VENTET DEL SUD

EN MARS SALVATGES: UN VIATGE A L'ÀRTIC

2012-01-30T20:21:00.000+02:00

Javier Reverte és un periodista i escriptor que ha abordat gèneres literaris molt diferents; des de la poesia amb títols com Poemes africans fins la novel.la d'entre les quals citaré El metge d'Ifini. Però el que ha fet més famós a l'autor són els seus llibres de viatges.

Reverte i el gènere de viatges aconsegueixen atrapar-me d'una forma irremeiable. És per això que fins ara ja he llegit quatre obres d'ell: Vagabund a Àfrica (1998, un recorregut pel riu Congo); El riu de la desolació (2003, al llarg del riu Amazones); El riu de la llum (2009, al llarg dels territoris del nord-oest del Canadà, Alaska i el riu Yukón), i ara, en Mars Salvatges: un viatge a l'Àrtic (2011).

L'autor inicia el seu periple a la ciutat canadenca d'Ottawa des d'on agafarà avions per fer escala a Iqualuit, a l'illa de Baffin i acabar a la petita ciutat de Resolute, a l'illa de Cornwallis.

En aquest punt, Reverte ens narra el seu viatge pel pas del Nor-oest a bord d'un trenca-gels rús equipat per tasques científiques i oceanogràfiques, que a l'estiu es dedica des de fa pocs anys a fer la travessa, que resta oberta durant pocs mesos al tràfic marí des de fa uns pocs anys a causa dels desgels provocats pel canvi climàtic.

L'autor aprofitarà la seva singladura pel pas, per recordar la història dels grans exploradors artics, dura i sovint dramàtica, amb un reguitzell de morts en els seus gels.

Frobisher, Hudson, Davis, Bylot, Parry, Franklin, John i James Ross, Collison, Mc Clure, Mc Clintock, Machenzie i Norman Wells són noms que van deixar la seva petjada en el descobriment i exploració d'aquests inhumans indrets i que són recordats quan mirem un Atlas i veiem illes, estrets, deltes, badies i penínsules amb els seus noms.

El primer que va aconseguir navegar de forma completa aquest pas del Nord-oest és el norueg Roald Admunsen entre els anys 1903 i 1906. Admunsen és un dels grans exploradors de la història que, no podia ser d'altra manera, va trobar la seva mort en una operació de rescat en el Mar de Barens després d'haver assolit grans fites d'entre les que destaca ser el primer home en arribar al Pol Sud.

Un llibre recomanable pels amants dels llibres de viatges i la història de les grans exploracions geogràfiques.

THE DO

2012-01-20T20:15:00.000+02:00

Vull deixar-vos un curt apunt sobre el grup The Do format pel músic francès Dan Levy i la cantant finlandesa Olivia Bouyssou Merilahti.

Fins ara han editat dos àlbums, un de l'any 2008 titulat A Mouthful un segon, Both ways open jaws, de l'any 2011.

El duet va actuar a Girona i a Barcelona al mes de desembre passat i el diari Daily Telegraph els ha qualificat com una barreja de Fever Ray, MIA i Björk.

El que és cert és que tenen un estil propi i molt tècnic, amb bones pinzellades electròniques acompanyades d'un ampla sèrie d'instruments musicals.

ANAMANAGUCHI

2012-01-09T23:49:00.001+02:00

Us penjo la meva descoberta d'avui. És un grup musical de Nova York que es diu Anamanaguchi que practica un génere musical també nou per mi que es diu chiptunes.

Format per quatre membres, utilitzen instruments típics del món del rock com la guitarra, el baix i la bateria, però les combinen amb el so electrònic generat per dues cònsoles antigues de videojocs transformades. Les cònsoles que utilitzen són una NES i una Gameboy, totes dues de la casa japonesa Nintendo.

Aquest grup són els autors de la banda sonora del videojoc Scott Pilgrim versus The World: The Game, basat en una pel.lícula que porta el mateix títol, frenètica i esbojarrada barreja de cinema i videojocs.

TIR DE GRÀCIA

2011-12-20T21:13:00.002+02:00

Letònia és un país banyat pel mar Bàltic que actualment té poc més de 2 milions d'habitants. En la seva història ha tingut dominacions de diferent països propers com Alemanya, Suècia, Polònia i Rússia.

Aprofitant la guerra civil russa que es va iniciar l'any 1917 entre els boltxevics i el seu exèrcit roig i els militars de l'ex-exércit zarista i altres opositors agrupats sota el Moviment Blanc, Letònia va assolir la seva independència a l'any 1918, un cop acabada la primera guerra mundial.

Aquesta independència va suposar, però, l'inici d'un període caòtic que va provocar que a l'any 1919 hi haguessin tres governs: El de Karlis Ulmanis amb el suport de la Gran Bretanya; Peteris Stucka que va proclamar la república soviètica de Letònia, amb el suport de l'Exèrcit roig rus i que va ocupar la major part del país i el govern de Andrievs Niedra, que suposava un govern satèlit d'Alemanya.

En aquest context és on es desenvolupa la coproducció franco-alemanya Tir de Gràcia dirigida l'any 1976 per Volker Schlondorff .

Es tracta d'un drama rodat en blanc i negre que narra la relació frustrada entre una dona jove aristòcrata interpretada per Margarethe von Trotta i un oficial prusià sexual i afectivament reprimit. La noia es declara al militar però és rebutjada per aquest pel seu exagerat sentit del deure. Això provocarà que la dona en un entorn de guerra es deixa portar per la promiscuïtat amb altres militars i la col·laboració amb els partidaris del moviment soviètic.

Finalment, l'oficial portarà el seu sentit del deure fins les últimes conseqüències, en una mostra del caràcter rígid i amb un elevat sentit kantià del deure d'un oficial alemany que ens remetrà inevitablement a les atrocitats que es van cometre en la Segona Guerra Mundial per part de l'exércit nazi, amb elements fortament disciplinats i acrítics. El deure no es qüestiona: és simplement el deure.

Nota filmaffinity: 6,5

Nota personal: 6

Fotografia: Riga, capital de Letònia.

CICLOCROSS A IGORRE

2011-12-18T11:45:00.002+02:00

De vacances pel País Basc en el passat pont, anàvem de Vitòria a Bilbao per la carretera N-240, i en un moment determinat varem observar que hi havia molta gent en un poble. Vam agafar la sortida i vam comprovar que el poble es deia Igorre. Vam aparcar el cotxe i ens vam adreçar per un carrer cap un control de pas on ens van informar que es celebrava una prova de la copa del món de l'especialitat i que el preu de l'entrada eren 10 euros. Vam pagar per veure-ho.

Es tractava del XXXV Ciclocross internacional d'Igorre i el circuit estava en el barri d'Olabarri d'aquest municipi. Quan era adolescent veia a la televisió proves de ciclocross i sempre vaig admirar aquells esportistes que acabaven tots enfangat i que pedalejaven dificultosament per circuits impracticables que els obligava en moltes ocasions a ficar-se la bicicleta al coll i córrer per pujar per costes on l'adherència no permetia la pedalada.

La carrera va ser guanyada pel belga Kevin Pauwels que d'aquesta manera també lidera el campionat del món, en una classificació on 6 dels 10 primers classificats són belgues i on el primer espanyol és el basc és Egoitz Murgoitio.

Fotografia de l'autor del blog: Un moment de la prova

BERMEO: LA JOIA DE LA COSTA BISCAÏNA

2011-12-13T23:30:00.006+02:00

Un dels pobles més bonics de la costa de Biscaia és Bermeo. Amb poc més de 17.000 habitants és la localitat més poblada de la comarca del Busturialdea o de l'Urdaibai, estuari del riu Oka de gran bellesa natural i qualificada com reserva de la Biosfera per la UNESCO a l'any 1984.

Bermeo és un poble que viu de manera predominant de la pesca i de la indústria conservera. És un goig passejar pel seu port i des d'allí pujar per empinades escales cap una part del seu casc històric on destaca la Torre d'Ercilla. En aquest lloc hi ha un grup escultòric denominat Han Datoz que evoca l'angoixa d'una família que espera el retorn dels homes de la mar i recorda una monumental galerna que el dia 12 d'agost de 1912 va provocar al menys 142 morts i va deixar un únic supervivent en la mar, Juan Daniel Escurza patró d'un dels vaixells.

Per la carretera de la costa que discorre entre Bakio i Bermeo destaca l'ermita de San Juan de Gaztegaluche situada damunt d'una petita illa de roca davant de l'abrupta costa biscaïna. Un altre dia en parlaré d'aquesta ermita perquè mereix la pena.

Fotografia: Bermeo, de l'autor del blog.

EL MERCAT DE L'AMETLLA DE VITÒRIA

2011-12-12T22:11:00.005+02:00

Tots els matins del primer dissabte de cada mes, es celebra al centre històric de Vitòria el tradicional mercat de l'ametlla amb més d'un centenar de parades que venen fonamentalment productes alimentaris com per exemple formatge idiazabal, embotits, pa i pastes, mel, joies i artesania, roba, etc.

El mercat es situa principalment als carrers Cuchilleria, Correria, cuesta de San Francisco i Plazuela de Santo Domingo i està lligat amb l'obertura de portes de les restes de la muralla medieval de la ciutat i l'anomenada ruta de les barriques, on una desena de bars ofereixen un pintxo i un pote (un got de beguda) pel preu d'un euro i mig, cosa que provoca una gran animació en el centre de la ciutat.

Em pregunto perquè aquest tipus d'iniciatives no sovinteixen a Catalunya més enllà de la celebració de fires aïllades en molts pobles que estan dedicades a temàtiques diverses i on els productes de menjar sempre hi són presents. Poder passejar pel centre històric de la teva ciutat mirant parades i fent unes picadetes segur que és una cosa que li agrada a molta gent.

LA VALL DEL RIU BRUGENT

2011-12-11T11:23:00.010+02:00

Ahir vam estar d'excursió per terres de les comarques del Baix Camp, l'Alt Camp i el Priorat.

A Reus agafes la carretera C-14 en direcció a Montblanc. A l'alçada del poble de la Riba, gires a la dreta per entrar al poble de la Riba i agafar la carretera TV-7044 en direcció a Farena.

A la Riba és on desemboca el riu Brogent en el riu Francolí.

Resseguint una estreta carretera plena de corbes, ens endinsem a la vall d'aquest riu pujant i pujant muntanya amunt, deixant al riu en la major part del recorregut en el fons de la vall.

El primer poble que trobem és Farena, un petit poble a 610 metres d'alçada a 13 quilómetres de la Riba i que té d'acord amb l'INE 46 habitants censats i on pots gaudir d'una calma absoluta enmig de les muntanyes i els boscos. El poble està molt cuidat i pots passejar pels seus carrers empedrats i gaudir dels seus pocs carrers amb cases construïdes amb pedra. A Farena vam aprofitar per esmorçar al petit restaurant Brugent, de tracte i menjar completament casolans, decoració rústica i amb la companyia d'una llar de foc encesa.

Després varem continuar per la carretera TV-7044 i en arribar a una cruilla, si gires a l'esquerra vas a Montral, municipi al qual pertany el petit poble de Farena i si gires a la dreta vas a Capafonts.

Vam enfilar cap a Capafonts, un poble ben bonic enfilat damunt del turó amb la omnipresència de la seva església i on vam aprofitar per comprar embotits a la carnisseria. La llonganissa està feta tan sols amb carn de porc, sal i pebre, sense cap aditiu. És per aquest motiu que la llonganissa quan s'asseca es va enfosquint i perd aquell to rosat que sempre conservarà l'embotit preparat amb nitrats.

Tot just a l'entrada del poble, al peu del turó, hi ha un trencall a l'esquerra que et porta a la font de la Llúdriga. Després d'uns 5 minuts de cotxe, arribes a una cadena on has d'aparcar el cotxe. Enmig d'un bosc d'alzines i boixos continues el camí de terra i al cap d'una petita estona trobes una bifurcació. Si agafes el camí de l'esquerra en direcció a les Tosques baixaràs cap al riu Brugent i podràs resseguir-lo per una sendera des d'on gaudiràs de tolls i salts d'una aigua completament transparent i en direcció a la font de la llúdriga. Tot plegat són uns 10 minuts de caminar fins la font, que no té està senyalitzada doncs és un brollador d'aigua que surt del terra i on es veu una petita obra de captació, doncs el poble de Capafonts té la seva aigua d'abastament presa directament d'aquest manantial. Tot un luxe! Prop de la font, també podeu agafar un camí que va a la Mussara i on en un trencant podeu anar a la cova de les Gralles, un gran refugi de pedra situat a poc més de 900 metres d'alçada.

Més tard, vam enfilar cap a Prades, poble preciós amb la majoria de cases construïdes amb la pedra rogenca de la zona i a 960 metres d'altitud on vam dinar en el restaurant l'Estanc situat al número 9 de la plaça major de Prades i on vam menjar de categoria.

Fotografia: Petit salt d'aigua del riu Brugent feta per l'autor del blog.

EXPOSICIÓ D'ANTONIO LÓPEZ A BILBAO

2011-12-09T20:55:00.007+02:00

Acabo d'arribar de passar uns dies al País Basc i aprofitaré per penjar unes entrades.

A Bilbao varem visitar el Museu de Belles Arts de Bilbao que conté obres que van des de l'època del romànic i el gòtic fins l'art contemporani. Una bona selecció d'obres on destaquen la pintura de l'escola espanyola i una bona representació d'artistes bascos com Ignacio Zuloaga, Gustavo de Maeztu, els germans Ramon i Valentín de Zubiaurre o l'escultor Quintín de Torre.

Com a anècdota caldria dir que hi ha exposat un impressionat retaule titulat dels set goigs de la Verge Maria del pintor Pere Nicolau, datat de l'any 1398 i adquirit pel museu a l'any 1934. Segons la guia del museu, aquest retaule procedeix de Tortosa sense donar més explicacions de com va arribar a ser propietat del Museu.

A més a més, el museu exhibeix una exposició temporal del pintor Antonio López fins el 22 de gener del 2012. López és possiblement junt a Miquel Barceló el pintor espanyol amb més projecció internacional i s'ha caracteritzat per una obra no gaire prolífica però de gran notorietat.

López va explicar mundialment el seu procés lent de creació en la pel.lícula el sol del membrillo del dirigida l'any 1992 per Victor Erice. En la exposició es poden veure diferents paisatges de la ciutat de Madrid en gran format i escultures, rama artística en la que López també és un virtuós definidor de la figura humana. Molt recomanable.

CELLERS CAN BLAU

2011-11-27T22:12:00.006+02:00

Divendres passat vaig visitar una nova vinoteca Tanins a Tortosa on vaig prendre una copa de vi Blau.

Els Cellers Can Blau són una bodega del grup Orowines, que agrupa diferents projectes empresarials vitivinícoles en diferents Denominacions d'Orige a Espanya com són la Montsant, Jumilla, Rueda, Almansa, Calatayud i vi de la Terra de Castella i Lleó.

Cellers can Blau van engegar la seva activitat l'any 2003 i disposen de 34 hectàrees de vinya. Actualment produeixen tres marques diferents: un vi d'entrada que és el Blau amb 4 mesos de criança en barrica; Can Blau, amb 9 mesos de criança en barrica nova i Mas de can Blau, amb una més llarga criança de 18 mesos en barriques noves.

Com Blau em va agradar em vaig emportar a casa el Can Blau, per un poc més d'11 euros l'ampolla.

Es tracta d'un vi multivarietal amb un 40 % de samsó (nom que a Catalunya rep la varietat Cariñena, també anomenada Mazuelo que és el nom que indica l'ampolla), un 40 % de shiraz i un 20 % de garnatxa.

Can Blau és un bon vi del Montsant de color cirera amb reflexos violats, un nas molt intens amb notes de fruita madura, balsàmics i pebre, en boca és ample, amb tanins molt ben integrats i estructurats i amb un postgust llarg però refinat que invita a beure'l.

Finalment, com a nota diferent, cal indicar l'etiquetatge de l'ampolla, força creatiu amb un disseny que recorda els vitralls.

THE KILLING

2011-11-20T20:10:00.004+02:00

He acabat de veure els tretze capítols de la primera temporada de la sèrie de televisió nordamericana The Killing de la productora AMC que també ha signat sèries tan interessants com The Walking Dead (té confirmada una tercera temporada) o Breaking Bead (que ja ha tingut 4 temporades).

Durant els tretze capítols una detectiu de la polícia de Seattle, i el seu atípic company de treball intentaran trobar el assassí de la jove Rosie Larsen. La tasca no serà fàcil atès que la investigació es troba immersa en plena campanya per a les eleccions de l'alcalde de Seattle i n'hi ha sospites que apunten cap a persones relacionades amb un dels candidats. D'aquesta manera la sèrie té diferents subtrames com són les de la família de la noia assassinada, els mètodes i les persones que envolten i donen suport a un candidat en una campanya electoral o els problemes familiars de la detectiu, tot envoltat per una ciutat plujosa i efervescent com és la capital de l'estat nordamericà de Washington.

La sèrie compta amb un excel.lent guió i té un ritme narratiu excel.lent, amb moments que posen la pell de gallina per les emocions i els sentiments de molts dels personatges. Absolutament recomanable i amb un final sorprenent que ens portarà a una segona temporada.

MARGIN CALL

2011-11-15T22:01:00.005+02:00

Lehman Brothers era una companyia global nordamericana, amb seus i oficines arreu del món, dedicada a la gestió d'actius financers, renda fixa i inversions a banda de prestar serveis bancaris. L'empresa centenària va presentar la seva fallida al setembre del 2008 i els mercats financers van trontollar. De fet aquesta crisi financera que molts qualifiquen de sistèmica encara està plenament vigent en molts països dels món, especialment a Europa.

Margin Call és una pel.lícula que intenta explicar el món de les altes finances de Wall Street, dirigida pel desconegut J.C. Chandor i que compta amb un excel.lent repartiments d'actors com Jeremy Irons, Kevin Spacey, Zachari Quinto, Simon Baker o Demi Moore.

Peter Sullivan (Zachari Quinto) és un jove analista d'una centenària empresa financera que descobreix una sèrie de dades que podrien portar a la companyia a la fallida. Com diu el president de la companyia, hi ha tres maneres de guanyar-se la vida en aquell negoci: ser els primers, ser els més llestos o enganyar a la gent. L'opció de la companyia passa per la ser la primera en desfer-se de paquets d'actius, que en el seu moment es van anomenar com a tòxics, fins i tot amb pèrdua, però evitant la pèrdua major a posteriori.

La pel.lícula posa en evidència la gran separació entre el món real de la gent de carrer, amb les seves vides, famílies i treballs, i els taurons i aprenents de les finances, que carregats d'egolatria tan sols pensen en acumular més i més diners i viure absorbits per una feina que sovint s'aproxima a un casino.

Brokers, traders, agents financers, analistes, tota una sèrie de persones posades al servei de l'especulació financera que treballa en actius moltes vegades virtuals i que es basen en la confiança de compradors i venedors. Quan aquesta confiança es trenca, el resultat és demoledor, doncs mostra amb tota cruesa que no són més que castells precaris de fum, mentida i avarícia.

Nota filmaffinity: 6,5

Nota personal: 6,5

Nota filmafinnitu

RALLY CATALUNYA A LA TERRA ALTA

2011-10-25T11:12:00.008+03:00

Aquest passat cap de setmana va arribar el rally Catalunya RACC a les Terres de l'Ebre, puntuable per al campionat mundial de l'especialitat. En concret el divendres es van córrer dos trams, amb dues passades per cada un dels dos trams.

Un era el de Pesells gairebé íntegrament sobre camins de terra entre Arenys de Lledó i Bot. L'altre es denominava Terra Alta, majoritàriament també sobre camins de terra entre Villalba dels Arcs i la Fatarella.

La sequera va provocar que els corredors aixequessin molta pols en el seu recorregut i per això els comissaris de la carrera van allargar els intervals entre els corredors a 4 minuts respecte els pilots prioritaris i a 3 minuts la resta.

Per la tarda vam pujar a una zona del tram de la Terra Alta al qual es pot accedir per la carretera que va de la Fatarella a Ascó amb un paisatge ple de aerogeneradors.

La nit va arribar i per primera vegada vaig poder veure alguns corredors corrent amb la nit ja entrada i comprovar la potència dels fars d'aquests vehicles.

Després de tres dies de cursa, aquesta va ser finalment guanyada per Sebastian Loeb, per vuitena vegada, qui d'aquesta manera s'acosta també al seu vuitè títol mundial a falta de disputar-se una sola carrera del campionat.

Fotografia de l'autor: K. Meeke de l'equip Mini WRC Team amb un Mini John Cooper W.

EL HOMBRE DE AL LADO

2011-08-01T15:30:00.006+03:00

El reconegut arquitecte Charles Édouard Jenneret-Gris, conegut mundialment com Le Corbusier, va dissenyar una vivenda unifamiliar nomenada Casa Curutchet que es va construir a la ciutat argentina de La Plata entre l'any 1949 i el 1953.

És en aquesta vivenda on transcórre la pel.lícula argentina El hombre de al lado, dirigida per Mariano Cohne i Gastón Duprat, un drama contat en forma de comèdia negra.

Leonardo és un reputat dissenyador de mobiliari que viu a la Casa Curutchet amb la seva dona i una filla adolescent. La seva còmoda vida burgesa, i els seus problemes també burgesos, es veuran alterats de sobte per un veí, Victor, que ha decidit pel seu compte obrir una finestra en una paret mitgera per obtenir uns pocs raigs de sol.

A partir d'aquest senzill punt de partida anirem veient una lluita entre els dos veïns; Leonardo per tancar aquesta finestra que atempta contra la seva intimitat; Víctor per mantenir la finestra oberta i obtenir el sol que "no gasta el seu veí". Una lluita per una finestra que amaga també una lluita entre diferents classes socioeconòmiques: Leonardo l'alta, culta i benestant, Víctor la treballadora i ruda.

Una pel.lícula on aparentment passa ben poca cosa, però que és tota una manifestació de la lluita que representa la vida, més encara en temps de crisi; uns defensant els seus drets adquirits, altres volen arrabassar-los. Que no us toqui mai cap veí com el Víctor, us pot amargar l'existència.

Nota Filmaffinity: 6,9

Nota personal: 7

BEIRUT

2011-07-16T12:31:00.005+03:00

El grup estadounidenc Beirut és un grup de música pop, amb fortes influències de la música tradicional dels Balcans, que té dos àlbums en el mercat i un de tercer que es publicarà el proper mes d'agost.

La banda utilitza en les seves composicions molts d'instruments acústics de corda com el violí, el ukelele, el violoncel, l'acordió, la guitarra i la mandolina, i també instruments de vent com les trompetes, el saxòfon o el bombardí (tuba tenora).

Us deixo el video de la cançó Elephant Gun, del seu EP homònim publicat al 2007.

EL PREU DE LA FAM

2011-06-27T23:20:00.005+03:00

La dècada dels anys 40 i 50 del segle passat, coneguts com els anys de la postguerra, suposen un dels episodis més negres de la nostra història recent.

Editat per Ara Llibres, El preu de la Fam/L'estraperlo a la Catalunya de la postguerra de l'escriptora Laura de Andrés Creus, és una novel.la periodística que vol retratar la vida dels anys immediats a l'acabament de la guerra civil espanyola, fonamentalment a la ciutat de Barcelona.

La persecució política immediata a l'acabament de la guerra civil; l'extensió de la cartilla de racionament, les cues i la picaresca en el nombre de persones que formaven la família; la fam, personificada amb humor per les vinyetes de Carpanta, el qual inicialment va burlar la censura, per acabar sota el seu llàpis vermell, convertint la fam del personatge en un simple apetit desaforat; la farina de blat barrejada amb farina de yuka; els sucedanis de cafè; el contraban de tabac; l'estraperlo i el naixement de noves fortunes; l'autarquia econòmica del primers temps del franquisme; l'exercici de la prostitució de les dones del cabàs, que d'aquesta manera completaven l'economia familiar per criar els seus fills; els meubles i el paper de les viudes de militars en l'explotació d'aquest tipus de negoci; les "querides" de la gent amb poder econòmic; els negocis de les autoritats polítiques franquistes; el paper de l'església; les vagues del sector tèxtil dels anys 1945 i 1946, la postura internacional respecte a govern de Franco que va ser molt diferent durant la Segona Guerra Mundial que finalitzada aquesta on la prioritat era frenar el comunisme nascut darrera el que Churchill va nomenar el teló d'acer; la utilització del gasogen davant l'escassetat d'hidrocarburs; la censura de la premsa; el NODO; els salaris de misèria; la Fiscalia de Tasas; el primers ministres tecnòcrates...

Una de les frases que més m'ha colpit del llibre, és de Francisco Franco Salgado-Araujo, cosí del Caudillo, qui assegurava en defensa de la autarquia econòmica de la Nova Espanya, que no volia "un progreso liberal, capitalista, burgués, judío, protestante, ateo y masón. Preferimos el atraso de España".

L'autora ha comptat amb el prestigiós historiador Paul Preston en el pròleg d'un amè llibre que es llegeix molt fàcilment i ens il.lustra d'una època, que comparada amb l'actual situació de crisi, ens semblarà que gaudim d'una bonança i benestar clarament superior.

SÉ EL QUE ESTÀS PENSANT

2011-05-26T22:11:00.008+03:00

No us esparvereu, no he adquirit dots telepàtiques durant la última campanya electoral.

Amb aquest títol es va editar l'any passat l'òpera prima del nordamericà John Verdon. Es tracta d'una novel.la negra (permeteu-me que em resisteixi a utilitzar la paraula thriller que apareix a la portada) ambientada als estats de Nova York, Delaware i Connecticut.

David Gurney és un policia retirat que viu amb la seva dona en un casa de pagès al mig d'un bosc del comtat de Delaware. Un bon dia rep la carta d'un antic company de la facultat que li demana ajuda. L'home ha rebut una carta amb unes intruccions ben estranyes. Gurney intentarà desxifrar l'entrallat, però en lloc d'esclarir-lo, es veurà immers en la persecució d'un assasí en sèrie que deixa al seu pas cinc cadàvers.

La novel.la no té una acció trepidant i es va construïnt a partir del passat del propi Gurney i el seu present marcat per la relació tensa amb la seva dona amb la culpabilitat de fons per la mort del fill de la parella.

Però Gurney és molt bo i, com ja ho havia fet en anteriors ocasions, l'assassí no se'n sortirà bé. Una entretinguda història, una més, de policies i assassins ( no eren lladres?).

Us deixo un petit paràgraf que m'ha agradat:

"Cada ciutat té els seu cerca-raons: borratxos problemàtics, porcs que ho embruten tot per fer la vida impossible als veïns, sonats que obliguen les exdones a demanar ordres de protecció, imbècils que deixen que els seus gossos bordin tota la nit, guillats a qui les mares no deixen que s'acostin els seus fills".

Desitjo que no tingueu prop cap d'aquests personatges.

EL MÉS PETIT DE TOTS

2011-05-02T23:47:00.005+03:00

Un dels records que tinc del meu avi patern és una petita figureta que em va donar quan era menut. Amb el meu avi mai vaig arribar a parlar de política doncs va morir quan jo tenia catorze anys.

Sempre he conservat aquella figura i durant molts anys sempre m'havia preguntat el significat d'aquella nen de metall negre, vestit amb roba de treball, amb el braç esquerre aixecat, el puny clos i tocat amb un capell roig que recorda una barretina.

Fa pocs temps vaig descobrir, coses d'internet, que la figura que em va donar el meu avi té nom: el més petit de tots.

Aquesta figura va ser creada l'any 1937 per l'escultor Miquel Paredes Fonollà i representa un infant vestit de milicià, amb una granota obrera i una gorra mig frígia (símbol republicà), mig barretina (símbol catalanista) i que alçava el punt mentre a l'altra ma portava una senyera (que ja no va arribar a les meves mans).

El motiu de la seva creació era una campanya d'agitació política durant la guerra civil que va engegar el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles amb el suport directe del President Companys, i que volia ser un símbol del Front d'Esquerres i d'una societat catalana que defensava la legalitat republicana.

Per desgràcia, Miquel Paredes Fonollà va tenir que viure i patir l'exili on va morir al Vallespir en la indigència a l'any 1980, com tants d'altres que es van perdent en la memòria col.lectiva del nostre poble i que tan van lluitar per defensar la democràcia.

Amb aquest nom, Lola Anglada va escriure també l'any 1937 un dels seus contes més famosos.

Per tot plegat, em fa suposar que el meu avi va conservar durant tot el franquisme aquesta figureta que va donar al seu net sense explicar-li la important significació política d'oposició al règim franquista. Moltes gràcies avi.

MANEL: UN ALTRE ÈXIT CATALÀ

2011-04-04T17:53:00.005+03:00

Amb el seu segon disc, Deu milles per veure una bona armadura, el grup Manel ha aconseguit tornar a situar a la música cantada en català com a número 1 de l'estat espanyol, després que fa 15 anys ho aconseguís Joan Manel Serrat amb el seu disc D'un temps, d'un país.

Manel és un grup que fa una música heterogènia, diria que un pop amb arranjaments orquestrals i tocs de música tradicional catalana.

Amb lletres carregades de poesia, la veu melòdica de Guillem Gisbert ens explica petites històries de tall intimista i personal carregades de sensibilitat amb el que han guanyat el cor de nombrosos seguidors i seguidores, molts de parla no catalana. (O es que no triomfa també la música anglesa entre molta gent que no l'entén?)

Us deixo la cançó que potser més m'agrada de l'àlbum i que es titula Aniversari i que en un fragment ens explica el següent:

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient, repartir unes targetes,
ser amable amb la gent i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l’autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l’abast i entre d’altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m’allunyi del grup o una ombreta tranquil·la on,
desapercebut, estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me
celebrant el plaer indescriptible que és estar amb tu,
avui que et fas gran, mentre a fora de l’ull les espelmes es van apagant.

Que els Manel hagin aconseguit ser el número 1 a Espanya és tot un èxit i un orgull, perquè com deia un dels comentaristes del Youtube "mentre alguns borden, vosaltres aneu a cavall".

/div>

INUNDACIÓ. THOMAS HART BENTON

2011-03-19T14:25:00.006+02:00

Avui he rebut tres llibres d'art comprats per Internet a preu de saldo. Un d'ells es titula Realismo i va ser editat l'any 2006 per l'editorial Taschen.

El llibre està dedicat a aquesta corrent de les arts plàstiques, especialment de la pintura, que pretén reproduir la realitat visible am la màxima fidelitat.

D'entre les obres que apareixen m'ha cridat l'atenció un quadre d'un autor que m'era desconegut. El pintor es diu Thomas Hart Benton (Neosho 1889-Kansas City 1975) i forma part d'un grup de pintors coneguts com regionalistes. Altres membres del grup són el més conegut Grant Wood o John Steuart Curry.

Aquesta corrent es va desenvolupar principalment després de la Gran Depressió posterior a l'any 1929 i va tractar temàtiques costumistes amb retrats de la vida rural del sur i del centre dels Estats Units. Hart Benton va destacar també com a muralista.

El quadre de la fotografia es titula Inundació i va ser pintat l'any 1951. No he pogut evitar comparar-lo amb la recent catàstrofe natural del Japó, cosa que ens hauria de recordar que els humans no som capaços de tenir-ho tot sota control, per més que moltes vegades ens comportem com si fóssim Déus.

BALADA TRISTA DE TROMPETA

2011-03-18T21:45:00.009+02:00

El bilbaí Àlex de la Iglesia és un director, productor i guionista amb molta sort.

Després d'haver dirigit fins ara un total de cinc pel·lícules, ostenta el récord d'haver estat, en totes elles, candidat al Premi Goya al millor director.

De fet va guanyar aquest premi per la seva segona pel.lícula (El dia de la Bèstia). Amb aquest currículum no va ser extrany que ocupés el lloc de President de l'Acadèmia de cinema espanyol al juny de 2009 per ocupar la vacant deixada per Àngeles González Sinde en ser nomenada ministra de Cultura, i que com a protesta per la coneguda com Llei Sinde, dimitís fa poques setmanes com a President.

La seva última pel.lícula, titulada Balada triste de trompeta (que utilitza el títol d'una cançó del cantant Raphael de l'any 1969 i de la qual en surten imatges) va guanyar el Lleó de Plata a la millor direcció i al millor guió en el Festival de Venècia de l'edició 2010.

L'arrancada de la pel.lícula és en plena guerra civil quan uns militars republicans es presenten a reclutar persones per a la guerra enmig d'una actuació dels pallassos d'un circ. Després d'un salt de bastants anys, la resta de pel.lícula transcorre durant el final de la dictadura franquista amb uns personatges principals que també treballen en un circ.

La lluita esperpèntica entre dos pallassos per l'amor d'una dona ens deixarà imatges delirants i crues que pertorben els sentiments de compassió en l'espectador pels personatges.

Trobarem referències cinèfiles com l'escena en que el pallàs trist és perseguit per la Guàrdia Civil mentre fuig en solitari com un animal enmig del bosc (Frankenstein) o l'escalada a la gran creu del Valle de los Caidos com si d'un gratacel de Nova York es tractés (King Kong).

Destaquen les interpretacions de Carlos Areces i Antonio de la Torre i la fotografia del també bilbaí Kiko de la Rica en una pel.lícula que es pren com a seriosa, però utilitza un argument i uns personatges absolutament frikis.

Nota filmaffinity: 6

Nota personal: 6

/div>

PA NEGRE

2011-03-12T11:42:00.004+02:00

Fa uns dies vaig veure la pel.lícula que no agradava a Intereconomia, doncs després d'haver guanyat 9 premis Goya alguns comentaristes de la cadena "amiga" de Catalunya, van ser totalment crítics amb els guardons obtinguts, atribuïbles segons la seva opinió "als obsessos del catalanisme i la ideologia de gènere". Sense comentaris.

Basada en la novel.la homònima d'Emili Teixidor, Agustí Villaronga dirigeix aquesta pel.lícula ambientada a la Catalunya rural durant la postguerra civil espanyola.

Però a diferència dels nombrosos títols que el cinema espanyol ha dedicat a la guerra civil (menys a la postguerra) des de la reinstauració de la democràcia i on els directors sempre han incidit en la cara menys amable dels partidaris franquistes, en aquesta pel.lícula, el podriment moral de molts protagonistes no fa distincions de bàndols. Els que semblen perseguits, resulta que van ser perseguidors. Els que acabada la guerra són perseguidors, no sempre ho fan per motius polítics.

En aquest ambient, els nens no són uns espectadors passius sinó que també fiscalitzen i qüestionen les conductes dels adults.

Les històries humanes emmarcades en ambients naturals permeten sempre obrir la porta als elements màgics i tel.lúrics. Però la màgia no sempre és bonica i la crueltat dels nens i el sentiment de traïció i l'odi conseqüent cap als pares mata qualsevol esperit benèvol.

Una pel.lícula negra que pateix algun que altre problema de ritme en les transicions entre gèneres cinematogràfics no del tot compatibles.

Nota filmaffinity: 7

Nota personal: 6,5

LET ENGLAND SHAKE. L'ÚLTIM DE PJ HARVEY

2011-03-08T21:02:00.004+02:00

Polly Jean Harvey (PJ Harvey) és una cantautora nascuda en un poblet del comtat de Somerset que enguany ha editat el seu vuitè àlbum d'estudi, titulat Let England Shake.

El disc va ser gravat en una església anglesa del segle XIX i és l'obra més compromesa de la seva discografia amb lletres dedicades a la guerra i la violència exercida pel seu país al llarg de la història.

Alguns crítics consideren que és el millor àlbum de la seva carrera, iniciada l'any 1991. La seva música és difícil d'etiquetar atès que les seves cançons transcorren des del folk, passant pel pop fins a la música indie o alternativa. Les guitarres, els trombons, el xilòfons, les bateries, el piano i els teclats són omnipresents en una instrumentació amb força arranjaments que dibuixen panorames i escenaris musicals que canvien de cançó en cançó.

Una de les cançons que més m'agrada es titula The Glorious Land, amb una lletra molt dura cap Anglaterra i els seus germans de l'altre costat de l'Atlàntic. Les cornetes del setè de cavalleria que sonaven als westerns dels anys '50 i '60 en ajuda de companys apurats en les seves campanyes d'invasió i aniquilació dels indígenes amerindis, recorden el bel·licisme del poble angloamericà.

How is our glorious country ploughed? Not by iron ploughs Our lands is ploughed by tanks and feet, Feet Marching Oh, America Oh, England How is our glorious country sown? Not with wheat and corn. How is our glorious land bestowed? What is the glorious fruit of our land? Its fruit is deformed children. What is the glorious fruit of our land?
Its fruit is orphaned children.

CASINO

2011-03-01T18:03:00.005+02:00

El cinema de gànsters és un gènere cinematogràfic basat en personatges dedicats a viure de forma criminal, normalment de forma organitzada, que ens ha deixat alguns títols brillants.

La cadena de televisió HBO s'ha especialitzat en sèries basades en aquest tipus de personatges com ara fa uns anys les sis temporades de Els Soprano o actualment la interessant Boardwalk Empire ambientada en l'època de la llei seca dels Estats Units.

Aquest cap de setmana vaig tornar a veure Casino, una de les millor obres d'aquest gènere, dirigida l'any 1995 per Martin Scorsese i interpretada per Robert de Niro, director del casino; Sharon Stone, la seva dona atractiva i alcoholitzada; Joe Pesci, violent i desequilibrat o James Woods, un hortera buscavides.

La veritat és que els 182 minuts passen a tota velocitat gràcies a un guió molt sòlid i un ritme enèrgic que barreja les escenes d'acció amb d'altres narratives on la veu en off ens presenta els personatges i ens explica els detalls de l'organització derivada dels incontrolables ingressos d'aquest tipus de casa de jocs i que serveixen per a sostenir molts altres tipus de negocis, respectables com l'activitat immobiliària o hotelera o d'altres que no ho són tant.

El retrat d'uns personatges addictes als diners fàcils està molt ben fet; personatges que compren voluntats, eliminen les molèsties o converteixen les seves personalitats patològiques en quadres psiquiàtrics per obra de la sensació de poder que genera la riquesa.

El casino Tangiers es va basar en un lloc real com era el The Stardust Resort & Casino, clausurat l'any 2006. La ciutat de las Vegas serà el pal de paller on discorre la història durant la dècada dels setanta i els anys vuitanta, un lloc ideal per ambientar aquest gènere de pel.lícules, on la velocitat a la que canvia de mans els diners és directament proporcional al nombre d'alimanyes que hi troben aliment i el nombre de despulles humanes que en resulten.

També és destacable la seva banda sonora original amb cançons d'autors com Fletwood Mac, Eric Burdon, Roxy Music, Cream o Tony Bennett entre d'altres i els títols de crèdit del mestre Saul Bass.

Nota filmafinnity: 8

Nota personal: 8

DIA 5 DE MARÇ: ELS LLIBRES S'ESCAPEN PER TORTOSA

2011-02-27T22:08:00.005+02:00

L'escriptor Jesús Tibau ha organitzat per al proper 5 de març una activitat literària especial. Es tracta de la II jornada de bookcrossing massiu a Tortosa on es deixaran repartits pels racons de la ciutat, 100 llibres que han estat cedits per diferents editorials i la Biblioteca Marcelí Domingo d'aquesta ciutat.

L'autor anima des del seu blog a participar-hi i convida a tothom que s'hi vulgui sumar a deixar alguns dels nostres propis llibres (ell parla d'alliberar).

Una vegada més, en Jesús mostra el seu amor per la literatura i el seu dinamisme cultural.

ESCULTURES PROVOCADORES

2011-02-27T13:24:00.006+02:00

Avui he descobert a l'escultor David Cerny. Nascut a Praga l'any 1967 aquest artista sempre ha buscat la provocació en la seva obra. Així l'any 1991, poc temps després de la caiguda del mur de Berlín, va instal.lar una escultura a Praga d'un tanc pintat de color rosa.

Un altra obra polèmica és una estàtua del patró de la reública txeca, sant Wenceslau, que s'asseu damunt de la panxa d'un cavall mort, en contraposició a les habituals estàtues eqüestres.

Una altra obra polèmica seva es titula Tauró i consisteix en una estàtua de Sadam Hussein dins d'un aquari ple de formol (aquesta escultura va prohibir-se'n la seva exposició a Polònia i Bèlgica a l'any 2006.

També és famosa la font instal.lada davant del museu Kafka de Praga que representa a dos homes que pixen mentre mouen els seus malucs.

Finalment us deixo la fotografia d'una escultura/performance on el visitant haurà de pujar unes escales i introduir el cap dins del cul d'una escultura gegant per veure una pantalla on es veu a dos polítics txecs donant-se de menjar mentre sona de fons la música de We are the Champions. Tot un provocador.

ELS BUDDENBROOKS

2011-02-22T22:35:00.004+02:00

Lübeck és una ciutat del nord d'Alemanya, propera a Hamburg, que va ser capital de la lliga hanseàtica i té declarat el seu casc antic com Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

A l'any 1901, l'escriptor Thomas Mann va escriure l'obra Els Buddenbrook, la seva obra més destacada junt a La montanya màgica i que va gaudir d'un destacat èxit i reconeixement a principis del segle XX, cosa que va facilitar l'obtenció del premi Nobel de literatura a l'any 1929.

El director Heinrich Breloer va adaptar l'any 2008 aquesta monumental obra al cinema en un drama historicista de 151 minuts de durada.

Els Buddenbook són una família de il.lustres mercaders, que també assoleixen càrrecs polítics, i lluiten per engrandir les seves finances i mantenir el llustre i la projecció pública de la seva família, generació i generació.

Però portar uns cognoms amb molt de prestigi i donar continuïtat a l'esplendor d'una nissaga amb tanta tradició, suposen la major part de vegades una càrrega molt pesada que o bé surten familiars directes que són rebutjats per no tenir la dosi adequada d'honorabilitat o bé aboquen directament a la infelicitat.

El cert, però, és que tots els esforços per tenir més diners o una casa més luxosa, aconseguir matrimonis avantatjosos per a les dones de la família i viure pendents de la imatge pública i el manteniment de les aparences, no aconseguiran mai, que tots arribessin al mateix lloc, el cementiri, on qualsevol lluita troba el seu final.

Nota Filmaffinity: 5,5

Nota personal: 7

UN ACÚSTIC DE LADY GAGA

2011-02-05T19:56:00.005+02:00

Stefani Joanne Angelina Germanotta, coneguda mundialment com Lady Gaga és una artista musical que ha provocat al públic amb els seus vestuaris i pentinats, així com amb els seus videos musicals i que està influïda musicalment pel glamrock d'artistes com David Bowie i especialment Queen (el seu nom artístic prové de la cançó Radio Gaga del grup Queen.

En pocs anys s'ha convertit en una estrella musical que omple allí on faci un concert. És un producte de mercadotècnia musical però basat en una artista amb prou qualitat vocal, que sap tocar el piano i sap moure's per l'escenari, tot embolcallat per una càrrega d'excentricitat no del tot ben valorada si un no s'hi apropa com una actualització de la música glam rock dels anys 70 filtrada amb la música pop i les pretensions més purament comercials.

Us deixo una versió acústica de la seva cançó Poker Face on demostra en solitari quines són les seves qualitats artístiques.

EL DISCURS DEL REI

2011-02-02T20:00:00.005+02:00

Albert Frederick Arthur George de Windsor va regnar a la Gran Bretanya entre els anys 1936 i 1952 com a George VI. Més petit que el seu germà Eduard i amb una marcada tartamudesa, no semblava predestinat per ser rei dels britànics durant 16 anys i en un dels períodes més difícils de la seva història com és la Segona Guerra Mundial.

Bertie va arribar a cenyir-se la corona després que el seu germà Eduard, que va regnar com Eduard VIII, abdiqués per poder casar-se amb la seva amant americana i divorciada Wallis Simpson.

En base a aquest personatges, el director Tom Hooper (Elisabeth I o Damned United) ens presenta una interessant pel.lícula que va més enllà del retrat biogràfic o del relat històric.

Bertie, interpretant magistralment (millor veure la versió original) per l'actor Colin Firth, acompanyat per uns fenomenals actors com són Geofrey Rush (el seu logopeda), Helena Bonham Carter (la seva esposa i mare de l'actual reina Isabel II) o Michael Gambon (en el paper del seu pare, el rei George V conegut com el rei boig) ens ofereixen un producte cinematogràfic molt acurat i típicament britànic que a l'hora ha fet la delícia de l'Acadèmia de cinema de Hollywood en haver-la nominat en 12 categories.

Cal destacar els diàlegs i la relació existent entre Bertie i el seu entrenador personal per lluitar contra la tartamudesa amb mètodes poc ortodoxes però que pretenen aconseguir l'efecte pigmalió en el rei per vèncer les pors i inseguretat arrossegades des de la seva infantesa, i dissipar els dubtes sobre el pes de representar en l'obra de la vida el paper de rei.

Nota filmaffinity: 7,6

Nota personal: 7,5

EL DIMONI SOTA LA PELL

2011-01-31T19:11:00.006+02:00

El director Michael Winterbottom ha adaptat una novel.la negra de l'escriptor Jim Thompson de l'any 1952.

Lou Ford, interpretat per l'actor Casey Affleck, viu en un poble de l'Estat de Texas i treballa d'ajudant del sheriff. Tot comença quan a Lou li encomanen visitar a una dona que exerceix la prostitució per tal que deixi de treballar durant un temps per apaivagar algunes queixes ciutadanes.

Les pulsions i els records més malaltisos de la seva infantesa no tardaran en sortir a la llum per acabar alterant la pacífica vida dels anys 50 d'un poble del sudoest dels Estats Units.

Algunes escenes de violència totalment explícita, fugint absolutament de la el.lipsi en les imatges, poden neguitejar o fins i tot molestar a alguns espectadors.

Destaca Casey Affleck en el seu paper de psicòpata, amb la seva vida dissociada entre el comportament social, els seus actes quan es troba davant de les seves víctimes i els seus pensaments quan està sol; un home que no coneix els remordiments, ni té cap empatia ni sentiment cap a la humanitat.

El director, però, no aprofita del tot el bon material literari que té a les seves mans i perd l'ocasió d'anar construint un crescendo dramàtic que ens vagi escalfant per a l'arribada de l'escena final. I així, d'alguna manera, és una pel.lícula parcialment fallida, on en acabar es recorden més les escenes de violència extrema que el seu final, delirant i poc creïble.

Malgrat tot és una pel.lícula més que acceptable on de ben segur els espectadors masculins gaudiran de la sensualitat animal de Joyce, paper interpretat per una tòrrida Jessica Alba.

Nota Filmaffinity: 5,7

Nota personal: 6,5

SUNSET PARK

2010-12-30T18:55:00.006+02:00

Paul Auster ens ha deixat enguany la seva obra titulada Sunset Park on ens narra la vida d'un grup de personatges amb vides entrellaçades a la ciutat de Nova York, la seva ciutat literària igual que és la ciutat cinematogràfica del director Woody Allen.

Miles Heller va abandonar fa uns anys la casa del seu pare i la seva madrastra, sense donar cap explicació. Abans d'arribar als trenta-anys es troba vivint a Miami i s'enamora de Pilar, una noia hispana aficionada a la literatura però que és menor d'edat i encara va a l'institut. Una de les germanes de Pilar no veu amb bons ulls la seva relació amb Milles i l'amenaça amb denunciar-lo a les autoritats. Per això Milles torna a Nova York, on ha mantingut contacte des de sempre amb un amic, en Bing, que té el projecte d'ocupar una casa abandonada del barri de Sunset Park, al cor de Brooklyn i al davant del cementiri de Green Wood, ple de morts 'il.lustres.

La casa la compartirà Milles amb 3 persones més. En Bing que es dedica a reparar coses antigues en un comerç que es denomina l'hospital de les coses trencades a banda de tocar la percussió en un grup de jazz. Ellen, una artista plàstica que no acaba de trobar el seu estil i viu obsesionada per l'erotisme. Alice, amb treballs temporals d'ensenyament que li permeten anar tirant per poder acabar la seva tesi doctoral.

Els quatre, més el pare de Milles, propietari d'una editorial independent sotmesa al vendaval de la crisi i amb un matrimoni que també fa aigües i la mare de Milles, a qui va abandonar de petit, per anar a Hollywood i acabar convertida en una actriu famosa, ens ofereixen un mosaic de personatges que tenen sovint dificultat de compartir els seus sentiments interiors i dibuixen l'estela dels camins de les seves vides, entre la fatalitat i l'esperança.

Pel mig, tocs d'hemeroteca amb jugadors famosos de beisbol i la malograda vida de l'actor nordamericà Steve Cochran el qual va patir una mort absolutament tràgica i sonada.

Fotografia: Imatge de Sunset Park.

UNA CANÇÓ COUNTRY PER ANAR ACABANT L'ANY

2010-12-28T23:38:00.006+02:00

Estic veient la primera temporada de la sèrie còmica de televisio My name is Earl que la cadena Fox va cancel.lar després d'haver-ne produït quatre temporades.

La série va aconseguir guanyar dos premis Emmy a la temporada 2005/2006 al millor director de série còmica i al millor guió en una série de comèdia i ens explica la vida i miracles de Earl, un autèntic desastre de persona que arrel d'un accident i gràcies a una al.lucinació descobreix el concepte de karma. La vida et paga amb mal tot el mal que has fet. Si vols que et pague amb bé hauràs d'esmenar tots els teus errors.

I vet aquí a Earl amb una llista de totes les malifetes que ha fet a la seva vida, tractant d'esmenar-les una a una, per a la qual cosa s'enfrontarà a situacions absolutament disparatades i plenes d'un humor que em recorda clarament a moltes pel.lícules dels germans Coen (Qui no veu en Earl al mateix H.I Mc Donnough, interpretat per Nicolas Cage en Arizona Baby?)

La sèrie també compta amb una banda sonora amb éxits musicals fonamentalment dels anys 60 i 70. D'entre les cançons he descobert una cançó de música country titulada East Bound and Down del cantautor Jerry Reed, nascut a Nashville, cuna de la música country.

CANÇÓ PER LA NIT DE NADAL

2010-12-24T19:24:00.002+02:00

Fa pocs dies el company Jesús Auré penjava a Facebook la cançó For Emma del grup nordamericà Bon Iver que em va deixar captivat.

El grup té molt poca obra. Tan sols va treure un àlbum l'any 2007 titulat For Emma, Forever Ago i un EP l'any 2009 titulat Blood Bank.

Si algú li agrada la cançó que penjo, pot tafanejat pel Youtube i veurà una bona varietat i la màxima sensibilitat musical en les seves composicions.

Us deixo la cançó Woods del seu àlbum Blood Bank. Absolutament hipnòtica per escoltar una tarda abans del dia de Nadal mentre gairebé tothom està atrafegat per fer compres, preparar el sopar o acabar d'arreglar-se.

Bones Festes.

EV'RY TIME WE SAY GOOD BYE

2010-12-15T19:47:00.003+02:00

Estic llegint l'últim llibre de l'escriptor Paul Auster titulat Sunset Park.

Auster ha escrit guions d'algunes pel.lícules i fins i tot es va atrevir a dirigir en solitari dos obres, Lulú on the Bridge (1998) i La vida interior de Martin Frost (2007). Auster sembla un cinèfil que parla en ocasions de directors de cinema, reals o de ficció i pel.licules. Concretament en aquesta última obra parla, a traves d'un dels seus personatges, del clàssic Els millors anys de la nostra vida del director William Wiler.

Però un home amant de les arts, tampoc poc deixar de banda la música. Algú s'imagina a Woody Allen sense les seves bandes sonores o sense els seus concerts de clarinet?

En una escena del seu últim llibre, Auster situa en un funeral al germà de la difunta tocant la cançó Ev'ry time we say good-by/I die a llitle del cantant Cole Porter, una canço absolutament apropiada per un funeral. Aquesta cançó ha estat versionada per diferents cantants, entre d'altres podem citar a Robbie Williams o el cantant del grup Simply Red, Mick Hucknall. Us deixo la versió de Natalie Cole.

MASH UP: ALLIOLIS MUSICALS DE L'ERA DIGITAL

2010-12-11T16:06:00.003+02:00

Es coneix com mashup a la barreja de dos o més cançons en una de sola. Una de les tècniques més fàcils és utilitzar el canal instrumental d'una cançó per afegir-li passatges amb la part vocal d'un altra.

A Youtube en podreu trobar molts amb estils musicals ben diversos, amb més o menys encert.

Us en deixo tres a tall de mostra:

a)Part instrumental de l'Stayin'Alive dels Beegees amb veus de The Wall de Pink Floyd.

b)Part instrumental de Hey ya d'Outkast amb veus de We will rock you de Queen.

c) Un de molt encertat, amb parts instrumentals de la banda sonora de Ghost Busters i el Thunderstruck d'ACDC, cantada per Brian Johnson del grup australià.

ELEPHANT SIX

2010-12-05T13:50:00.002+02:00

Elephant Six (Recording Company) va ser un col.lectiu de músics del panorama independent dels Estats Units que va tenir força activitat durant la dècada dels 90. Aquest grup va ser fundat a Denver (Colorado) però tenia la seva seu operativa a Athens (Georgia), ciutat de poc més de 100.000 habitants que també va donar a la llum el grup REM. Tots els grups van acabar en altres segells discogràfics i aquesta discogràfica va entrar en declivi, malgrat els membres del col.lectiu han continuat en contacte i fins i tot formen una comuna a la ciutat d'Athens.

Un dels grups d'aquest col.lectiu és Of Montreal (Athens). La seva trajectòria musical va començar l'any 1997 i han editat fins el moment 10 àlbums i se'ls engloba dins de la molt genèrica etiqueta indie pop, i de forma específica com twe pop.

Us deixo el video de la cançó The party's crashing us, de l'àlbum Sunlandic Twins del 2005.

EL MUSEU DE LES SS DE WEWELSBURG

2010-12-02T20:15:00.005+02:00

Llegeixo en el número de desembre de la revista La Aventura de la Història un article doble titulat el Terror de las SS i en el qual informa sobre el desenvolupament d'una mostra sobre el nazisme a Berlín i l'obertura d'un museu de les SS a la localitat de Wewelsburg.

Els alemanys, a banda del museu dedicat a l'Holocaust que existeix a la ciutat de Berlin o l'obertura al públic d'alguns camps d'extermini com el de Sachsenhausen prop de Berlín o Dachau prop de Munich, no han estat gens partidaris de revisitar una part negra de la seva història com és la del nazisme. El silenci i la persecució decidida de qualsevol simbologia o apologia del nazisme han estat una constant des de la finalització de la Segona Guerra Mundial.

Ara, amb l'oposició d'alguns sectors de la població, sembla que estan canviant les coses i és per això que avui es pot visitar aquesta inedita mostra a Berlín o el museu de les SS de Wewelsburg.

A Wewelsburg, el règim nazi va utilitzar una fortalesa medieval per a formar a la élit nacionalsonalista, on eren entrenats filosòfica, ideològica i físicament. En la reconstrucció del castell, el règim nazi hi va dedicar una partida pressupostària de 250 milions de reichmarks a l'any 1933 i també s'hi van destinar altres nombroses dotacions de fons, doncs no es va reparar en despeses per a la investigació de matèries com llengues germàniques, pre i protohistòria, folclore, història medieval i genètica.

Ara que a Tortosa segueix obert el debat sobre la eliminació d'un monument inaugurat pel dictador Francisco Franco al bell mig del riu Ebre a l'any 1966, no deixa de ser oportú veure les iniciatives que es prenen en altres països europeus al voltant de determinats episodis nefastos de la seva història.

La simbologia del castell de Wewelsburg és impressionant, atès que estava cridat a ser el santuari que albergués el legendari Sant Grial que era cercat pels jerarques nazis arreu del món. La fortalesa té una cripta que havia de destinar-se a acollir la flama eterna en honor dels oficials de les SS, i té com a clau de volta una gran esvàstica.

John Stucke, responsable del museu de de Wewelsburg declara a la revista: "Hace sólo diez años hubiese sido imposible organizar esta exposición", per afegir poc després: "Si no enseñamos todo esto, lo cubrimos de misterio y lo peligroso no es el objeto, sino la ideología que hay detrás de él".

Trobo totalment encertada la frase. La eliminació d'alguns monuments suposa esborrar una part de la memòria col.lectiva, i sovint, els episodis més indignes de la nostra història no és bo que s'oblidin. Però el que tampoc es pot permetre es deixar aquest tipus de monuments com a simples objectes que puguin deixar interpretacions obertes. El que cal és conferir-los el seu sentit i explicació històrica, i interpretar-los des de valors ètics i humanistes per tal de no repetir els greus errors del passat.

Fotografia: Castell de Wewelsburg. Renània del Nord-Westfalia. Alemanya

RECORDANT LA SHAKIRA DE 1998

2010-11-26T19:29:00.004+02:00

L'amic Alfonso Chaney es va sorprendre ahir que hagués anat al concert de Shakira, suposo perquè coincidim amb el noste amor musical al cantant David Bowie que està força allunyat de l¡estil de a cantant colombiana.

M'agrada la música d'estils molts diferents, malgrat reconec que predomina la meva afició per la música anglosaxona, en especial l'anglesa, més que la música espanyola o catalana.

Li vull recordar al meu amic, que la cantant Shakira no és una novençana en el món de la música atès que el seu primer àlbum és d'un llunyà 1995, ara fa 15 anys i no oblidem que la cantant té actualment 33 anys (Bowie evident ma començar a la dècada dels 60 però per això també té un bon grapadet d'any) .

Tots aquesta anys en el món de la música m'indiquen que si ha arribat a l'estelat del que gaudeix actualment, ho és després de molts d'anys de picar pedra en el show business musical i gràcies a l'habilitat, pròpia o dels seus assessors, de relacionar-se molt bé amb altres artistes fent duets o amb esportistes d'elit i promoció de productes comercials que l'han portat a una projecció internacional, amb la guinda de ser la veu de l'últim Mundial de futbol.

Els seus dos primers discos, Pies descalzos (1995) i ¿Donde están los ladrones? (1998), tenen un estil molt més fresc, acústic i pop que les seves últimes cançons, però hom coincidirà amb mi que llavors podia parlar-se més de música i ara de producte musical.

Us deixo el video de la cançó ¿Donde están los ladrones? que donava nom a l'esmentat àlbum i on podem veure una Shakira molt joveneta amb el pel morè i tocant l'harmònica.

SHAKIRA AL PALAU SANT JORDI

2010-11-25T21:00:00.003+02:00

Amb les entrades esgotades des de feia mesos, la cantant Shakira va actuar ahir al Palau Sant Jordi de Barcelona amb el recinte ple de gom a gom (18.000 localitats).

El concert va començar amb aproximadament 20 minuts de retard sobre l'hora prevista, amb el palau a fosques il.luminat pels telèfons mòbils i els flashos de les càmeres que volien captar la imatge de l'artista que va recórrer de forma arriscada, vestida amb un vestit rosa fúcsia que li tapava el cap, un passadís des d'un lateral del palau fins una pasarel.la situada com annex a l'escenari principal.

La cantant Shakira és un fenòmen de masses que aglutina públics molt diversos com recordaven avui les cròniques dels diaris El Periódico i la Vanguardia, on el primer feia referència a un pùblic" barreja d'homes i dones; adults, adolescents i nens", mentre el segon feia referència a una "audiència intergeneracional com en poques ocasions /avis de jubilosa aparença, pares saltarins i fills de curta edat) i socialment transversal".

La colombiana va parlar d'una forma fluïda el català i és que la colombiana ens va recordar que té arrels catalanes ja que el seu segon cognom es diu Ripoll i passa temporades a la ciutat de Barcelona (Per la tarda havia fet una roda de premsa per presentar l'espot nadalenc de Freixenet).

La cantant no va parar de moure's per tot el llarg de l'escenari durant les cançons més animades, pasarel.la inclosa, mentre de tant en tant sacsejava la seva rossa melena al més pur estil rock and roll i movia els seus malucs, cintura i panxa al més pur estil Bollywood, moviments que li han donat una personalitat artística força definida.

El repertori va incloure clàssics i, com no podia ser d'altra manera, cançons del seu nou disc Sale el Sol, on hi ha algunes cançons amb ritmes musicals de regaeton (Gordita- "esto a ti te va a calentar qué") on el volum de so es feia gairebé insuportable.

Una de les coses que em va cridar més l'atenció és que moltes noies cridaven reiteradament "guapa" a la cantant, en els moments en que la tenien ben a prop a la passarel·la.

Tot el públic es va entregar a l'espectacle, durant prop de 2 hores, moment en què va finalitzar el concert amb l'inefable Waka Waka, cançó de referència del passat mundial de futbol de Sudàfrica que va començar amb un vídeo a la pantalla gegant amb nens de raça negra explicant que volien ser de grans i acaben empastifant-se mans i cares amb pols de colors.

Acabat el show i enceses les llums del palau la gent va continuar ballant durant una estona al ritme d'una cançó de la cantant que sonava pels equips de so i s'acomiadava de l'espectacle amb el convenciment d'haver passat una molt bona vesprada.

NENA. MADE IN GERMANY

2010-11-04T18:15:00.002+02:00

La cantant alemany Gabriel Susanne Kerner, més coneguda com Nena, va nàixer a l'any 1960 i va tenir el seu moment musical més gloriós en la dècada dels 80, especialment amb la seva cançó 99 Luftballons.

Nena és una artista pop molt reconeguda en el seu país i una mostra de reinvenció personal, doncs després del seu triomf, sempre va continuar en actiu, amb una rebifada de la seva carrera i popularitat en la primera dècada d'aquest segle.

El seu últim àlbum es titula Made in Germany (2009), títol que també ha servit per llançar enguany un doble àlbum en directe d'un dels concerts de la seva gira alemanya.

Als seus 50 anys té una aparença física i encant envejable i és per als alemanys una diva del pop, a l'alçada de Madonna o Killie Minogue.

Us deixo un video de la seva cançó Geheiminis de l'àlbum Made in Germany.

CARANCHO. CINEMA REALISTA ARGENTÍ

2010-10-20T20:17:00.002+03:00

A Argentina morin cada dia 22 persones en accident de trànsit. Aquesta dada ens dona una xifra de morts durant la última dècada d'un poc més de 80,000 morts.

Amb aquestes dades arranca la pel.lícula del director argentí Pablo Trapero que ens mostrarà la realitat social de les víctimes dels accidents i de les persones, que com a voltons, es lucren amb les indemnitzacions derivades dels accidents.

Sosa (Ricardo Darín) és un advocat que ha perdut la seva llicència i treballa a contracor dins d'una empresa, autèntica associació il.lícita amb membres corruptes de la policia, que es dedica o bé a provocar accidents i així estafar a les companyies asseguradores, o bé a aprofitar-se directament de les situacions de precarietat de moltes persones amb necessitats econòmiques , oferint un adelantament de part de la indemnització a canvi de quedar-se després amb una elevadíssima participació.

Sosa coneix a Lujan, interpretada per Martina Gusman, una metgessa que treballa en les urgències i emergències de l'àmbit metropolità de Buenos Aires. El naixement d'una relació sentimental entre ambdós, farà que Sosa intenti esmenar la seva conducta, però no és fàcil sortir d'una màfia un cop hi has entrat.

Filmada amb un alt component de realisme social, destaca per les seves últimes escenes d'acció, dures i impactants.

Nota personal: 6

Nota Filmaffinity: 6,7

BURIED (ENTERRAT)

2010-10-14T23:54:00.004+03:00

Buried, del director Rodrigo Cortés, ha aconseguit avui el premi Méliès d'Or, guardó a la millor pel.lícula europea del gènere fantàstic atorgat per l'European Fantastic Film Festivals Federation.

La pel.lícula tindrà de ben segur una gran rendibilitat enorme, ideal en temps de crisi i demostra com es poden fer accions amb recursos continguts, si es disposa d'una bona promoció i l'ajuda dels crítics (ambdues coses es compleixen en aquest títol).

Amb un sol actor (Ryan Reynolds) i un únic escenari, un caixó de fusta molts d'espectadors poden sentir-se estafats, però segur que ho compensa l'habilitat del director per a crear un espai claustrofòbic que angoixa i apreta l'espectador en la seva cadira.

En alguns moments ens posarem en la pell del personatge, una situació límit més propera als malsons que a les desgràcies que un pot esperar de la vida real. En canvi, en altres moments, hom voldrà posar-se en la pell dels pocs personatges de l'exterior que se'ns mostren de forma remota i d'aquesta manera ajudar a la seva salvació.

Destaquen els títols d'entrada al més estil clàssic, l'autoria dels quals no he pogut esbrinar i que perfectament podrien estar signats pel mestre Saul Bass, si aquest encara visqués.

Nota personal: 7

Nota filmaffinity: 7,2

KINGS OF LEON: NOU ÀLBUM

2010-10-09T16:26:00.003+03:00

Kings of Leon és un grup fundat l'any 1999 pels germans i cosí Followil. Originaris de la ciutat de Nashwille, cor polític i cultural de l'estat de Tenesee, aquest grup practica un rock del Sud que s'allunya de l'estil tradicional de música country produïda amplament en aquest Estat.

Ara acaben d'editar el seu cinquè àlbum d'estudi i que es titula Come Around Sundown, composat de 13 cançons. Al meu entendre destaquen les tres primeres The End, Radioactive i Pyro, sense desmerèixer tota la resta que forma un conjunt de cançons variades, amb un to més viu, rítmic i optimista que el seu àlbum anterior, Only by the Night.

La influència country es deixa notar en el so d'algunes guitarres i la veu d'algunes cançons com Back Down South

Un grup atractiu que sembla compta d'un atractiu directe que es podrà comprovar l'1 de desembre de 2010, en el seu únic concert a Espanya que es celebrarà a Madrid.

Us deixo el video de la cançó The End.

EL RIU DE LA LLUM

2010-10-07T22:27:00.004+03:00

L'escriptor madrileny Javier Reverte (no confondre amb l'autor del capità Alatriste) ens ha presentat enguany el seu tercer llibre dedicat als grans rius.

Si a Vagabundo en África ens va narrar un recorregut pel riu Congo amb l'omnipresent figura literària de Joseph Conrad, i a El río de la desolución va estar dedicat al Amazonas, en el Rio de la Luz l'autor ens porta pel Canadà i Alaska fins al riu Yukon amb la presència literària constant de Jack London.

El recorregut comença a la ciutat de Vancouver, des d'on pel pas de l'interior, un cami naval entre la costa continental i un nombrós d'illes litorals que voreja la costa occidental de l'estat canadenc de la Colùmbia britànica, el portarà fins la ciutat de Skyagway. Des d'allí, a traves d'un pas entre gran muntanyes anomenat White Pass que van utilitzar els aventurers que volien arribar a l'or del Klondike i pel qual discorre actualment una línia de ferrocarril, arribarà a Whitehorse.

Des d'aquesta última ciutat recorrerà el curs del riu Yukon amb canoa fins la ciutat de Dawson City, legendària ciutat que va arribar a tenir 40.000 habitants a l'any 1898, per decaure demogràficament fins 800 habitants en la dècada dels seixanta, i créixer lleugerament des de llavors, gràcies al turisme i l'explotació moderna de les mines d'or.

El recorregut no s'acaba a Dawson, sinó en un mercant porta-contenedors amb el qual viatjarà finalment el nostre escriptor des de Montreal, baixant el curs fluvial del riu Sant Llorenç i pel Atlàntic Nord amb els seus icebergs i cels grisosos fins a Liverpool.

L'autor combina, com sempre, la narració del seu recorregut que ens permet descobrir la geografia, els paisatges i els animals d'aquesta gran zona natural de Nordamerica, amb les relacions personals que viu durant el trajecte i també, la utilització de fets i personatges històrics que ens portaran en un viatge en el temps quan ens parla de l'escriptor Jack London o de personatges propis de l'Oest americà i que es van moure portats per la voràgine de la febre de l'or com Buffalo Bill, Billy el Niño, Wyatt Earp, Pat Garret o Soapy Jefferson Smith.

Un llibre amè, molt recomanable per als amants de la literatura de viatges barrejada amb història.

THE HIGH VIOLETS I EL SHOEGAZING

2010-10-06T19:48:00.004+03:00

El grup The High Violets va començar a caminar l'any 1998 a Portland, ciutat dels Estats Units que ha demostrat una gran efervescència musical, junt a Seattle, dins de la música indie.

Malgrat ja han passat dotze anys des de la seva fundació tan sols han gravat quatre àlbums complets, l'últim d'ells d'enguany titulat Cinema.

Aquest grup se'l etiqueta dins d'una corrent musical denominada shoegazing que faria referència a un conjunt de grups que creaven un gran mur de so amb les guitarres (distorsions amb diferents tipus de pedals) i els teclats que provocava un cert estat anímic que provocava que els músics, en lloc de mirar el públic, es miressin els peus mentre actuaven.

Algun crític musical amant de les etiquetes va generar aquesta denominació que ha perdurat fins avui des de finals desl anys 80, on s'hi enquadraven grups com Jesus and Mary Chain, i després de tenir pocs referents musicals en la dècada dels 90, en aquesta primera dècada del segle XXI han sorgit nombrosos grups que es poden enquadrar en aquesta corrent, entre els quals citarem els francesos M83, els espanyols Blacanova o els danesos Mew.

Us deixo el video de la cançó Chinese Letter.

QUE ORFES S'HAN QUEDAT ELS ARAGONESOS SENSE EL MESTRE LABORDETA!

2010-09-19T18:13:00.004+03:00

En qualsevol pàgina d'Internet trobareu la seva biografia, per a que repetir-la.

Avui és un dia de dol per a l'Aragó i per totes les persones lluitadores i estimadores de la seva terra i de les arrels fondes dels ancestres. Ens ha deixat un home directe, dels que xafen amb els peus al terra, peus que el van portar a recórrer molts camins i paisatges amb la seva motxilla a l'esquena.

Va portar la televisió a les Terres de l'Ebre, mostrant com els homes i les dones es relacionen amb el seu espai ambiental, l'home i el seu medi, defensant un desenvolupament a escala humana, a ritme humà i que preservi la natura.

Un home a qui no li tremolava la veu per cantar-lis el seu famós " A la mierda" als hereus de la dreta franquista des del faristol del Congrés dels Diputats. Un home que també va lluitar decididament contra el PHN, una agressió descomunal contra un riu, l'Ebre, l'artèria principal de les nostres Terres i de l'Aragó.

Aquest home lliure ens va deixar el seu Canto a la Libertad que es considerat com el segon himne de l'Aragó.

Descansi en pau un home dels que surten de tant en tant, una de les veus aragoneses més destacades dels últims 50 anys.

ANGEL GUIMERÀ: EL NOBEL QUE ESPANYA VA IMPEDIR

2010-09-13T20:16:00.004+03:00

Aquest estiu mentre feia un curs a Santander organitzat per la UIMP vaig comprar el llibre titulat "Menudas historias de la historia" de la periodista Nieves Concostrina.

La dedicatòria del llibre deixa molt clares les intencions de l'escriptora i que no és un altra que fer agradable la història per al gran públic a partir d'episodis breus (extensió aproximada d'una pàgina) que parlen de personatges o fets històrics de temàtica diversa, religiosa, política, de descobriments geogràfics, d'arts i ciència, d'esports, de batalles, de legendes ... Així fins a 374 notes històriques breus.

Moltes de les sorprenents històries que ens presenta l'escriptora ja les coneixia, però n'hi ha una de desconeguda per mi que em va causar una forta indignació.

L'episodi es titula "Echegaray, un Nobel discutido" i fa referència a l'obtenció del premi Nobel de Literatura per part d'aquest escriptor l'any 1904. Echegaray era un enginyer de ports i camins que va destacar en el camp de les matemàtiques; també es va dedicar durant molts anys a la política on va arribar a ser ministre, diputat i senador vitalici i finalment es va dedicar a la literatura, en concret al teatre on tothom ha coincidit anys després en la mediocritat de la seva obra.

La qüestió és que Echegaray era un home amb molt bones relacions a Espanya i no és extrany que quan l'Acadèmia d'Estocolm es va plantejar concedir el premi Nobel de Literatura de forma conjunta al català Angel Guimerà i al poeta provençal Frederic Mistral, autors de dos llengües romàniques amb una història comuna, es va activar la maquinària diplomàtica de l'Estat espanyol que va maniobrar per evitar la concessió del premi a Àngel Guimerà, qui dona la casualitat també havia destacat com a polític catalanista. Finalment el Nobel es va concedir exaequo a Echegaray i Mistral, en una mostra més de l'expoli i de les agressions continues que ha tingut que patir i pateix Catalunya.

L'autora explica un altra anècdota per il.lustrar la mediocritat dramatúrgica d'Echegaray. Sembla ser que un dels principals enemics que tenia era l'autor Valle-Inclán. Així en el teatre Fontalba de Madrid, durant la representació de l'obra El hijo del diablo, amb Margarita Xirgu com a actriu principal, Valle-Inclán es va aixecar de la seva butaca i enmig de l'ovació va cridar tres cops: ¡Muy Mal!. Un policia se li va apropar per recriminar-li els seus improperis,a la qual acció Valle-Inclan s'hi va resistir i, per això, va acabar detingut. Mentre sortia del teatre va anar cridant : !Arreste a los que aplauden!

ELS AMICS DE LES ARTS

2010-09-11T20:53:00.003+03:00

Ahir per la nit el grup musical Amics de les Arts van estar de concert a Tortosa dins del programa de les Festes Majors de la Cinta. Amb cinc discs a la venda, enguany al grup se'ls ha girat força feina, doncs tan sols cal veure la seva web per comprovar que durant el mes de setembre han tingut programats catorze concerts.

Es van presentar amb nou persones damunt del escenari, els quatre membres originals acompanyats de cinc músics per desgranar tot el seu repertori.

Amb una vis còmica destacada, els trànsits entre cançó i cançó els aprofiten per fer una presentació carregada de bon humor. La barreja de balades íntimes i talls d'electropop, jocs de paraules i molta ironia, els han convertit en un dels grups més atractius del espai musical en català, per la qual cosa ja han estat reconeguts per públic i crítica, tal com ho demostra l'obtenció del premi Disc català de l'any 2009 (guardó convocat anualment per Ràdio 4).

Us deixo la cançó Les meves ex i tu del disc Bed & Breakfast.

Deixa'm pensar/ com t'ho puc dir/ deixa'm pensar (x2) / Hem de parlar / fem un cafè / que hem de parlar / t'he d'explicar / Que un estudiant / mai ha pogut constatar/ que l'amor només dura un temps / I pel amants de l'estadística / diu que tota aquesta mística / s'acaba evaporant un 100% / Les meves ex i tu / teniu tant en comú / que pensat fredament / en res sou diferents / que pensat fredament / potser us entendríeu bé, / a mi totes em provoqueu el mateix / No ploris pas / no n'hi ha per tant / no ploris pas / no ploris pas / Ho faig per tu / que quedi clar / ho faig per tu / sempre per tu / Ara estaré molt fotut / vénen dies dolents / però bé, ja em recuperaré / Tu busca'n un de comprensiu / jo en buscaré una comprensible / i segur que no ens pot 'nar tan malament / Les meves ex i tu / teniu tant en comú / que pensat fredament / en res sou diferents / que pensat fredament / potser us entendríeu bé, / a mi totes em provoqueu el mateix. / Tu vius al planeta piruleta (x4) / Tu! / Les meves ex i tu / potser us entendríeu bé, / súper bé!/

UN PROFETA

2010-09-10T13:55:00.004+03:00

En l'anterior entrada vaig fer una caracterització del cinema francès que tret de comptades excepcions em sembla un cinema reiteratiu amb personatges que es debaten en dilemes existencials i on la visió dels directors està massa omnipresent.

Acabo de veure una de les excepcions a la meva visió del cinema francès. Un profeta, dirigida pel notable i premiat Jacques Audiard (Premis Cèsar del cinema europeu, Premis BAFTA i Gran Premi del Jurat de Cannes) és un drama carcelari totalment allunyat de la maniquea pel.lícula espanyola Celda 211.

Audiard ens presenta a un jove delincuent àrab de dinou anys que arriba a la presó, analfabet, immadur, sense cap arrelament familiar i individualista. A la presó la vida diària està bàsicament organitzada en dos grans clans de protecció: els corsos i els àrabs. Però entrar dins del grup té un alt preu que és d'obligatori compliment dins d'un centre penitenciari on les dinàmiques dels interns (consum de drogues, entrada de televisors o telèfons mòbils, incidents violents) són tolerats o perseguits en funció del lloc que ocupa el pres en la piràmide social de la presó.

Les experiències, l'aprenentatge formal a l'escola de la institució i el coneixement de les dinàmiques socials de la delinqüencia organtzada convertiran a Malik en el moment de sortir de la presó en una persona nova però lluny de la rehabilitació social.

Una gran pel.lícula carregada de cruesa malgrat el director no es fa redundant en les escenes més violentes. La violència no és el tema de la pel.lícula, sinó que és un element més del dia a dia dels presoners, com ho pot ser menjar, dormir, xerrar o passejar en el pati.

L'ull del director és fred com el personatge en què es converteix Malik, que em genera una ambivalència de sentiments: ni em cau simpàtic, ni em causa rebuig. Malik és com és, amb les seves circumstàncies. Vaja, igual que la vida mateixa, on el millor és no capficar-s'hi.

VILLA AMÀLIA

2010-09-02T19:28:00.003+03:00

El cinema francès s'ocupa d'històries existencials on planejen dubtes sobre el sentit de les nostres vides, amb personatges neuròtics, pedants, únics, fràgils però amb determinació i, sovint, francament insofribles. El que acabo de dir pot semblar una heretgia, però és el que penso. Moltes de les pel.lícules franceses es prenen massa seriosament a n'elles mateixes i als personatges que ens presenten i els seus directors, juguen a ser demiurgs de vides hiperbòliques i forçades. No puc evitar tenir sempre una sensació a camí entre la profunditat de la mirada i la inversemblança (fins i tot el ridícul).

Villa Amàlia és una fidel representant del cinema francès. Basada en una novel.la de Pascal Quignard (que evidentment no he llegit), el guionista i director Benoit Jacquot sotmet al personatge d'Ann (interpretat per l'actriu Isabelle Huppert) a accions, ara accelerades i rampelloses, ara lentes en un procés personal i confús cap a la sol.litud (que no és el mateix que sol.letat).

Ann, que porta una vida burgesa i urbana descobreix uns fets i retroba a una persona de la seva infantesa que li funcionen com a gatells per abandonar la vida que porta i emprendre una nova vida despresa de qualsevol cosa que li pugui recordar el seu passat immediat.

Desaparèixer i canviar la nostra vida és una fantasia que moltes persones tenen o han tingut al llarg de les seves vides. Cadascú s'imagina altres móns possibles, però Ann no en té cap de predefinit i l'anirà construint sobre la marxa.

Nota personal: 6

Nota Filmaffinity: 5,6

SCISSORS SISTERS: RUNNING OUT

2010-08-22T13:58:00.002+03:00

Fa escasament dos mesos es va editar el tercer àlbum d'estudi del grup nordamericà Scissors Sisters, els quals actuaran a Barcelona el proper 8 de novembre, a la sala Razzmataz.

El disc és una continuïtat del seu estil musical a cavall del glam i l'electropop (manifesten que estaven cansats de tanta música indie) i compta amb la producció de l'anglès Stuart Price, per la qual cosa està més que assegurat el ball.

El cantant del grup segueix utilitzant el falset a l'estil dels Beeges que és una característica del grup, malgrat se n'aparta completament en temes com Running Out (us deixo l'audio). La modulació de la veu del cantant és diferent en les diferents cançons i on, per cert, apareix molt poc la veu de la cantant Ana Matronic.

Globalment un àlbum força rodó, amb bons temes com Invisible Light, Shin Tight, Running Out o Fire with fire.

PUBLICITAT AMB ANIMALS

2010-08-22T13:24:00.006+03:00

A Catalunya s'ha aprovat recentment una llei, a conseqüència de la tramitació parlamentària d'una iniciativa legislativa popular, que suposa la prohibició a partir de l'any 2012 de la celebració de curses de bous.

Existeix també un cert debat sobre la utilització en general d'animals en espectacles, sobre tot animals salvatges en captivitat, que ha arribat a que alguns ajuntaments catalans han prohibit en els seus municipis els espectacles de circ que utilitzin animals en captivitat.

D'altra banda, però, la utilització d'animals que parlen i es comporten com els humans es amplament acceptada en el món del cinema d'animació i no és gens difícil veure també la utilització d'animals en spots publicitaris.

Us en deixo dos que em semblen força aconseguits, un d'ells de la cervesa brasilenya Brahma basat en les curses de bous i l'altre, d'un concesionari nordamericà d'automòbils, que propugna un peculiar sistema antirobatori per a vehicles (feu-ne doble click, doncs no es carrega bé). Seran aquests anuncis peces de filmoteca d'aquí 100 anys?

TOY STORY 3

2010-08-01T17:15:00.003+03:00

Diu el refrany castellà "segundas partes nunca fueron buenas". I les terceres, em pregunto?

La saga d'animació Toy Story dels estudis Pixar ha anant augmentant el llistó en cadascun dels seus lliuraments i deixa un llistó elevadíssim per al cinema d'animació en la cloenda i estic convençut que guanyarà l'Òscar a la millor pel.lícula d'animació en la propera edicio d'aquests premis cinematogràfics.

Dirigida per Lee Unkrich (Monstruos SA i Buscando a Nemo) arriba 11 anys després de la seva segona part. Andy ja ha complert 17 anys i es prepara per anar a la Universitat. Que es suposa que ha de fer un adolescent amb les joguines de la seva infantesa? Tirar-les a les escombreries? Empaquetar-les en una caixa i deixar-los en un traster, per recuperar-les més tard en un acte de nostàlgia? Donar-los a algú que els hi doni una segona oportunitat?

Amb aquest punt de partida, la pel.lícula no et deixa un minut de descans gràcies al seu virtuosisme tècnis; al seu humor, irònic i en alguns moments càustic; la seva trepidant acció i les aventures dels personatges; la bondat i solidaritat, però també la maldat i l'egoïsme d'algunes joguines (com els humans, no?); la seva fluidesa narrativa.

Crec que la pel.lícula no defraudarà a cap espectador amb capacitat de fer una lectura adulta a les aventures i desventures d'uns personatges infantils i absolutament entranyables.

Com diria Buzz Lightyear: Fins a l'infinit... i més enllà!

MORCHEEBA: BLOOD LIKE A LEMONADE

2010-08-01T12:56:00.003+03:00

Aquesta banda britànica sempre ha destacat per comptar amb un estil propi, barreja de trip hop, pop, blues, i que ha anat modificant-se al llarg del temps des dels seus inicis a l'any 1996 amb l' àlbum Who can you trust?

Al mes de juliol han tret al mercat el seu setè àlbum titulat Blood lide a Lemonade, que ha suposat el retorn de la seva cantant Skye Edwards(després d'haver abandonat el grup fa 7 anys) i també, a la vegada, a les essències musicals dels seus orígens.

Les deu cançons de l'àlbum (45' de durada total) són variades des del punt de vista musical, amb predomini del trip hop, amb samplers, guitarres (Mandala i Iam the Spring), armònica (Mandala), bombo (Cut to the Bass), scratchings (a Cut to the Bass) i tambals (Beat of the Drum).

Us deixo el video de la cançó que dona títol al disc i que segurament és la més comercial.

L'ESCRIPTOR: L´ÚLTIM THRILLER DE ROMAN POLANSKI

2010-08-01T12:00:00.007+03:00

Qui diu que amb l'edat tot es perd? Roman Polanski va dirigir amb un resultat més que notable, aquesta pel.lícula amb 76 anys (immers en els problemes judicials derivats de la tramitació d'una antiga sol.licitud d'extradició als Estats Units per atendre una acusacio de l'any 1978 d'haver mantingut relacions sexuals amb una menor de 13 anys) i que li va permetre guanyar l'Os de Plata al Millor Director en la última edició del Festival de Berlín (recompensa a la seva llarga carrera cinematogràfica?).

Un escriptor (Ewan Mc Gregor) accepta , per indicació del seu agent literari, acabar les memòries de l'ex primer ministre de Gran Bretanya, Adam Lang (Pierce Brosnan) que estava escrivint un ajudant del polític que va morir en circumstàncies estranyes. L'escriptor agafa un vol per anar a la casa situada a la costa Est dels Estats Units on està Adam Lang per començar l'encàrreg i on descobrirà secrets perillosos de la política.

Amb un guió i un montatge clàssic, aquest thriller amb tocs que recorden al gran mestre Alfred Hitchcock, ens sumergeix en una teranyina de la que és difícil escapar, amb personatges terbols amb interessos amagats i que coincideixen amb els de les altes estructures del poder polític. (perquè sempre acabaran sent de tipus econòmic?).

En alguns aspectes m'ha costat no veure en el personatge d'Adam Lang, salvant és clar les llicències de la ficció, un cert record de l'ex primer ministre britànic Tony Blair, entregat com l'expresident espanyol Jose Maria Aznar, als dictats del President dels Estats Units George Bush, marioneta a la seva vegada dels interessos econòmics de la indústria militar dels Estats Units.

A més a més, veient la pel.lícula, a un li costa poc imaginar com pot ser la vida diària i els mitjans de vida a l'abast d'un ex-president d'un país.

Nota personal: 7

Nota filmaffinity: 7

PIRAT'S SOUND SISTEMA

2010-07-25T23:26:00.003+03:00

Avui he descobert (més val tard que mai) aquest grup de Barcelona, del barri de Sans, que té dos discs al mercat, Pirat's sound sistema (2005) i Vol. II (2007).

La seva música és una barreja de reggae, dancehall, rap i jamaican sound system i compten en els seus àlbums amb col.laboracions musicals d'altres grups, com per exemple els catalans Obrint Pas o els navarresos en euskera, Berri Txarrac.

A l'any 2006 van guanyar el Premi enderrock al grup revelació i enguany i aquest estiu realitzen nombrosos concerts, principalment per la geografia catalana.

MAL DIA PER A PESCAR

2010-07-17T21:12:00.003+03:00

"Jacob y el otro" , un conte escrit l'any 1961 per l'uruguaià Juan Carlos Onetti, serveix de base per a aquesta coproducció entre l'Uruguai i Espanya dirigida per Àlvaro Brechner.

Dos busca-vides, Jacob van Oppen, ex campió mundial de lluita lliure, carregat de dolor i desequilibri emocional, i el seu mànager, un embadocador amb moltes paraules que s'anomena príncep Orsini, volten en autobús per tot el país, d'hotel en hotel, per guanyar-se la vida en teatres i sales de festes, exhibint la força de l'ex-campió i proposant desafiaments arreglats amb contrincants pagats en secret.

Però en una ciutat troben un lluitador que vol guanyar els 1000 dòlars en joc, sense trampes i malgrat les resistència a que arribi el moment de l'enfrontament (com si fos una al.legoria de les persones que no volen acceptar la vida real i viuen en una vida somniada i emmascarada), amb unes conseqüències inesperades.

Aquesta òpera prima va aconseguir el premi a la millor direcció artística al Festival de Cinema de Gijón en l'edició 2009 i és una barreja de comèdia, drama i western crepuscular, amb personatges derrotats per la vida, rodada amb calidesa i sensibilitat però també amb una certa cruesa, generant una atmosfera atemporal gràcies a la matèria prima en què es sustenta. No és aquesta, en definitiva, la pretensió de qualsevol bon conte?

La pel.lícula és de factura modesta però utilitza molt correctament els recursos tècnics amb un guió ben travat i una notable fotografia.

Nota personal: 6,5

Nota filmaffinity: 6,7

CASAR-SE A L'ANY 1803 AMB L'AUTORITZACIÓ DEL PARE

2010-07-15T22:25:00.005+03:00

Una pàgina amb la qual poden gaudir els aficionats a la història és la pàgina web del Ministeri de Cultura que compta amb nombrosos recursos de documents gràfics i fotogràfies.

Una de les utilitats de la pàgina és l'accés a la Legislació Històrica d'Espanya, que abasta de l'any 1000 fins l'any 1865 i amb una cerca que pot ser directa o per Tesauro.

Una perla que he trobat és el Reial Decret sobre matrimonis de fills de família, promulgat pel Rei Carles IV a l'any 1803.

El Reial Decret estableix l'edat a partir de la qual els homes i les dones tenen llibertat per contreure matrimoni i per tant no necessiten el consentiment del seu pare o el d'altres familiars en defecte de pare.

El sistema que s'estableix és evidentment contrari a la igualtat entre home i dona i d'aquesta manera un fill es podia casar sense el consentiment del seu pare als 25 anys i les filles als 23 anys. En cas que faltes el pare, l'autorització la donava la mare però l'edat per contreure lliurement matrimoni s'avançava, i així els fills es podien casar lliurement als 24, i elles als 22. El pare que no autoritzés el matrimoni del seus fills abans de les edats esmentades no "estará obligado a dar la razón, ni explicar la causa de su resistencia o disenso".

Els infants i la resta de persones reals no podien en cap cas adquirir la llibertat de casar-se al seu arbitri sense la llicència real.

Els vicaris eclesiàstics que autoritzessin matrimoni per al qual no estiguessin habilitats els contraients, serien expatriats i ocupades les seves "temporalidades", i en la mateixa pena d'expatriació i en la de confiscació de béns incorrien els contraients.

L'APARTAMENT

2010-07-11T11:24:00.004+03:00

Quins són els fils ocults que mouen a les persones? Subtils i diversos però tothom en té algun. El poder, la vanitat, el reconeixement, els diners, el sexe, la dependència, l'orgull, l'enveja...

Buddy Baxter (Jack Lemon) és un oficinista d'una gran companyia d'assegurances de Nova York que viu solitari en un petit apartament. Moltes vegades es queda a l'oficina fins hores després que tothom ja ha plegat. És que és molt treballador? Doncs no és per això. La seva llar s'ha convertit en el lloc de trobada de molts directius de l'empresa amb les seves amants i durant moltes hores no té casa pròpia.

Buddy aconsegueix d'aquesta manera un sobresou i un progressiu ascens dins l'empresa, a costa de la seva imatge amb els veins, el seu descans, la seva son i fins i tot la seva salut.

Però Buddy s'enamora de Fran Kubelik (Shirley McLane) una ascensorista de l'empresa, amable bondadosa i innocent ( o no tant?) que resulta ser l'amant d'un dels directius i pretén que aquest deixi la seva esposa per casar-se amb ella.

Buddy i Fran són dos peixets que intenten pescar enmig dels taurons, però acaben descobrint que els taurons sempre imposen la seva pròpia llei.

Aquesta comèdia romàntica amb rivets amargs, rodada d'una forma austera i teatral (l'apartament és on discorre la major part de la història) va ser dirigida l'any 1960 (enguany, per tant, es celebra el seu 50è aniversari) pel mestre Billy Wilder i va aconseguir nombrosos premis, com 5 Òscars a l'any 1961 (director, montatge, pel.lícula, direcció artística i guió), BAFTA, Globus d'Or i Venècia.

Al final, com en moltes ocasions de la vida, la redempció dels personatges arriba.

Una obra mestra del cinema que sempre està present en qualsevol llistat de les millors 100 pel.lícules de tota la història del setè art.

APHRODITE: kYLIE MINOGUE 2010

2010-07-10T13:36:00.003+03:00

La cantant australiana Kylie Minogue va estar recentment a Espanya dins la celebració de l'Orgull Gay de Madrid on va cantar una cançó del seu últim disc titulat Aphrodite.

El disc compta amb 12 cançons, que van des del primer single que s'ha editat i que es titula All the Lovers, fins la última cançó titulada Can't Beat the Feeling, que és la que m'agrada de l'àlbum i que té un final de cançó propi d'un final de concert, on és inevitable el contagi del ritme i el moviment dels peus i que per tant una excel.lent cloenda.

Kylie Minogue no inicia nous camins musicals amb aquest àlbum que no és gens innovador, però el resultat del conjunt és forma homogeni i correcte on segueix sent una artista de pop ballable i que segurament es pot dir que ja ha aconseguit succeir a Madonna com a icona del col.lectiu gay i dels amants de música de ball més comercial.

Deixo una versió de la cançó Cupid Boy, la segona cançó que més m'agrada del disc.

UNA MIRADA EN TEMPS INCERTS

2010-06-26T11:22:00.003+03:00

Un home desconegut, sense rostre, vestit de negre rigorós, mira un paisatge de natura oberta.

Al davant i a sota, un mar de núvols blancs deixa veure les punxes de roca ferma amb uns arbres que s'enlairen al capdamunt. En la llunyania, una gran mole muntanyenca sembla cridar a l'observador: pst, pst, vine!

El dia no és clar però és prou lluminós. Una cama s'avança mentre el cos descansa damunt d'un bastó.

Esperar que arribi la nit i girar cua? Unes grimpades cap el buit? Una cerca minuciosa d'una sendera plena de giragonses entre el pedram? O una sacsada de braços per volar?

Quadre: El caminant sobre un mar de núvols.

Caspar David Friedrich. 1818.

ANOTHER ONE BITES THES DUST (AMB WYCLEF JEAN)

2010-06-20T20:45:00.004+03:00

En la última entrada parlàvem amb l'amic Brian de versions musicals sobre temes més o menys clàssics i la dificultat que suposa moltes vegades poder superar l'original.

Aprofito aquest fil per parlar d'un àlbum de grans èxits del grup Queen. En concret en el seu Greatest Hits III, editat l'any 1999 i on trobem algunes versions d'alguns dels seus hits més comercials com la mescla d'Under Pressure amb David Bowie, Somebody to love amb George Michael, Living on my own, versionada pel propi Freddie Mercury o la que deixo amb aquest video, una versió rap del clàssic de l'any 1980 Another One Bites The Dust amb Nelust Wyclef Jean, membre del grup The Fugees.

PAPARAMERICANO VS RENATO CAROSONE

2010-06-20T16:35:00.005+03:00

A les discoquetes i emissores de ràdio més marxoses es pot sentir des de fa un temps una versió de la cançó Tu Vuò Fa' L'Americano escrita l'any 1956 per l'italià Renato Carosone.

La lletra de la cançó parla d'un italià que imita l'estil de vida dels nordamericans i es comporta com un yankee, beu whiski amb soda, balla rock and roll, juga al beisbol i fuma Camel, però a la vegada viu a costa dels diners dels seus pares.

La cancó original s'ha considerat com una sàtira del procés d'americanització que es va desenvolupar a Itàlia durant els primers anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, en una societat marcadament tradicionalista i rural.

Més de cinquanta anys després, amb una extensió global de la cultura i els mitjans de vida americans, la denúncia de Carosone se'ns mostra com una autèntica guerra perduda.

Us deixo la cançó original de Renato Carosone i la versió actual i ballable de Yolanda Be Cool & DCUP.

LOURDES. LA FACTORIA DEL MIRACLE

2010-06-02T20:10:00.002+03:00

Christine és una jove discapacitada que viatja a Lourdes en companyia de la seva mare a l'espera d'un miracle que la faci tornar a caminar.

Amb un ritme lent i un fred tractament de les escenes, com si d'un fals documental de viatges es tractés, podem anar veient quines són les atraccions a l'abast dels peregrins a Lourdes: visita a la gruta, presa i banys d'aigua, mises multitudinàries, compra de souvenirs, la relació amb els voluntaris...

La directora Jessica Hausner (que va obtenir el premi "Giraldillo de oro" a la millor pel.lícula en l'últim "Sevilla Festival de Cine Europeo") ha volgut ser una narradora que no pren partit sobre la realitat dels miracles però, en canvi, sí que deixa en el camí apuntats alguns aspectes de la malaltia, la solidaritat dels voluntaris, la generositat dels malalts (més bé la seva manca, doncs si a algú li ha de tocar el miracle que sigui a un mateix). El conjunt, tot plegat, no és prou solvent doncs deixa massa fils per lligar i d'una narració freda i objectiva es passa en moltes ocasions, directament, a la gelor i l'avorriment.

Nota personal: 5

Nota filmaffinity: 6,2

FANTÀSTIC MR. FOX

2010-05-30T12:21:00.002+03:00

El controvertit director Wes Anderson (Viatge a Darjeeling, The Life Aquatic o els Tenenbaums, una família de genis) ha utilitzat un conte que va llegir de petit, escrit l'any 1970 pel britànic Roald Dahl, per rodar una pel.lícula d'animació amb la tècnica coneguda com stop motion (allunyada, però, de l'estètica de Nick Park en la saga Wallace & Gromit).

Una rabosa, el Sr. Fox, pare de família que es guanya la vida com a periodista i acaba de comprar-se una casa en un arbre, deixant el seu antic cau, no pot renúnciar a la seva naturalesa de depredador. Una série de robatoris als tres grangers més poderoros de la regió, provocarà una persecució despiadada pel subsòl del camp on cada animalot haurà d'aportar el millor d'ell mateix.

Simpàtica, divertida, amb molta acció, uns diàlegs brillants i una lectura adulta darrera d'una aparença infantil és una emotiva aposta per a tots els amants del cinema d'animació.

Nota personal: 6,5

Nota filmaffinnity: 7,4

UN HOME SOLTER

2010-05-28T13:12:00.006+03:00

Tom Ford és un disenyador de moda que s'ha considerat com el salvador econòmic de la casa italiana Gucci.

Com a bon factotum del món de l'estètica, no és gens estrany que en la seva opera prima com a director de cinema ens ofereixi una història carregada d'art. Alguns potser la consideraran una obra manierista, però de ben segur molts la consideraran una pel.lícula plena de glamour amb una fotografia excel.lent , una música notòria, un ritme narratiu engranat perfectament amb els fets que se'ns narren i uns plans cinematogràfics i unes escenes esteticistes que ens recorden que el cinema és un art visual.

Tot plegat, però, no t'arriba com si d'un castell de focs artificials gratuïts es tractés , sinó que tot és l'embolcall perfecte per al contingut de la pròpia història.

George, interpretat de forma magistral per l'actor Colin Firth, , és un professor d'universitat que no supera la mort de la seva parella. Menjat pel dolor provocat per la pèrdua del seu amor, tan sols li queda, amb permís de la seva amiga de joventut interpretada per Julianne Moore, desaparèixer d'aquest món d'una forma absolutament ordenada (els que la vegin sabran perquè ho dic).

Però la vida, si es vol viure, sempre t'ofereix oportunitats. Viure enmig del dolor és també sovint una elecció humana. El capteniment d'aquesta elecció és una simple obra de la nostra voluntat.

Una magnífica història d'amor, de pèrdua, dolor i redempció que tracta amb absoluta sensibilitat el tema de la homosexualitat, ara sí, des d'una perspectiva humana més que d'una determinada orientació sexual.

Nota personal: 8

Nota filmaffinity: 7

SE SABRÀ TOT

2010-05-07T22:45:00.007+03:00

Se sabrà tot, del periodista Xavier Bosch, va ser un dels llibres més venuts en el passat dia de Sant Jordi.

Un dels protagonistes principals de la novel.la és Dani Santana que és nomenat director del diari barceloní Crònica. Els jocs d'equilibris entre la professionalitat periodística d'una banda, i els interessos del poder i la política, amb el rerafons de la viabilitat econòmica dels grups empresarials de comunicació, serà la base principal d'aquesta novel.la guanyadora del Premi Sant Jordi 2009.

Les vides d'empresaris i les seves dones, comitès de direcció, caps de redacció i periodistes; alcaldes, consellers, diputats i assessors; policies i immigrants islamistes, es barregen a Barcelona en aquest llibre, de lectura ràpida, escrit amb un llenguatge directe i del carrer i amb la presència de frases fetes i dites, algunes, potser típiques d'una facultat de periodisme com per exemple "els textos curts es llegeixen, els llargs es miren" o "cada persona, un problema".

L'autor diu en les entrevistes que no és un text autobiogràfic. Malgrat això, a un li queda la sensació que les actituds i accions dels personatges que es novel.len, en algun moment puguen haver estat observades, conegudes o fins i tot viscudes pel propi autor atesa la seva absoluta versemblança.

El llibre és honest, perquè no pretèn ser el que no és i no és més, ni menys, que una novel.la sobre el periodisme, escrita per un bon periodista.

Atès que vaig estar per Sant Jordi a Barcelona, vaig voler que l'autor em dediques el llibre i vaig poder comprovar com l'autor, en un text tant breu, demostra la seva intel.ligència i, potser, les seves conviccions més personals. La dedicatòria diu:

"...tant de bo que es pogués saber tot. Salut, sort i llibertat!"

ARIZONA BABY

2010-05-02T00:43:00.003+03:00

Raising Arizona, batejada a Espanya com Arizona Baby, és la segona pel.lícula dirigida pels germans Coen, a l'any 1987.

H.I (Nicholas Cage) és un lladregot maldestre que entra i surt de la presó com qui va a casa seva. En cada detenció és fotografiat i resenyat per una agent de policia, l'Edwina (Holly Hunter) i al final sorgirà entre ells una història d'amor carcerària.

Uns visitants inesperats acudeixen a la casa de la parella. Són dos presos amics de H.I. que s'han escapolit de la presó, en una imatge de les que permanèixen a la memòria tot sortint amb força dificultat des de la foscor d'un tunel enfangat, enmig d'una nit plujosa, cridant i respirant l'aire de la llibertat, com si d'un part es tractés.

L'altra desgràcia serà que la parella no podrà tenir fills, i per tant veuran frustrats els seus desitjos de formar una família i per això, H.I segrestarà un dels cinc recent nascuts fills del matrimoni format per Nathan Arizona i Florence i un caçarecompenses, naixement múltiple que ha vist a les notícies de la televisió.

Acció trepidant, personatges disparatats propis dels dibuixos animats de la Warner i que són caricatures de personatges de l'Amèrica del Mitjà Oest, somnis delirants, diàlegs brillants, tot plegat l'apunt de l'estil cinematogràfic que més tard utilitzaran en títols com El gran Lebowski o O Brother.

Si hagués de posar un però, és que molts anys després d'haver-la vist durant la seva estrena cinematogràfica, ara, m'ha semblat que acusa lleugerament el pas dels anys.

De totes maneres, tan sols per l'escena que us deixo en el video, tot un exercici de planificació d'una escena d'acció, amb travel.lings a nivell del terra i diferents accions simultànies perfectament engarçades, ja es guanya ocupar un dels millors llocs de la filmografia de Joel i Ehan Coen.

Nota filmaffinity: 6,8

Nota personal: 7

AMERRIKA

2010-05-01T12:39:00.002+03:00

Muna, divorciada, el seu fill adolescent i la seva mare, tradicional i amb les dèries de la gent gran, viuen junts a Cisjordània. Per anar de casa seva al treball i a l'escola tenen que vorejar el quilomètric mur-frontera instal.lat per Israel i passar incòmodes i denigrants controls militars.

La protagonista rep una carta. És el permís de treball i residència per anar als Estats Units. Amb un horitzó d'un millor futur, anirà a viure amb el seu fill a casa de la seva germana, casada casada amb un metge i tres filles que estan començant a patir, a causa de la seva raça, els efectes col.laterals de la invasió de l'Iraq.

La pel.lícula analitza problemes universals i tòpics com són l'emigració a la cerca de millors oportunitats; el desarrelament, en aquest cas encara més acusat perquè els palestins no tenen un estat sobirà; la frustració de les expectatives; la conservació de les tradicions pròpies i els lligams amb altres persones que comparteixen els teus orígens; la integració cultural dels fills en el nou país; el fet de no sentir-se plenament acceptat al país d'acollida; la desconfiança cap el món àrab (Un 4 % dels palestins no són musulmans).

L'interès de la pel.lícula rau en que malgrat parlar de temes dramàtics, els tracta amb una patina d'humor subtil i un optimisme vitalista que, a banda de l'empatia per les dificultats que pateixen, et provoquen una simpatia natural cap als personatges, especialment el de Muna.

Aquesta pel.lícula és una coproducció dels Estats Units, Canadà i Kuwait i és l'òpera prima del director Cherien Dabis. Va aconseguir el premi FIPRESCI de la quinzena dels realitzados del festival de Cannes 2009.

Nota filmaffinity: 6,4

Nota personal: 7

CHILDREEN SEE, CHILDREN DO

2010-04-21T20:22:00.004+03:00

El món de la publicitat, en totes les seves vesants, sempre l'he considerat un dels espais creatius que permeten una gran riquesa. De vegades per promocionar un producte o un servei en l'àmbit comercial; d'altres, com a suport de campanyes institucionals de les Administracions o ens del tercer sector. Les idees, missatges, imatges, treballades de forma multidisciplinar (marqueting, psicòlegs, politòlegs,) ens deixen sovint autèntiques píndoles d'art.

Us deixo un spot d'una vella campanya de l'organitzacio sense ànim de lucre child friendly que vol tenir cura dels nens d'avui com a ciutadans del demà. "Allò que els nens veuen, fan".

CANVI DE PLANS

2010-04-17T19:31:00.006+03:00

Bromeres, guitzes i espetecs,

resisteixes pujar al cadafal.

Amb el ganivet premut,

et dibuixo l'imaginària línea de l'escapçament.

El tallant fred i metàl.lic,

lluenteixa en mans del botxí,

tranquil i amb la cara descoberta.

A les gegantines mans

t'han posat manilles de goma.

Aquest era el sentit

de la teva salada singladura?

De què serveix viure protegit dins la closca?

Pregues per la destresa del gegant

que t'agafa i et fa mal a l'esquena.

Demanes que el final sigui ràpid i precís,

que el teu cadàver quedi bonic.

De sobte, el sacrifici s'atura

i et condueixen a una cel.la,

on tot es queda fosc

i un fred humit et deixa tot tibat.

Canvi de plans,

avui soparem espinacs.

El llamàntol, per demà.

Per l'autor del blog (Entrada número 300)

A FLOCK OF SEAGULLS...RECORDS DE 1984

2010-04-17T16:50:00.005+03:00

Les tardes de dissabte, per casa i al carrer, tenen sempre bon gust. Aquest sentiment personal m'ha acompanyat durant tota la meva vida.

Per això són bons moments per viatjar al passat, sense por a caure en la nostàlgia ni ser atrapat en cap teranyina ni trampa perillosa urdida pels records; avui he recuperat un disc de l'any 1984 del grup Flock of Seagulls, originari de Liverpool i que es titula The Story of a Young Heart.

Aquest grup anglès formava part de la corrent musical denominada New Wave i de qui van sonar molt cançons com Wishing, The more you live The more you love o I ran, entre d'altres.

Deixo el video de la cançó Living in Heaven, menys coneguda, però que trobo força interessant.

PRECIOUS, UNA HISTÒRIA DE SUPERACIÓ PERSONAL

2010-04-14T21:58:00.005+03:00

Clareece Jones, a qui criden com "Precious" és una adolescent de 16 anys de raça negra que viu al barri de Harlem de Nova York i pateix obessitat mòrbida.

El fet de quedar-se embarassada per segon cop, provoca que des de la seva escola, l'adrecin a un centre d'ensenyament alternatiu que ofereix formació a adolescents amb fracàs escolar per treure's un títol educatiu.

Amb un fill mongòlic, un nou fill en camí fruits de les violacions del seu propi pare, la seva manca d'acceptació social com a conseqüència de la seva obessitat, una mare que viu dels ajuts socials tancada a casa veient tot el dia la televisió i que maltracta física i psicològicament a la seva filla, Clareece trobarà a l'escola Each One Teach One la llum suficient, gràcies a la seva compromesa professora, la Srta. Rain, per treure endavant els seus estudis i sortir endavant a la vida.

El conjunt de circumstàncies dramàtiques de la vida de Clareece són pròpies d'un telefilm de sobretaula dels diumenges i el cúmul de camalitats que pateix la protagonista i la sordidesa d'algunes escenes és de tal magnitud, que sembla més una suma d'ingredients que acaba afectant a la credibilitat final del producte que vol ser una lloa a la superació personal des de les condicions més adverses.

Dirigida per Lee Daniels, cal destacar el paper de l'actriu Mo'nique que interpreta a la mare de Clarecce amb el qual va aconseguir un merescut Òscar a la millor actriu de repartiment en la última edició d'aquests premis cinematogràfics.

Nota filmaffinity: 6,7

Nota personal: 6,5

CRAZY HEART (CORAZÓN REBELDE)

2010-04-12T22:44:00.002+03:00

Bad Blake és un cantant de música country vingut a menys que viu de tocar en petits locals davant un públic fidel i nostàlgic.

La seva vida és la carretera en companyia de la seva vella furgoneta, l'alcohol, el tabac i les dones d'una nit, en un camí d'autodestrucció i de creativitat musical esgotada.

Una entrevista amb una periodista d'un periòdic local, Jean, que lluita sola per treure endavant el seu fill de 4 anys, li obrirà a Bad les portes de l'amor i de la redempció.

Amb aquest típic argument de cantant alcohòlic i acabat que coneix a dona que li brinda una oportunitat per a la salvació personal, hom podria pensar que ens trobem amb una tema vist i gastat. I raons no li faltaran, però el cert és que el personatge de Bad Blake, interpretat magistralment per l'actor Jeff Bridges, en un paper que el va portar a obtenir l'Òscar al millor actor en la última edició dels premis de Hollywood, entre l'humor i el drama, és un paper brillant que també ens permetrà escoltar l'autèntica veu de Jeff Bridges mentre canta.

Òpera prima del director Scott Cooper, compta també amb les intepretacions del veterà Robert Duvall i de Colin Farrell.

Nota Filmaffinity: 6,7

Nota personal: 6,5

TREN DELS LLACS LLEIDA- LA POBLA DE SEGUR

2010-04-11T11:34:00.006+03:00

La línia fèrria Lleida-La Pobla de Segur va ser inaugurada l'1 de febrer de 1924 (tram Lleida-Balaguer) i formava part d'un projecte ferroviari transpirinenc inacabat que havia d'unir Lleida amb la ciutat fracesa de Saint Girons.

L'any 2005 RENFE va traspassar aquesta línia als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, qui va restablir el servei l'estiu del 2007.

En el traçat hi ha 41 túnels i 31 ponts i passa pel costat del llac de Sant Llorenç de Montgai, l'embassament de Camarasa, el pantà de Terradets i el de Talarn, amb vistes de totes les làmines d'aigua envoltades de montanyes, un cop s'ha abandonat la plana de Lleida que actualment té totes les pereres florides (totes alíniades i emparrades).

Sobre aquesta línia, des d'abril fins l'octubre circula en determinats dies un tren turístic denominat el Tren dels Llacs que surt a les 10,30 de l'estació de trens de Lleida i que fins a Balaguer és remolcat per una locomotora de vapor model 282F-0421 Beyer-Garrat i des d'allí fins La Pobla amb una locomotora Diesel.

A velocitat tranquil.la, doncs els 89,35 quilòmetres existents els realitza en prop de 2 hores, la contemplació dels paisatge, l'aigua, el pas pels túnels i els ponts amb les finestres baixades en els compartiments tancats de vuit places és una autèntica delícia.

Quan arribes a La Pobla, una guia turística de l'Ajuntament et fa una visita guiada del poble on destaca el conjunt modernista de la Casa Mauri (1907), amb mosaics de LLuís Bru (autor dels mosaics del Palau de la Música Catalana) i una escultura de Josep Llimona.

Un paquet turístic que costa 16,50 euros absolutament recomanable.

EL PENYA-SEGAT ROIG

2010-04-04T22:22:00.004+03:00

Fa pocs dies ens ha arribat una gran mostra de cinema èpic, el penya-segat roig del director John Woo, especialista en cinema d'acció.

Amb una durada de 148 minuts, la versió internacional condensa en una, dues pel.lícules xineses , Chi Bi (2008) i Chiu Bi Xia (2009) d'aproximadament 280 minuts.

La història està ambientada a la Xina de finals de la Dinastia Han (208 D. C) on el terrible Primer Ministre gaudeix del poder de fet de l'imperi i aconsegueix que l'emperador declari la guerra als regnes del Sud amb l'objectiu d'unificar el país i eliminar el poder dels senyors de la guerra.

Amb un exèrcit de 800.000 homes, i una gran crueltat, provocarà una necessària aliança entre els exércits de Liu Bei i de San Guo.

Cinema èpic, amb batalles multitudinàries terrestres i fluvials, on l'estratègia se'ns mostra que tenia més importància que el nombre de guerrers, amb moments trepidants, una posada en escena propera a les antigues superproduccions (és la pel.lícula més cara del cinema xinès), una fotografia preciosista i unes coreografies de lluites individuals i col.lectives molt treballades. Un gran espectacle visual.

Nota filmaffinity: 6,5

Nota personal: 7

80 ANYS DE "UN PERRO ANDALUZ"

2010-04-04T21:00:00.004+03:00

A l'edifici reinaxentista de la Lonja de Saragossa es pot veure fins l'11 d'abril una exposició titulada "un perro andaluz. 80 años después".

La pel.lícula de Luis Buñuel va ser presentada l'any 1929 a l'Studio des Ursulines de París.

En el magnífic recinte saragossà es poden veure la pròpia pel.lícula i d'altres que van formar part de les sessions de Cine Club promogut per LLuís Buñuel a Madrid (Entr'acte -1924-, Rien que les heures -1926 o Esencia de verbena -1930-...); dos documentals sobre la trajectòria vital i professional del mateix Buñuel i de Salvador Dalí, coguionista de la pel.lícula; material gràfic i diferents objectes.

Una de les coses que em va cridar l'atenció, doncs ho desconeixia, és la carta d'injúries que van adreçar Buñuel i Dalí a l'escriptor Juan Ramón Jimenez. Se'ns explica que volien fer un acte de subversió i van pensar en adreçar una carta provocativa a un intel.lectual que tingués un ample reconeixement a la societat del moment. En un barret van ficar el nom de Manuel de Falla i el de Juan Ramón Jimenez. La sort va escollir al poeta.

Dalí i Buñuel van visitar a l'autor de Platero i jo i l'escriptor es va quedar asombrat pel talent dels joves artistes. Al dia següent van adreçar-li la següent carta:

"Nuestro distinguido amigo:

Nos creemos en el deber de decirle -sí, desinteresadamente- que su obra nos repugna profundamente por inmoral, por histérica, por arbitraria.

Especialmente: ¡¡MERDE!! para suPlatero y yo, para su fácil y malintencionado Platero y yo, el burro menos burro, el burro más odioso con el que nos hemos tropezado.

.....¡MIERDA!..................................Luis Buñuel

.....Sinceramente............................Salvador Dalí "

No puc evitar de pensar les dificultats que tindran els historiadors del futur per accedir a informació de l'esfera privada de persones famoses o influients. A traves de la correspondència de molts autors tenim la clau per explicar la biografia de molts personatges. Serà el mateix amb els correus electrònics?

M. C. ESCHER: LA PERSPECTIVA IMPOSSIBLE

2010-03-27T09:55:00.004+02:00

Avui fa 28 anys que va morir l'holandès Mauritus Cornelis Escher, més conegut per M.C. Escher.

Dibuixant i gravador (xilografies, litografies), utilitzava majoritàriament el blanc i negre en les seves obres en les quals explorava la simetria i les perspectives deformades, en dos i en tres dimensions, per enganyar l'ull humà i crear figures impossibles i espais claustrofòbics, més propers als malsons que a l'arquitectura real (de pare enginyer, va començar aquests estudis, però no els va acabar).

Us deixo un video d'animació inspirat en un dels seus dibuixos més famosos i on se'ns presenta un circuit quadrat d'escales on el caminant puja de forma infinita, sense cap escapatòria.

14 quilòmetres

2010-03-25T19:34:00.003+02:00

Catorze quilòmetres és la distància que separa Europa d'Àfrica a l'Estret, un curt recorregut, però amb una enorme dimensió humana.

L'any 2007 el Festival de Cinema de Valladolid va premiar la pel.lícula 14 Kilómetros dirigida per Gerardo Olivares i que ens narra l'odisea de dos joves naturals del Níger per arribar a la terra sominada de treball i riquesa.

Un periple dur, atravessant deserts i barreres frontereres ridícules que els portarà a una patera, després d'haver gastat molts de diners i fins i tot, les dones, caure en la prostitució.

La temàtica està narrada d'una forma prou honesta, amb força i dramatisme però amb certa contenció. En el camí uns paisatges i unes músiques esplèndids que conformen una apreciable empremta estètica, en clara contradicció amb les penúries i dificultats que han de suportar els personatges.

La corrupció dels funcionaris africans, la solidaritat, la manca d'oportunitats o la simple acceptació de la duresa de la vida per part dels tuaregs són petits temes dins d'aquesta pel.lícula que qualsevol persona amb sensibilitat social hauria de veure.

Nota Filmaffinnity: 7

Nota personal: 6,5

EL PONT D'ARCALIS AL XXIII FESTIVAL TRADICIONARIUS DE BARCELONA

2010-03-23T22:49:00.003+02:00

El proper dia 26 de març es clou a Barcelona el XXIII Festival de música tradicional amb l'actuació del grup ebrenc Quico el Célio, el noi i el mut de Ferreries.

Ahir per la nit va actuar en el Palau de la Música el grup de folk de cançons dels Pirineus, El Pont d'Arcalis per celebrar el seu 20è aniversari.

El grup està format per Jordi Fàbregas, Jordi Macaya, Isidre Pelaéz, Quim Soler i Artur Blasco, però compta en moltes actuacions amb nombrosos músics invitats.

Un dels instruments que utilitza el grup és l'acordió diatònic, instrument que gairebé va arribar a desaparèixer fins que precisament Artur Blasco, membre del Pont d'Arcalis junt Gaspar Viladomat i Josep Porta van fundar l'any 1975 l'Associació Arseguel i els acordionistes dels Pirineus que s'han encarregat d'investigar i recuperar aquest instrument tradicional dels Pirineus.

PARIS 26 GIGAPIXELS

2010-03-23T22:12:00.003+02:00

Des de fa cert temps s'han posat de moda les fotografies d'altra resolució d'algunes ciutats.

Alguns exemples són la ciutat alemanya de Dresden amb 26 gigapixels; Praga des de la torre de la televisió amb 18 gigapixels o el barri de Harlem a Nova York amb 13 gigapixels.

Ara li ha tocat a la capital francesa, amb un projecte tècnicament molt millor que els anteriors, retratada en panoràmica des d'una torre de l'església de San Sulpice.

Els fotògrafs Arnaud Frich i Martin Loyer han realitzat aquest treball amb una resolució de 354159x75570 pixels que és el resultat de combinar 2346 fotografies realitzades amb una càmera reflex de la marca Canon model 5D Mark II.

El montatge i processat de les imatges es va fer amb un ordinador dotat amb 24 GB de memòria RAM, amb dos processadors Intel Xeon 5500 i 6 discs SSD (ultraràpids) de 16 GB.

Les imatges tenen tanta definició que en molts casos han hagut d'enfosquir els vidres de les cases per no ser denunciats per intromissió il.legítima a la intimitat.

Si us fa mandra visitar la pàgina podeu veure un video que simula una visita realitzada des de la pròpia URL. Els autors també tenen un blog on expliquen detalls d'aquest projecte.

Si us f

KAFKA DE ROBERT CRUMB

2010-03-21T16:40:00.002+02:00

Robert Crumb (1943-) és un dibuixant nordamericà de còmic, conegut mundialment com el fundador del còmic undergroung i un dels principals artistes del còmic de la segona meitat del segle XX.

La seva obra es va donar a conèixer en el nostre país a les revistes El Víbora (1979-2005) i Makoki (1982-1984) i part de la seva obra ha estat recopilada per l'editorial La Cúpula.

En les seves històries hi ha una part autobiogràfica, amb nombroses obsesions sexuals i una certa nostàlgia de la vida del passat (com es pot veure en el video, la destrucció del paisatge natural als Estats Units a causa del progrés tecnològic, dona pas a paisatges suburbials antinaturals i degradats).

Alguna de les seves obres més famoses són Les aventures de Gat Fritz i Els meus problemes amb les dones.

Ara, l'editorial La Cúpula acaba d'editar un còmic sobre la vida de l'escriptor Joseph Kafka, amb dibuixos del propi Crumb i guió de l'escriptor David Zane Mairowitch que ens mostra el context cultural i polític del literat txec, les seves fòbies i filies i el contingut d'alguna de les seves obres, en una treball híbril entre la novel.la gràfica i la biografia amb il.lustracions.

LOVE OF LESBIAN. ROCK CATALÀ EN CASTELLÀ

2010-03-20T18:48:00.003+02:00

Love of Lesbian és un grup de pop-rock indie nascut l'any 1996 a Sant Vicenç dels Horts (Barcelona) que ha editat des de l'any 1999 sis àlbums.

Si els tres primers títols (Microscopic Movies, 1999; Is it Fiction?, 2002 i Ungravity, 2003) eren cantats en anglès, el cert és que el grup va donar un gir molt positiu en la seva carrera en continuar la seva trajectòria utilitzant el castellà.

Així van seguir Maniobras de escapismo (2005), Cuentos chinos para niños del Japón (2007) i l'últim fins el moment, 1999 ( o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna)(2009), ja amb una companyia discogràfica multinacional com Warner Music.

De tant en tant s'ha obert un debat sobre si la cultura en castellà realitzada a Catalunya es pot denominar també com a cultura catalana.

Personalment aquest debat sempre m'ha semblat absolutament inútil i provincià i si faig aquest comentari és perquè des de fa cert temps alguns sectors de la joventut de Tortosa desitgen que el grup Love of Lesbian actuï a les festes majors de la Cinta, demanda que no ha obtingut els seus fruits fins el moment. En canvi, durant molts anys sí que han actuat a Tortosa grups que fan música en català, a tall d'exemple Sopa de Cabra, Els Pets o més recentment, Manel o Antònia Font.

Que no vingui Love of Lesbian a Tortosa, és un tema de llengua o de preu?

"OTRA COSA" DE JULIETA BENEGAS

2010-03-20T13:55:00.007+02:00

El passat dimarts 16 es va editar al nostre país el nou disc de la cantant mexicana Julieta Benegas que es titula Otra cosa.

L'àlbum conté 12 cançons i ha comptat amb la col.laboració d'Alejandro Sergi i Adrian Dargelos, que són membres, respectivament, dels grups argentins Miranda i Babasónicos.

Com sempre Julieta ens canta amb la seva tonada melòdica sobre l'amor i el desamor, però sempre amb un to optimista.

Us deixo el video i la lletra de la cançó Despedida.

Letra de Despedida :

Vamos a decirnos adios, como se debe, sin rencor y sin duda de que es lo mejor. Vamos a brindar esta despedida con la certeza de haber vivido algo que nos cambió. Aqui va esta por los dos, y lo que tuvimos una bella historia de amor que terminó. Me diste tanto y yo me entregue, pero hubo algo que no supimos ver. Es tan bueno despedirnos como habernos conocido. Es tan bueno entender la derrota como fue luchar por lo que tuvimos tu y yo. Y se acabo, por eso brindemos hoy. Te pido no lo intentes mas la puerta se ha cerrado, busca tu felicidad en otro lado. Yo hare lo mismo y no te olvidaré.

Siempre serás alguien que quise de verdad, pero es tan bueno despedirnos como habernos conocido, es tan bueno entender la derrota como fue luchar por lo que tuvimos tu y yo y se acabó. Por eso brindemos hoy es tan bueno despedirnos como habernos conocido es tan bueno entender la derrota como fue luchar por lo que tuvimos tu y yo. Y se acabo por eso brindemos hoy, Por eso brindemos hoy.

TROLOLÓ

2010-03-18T22:47:00.006+02:00

Aquests últims dies causa furor a youtube un video d'un cantant rus dels anys 60 que interpreta una cançó sense lletra i que tothom ha batejat com el trololó.

El programa d'Andreu Buenafuente d'ahir i el programa El món a RAC 1 d'aquest matí se n'han fet ressó d'aquest fenòmen.

El cantant de la cançó és diu Edward Anatolevich Hill, i va ser un cantant que es va ser cèlebre a l'antiga URSS on va arribar a ser escollit com Artista d'honor a l'any 1968 i Artista del Poble a l'any 1974.

Una terrible desincronització entre els moviments de la boca del cantant i el so de la cançó, una cara amb similituds al personatge d'animació Schreck, uns escenaris i lletra inexistents no han impedit que s'hagi convertit en un fenòmen viral.

THE WINSTON GILES ORCHESTRA

2010-03-07T22:09:00.002+02:00

The Winston Giles Orchestra és un grup musical originari de Melbourne, Austràlia i que porta el nom del seu cantant.

Les seves cançons són molt treballades i és difícil classificar-los doncs se'ls etiqueta des del rock alternatiu fins la psicodèlia, passant per música electrònica o dowtempo.

Potser la seva cançó més famosa sigui la que es titula Welcome to the Hotel i que va aparèixer a la BSO de la sèrie de televisió australiana Bondie Rescue, que porta el nom d'una famosa platja de Sydney on es practica el surf.

A SERIOUS MAN: LA ÚLTIMA DELS GERMANS COEN

2010-03-07T17:58:00.003+02:00

Joel i Ethan Coen sempre ens mostren el seu món creatiu des d'un prisma absolutament personal i les seves pel.lícules solen tenir un humor negre, més aviat negríssim que en moltes ocasions és difícil d'entendre.

A Serious Man és una comèdia negra, una pel.lícula sense més pretensions que contar una història personal sobre la vida d'en Larry, un professor de física que treballa en una Universitat sense renom del mig Oest dels Estats Units cap a finals dels anys seixanta, que ha aconseguit tenir dos nominacions per als premis Oscars 2010 en les categories de millor pel.lícula i millor guió original.

Larry és una persona seriosa de la comunitat jueua que intenta mantenir la paciència i la calma davant dels problemes que la vida li planteja: un divorci, uns fills adolescents, un oncle acusat de sodomia, una veïna amb qui tenir somnis eròtics, un veí d'extrema dreta amant de les armes, uns advocats amants dels diners....

Les seves ganes de seguir els postulats de la seva religió i la tradició de la comunitat jueua el fan estar en un permanent conflicte, en la cruilla de la desesperació o la resignació davant de les proves que Déu li planteja. Sabria viure Larry sense el consell dels rabins?

La mirada dels germans Coen sempre és única, però en aquesta ocasió és especialment hiperbòlica i surrealista. Aquesta pel.lícula té algun sentit? I la vida, que en té?

HEAVY RAIN

2010-03-02T22:59:00.002+02:00

El passat dia 25 de febrer va sortir al mercat espanyol el joc Heavy Rain per a la consola PS3.

Aquest joc d'aventura gràfica s'ha editat tan sols per a la Ps3 de Sony i ha estat desenvolupat per l'empresa Quantic Dream una companyia encara poc coneguda en el món dels videojocs i que fa cert temps va editar el joc Farenheit.

Amb quatre personatges jugables que es van alternant en diferents espisodis, en aquest thriller caldrà descobrir qui és l'assassí de l'Origami.

El resultat final del joc dependrà de les diferents accions i opcions que el jugador faci escollir als personatges durant tota la trama.

El prestigiós site gamezone li ha atorgat una nota de 9 sobre 10, destacant els apartats de gràfics i el de concepte.

Posiblement aquest videojoc sigui el que fins ara ha aconseguit estar més proper al món del cinema per la seva d'història, la seva interactivitat i qualitat de gràfics i atès que moltes escenes s'han rodat amb actors reals per després renderitzar-los a gràfics.

OSCARS 2010 AL MILLOR CURTMETRATGE

2010-03-01T22:12:00.004+02:00

Una de les categories menors dels premis Oscars és la de millor curtmetratge on s'escullen peces d'animació o de ficció real .

En la edició d'enguany es presenten cinc títols, tots d'animació:

1) Logorama, codirigida per François Alaux, Herve de Crecy i Ludovic Houplain que en una història de 17 minuts de durada apareixen logotips de més de 2.500 marques comercials.

2) Granny o'Grimm Sleeping Beauty, de Lathleen O'Rourke i que ens presenta un conte sobre una nena que no pot dormir, malgrat les bones intencions de la seva àvia.

3) La dama y la muerta, de l'espanyol Javier Recio Garcia que va guanyar el Premi Goya en la seva categoria.

4) A Matter of Loaf Death de Nick Park, que suposa el retorn de Wallace & Gromit, els quals ja van guanyar un Òscar a l'any 2005 en la categoria Millor Pel.lícula d'animacio.

5) French Roast de Fabrice Joubert que ens presenta un home assegut en un cafè francès amb problemes.

Podeu veure tots el títols, podeu clicar en aquest hipervincle.

Us deixo el video del curtmetratge French Roast.

L'ADDICCIÓ A LA LECTURA

2010-02-21T10:23:00.003+02:00

Segons la Federació de gremis d'editors d'Espanya, Catalunya va ser l'any 2007, la segona comunitat autònoma en percentatge de lectors freqüents.

L'estudi s'ha realitzat sobre població major de 14 anys i la primera comunitat lectora ha estat la Comunitat Autònoma de Madrid (65,7 %) i la última del rànking va ser Extremadura (49,5 %).

Tots els estudis basats en enquestes s'han de llegir d'una forma relativa, doncs en aquest cas considero que es fàcil obtenir un biaix en les respostes, doncs no és el mateix que et pregunten si llegeixes, on potser molts voldran quedar bé davant l'entrevistador, que la pregunta sigui si consumeixes alcohol o drogues, on de ben segur hi haurà una major ocultació en les respostes.

Aquestes xifres tan elevades de lectura, no m'acaben de lligar amb altres xifres com són les audiències de la televisió o la mitjana d'hores que es dediquen a mirar aquest mitjà. Quan es llegeix doncs?

Us deixo un video de El Programa de Jose Mota que fa una paròdia del programa Callejeros sobre l'addicció a la lectura dels nostres joves.

RICHARD HAWLEY

2010-02-19T19:18:00.002+02:00

La paraula crooner és un terme anglès amb orígen als EUA que fa referència a un determinat tipus de cantant de balades.

L'ús d'aquest terme solia ser despectiu en els seus inicis i per això molts cantants fugien d'aquesta etiqueta. Es consideren crooners cantants com Frank Sinatra, Tonny Bennet, Dean Martin o Tom Jones, passant pels actuals Michael Bublé o Jamie Cullum, o d'altres més alternatius com Nick Cave, Jarvis Coker, un del fundadors del grup Pulp o Morrissey, fundador de The Smiths.

Un dels cantants considerat com a crooner actual és l'anglès Richard Hawley, nascut a Sheffield, ex guitarrista també del grup Pulp i actualment interpret en solitari que compta amb 5 àlbums en el mercat.

Aquesta setmana ha estat a Espanya per actuar a Múrcia, Madrid, A Coruña i Barcelona i presentar el seu últim disc titulat True Love's Gutter.

Us deixo un video de la cançó Tonight the streets are ours del seu àlbum Lady's Bridge de l'any 2007.

INVISIBLE

2010-02-17T18:43:00.003+02:00

A finals del 2009 es va publicar al nostre país la última obra de l'escriptor nordamericà Paul Auster que es titula Invisible.

A Auster li trobo certes similituds a Woody Allen. Ambdós són nordamericans d'èxit molt reconeguts a Europa; ambdós fan incursions en altres móns creatius que no són el propi, Allen en la literatura i la música i Auster en el cinema; són autors prolífics amb un bon ritme de producció; tenen móns absolutament personals en els quals sempre troben nous enfocaments; finalment, ambdós m'agraden i els segueixo sempre.

Adam Walker és un jove aspirant a poeta que estudia a la Universitat de Columbia. En una festa coneix a un professor universitari francès, Rudolf Born i a la seva parella, Margot. Un fet violent marcarà la vida de tots tres personatges.

Ambientada en temps diferents, entre l'any 1967 i l'any 2007, i a llocs com Nova York, París i fins i tot una petita illa del Carib, els fets que visqueren tots els personatges semblen diferents segons quina sigui la persona que els narra. Quina serà la veritat? Hi ha fets a la vida que ens poden condicionar tota la resta dels nostres dies? Els nostres records són un reflex de la realitat o són reinvencions imperfectes del nostre passat?

Auster em torna a agradar molt en aquest llibre, després de Un home en la foscor, que considero una obra carent d'interès. Un Auster que té una excelent tècnica literària en combinar les narracions en primera i tercera persona i la utilització de salts en el temps, cap endavant i cap endarrera.

La major part de nosaltres tenim una part invisible per la resta de persones. Al final dels nostres dies, cada cop potser som d'alguna manera més invisible.

"Al cap de dos dies, m'havia trobat en Born al West End, i quan em va explicar la reacció d'ella després de coneixe'ns a la festa, els meus sentiments per ella van començar a canviar. Pel que semblava, li queia bé i estava preocupada pel meu benestar, i quan et diuen que a una persona li caus bé, la teva resposta instintiva és que ella et caigui bé a tu."

ENIGMA I L'EIVISSENC

2010-02-14T12:45:00.003+02:00

Enigma més que un grup, podríem dir que ha estat un projecte musical liderat per Michael Cretu, alemany d'orige romanès que viu des de fa molts anys a Eivissa.

Tots els títols de les seves cançons estan en anglès menys el d'una cançó que té un títol castellà, La Puerta Del Cielo i que pertany al seu disc Seven Lives Many Faces publicat l'any 2008.

El curiós, però, és que la lletra d'aquest tema està interpretada per la cantant Malgalida Roig en eivissenc, subdialecte del català balear.

M'agradaria saber perquè el Sr. Cretu es va quedar a mitges amb l'eivissenc.

Allà dins es canal

En es peu da sa muntanya

Pareix que es senten picarols

Suau si es mou sa manada.

Dins es canta des riquets

I es mussol crida sa calma

I aquella olor que em pareix

De sa palla humilada.

Es canta des riquets

I es mussol crida sa calma

I aquella olor que em pareix

De sa palla humilada.

Allà davall dins es canal

En es peu da sa muntanya

Pareix que es senten picarols

De sa palla de sa palla humilada.

30 SECONDS TO MARS

2010-02-13T10:00:00.004+02:00

30 seconds to Mars és un grup de rock estadounidenc amb tres àlbums al mercat (30 seconds to Mars -2002-, A beautiful lie -2005- i This is a war -2009).

Aquest grup va ser creat pels germans Jared i Shanon Leto. Jared a banda de cantant i guitarrista del grup també ha de fet d'actor en pel.lícules com Alejandro Magno d'Oliver Stone o American Psycho de Paul Allen entre d'altres.

En moure's pels cercles de Hollywood no és estrany que tingués una relació sentimental amb diferents actrius com Cameron Diaz, amb qui va estar unit durant cinc anys o Scarlet Johanson.

Una de les curiositats del seu últim àlbum és que té 2.000 portades diferents. El grup va demanar als seus fans que els enviessin fotografies d'ells mateixos i en va seleccionar 2.000 que ha utilitzat per canviar part de la portada.

Us deixo el video de la cançó A beatiful Lie que dona títol al seu segon àlbum i que va ser rodat a Groenlàndia. Un poc més de fred per aquest hivern.

NOU DISC DE SADE: SOLDIER OF LOVE

2010-02-12T22:00:00.002+02:00

Després de 10 anys sense treure cap nou disc (l'últim es va editar l'any 2000 i portava per títol Lover's rock), la cantant d'orige britànic-nigerià Helen Folasade Adu, coneguda internacionalment com Sade ha tret aquesta setmana al mercat un nou disc titulat Soldiers of Love.

Amb deu cançons força treballades, la cantant Sade és fidel al seu estil malgrat s'aparta dels ritmes de les produccions que la van consagrar durant la dècada dels vuitanta, gràcies a arranjaments musicals més subtils però força treballats i un to que m'ha semblat més melangiós i madur.

Us deixo una de les cançons que més m'ha agradat i que es titula In Another Time.

In Another Time

Sade

You'd be suprised girl Soon they'll mean nothing to you They'll fall into their brew And take down some of the boys with them too

There's nothing Nothing that you have to do In another time girl Your tears won't leave a trace In another time girl In another place

You've been down girl Their whispers are hailstones in your face You're so tired of waiting For something to change

They don't know what to do with Something so good That you wouldn't hurt them You wouldn't hurt them if you could

One of these days They're gonna fall into their brew And they'll know exactly what they did to you Darling I just want you to know

Your tears won't leave a trace In another time girl In another time girl In another place

Darling I just want you to know Your tears won't leave a trace In another time girl

In another time girl

A TERRA HOSTIL

2010-02-12T07:43:00.003+02:00

Si la Segona Guerra Mundial i la Guerra del Vietnam ens han deixat molts de títols cinematogràfics, no podem dir el mateix de la primera guerra del Golf, ni tampoc de la guerra d'invasió d'Irak.

Aquesta guerra encara és una mena de tabú a la societat estadounidenca, ja que se n'ha escrit poc, se l'ha estudiat encara menys i ha deixat moltes poques imatges als mitjans de comunicació.

La directora Kathryn Bigelow, ex-exposa de James Cameron i amb qui competirà a l'edició dels Oscars d'enguany, entre d'altres, en els apartats de millor pel.lícula i millor director, va rodar a Jordània i Kuwait aquesta pel.lícula d'acció bèlica sobre l'Irak.

Una unitat d'élit d'artificiers de l'exércit estadounidenc treballa cada dia en accions de desactivacio d'artefactes explosius enmig de la mirada recelosa de la població de Bagdad.

La pel.lícula, rodada com un fals documental, presenta una acció rera acció per fer-nos espectadors del dia a dia d'aquests soldats, veure les seves pors, les exhibicions de valentia com a mida de la masculinitat entre homenots, i fins i tot, l'addicció d'alguns al risc quan t'enfrontes a situacions de vida o mort.

Qualsevol persona, qualsevol cadàver, qualsevol vehicle, qualsevol lloc i qualsevol objecte poden ser bombes potencials.

És posible tornar a adaptar-se a la vida real després d'haver viscut aquestes condicions extremes lluny del teu entorn natural?

La directora no es posa del cantó de cap dels bàndols, ni exalta l'acció bèlica, ni s'alinea amb el pacifisme, com si volgues ser una asèptica i desapasionada notària d'uns fets que, a banda dels videojocs, també són viscuts per persones reals, en aquest cas soldats dels Estats Units, a qui el seu país acabarà amagant sota la catifa.

Nota filmaffinity: 7

Nota personal: 7

KKK

AVATAR

2010-02-06T20:23:00.003+02:00

Una de les accepcions de la paraula avatar és "descens d'una deïtat a la terra i la seva encarnació en un home o un animal".

Amb aquest títol, Joan Cameron ha tornat com a director a les pantalles de cinema després del gran èxit de Titanic a l'any 1997. El seu retorn ha suposat trencar amb l'históric récord de recaptació que tenia la seva pel.lícula anterior i aconseguir 9 nominacions per als premis Òscar.

L'Acadèmia del cinema dels Estats Units acostuma a premiar els directors que contribueixen positivament a l'engreix de les arques de les empreses gràcies als èxits de taquilla. No sorprenen, per tant, les seves nominacions i si a més afegim la utilització de la nova tecnologia en 3D encara sorprenen menys.

Aquesta tecnologia és una aposta de la indústria del cinema per a lluitar contra la pirateria i el reconeixement a la pel.lícula potser una indicació de com pot evolucionar el món del cinema. Recomano veure aquesta pel.lícula en 3D i suportar la incomoditat de portar les ulleres especials que es necessiten.

Jake és un marine paraplègic que és escollit per a substituir al seu germà mort en el projecte Avatar al planeta Pandora. Aquest projecte pretén facilitar l'apropament cultural dels humans als nadius del planeta amb finalitats econòmiques.

Els nadius viuen en contacte espiritual amb la mare natura, els animals, els arbres, les plantes i els membres del seu propi clan i tenen valors com el respecte a l'entorn, el culte als seus avantpassats i la pràctica d'una religiositat primitiva. En canvi, els valors de la major part dels humans són molt diferents: l'ambició, l'explotació dels recursos minerals sense mirament per la natura, l'etnocentrisme cultural i la tecnologia com a extensió del poder capitalista.

L'ecologia, la importància de l'amor, la col.lectivitat com a suport a les necessitats individuals i l'harmonia amb la natura, se'ns presenten nues, simples, gairebé infantils, buscant l'emotivitat més bàsica de l'espectador. L'embolcall és un món oníric construït amb tecnologia que combina de forma perfecta personatges reals amb personatges d'animació.

Una història simple al servei de l'espectacle visual. Però quin espectacle!

Nota filmaffinity: 7,9

Nota personal: 7,5

LA CINTA BLANCA

2010-01-31T22:34:00.003+02:00

El blanc representa en moltes ocasions la innocència. El negre, en canvi, representa el dolor, la por, la mort i el misteri.

No és extrany que la coproducció d'Àustria i Alemanya dirigida per l'austríac Michael Haneke estigui rodada en blanc i negre. En veure la pel.lícula prompte veurem el perquè del blanc que dona lloc al seu títol, el negre, pel contrari, ens anirà omplint progressivament a base d'una pluja fina de diàlegs i actes de la vida quotidana i amb altres cops d'efecte dramàtic.

En un poble del nord d'Alemanya, anys abans de l'inici de la Primera Guerra Mundial, succeeixen un acúmul de fets dels quals se'n desconeix l'autor.

Enmig d'un entorn rural, dominat per l'omniprescència del baró qui ocupa en tasques agrícoles a la major part del poble, la mentira i les ocultacions són la manera de sobreviure al control social, la repressió, els càstigs i la rectitud protestant. Els adults i els nens pateixen els rigors, a diferents nivells, tant en el sí de la família com a traves del seu pastor i la comunitat en general.

Amb un control i rigor exacte en el desenvolupament de la història i una gran quantitat de personatges, adults i nens, que se'ns presenten, Haneke utilitza 145 minuts per desgranar les relacions asfixiants enmig d'un entorn ambiental que et neguiteja i en manté en la intriga fins al final.

La pel.lícula ha comptat amb diferents premis cinematogràfics, entre d'ells La Palma d'Or al Festival de Cannes, un Globus d'Or a la millor pel.lícula de parla no anglesa, Premi a la millor pel.lícula i direcció en els Premis del Cine Europeu i està nominada per als Oscars 2010 en la categoria de pel.lícula de parla no anglesa.

Una pel.lícula d'estil clàssic, molt apropiada per a mirades que volen aprofundir en les històries.

Nota filmaffinity: 7,5

Nota personal: 8

PIKES PEAK HILL CLIMB

2010-01-17T21:58:00.004+02:00

La Pikes Peak Hill Climb, coneguda popularment com "la carrera fins els núbols", és una carrera d'automòbils que es celebra als Estats Units d'Amèrica des de l'any 1916.

Aquesta carrera pràcticament desconeguda a Espanya té la categoria mítica al seu país i es corre al mes de juliol, sovint coincidint amb la festa del 4 de juliol.

La seva característica principal és que es corre per una carretera de montanya que combina asfalt amb superfícies de terra i pedra solta, a l'Estat de Colorado i té una distància de gairebé 20 quilómetres amb 156 rebolts.

Com sigui que la sortida es dona a 2.866 metres a nivell del mar i l'arribada a 4.301 metres, cosa que implica un desnivell de 1435 metres, a banda de les dificultats del pilotatge s'afegeixen les dificultats tècniques per a l'alimentació del vehicle i la refrigeració dels frens.

La carrera resta oberta a diferents categories i hi corren vehicles de fins a 1.000 cavalls.

Si bé el récord de la prova el té el pilot japonès Nobuhiro Tajima a l'any 2007, una de les imatges més famoses és l'ascensió de l'antic pilot de rallies Ari Vatanen amb un Peugot 405 Turbo 16 que va ser enregistrada l'any 1988 en el rodatge de la pel.lícula Climb Dance del director Jean Louis Morey.

Segur que els apassionats del món del motor els agradarà aquest video.