diumenge, 24 de febrer de 2008

LA FELICITAT, DESESPERADAMENT


Avui llegeixo al suplement del diari El País, una entrevista al filòsof francès André Compte-Sponville on diu que "no és necessari creure en Déu per estar lligats a uns valors morals" (consideració que comparteixo) i qui a la pregunta "En el seu llibre, la felicitat desesperadament", defensa que per a ser feliç és millor desitjar únicament el que depen de nosaltres mateixos" , contesta:

"Els estoics distingien entre allò que depén de nosaltres i allò que no. I és millor desitjar allò que depén de nosaltres, perquè en aquest cas voler significa actuar i desitjar allò que no depén de nosaltres, significa esperar. Un troba més felilcitat en l'acció que en l'esperança perquè si desitges allò que no depén de tú, tindràs por a que no succeeixi. El camí cap a la felicitat és el camí de l'acció, de l'amor (que afegeixo jo, no és rés més que donar sense esperar)".

Molt sàbia i optimista reflexió.

dissabte, 23 de febrer de 2008

D'ARQUÍMEDES A EINSTEIN


He llegit d'una volada el llibre "De arquímedes a Einstein" escrit per Manuel Lozano Leyva, catedràtic de Física de la Universitat de Sevilla.

La idea del llibre naix a partir dels resultats d'una enquesta realitzada per la revista Physics World sobre els experiments més bells de la física.

L'autor selecciona, amb petites variacions, els deu experiments que van rebre més vots i els comenta un a un, des de l'autor més antic (Arquímedes), fins els més actuals com Einstein, Bohr, De Broglie i Heisenberg, amb l'experiment de la reixeta doble. Pel mig Erastòtenes (grec que va mesurar la circumferència de la TErra), Galileu, Newton, Cavendish, Young, Foucault (on descobrim que va ser un gran científic més enllà del seu famós péndul), Milikan i Rutheford (pare del nucli atòmic).

El llibre està escrit d'una forma amena donant bastant de pes a la biografia d'aquests personatges. En alguns experiments com per exemple el de la reixeta doble, on s'introdueixen els conceptes de la física quàntica, revolucionaris respecte els de l'anomenada física clàsica, el lector es pot perdre un poc (tan sols algun petit moment).

Els aspectes biogràfics són molt agradables de llegir ja que l'autor a banda de fer d'historiador de la ciència, aprofendeix de vegades en moltes circumstàncies familiars dels científics.

A l'epíleg fa la que considero una interesant reflexió que hauríen de llegir pares (el llibre diu que va adreçat a ells) i educadors:

"Lo único decisivo para que los niños perciban una atmósfera familiar propicia a la creatividad científica es la actitud de sus padres. Las escuelas y sus propias habilidades harán su función, pero sin dicha actitud se verá muy dificultada."

dijous, 21 de febrer de 2008

EXPIACIÓ (MÉS ENLLÀ DE LA PASSIÓ)


Expiació és l'acció de purgar la culpa pels pecats comesos i també és el títol d'una novel.la de l'escriptor britànic Ian McEwan de l'any 2001 que serveix de base per aquesta pel.lícula del director Joe Wright.

La pel.lícula té tres fases. La primera situada en un calurós estiu al voltant d'una mansió de la campinya anglesa ens ofereix una bona trama comptada des de punts de vista diferents amb un bon conjunt actoral, especialment la guapa Keira Knightley.

La segona, més difosa, amb el rerafons de la Segona Guerra Mundial que ens deixa un magnífic pla-seqüència a la platja on les tropes britàniques esperen ser evaquades i en mig d'un pavorós caos, una gran nòria de fira, al.liena a la voràgine de la guerra, continua donant voltes en el fons de la imatge.

La tercera, una entrevista en un programa de televisió en l'època actual amb un paperàs de l'actriu Vanessa Redgrave.

Una fotografia magnífica, amb impressionants contrastos de clarobscurs i colors vius, un ritme que alguns potser trobaran cansí però que ens fa endinsar progresivament en el nucli de la història, les raons i les preocupacions dels personatges i que conclourà d'una forma clarament emocional.

Una molt bona pel.lícula que ha aconseguit diverses i merescudes nominacions pels Oscars d'enguany.

Expiar, canviar amb actes presents el actes que vam fer en el passat. És això possible? Potser res canviarà pels altres, però per nosaltres? Que som? Fets o records reescrits dels nostres actes?

Foto de http://elseptimoarte.files.wordpress.com/2007/12/atonement-2.jpg

dilluns, 18 de febrer de 2008

NO ÉS UN PAÍS PER VELLS


De vegades em toca anar contracorrent, com avui. La última pel.lícula dels germans Coen "No country for old men", força lloada, amb nombroses nominacions en festivals i premis cinematogràfics i reconeixements per a l'actor Javier Bardem com a millor actor de repartiment, m'ha decepcionat.

Hi ha una dita castellana que diu "mal acaba lo que mal empieza". Potser serà certa, però el que no és cert és el contrari: "Bé acaba el que bé comença". I aquesta pel.lícula n'és una mostra.

L'univers dels germans Coen és molt personal i t'hi has d'apropar sense complexOs. Però si la primera meitat (fins i tot un poc més) de la pel.lícula té un molt bon nivell, amb algunes escenes destacades com la trobada i posterior persecució i caceria pels carrers deserts entre els actors Josh Brolin i Javier Bardem, la segona part desmereix el conjunt.

Trobarem personatges durs, que viuen en un entorn salvatge i que ens ofereixen una barreja de thriller, road movie i western modern, amb una molt bona fotografia que recolza els paisatges i la psicologia dels personatges.

El paper del sheriff interpretat per Tomy Lee Jones, però, no aporta gaire cosa al conjunt i més aviat fa nosa. Així mateix, el paper interpretat per Woody Harrelson és testimonial i absolutament prescindible. El final és aixut com el desert i, després de perdres en tombarelles, no donarà resposta a cap de les preguntes que es formulen.

D'aquests directors em quedo amb Fargo i el gran Lebobski, desternillant i surrealista. Però està clar que ens haurem de preparar davant el probable oscar a l'actor Javier Bardem i les claques pàtries alabant el seu paper i de retruc la pel.lícula. Més papistes que el papa.

dissabte, 16 de febrer de 2008

FUNDAMENTAL: THE PET SHOP BOYS


Si fessim una enquesta sobre les dues dècades del segle XX que hagin marcat més estil en el món de la música i la moda, crec que molts respondríen la dels 60 i la dels 80.

En el meu cas em pesa la herència dels 80. És per això que l'altre dia em va cridar l'atenció un petit debat a l'emissora de ràdio RAC 1 sobre si la influència dels vuitanta era encara viva. La conclusió dels tertulians va ser que sí.

Un dels bons grups que van náixer en aquella dècada són els Pet Shop Boys. La seva trajectòria musical ha estat llarga i exitosa (encara estan actius) i va començar l'any 1986 amb el seu primer disc Please. Majoritàriament se'ls reconeix com un dels grups més influents de la música pop electrònica i estan al darrera de moltes produccions musical d'aquest gènere musical.

Avui escoltava l'últim disc d'estudi d'aquest grup anglès, Fundamental, editat l'any 2006 i no puc dir rés més que aquests músics saben envellir molt bé. Potser abunden massa les balades, però hi ha un parell de hits excel.lents. Destaco el tema Minimal (una patada de ritme, bona atmosfera i transicions de relotge entre les parts del tema) i Twentieth Century.

Podeu veure el video de la canço Minimal a http://es.youtube.com/watch?v=seKED39QqTU.


divendres, 15 de febrer de 2008

CIGRONS AMB TRIPA DE BACALLÀ


Vaig provar per primera vegada la tripa de bacallà al Restaurant Pepo de Benifallet durant les jornades gastronòmiques que es feien al poble al mes de novembre de l'any passat i em va agradar molt. El cap de setmana passat vaig animar a cuinar aquest plat de cullera que us recomano.
La tripa de bacallà és la bufeta natatòria del bacallà i no forma part del seu tracte digestiu. Es pot adquirir a les bacallaneries de forma assecada i salada i un cop cuita és molt melosa i gelatinosa.
PREPARACIÓ DE LA TRIPA DE BACALLÀ:
La deixarem a remull durant vint-i-quatre hores amb aigua freda, sense canviar-hi l'aigua. Un cop passat aquest temps, hi retirarem manualment uns telets negres que hi té adherit. Posarem aigua en una olla i quan aquesta bulli, hi tirarem la tripa per escaldar-la i la retirarem de l'aigua quan aquesta torni a arrancar el bull. Quan estigui tèbia, la trinxarem en trossets i la reservarem.
PREPARACIÓ DEL PLAT:
Sofregirem una picada amb ametlles, all, julivert i pa torrat. Quan estigui ben sofregida hi tirarem els cigrons bullits amb el seu suc (si s'han bullit a casa molt millot). Deixarem que arranqui el bull i tirem la tripa de bacallà tallada a trossos. Deixarem que faci txup-txup i rectificarem de sal. Podem afegir aigua calenta si no ens queda prou caldós.
Si us animeu a cuinar aquest plat, espero que us agradi. Bon profit.

AL SUD DE LA FRONTERA, A L'OEST DEL SOL


L'any 1992, l'autor japonés Haruki Murakami va publicar el llibre "Al Sud de la frontera, a l'oest del Sol." Després d'haver llegit fa temps un altra obra d'ell, "Tokio blues. Norwegian Wood", vaig decidir retornar a les seves històries de persones afectivament inadaptades.

Ens narra el propi Hajime la història de la seva vida, des de la infantesa fins la seva maduresa marcada per les relacions amb l'univers femení. La seva vida sembla plàcida, té una feina que li agrada (regentar dos "piano-bars") , té una esposa que l'adora, unes boniques filles i un bon nivell de vida. Però dins d'ell hi ha alguna cosa que no acaba d'encaixar i esclata quan retroba a Shimamoto, una amiga de la preadolescència.

El personatge de la novel.la aparentment transita per camins segurs de la vida, però espera de forma no del tot conscient, que un abisme s'obri als seus peus i que quan arribi aquell moment, en lloc d'esquivar-lo, s'hi voldrà endinsar amb voluntat de no tornar enrera. Però quan l'abism s'ha obert no es produeix la catarsi personal que desitja, sinó més aviat la contrària: acceptar el camí que la realitat li marca més enllà dels seus desitjos i fantasies.

En els dos llibres de Murakami els personatges no són afectivament estables (especialment les protagonistes femenines), els triangles amorosos són freqüents, les dificultats per acceptar la realitat de l'adultesa són més que evidents i l'atmosfera de la narració és totalment egotista.

No espereu profunditat psicològica, ni filosòfica. Tan sols literatura d'un autor japonès que ha aconseguit entrar en els circuits editorials d'arreu del món.

Us deixo un breu fragment de la novel.la:

"Este mundo es como el desierto y todos tenemos que hacernos a la idea. .. Si llueve las plantas florecen; si no llueve, se secan. Los insectos son devorados por las lagartijas; y las lagartijas, por los pájaros. Pero, en definitiva, todos acaban muriendo. Y después de muertos, se secan. Cuando una generación muere, la sucede la siguiente. Es así. Hay muchas maneras de vivir. Hay muchas maneras de morir. Pero eso no tiene ninguna importancia. Al final, sólo queda el desierto. El desierto es lo único que vive de verdad".

diumenge, 10 de febrer de 2008

DIARI D'UN SKIN


This is England és una pel.lícula anglesa ambientada l'any 1983 amb el rerafons del govern conservador de Margaret Tacher, la crisi econòmica i la guerra de Les Malvines.

Shaun és un nen que ha perdut al seu pare a la guerra esmentada i no té gaires amics. És per això, que quan coneix un grup de caps rapats que l'accepten en el seu sí, farà tot el possible per no defraudar les expectatives que depositen en ell.

La elevada taxa d'atur en algunes antigues zones industrials anglesses produïda a finals dels setanta i principis dels vuitanta van ser un bon terreny per al sorgiment de focus d'ultradreta. Més de tres milions de paquistaníes en aquell moment seran vistos com enemics i culpables de la crisi i la pobresa.

El grup d'skins amb mancances de tipus socioeconòmic i greus carències afectives utilitzaran la violència com a forma malsana de canalització de la seva ràbia i la seva frustració.

Amb uns actors desconeguts que borden els seus papers, en especial el nen Thomas Turgoose, aquesta pel.lícula dirigida per Shane Meadows conclou amb una explosiva i dramàtica escena que farà que el nen maduri en un dia tot el que altres necessiten molts anys per fer-ho.

Una dura pel.lícula amb un ritme narratiu in crescendo que ha estat reconeguda amb el premi a la millor pel.lícula dels British Independent Film Awards 2008.

dimarts, 5 de febrer de 2008

42è JOC LITERARI DE JESÚS M. TIBAU



Em disculparà l'amic Jesús que m'avanci unes hores a l'inici del 42è joc literari, però demà dia 6 de febrer no podré penjar la meva colaboració.


El text que haureu d'esbrinar si és de l'escriptora Mercè Rodoreda o és una creació del propi Jesús és el següent:


"18. Només sento el vent que bufa tota la nit. De vegades em desperto i em sembla que tota la meva vida ha estat esclavitzada per aquest so que no para mai."

Espero que tingueu molta sort i trobeu la resposta correcta. Endavant lletraferits!

FIRMIN: UNA RATA LITERÀRIA


Acabo de llegir "Firmin: aventuras de una alimaña urbana" que és la primera obra d'un veterà exprofessor universitari de filosofia nordamericà.

La editorial Seix Barral n'ha comprat els drets mundials d'edició per a tot el món i recolza el llançament amb recomanacions a la contraportada d'autors consagrats com Eduardo Mendoza y Rosa Montero.
Firmin és una rata que neix en el sòtan d'una llibreria de Boston en la dècada dels seixanta. Firmin és sent molt diferent que la resta de rossegadors i creix alimentat per l'addicció a la lectura. Això el farà ser un marginat del món de les rates, però per més que s'esforça per assolir característiques humanes com tocar un petit piano mai serà acceptat entre els homes.
Firmin és un desarrelat, un inadaptat que s'agafa al món de les lletres per tenir les forces necessàries per viure. Malgrat això, tot el món que l'envolta es desmoronarà completa i progressivament: morin les persones que ha conegut, desapareixen els seus espais vitals de referència i el ritme del progrés i dels nous temps destruirà el barri de la ciutat i les formes de vida d'abans. No és aquesta una de les veritats de la vida, veure com desapareixen les coses que més hem estimat fins que nosaltres mateixos desapareixem?
Un faula irònica i agredolça de la qual on deixo un fragment:
"Me preguntaba: "¿Será posible que, a pesar de mi dudoso aspecto, yo tenga un Destino?" Y con ello me refería a la clase de cosa que la gente tiene en los relatos, donde los hechos de la vida, por agitados y revueltos que discurran, al final se resuelven en una especie de pauta. Las vidas, en los relatos, tienen sentido y dirección. Incluso vidas totalmente desprovistas de sentido...En la vida real, ni eso consigue uno".

dilluns, 4 de febrer de 2008

JOCS LITERARIS DE JESÚS TIBAU


El proper dimecres 6 de febrer comença el 42è joc literari d'uns dels blocaires ebrencs més actius.
Com ja vaig fer en una altra edició del seu joc, tornaré a colaborar penjant un text que o bé potser de l'autora Mercè Rodoreda o bé es tractarà d'una creació pròpia d'en Jesús.
Anem escalfant motors, que Jesús segur ens ho tornarà a posar bén difícil.
En aquests moments ja tinc a la meva bústia el text que hauré de penjar on hi figura la paraula vent. Ho haurà fet expressament el juganer Jesús pel nom del meu blog?

ELS CRIMS D'OXFORD


Amb aquest títol se'ns presenta l'última pel.lícula del director Àlex de la Iglesia, un thriller de suspens, amb regust a Agatha Cristie, on caldrà descobrir a l'assasí.

Crec que aquesta és l'obra menys personal del director. Ara que el cinema espanyol s'ha obert camí cap al mercat internacional amb pel.lícules com Los Otros, el Laberinto del Fauno o el Orfanato, sembla que Àlex de la Iglesia volgui seguir les passes del cinema més comercial, això sí, amb una més que correcta realització.

La pel.lícula es va rodar fonamentalment a Anglaterra i va prescindir d'actors nacionals. El cartell interpretatiu és desllumbrant: Elijah Wood (en una entrevista a RAC1 el propi director deia de conya que tenia problemes per no dir-li Frodo, que cal recordar és el paper que va portar a la plena fama a l'actor), John Hurt, Leonor Watling (en el primer paper en què la veiem fent un nu i on descobrim que està de molt bon veure encara que l'escena sigui més pròpia d'una pel.lícula eròtica italiana dels anys setanta), Julie Cox i altres.

La pel.lícula té certs altibaixos en el ritme narratiu però es sustenta sobre un guió ben estructurat. Per mí, el millor del film són dues escenes. La inicial ambientada a la Segona Guerra Mundial i un llarg pla-seqüència molt dinàmic on acaben coincidint Elijah Wood i John Hurt en el lloc on es produeix la primera mort.