dilluns, 30 de novembre de 2009

BOSSA N' ROSES: NOVEMBER RAIN

November Rain és una de les cançons més famoses del grup de rock Guns N' Roses i pertany al disc Use Your Ilusion I editat l'any 1991.
L'any 2006 es va editar l'àlbum Bossa N'Roses, que a ritme de bossa nova ens presenta versions de 12 cançons del grup com Sweet child o' mine, knokin' on heaven's door, you could be mine o la pròpia November Rain.
La veritat és que les versions de temes arxiconeguts del rock, tocats a ritme de bossa nova són una música ambiental d'allò més agradable

dissabte, 28 de novembre de 2009

THE CIRCLE. EL NOU DE BON JOVI

La banda Bon Jovi es va formar l'any 1984 a una ciutat de l'estat de New Jersey dels Estats Units per Jon Bon Jovi.
Després de 25 anys, amb diferents aturades musicals i amb 10 discs d'estudi a cavall entre el glam metal, el rock progressiu, el rock dur i el pop, ens arriba el seu 11è disc en estudi titulat The Circle.
The circle (un títol que pot significar moltes coses, però alguns poden interpretar com un àlbum de cloenda del grup, el tancament del cercle) té influències musicals de grups com The Killers, Coldplay o King of Leon segons declara el propi Jovi; l'habitual guitarrista del grup, Richi Sambora està com sempre força present i moltes lletres parlen de temes socials, com per exemple la cançó titulada Work for the working man que mostra la preocupació del cantant per la crisi econòmica i l'ocupació.
Us deixo el video de la seva cançó Superman Tonight.

WORLD PRESS PHOTO 2009

L'exposició World Press Photo és la principal mostra itinerant a nivell mundial de fotoperiodisme. Cada any un jurat internacional format per tretze membres escull les fotografies guanyadores enre totes les enviades pels fotoperiodistes, agències, peròdics i fotografs d'arreu del món.
Les fotografies participen en 11 categories: notícies d'actualitat, temes d'actualitat, personatges d'actualitat , esports, fotos d'acció, esports, temes contemporanis, vida diària, retrats, naturalesa i art i entreteniment.
L'exposició amb les fotos guanyadores es pot veure cada any a 80 ciutats de tot el món.
Del 11 de novembre i fins el 13 de desembre d'enguany, l'exposició es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona situat al carrer Montalegre, 5 de Barcelona.
El nivell de les fotografies guanyadores és molt bo i com és habitual, són corprenedores les fotografies preses en llocs que han patit catàstrofes naturals (terratrèmol de la Xina o el tifó de Myanmar), conflictes bèlics (Ossétia del Sud) o fets de violència de carrer (El Salvador, Recife).
Com diu aquella vella frase "una imatge val més que mil paraules" i afegeixo que, si la imatge és bona, val més de deu mil paraules!
Us deixo un apunt de l'exposició. La fotografia de la imatge és d'Eraldo Peres i ha rebut la Menció d'honor a la categoria de vida quotidiana. En ella un grup de persones envolten el cadàver de Thiago Frankilino de Lima, assassinat en el barri de xavoles de Coque a Recife.
Segons explica el cartell explicatiu de la fotografia, a Recife es produeixen un total de noranta homicilis per cada 100.000 habitants, el doble que a Rio de Janeiro, la majoria comesos per escuadrons de la mort que volen acabar amb els elements indesitjables de la ciutat, però també fruit de rivalitats entre bandes pel control de zones estratègiques des d'on assaltar els automobilistes.

dijous, 19 de novembre de 2009

TRAVIS: SING

Escolto l'àlbum Travis- An Evening with Fran Healy & Andy Dunlop, (2009) resultat de la gravació per part de dos dels membres del grup escocès Travis d'un concert de la seva gira acústica on toquen cançons del grup.
Aquest grup de britpop va treure el seu primer àlbum complet l'any 1997 i des de llavors n'han editat cinc més i han guanyat dos cops el premi a l'àlbum de l'any en els premis Brit awards.
Us deixo el video de la cançó Sing del seu àlbum Invisible Band de l'any 2001.

JULIE I JULIA

Júlia Child va ser una escriptora i cuinera que va introduir la cuina francesa als Estats Units a partir del llibre Mastering The Art of French Cooking, amb articles a la revista Boston Globe i diferents programes de televisió, els primers dels quals es titulava The French Chef que va ser molt famós en la dècada dels 60.
A partir d'aquest personatge, la directora Nora Ephron (Tens un email, entre d'altres, i guionista de Quan en Harry va trobar la Sally ) ens presenta dues històries creuades; la de la pròpia Júlia Child mentre vivia amb el seu marit a França i aprenia a cuinar i més tard intentava publicar un gruixut llibre de cuina francesa per a les dones de casa americanes, amb la de Julie, funcionària de l'ajuntament de Nova York com a telefonista i que en un moment de la seva vida es marca com a objectiu vital, escriure un blog on en 365 dies ha de comentar les més de 500 receptes del llibre esmentat de Júlia Child, evidentment després d'haverles cuinat.
Aquesta comèdia romàntica ens presenta les históries d'amor que viuen dos matrimonis en époques i llocs diferents i que tenen diferents punts en comú: el suport dels marits als interessos de les seves esposes i l'amor a la cuina i el menjar.
Amb unes bones interpretacions, especialment de les actrius Amy Adams i Meryl Streep, és una pel.lícula simpàtica, probablement amb un excés de 30 minuts de metratge, i que segur deixarà un bon sabor de boca als amants de la cuina.
Com a curiositat, recordar que Júlia Child media 1,88 centímetres. Era per tant una dona molt alta i més en la seva época. Va morir l'any 2004 a l'edat de 91 anys. Per a destacar l'alçada de Júlia Child, tots els actors que surten a escenes on apareix l'actriu Meryl Streep són més baixos que ella (també el seu marit) i sempre porta vestits amb la cintura alta per allargar les cames, sabates de tacó i uns pentinat crepats que allarguen la seva figura.

dimarts, 10 de novembre de 2009

13a MARXA SENDERISTA DEL MEZQUIN

El riu Mezquín és un afluent del riu Guadalope situat al Baix Aragó. Per Mezquín també es coneix una agrupació de municipis composada per sis localitats que són Belmonte de San José, Castelseràs, La Codoñera, Torrecilla de Alcañiz, Torrevelilla i Valdealgorfa.
El diumenge 8 de novembre va tenir lloc la 13a edició de la Marxa Senderista del Mezquín amb tres tipus de recorregut amb llargària diferent que sortien de la localitat de Valdealgorfa. El recorregut curt tenia 16 km, el mitjà 24 km i el llarg 32 km.
En un dia hivernal amb vent, pluja i fred ( a les 15,30 hores feia 6,5 graus de temperatura) i amb una nombrosa participació de prop de 2000 caminadors, el meu grup vam optar pel recorregut curt què disposava de tres punts d'avituallament, l'últim d'ells amb unes bones torrades de pa regades amb oli i bon pernil mentre ens queia un plugim molest.
A l'arribada l'organització et regalava una camiseta conmemorativa, un diploma participatiu i tenia preparat una bona olla de fessols amb botifarra, cansalada i xorís, pa, mandarines, aigua, gasosa i vi que podies menjar assegut en unes instal.lacions municipals.
L'orografia del recorregut no tenia forts desnivells i discorria entre paisatges d'oliveres (algunes curioses com la de la fotografia amb les arrels fent de marge), algunes vinyes amb les fulles rogenques i violades i aïllats grupets de pins.
Com curiositat de la caminada cal citar que vam creuar dues vegades el Meridià 0 de Greenwich que l'organització havia marcat amb un cartell i una ratlla blanca.

diumenge, 8 de novembre de 2009

ANIMAL KINGDOM

Animal Kingdom és un grup britànic que Justificar a ambos ladosva començar a South London l'any 2007 i que després de treure un parell de singles i fer de teloner en concerts de grups com Band of Horses o Snow Patrol, acaba de treure al mercat un àlbum complet titulat Signs and Wonders.
Us deixo el video de la cançó que dona nom al disc.

dissabte, 7 de novembre de 2009

SI LA COSA FUNCIONA

Després de les pel.lícules Match Point, Scoop, El somni de Cassandra i Vicki Cristina Barcelona que van suposar un parèntesi en la filmografia del director nordamericà Woody Allen (ambientades a Europa i amb temàtiques apartades a les seves obsessions habituals), ens ha arribat enguany Si la cosa funciona (Whatewer works).
El títol de la pel.lícula sembla una referència a la pròpia trajectòria cinematogràfica del director. La ciutat de Nova York de fons és l'espai on viuen uns personatges amb els trets psicològics característics d'Allen que fan els habituals comentaris sobre jueus, hipocondria, escepticisme sobre les relacions amoroses. Però si la cosa funciona perquè no continuar pel mateix camí. Basada amb un guió escrit en els anys 70 i amb una permanent sensació de déjà vu, el director aconsegueix un altre cop mantenir un nivell més que digne (i ja en van moltes).
Aquesta comèdia d'humor negre i agre, que posa de volta i mitja les relacions de parella amb les seves montanyes russes i que està impregnada de la visió pesimista de la vida del personatge interpretat per l'actor Larry David, acaba, però, deixant-te aquell sentiment tan personal que genera el director i que es podria resumir, al meu entendre, en el títol d'una pel.lícula de Frank Capra: "Que bello es vivir".
Magnífica la interpretació de l'actriu Patricia Clarkson (Elegy, Vicki Cristina Barcelona, Buona nit i bona sort, Vides creuades).
Nota personal: 7

dijous, 5 de novembre de 2009

MOTT THE HOOPLE

Fa uns dies dedicava un parell d'entrades a David Bowie, considerat pels crítis musicals com un dels músics més importants de la història de la música rock.
Bowie va començar dins d'una corrent musical coneguda com glam rock. Altres grups vinculats a aquest estil musical són Queen, T-Rex, Slade, Sweet, Suzi Quatro o Mott the Hoople.
Mott the Hoople va ser un grup britànic que va treure deu discs entre l'any 1969 i el 1976. Una de les seves cançons més famoses es titula All the young dudes (que dona nom a un dels seus discs de l'any 1972) i que va ser escrita pel propi David Bowie.
De fet, com canvia la història els fets, el grup Queen va ser teloner de Mott the Hoople en la gira que aquests van realizar l'nay 1974 pels Estats Units (actualment gairebé tothom coneix a Queen i en canvi molt poca gent recorda a Mott the Hoople).
Us deixo un video de la cançó Roll away the Stone.

dilluns, 2 de novembre de 2009

LA CABINA

Avui ha mort l'actor Jose Luís López Vázquez a l'edat de 87 anys.
L'actor va tenir una llarga trajectòria artística en la televisió, el teatre i principalment en el cinema amb les seves interpretacions sobreactuades de papers histriónics i en moltes ocasions "d'españolito" dels anys seixanta amb elevades febres de frustració sexual.
Però per a mi sempre serà l'actor de La Cabina. Aquest curtmetratge de 35 minuts rodat per Antoni Mercero sobre un guió de Jose Luís Garci , a l'any 1972 va representar una incursió personalíssima del cinema espanyol en el génere de terror.
De tall surrealista i amb una banda sonora amb coros estridents, la pel.lícula ens mostrava l'angoixa d'un ciutadà que queda tancat dins d'una cabina telefònica davant la passivitat d'altres ciutadans. Al.legoria política de l'opressió franquista en una societat encara majoritàriament paralitzada per la por a ser apartat dels circuits de desenvolupament econòmic de la época, va poder superar la censura de les autoritats guvernamentals perquè no van saber veure el símil polític.
Descansin en pau en Jose Luís López Vázquez i totes les "cabines" del món.

THE DAMNED UNITED

Si a algún bon i veterà aficionat al futbol li pregunten pel Leeds United o el Derby County Football Club o el Nottingham Forest Football Club, potser respongui que li sonen.
I el cert és que a dia d'avui, el primer dels tres equips milita a la tercera divisió i els altres dos a la segona divisió del campionat anglès (també amb alguns equips galesos), però en la década dels setanta van ser equips que van guanyar títols de lliga, copa i fins i tot, el Notthingam, dues Copes d'Europa consecutives.
La rivalitat personal entre dos entrenadors de futbol, el del Leeds United i més tard seleccionador nacional, Don Revie i el del Derby County Football Club, Brian Clough serveix al director Tom Hooper, amb l'ajut inestimable del guionista Peter Morgan (The Queen i Frost contra Nixon) per narrar una bona història sobre el món del futbol, posiblement la millor que s'hagi rodat fins el moment.
Ben ambientada en els anys '70 (vestuari, caracterització, color de la fotografia, utilització de imatges reals de la època) i amb el suport d'un bons actors (quins bons actors hi ha a Gran Bretanya!) ens mostra una época on els diners eren importants però no en la mesura d'avui i ens apunta alguns aspectes de la naturalesa humana (la vanitat, la lleialtat, la enveja...) i ens parla d'una forma àgil i dinàmica dels equilibris entre la directiva, els jugadors, la afició i l'entrenador.
Nota personal: 7,5
Nota filmaffinity: 6,8