dissabte, 19 de març de 2011

INUNDACIÓ. THOMAS HART BENTON

Avui he rebut tres llibres d'art comprats per Internet a preu de saldo. Un d'ells es titula Realismo i va ser editat l'any 2006 per l'editorial Taschen.

El llibre està dedicat a aquesta corrent de les arts plàstiques, especialment de la pintura, que pretén reproduir la realitat visible am la màxima fidelitat.

D'entre les obres que apareixen m'ha cridat l'atenció un quadre d'un autor que m'era desconegut. El pintor es diu Thomas Hart Benton (Neosho 1889-Kansas City 1975) i forma part d'un grup de pintors coneguts com regionalistes. Altres membres del grup són el més conegut Grant Wood o John Steuart Curry.
Aquesta corrent es va desenvolupar principalment després de la Gran Depressió posterior a l'any 1929 i va tractar temàtiques costumistes amb retrats de la vida rural del sur i del centre dels Estats Units. Hart Benton va destacar també com a muralista.

El quadre de la fotografia es titula Inundació i va ser pintat l'any 1951. No he pogut evitar comparar-lo amb la recent catàstrofe natural del Japó, cosa que ens hauria de recordar que els humans no som capaços de tenir-ho tot sota control, per més que moltes vegades ens comportem com si fóssim Déus.

divendres, 18 de març de 2011

BALADA TRISTA DE TROMPETA

El bilbaí Àlex de la Iglesia és un director, productor i guionista amb molta sort.

Després d'haver dirigit fins ara un total de cinc pel·lícules, ostenta el récord d'haver estat, en totes elles, candidat al Premi Goya al millor director.

De fet va guanyar aquest premi per la seva segona pel.lícula (El dia de la Bèstia). Amb aquest currículum no va ser extrany que ocupés el lloc de President de l'Acadèmia de cinema espanyol al juny de 2009 per ocupar la vacant deixada per Àngeles González Sinde en ser nomenada ministra de Cultura, i que com a protesta per la coneguda com Llei Sinde, dimitís fa poques setmanes com a President.

La seva última pel.lícula, titulada Balada triste de trompeta (que utilitza el títol d'una cançó del cantant Raphael de l'any 1969 i de la qual en surten imatges) va guanyar el Lleó de Plata a la millor direcció i al millor guió en el Festival de Venècia de l'edició 2010.
L'arrancada de la pel.lícula és en plena guerra civil quan uns militars republicans es presenten a reclutar persones per a la guerra enmig d'una actuació dels pallassos d'un circ. Després d'un salt de bastants anys, la resta de pel.lícula transcorre durant el final de la dictadura franquista amb uns personatges principals que també treballen en un circ.

La lluita esperpèntica entre dos pallassos per l'amor d'una dona ens deixarà imatges delirants i crues que pertorben els sentiments de compassió en l'espectador pels personatges.

Trobarem referències cinèfiles com l'escena en que el pallàs trist és perseguit per la Guàrdia Civil mentre fuig en solitari com un animal enmig del bosc (Frankenstein) o l'escalada a la gran creu del Valle de los Caidos com si d'un gratacel de Nova York es tractés (King Kong).

Destaquen les interpretacions de Carlos Areces i Antonio de la Torre i la fotografia del també bilbaí Kiko de la Rica en una pel.lícula que es pren com a seriosa, però utilitza un argument i uns personatges absolutament frikis.

Nota filmaffinity: 6
Nota personal: 6

/div>

dissabte, 12 de març de 2011

PA NEGRE

Fa uns dies vaig veure la pel.lícula que no agradava a Intereconomia, doncs després d'haver guanyat 9 premis Goya alguns comentaristes de la cadena "amiga" de Catalunya, van ser totalment crítics amb els guardons obtinguts, atribuïbles segons la seva opinió "als obsessos del catalanisme i la ideologia de gènere". Sense comentaris.

Basada en la novel.la homònima d'Emili Teixidor, Agustí Villaronga dirigeix aquesta pel.lícula ambientada a la Catalunya rural durant la postguerra civil espanyola.

Però a diferència dels nombrosos títols que el cinema espanyol ha dedicat a la guerra civil (menys a la postguerra) des de la reinstauració de la democràcia i on els directors sempre han incidit en la cara menys amable dels partidaris franquistes, en aquesta pel.lícula, el podriment moral de molts protagonistes no fa distincions de bàndols. Els que semblen perseguits, resulta que van ser perseguidors. Els que acabada la guerra són perseguidors, no sempre ho fan per motius polítics.

En aquest ambient, els nens no són uns espectadors passius sinó que també fiscalitzen i qüestionen les conductes dels adults.

Les històries humanes emmarcades en ambients naturals permeten sempre obrir la porta als elements màgics i tel.lúrics. Però la màgia no sempre és bonica i la crueltat dels nens i el sentiment de traïció i l'odi conseqüent cap als pares mata qualsevol esperit benèvol.

Una pel.lícula negra que pateix algun que altre problema de ritme en les transicions entre gèneres cinematogràfics no del tot compatibles.

Nota filmaffinity: 7
Nota personal: 6,5

dimarts, 8 de març de 2011

LET ENGLAND SHAKE. L'ÚLTIM DE PJ HARVEY

Polly Jean Harvey (PJ Harvey) és una cantautora nascuda en un poblet del comtat de Somerset que enguany ha editat el seu vuitè àlbum d'estudi, titulat Let England Shake.

El disc va ser gravat en una església anglesa del segle XIX i és l'obra més compromesa de la seva discografia amb lletres dedicades a la guerra i la violència exercida pel seu país al llarg de la història.

Alguns crítics consideren que és el millor àlbum de la seva carrera, iniciada l'any 1991. La seva música és difícil d'etiquetar atès que les seves cançons transcorren des del folk, passant pel pop fins a la música indie o alternativa. Les guitarres, els trombons, el xilòfons, les bateries, el piano i els teclats són omnipresents en una instrumentació amb força arranjaments que dibuixen panorames i escenaris musicals que canvien de cançó en cançó.

Una de les cançons que més m'agrada es titula The Glorious Land, amb una lletra molt dura cap Anglaterra i els seus germans de l'altre costat de l'Atlàntic. Les cornetes del setè de cavalleria que sonaven als westerns dels anys '50 i '60 en ajuda de companys apurats en les seves campanyes d'invasió i aniquilació dels indígenes amerindis, recorden el bel·licisme del poble angloamericà.

How is our glorious country ploughed? Not by iron ploughs Our lands is ploughed by tanks and feet, Feet Marching Oh, America Oh, England How is our glorious country sown? Not with wheat and corn. How is our glorious land bestowed? What is the glorious fruit of our land? Its fruit is deformed children. What is the glorious fruit of our land? 
Its fruit is orphaned children.

dimarts, 1 de març de 2011

CASINO

El cinema de gànsters és un gènere cinematogràfic basat en personatges dedicats a viure de forma criminal, normalment de forma organitzada, que ens ha deixat alguns títols brillants.

La cadena de televisió HBO s'ha especialitzat en sèries basades en aquest tipus de personatges com ara fa uns anys les sis temporades de Els Soprano o actualment la interessant Boardwalk Empire ambientada en l'època de la llei seca dels Estats Units.

Aquest cap de setmana vaig tornar a veure Casino, una de les millor obres d'aquest gènere, dirigida l'any 1995 per Martin Scorsese i interpretada per Robert de Niro, director del casino; Sharon Stone, la seva dona atractiva i alcoholitzada; Joe Pesci, violent i desequilibrat o James Woods, un hortera buscavides.

La veritat és que els 182 minuts passen a tota velocitat gràcies a un guió molt sòlid i un ritme enèrgic que barreja les escenes d'acció amb d'altres narratives on la veu en off ens presenta els personatges i ens explica els detalls de l'organització derivada dels incontrolables ingressos d'aquest tipus de casa de jocs i que serveixen per a sostenir molts altres tipus de negocis, respectables com l'activitat immobiliària o hotelera o d'altres que no ho són tant.
El retrat d'uns personatges addictes als diners fàcils està molt ben fet; personatges que compren voluntats, eliminen les molèsties o converteixen les seves personalitats patològiques en quadres psiquiàtrics per obra de la sensació de poder que genera la riquesa.

El casino Tangiers es va basar en un lloc real com era el The Stardust Resort & Casino, clausurat l'any 2006. La ciutat de las Vegas serà el pal de paller on discorre la història durant la dècada dels setanta i els anys vuitanta, un lloc ideal per ambientar aquest gènere de pel.lícules, on la velocitat a la que canvia de mans els diners és directament proporcional al nombre d'alimanyes que hi troben aliment i el nombre de despulles humanes que en resulten.

També és destacable la seva banda sonora original amb cançons d'autors com Fletwood Mac, Eric Burdon, Roxy Music, Cream o Tony Bennett entre d'altres i els títols de crèdit del mestre Saul Bass.

Nota personal: 8