diumenge, 31 d’agost de 2008

CINEMA COLOMBIÀ: SATANÀS

Aquesta pel.lícula colombiana es va estrenar en el nostre país el passat mes de juliol, un any després que es pogués veure a les pantalles d'aquell país sudamericà i ha obtingut diversos reconeixements en festivals de cinema com els de de San Sebastià, Huelva o Mònaco.
Dirigida per Andrés Baix i protagonitzada per actors desconeguts pel públic espanyol (Damià Alcaza, Marcela Mar, Blas Jaramillo i altres) narra tres històries de diferents personatges que coincidiran en el menjador d'un restaurant en la contundent i violenta escena final.
Basada en una novela de Mario Mendoza que va narrar uns dramàtics esdeveniments que van succeir en la Bogotà dels anys 80, ens retrata a personatges afectats per alguns dels principals mals de la nostra societat com són la soletat, l'aïllament, la impotència, la codícia pels diners, el nihilisme...
La seva visió de la humanitat és força negativa i decadent, com si la nostra ànima tan sols fos capaça d'allotjar el mal (d'aquí el títol Satanàs) i potser li resta força a la proposta el fet de no aprofundir en l'ambivalencia de l'esperit dels homes, capaços de cometre actes abominables però també, afortunadament, d'actes d'amor cap al proïsme.
Bona (***)

dissabte, 30 d’agost de 2008

ATERCIOPELADOS

Aquest és un grup colombià que va començar la seva singladura musical allà per l'any 1990. Amb set discs al mercat (un d'ells recopilatori) fa un pop-rock en llengua castellana a partir de les arrels culturals de la música colombiana. Han tingut força reconeixement internacional i és així que han aconseguit dos Grammys llatins, el primer l'any 2001 en la categoria de Millor Àlbum Vocal de Grup de Rock pel seu disc Gozo Poderoso i el segon l'any 2007 en la categoria de Millor Àlbum de Música Alternativa pel seu disc Oye. Amb aquest grup ha colaborat gent com Julieta Benegas i Enrique Bunbury i en l'últim disc de Pastora, Circuitos de Lujo, trobem la cançó Bolero Falaz que és una versió d'un altra cançó del mateix títol del grup Aterciopelados. A banda dels seus mérits musicals també destaquen les lletres de les seves cançons, moltes introspectives, altres de protesta. Us deixo el vídeo de l'optimista Luz azul del seu disc Gozo Poderoso.

dimarts, 26 d’agost de 2008

AN AMERICAN CRIME

Aquesta pel.lícula basada en fets reals parla sobre la tolerància envers la crueltat practicada sobre terceres persones que poden arribar a tenir els humans sota l'emparament de l'acció social de grup.
En els anys seixanta, en una petita ciutat de l'Estat d'Indiana, Gertrude Baniszewski és una vidua que manté a set fills mitjançant la realització de petits treballs domèstics i el salari d'una de les seves filles grans. Un matrimoni de firaires volen fer una gira pels Estats Units i troben com a sortida per no arrossegar les seves filles pagar 20 dòlars setmanals a Gertrude perquè en tingui cura i vigili que van a escola.
Els fets que es desenvoluparan estan extrets de les actes del judici contra Gertrude Baniszewki i un grup nombrós de persones del poble que en ares de la rectitud moral d'una nena van degenerar cap una absoluta depravació moral. Com he llegit en un altre comentari de la pel.lícula, és comú en psiquiatria dir que com més perfecte és l'exterior més imperfecte és l'interior, sovint aplicat al arquetipus del psicòpata, brillant, educat i amb un elevat éxit social.
Dirigida per Tommy O'haver compta amb unes brillants interpretacions de les actrius Catherine Keener (Hacia rutas salvajes, Capote) en el paper de Gertrude Baniszewki i amb la jove i prometedora Ellen Page (Juno, Hard Candy).
(***)Bona

dilluns, 25 d’agost de 2008

PASTORA I FANGORIA AL CAMBRIROCK 2008

Dissabte passat vam anar fins Cambrils per veure un magnífic concert (i gratuït) en el marc del cicle de concerts celebrats en aquesta bonica ciutat de la Costa Daurada entre els dies 20 i 24 d'agost.
Poc abans de les onze va començar l'actuació del grup Pandora qui compta amb tres discs en el mercat, Pastora, la Vida Moderna i Circuitos de lujo (aquest últim editat enguany sota la coproducció de Brian Sperber -Moby, The Wannadies o Dinosaur Jr).
Aquest grup barceloní, molt conegut per la cançó "no me llames Dolores llamame Lola" (que en part els ha beneficiat i en part els ha perjudicat ja que molta gent pensa que són un grup d'una sola cançó) tenen un molt bon directe i unes cuidades cançons que barrejen l'acústic i l'electrònic amb molts de matisos en els seus arranjaments musicals. A més a més, com ja ho fan d'acompanyament dels seus discs, en directe compten amb la colaboració de Pauet Riba, que entre d'altres coses dibuixa sobre l'escenari i amb l'ajut d'una càmera posa escenes del propi concert en una pantalla de fons tractada gràficament amb programes informàtics. Un concert càlid, potent i sensual.
En acabar Pandora, canvi d'escenari, i començament de l'actuació de la reina del pop electrònic al nostre país, Alaska, qui des de principis dels 90 funciona sota la marca Fangoria. Aquest grup ja el vaig poder veure l'any passat a les festes de Santa Tecla de Tarragona i et permeten veure la melena taronja d'Alaska movent-se per l'escenari en companyia d'una parella de travestits de talla gran. El concert també em va agradar - amb canvi d'escenari al mig de l'actuació- però et deixa un regust de música enllaunada en no disposar de bateria i amb la poca presència musical de dues guitarres que de vegades semblen més figurants que músics.
En acabar l'actuació dels dos grups encara hi havia més festa amb l'incombustible Ximo Bayo (però nosaltres vam plegar).
Una bona iniciativa de l'Ajuntament de Cambrils als responsables del qual felicito des d'aqui. Sumar en un sol concert aquests dos grups de categoria és una cosa que no es pot veure sovint.
Quan penso que a Tortosa no han vingut mai aquests grups i la programació musical de les Festes de la Cinta en els últims anys em posso trist. A veure quan els responsables de les Festes de la Cinta ens programen concerts de primera i no ens cal anar a veure'ls a Tarragona o Cambrils.

dimecres, 20 d’agost de 2008

PELEGRINS

Tres germans malavinguts hauran de realitzar el camí de Santiago obligats pel testament de la seva mare si volen cobrar la seva herència.
Un guia verificarà que compleixen les etapes del camí i els guiarà pel recorregut junt altres cinc persones, casdascuna moguda a realitzar el pelegrinatge per raons molt diferents. Les vivències, somnis, relacions personals i els disgustos dels personatges, emmarcats pels bells paissatges del camí, ens portaran finalment a Santiago de Compostela.
Amb aquest argument ens ha arribat enguany aquesta comèdia amb petits tocs dramàtics dirigida l'any 2005 per la francesa Coline Serreau i interpretada per actors desconeguts (al menys per al públic espanyol).
M'ha agradat:
  • Una pel.lícula lleugera per passar una estona distreta en un capvespre d'estiu en una sessió de cinema a la fresca i disposat al contagi de les rises dels espectadors.
  • Que els personatges, amb evidents símptomes neuròtics, facin la seva redempció personal mitjançant el fet de compartir moments tan primaris de la nostra vida com menjar, dormir o caminar.
  • La escena d'arranc del repartiment de les cartes.
No m'ha agradat:
  • La incorporació d'escenes oníriques plasmades amb excés d'artificiositat, en contrast amb els grans espais naturals en què discórre la història.
  • Que es centri gairebé en exclusiva en la banda francesa del camí de Santiago, doncs la banda espanyola (bastant més llarga en la realitat ) és afusellada en tres breus escenes. Ai, la France!!
(**) Es deixa veure

dijous, 14 d’agost de 2008

TROPA DE ÉLITE

BOPE és l'acrònim de Batalló d'operacions policials especials, policia militar de Rio de Janeiro fundada l'any 1970, especialitzada en guerrilla urbana i considerada com un dels millors grups d'operacions especials del món.
Sobre l'existència d'aquest cos policial es desenvolupa aquesta pel.lícula del director brasileny Jose Padhilla amb un metratge de prop de dues hores que va aconseguir l'Os d'Or en l'últim festival de cinema de Berlín.
El comandant Nascimiento del BOPE està a punt de ser pare i entrena durament a diferents aspirants per substituir-lo. És l'any 1997 i el papa Karol Woityla visitarà Brasil amb el programa de dormir en una favela de Rio de Janeiro. El BOPE serà l'encarregat de pacificar uns dels barris de faveles dominat pels senyors de la drog carregats d'armes amb la tolerància de la policia absolutament corrupta.
Una de les principals requisits per ser un digne membre del BOPE és la honradesa sense macula, on la lluita contra la delinqüència organitzada és l'objectiu i on el lema és matar sense que et matin.
Pel.lícula que segurament exagera el món de la favela i els límits del BOPE (és cinema, no és un documental) però que aconsegueix retratar perfectament la corrupció de la policia de Rio de Janeiro (molts sudamericans em confirmen que les policies dels seus països obtenen sobresous aprofitant el seu uniforme d'una manera absolutament natural).
Amb un ritme trepidant, una càmera nerviosa, un molt bon montatge i una cruesa absoluta (els que heu vist Ciudad de Dios de Fernando Meirelles m'entendreu) ens dibuixa un món on no existeix el bé i el mal, tan sols els propis interessos i la necessitat animal de sobreviure.
La fotografia està extreta de www.fotografiasmilitares.com i representa el logotip oficial del BOPE que ens dona una idea de la duresa d'aquest cos de policia militar.

Molt Bona (****)

divendres, 1 d’agost de 2008

MIDNIGHT JUGGERNAUTS: NO TOT ÉS EL BAGUL DELS RECORDS

Després de dos posts amb música desl 80, ara toca tornar al 2008. A Brian li comentava que avui en dia hi ha molts grups influïts per música antiga, especialment de la dècada dels 80. És un fenòmen que passa en el món artístic en general, també passa en el cinema (amb nombrosos remakes i guinyades a obres clàssiques) i el món de la pintura sovint s'ha revisitat els pintors clàsics (avui les arts plàstiques caminen sense cap altre romb que el catxé que agafi l'artista).
El grup Midnight Juggernauts són de Melbourne, van gravar el seu primer EP l'any 2005 i el seu primer llarga durada l'any 2007, reeditat per al mercat internacional amb materal afegit a l'abril d'enguany.
Les influències en la canxó del video, Into the galaxy, són molt clares de dos grups/artistes. Us dono pistes fàcils: un és el rei del glamrock i l'altre són els pares de la música electrònica.

THE STRANGLERS: MÉS DE VINT ANYS ENRERA

En el post anterior m'he compromés a penjar cançons dels anys vuitanta, per a mí una de les millors époques musicals.
El grup d'avui són The Stranglers qui van començar l'any 1974 en la ciutat anglesa de Guilford. Des de llavors, amb variacions en la composició dels seus membres, han tret discs fins l'últim que va ser l'any 2004. No és extrany que amb una trajectòria tan dilatada la seva música anés canviant d'estil des del punk, passant pel new wave.
Actualment encara estan musicalment actius i podreu trobar al youtube videos en directe d'una de les seves últimes actuacions durant el macroconcert T on the Park que es va celebrar el passat mes de juliol a la ciutat escocesa de Balado.
Us deixo el video de la comercial Always the Sun del seu disc Dreamtime editat l'any 1986.
Si voleu una extensa informació de la trajectòria musical d'aquest grup anglès, podeu consultar http://www.alohacriticon.com/alohapoprock/article2702.html?topic=2