptat entre els homes.

Firmin és un desarrelat, un inadaptat que s'agafa al món de les lletres per tenir les forces necessàries per viure. Malgrat això, tot el món que l'envolta es desmoronarà completa i progressivament: morin les persones que ha conegut, desapareixen els seus espais vitals de referència i el ritme del progrés i dels nous temps destruirà el barri de la ciutat i les formes de vida d'abans. No és aquesta una de les veritats de la vida, veure com desapareixen les coses que més hem estimat fins que nosaltres mateixos desapareixem?

Un faula irònica i agredolça de la qual on deixo un fragment:

"Me preguntaba: "¿Será posible que, a pesar de mi dudoso aspecto, yo tenga un Destino?" Y con ello me refería a la clase de cosa que la gente tiene en los relatos, donde los hechos de la vida, por agitados y revueltos que discurran, al final se resuelven en una especie de pauta. Las vidas, en los relatos, tienen sentido y dirección. Incluso vidas totalmente desprovistas de sentido...En la vida real, ni eso consigue uno".

JOCS LITERARIS DE JESÚS TIBAU

El proper dimecres 6 de febrer comença el 42è joc literari d'uns dels blocaires ebrencs més actius.

Com ja vaig fer en una altra edició del seu joc, tornaré a colaborar penjant un text que o bé potser de l'autora Mercè Rodoreda o bé es tractarà d'una creació pròpia d'en Jesús.

Anem escalfant motors, que Jesús segur ens ho tornarà a posar bén difícil.

En aquests moments ja tinc a la meva bústia el text que hauré de penjar on hi figura la paraula vent. Ho haurà fet expressament el juganer Jesús pel nom del meu blog?

ELS CRIMS D'OXFORD

Amb aquest títol se'ns presenta l'última pel.lícula del director Àlex de la Iglesia, un thriller de suspens, amb regust a Agatha Cristie, on caldrà descobrir a l'assasí.

Crec que aquesta és l'obra menys personal del director. Ara que el cinema espanyol s'ha obert camí cap al mercat internacional amb pel.lícules com Los Otros, el Laberinto del Fauno o el Orfanato, sembla que Àlex de la Iglesia volgui seguir les passes del cinema més comercial, això sí, amb una més que correcta realització.

La pel.lícula es va rodar fonamentalment a Anglaterra i va prescindir d'actors nacionals. El cartell interpretatiu és desllumbrant: Elijah Wood (en una entrevista a RAC1 el propi director deia de conya que tenia problemes per no dir-li Frodo, que cal recordar és el paper que va portar a la plena fama a l'actor), John Hurt, Leonor Watling (en el primer paper en què la veiem fent un nu i on descobrim que està de molt bon veure encara que l'escena sigui més pròpia d'una pel.lícula eròtica italiana dels anys setanta), Julie Cox i altres.

La pel.lícula té certs altibaixos en el ritme narratiu però es sustenta sobre un guió ben estructurat. Per mí, el millor del film són dues escenes. La inicial ambientada a la Segona Guerra Mundial i un llarg pla-seqüència molt dinàmic on acaben coincidint Elijah Wood i John Hurt en el lloc on es produeix la primera mort.

BODIES: CRUES LLIÇONS D'ANATOMIA

Des del 17 de novembre de 2007 fins el 31 de març d'enguany (després d'haver-se prorrogat per dos mesos i mig), s'ha pogut i es pot veure per primer cop a Espanya l'exposició titulada "Bodies: the exhibition" en un espai del Museu Martítim a les Drassanes Reials de Barcelona.

Aquesta exposició va néixer al Japó l'any 1996 i ha voltat per nombrosos països com el Estats Unit, Mèxic, Brasil ,etc amb més de 11 milions d'espectadors.

A partir d'una tècnica que aconsegueix que vasos sanguinis, nervis, músculs i vísceres es fixen i solidifiquen amb un polímer de silicona, hom veurà totes les nostres estructures anatòmiques agrupades per sistemes: locomotor, digestiu, cardiorespiratori, nerviós i reproductor amb una realitat que arriba a ferir els sentits. Mostra d'això són els nombrosos comentaris que vas escoltant, molts relacionats amb els propis límits de la vida humana.

L'apartat ètic de l'exposició ens ha de fer reflexionar, però. En un panell parla de respecte i dignitat a les persones que s'exhibeixen, perquè malgrat el seu anonimat no hem d'oblidar que són persones reals. Recordo la polèmica que va haver-hi fa uns anys amb el negre de Banyoles. Ara se'ns diu que són cadàvers xinesos fruit de donacions voluntàries. En un país com la Xina on les associacions internacionals de defensa dels drets humans han mostrat seriosa preocupació per la relació entre les execucions de pena de mort aplicada a pressoners i l'existència de xarxes internacionals d'extracció i t ransplantament d¡'òrgans, el terme voluntarietat ens hauria de preocupar.

Les entrades a l'exposició no són gens barates, 16,40 Euros comprades al Servicaixa amb descompte del 20 % per ser soci del Club Servicaixa.

MENJAR A VIGO: DE TAPA EN CEPA

Galícia té fama gastronòmica pel seu peix i marisc. A Vigo és atracció turística el Mercado de la Piedra amb les seves ostres, fresquíssimes, obertes a peu de carrer i que es poden degustar de peu o en un dels restaurants existents al petit carrer adjacent al mercat.

Però com sòl passar a gairebé tots els llocs, els paisans de la ciutat solen menjar en altres llocs que no són els turístics. Amb una recomanació d'un paisà vaig sopar al restaurant de Tapa en Cepa a Vigo.

Es tracta d'un local de planta baixa i un pis elevat amb parets nues de granit. La decoració escassa dona protagonisme a la pedra i a l'espai de taula.

La carta té una llarga llista d'entrants d'entre els quals vam escollir un plat de vieira i bolets, amb un cruixent de pernil. De segon, l'elecció va ser cochinillo confitat (excel.lent, tendríssim i cruixent per fora com manen els bons cànons) sobre un llit de patates estofades al forn que estaven gustossísimes com si estessin estofades amb caldo de carn. Un altre comensal, va començar secret de porc ibèric rostit que no estava tan a l'altura. De postre, un gelat de iogurt amb compota de mango, refrescant i sabrós.

La carta de vins és molt ampla i ben seleccionada, amb productes de la terra i d'altres zones d'Espanya. A destacar el fet que venen també el vi per copes. D'aquesta manera, podreu anar canviant de vi al llarg del menjar sense veure-us oblilgats a demanar copes senceres. Recomanable.

Restaurant De tapa en cepa.

Rua Ecuador, 18 36203 Vigo
Telèfon 986 473 757

(Fotografia de www.ojodigital.com)

FRANK LUKAS: AMERICAN GANSTER

Aquesta pel.lícula, basada en personatges reals com Frank Lukas (Denzel Washington), Ellsworth Raymond "Bumpy" Johnson (Clarence Williams III ) i Nicky Barnes (Cuba Gooding Jr.), desgrana durant més de dues hores i mitja l'ascensió i posterior caiguda d'un narcotraficant afroamericà durant els últims anys de la dècada dels seixanta i començaments dels setanta.

El director Ridley Scott ens mostra un món de xarxes de narcotraficants allunyada de les pel.lícules de mafiosos italoamericans. Policies corruptes, delincuents organitzats que assisteixen a missa el diumenge del bracet de la mare, ionquis, militars de la guerra del Vietnam que utilitzen les infrastructures de l'Exèrcit per importar heroïna omplen aquest retrat dels '70 molt ben ambientat.

Denzel Washington interpreta d'una forma convincent a un "gentleman" mafiós que té els seus propis valors: la seva heroïna, la blue magic és la més barata i menys adulterada del mercat, no es poden fer ostentacions en la vestimenta que cridin massa l'atenció, la família és el que realment importa, la paraula s'ha de complir.

Una bona pel.lícula que amb les seves nominacions als Globus d'or anticipa la seva nominació pels Oscars a la millor pel.lícula, director i actor principal.

(La fotografia correspón al real Frank Lucas)

REC: EL TERROR A L'ESCALA DE VEïNS

Les pel.lícules de terror no formen part dels meus gèneres favorits de cinema però vaig decidir veure "REC" per la recomanació d'un amic. En aquest cas va funcionar una de les millors publicitats per al fet cultural: la difusió "boca-orella".

Dirigida per Jaume Balagueró, habitual del gènere de terror (Los sin nombre, Darkness, Frágiles), aquesta producció va rebre els premis al millor director i actriu en el Festival de Cinema de Sitges d'enguany.

La pel.lícula comença en un parc de bombers, lloc on una periodista està realitzant la gravació d'un documental informatiu sobre l'activitat diària d'aquests professionals. Mentre grava el programa es produeix un avís d'emergència que obliga a la sortida dels bombers què aniràn acompanyats per la periodista i un càmera de televisió.

A traves de l'objectiu del càmera de televisió veurem tota la pel.lícula i amb aquesta manera de narrar comprovarem com ens anem endinsant poc a poc a l'interior de la trama com si fossim un personatge més de l'acció. Seremm espectadors a l'hora d'una pel.lícula i d'un documental que s'està gravant gairebé en directe per a la televisió.

La pel.lícula dura tan sols 85 minuts però us puc assegurar que a partir de la segona meitat són de forta tensió. Tothom sortia del cinema trasbalsat. Ara ja no miro als meus veïns de la mateixa manera que abans de veure la pel.lícula. És broma, és clar.

LA BODA DE TUYA

Aquesta pel.lícula xinesa dirigida per Wang Quan'an va ser premiada amb l'Ós d'or en l'últim Festival decinema de Berlí.

Ambientada en una zona remota de Mongòlia, on la preocupació principal és la pròpia subsistència en un medi ambient agrest i estepari, ens mostra a la protagonista principal Tuya dedicada al pastoreig de ramat oví, a la cura dels seus dos fills i del seu marit invàlid, en Batel i a proveïr d'aigua als animals i la família.

La sequera provocarà que Tuya no pogui mantenir a tantes boques i s'hagi de divorciar d'en Batel. D'aquesta manera es podrà tornar a casar i haurà d'escollir entre diversos pretendents. La única condició que posa Tuya és que deixin viure al seu exmarit amb ells. Ho acceptarà algú?

Amb unes condicions de vida inhòspites s'entreveuen els canvis econòmics del país, amb un lent abandó de l'agricultura per dedicar-se a activitats més rendibles com les industrials. Rodada de forma senzilla i crua el director trufa el metratge amb una certe dosi d'humor, oriental potser, però humor al capdavall.

Els festivals de Berlí i Venecía ens tenen acostumats a premiar pel.lícules de països no occidentals. Potser per això van premiar aquesta pel.lícula que sembla més propera al neorealisme italià de la postguerra que al nou cinema asiàtic carregat d'acció i lluites amb coreografies. Per a cinèfils avançats.

Fotografia de http://www.pochoclos.com/wp-content/uploads/2007/10/la_boda_de_tuya.jpg

BLOGUICIDI

Avui el blog de Marc Vidal (http://www.marcvidal.cat/) fa dues entrades sobre dos termes inventats i que fan referència al món del blog.

El primer és Bloconosis definit com conjunt de mals que poden ser transmesos des de qualsevol bloc vers a les persones. Podreu llegir tots els símptomes d'aquesta malaltia.

L'altre és Blocofília que seria l'afecció i amor cap els blogs i sobre la qual dona 31 raons per ser blogodepenent, totes molt ben elaborades i de les quals em quedo amb les següents:

Perquè el blocoemisor es dirigeix als seus lectors com a individus i no com a col•lectius.

• Perquè la blocosfera multiplica els emissors d’informació i catalitza la veu polièdrica de la societat com a font d’opinió.

A partir d'aquests termes he decidit crear-ne d'altres. Per exemple, Bloguicidi que seria una mala costum d'alguns blocaires que maten el seu propoi bloc d'inanició, no el conreen i el deixen morir sense fer-li cap entrada durant molt de temps.

Blocàlgia, que faria referència als comentaris que et fan al teu bloc i que et fan pupa. Blogòmetre, seria el comptador de visites que sòl constar en el peu del blog o un enllaç a rànkings de recopiladors de blogs.

Les entrades del Marc Vidal que indico les podeu trobar a:

http://www.marcvidal.cat/marcvidal/2007/12/blocoflia-i-blo.html#more

http://www.marcvidal.cat/marcvidal/2007/12/bloconosis.html#more

ISABEL I D'ANGLATERRA

La reina Isabel I d'Anglaterra va transformar el seu país majoritàriament catòlic cap el protestantisme. L'Acta de Supremacia obligava els empleats de la Corona a jurar la subordinació de l'església anglicana a la corona la qual cosa va suposar la deposició dels bisbes que no ho acceptaven i la posterior substitució per persones fidels. Una de les principals causes d'aquests fets va ser la persecució del Duc d'Alba espanyol als protestants holandesos que rebien el suport polític anglés.

Aquest personatge històric ha estat considerat pel món del cinema en diferents ocasions i recentment a la pel.lícula Elizabeth I La Edad de Oro.

Aquest coproducció anglo-francesa dirigida per Shekhar Dapur brilla pel seu vestuari elegant i fastuós, per l'ambientació dels espais interiors de la cort anglesa, per la seva banda sonora, per la fotografia, per la utilització de plans cenitals i giratoris (potser hom dirà que aquest plans són propis del cinema d'acció i no de l'històric) i per la interpretació dels actors Kate Blanchet i Geoffrey Rush.

En canvi falla un guió previsible i amb poc rigor históric, el personatge de Felip II interpretat de forma pèssima i caricaturesca per l'espanyol Jordi Mollà i la maniquea contraposició entre una cort anglesa plena de color i riquesa amb una obscura cort espanyola amb personatges vestits de negre rodejats de bisbes i cardenals.

Isabel I, coneguda també com la reina verge, se'ns mostra freda i abrumada per la responsabilitat de l'exercici de la Corona cosa que deriva necessàriament amb la solitud del poderós.

No és la millor pel.lícula històrica que s'ha rodat però em quedo primer amb el pirata históric Sir Walter Raleigh d'aquesta pel.lícula que amb al capità Jack Sparrow de la nissaga Piratas del Caribe.

QUE ÉS DE LA TEVA VIDA?

Aquesta pregunta la fem de vegades quan ens trobem amb una persona que fa molts anys que no hem vist i amb la qual no hem conservat el tracte.

Sovint hi ha persones o gups de persones que es fan famosos en algun àmbit com per exemple la música, la televisió o el cinema i de sobte desapareixen completament de la vida pública, la qual cosa al cap del temps ens fa preguntar que se n'ha fet d'ells.

És per això que m'ha semblat interessant un blog ben elaborat que ens dona pistes sobre quina cosa fan avui aquells famosos de fa anys i que es titula "Que fue de...?".

El podeu trobar a http://www.lacoctelera.com/quefuede/posts/archive. Què va passar amb els actors de la família Munster, el grup Los Manolos, les noies Bond, les hostesses de l'un, dos, tres ....són curiositats que podreu descobrir.

EL BOSC DELS GUINEUS

Oiva Juntunen és un lladre tant mandrós com intel.ligent. Els seu millor cop li ha proporcionat disposar d'uns quants quilograms d'or. Mentre ell disfruta del seu botí, els seus còmplices estan passant uns anys a la pressó i està clar que no està disposat a compartir el seu tresor. Remes, és un comandant de l'exercit finlandès, alcohòlic i avorrit de ser un militar en un país que no ha entrat mai en cap guerra. Naska Mosnikow és una nonagenària que s'escapa dels serveis socials en companyia del seu gat perquè no vol morir en un asil de gent gran.

Aparentment aquests tres personatges sembla que no puguin tenir massa cosa en comú però l'autor finlandès Arto Paasilinna ens el relaciona en una història que s'acabarà desenvolupant al voltant d'una cabana de fusta enmig de la immensitat gelada dels boscos de Lapònia.

El que uneix els seus personatges són les seves ànsies de llibertat, el seu individualisme, la seva manca d'integració en una estructurada societat amb la qual no es senten còmodes. Per això construeixen un microcosmos, apartats de la civilització, on les regles no cal escriure-les: ser solidaris i respectuosos i prestar-se ajuda recíproca en un entorn de naturalesa absolutament hostil. Aquest món idílic, però, també arribarà al seu fi.

Una novel.la amb una base sarcàstica que ens mostra uns personatges tan llunyans com humans.

ANUNCIS A TOT COLOR

Primer van ser unes boletes saltarines als carrers de San Francisco; després bombes de colors esclatant al voltant d'uns blocs d'edificis de Glasgow (si no recordo malament uns dels primers anuncis de televisió de l'any 2007 després dels raïms); ara uns conillets de plastilina a Nova York.

Està més que clar que la companyia Sony ha afagat una línea publicitària a la qual hi dedica força recursos per mostrar les bondats de la seva gama de televisors Bravia amb un missatge del tot cromàtic.

Utilitzant la tècnica d'animació stop motion amb plastilina i amb una cançó del més pur estil sixties, ens recorden que la publicitat també és un art.

Si no heu vist l'anunci al vostre televisor (afortunats els que ho facin amb un Bravia) el podreu veure a http://www.youtube.com/watch?v=CLUAbkRUvVQ

MIKA: POP D'AVUI AMB SABOR D'AHIR

El cantant libanès afincat al Regne Unit de música pop és la versió britànica del grup americà Scissors Sisters. Un pop hedonista i desenfadat (tan sols falta veure els colors i el diseny de la portada per adonar-se'n), hereu de la millor tradició pop britànica i inspirat d'una forma clara amb el grup Queen i la forma de cantar de Freddie Mercury.

El seu àlbum de debut publicat enguany es titula Live in cartoon motion i ha estat un éxit per tota Europa, amb la seva cançó Grace Kelly número 1 a molts països.

La seva biografia esmenta que es va formar com a cantant d'òpera i està clar que alguna cosa li ha quedat. Les seves melodies, però, estan lluny del bel canto, són pegadisses i absolutament ballables. Escoltar la seva música et fa pujar l'estat d'ànim.

Podeu escoltar la seva cançó Stuck in the Middle a http://www.youtube.com/watch?v=1ztleRINF48. Espero que us agradi.

COL.LABORACIÓ AMB EL 30È JOC LITERARI

Com vaig avançar ahir, ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/) proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals que sorteja entre tots els participants.

L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors.

El text que correspon al meu bloc és el següent:

"Quan vull que la solitud m’acompanyi, pujo sense córrer al cim més alt i, allí, deixo que el vent em despentini, com sempre".

Si voleu participar, trobareu les instruccions a Tens un racó dalt del món, a partir del 14 de novembre al matí, al post del seu bloc titulat 30è joc literari. Endavant participants!

CATALÀ EMPRENYAT

Internet té moltes utilitats: cercar informació, adquirir o vendre un producte, fer un tràmit administratiu, prelacionar-te amb amb amics o clients, difondre les pròpies idees, crear xarxes de participació....

Quan la implantació de l'ús de les noves tecnologies sigui massiva, els canals de l'activitat de la política tradicional es veuran desbordats.

Ja anem per aquest camí. Arrel de les paraules del president de la Generalitat José Montilla a Madrid de fa pocs dies sobre la desafecció i el "cabreo" dels catalans ha sorgit una inciativa de recollida d'adhesions a un manifest titulat " MANIFEST ADREÇAT ALS NOSTRES REPRESENTANTS POLÍTICS, SINDICALS I SOCIALS" que es fa des de la URL http://www.catalaemprenyat.cat/.

En aquests moments ja s'hi han adherit des del 5 de novembre un total de 21.349 catalans emprenyats. En poc més de cinc minuts he vist com la xifra ha augmentat en més de 120 persones.

Està clar que hi ha molt de català emprenyat. Jo també estic emprenyat amb ... aquells que promouen aquests manifestos i recullen adhesions des de l'anonimat. M'agradaria saber qui són els autors del manifest i d'aquesta iniciativa política. Sempre m'agrada saber qui són els meus companys "d'emprenyamenta".

(Fotografia extreta de http://www.ericmilet.com/)

30è JOC LITERARI DEL COMPANY JESÚS TIBAU

El dimarts 14 de novembre el company Jesús Tibau del blog Tens un racó dalt del món ens proposa un joc literari creatiu, divertit i interactiu. Més d'una trentena de blogs penjarem de forma simultània un fragment literari. En cinc o sis blocs el fragment pertany al llibre Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders. Uns altres 25 fragments seran falsos i no pertanyen a l'autor. El joc consisteix en trobar els fragments autèntics.

Jesús Tibau aquesta vegada no ens dirà a quins blogs hi ha pistes. Els participants han d'espavilar-se utilitzant cercadors o a traves els enllaços del seu bloc.

Per escalfar motors ens ha demanat que comencem a anúnciar l'inici del joc avui mateix. Us animo a participar en aquesta iniciativa a la xarxa.

FRANCINA BORIS (O PAQUITA)

Aquest nom fa una setmana era totalment desconegut per mi. El vaig escoltar en un tall de ràdio que informava que Francina Boris rebria una menció d'honor dels Premis Nacionals de Radiodifusió d'enguany.

El que dien d'ella la feia mereixedora d'una entrada per remarcar el treball d'una dona amb una dilatada trajectòria fins la seva jubilació a l'edat de 87 anys després d'haver començat quan tan sols tenia 14 anys a Ràdio Girona.

Des de principis de la dècada dels quaranta va realitzar de forma continuada fins el moment de la seva jubilació el programa Nostra Dansa sobre el món sardanista. Va ser una pionera. La primera dona a Ràdio Girona i el primer programa en utilitzar el català a la ràdio catalana de la postguerra.

Un puntal de difusió de la nostra llengua ja que també ha estat responsable d'altres programes radiofónics, sempre en català. El curiós és que, segons van dir a la ràdio, quan va començar no es deia Francina. Ella era Paquita però algú li va recomanar que canvies el seu nom. Aquest incident et fa recordar allò de "Yo no me llamo Jose Luis, me llamo Josep LLuís", però a l'inrevés. Quines coses té la vida.

GUITAR HERO

Guitar hero és un videojoc llançat l'any 2005 per a la cónsola PlayStation 2. L'any següent es va editar la seqüela Guitar Hero II per a la Play 2 i per XBox 360 i finalment, enguany ha arribat al mercat el tercer lliurament del joc per a tots els suports de joc existents.

Es tracta d'un videojoc de música que inclou com a comandament una guitarra i amb el que consegueixes enfervorir o no al públic amb la teva actuació musical.

Aquesta setmana el videojoc ha tingut protagonisme en el capítol emés als Estats Units de la série d'animació més salvatge que s'emet a tot el món i que no és altra que SouthPark.

Un fragment excel.lent de prop de 3 minuts d'aquest capítol el podeu trobar a http://dailymotion.alice.it/search/xbox/video/x3fotc_south-park-guitar-hero_music?from=rss

Ens mostra el xoc entre generacions pel que fa a l'ús de la tecnologia i la creació d'entorns virtuals. Mentre els menuts estan jugant al joc musical amb la la cónsola, el pare treu la seva guitarra de veritat i es posa a tocar la mateixa cançó que els nens tocaven en el joc. La resposta dels nens no es fa esperar: Bah!!! les guitarres de veritat són per a la gent gran (Real guitars are for old people).

HA MORT NORMAN MAILER

Als 84 anys ha mort l'escriptor noradmericà Norman Mailer. Ja fa uns quants anys vaig llegir la seva obra "Los tipos duros no bailan" i va impactar-me la seva forma d'escriure. Va ser una época en la qual llegia també a Henry Miller, a Raymond Carver i a altres escriptors nordamericans.

Se'l considera junt a Truman Capote un dels grans renovadors del periodisme literari. Si Truman Capote va escriure "A sang freda" , Mailer va publicar "La canción del verdugo" que narra la història de Gary Gilmore, el primer home executat als EUA a l'any 1975 després de la reimplantació de la pena de mort.

Gilmore va ser un cas sonat ja que va renunciar a apel.lar i va exigir ser executat en la data acordada pel jutge. Aquesta novel.la-reportatge li va valer a Norman Mailer el premi Pulitzer a l'any 1980.

Amb sis dones (una de les quals va ferir lleument amb una navalla durant la celebració d'una festa) i nou fills, la seva vida ha estat intensa. Potser després de les adaptacions cinematogràfiques que hem vist en els últims anys de la vida de Truman Capote (alguna fins i tot oscaritzada) no tardarem gaire en veure un biopic sobre Mailer.

Avui, en el dia de la seva mort, l'entrada que té a Wikipedia ja s'havia actualitzat amb la seva necrològica.

Aquí deixo una de les seves frases no del tot políticament correctes:

"La revolución feminista ha convertido a la mujer en ese tipo de hombre que a mí me entristecía cuando era joven, ese que tenía que trabajar de nueve a cinco de manera aburrida y nunca era dueño de su destino. Ahí es donde acabó su revolución, su asalto al poder."

(Fotografia junt a Madona extreta de www.usatoday.com )

(entrada a Wikipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/Norman_Mailer)

L'ILLA DELS FAISANS

Aquesta petita illa a la desembocadura del riu Bidasoa és un condomini compartit entre Espanya i França (municipis d'Irún i Hendaya) on el dia 7 de novembre de l'any 1659 (enguany fa 348 anys) es va firmar el Tractat dels Pirineus.

Els francesos que havíen donat suport a la sublevació dels catalans contra les exigències de la Corona espanyola relacionades amb la guerra dels Trenta Anys van guanyar els territoris del Roselló, el Conflent, el Vallespir i una part de la Cerdanya.

El compromís francès era el de mantenir els Usatges de Barcelona i les institucions pròpies dels terrenys guanyats. A l'any següent Lluís XIV va faltar a la seva paraula i va derogar les institucions i va prohibir l'ús del català en l'àmbit públic i privat.

Sóc un simple afeccionat a la història, però sembla que no està clar el sentiment que va provocar això en els catalans del sud i del nord. En primer lloc sembla que les rivalitats entre Barcelona i Perpinyà eren grans en aquella època; en segon lloc, diverses investigacions posen sobre la taula l'escassa consciència de frontera nacional a la Catalunya de l'Alta Moderna; finalment, que el sentiment de catalanitat es va despertar a la Catalunya Nord a conseqüència de la política centralista francesa del Rei Sol.

Alguns apunts sobre aquesta qüestió els podreu trobar en aquest article:

http://62.204.194.45:8080/fedora/get/bibliuned:ETFSerie4-699E8A06-ADB3-E429-158E-4D18223280D5/PDF